Pols d'estels

Un any més, el record de l’Ovidi Montllor ha estat present a les activitats de Ca les Senyoretes a Otos (la Vall d’Albaida).

Enguany li hem retut homenatge amb uns convidats de luxe. Amàlia Garrigós, periodista de l’extinta Ràdio 9 i Pau Benavent, de Canal33, ens parlàren de la relació de la música en català i els mitjans de comunicació. A més a més, comptàrem amb la presència d’Helena Montllor, filla del cantant.

L’acte començarà ben prompte, a les 19.30, però abans poguérem saludar els habituals de la casa, Joan i Assumpció, els amos de la casa,  Jordi Albinyana, artista polifacètic i autor de l’exposició d’homenatge a l’Ovidi que ja ha recorregut bona part de les ciutats i pobles del nostre país. També estava Pep Albinyana, organitzador de l’event, i força viva cultural de la comarca. I Ángel Canet, de Benicolet i amic blocaire, i Victor Iñúrria, i molts més.

Allí estava ja Amàlia Garrigós, sempre tan amable i atenta, que ens presentà  a Pau Benavent, presentador i guionista de cultura popular del programa Tria33 del Canal 33. Resulta que Pau també és de la Vall d’Albaida i, com molts valencians, treballa a Catalunya.

La conversa oberta a la participació del públic, amb ells dos i moderats per Pep, incidí sobre la relació dels mitjans de comunicació amb la música. I molt especialment, dels mitjans del nostre país amb la música cantada en la nostra llengua. No s’han distingit especialment les ràdios públiques del país, i molt menys les privades, en promocionar els músics. El programa El jardí de les delícies, que conduïa Amàlia, presentà més de 350 músics en valencià però això era un oasi en un desert. El tancament dels músics valencians en el Palau de la Música l’any 2005 propicià interpel·lacions en les Corts que el director de Canal9 tractà de contrarestar amb la llista de grups que portava al programa d’Amàlia. La posterior creació del col·lectiu Ovidi Montllor permeté coordinar els artistes que fan música en valencià i ara organitzen anualment els Premis Ovidi Montllor.

No molt millor estan els mitjans públics a Catalunya. Només el programa Tria33, on treballa Pau, té una petita finestra oberta per a la música en la nostra llengua.

Helena Montllor, la filla del cantant, ens recordà moments viscuts al seu costat, com assajava a casa abans d’un concert, i com n’era de la broma.

Així que la mesa va ser crítica però amb un gran desig i una esperança que la nostra escena musical tinga un reflex real en la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, CVMC.

Després del sopar posterior, cuinat per l’Assumpció, arribà la part musical en directe amb l’actuació del grup ollerià Sigarrito, que toquen una mica de tot, més en l’àmbit del pop-rock, i en el que l’artista polifacètic Jordi Albinyana hi participa. Hi ha gent que serveix per a tot, xè!

Fotos:
Diversos moments de la vetllada. Enric Marco

La defensa de la foscor del cel nocturn no és un caprici de grups astronòmics o conservacionistes marginals, sinó la reivindicació d’un dret de tots: dret a que els nostres recursos no renovables siguen gestionats racionalment, al gaudiment d’un patrimoni cultural, a la biodiversitat i a un medi ambient ben conservat (1).

La introducció ràpida de la tecnologia LED en l’enllumenat públic a moltes ciutats valencianes, sovint utilitzant llum blanca i per això amb un pic de forta emissió en la banda blava, augmentarà molt de pressa la contaminació lumínica i fins i tot exercirà una pressió més gran en la vida silvestre i en la salut humana.

Hui tenim la sort de poder parlar amb un expert en aquests aspectes de la contaminació lumínica. Hui ens acompanya Alejandro Sánchez de Miguel de la Universitat Complutense de Madrid. Ell és un expert sobre contaminació lumínica a Espanya i al món, tema que està estudiant sobretot a partir de les imatges obtingudes pels astronautes de la Estació Espacial Internacional.

Podcast, Ecos del Cosmos, 28 de novembre 2014

Hui parlem de contaminació lumínica amb Alejandro Sanchez de Miguel, investigador de la Universidad Complutense de Madrid. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què amb l’escuma viscolàstica, En aquell temps amb un recordatori del tancament de RTVV, El cel a simple vista i l’Astroconcurs.

Astropregunta:

On i com es va produir el so que podeu escoltar al final del programa?

Al primer que ho encerte li regalarem un llibre donat per la Càtedra de la Divulgació de la Ciència de la Universitat de València

Més informació:

(1) A ras del cielo, David Galadí-Enríquez, ed. Almuzara, 2008.
(2) Cities at night. Ciutats a la nit. Necessitem voluntaris que ens ajuden a ordenar les imatges i identificar les ubicacions que hi apareixen per crear mapes de la contaminació lumínica. Això ajudarà als governs i a les autoritats locals a prendre les decisions correctes per reduir la contaminació lumínica.

Imatge: Foto nocturna de la península Ibèrica des de l’Estació Espacial Internacional. NASA.

Ja, en horari nocturn, el festival se centrà en la música en valencià amb el grup del barri de Torrefiel a València, Ovidi Twins. Aquest grup celebrà els seus 10 anys als escenaris cantant cançons del seu tercer disc “Animalets”, produït per LaCasaCalba, dedicat al món de les bestioles.Sobre aquesta temàtica Ovidi Twins despleguen un ventall d’estils musicals tan dispersos com la cançó d’autor, el reggae, el punk, la música clàssica, el cabaret o la música tradicional valenciana. Les lletres continuen pouant en l’èpica de la quotidianitat concreta i exhibint la seua particular visió de les coses, entre l’humor absurd i la tendresa.Així poguérem escoltar la seua particular versió de “Dos pardalets i una aguileta”, “El gosset abelloner” o “El Parotet”. Però l’humor absurd el veiérem en “El Vals dels Caramels”, fent música amb el soroll de l’envoltori.

Enric Casasses, poeta i rapsode, fou la següent atracció de la nit. Habitual participant en la Poefesta d’Oliva, la seua actitud es podria relacionar amb la generació “beat”, Dylan, Verdaguer, Foix o Brossa, sense oblidar el dadaisme europeu. Això pot explicar-nos la singularitat de la seua obra, en la que la quotidianitat i l’insòlit es donen la mà.

El grup musical que l’acompanyava, Don Simon i Telefunken amb el seu atrezzo extravagant, ahir vestits de papallona, posaren el seu humor musical a les infinites tombarelles dialèctiques de l’Enric. El seu estil es pot definir com a música tradicional espacial, però interior, no de l’exterior. Entre els seus instruments poguérem veure, a banda dels típics de qualsevol grup de rock, alguns que podem trobar a qualsevol tenda de joguets.

De la multitud de poemes musicats de l’Enric, podríem destacar el dedicat al seu pare químic, l’Enric Cassassas, “Mon pare fou del tot ateu”. Emocionat destacà que el seu pare fou l’introductor a l’estat de l’espectrografia de masses.

Per acabar la nit, el ritme de la música augmentà amb l’entrada en escena de l’Orquesta Pinha, una agrupació de música popular, que encara que s’expressa en vells estils com el vals, polca, pasdoble, swing o fox-trot, el seu repertori està format per peces úniques i originals, ja que estan compostes i arranjades pels seus membres. A destacar l’acordionista, Begoña Larrañaga, acompanyant freqüent de Joaquin Sabina i membre del grup los Secretos.

El duet Dwomo (Antonio J. Iglesias i Jorge Lorán), acompanyats per l’Orquesta Pinha, exhibiren el seu repertori de pop de risc, adaptacions multilingües de cançons ben conegudes, com aquella de José Luís Perales, “A shipboat called Freedom”. I és que cantaven tant en castellà, com en anglés o francès mentre presentaven les cançons en valencià. I és que el duet madrileny està establert a València des de 2007.

Tot un èxit de participació, poesia i bona música en aquest 10é Pop al Carrer que organitza LaCasaCalba, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tavernes i la Mancomunitat de la Valldigna.

A destacar entre el públic la presència d’Amàlia Garrigós, periodista i locutora de la injustament tancada Ràdio 9, que des del seu programa Alta Fidelitat promocionava la música feta al País. Lluitadora incansable per la recuperació d’uns mitjans de comunicació públics en valencià, ens contà que actualment dirigeix el programa de ràdio El Mural, amb la col·laboració d’Escola Valenciana i distribuït per multitud de ràdios municipals i pel diari digital La Veu del País Valencià. Ens animà a escoltar-lo i lluitar pel que ens han furtat.

Esperem amb impaciència el Pop al Carrer del 2015.

A partir de La Cotorrra de la Vall

Text i fotos d’Enric Marco.

Acaba la setmana amb un sentiment estrany. Anit tornàvem cansats però contents després de l’èxit de la manifestació a València (imatges) per la defensa de RTVV. La culminació d’uns dies convulsos per l’anunci del president Fabra per tancar les nostres ràdio i televisió.Uns mitjans que han marginat sistemàticament la part de la societat més dinàmica, l’escola en valencià, la música, la política, la universitat. Uns mitjans que el poder, primer socialista, més endavant popular, s’ha apropiat com a eina de propaganda i manipulació.

Recorde els primers anys de la ràdio i televisió valencianes. Amb una gran il·lusió ens posàvem davant del televisor per veure una televisió feta des del País Valencià. La primera pe·lícula, Casablanca, amb dicció valenciana i veu en off inicial d’Ovidi Montllor. I la ràdio amb programes en que participava Ferran Torrent, amb una visió àcida de la societat.

Amb els xiquets menuts veiem el Tomàtic, la Nets i el Petri a TV3 però també Xoni, Poti (Carme Juan), Tiriti a A la Babalà a Canal 9. Tot dos programes els agradava i a més a més, escoltaven diferents accents de la seua llengua. I amb l’aparició espectacular d’un aleshores desconegut Xavi Castillo amb unes històries medievals.

La cosa va anar canviant, poc a poc, cap al final de l’era socialista. Els debats com Carta Blanca, a l’estil de La Vida en un xip de TV3, van ser cada vegada més sensacionalistes, com bé explica Vicent Partal al seu bloc, programa en que hi va treballar una temporada.

La rematada final, però, va vindre amb l’arribada al poder del PP, amb Eduardo Zaplana al cap. Recorde encara aquell programa infantil que ens agradava tant que de cop i volta passà a presentar l’actriu Maria Abradelo, que no sabia que era això de les vocals obertes. I com el programa, ara fet per una productora externa, costava 500 milions de pts (3 milions d’euros) quan abans en costava només 50. (300.000 euros).

Poc a poc ens allunyarem de la cadena, amb pesar, però obligats per conservar la nostra salut mental.

Ens refugiàrem en la cadena del nord, TV3, que almenys no ens maltractava i, de tant en tant, oferia notícies de la realitat valenciana.

Potser va ser injust oblidar la faena dels grans professionals de la casa valenciana. Durant aquests anys he anat coneixent, per raons de la divulgació de l’astronomia, grans persones que han dedicat esforços a fer la seua faena de manera digna. Periodistes com Reis Juan, Amàlia Garrigós o Carles Sanchis.

Amb Carles Sanchis vaig passar l’estiu del 2009 amb una col·laboració setmanal en el seu programa magazine Del Sol a la Lluna.

Per això em pregunte si no vam cometre el mateix error que férem amb la festa de les falles durant els anys 80. Pensar que no hi ha res a fer per fer-les de tots i oblidar-les completament. No ha estat fins fa poc anys que l’esquerra s’ha adonat de la importància del món faller i ha començat a assumir les Falles com a festa pròpia dels valencians, junt a altres festes menys “contaminades” com el Misteri d’Elx o les festes de Moros i Cristians.

Respecte a RTVV, segurament haguérem d’haver sigut més ferms en la defensa de les nostres ràdio i televisions públiques. Haver reivindicat la valencianitat de la cadena. Tanmateix, cal recordar que ho teníem tot en contra. Un llindar del 5% per accedir a les Corts Valencianes fet aposta per impedir l’accés dels nacionalistes, uns membres de l’oposició del consell d’Administració de RTTVV acomodats i que no feien la seua feina i una TV3, en la nostra llengua, si, però no valenciana, que va adormir la protesta de la part de la societat que exigia més televisió en valencià.

Periodistes amb la ploma més àgil que jo ja han escrit les causes i les conseqüències de la desfeta de RTVV i no cal que ho repetisca ací. Xavier Aliaga o Francesc Viadel en parlen a bastament a La Veu del País Valencià. I com aquesta proposada desballestació de la ràdio i televisió públiques és la primera part de la desballestació controlada de la Generalitat Valenciana com bé comenta Josep Albinyana a Vilaweb Ontinyent.

Ahir, uns 100.000 valencians eixirem al carrer a tot el país per lluitar per uns mitjans audiovisuals públics lliures, en valencià i de qualitat. I els volem al nostre únic servei, al servei de tots els valencians.

I com deia una pancarta a la plaça de la Mare de Déu que la gran Amàlia Garrigós ens va fer notar des de la l’entaulat on els músics valencians, fins ara, censurats, cantaven per la nostra ràdio i televisió. “Amb Songoku vàrem aprendre a lluitar.”

Lluitem, doncs.

Imatges: Diversos moments de la manifestació i de l’acte amb músics en valencià.
Més imatges al l’àlbum de facebook: #RTVVnoestanca.

Foto 1: Capçalera de RTVV.
Foto 2: Amàlia Garrigós
Foto 3: La veu de Son Goku en RTVV.
Foto 4: Final de l’acte musical.
Foto 5: Reis Juan, Amàlia Garrigós, Toni Sales i Enric Marco.

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

Enguany l’Ovidi hagués fet 70 anys. Ja fa quasi vint anys que fa vacances però abans de marxar ens regalà un recital de poemes de Joan Fuster, que tot just feia uns mesos que havia mort. Això va ser al teatre Goya de l’Olleria el 3 de març de 1993.

Ara el cantant Paco Muñoz, que voldria però no pot jubilar-se, per alegria nostra, ha editat l’actuació d’aquella diada en el CD ‘A dos de val’.

Diumenge passat es va fer la presentació oficial del disc just al mateix local on l’Ovidi recità Fuster. I com aquell dia de fa 19 anys, el local, diumenge, va pegar un esclafit, de ple que estava.

La gent s’hi acostava ja des d’una hora abans, es saludava, recordava l’anterior recital. A la Vall d’Albaida tothom es coneix, ha de ser cosa d’estar envoltat de muntanyes per tots els costats.

Nosaltres que veníem de la Safor no coneixíem tanta gent, el Pep Albinyana, el manifasser de l’acte, el Joan i l’Assumpció de Ca les Senyoretes, i alguns altres.

Jo, aprofitant la tecnologia del twitter, vaig anar retransmetent l’actuació que podeu llegir ací:

#adosdeval per Enric Marco

I també amb aquesta eina puc recuperar les fotos i els comentaris que vaig fer en aquell mateix instant.

Ja vora les set el hall del teatre estava de gom a gom i no s’hi cabia. Però encara no ens deixaven entrar. Sembla que encara estaven fent proves de so. Els artistes van anant arribant, ara el Pau Alabajos, ara la presentadora de l’acte l’Amàlia Garrigós.

Finalment entrarem. Les entrades estaven numerades, així que no calia afanyar-se per arribar a la fila 4 on en tocava i just al costat del corredor. Un bon punt per a fer les millors fotos sense alçar-me. A més a més, dues càmeres, una a la dreta i l’altra a l’esquerra anaven a gravar l’acte.

El primer que em va sorprendre va ser veure a l’escenari un micro amb una llum zenital. Vaig trigar a entendre que tot era un homenatge a l’absent Ovidi.

Francesc Mompó, escriptor i Amàlia Garrigós, periodista i comunicadora de Ràdio 9,  eixiren per presentar l’acte.

El primer grup que no coneixia és El Diluvi. Els seus sis components, 5 xics i una xica, toquen amb instruments tradicionals. Entre altres ens van oferir una versió de la muixaranga.