BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TRAVESSA ALBA-CREGÜENYA-CORONES-ANETO 14.06.2008

Per Albert Gómez

Divendres 13, en Martí em passa a recollir al voltant de dos quarts de nou, marxem cap a Benasc com ho hem fet altres divendres, amb aquella afició i amb el desig de que la falca anticiclònica que prometen els homes del temps s’acompleixi. Fa moltes setmanes que anem posposant la sortida i ja tenim mig més de juny al damunt, se’ns esgoten les possibilitats de rematar la temporada. Ja fa temps que tinc ganes de fer aquesta travessa, a vegades pel temps, altres per consells desencisadors no l’havíem pogut fer, aquesta vegada ha de ser la definitiva.

Com en altres ocasions fem parada a sopar al bar Sport de Bellcaire d´Urgell, un entrepà i una bona cervesa de llúpol com va sent tradició.  Arribem pels vols de la una de la matinada al porxo del pla de Senarta, la son ens envaeix i ens posem dins el sobre, tot i que cap a les dues ja n’hi ha uns que desfilen i em desperten, una indisposició gàstrica i el cafè que he pres ja no em deixen dormir mes, faig números i crec que ens hem d’aixecar abans del que hem acordat amb en Martí, els roncs del meu soci m’estan martiritzant i quan son les cinc decideixo unilateralment aixecar-nos, la ruta d’avui es preveu llarga i cal aprofitar el bon temps que han pronosticat durant el matí, el Màster rondina, però finalment accepta i  marxem cap al pla de Basurta on esmorzem lleugerament i preparem les
motxilles.

Cap a un quart de set, sortim del pàrking, sabem d’antuvi que fins a la Renclusa ens toca anar amb les eines a l’espatlla, trobem un sarsagué de gent que fa el mateix que nosaltres i enmig de la gentada cares conegudes amb les que compartim breus converses amicals.

Passat el refugi ens calcem les fustes i ben aviat ens quedem sols,  gairebé tothom, com una corrua de petites formigues, va transitant cap als Portillons, l´Aneto o les Maladetes. Després de deixar els Ibons de Paderna enfilem cap a la coma d´Alba i el seu mateix coll, en aquesta ocasió tracem millor que la darrera vegada, ja que aleshores, varem pujar massa a prop del pic d´Alba. La neu és dura amb un polsim de neu pols per sobre que a vegades ens dificulta la marxa i fa que l´ adherència sigui penosa, ben aviat  però, arribem sota la collada on posem grampons i  la superem.

Des de aquí el paisatge és magnífic sota els nostres peus l’estany de Cregüenya un dels més bells del Pirineu, fem un breu descens passant a prop del Pic Bondidier un dels  tres mil menys visitat; la baixada és excel·lent tot i ser vessant sud la neu és bona i anem serpentejant blocs de roques enormes per trobar la traçada bona, abans d’arribar a l’estany ens aturem en una balconada amb sol per menjar un xic, a l’oest s’alcen els Posets curulls de neu i al nostre darrera l’espectacular cara sud de la Maladeta, també veiem el nostre proper coll a superar amb el Pic d´Aragüells a primer terme. El silenci i la solitud regnen en aquest paradís blanc i fred, tan sols les nostres veus pertorben aquesta tranquil·litat.

Ben menjats baixem fins a la vora del llac per unes pales força dretes, la neu es manté dura i ens permet unes bones ziga zagues, voregem l’estany i  mentrestant anem definint la pujada, sabem que hem de fer un flanqueig força exposat. La ressenya ja  esmenta que és el tram més delicat de l’itinerari i ens adonem que en tot el vessant  hi ha marques profundes de fusió i restes d’allaus que combinat amb neu dura   no ens permetran progressar amb comoditat, decidim doncs posar les punxes, piolet i un pal per si de cas, mentre pugem, en Martí no treu l´ull d´un bolet de neu que penja sobre els nostres caps, sembla que ens vagi seguint ja que no acabem de sortir de la seva àrea d’influència, aviat però coronem el coll i trobem vida humana: una família amb un nen  d’uns set o vuit anys estan pujant tortuosament l´Aragüells. És engrescador veure nens tan joves trescar per la muntanya. 

Des del coll baixem uns 250m fins al llac de Corones, la neu aquí ja s’ha transformat i permet una baixada relaxada i tranquil·la, des d’aquí veiem l’imponent cara sud de l´Aneto amb neu sobreeixint  per tot arreu, poques vegades hi he vist tanta abundància en aquesta època. En un bon tram d’aresta s’hi endevina una munió de gent que suposem esperen per poder passar el pas de Mahoma. Nosaltres posem pells i comencem el que ha de ser l’últim coll, ens queden uns cinc cents metres de forta pendent fins el coll  i dos cents més fins el cim, aviat però ens aturem a dopar-nos  ja portem gairebé cinc hores i les forces minven, tinc sequedat a la boca i se m’ha acabat l’aigua, és impropi del Mamalló.

Passem prop de la canal Estasen ens la mirem de reüll i celebrem que dalt hi hagi una bona cornisa, no fos cas que se’ns acudís de pujar-hi, de tota manera passar pel coll de Corones també suposa un esforç ja que la gran quantitat de neu ha fet que l’últim tram sigui força dret i les roques habituals hagin quedat amagades, ens creuem amb gent que han instal·lat una corda per poder baixar-hi. Fem un petit mos tot veient la diagonal que travessa la glacera per on va pujant la gentada, nosaltres ens calcem de nou els esquís fins pocs metres abans del mític pas de Mahoma, ens calcem de nou les punxes i ens quedem perplexes ja que les roques que configuren aquest pas han quedat colgades i només resta una aresta fina de neu per on  passar, fa certa angunia ja que no podem agafar-nos i el pati per cada costat és considerable. Unes fotos i una breu conversa amb un gallecs ja que nosaltres no portem ni càmera i ja prenem el camí de retorn.


Ens retrobem amb vells companys de la volta a la Cerdanya  i tothom comenta el mateix, la quantitat de neu que encara resta per aquí dalt.

Ens posem les fustes per darrera vegada, ens esperen més de mil metres de descens per una neu genial, fruïm de les traces dels nostres girs, del paisatge i del dia que encara llueix, trobo a faltar un que guapo!! Però no  sento res, deu ser el vent que s’enduu les paraules. Aviat arribem a Barrancs  i la neu en el darrer tram ja és més pesada, provoca algun que altre ensurt que em deixa encastat de quatre grapes sobre el cotofluix blanc; ara si, esquís a l’esquena i una bona  “patejada” fins al cotxe, com m’agrada aquest tram! gairebé no rondino gens ni mica. Per fi després d´una hora arribem al cotxe, ja em  patinava l´”embrague”. Treure’ns les botes és un plaer indescriptible, endrecem ràpid, estem fora de l’horari previst, son un quart de quatre i portem gairebé nou hores trescant per aquest varals, fem una remullada, un mos a Benasc i cap a casa, tots dos tenim sopar d’esplai a quarts de nou i segur que ens caurà una esbroncada. Tot just han passat vint-i-quatre hores des de que varem marxar de Mataró, de ben segur que d’aquí uns anys pensarem que estàvem ben sonats.

Fins la propera,

Albert Gomez.         

Desnivell positiu 2200m.

Distancia lineal 16 km

Corriolaires: El Màster i el Mamalló.

Cartografia: Aneto-Maladeta 1:25000 de l’Editorial Alpina


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.