ALBERT CORTES MONSERRAT

El tribunal de la inquisició espanyola ha dictat sentència, i hores d’ara fa anar de corcoll a tota la colla de partits defensors del regim autonomista que habiten en el Parlament, i que els veurem fent grans escarafalls, gesticulacions i propostes de pa sucat amb oli, per passar el mal tràngol, i confiar que el poble accepti que els seus representants sobirans hi va haver un dia que van decidir que la seva paraula no valia absolutament res, i uns magistrats a 600 quilometres de distancia tenien el poder suficient per deslegitimar-los.  Els llibres d’història han de dedicar un capítol de la historia de Catalunya, a aquests hipòcrites miserables i covards que no volen fer cap pas per por de perdre les seves petites parcel·les de poder, i pensen aguantar humiliació rere humiliació fins a la fi dels nostres dies.

Els magistrats han anul·lat directament 14 articles, i interpreta i modifica 27 més, i com diu l’Alfons Lopez Tena, això es la fi de la via autonòmica, ja que no es la quantitat, sinó la qualitat, i la sentencia toca la fibra i el cor ja de per si molt mal ferit d’aquesta llei, què a cada bugada ha perdut un llençol. El terme nació, una obsessió malaltissa des de les Espanyes queda al preàmbul, i amb una especificació de que no te eficàcia jurídica, així com els símbols nacionals que associant a nacionalitat. La llengua catalana ha quedat tocada ja que s’ha eliminat el seu us preferent en les administracions publiques. El Consell de Garanties estatutàries ha perdut el seu caràcter vinculant en relació amb els projectes de llei del Parlament. També ha caigut la solidaritat limitada en una sèrie de conceptes, i un anivellament controlat, o sigui via lliure a l’espoli com fins ara. El síndic de greuges perd l’exclusivitat per controlar l’administració catalana, el control de les caixes des de Catalunya tampoc ha passat el tall, i l’ultima instancia judicial ja no serà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, entre d’altres coses, a més ha inclòs el terme de  la indissoluble unitat de l’estat, per deixar clar qui te el poder i qui l’exerceix.

 

Les reaccions de la mediocritat, i còmplices d’insistir per aquesta via morta han començat, en Puigcercos defensa que han atacat la dignitat, i que l’únic camí es la independència.  El President diu que acata però no comparteix, i diu no sentir-se vençut ja que defensarem el text integrament, i ens diu que cap part fonamental ha estat tocada, i que no defensarà foguerades que porten a la frustració.  Mentrestant la Sanchez Camacho expressava la seva satisfacció per la decisió del TC, i De la Vega deia que era una  completa derrota del PP, i que mai havien dubtat de  la vigència del model autonòmic, per la seva banda en Mas es mostrava indignat i també feia promoció per una gran manifestació ideada per Omnium.

 

Realment la sentencia deixa pocs dubtes que l’estatut del 2006, ara podem dir que segurament ha estat un pas enrere respecte el del 1979, i amb la peculiaritat que això es el final, a la Constitució espanyola no hi cap res més, i temes tant sensibles com la bilateralitat, la llengua, l’economia o la identitat han quedat profundament escapçats, i converteixen a Catalunya en una província més com qualsevol altra, com vol l’Estat espanyol que a traves de la seva actualització de “Una grande y libre”, ara dit “la indisolubilidad del estado”, demostra que la dictadura segueix ben present, i poca cosa ha canviat.

 

Les reaccions, la mes lamentable es la del President que destaca el percentatge que no han tocat, com si fos un mèrit, i diu que acata però no comparteix, o sigui que no hi pensa fer res, menteix descaradament quan diu que cap part important ha estat tocada, per ell no ho deuen ser, i menys quan al cap de 24 hores d’aprovar-te al Parlament ja presentava esmenes al text., a més te la barra de tornar a qualificar l’estat propi de foguerada que porta a la frustració, paraula per cert que la podria actualitzar amb el seu atzucac autonòmic, fa pena sentir l’Alicia i la De la Vega, una contenta per tenir menys poder de decisió que ahir, cosa que si que demostra gran immaduresa, i l’altra intentant amb cinisme enganyar al personal, i donar el tomb a la situació qualificant-la de favorable a Catalunya. Per últim en Mas ara vol anar de Manifestació, si tant indignat esta,no haver pactat amb Zapatero aquest paper sense cap valor, i ara fer una crida a manifestar-nos per salvar els mobles.

 

En definitiva, Espanya ha mostrat la seva vertadera cara, ha passat de plural a indissoluble, i els partits catalans de moment també, jo recordo que 68 diputats al Parlament son la clau per donar per acabada l’època estatutària, i començar la constitucional, que es quan et fas gran i prens les teves decisions.