El dia de les ombres rectes

Equinocci tardor 2011

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…


En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

Una aventura molt més que real

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

Quinzedies, la revista d’informació comarcal de la Safor


Els mitjans de comunicació en valencià al País Valencià són pocs, pobres i de curta durada. Per això, veure com la revista comarcal Quinzedies celebra el seu cinqué aniversari és tota una festa. Si a més és gratuïta, viu de la publicitat, és d’informació general amb especial atenció a la cultura, el miracle encara és més gran. La revista Quinzedies va nàixer el setembre del 2002 amb un número monogràfic sobre les Festes Majors de Bellreguard. Les festes de Moros i Cristians d’aquesta població saforenca van omplir les pàgines d’aquesta revista. El segon número va estar dedicat a la Fira i Festes de Gandia, la capital de la Safor.

La revista presenta sempre en cada número una entrevista a algun personatge rellevant de la comarca o de fora, fa reportatges, diversos articles d’opinió d’escriptors, articles tècnics monogràfics i de fons, actualitat, societat, cultura, esports, informació d’interés general, especials informatius sobre festes o qualsevol altre tipus d’esdeveniments importants o dignes de destacar, etc. Caldria destacar les seues pàgines dedicades a aclarir problemes lingüístics valencians, per aprendre a usar millor la nostra llengua.Amb una periodicitat quinzenal, com el seu nom indica, Quinzedies té una tirada de 6000 exemplars que es distribueixen de manera selectiva i no indiscriminada com fan la majoria dels mitjans gratuïts, és a dir, que els exemplars són aprofitats al màxim. Els principals punts on els lectors troben la revista generalment són els quioscos de premsa, papereries i llibreries. També la poden trobar en biblioteques, centres culturals, centres socials de barris i poblacions, edificis públics, cases de cultura, sales d’exposicions, farmàcies, centres de salut tant de les poblacions com dels barris de Gandia, ajuntaments, edificis municipals, etc, a  més de diferents llocs on l’afluència de públic és important: l’Estació de RENFE de Gandia, l’Estació Intermodal d’Autobusos, l’hospital comarcal “Francesc de Borja” de Gandia, centres comercials com el Centre Històric de Gandia, Plaza Mayor, Carrefour, així com en altre tipus d’establiments comercials de la ciutat i de les poblacions així com també en cafeteries, bars i restaurants.

De moment la cobertura informativa i la implantació del mitjà es concentra en nou poblacions de la Safor, que són: Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Guardamar de la Safor, Palmera, Potries, Rafelcofer i Ròtova.

També és la revista que gosa publicar els meus modestos articles astronòmics i de cultura. L’abril del 2004, el director de Quinzedies, Vicent Gregori, em va demanar si podria escriure algun article per a la seua publicació. Vaig accedir dient-li que de l’únic que podia escriure era d’astronomia i que tractaria de ser el més divulgatiu possible. Va estar entusiasmat amb la idea.  Els meus primers articles van ser sobre l’eclipsi lunar del 4 de maig del 2004 i el pas de Venus per davant del Sol del 8 de juny del 2004. Si els voleu llegir estan en la xarxa.

Poc a poc la col·laboració va ser més estreta. El director em va oferir una secció fixa i així va eixir la secció d’astronomia mensual El cel de ….., on es fa un repàs als fets més significatius del firmament i que qualsevol lector interessat pot observar sense ajuda, ni telescopi. Junt amb notícies de l’exploració espacial tot amanit amb un toc mitològic. Els lectors habituals d’aquest bloc ja ho coneixen. Des de l’obertura d’aquest bloc, el mes d’abril del 2005, he anant situant els meus articles astronòmics, fets en principi per a Quinzedies, també aquí per a tenir més difusió fora de la Safor.

Amb Quinzedies, també he escrit altres articles sobre temàtica cultural, actes als qual he assistit i que m’han plagut molt i que he situat també al Pols d’Estels. I alguna entrevista a escriptors com Joan Olivares o científics com Fernando Ballesteros quan ha calgut.

Enhorabona a Quinzedies i al seu director Vicent, per l’aniversari.

Foto: Portada de la revista del cinqué any, de setembre passat, dedicat a les Festes Majors de Bellreguard.