Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Entrevista

Rus ‘manipulà’ fotografies d’astronautes per vendre leds

0

14209103570938

Avui a l’edició valenciana de El Mundo, ha eixit la notícia de com la Diputació de València no dubtà en utilitzar una imatge nocturna de la ciutat de València, presa pels astronautes de la ISS, per a cantar les bondats del seu programa d’Eficiència Energètica, un programa de substitució directa de les làmpades de sodi dels carrers per LEds blancs. El problema és que si no s’està avesat a tractar amb aquest tipus d’imatges, després, passa el que passa… El periodista m’entrevistà dimecres passat sobre aquest tema …


J. Nieto. El Mundo. “Si ahora se conoce que los leds de la Diputación reducen la contaminación lumínica de la provincia de Valencia, se trata de un nuevo beneficio, con lo cual, el plan que pusimos en marcha hace dos años nos ha salido redondo”. Uno de los señuelos de Alfonso Rus para que los alcaldes adquirieran 30 millones de euros en leds -cuyo gran beneficiado ha sido su amigo de Xàtiva Vicente Quilis, propietario de Inelcom- fue que estas bombillas eran capaces de reducir la contaminación lumínica del Golfo de Valencia. Todo eran ventajas y en 2014 la Diputación usó unas imágenes tomadas por astronautas de la Estación Espacial Internacional para trasladar a la ciudadanía la conveniencia del plan de eficiencia energética. De los 30 millones de euros invertidos, al menos 13 han ido a parar a su empresa favorita.

Pero Rus no contaba con el trabajo de un grupo de científicos españoles que ha desmontado todos sus argumentos y ha sacado las vergüenzas, más aún, de un proyecto que el presidente de la Diputación habría cocinado un año antes de llevar a cabo la licitación con el propietario de Inelcom….

La part més sucosa està en l’article original…..Continua a l’enllaç…
Rus ‘manipuló’ fotografías de astronautas para vender leds, Juan Nieto, El Mundo, València, 11 de gener 2015

Imatge: València el 6 d’octubre de 2013 i la variació de lluminositat de Meliana. Universidad Complutense de Madrid, Universitat de València, ISS, NASA/ESA, PJ, El Mundo.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Interstellar: tot el que volies saber

11
Publicat el 4 de gener de 2015

Interstellar01

La pel·lícula de Christopher Nolan que conta la peripècia d’uns astrònoms amb la missió de salvar la humanitat és el film més interessant de l’any 2014 per l’argument, per la reflexió que fa sobre el possible futur de la vida a la Terra però sobretot per l’acurada precisió en l’aplicació de les lleis de la relativitat general d’Einstein. Ja fa temps que tenia pendent parlar d’aquest film en el bloc però, fa uns dies vam estar parlant amb el professor del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València José Antonio Font Roda, el camp d’investigació del qual és justament relativitat i gravitació.

1. Les freqüents relliscades presents en superproduccions cinematogràfiques, l’escàs rigor amb que la ciència i la tecnologia són il·lustrades en la gran pantalla, la falta de precisió… poden donar la imatge que ciència i cinema són dos mons incompatibles i antagònics. Què n’opina vostè?

És possible que així siga encara que d’altra banda crec que es pot arribar a un tipus de conclusió similar si s’analitza el tractament que altres àrees del coneixement han tingut en el cinema, com per exemple la història, l’antropologia, o les ciències jurídiques. Possiblement si un expert en dret analitza una pel·lícula que tracte sobre judicis i advocats arribe a la mateixa conclusió — dret i cinema són dos mons incompatibles — per no esmentar el que pot arribar a ocórrer en terrenys més relliscosos com és el cas de la història. Minimitzar els errors i augmentar la veracitat de les pel·lícules requereix temps (formació i revisió) i diners (assessorament professional), la qual cosa no té per què ser prioritari en una producció cinematogràfica.

Interstellar022. En les darreres setmanes ha copsat les cartelleres una pel·lícula de ciència ficció, Intestellar, que està tenint gran rebuda tant entre el públic com entre els crítics del cinema. Com a especialista en astrofísica, quina és la seua valoració de la pel·lícula? Malgrat ser una ficció, és realista en termes científics? En definitiva, hi pesa més la ciència o la ficció?

La meua valoració de la pel·lícula “Interstellar” és bastant positiva doncs conté un bon nombre d’aspectes científics que de forma natural la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació. Hi ha aspectes com la representació del forat negre en rotació amb un disc d’acreció al seu voltant o l’ús de la dilatació temporal gravitatòria que són realistes, en el sentit que són el resultat d’aplicar les lleis de la teoria de la relativitat general.

Hi ha altres aspectes relativistes més difícils d’entendre i més especulatius que també poden ser interessants i que sembla que s’han utilitzat implícitament en el desenllaç final de la pel·lícula quan l’astronauta Cooper (interpretat per Matthew McConaughey) es troba atrapat a l’interior del forat negre, en el teseracte. En el nostre espai quadridimensional el temps només flueix en una direcció (cap avant) al contrari del que ocorre en la pel·lícula, la qual cosa és una picada d’ullet a teories de més dimensions com ara les branes de la teoria M.

Interstellar05Malgrat que la ciència té un pes molt important en la pel·lícula, la ficció té, a la meua manera de veure, un pes encara major. Per exemple, la presència d’un forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn és pura ficció. De la mateixa forma, la mera existència de forats de cuc a través dels quals es puga viatjar és més que dubtosa (la seua creació comporta un canvi de la topologia espacial de l’espai-temps) i, de fet, la nostra comprensió actual de la natura nega fins i tot la seua existència. Un forat de cuc no és més que un concepte purament matemàtic del que no existeix confirmació observacional, és simplement una solució matemàticament vàlida de les equacions de camp d’Einstein de la teoria de la Relativitat General. Científics notables com Stephen Hawking o Kip Thorne pensen que és possible no solament que existisquen els forats de cuc sinó que es puga viatjar a través d’ells en les dues direccions (d’entrada i eixida), encara que açò requereix l’existència de matèria “exòtica” (en el sentit de no ordinària com la que constitueix la natura) per a estabilitzar aquest tipus de “túnels” de l’espai-temps. Aquesta matèria exòtica es caracteritza per tenir densitats d’energia negatives, l’existència de la qual podria ser viable, almenys teòricament, per un efecte quàntic denominat efecte Casimir. D’altra banda, en algunes teories més recents que modifiquen la Relativitat General incorporant dimensions extres (més de quatre), s’han trobat solucions matemàtiques admissibles de les equacions de camp tipus “forat de cuc” en els quals es pot viatjar sense necessitat d’utilitzar la hipòtesi de matèria exòtica. La validesa real de totes aquestes possibilitats està encara pendent de ser confirmada.

Interstellar043. Explosions i sons a l’espai, viatges a la velocitat de la llum, planetes amb gravetat terrestre… són alguns dels errors i imprecisions més freqüents a les pel·lícules ambientades en l’espai. En el cas d’Interstellar, ha vist alguna errada o incertesa? I quins són els encerts més destacats? Forats negres, forats de cuc, dilatació temporal… està això ben representat a la pel·lícula?

La pel·lícula, en la seua major part, ha tractat de mantenir el rigor científic encara que s’ha permès alguna llicència artística, supose que per dotar a la trama de certa coherència narrativa. Entre aquestes llicències, que no caldria anomenar errors, estan les ja esmentades anteriorment (la presència del forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn i l’existència de forats de cuc pels quals poder viatjar) a les quals cal afegir l’esment a les branes en el desenllaç de la pel·lícula, la qual cosa obliga a l’espectador a acceptar com a vàlida la possibilitat que el temps puga fluir en els dos sentits possibles, que és el que li succeeix a l’astronauta Cooper quan es troba atrapat en el teseracte. Potser alguns dels errors més aparents de la pel·lícula siguen l’existència de gel en els núvols de l’atmosfera d’un dels planetes que visiten els astronautes, l’absència de colors en el disc d’acreció del forat negre mostrant el desplaçament Doppler de l’espectre electromagnètic cap al roig i el blau, o la hipotètica presència de planetes “habitables” en les proximitats del disc d’acreció que ha d’emetre radiació electromagnètica de molt alta freqüència (raigs X).

En contrapartida, la pel·lícula té molts encerts científics. Entre aquests podem citar els quatre següents:

a) Creuar l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre. L’horitzó d’esdeveniments o de successos és la superfície que defineix el forat negre, ja que separa causalment el seu interior (d’on res pot escapar ja que seria necessari assolir una velocitat d’escapament superior a la velocitat de la llum) del seu exterior. Creuar l’horitzó (i no morir en l’intent) és viable depenent de la massa del forat en qüestió. Si el forat negre no té rotació l’horitzó està situat a una distància EquationSque és directament proporcional a la massa del forat negre i a la constant de la gravitació de Newton i inversament proporcional al quadrat de la velocitat de la llum. Si el forat negre té una massa igual a la del nostre Sol, el seu horitzó té una grandària d’uns 3 km. Si és un forat negre supermassiu de, diguem, una massa d’1 milió de sols (s’estima que el forat negre central de la Via Làctia té una massa d’uns 4 milions de sols), el seu horitzó té una grandària d’uns 3 milions de km. En el primer cas, les forces gravitacionals de marea que patiria l’astronauta en els seus peus mentre cau cap al centre del forat negre serien moltíssim més intenses que les que patiria el seu cap, de manera que en creuar l’horitzó l’astronauta patiria un procés d'”espaguetització” del que no n’eixiria sa i estalvi. No obstant açò, en el segon suposat, la magnitud de les forces de marea en l’horitzó de successos d’un forat negre supermassiu és similar a les forces que patim en la Terra, per la qual cosa l’astronauta no notaria res especial en creuar l’horitzó.

b) La representació del forat negre supermassiu en rotació. Per a reproduir un forat negre és necessari descriure el moviment de la matèria i de la radiació en l’exterior del seu horitzó de successos, ja que són els observables que podem intentar detectar. Per a açò es pot analitzar el moviment de partícules prova en el camp gravitatori generat pel forat negre. Aquestes partícules segueixen unes corbes denominades geodèsiques, que matemàticament no són més que equacions diferencials ordinàries que poden resoldre’s amb certa facilitat. En funció de les característiques del potencial gravitatori del forat negre i del moment angular de les partícules prova, és fins i tot possible trobar òrbites circulars estables. Aquest tipus d’òrbites són les que presumiblement es mostren en la pel·lícula, en forma d’un disc de matèria al voltant del forat negre. La reproducció ha de ser, sense dubte, fidel donat que no presenta excessives dificultats numèriques ni de visualització amb el tipus de programari del que es disposa en l’actualitat. De fet, ja l’any 1991 es va presentar aquest tipus de visualització realista d’un disc d’acreció al voltant d’un forat negre com a resultat d’un càlcul numèric pioner realitzat pel Prof. Jean-Alain Marck (Observatoire de Paris-Meudon) i que pot trobar-se, per exemple, en el següent vídeo:

Una breu explicació proporcionada pel propi Kip Thorne de la visualització del forat negre d'”Interstellar” pot veure’s en el vídeo:

c) Dilatació temporal gravitatòria. L’efecte de la dilatació temporal gravitatòria va ser predit per la teoria d’Einstein de la Relativitat General i ha sigut confirmat experimentalment situant rellotges atòmics a diferents altures sobre la superfície de la Terra. Bàsicament ve a dir que quan major és el potencial gravitatori, més lentament passa el temps. En la pel·lícula dos dels protagonistes baixen al planeta Miller mentre que un tercer es queda en la nau. Com el potencial gravitatori és inversament proporcional a la distància, el protagonista que es queda en la nau sent un potencial gravitatori menor que els dos que baixen al planeta. Per a saber si els càlculs de la dilatació temporal que cita la pel·lícula són correctes, caldria conèixer a quina altura es troba la nau respecte del planeta i quina és la dependència de l’acceleració de la gravetat amb l’altura en aquest planeta. Possiblement els càlculs siguen correctes ja que no presenten major complicació.

d) Ones gegants. Les ones gegants del planeta Miller són un efecte cridaner que es produeix com a conseqüència de les forces gravitacionals de marea que experimenta el planeta a causa de la proximitat del forat negre. Aquest efecte és anàleg a les ones dels nostres oceans terrestres, originades per les forces de marea de la nostra Lluna (i del Sol). El fet que en el planeta Miller siguen molt més grans que en la Terra es deu al fet que l’efecte gravitatori que origina la presència del forat negre és molt major que la petita pertorbació que el camp gravitatori de la Lluna origina en la Terra.

El lector interessat a aprofundir en l’explicació de tots i cadascun dels conceptes físics que es discuteixen en “Interstellar” està d’enhorabona, ja que  Kip Thorne mateix, assessor científic de la pel·lícula a més de productor executiu, acaba d’editar un llibre de divulgació en el qual es proporcionen totes aquestes explicacions. El llibre es titula “The Science of Interstellar” (WW Norton, 2014) i, a dia d’avui, es troba tan sols disponible en anglès.

Interstellar03

4. Nolan ha treballat colze a colze amb l’astrofísic Kip Thorne, que l’assessorà sobre l’enfocament científic de la pel·lícula, per exemple en temes com la teoria del forat de cuc, o pont Einstein-Rosen. Creu que aquesta col·laboració ha estat clau en el resultat final d’Interstellar? Considera que caldria treballar sempre amb un comitè assessor en les pel·lícules que tracten aspectes científics?

Sens dubte les idees de Thorne (i d’alguns altres) pel que fa a la possibilitat matemàtica de l’existència de forats de cuc pels quals viatjar entre dos universos paral·lels, són essencials en la pel·lícula. La col·laboració entre Thorne i Nolan en aquest aspecte em sembla d’allò més natural doncs uneix el rigor científic del primer en la descripció i visualització de l’espai-temps d’un forat negre amb el domini cinematogràfic del segon en l’ús d’imatges visuals d’impacte i en la forma d’explicar una història. Potser puga interessar al lector saber que totes les idees científiques subjacents als viatges per forats de cuc i les seues potencials implicacions van ser recopilades per Thorne en un llibre de divulgació titulat “Agujeros negros y tiempo curvo: el escandaloso legado de Einstein” editat per Crítica l’any 2000. Sembla ser que aquest llibre va ser, de fet, el punt de partida de la pel·lícula.

Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d'”Interstellar”, ha sigut clau per a ajudar a obtenir un resultat final excel·lent ja que la sinergia entre Nolan i Thorne ha d’haver sigut completa. Dit açò, l’assessorament científic no té per què garantir un èxit de taquilla si la pel·lícula no compleix la seua principal missió que és, al meu entendre, la d’entretenir explicant una bona història.

5. Sovint es dóna una imatge del científic en clau masculina i fidel a determinats arquetips: savi boig, aprenent de bruixot, aventurer heroic i màrtir…  En el cas d’Interstellar, com són representats els i les científiques? Hi ha presencia femenina activa, o la dona segueix en el paper d’ajudant servil?

Sí, tots estem familiaritzats amb la imatge estereotipada del geni o del científic brillant. És un clixé que fa temps que ha sigut socialment acceptat i que sens dubte ha de ser atractiu per al gran públic (vegeu, per exemple, el gran èxit de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory“, sèrie que potser haja ajudat a atraure a més d’un alumne o alumna a la Facultat de Física). En el cas d'”Interstellar” aquest estereotip no em sembla que haja sigut massa explotat doncs tan sols es pot aplicar a algunes poques escenes com, per exemple, quan es veure al personatge de Michael Caine discutir sobre les seues idees sobre la gravetat a l’interior dels forats negres o quan Murph, la filla de l’astronauta Cooper (interpretada per Jessica Chastain) aconsegueix, aparentment, resoldre el problema d’unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, obtenint una teoria de gravetat quàntica vàlida fins i tot en regions de l’espai-temps amb singularitats de curvatura (gravetat infinita) com ocorre a l’interior dels forats negres. Hi ha un breu clímax en el qual Murph, amb gran alegria, crida Eureka i actua de manera excèntrica llançant al vent els folis amb tots els seus càlculs. Aquesta escena exemplifica el clixé del científic (o científica) boig en tota la seua esplendor.

La presència femenina en la pel·lícula és molt activa, doncs dos dels personatges principals interpretats per actrius són claus en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç, l’astronauta Amelia Brand (interpretat per Anne Hathaway) i la científica Murph qui, finalment, resol el problema i aconsegueix salvar la humanitat, que és del que es tracta habitualment en les grans superproduccions d’Hollywood.

6. Les comparacions són odioses, però inevitables. La revista Jot Down titulava «2014: Una odisea del espacio». Què té Interstellar que no tinga Apollo 13, Gravity o 2001: Una odisea del espacio? O, pel contrari, creu que alguna d’aquestes produccions (o altra que vostè propose) mereixen millor valoració que Interstellar?

“Gravity” em va encantar, ofereix una representació que imagine molt real del que ha de sentir un astronauta en un passeig espacial, i les imatges són espectaculars. “2001: Una odissea de l’espai” la vaig veure fa molts anys i és òbviament una obra mestra del cinema, fins i tot una pel·lícula de culte. Si be no recorde molts detalls de “2001” ni possiblement haja entès mai el desenllaç, si recorde la inquietud que em va produir Hal, l’ordinador que en un moment donat decideix prendre control de la nau espacial. Una de les escenes que no he oblidat és aquella en la qual el protagonista, l’astronauta Dave Bowman, decideix finalment desconnectar Hal. La recorde com una escena carregada de tensió i que transcorre molt lentament. A mesura que Dave es va acostant a Hal se sent la veu d’aquest sol·licitant repetides vegades a l’astronauta que no ho faça (“Just, what do you think you’re doing Dave?“). És una escena magnífica, rematada amb el toc mestre del geni Kubrick en fer que Hal comence a cantar una melodia poc familiar en el moment en què està sent desconnectat i les seues bateries s’apaguen. Aquesta cançó es titula “Daisy Bell”, i va ser la cançó utilitzada per IBM en 1961 quan programadors d’aquesta companyia van aconseguir fer cantar per primera vegada a un superordenador, concretament al model IBM 7094. Gràcies a Internet podem recordar com sonava aquesta actuació històrica:

I també com la canta Hal, fins a emmudir:

http://www.youtube.com/watch?v=OuEN5TjYRCE&w=560&h=315

Òbviament les escenes finals de “2001” s’associen també amb un viatge en el temps, i potser es puguen relacionar amb un viatge temporal a través d’un túnel de l’espai-temps, un forat de cuc tal vegada, com en “Interstellar”. No oblidem que “2001” es va estrenar en una època (finals dels anys 60) que, en certa manera, va marcar l’inici de l’època daurada en la investigació en forats negres (tota la dècada dels anys 70) fent que aquests es posaren molt de moda. El propi terme “forat negre” va ser encunyat per John Archibald Wheeler l’any 1967 (un any abans de l’estrena de “2001”) i ràpidament va tenir una gran acceptació no solament entre la comunitat científica sinó també entre el públic en general. Wheeler, per cert, va ser el director de la tesi doctoral de Kip Thorne a la Universitat de Princeton, el famós assessor científic d'”Interstellar”.

Respecte a “Apollo 13” no puc fer cap comentari, doncs no l’he vista.

7. Tornant a la pel·lícula de Nolan, què és allò que més li impressionà en veure-la, allò que voldria destacar? (siga de la trama, dels efectes especials, de la forma de representar l’espai…)

A risc de ser repetitiu, destacaria en general l’ús que es fa de moltes idees i conceptes de la teoria de la Relativitat General i, en particular, del concepte del forat de cuc, concepte central en la trama de la pel·lícula. Des d’un altre punt de vista em va cridar poderosament l’atenció com retrata Nolan les contradiccions de l’espècie humana, com simultaneja la seua grandesa i la seua misèria, no solament per la forma d’actuar, èticament reprotxable, del científic principal encarregat de la missió (interpretat per Michael Caine) sinó, sobretot, per l’escena en la qual l’astronauta interpretat per Matt Damon s’oblida que d’ells depèn el futur de la humanitat i només cerca la seua pròpia salvació intentant acabar amb Cooper. El transfons moral en l’escena de la baralla a mort entre aquests dos “triats” crec que mereix ser destacat.

Dust-storm-Texas-1935s8. Si ens desprenem de l’espectacularitat d’una superproducció, què queda en el fons d’aquesta pel·lícula? Quina tesi planteja aquesta distopia? Amb quin ensenyament moral hem d’eixir del pati de butaques?

Encara que el missatge de la pel·lícula és — com no — optimista, superar les dificultats per a aconseguir l’idíl·lic “final feliç” que ens proposa Nolan sembla un objectiu tan fóra del nostre abast que no puc ser una altra cosa que pessimista sobre aquest tema. En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie, unit al fet que aquesta sembla que passa perquè som capaços d’eixir del nostre planeta a la recerca d’altres mons habitables. Aquesta part més filosòfica que tracta la pel·lícula, en el que té a veure amb l’esgotament dels recursos en la Terra, no em sembla en absolut desgavellada. Els recursos del nostre planeta són limitats i la població ve creixent a un ritme exponencial des de finals del segle XVIII. És evident que tal situació és insostenible. D’altra banda, el trasllat massiu dels habitants del nostre planeta a altres mons sembla un assumpte gens trivial. Si la solució passa per que algú — una civilització avançada, un ser superior — col·loque un forat de cuc al nostre abast (a poc més de 8 unitats astronòmiques de distància de la Terra) sembla que el futur és poc encoratjador. En qualsevol cas, estic convençut que si existeix una solució, només la investigació en ciència i tecnologia podrà conduir-nos a ella. Potser aqueixa siga la conclusió més ferma que un haja de portar-se a casa.

Mes informació:

La entrevista d’Íngrid Lafita a José Antonio Font Roda per a Mètode: «Interstellar»: ciència i llicències.

Entrevista a José Antonio Font Roda sobre Interstellar a Ecos del Cosmos, programa d’astronomia de la Ràdio de la Universitat de València. Podcast: Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

La física de Interstellar, La Ciencia de la Mula Francis.

Imatge:

1-5. Els viatges a través dels forats de cuc per l’univers i els forats negres supermassius són algunes de les meravelles que es poden veure en la pel·lícula “Interstellar.” De ‘Interstellar’ Science: Is Wormhole Travel Possible? Crèdit: Karl Tate, Infographics Artist.

6. Una tempesta de pols s’acosta a Stratford, Texas, en 1935, durant els Dust Bowl (conca de pols), o els Dirty Thirties (els bruts trenta). Tempestes similars a les dels anys 30 són habituals a la Terra en Interstellar. Wikimedia Commons.

Ecos del Cosmos: Interstellar

0

Interstellar-Blackhole-MillerInterstellar, un viatge per l’Univers amb l’objectiu de salvar la humanitat, és la pel·lícula de moda al cinema. I estem de sort per partida doble ja que, primerament, a través d’ella podrem parlar de cinema, del futur de la humanitat, de la sobreexplotació dels recursos però sobretot de ciència, de viatges espacials, de coses tan apassionants com els forats negres, o els forats de cuc, i amb això ens endinsarem en l’interessant món de la relativitat general, ara que l’any pròxim, el 2015, farà 100 anys que Albert Einstein publicà les equacions de la relativitat general, un dels més importants descobriments científics del segle XX.

I Interstellar, la pel·lícula de Chistopher Nolan, conté un gran nombre d’aspectes científics que la fan molt interessant per a astrònoms com nosaltres i per un programa com Ecos del Cosmos.

I hui, a més a més, tenim la sort de tindre entre nosaltres a José Antonio Font, professor del Departament d’Astronomia i Astrofísica i expert en relativitat general. Fa uns dies llegirem la seua entrevista parlant sobre la pel·lícula a la web de Mètode i hui, ací, li preguntarem sobre Interstellar, però també sobre viatges espacials, forats negres, quàntica i relativitat i sobre la difícil relació entre cine i ciència.


Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

Hui entrevistem a l’astrofísic de la Universitat de Valencia, José Antonio Font, que ens parlarà de la física de la pel·lícula Interstellar. I a més, les nostres seccions habituals, “I a mi que”, “Actualitat astronòmica” i el nostre concurs.

Astropregunta:

Qui i on es va pronuciar  les paraules que podeu escoltar al final del programa?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge: El forat negre Gargantua i el planeta Miller sobre el disc d’acreció.

Els colors de la llum a la Setmana de la Ciència

2

TallerAstronomia2014

Quaranta alumnes d’educació secundària han participat aquest dijous a la Universitat de València en un taller de matemàtiques aplicades i un d’astronomia. L’activitat s’emmarca en la Setmana de la Ciència que organitza la institució acadèmica. L’objectiu era acostar els més joves a les dues disciplines des d’una vessant pràctica. Es pot veure en aquest l’enllaç de la televisió de la Universitat de València

http://mediauni.uv.es/4501va

Ecos del Cosmos: contaminació lumínica, economia i bones pràctiques

2

Iberia-ISSLa defensa de la foscor del cel nocturn no és un caprici de grups astronòmics o conservacionistes marginals, sinó la reivindicació d’un dret de tots: dret a que els nostres recursos no renovables siguen gestionats racionalment, al gaudiment d’un patrimoni cultural, a la biodiversitat i a un medi ambient ben conservat (1).

La introducció ràpida de la tecnologia LED en l’enllumenat públic a moltes ciutats valencianes, sovint utilitzant llum blanca i per això amb un pic de forta emissió en la banda blava, augmentarà molt de pressa la contaminació lumínica i fins i tot exercirà una pressió més gran en la vida silvestre i en la salut humana.

Hui tenim la sort de poder parlar amb un expert en aquests aspectes de la contaminació lumínica. Hui ens acompanya Alejandro Sánchez de Miguel de la Universitat Complutense de Madrid. Ell és un expert sobre contaminació lumínica a Espanya i al món, tema que està estudiant sobretot a partir de les imatges obtingudes pels astronautes de la Estació Espacial Internacional.


Podcast, Ecos del Cosmos, 28 de novembre 2014

Hui parlem de contaminació lumínica amb Alejandro Sanchez de Miguel, investigador de la Universidad Complutense de Madrid. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què amb l’escuma viscolàstica, En aquell temps amb un recordatori del tancament de RTVV, El cel a simple vista i l’Astroconcurs.

Astropregunta:

On i com es va produir el so que podeu escoltar al final del programa?

Al primer que ho encerte li regalarem un llibre donat per la Càtedra de la Divulgació de la Ciència de la Universitat de València


Més informació:

(1) A ras del cielo, David Galadí-Enríquez, ed. Almuzara, 2008.
(2) Cities at night. Ciutats a la nit. Necessitem voluntaris que ens ajuden a ordenar les imatges i identificar les ubicacions que hi apareixen per crear mapes de la contaminació lumínica. Això ajudarà als governs i a les autoritats locals a prendre les decisions correctes per reduir la contaminació lumínica.

Imatge: Foto nocturna de la península Ibèrica des de l’Estació Espacial Internacional. NASA.

Ecos del Cosmos: Rosetta, Philae i l’exploració d’un nou món

0

Rosetta_PhilaeAvui a Ecos del Cosmos, el programa d’astronomia de Ràdio Universitat expliquem l’aventura de la nau Rosetta, que durant 10 anys ha estat navegant per l’espai per trobar-se amb el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko (67 P/CG). L’arribada al seu destí ja va ser l’agost passat. Des d’aleshores ha estat estudiant el cometa  des de ben aprop i dimecres passat, finalment, va llençar la xicoteta nau que l’acompanyava, Philae, per aterrar sobre el cometa. Un èxit, realment ciència ficció fet fet científic. Com va dir un dels responsables de l’Agència espacial Europea:

Hollywood is good but Rosetta is much better

Per parlar-nos de la missió Rosetta i de la seua importàcia científica i tecnològica entrevistem Pedro Gutiérrez, Científic Titular del CSIC en el Instituto de Astrofísica de Andalucía i Co-Investigador de la càmera Osiris a bord de Rosetta.

Podcast, Ecos del Cosmos, 14 de novembre 2014


Hui parlem de l’arribada del mòdul Philae sobre el cometa 67 P/Chyurimov Garasimenko. Parlem amb Pedro Gutiérrez, científic titular del CSIC a l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia, coinvestigador de la cambra Osiris a bord del Rosetta. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què i l’Astroconcurs.

Astropregunta:
De qui és esta cançó, que ens parla de la constitució i forma de l’univers? Pista: no és la banda sonora de The Big Bang Theory:

Astropregunta musical del 14 de novembre de 2014 (a partir del minut 51:15)

I sapieu que si contesteu bé la pregunta, rebreu un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Composició artística de Rosetta i el cometa. ESA.

Parlant de 2012DA14 a Talento Mediterraneo

0

La setmana passada vaig anar de bòlid amb l’asteroide 2012DA14. A banda d’haver de posar al dia aquest bloc, alguns mitjans de comunicació van demanar parlar amb nosaltres. Així uns dies abans de l’arribada de l’asteroide a la Terra vaig passar pels estudis de Televisión del Mediterraneo per tindre una agradable conversa amb Vicente Quintana, presentador del magazine Talento Mediterraneo produït per Marta Esteban.

Altres mitjans com Mislata Ràdio i MediaUni, la televisió de la Universitat de València també parlaren amb nosaltres. Tanmateix els mitjans públics com Ràdio 9 i Canal 9 encara els estem esperant.

 

La il·luminació excessiva perjudica el medi ambient i l’observació astronòmica

0
Entrevista a Levante – La Costera – La Vall d’Albaida, 28 d’agost 2012.
Enric Marco és doctor en Física i treballa com investigador en el Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Té també un bloc de divulgació astronòmica, «Pols d’estels». Com cada estiu des de fa cinc anys, va estar dissabte passat a Otos, en la nit astronòmica que va organitzar l’allotjament rural Ca les Senyoretes.
Adrià Calatayud, Xàtiva.
Marco considera que Otos i, en general, l’Ombria del Benicadell és una zona «bastant fosca», la qual cosa la fa adequada per a l’observació astronòmica. Per a l’astrònom llocs com aquests són cada vegada més difícils de trobar per la nostra «mania per la il·luminació excessiva».
P: Com es va desenvolupar la vetllada astronòmica en Ca les Senyoretes?
Vam fer una observació astronòmica, després vaig donar una xerrada. aquest any la xerrada tractava sobre el mesurament de l’univers: com s’amiden les distàncies en l’espai, quins mètodes existeixen… així la gent va comprovar que en totes les representacions que normalment veiem del sistema solar els planetes apareixen més junts del que estan i més grans del que són. I també van veure el gran que és realment l’univers. Entre la Terra i el Sol hi ha molta distància: 150 milions de quilómetres. Això cap persona ho pot recórrer, viatjant a la velocitat a la qual va un avió es trigarien 21 anys!P: També van fer observacions astronòmiques.
Vam fer una abans per a sopar, en la qual vam veure Saturn i la Lluna, perquè tampoc es podia veure molt més. Després teníem previst fer-ne una altra, però com es va ennuvolar el cel no va poder ser.P: Otos és un bon punt per a l’observació astronòmica?
La Universitat de València té un grup d’investigació sobre la contaminació lumínica, en el qual estem Ángel Morales i jo. Ens hem centrat, de moment, en els parcs naturals de prop de València i també vam estar en el Benicadell, ja que cada any em conviden. Pujarem fins a l’Observatori Meteorològic, el punt més alt al qual es pot arribar en cotxe i vam fer uns mesuraments. No és igual que el Parc natural de Xera-sot de Xera, encara que està bastant bé. Malgrat que es veu la llum d’Ontinyent o l’Olleria o de la rotonda absurda de Beniatjar, que està sobreiluminada i per allí passa un cotxe cada nit, és una zona bastant fosca.

P: També investiga la contaminació lumínica?
Sí, tampoc és el nostre camp d’investigació natural, però ens dediquem a això des de fa dos anys. La contaminació lumínica no només és perjudicial per a l’observació astronòmica, també ho és per al medi ambient. Ara la Diputació ha llançat un pla per a potenciar les llums LED, al que l’ajuntament d’Ontinyent ja ha dit que es va a sumar. Molts experts en il·luminació asseguren que aquests llums són nocives per als ecosistemes. Emeten llum blanca, que és la suma de llums de tots els colors. La blava, que està present en la blanca, és la perjudicial. Afecta als sistemes nerviosos dels animals, que no diferencien entre la nit i el dia, el que els genera problemes per a dormir, alteracions en el ritme cardíac… Els insectes són els més afectats i, al funcionar els ecosistemes en cadena, acaba afectant a tots. Per tot això, fins ara, els llums tenien aquest color groc. Si els LED són d’aquest color, no passa gens; el problema està en la llum blava que conté la llum blanca.

P: Està en l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, en què consisteix aquest projecte?
La Universitat té dos centres, d’una banda, l’Aula d’Astronomia, de la qual jo sóc el tècnic; i, per una altra, l’Aula del Cel. La primera és una aula-laboratori on els alumnes realitzen les pràctiques d’astronomia. La segona forma parteix d’un programa de divulgació astronòmica.

Imatge: Des del mirador de la Creu, a l’Ombria del Benicadell, Otos, en primer terme, darrere, la Pobla del Duc i darrere d’ell Quatretonda, a l’esquerra i Llutxent a la dreta. Enric Marco. 13 de juny 2012.

 

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

I vingueren els de Trau la llengua

4
Publicat el 7 de maig de 2011

Eugeni Alemany

Ja he vist el primer capítol de Trau la llengua a Canal 9. Vist l’episodi, em sembla que, per al que és la cadena, té bon nivell. Té exactament el mateix format que vam veure fa uns anys a Caçadors de Paraules de TV3 i que ara s’ha adaptat al País Valencià. Si en aquell programa el presentador era Roger de Gràcia ací tenim a Eugeni Alemany.

La manera en que es tracta la llengua és el mateix. D’una manera divertida es van visitant parlants de diverses comarques valencianes. Com a Caçadors de Paraules també hi ha la secció “D’on són“. Curiós veure a dues dones parlant salat i saber que som a Tàrbena, repoblada per mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. Res nou per als lectors d’aquest bloc però que molts dels espectadors valencians supose que desconeixien.

El programa del dijous passat anava sobre les paraules i expressions referides al camp semàntic de la meteorologia i de l’astronomia popular. I així van parlar un carter de Xàtiva, un pastor de la Tinença de Benifassà, els meteoròlegs de Canal 9, i d’altres. I ja, cap al final del programa jo tinc un petit paper parlant amb l’Eugeni sobre expressions populars de l’astronomia i faig amb ell un passeig mitològic pel cel de primavera.

Voldria haver-vos posat directament el vídeo des de Canal 9 a la carta però només he trobat un enllaç al primer capítol. Dura 43 minuts i si voleu anar directament a veure la meua actuació, l’aplicació no ho permet fer. No hi ha línia d’avanç! Cal mirar-se tot el capítol per arribar al final. Però el programa complet no està gens malament i s’ho val. .

Vídeo del primer programa: Capítol 1 de Trau la llengua. Canal 9

Vídeo del primer programa: Capítol 1 de Trau la llengua. Vimeo

Imatge: Eugeni Alemany de la web de RTVV.

Demà a Trau la llengua, de Canal 9

1
Publicat el 4 de maig de 2011

Trau la Llengua

Coses que passen. Vingueren abans de Setmana Santa i vam parlar del cel i de les estrelles.

Tindré un paperet en el primer episodi de la nova sèrie de Canal 9, Trau la llengua. També eixiran els homes del temps de l’emissora. Segons la programació serà demà dijous 5 a partir de les 22:15.

Us deixe un enllaç amb el vídeo de presentació i un text de la web de Canal 9 que explica els objectius del programa.

 


Trau la llengua és un programa divertit i curiós que revela els secrets millor guardats del valencià. Com naix una paraula? D’on vénen les expressions? I per què s’utilitzen unes o altres segons la zona on ens trobem?

Presentat per Eugeni Alemany, Trau la llengua combina l’entreteniment amb la cultura i la divulgació, en un viatge per tota la Comunitat Valenciana a la recerca de paraules, expressions, sons i formes curioses i poc freqüents d’anomenar les coses.

Vídeo de presentació: Trau la llengua.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Europa és també una lluna de Júpiter

2

EMarco

Us deixe una petita entrevista que m’han fet al Levante sobre el Lèxic de l’Astronomia de l’AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»

Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua.

S. CASTRO

Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.

Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L’atracció pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de l’astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència en la nostra llengua. Atès que enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, i dins d’un programa d’edició d’altres vocabularis semblants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic d’astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d’Alacant, de José Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d’Alcoi i jo mateix, tots tres de la SEA, Societat Espanyola d’Astronomia, que també hi ha donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes usuals però també d’evitar interferències amb el castellà per similitud dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és eclipse.

Segueix…

Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s’han d’usar en contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d’Isabel de Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que penetrà cap al 1800.

Quins termes astronòmics són més complexos?
En general, els termes més antics, del primers moments de la història de la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D’altres més moderns provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.

Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s’emportà el déu Júpiter, transformat en toro, a l’illa de Creta. És el començament del mite d’Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals Europa.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds» Levante-EMV 13 d’octubre 2009.

València, la ciutat de la llum

2
Publicat el 26 de juny de 2009
Els estudiants de periodisme de la Universitat de Artevelde de Gant a Flandes (Bègica) han fet el seu viatge d’estudis a València. Aquest projecte ‘Over de Grenzen‘ (Més enllà de les fronteres) obliga als grups d’estudiants a fer entrevistes en un lloc desconegut per a ells. Han d’elegir tema i llençar-se a l’aventura.

Els estudiants de periodisme Delphine De Gryse i Stephan De meersman vingueren a parlar amb mi sobre la contaminació lumínica. Aquest tema em preocupa bastant ja que no ens deixa fer la faena als astrònoms i només a canvi de malbaratar els recursos energètics i econòmics.També parlaren amb Giuseppe Grezzi, membre dels Verds del País Valencià que parlà dels problemes mediambientals de l’excés d’il·luminació.

L’entrevista que em feren a mi està en la xarxa en neerlandés. La podeu llegir, els que domineu la llengua de Gant, en aquest enllaç, on també podreu veure les fotos.

Jo us pose la traducció aconseguida amb el Google traductor. Els errors que dona l’eina informàtica els he corregit del que recorde de l’entrevista.

Segueix…

Els valencians associen la poca il·luminació amb la lletjor i el perill

Ell (referint-se a Guiseppe Grezzi) no és l’únic (en protestar). Enric Marco comparteix la mateixa frustació, si més no per altres raons. Marco és professor d’astronomia a la Universitat de València, “Des de l’observatori no puc veure cap estel. Només la Lluna i alguns planetes. I en tem que fins i tot aquests no puga veure’ls en el futur. Que puc fer-hi? Per una banda tinc una autopista i per l’altra, l’edifici de la televisió. És un problema seriós per als nostres professors i estudiants. Fa dotze anys podíem veure els estels en tot el seu esplendor. Ara veiem aquesta generació de xiquets que creixen sense conéixer el que tenen damunt, un univers sense fi. Ahir vaig tindre de visita un grup d’escolars que se sorprengueren quan els vaig mostrar imatges de galàxies i de la Via Làctia. Mai ho havien vist abans.

Tot al llarg de la història humana el ser humà ha mirat el cel. Si Copèrnic i Galileu Galilei hagueren alçat el cap amb un cel com aquest, nosaltres mai haguérem conegut que la Terra gira al voltant del Sol i no al revés. Són particularment desafortunats les fileres de llums als carrers que brillen cap amunt, cap al costat equivocat i tot contaminant. “Així com hi ha contaminació de l’aire o de l’aigua, una abundància d’emissió de llum té les seues conseqüències. La gent creu que la llum simplement desapareix però aquesta es queda a l’atmosfera ja que els núvols la reflecteixen. I si no hi ha núvols la pols està suspesa a l’aire i la reflecteix també. Aquest problema té molt a veure amb l’administració local conservadora. És molt difícil de canviar. Fa uns anys, durant una campanya contra el consum excessiu d’energia, l’alcaldessa apagà els llums de l’ajuntament. Al mateix temps, inaugurava una nova avinguda amb més de 200 làmpades. Preguntat l’astrònom per les reaccions de la població diu que la ciutadania està totalment passiva, quieta.

Us pose la versió original a continuació.

Valencianen associëren weinig licht met lelijk en gevaarlijk

Hij is niet de enige. Enric Marco deelt dezelfde frustratie, al is het dan om iets andere redenen. Marco is professor astronomie aan de Universidad de Valencia: “Vanuit het observatorium kan ik geen enkele ster zien. Enkel de maan en enkele planeten. En ik vrees dat je zelfs die in de toekomst niet meer zal kunnen zien. Wat wil je? Naast het gebouw loopt de autosnelweg en langs de andere kant staat een televisiegebouw. Het vormt een ernstig probleem voor onze lectoren en studenten. Twaalf jaar geleden kon je de sterrenhemel nog in alle glorie bewonderen, deze generatie kinderen groeit op zonder het besef dat er zich boven hen een eindeloos universum uitstrekt. Gisteren had ik een groepje schoolkinderen op bezoek die verbaasd opkeken toen ik hen beelden toonde van sterrenstelsels. Du jamais vu voor hen.

Doorheen de menselijke geschiedenis vergaapte de mens er zich aan. Hadden Copernicus en Galileo Galilei hun hoofd niet naar boven gericht, wisten we misschien nooit dat de aarde rond de zon draait en niet omgekeerd. Bijzonder jammer dat we dit opgeven voor eindeloze rijen straatlantaarns die ook naar boven schijnen, de verkeerde kant dus, en zo alles vergallen.” Net zoals water –en luchtvervuiling heeft een overdaad aan lichtemissie blijvende gevolgen. “Mensen denken dat het licht simpelweg verdwijnt maar het blijft hangen in onze atmosfeer doordat het tegen de wolken weerkaatst. Als er geen wolken zijn, blijft het ook hangen als stof in de lucht. Veel heeft te maken met het plaatselijke rechtse bestuur. Zij houden het been hardnekkig stijf. Enkele jaren geleden, tijdens een internationale actie tegen het hoge energieverbruik, liet de burgemeester de lichten aan het stadhuis, zoals het hoort, uit. Tezelfdertijd werd er een nieuwe snelweg ingehuldigd waarvan de lantaarnpalen, 200 stuks, allemaal aanstonden. Het is dweilen met de kraan open. Gevraagd naar een reactie bleef het bij het stadsbestuur akelig stil.

Foto: Enric Marco, per Delphine De Gryse.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb | Deixa un comentari