BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Però jo aquest recorregut el tinc al davant, fent-me la guitza, no deixant-me tranquil, quan esmorzo durant uns quants dies a l’any, ja sabeu per què. Aquest any ho tenia entre cella i cella, peti qui peti. Així que la meva estimada va venir de vacances uns quants dies amb la família a Andorra tot i que l’altra estimada serrés de dents.

Surto dels Plans de Ransol a les 8.00 h cap a l’inici de les pistes del Tarter. L’itinerari l’he mirat a l’Alpina i estic convençut que me’n sortiré de la meva primera solitària. El recorregut és fàcil: pistes del Tarter-Soldeu, saltar a Grau Roig, intentar pujar al Coll d’Envalira per pistes, Pic de Maià i descens cap a la Vall d’Incles pel GRP que mena pels estanys del Sisteró.I efectivament no té més. Això sí, al mapa no surten la meitat de pistes ni de camins que hi ha en la zona de GranValira. Surto del parquing, cap al Tarter per pista, d’allà a Els Piolets (Soldeu) on trobo un camp de golf voltat d’una tanca. Com que no hi ha ni una ànima, salto la tanca i em dono el gustàs de trepitjar l’herba amb la meva estimada, deixant la nostra petjada. He de tornar a saltar la tanca, aquest cop amb més dificultat i una mica de perill a la collonera. Continuo per pista fins al remuntador més alt de les pistes, el Tossal de la Llossada, 2.560 m. 800 m de desnivell en 6 km aproximadament.

Mig esmorzo sense massa gana. Miro un plafó i veig que podré anar fins a Grau Roig sense dificultat. I així és. Circulo tota l’estona per pista, fent tobogants per anar fins el cim dels remuntadors. Des de l’ou de FuniCamp baixo per pista fins quasi bé Grau Roig. Trec al nas a una pista negra. Ui quina por… impossible. També hi torno en un vermella.

Aquí ja m’hi veig en cor però el seny em diu que em deixi de romanços que això està desert. No hi ha ni vaques. A mitja vessant paro i diviso perfectament el recorregut a seguir per què em porti fins al Coll d’Envalira sense trepitjar el negre element.

Quan ja sóc quasi sobre Grau Roig un corriol em distreu a l’esquerra. Caic en la temptació. És una gominola ja que tot plegat són 200 m de trialera.

Des de darrera el restaurant dels Piolets surt la pista d’esquí, amb camí per circular amb TT que m’ha menar amunt. Començo a pedalar fins que ja no puc més tot enyorant-vos i recordant la gesta d’Arinsal.

Atenció! Un parell de BTTeros em distreuen. Baixen per la pista molt i molt encarcarats. Parlem una mica. Diuen que han pujat per l’asfalt brut i pudent i ara baixen acollonits per on jo provo de pujar. Això sí, maillots de conjunt, casc Euskaltel (el que vam mirar a la paradeta de Palleres)…. unes fieres. Torno a pedalar fins que ja no puc més. És un tram curt però intens (200 m) en el que m’agradaria tenir-vos per veure com el treballeu ja que segurament el podríeu assolir. Coll d’Envalira i un Coca-Cola.

Pista fins el Pic de Maià (2.615 m). Punt més alt i inici del descens. Encara però em queda davant un tram de pista que primerament penso que no em cal i erro el camí. El pujo a peu és clar. Aquí sí que no crec que ni el més reeixit se’n sortís. S’acaba la pista i comença el corriol. Ara ja torno a ser jo. Corriol de dos pams d’amplada amb pedres que m’obliguen a pedalar dret i amb el platet, tot i que és pla. El GR discorre paral•lel a la carena però uns metres avall a la banda de llevant, amb un pendent transversal força pronunciat. Preciós. De tant en tant he de baixar per superar alguns trams de pedra. Passo el Pas de les Vaques. Sempre a llevant fins un punt que el GR m’obliga a pujar a la carena, tot plegat 10 m. I… oh quin espectacle.

Arriba el descens de veritat amb el llac del Sisteró al fons. Ara sí, cara o creu. Sense pensar-ho massa començo a baixar amb el cul enganxat a la roda i el selló a la panxa. Nois, una passada. Molt tècnic. Res de córrer. He de parar però no trobo el moment tot i que baixo a poc a poc. Paro i noto que em falta aire. Esbufego com si estigués pujant! El pendent ara no és tant pronunciat però ara cal anar superant blocs més grossos en lloc de fer esses. Tinc la puntera al cap ja que segur que rebrà. Més endavant una pedra solta s’alça enfurismada en passar-li pel damunt i encasta el canvi als raids. Com que ja ho veia a venir freno a l’instant i evito la destrossa. Amb el peu de rei, al millor estil mamalló, adreço la petita doblegada.

Arribo quasi al llac ara ja més planer. Trobo una cruïlla. Soldeu (esquerra) o bé Refugi del Sisteró (recte).  El GR em marca a l’esquerra, indicant Soldeu, tal i com diu també l’Alpina, tot i que en lloc de Soldeu aniré segons el mapa a la Vall d’Incles. Agafo doncs cap a Soldeu. Error! Al cap d’un quart de baixar poc amb bici i molt a peu veig que tot i no estar marcat al mapa, aquest GR em portarà de dret a Soldeu i no pas a la Vall d’Incles. No és gens ciclable pel que decideixo recular, bici a l’esquena fins la cruïlla. Un cop desfet l’error torno a baixar dalt de la bici amb màxima concentració. Alguns trams a peu. Curiosament també GR. Amb el refugi a l’altra banda del llac torno a trobar una cruïlla ara amb indicador. Ara ja tip de jugar-me-la, carrego la bici a l’esquena i baixo a peu. Quasi tot és impracticable fins a un salt d’aigua. Allà me la torno a jugar i pujo, ara sí, fins a la pista, on trobo la família que passeja, i l’asfalt.

Des d’allà torno als Plans de Ransol per l’asfalt que ja coneixeu. Arribo a les 15.00 h.

El dia ha estat fantàstic amb unes vistes collonudes.