El dia de les ombres rectes

Equinocci tardor 2011

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…


En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

Una aventura molt més que real

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

Quinzedies, la revista d’informació comarcal de la Safor


Els mitjans de comunicació en valencià al País Valencià són pocs, pobres i de curta durada. Per això, veure com la revista comarcal Quinzedies celebra el seu cinqué aniversari és tota una festa. Si a més és gratuïta, viu de la publicitat, és d’informació general amb especial atenció a la cultura, el miracle encara és més gran. La revista Quinzedies va nàixer el setembre del 2002 amb un número monogràfic sobre les Festes Majors de Bellreguard. Les festes de Moros i Cristians d’aquesta població saforenca van omplir les pàgines d’aquesta revista. El segon número va estar dedicat a la Fira i Festes de Gandia, la capital de la Safor.

La revista presenta sempre en cada número una entrevista a algun personatge rellevant de la comarca o de fora, fa reportatges, diversos articles d’opinió d’escriptors, articles tècnics monogràfics i de fons, actualitat, societat, cultura, esports, informació d’interés general, especials informatius sobre festes o qualsevol altre tipus d’esdeveniments importants o dignes de destacar, etc. Caldria destacar les seues pàgines dedicades a aclarir problemes lingüístics valencians, per aprendre a usar millor la nostra llengua.Amb una periodicitat quinzenal, com el seu nom indica, Quinzedies té una tirada de 6000 exemplars que es distribueixen de manera selectiva i no indiscriminada com fan la majoria dels mitjans gratuïts, és a dir, que els exemplars són aprofitats al màxim. Els principals punts on els lectors troben la revista generalment són els quioscos de premsa, papereries i llibreries. També la poden trobar en biblioteques, centres culturals, centres socials de barris i poblacions, edificis públics, cases de cultura, sales d’exposicions, farmàcies, centres de salut tant de les poblacions com dels barris de Gandia, ajuntaments, edificis municipals, etc, a  més de diferents llocs on l’afluència de públic és important: l’Estació de RENFE de Gandia, l’Estació Intermodal d’Autobusos, l’hospital comarcal “Francesc de Borja” de Gandia, centres comercials com el Centre Històric de Gandia, Plaza Mayor, Carrefour, així com en altre tipus d’establiments comercials de la ciutat i de les poblacions així com també en cafeteries, bars i restaurants.

De moment la cobertura informativa i la implantació del mitjà es concentra en nou poblacions de la Safor, que són: Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera, Potries, Rafelcofer i Ròtova.

També és la revista que gosa publicar els meus modestos articles astronòmics i de cultura. L’abril del 2004, el director de Quinzedies, Vicent Gregori, em va demanar si podria escriure algun article per a la seua publicació. Vaig accedir dient-li que de l’únic que podia escriure era d’astronomia i que tractaria de ser el més divulgatiu possible. Va estar entusiasmat amb la idea.  Els meus primers articles van ser sobre l’eclipsi lunar del 4 de maig del 2004 i el pas de Venus per davant del Sol del 8 de juny del 2004. Si els voleu llegir estan en la xarxa.

Poc a poc la col·laboració va ser més estreta. El director em va oferir una secció fixa i així va eixir la secció d’astronomia mensual El cel de ….., on es fa un repàs als fets més significatius del firmament i que qualsevol lector interessat pot observar sense ajuda, ni telescopi. Junt amb notícies de l’exploració espacial tot amanit amb un toc mitològic. Els lectors habituals d’aquest bloc ja ho coneixen. Des de l’obertura d’aquest bloc, el mes d’abril del 2005, he anant situant els meus articles astronòmics, fets en principi per a Quinzedies, també aquí per a tenir més difusió fora de la Safor.

Amb Quinzedies, també he escrit altres articles sobre temàtica cultural, actes als qual he assistit i que m’han plagut molt i que he situat també al Pols d’Estels. I alguna entrevista a escriptors com Joan Olivares o científics com Fernando Ballesteros quan ha calgut.

Enhorabona a Quinzedies i al seu director Vicent, per l’aniversari.

Foto: Portada de la revista del cinqué any, de setembre passat, dedicat a les Festes Majors de Bellreguard.

Detectar extraterrestres seria un indicatiu de que és possible sobreviure al desenvolupament tecnològic

La possible troballa de vida al planeta Mart, la cerca de senyals intel·ligents d’altres planetes, la comunicació dels dofins i el lloc que ocupen els humans en el Cosmos són els temes que explica Fernando J. Ballesteros, astrònom de la Universitat de València, que va guanyar l’últim premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General per l’obra Gramàtiques extraterrestres, a l’entrevista publicada a la revista comarcal de la Safor Quinzedies que vaig tindre l’honor de fer-li.

Fernando J. Ballesteros (València, 1969), doctor en física, és investigador i astrònom de la Universitat de València. Posseïdor d’una gran experiència en el camp de la divulgació científica, és coautor de la secció Los sonidos de la ciencia que s’emet els diumenges a Ràdio Nacional d’Espanya i també del llibre Astrobiología, un puente entre el Big Bang y la vida que s’editarà pròximament.

A més, col·labora habitualment en premsa especialitzada en la divulgació de la ciència, com Tecnociencia o Astronomía; en el suplement de ciència del diari Heraldo de Aragón i en la revista Mètode, entre altres. Dirigeix i imparteix diversos cursos en els espais formatius de la Universitat de València. Entre els seus objectes d’estudi trobem el desenvolupament del telescopi espacial de raigs gamma Integral de l’Agència Espacial Europea i el telescopi espacial Legri. Acaba de guanyar el XII premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General (2006) amb Gramàtiques extraterrestres, editat per Publicacions de la Universitat de València i editorial Bromera i que eixirà publicat el març del 2007

E.M. -De moment només s’ha trobat vida a la Terra. Hi ha algun lloc fora de la Terra on és possible que hi haja vida?

F.B.-La vida en la Terra va aparéixer molt ràpidament. En concloure el període final de consolidació del Sistema Solar, conegut com a Gran Bombardeig, on l’acreció d’enderrocs feia impactar grans meteorits contra la superfície dels cossos del Sistema Solar (de fet bona part dels cràters que llueixen els planetes i satèl·lits provenen d’eixos dies), va ser per fi possible tindre aigua líquida permanent en la superfície del nostre planeta, ja que els meteorits que impactaven la feien bullir per l’energia de l’impacte i aquesta tardava vora un milió d’anys per a tornar a assentar-se en la superfície. En acabar el Gran Bombardeig, el planeta tingué per fi oceans estables permanents i al poc de temps (uns 50 milions d’anys) ja apareixen les primeres proves d’activitat biològica. Açò ens porta a pensar que la disponibilitat d’aigua és fonamental per a què aparega la vida i que, quan aquesta està disponible en grans quantitats durant llargs períodes, la vida potser té una alta probabilitat d’aparéixer. Per tant, qualsevol món que tinga o haja tingut aigua líquida és un bon candidat, és un lloc on seria possible que hi haguera vida.

-El planeta Mart sembla que va tindre unes èpoques en què era més humit, amb rius i mars. No hi ha vida marciana?

-La resposta és que no ho sabem. Mart sempre ha sigut un lloc on hem posat les nostres esperances de que poguera estar habitat, fins i tot molt abans de l’afer dels canals marcians de Lowell i Schiaparelli. I és que és molt semblant a la Terra en molts aspectes: té casquets polars, un dia de 24 hores, estacions… Però cada volta que hem posat massa esperances en ell, l’experiència ens ha abocat un poal d’aigua freda. Les suposades fantàstiques civilitzacions marcianes de principis del segle XX desaparegueren quan les naus Mariner ens mostraren un paisatge dolorosament semblant al de la Lluna, però ens mostraren imatges d’un passat amb aigua abundant. Les últimes sondes que hi ha hui en dia treballant en Mart ens ho confirmen: els robots que treballen a la seua superfície ens han mostrat formacions (estrats, minerals com la jarosita, concrecions càlciques) que només poden haver sorgit amb la presència d’aigua superficial abundant i durant milions d’anys. Les sondes en òrbita ens mostren el que pareix ser la conca d’un antic oceà, l’Oceà Boreal. I inclús hi ha proves que puga haver aigua líquida subterrània en l’actualitat, que de tant en tant brolla provocant erosions superficials. Tot açò almenys ens parla, si no d’un Mart habitat, sí d’un Mart que ha sigut habitable.

-Ja s’han descobert més de 200 planetes al voltant d’altres estrelles. Com podríem saber si aquests planetes tenen vida?

-Be, gràcies a l’espectroscòpia -eixa ferramenta quasi miraculosa que ens permet conéixer la composició química d’objectes molt llunyans només a partir de la llum que d’ells ens arriba-, podríem identificar algunes substàncies que anomenem biomarcadors, es a dir, substàncies que només la vida pot generar, com el cas de l’oxigen atmosfèric abundant en el nostre planeta, generat per l’acció de les plantes. Hi ha missions que s’estan preparant en aquest aspecte, i hi ha gent que està ja buscant des d’observatoris el senyal espectroscòpic de la clorofil·la. El metà es considera també un altre biomarcador perquè, encara que abunda en l’espai interestel·lar, en els núvols i nebuloses a partir dels quals es formen les estrelles i en els sistemes planetaris, una volta s’encén una estrella és molt difícil que el metà puga sobreviure en l’atmosfera planetària, ja que la radiació ultraviolada de l’estrella (del Sol en el nostre cas) el fa reaccionar i recombinar-se en hidrocarburs més complexos i pesats, per la qual cosa acaba desapareixent. En la Terra, tot el metà atmosfèric que hi ha prové de l’activitat biològica, encara que el vulcanisme també pot ser una font de metà. Per cert, recentment la sonda europea Mars Express ha descobert metà molt prop de la superfície, quasi coincidint amb les zones on s’ha detectat aigua subterrània…

-Durant una època, l’estudi de la cerca de civilitzacions extraterrestres era cosa de només quatre astrònoms, ara sembla tot el contrari. A que creus que és degut el canvi?

-En part gràcies a dos treballs pioners: un article en la revista Nature de 1959 dels científics Cocconi i Morrison titulat “Cerca de comunicacions interestel·lars” i el projecte Ozma de 1960 de Frank Drake, que fou la primera recerca activa amb criteris científics, que demostraren que la “cerca de marcians” no era cosa només de la ciència ficció, sinó que es podia tractar com a vertadera ciència, amb rigor… i amb il·lusió. De fet, foren dos treballs molt il·lusionats i inspiradors que suposaren l’inici real del programa SETI.

-Que és el projecte SETI?

SETI són les sigles de Search for ExtraTerrestrial Intelligence, la recerca d’intel·ligències extraterrestres. És com s’anomena el programa científic de recerca d’altres civilitzacions en l’Univers. No fa falta dir que és un programa seriós, fet per científics professionals de tot el món, que res té a veure amb eixes bogeries pseudocientífiques dels ovnis. El programa clàssicament ha centrat aquesta recerca en les ones de ràdio, utilitzant radiotelescopis.

-Si ja és difícil trobar vida, ha de ser quasi impossible trobar vida intel·ligent fora de la Terra. No? Com podem saber que un senyal de ràdio és intel·ligent?

-Ja és difícil trobar vida intel·ligent en la Terra, de fet! Bromes a banda, els científics consideren que poden haver també una mena d’ “intel·lectomarcadors” que ens poden ajudar a saber si per algun lloc hi ha altres civilitzacions. Per a començar, les emissions de ràdio naturals i les artificials són bastant diferents. Les naturals, com per exemple les dels púlsars, les ionosferes planetàries o les de les tempestes elèctriques en la Terra, són de banda ampla; és a dir s’estenen molt pel dial. Si vostè està escoltant la ràdio en AM (amplitud modulada) durant una tempesta elèctrica, quan veja un llamp, al mateix temps escoltarà per la ràdio un “krjjjjk”, que el sentirà igual independentment de en quina zona del dial tinga sintonitzada la ràdio, perquè és una senyal de banda ampla. Però els senyals artificials tendeixen a ser de banda estreta. Vostè escolta la seua emissora favorita només en un lloc concret del dial: un poc per damunt o un poc per davall no l’escoltarà. Per tant si es troben senyals de ràdio de banda estreta, són bons candidats a ser d’origen artificial. A més d’això, es pensa que la regió de les ones de ràdio coneguda com finestra de microones (una regió on el soroll causat per les emissions de ràdio de la Galàxia, les estrelles, les pròpies atmosferes planetàries, entre altres, és mínim) és un lloc ideal per a fer aquesta recerca, precisament pel baix nivell de soroll de fons que hi ha en aquesta banda. Dins d’ella es troben unes freqüències molt interessants. Una d’elles, amb una longitud d’ona de 21 cm, correspon amb l’emissió de l’àtom neutre d’hidrogen. L’hidrogen és l’àtom més abundant de l’Univers, per tant potser una bona elecció per a la comunicació interestel·lar, com a una mena de marcador natural de l’emissora “Ràdio Galàxia”. Molt prop està també l’emissió del radical oxhidril, OH. Be, si ajuntem hidrogen, H, amb oxidril, OH, obtenim H2O, aigua. Per aquest motiu a la regió entre ambdues emissions se l’ha anomenat finestra de l’aigua (encara que no hi ha cap emissió de la molècula d’aigua). I com que l’aigua té una evident importància per a la vida, aquesta finestra potser també és un bon lloc on buscar. Per últim, un altre “intel·lectomarcador” seria l’ús de les matemàtiques: un senyal que ens emeta polsos numèricament, com per exemple: “pop”, “pop pop”, “pop pop pop”, “pop pop pop pop”… és a dir, nombres: 1, 2, 3, 4… és molt cridaner i no pot ser natural. A l’altre costat deu haver “alguna cosa” que sap matemàtiques.

-Quina és la millor forma de contactar amb civilitzacions extraterrestres? Per què?

-Quasi amb tota seguretat mitjançant ones electromagnètiques, com per exemple ones de ràdio. És l’emissió d’informació més ràpida que pot haver, ja que viatja a la velocitat de la llum. Qualsevol altra cosa, com per exemple sondes espacials amb missatges, tardaria milers de voltes més temps en arribar al destí. I enviar sondes és una cosa que faríem a cegues, no sabem si on ho enviem hi ha algú o no, i una sonda és un aparell tecnològic molt car, sobretot si ha de sobreviure a milers d’anys en les duríssimes condicions de l’espai. Mentre que una emissió d’ones de ràdio és molt més evident… i molt més barata! Per altra banda, el llenguatge de la comunicació hauria d’estar basat en coses que siguen comunes, com ara les matemàtiques (que podríem considerar una mena de llenguatge universal) o les lleis de la física.

-Sempre se suposa que les civilitzacions extraterrestres són pacífiques i interessades en comunicar? Però, i si són violentes o fins i tot no els interessa el contacte?

-Imaginem-nos-ho a la inversa: si nosaltres fórem una civilització violenta que vullguera acabar amb qualsevol altra civilització (desgraciadament, no és un gran esforç d’imaginació), i detectàrem un senyal des d’un sistema estel·lar a 2000 anys llum de la Terra… que podríem fer? enviar-los una expedició per a acabar amb ells? Caldria fer una flota de naus realment impressionant si volguérem tindre oportunitats d’èxit en la nostra missió punitiva, un cost que seria bilions de vegades més car que tot l’armament actual del nostre planeta. Qui voldria assumir aquest cost que deixaria les nostres economies totalment depauperades, per uns veïns que estan a 2000 anys llum i que només ens han dit “hola”? I encara que ho férem, assumint una velocitat de viatge increïblement gran, com una dècima part de la velocitat de la llum, tardaríem 20.000 anys en arribar!! Això és més temps que el que té tota la nostra civilització! Qui aniria en eixes naus? o encara que foren naus no tripulades, robots, podrien sobreviure a un viatge de 20.000 anys? i la civilització que trobaren allí no seria la mateixa que va enviar el missatge, sinó els seus descendents 20.000 anys després si han sobreviscut tot aquest temps… o potser ningú… Tantíssim cost i esforç per una cosa que mai sabràs si tindrà èxit, ni tu ni els teus descendents durant els pròxims milers d’anys? No. La immensitat de l’espai és la nostre major assegurança de que mai hi haurà aquest tipus de represàlies interestel·lars. I respecte a la segon pregunta, si una civilització no té interès en establir contacte, senzillament, mai no sabrem res d’ells…

-Suposem que les civilitzacions extraterrestres utilitzen les ones de ràdio per comunicar-se. Però poden haver desenvolupat sistemes més eficients de comunicació, com l’ús de polsos làser o d’altres encara no descoberts. No estarem buscant malament?

-De fet hui en dia s’està buscant també polsos làser en l’òptic, és el que s’anomena OSETI (Optical SETI) que es realitza des de telescopis òptics convencionals. En aquest cas es busquen emissions de llum molt ràpides, amb pulsacions de menys d’un segon, que podria ser un altra manera d’enviar informació, una espècie de codi  morse, fent-se la “rateta” entre les estrelles. Però llevat d’aquesta altra possibilitat (també radiació electromagnètica), és molt poc probable que s’utilitzen altres radiacions, donat que qualsevol altra alternativa és molt més lenta, difícil de manejar i ineficient: els evasius neutrins (es necessiten detectors de milions de metres cúbics per a detectar una xicoteta fracció) o partícules carregades com els protons (el seu camí és desviat fàcilment pels camps magnètics dels astres) son pèssimes eleccions.

-Que és el seti@home?

Era una ingeniosa iniciativa d’un grup de la Universitat de California que treballa en el projecte SETI, concretament en un projecte anomenat SERENDIP. SERENDIP fou tan exitós que molt prompte tingueren més dades per a analitzar que potència de càlcul, per eixe motiu se’ls va ocórrer utilitzar temps lliure d’altres ordenadors… amb una idea genial: distribuirien gratis un salvapantalles que analitzaria dades de SERENDIP de manera que quan l’usuari no utilitzara el seu ordenador, el salvapantalles SETI@home es posaria en marxa i començaria a fer la seua anàlisi. Quan acabara amb les seues dades, en recolliria  més per internet del servidor de la Universitat de Califòrnia. Fou el primer projecte de càlcul compartit per internet, i fou tan exitós (vora 5 milions d’usuaris) que de fet a finals de 2005 hi havia més gent demanant dades que dades per a subministrar. Per aquest motiu, en acabar 2005 acabava també SETI@home i prenia el relleu un nou programa anomenat BOINC que, a més de continuar analitzant les dades de SERENDIP, serviria per a moltíssims més projectes (de medicina, enginyeria, matemàtiques…) que necessitaren potència de càlcul.

-Fa uns trenta anys es va detectar un senyal de ràdio que semblava intel·ligent. Què va passar? Què creus que va ser?

-És l’anomenat senyal “Wow!”, detectat en 1977 amb el telescopi Big Ear d’Ohio. Era un senyal molt potent, molt estret de banda i amb una longitud d’ona molt pròxima als 21 cm de l’hidrogen neutre. A més, es va determinar que s’havia originat mes enllà de l’òrbita de la Lluna. A més, no hi havia cap planeta del Sistema Solar en la direcció d’on provenia el senyal. És a dir, un excel·lent candidat a senyal artificial! Però desgraciadament no es va tornar a repetir. Hui en dia aquest senyal continua sent un misteri i no s’ha trobat cap explicació. Però no és el més intrigant. Un altre senyal, el SHGb02+14A, detectat per l’equip SERENDIP, ho és encara més: el SHGb02+14A és un senyal de banda estreta, centrat molt a prop dels 21 cm, però que ha estat detectat tres voltes! A més, la seua freqüència té un desplaçament Doppler periòdic, amb un període de 9 dies, coherent amb el fet que la font emissora del senyal estiguera en un cos (un satèl·lit artificial?) que estiguera descrivint una òrbita de 9 dies de duració. De moment aquest senyal està també per explicar.

-Estem esperant rebre algun senyal intel·ligent de l’espai. Però n’hem enviat nosaltres algun de ràdio per dir que som ací, que a la Terra existeix una civilització tecnològica?

-De fet dos: el radiomissatge d’Arecibo, enviat el 1974, i el Cosmic Call, enviat dues vegades, el 1999 i el 2003. En ambdós casos es tracta d’imatges digitalitzades en bits 1 i 0, enviades seqüencialment. Les dues tenen un contingut matemàtic elevat que és part del procés de desencriptació: el nombre de bits del missatge (en el cas del Cosmic Call de cada pàgina del missatge) és un nombre que només es pot reduir al producte de dos nombres primers. Quan els bits de la imatge s’ordenen segons estos dos nombres, apareix una imatge que és l’autèntic missatge: figures i diagrames que parlen (d’una manera un tant naïf) del nostre món i de la nostra espècie.

-Ara mateix hi ha alguns missatges de la humanitat gravats en plaques i viatjant en naus que estan eixint del Sistema Solar (Pionner X, Voyager  1 i 2) . Quina efectivitat poden tindre?

-Cap. Tant en aquest cas com l’anterior, les probabilitats que els missatges siguen detectats són quasi nul·les. Realment, el vertader destinatari d’aquests missatges és la Humanitat. És una forma d’il·lusionar-nos en l’exploració astronòmica i espacial. Com m’agrada dir, el que hem fet és pintar en el wàter de la Galàxia “la Humanitat estigué ací”, és una expressió de les nostres ànsies de perdurar.

-I si després de dècades d’escoltar l’Univers en busca de senyals d’altres móns, no tenim èxit i no detectem cap senyal intel·ligent? Quina conseqüència tindria aquest fet per a la humanitat?

-Be, si després d’una prolongada i eficient cerca no trobem cap altre senyal, probablement el que vulga dir és que no hi ha altres civilitzacions tecnològiques en la nostra Galàxia, potser en tot l’Univers. I això faria recaure sobre els nostres muscles una gran responsabilitat: nosaltres seríem l’única possibilitat que tindria l’Univers de conéixer-se a si mateix. No podem permetre’ns extingir-nos.

-Però algun dia potser tindrem èxit i descobrirem que no estem sols a l’univers? Com creus que respondrà la humanitat?

-Jo francament espere que eixe siga el cas. Si trobàrem només un sol cas d’altres intel·ligències, probablement el que voldria dir és que la intel·ligència siga més comú del que creiem. El sol fet de detectar-los seria un important indicatiu de que és possible sobreviure al desenvolupament tecnològic (per pura estadística, estarien més avançats que nosaltres). Probablement eixe coneixement seria prou per a canviar la nostra societat. Si a més poguérem establir contacte amb ells, si ens arribara una xicoteta mostra dels seus coneixements, tindria unes repercussions socials inimaginables.

-A la Terra, ara sabem que, a banda de l’espècie humana, hi ha altres espècies que també es comuniquen entre elles, com els dofins i les balenes. Com pot ajudar-nos aquest fet per a que puguem conèixer com es comuniquen les civilitzacions extraterrestres?

-Són de fet bancs de proves per a testar eines de comunicació amb altres civilitzacions. Sabem que els dofins tenen noms propis. A banda del cas de l’home, és l’únic animal del que sabem que té aquesta característica. Les seues vocalitzacions tenen unes característiques estadístiques i matemàtiques sorprenentment semblant a les nostres, com el seu nivell d’entropia o complir la llei de Zipf, una llei estadística que es dona en tots els idiomes humans i que ens diu que, quan un sistema està optimitzat per a transmetre informació complexa, les paraules més freqüents seran més curtes i les menys freqüents, més llargues. El fet de trobar aquestes característiques en les nostres llengües i en les vocalitzacions dels dofins ens fa creure que trobarem característiques semblants en els possibles llenguatges naturals d’altres civilitzacions extraterrestres.

-Has dit que les matemàtiques i les lleis de la física són un llenguatge universal. Que vols dir?

-Be, com he dit abans, ambdues coses són l’única cosa en comú que podem tindre, per tant caldria dissenyar un llenguatge que fera ús d’aquestes dues coses; com per exemple, el llenguatge Lincos de Hans Freudenthal. Aquesta classe de llenguatge s’hauria d’ensenyar a ella mateix. Per exemple, un missatge basat en xiulets de ràdio que diguera: pip moc pip maa pip pip ens estaria dient 1 + 1 = 2 (moc seria el signe més i maa el signe igual). Per suposat caldria posar molts exemples per a què es pogueren deduir aquestes identitats, però a poc a poc s’aniria adquirint un llenguatge prou sofisticat com per a poder dir coses interessants.

-Serà possible algun dia viatjar a les estrelles i visitar aquells mons llunyans?

-És possible que sí, però serà sense dubte una empresa molt lenta, de milers d’anys! Però, si aconseguim sobreviure al desenvolupament tecnològic, segurament els nostres descendents posaran els seus peus en planetes d’altres sistemes estel·lars. Pensem que fa només un segle començàrem a volar (el Flyer dels germans Wright és de 1903) i ara tenim estacions espacials i sondes en Saturn. Què vorem d’ací a un segle?

Enric Marco

Entrevista publicada a la revista Quinzedies, febrer 2007, núm 89.