BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

GRAN TOMB EMPORDÀ-VALLESPIR-CONFLENT-ROSSELLÓ. FLACA 03.08.2010

Per Joan Lladó

Suposo que per les dates on érem, la meva crida de fa deu dies per fer aquesta ruta en breu no va tenir gaire acollida. No retreuré pas a ningú de no acompanyar-me, ni jo mateix sabia quin dia hi podria anar. Abans de la festa major d’Argentona només em restaven el dilluns i el dimarts. Les previsions per dilluns no eren gens bones, així doncs, ho vaig deixar per dimarts, malgrat la meteo m’informava que hi hauria un xic de tramuntana. Això ja era més fotut.

Dimarts a les sis faig cap a LLançà, punt de partida d’aquesta volta als Pirineus més orientals. Començo a rodar quan és un quart de nou i tot just sortint del poble, m’enganxo a dos ciclistes que van per feina. Pel que veig, els ports no és pas el seu mester. Els deixo i faig cap a Garriguella. El vent bufa. Mal averany. Vaig fent: passo Rabós, Espolla, Sant Climent Sascebes i, a Capmany, m’aturo a fer quatre fotos.

Vaig baixant fins creuar el Llobregat d’Empordà, l’autopista, la NII i el TGV i començo a enfilar el primer gran port que finirà a Costoja. Quan passo per Darnius, fa tot just cinc quarts que he sortit i començo a tenir gana. Només he begut un got de llet a casa. Vaig fent en molt solitària carretera fins a Maçanet de Cabrenys i m’hi aturo per esmorzar. Ho faig a la plaça major on hi ha emplaçada la Maça d’en Rotllà i el popular local “La Unión Massanetense”. D’aquí estant em ve al record una de les primeres excursions fora comarca que férem amb els del Grup de Muntanya d’Argentona visitant el Santuari de les Salines. Era a finals de maig del 1991 i encara havia fet una bona nevada.

Després de fer algunes fotos a l’entorn de la plaça, continuo el meu camí cap a Tapis, darrer poblet de l’Empordà abans de passar al Vallespir. No fa gaire anys, aquest racó de mon era un cul de sac on només s’hi acostaven quatre excursionistes, alguns motards i començals de plat fondo. D’ençà que feren la nova carretera que uneix les dues comarques transfrontereres, s’hi troben comerços de vins i licors on els turistes del vessant nord passen a proveir-se a l’engròs.

La carretera es va enfilant i em trobo el tram més dur després de passar el pont que fa de frontera tenint sempre de cara Costoja encimbellat a la collada. Cap a ponent tinc la vall d’Albanyà als peus i el cim del Bassegoda un xic més lluny fent de vigia de la Garrotxa.

Arribo a Costoja. Al coll on hi ha el monument als republicans que fugien de les urpes del feixisme, n’hi passaren 70.000, m’hi faig una foto. Després m’entretinc pel poble visitant els seus simpàtics carrerons i la seva església romànica.

Començo la davallada cap a la vall del Tec tot passant per Sant LLorens de Cerdans i la Forja del Mig. Només de passar el límit administratiu, ja es nota de seguida la influència francesa en tots els aspectes: arquitectura, decoració, parla.

Al fons de la vall hi fa calor i tot passant per l’entrada de les Gorges de la Fou, penso si entrar-hi i fer un canvi de ruta. Pujar a la Torre de Madeloc i deixar les Mines de la Batera per un altre dia. Ho deixo córrer, la previsió és la previsió. Arribo a Arles del Tec i començo la gran escalada del dia: el Coll de la Descarga i la Torre de la Batera a 1429 m. La primera part fins a Cortsaví és realment dura, sobretot per la calor que fa en aquella hora: són quarts d’una.

Arribo sec a Cortsaví i em refresco a la font. Després bec un coca-cola a la botiga-restaurant i faig un petit tomb pels carrers esgraonats. Quan m’he refet continuo cap a les mines. Arribo a la cruïlla on l’any passat ens aturàrem tot tornant de Vallmanya, quan vam pujar el Canigó amb la bici de muntanya. Memorable excursió.

La carretera aixeca el pendent i costa arriar però m’anima el veure la Torre de Batera a tocar i que vaig deixant les baluernes de les mines als meus peus. Passo el roc-gendarme a ran de carretera i amb un parell de llaçades més arribo al Coll de la Descarga on s’acaba l’asfalt. Bé. Sóc gairebé al cim i a l’equador de la volta. Hi trobo alguns turistes que s’estan mirant les vaques i es fan creus de veure’m continuar amb aquella bicicleta rumb a la Torre de Batera. Tret d’algun xaragall, és una molt bona pista i un cop hom passa la torre cap a Palomeres, encara millor.

En el primer revolt tot baixant cap el Conflent, la torre és al límit del Vallespir, m’aturo a contemplar el paisatge: tinc tot el Rosselló a l’abast i a l’esquena els primers contraforts del Canigó. Un grup de cinc motards catalans que s’ho miren també s’estranyen que vagi amb una “flaca”. Hi ha de tot en aquest món!

El descens cap al Coll de Palomeres no és tan ràpid com m’imaginava. Quan pujàrem l’any passat, el ferm era molt més allisat però es manté igualment apte per aquestes màquines. M’haig de posar els maneguets. Ha refrescat.

Ja a la carretera, segueixo baixant cap a La Bastida on hi trobo força cicloturistes que van pujant. La via és molt sinuosa i entretinguda, m’hi trobo algunes sifonades i fins que no passo Taulis, no acaba de tenir un pendent per baixar ràpid.

Arribo als Banys d’Arles (Amelie les Bains) i m’enganxo a un ciclista que també va cap a Ceret. Duc 145 km. a les cames i es noten. Fa vent i s’agraeix anar a rebuf. El noi em pregunta si estic fent la volta tot sol.

Just quan ens acomiadem i entro en una rotonda a Ceret, un gran insecte m’entra entre el casc i les ulleres i quan intento de treure-me’l, em fot pessigada al damunt de la cella. Les ulleres van per terra i no me les aixafen de miracle. Deixo la bici en un costat, recullo les ulleres enmig de la rotonda i la pessigada em dol com si m’haguessin fotut un cop de puny i si tanco l’ull, encara m’en fa més. No he arribat a veure què era.

Entro a Ceret cap a les quatre i hi cerco un lloc per menjar pasta. Tinc molta gana. No trobo res que em faci el pes i decideixo seguir avall. Penso que pels poblets que aniré passant ja trobaré alguna cosa.

Fins al Boló he hagut de lluitar contra el vent. Al cap de dos quilòmetres d’haver passat aquest poble, haig de sortir de l’autovia perquè les bicis no hi poden circular. Les indicacions per l’alternativa no són gens clares i m’haig d’aturar en alguna rotonda per consultar el mapa. Travesso Sant Genís de les Fonts. Continua el vent, fa calor i tinc molta, molta gana.

M’aturo a Sant Andreu, per sota Sureda, alguns ho recordareu, i entro en una botiga a comprar alguns queviures i begudes. M’assec a l’ombra d’un carrer a fer el moç. Pregunto per una font per omplir el bidó. Ningú en sap res de fonts.

Quan m’he refet i recuperat energia, travesso Argelers i començo el tram més fatigós de la jornada. Un trenca-cames de 45 km. que afegint-hi la tramuntana i el puja-i-baixa constant de 700 m. de desnivell, em faran veure la padrina. Evidentment deixo per una altra ocasió l’ascensió a la Torre de Madeloc que tinc sempre a la vista.

Em trobo retencions de trànsit en passar les viles de Cotlliure, Portvendres i Banyuls. Al pas de Banyuls hi ha una parada de venda de vins de la terra. Però només vi. Tinc el bidó buit i el vent m’asseca la gola. El trams de carretera encarats a nord, nord-oest són un suplici. No hi ha qui arriï. Ara,  en els que són a la inversa, les ràfegues et llencen com una bala. Després de passar un revolt, un fort cop de vent em féu passar de 20 a 70 per hora sense pedalejar. Ni a Port Aventura. Els de la caravana que em seguien no s’ho creien.

En arribar a Cervera faig el darrer avituallament líquid i faig la xerrada amb uns aficionats de la bici. Em diuen que han intentat anar a fer un tomb però que han hagut de tornar de seguida.

Salto a Portbou, enfilo pels túnels, baixo a Colera, faig el darrer ascens i entro a Llançà a quarts de vuit. Per fi.

Fins aviat,
Joan Lladó

Distància recorreguda: 231 km.
Desnivell + acum.: 3.310 m.
La ruta del Fatmap: cliqueu aquí.
Les fotos: cliqueu aquí.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.