BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Pep Famadas

Els torrons? Els cubatets de cap d’Any? Ves a saber… La merda que alguns van trepitjar a l’inici de la jornada restà enganxada als pneumàtics flairant durant tot el matí. Heus aquí el resum d’un matí convuls.

Segons informen El Net de la Trini i l’Home no tan Senzill el dia abans, avui toca matinal fora comarca. Destí: El Tagamanent i verals. Ens trobem doncs a les 7 a la plaça una formosa colla de 13 intrèpids disposats a seguir, com sempre, el faristol del Màster. Xerrotegen que el final feliç de la jornada és trempant amb un esplèndid descens des del Tagamanent, especial per a provar robusta màquina fornida de molles que hom recentment ha adquirit tot rebutjant una delicada TDK de plàstic, o bé unes rodes de carro amb accent ianqui, que sembla que són el futur del BTT.

Amb el just retard acceptable sortim de la plaça arribant a Aiguafreda abans de les 8.00 h, tot clarejant el dia. Alguna gota al parabrisa durant el trajecte em recorda el pronòstic de cel ennuvolat amb risc d’aigua que en Logístic em va predir la tarda abans mentre deambulàvem per la Festa Major de la vila.Iniciem l’ascens encarant-nos cap una tanca perfectament marcada al mapa de l’Alpina amb l’esperança de sortejar-la, direcció cap El Montcau de Dalt. Arribem a la tanca i ens adonem que no la podem evitar. Al mateix temps la Flor informa que les rodes de carro ja fan llufa. Cal posar una càmera doncs ha sortit rebentat del taller. Déu n’hi do. La reparació s’allarga i n’hi ha que aprofiten per marcar petja sota un pi. Després d’una lleterada més o menys eixida d’un esprai de l’entès Raffanculo comencem a pedalar de nou. La tanca s’allarga més de l’esperat i decidim retornar al poble tot devallant per un corriolet que permet tastar com les gasten per la contrada.

Finalment l’ascens és per la pista del Serrat de Planells que discorre paral·lela al  ja anomenat GR 5 per on tornarem. Abans però la roda de carro fa figa definitivament, amb tres càmeres canviades, i la Flor (i els seus poètics comentaris) ens ha de deixar. Vaja. De tant en tant el corriol treu el nas a la pista i observem rudes arrels i rocs avisant-nos de l’esdevenidor….Intento endevinar en el mapa per on hem pujat, diria que pel costat d’El Soler, però concentrat com anava en l’atlètica pujada no ho acabo de recordar. Potser no m’arribava prou sang al cap? En Bernat i en Pistons marquen l’ascens i  m’hi acomodo prou bé. Aconseguim la pista asfaltada i un magnífic mirador cap a Ponent se’ns obre davant nostre: Montserrat, Montjuic,… Un cop al Collet de Sant Martí ara la vista també topa nord enllà amb el Pirineu. El paisatge bé val una bona suada. Ja quasi bé hem superat el primer desnivell de la jornada.

A l’era de El Bellver mentre fem la foto de la jornada el Màster es queda amb el broc del pneumàtic a la manxa. Per sort és només un ensurt i podem continuar després d’un bon exercici de braç, d’aquell que diferencia l’home de la resta d’animals. Voregem  el potent mas L’Agustí menant cap a la carena de les Queredes on iniciem el primer descens per un prim corriol que gosa trencar la foscor de l’alzinar. El sender no és especialment tècnic però cal estar al cas i no deixar-se entabanar.

Efectivament el risc hi és i la Pantera Rosa, seguint potser la petja d’algun animal de bosc, frega el canvi amb un roc malcarat que li talla el cable del canvi. El Màster també adoba la bici, tot just fixant el canvi en un pinyó per al menys poder continuar. Aquest noi val un imperi. No sé si esmorzem abans o després de l’ensopegada. Sí recordo les dues boniques excursionistes que van ocasionar certa gatzara a la colla fent que a la canalla jove li vinguessin imatges qui sap si potser d’alguna pel·lícula porno recentment vista, tot estirant-se al prat. Ai, Senyor, aquesta canalla …

Continuem carenejant, tot passant vora el Roc de Centelles, les Termes d’en Valls i no sé si gaire més tros de carena. Sí recordarem tots l’alzinar aclarit a la banda dreta de la carena, just fins al cim, coincidint amb el límit de la propietat, segurament Can Valls. D’un plegat el canvi de la novella Giant s’encapritxa d’una innocent capçada d’alzina que jeia mansament al bell mig del corriol, practicant-li una morrejada amb rosca inclosa amb conseqüències incertes. Fruit de la trobada amorosa hom ha d’intervenir de nou adreçant desperfectes. Provisionalment podem anar avançant amb el canvi molt castigat per semblant violació.

Diria que a l’alçada de Coll de Carpis tombem ja cap a ponent deixant enrera la carena. Ara per pista ara per corriol, el Màster l’endevina a la primera direcció a Can Valls. Seguim per camí ample fins el veïnat de Vallcàrquera, tot passant per l’ermita de Sant Cristòfol de Montnegre, Els metres de desnivell s’esmunyen ràpidament sense poder-los gaudir. Ens plantem a tocar del Figaró. Són ja les 12.00 h. En Pistons sembla tenir la camisa ratllada (llegeixis tendó) potser d’una escalfada el dia abans apretetant amb els triatletes i les flaques. Decideix plegar junt amb el Maestro i en Rafa també s’apunta per a distreure’ls de tornada. La resta ens escalfarem tornant a pujar cap el Tagamanent.

En Sergi s’hi posa en serio i desapareix davant meu. Al darrera la resta no venen. Tot d’un plegat m’atrapa en Manel que ara a peu a dalt de la bici, amb el canvi fixe, ha pujat prou lleuger. Sembla que la resta s’havien aturat a adreçar de nou el dolgut canvi de l’Anscari i han repès la pujada poc motivats. Ens retrobem al Collet de la Creu de Can Coll (aproximadament) per encarar el darrer tram on una esportiva llosa ens sorprèn escurant-nos la gargamella. Tornem de nou al Collet de Sant Martí, ara sí, per encarar el darrer i esperat corriol seguint el GR 5.

Encara no ens hem bellugat que el maleït canvi de la muntura del net de la Trini diu prou. Ara el cabronàs s’ho fa amb els radis i, és clar, en surt malparat. No hi més remei que practicar l’amputació del pervers membre com a única solució. La màquina de molles, sense tracció, resta quasi inutilitzada pel descens. Tot i això el seu amo ho prova a veure què.

El Màster, en Bernat, un servidor, en Marcel i en Manel ens hi posem en serio. De fet els de davant s’hi posen, els altres els mirem de seguir. L’afer que tenim entre mans mereix tota l’atenció. La veritat és que aquest tipus de terreny calcari, ara ben humit, amb arrels i pedra és traïdor. Tant que en Martí és el primer de tastar-lo amb tota la carcanada. Aquest només és un ensurt que no serveix ni per què l’afectat posi durant una estona una mica de seny. Continuem.  Collons com hi van. Compadint-me penso que són les molles que marquen la diferència i opto per baixar al meu ritme. La resta no venen i suposem que hauran tombat cap a la pista pel que ja no els esperem. No hi ha treva. Davant meu en Marcel literalment llepa un llosa ben molla. Li ha lliscat de cop la roda davantera. El casc l’ha salvat una bona patacada ja que el cop ha estat dur. S’aixeca fent tentines però ràpidament es situa i sembla que això és tot. El corriol però no cedeix i s’expressa amb tota autoritat; tot i els ensurts gaudim del seu caràcter.

Ja som quasi a baix quan aboquem a la pista on apareix l’Anscari. Ell sí ha optat per el camí ample però la resta són en mig de la tempesta. Segons sembla en Ventús ha llepat de valent i ha quedat tocat, tant que baixen a peu. Efectivament al cap d’una estona d’espera i vacil·lació apareixen i la víctima porta el braç immobilitzat dins el maillot. Els gemecs i la cara de dolor quan el belluga ens convencen a tots que això és greu. El primer diagnòstic dels més entesos deriva cap un canell trencat. Això ja és serio. Optem per anar a cercar un cotxe mentre en Bernat es queda amb l’Adrià.

I amb tan mal averany acabem la matinal de diumenge. Amb veu baixa i el permís del lesionat he de dir que el recorregut ha sigut collonut. I el GR, tot i les patacades,  mereix una menció especial.

Corriolaires: Bernat, el Noi de la Trini, La Pantera Rosa, el Maestro, l’Home no tan Senzill, en Pistons, en Raffanculo, en Ventús, el Tastador de Canet,  el Màster, la Flor (al menys el desplaçament), en Formiga i en Sergi.

Conseqüències: Tres càmeres, dos canvis, una fisura de quadre de bici, una fisura de canell, una llepada al braç d’en Marcel, una reescalfada,  i alguna abonyegada callada.Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.