Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Entrevista

Per qué cada vegada veiem menys ‘estels’ en les pluges d’estels

0

LEDs Palma Gandia

La setmana passada m’entrevistaren per parlar de l’efecte de la contaminació lumínica sobre l’observació del cel. Per què no veiem les pluges d’estels? Tot al voltant de la pluja d’estels de les Leònides.

Por qué cada vez vemos menos ‘estrellas’ en las lluvias de estrellas, La Vanguardia, Javier Granda, 17/11/2015.

La pluja d’estels de les Leònides torna a posar de manifest els greus perjudicis que, tant per a la naturalesa com per a la salut, causa la contaminació lumínica en il·luminar-se llocs inadequats, a intensitats excessives i amb un rang espectral inadequat.

Enric Marco, astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i membre de la Societat Espanyola d’Astronomia, lamenta en entrevista telefònica que la il·luminació de les ciutats impedisca contemplar aquest tipus de fenòmens astronòmics, així com els estels i objectes celestes.

És un tipus de contaminació que afecta a tots: és llum que va al cel i que ens fa perdre diners, perquè l’hem de pagar. A més, ara s’estan estudiant els seus efectes tant sobre la biodiversitat com en la salut humana. Els primers afectats són els insectes, que en la seua gran majoria són nocturns per a protegir-se així de la calor i els depredadors i utilitzen la lluna i els estels per a guiar-se i reproduir-se. Pot pensar-se que no importen els mosquits, les papallones nocturnes o els escarabats, però són la base de la cadena tròfica”, adverteix.

Respecte a l’efecte sobre la salut humana, Marco recorda que la llum afecta a la melatonina,……..

Per continuar llegint aneu a l’article original:

Por qué cada vez vemos menos ‘estrellas’ en las lluvias de estrellas, La Vanguardia, Javier Granda, 17/11/2015.

Imatge: Il·luminació LED a Palma de Gandia. La Safor. Crèdit: AM, amb permís.

35 milions de trossos de ferralla orbiten al voltant de la Terra

0

PAM-D_module_crash_in_Saudi_Arabian_desert

Fa uns dies m’entrevistarem sobre la imminent caiguda a la superfície terrestre de la ferralla espacial WT1190F. Ací us deixe l’article que en va fer Cristina Sáez.

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia.

La majoria són menuts com un gra d’arròs però suposen una amenaça per a astronautes i satèl·lits.

El passat mes de juliol els tres membres de l’Estació Espacial Internacional (ISS, per les seues sigles en anglès) es van portar un bon esglai. Els van alertar que tan sol tenien 90 minuts per a tancar totes les escotilles de la nau i anar a refugiar-se a l’interior de la càpsula Soiuz, acoblada en un extrem de la ISS. L’amenaça: brossa espacial. Un fragment d’un vell satèl·lit meteorològic rus que viatjava a 13 quilòmetres per segon i que podia col·lisionar amb la nau i posar en risc les seues vides. Per sort, l’episodi es va saldar sense danys. Encara que amb aquesta ja van quatre les vegades en la història de la NASA que els astronautes han hagut d’adoptar aquest procediment; les dues últimes en menys d’un any.

800px-Space_debris_impact_on_Space_Shuttle_windowI és que com aqueix fragment, segons dades de l’Agència Espacial Europea (ESA), es calcula que hi ha més de 35 milions de deixalles girant al voltant del nostre planeta. Uns 500.000 són d’entre un i 10 centímetres de diàmetre; altres 21.000 són molt més grans, entre una pilota de tennis i una de bàsquet. Encara que la majoria són amb prou faenes de la grandària d’un gra d’arròs, no cal subestimar-los, perquè el problema no és com de gran siguen sinó la velocitat a la qual es desplacen, que fa que un objecte com una simple rosca d’un centímetre siga capaç, en xocar contra una nau, d’alliberar una força equivalent a l’explosió d’una granada de mà….

Per continuar llegint aneu a l’article original:

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia, 10 de novembre 2015.

Imatges:
1.-La part d’un modul PAM-D caigué en el desert d’Aràbia Saudita. NASA, 2001.
2.- Un micrometeorit deixà aquest cràter en el cristall davanter del transbordador espacial Challenger en la missió STS-7.

Què són les Perseides i com es poden observar més bé

0
Publicat el 21 d'agost de 2015

PERSEIDS604x270

L’astrònom Enric Marco ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies

L’entrevista que em va fer Josep Rexach Fumanya, per a Vilaweb el passat 11 d’agost.

Des de qualsevol punt del planeta cada any es pot observar la pluja d’estels tan espectacular de les Perseides, que aquí coneixem per les Llàgrimes de Sant Llorenç. És la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle, que cau cap a la Terra. Aquest fenomen astronòmic ja fa dies que es pot veure, però serà demà a la nit quan arribarà al punt culminant. Enric Marco, astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies.

—Què són les Perseides?
—Són residus que ha emès el cometa Swift-Tittle a la seva òrbita. Els cometes, que són conglomerats de gel, diòxid de carboni i residus sòlids, quan s’aproximen al sol són evaporats ràpidament. Quan aquest gel es converteix en gas s’emporta partícules sòlides. Els cometes van deixant un rastre amb aquests residus, que és com una cua. Aquesta cua llarga va embrutant-ne, d’alguna manera, l’òrbita, de manera que es va omplint de residus a l’espai, sobretot a les proximitats del sol. Quan la Terra es creua amb l’òrbita del cometa, aleshores aquests fragments petits són atrapats per l’atmosfera terrestre, cauen i xoquen contra la Terra.

—Aquests petits fragments poden arribar a la superfície de la Terra?
—No, perquè tenim una atmosfera que ens protegeix de l’espai. Qualsevol element menor de cent metres no arriba a la terra perquè es cremen quan freguen amb l’atmosfera, a uns setanta quilòmetres d’altura. Les partícules que deixa el cometa són molt petites. Fan pocs mil·límetres.

—Quina és la millor manera d’observar-los?
—La millor manera és cercar un lloc fosc on no hi hagi llum artificial pròxima. Estens una tovallola a terra, t’hi estires i mires cap al cel. És important de mirar cap a l’est. No s’hi val a asseure’s en una cadira perquè et poden passar per darrere.

—Per què cada any les veiem durant els mateixos dies?
—Perquè les òrbites del planeta Terra i del cometa són totalment estables. El sistema solar és estable des de fa milers de milions d’anys. Llavors, el moment d’interacció de les dues òrbites és justament la nit del 13. Són com dues carreteres que es creuen. A partir de la una de la nit és quan hi ha més possibilitats de veure-les.

—Si les òrbites del cometa i la Terra es creuen any rere any, pot ser que algun dia col·lideixin?
—Fa anys que els astrònoms ho estudien. Hi ha un cert perill d’impacte al futur però no els pròxims dos mil anys. Es calcula que la Terra i el cometa podran trobar-se físicament el 4479. Tanmateix, els cometes van perdent matèria i pot ser que d’aquí a dos mil anys ja no existeixi.

—Diuen que demà farà núvol. Què es pot fer si no podem veure les Perseides?
—Aguantar-se. Això sempre passa en astronomia. En tot cas, dijous encara es podran veure. Cal tenir en compte que en el decurs dels mil·lennis el cometa ha anat escampant partícules per la seva òrbita. Per això hi ha Perseides des de fa un mes aproximadament. Se’n poden observar des del 17 de juliol fins el 24 d’agost.

Què són les Perseides i com es poden observar més bé. Josep Rexach Fumanya, Vilaweb, 11 d’agost 2015.

Ecos del Cosmos: Astrònoms del passat

1
Publicat el 12 de juny de 2015

FlammarionWoodcut-s

Al llarg de la història els éssers humans han mirat al cel i de la seua observació han trobat maneres per navegar pels vastos oceans, per decidir quan plantar els cultius que els alimentaven i, per respondre les eternes preguntes: d’on venim, on anem i com vam arribar fins ací.

L’astronomia és una disciplina que ens ha permés trobar el nostre lloc a l’Univers i que ens ha canviat la forma com veiem el món. Quan Copèrnic va afirmar que la Terra no era el centre de l’Univers, va desencadenar una revolució. Una revolució a través de la qual la religió, la ciència i la societat havien d’adaptar-se a aquesta nova visió del món.

D’altres astrònoms vingueren després com Galileu, Kepler, Halley, que ordenaren el caos dels moviments planetaris. I, poc a poc, d’altres ens eixamplaren primer el sistema solar i després tot l’Univers, i ens demostren que la física i la química era les mateixes allà dalt i ací baix. Per parlar d’aquests personatges ens visita hui Pedro Ruiz-Castell, historiador de la ciència de la Universitat de València i expert en l’astronomia del XIX i del XX. Hui parlarem dels astrònoms del passat.


Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de juny 2015

Ecos20150612-PedroRCHui entrevistem Pedro Ruiz-Castell, historiador de la Ciència de la Universitat de València. Conversem amb ell sobre la contribució dels aficionats al progrés de l’astronomia del s. XIX, del naixement de l’Observatori Astronòmic de la Universitat i del paper de les dones en l’astronomia d’aquell temps. En I a mi què, parlem d’una nova tècnica de detecció de càncer, fruit de la recerca astronòmica. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

 

 

 

Astroconcurs:

A qué correspon la seqüència RE’ MI’ DO’ DO SOL?

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: El Gravat Flammarion, famosa il·lustració apareguda a L’Atmosphere: Météorologie Populaire (París, 1888) a la seua pàgina 163, i utilitzada en multitud d’ocasions per a representar el descobriment de l’astronomia per l’home. Camille Flammarion, L’Atmosphere: Météorologie Populaire (Paris, 1888), pp. 163. Wikimedia Commons.

Ecos del Cosmos: ALMA, descobrint l’Univers amagat

0
Publicat el 30 de maig de 2015

eso1312a

Quan pensem en l’Univers ens venen al cap les espectaculars imatges obtingudes pel telescopi espacial Hubble. Però l’Univers no només brilla en la llum a la qual són sensibles els nostres ulls. Les ones de ràdio, per exemple, també travessen l’atmosfera terrestre i ens donen informació sobre processos tan interessants com el fons de microones, les radiogalàxies, els romanents de supernoves, etc.

Aquestes ones de ràdio són recollides per enormes antenes que ens estan revelant un Univers nou, desconegut fins ara. I ALMA és l’instrument més sensible i més important d’aquesta nova astronomia. I avui coneixerem com s’investiga aquest nou Univers ràdio de la mà del científic valencià Ivan Marti-Vidal que ens acompanya.

Hui parlarem d’ALMA i de l’univers ràdio.


Podcast, Ecos del Cosmos, 29 de maig 2015

Ivan-Marti-VidalHui entrevistem Ivan Marti-Vidal, radioastrònom de l’Observatori d’Onsala a Suècia.

Conversem amb ell de radioastronomia i del projecte ALMA. En I a mi què, parlem de la temperatura corporal a l’espai i a la Terra. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

De quin color és realment aquest objecte astronòmic?

nebulaLa primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge:
1.- Aquesta imatge mostra una vista aèria de l’altiplà de Chajnantor, situat a una altitud de 5000 metres als Andes xilens, on es troba el conjunt d’antenes d’ALMA. Les grans antenes tenen un diàmetre de 12 metres, mentre que 12 antenes més petites amb un diàmetre de 7 metres constitueixen la matriu d’ALMA Compacte (ACA). A l’horitzó, els principals pics de dreta a esquerra són Turó Chajnantor, Turó Toco i Juriques. Aquesta foto va ser presa al desembre de 2012, quatre mesos abans de la inauguració d’ALMA.
2.- Ivan Martí-Vidal en un moment de l’entrevista.
3.- Objecte astronòmic incognita.

Tots plens de llum, buscant la nit

0
Publicat el 10 d'abril de 2015

Tots plens de llum, buscant la nit

Tinc un record remot: Loriguilla, una nit molt fosca: un dels meus oncles parlant-me dels estels i de les constel·lacions. Fa 40 anys podíem veure la Via Làctia a 16 quilòmetres de València: hui cal anar a més de 50 km per poder observar-la. Això és el que em diuen els meus companys Enric Marco, Joaquín Baixeras i Ángel Morales, membres del grup Salvem la Nit, dedicat a l’estudi de la contaminació lumínica. Vaig reunir-me amb ells a la cafeteria del Parc Científic de la Universitat de València; els tres es varen interessar per aquest tema de forma indirecta, per interferències amb el seu treball, amb les seues aficions…

–Enric. Jo sóc l’encarregat de l’Aula d’Astronomia del Campus de Burjassot. Fa anys, amb els seus telescopis, miràvem galàxies i fins i tot nebuloses, però, des de fa un temps, això és impossible. Fins i tot a l’Observatori d’Aras de los Olmos no podem estudiar la part inferior sud-est del cel per causa de la contaminació lumínica de l’àrea metropolitana de València.

–Joaquín. Els entomòlegs detectàrem la interferència dels llums urbans en la dècada dels 90, quan hi hagué un creixement de les zones urbanes i una proliferació de lluminàries. Zones on jo havia recol·lectat insectes de jove, com la serra Calderona o el Saler, varen ser invadides per la llum, i amb les trampes de llum ja no n’arreplegàvem tants.

–Ángel. Jo era membre de la Junta Rectora del Parc Natural del Túria. Enric em va enviar llavors una foto de l’àrea metropolitana de València vista des de l’Estació Espacial Internacional: hi apareixia el parc natural i vaig anar identificant les zones més il·luminades. Vaig anar amb Enric a fotografiar eixos punts, adquirírem un instrument per a mesurar la contaminació lumínica i començàrem a prendre dades.

Els tres formen el grup Salvem la Nit, que està integrat en la Xarxa Espanyola d’Estudis sobre Contaminació Lumínica liderada per Jaime Zamorano, de la Universidad Complutense de Madrid. El  problema d’aquest tipus de contaminació va més enllà d’arreplegar insectes i de fer observacions astronòmiques.

–Enric. Pensem en el consum energètic: tenim un excés de lluminàries. L’objectiu de la il·luminació nocturna no és llegir als carrers a la nit. A més, tenim fanals com els de bola que envien una part important de la llum al cel. I eixe consum energètic el paguem.

El grup, a més de fer xarrades divulgatives, està muntant una xicoteta xarxa de lectors de contaminació lumínica. Tenen aparells a l’Observatori d’Aras de los Olmos, a Riba-roja, al Palau de Cerveró (a la ciutat de València), a Tavernes de la Valldigna, a Otos i, prompte, al Saler.

–Joaquín. Un dels nostres objectius és persuadir l’administració perquè instal·le a cada parc natural un lector de contaminació lumínica, i també que incloguen la llum entre els paràmetres a considerar des del punt de vista ambiental…

–Ángel. A Galícia tenen una xarxa pionera, en la qual els lectors estan integrats en les estacions meteorològiques de MeteoGalicia i es pot accedir en línia a les dades.

La seua activitat ha estat present recentment als mitjans de comunicació per la seua crítica al pla de la Diputació de València per a introduir bombetes LED en la il·luminació de pobles i ciutats.

–Enric. No s’estan substituint les lluminàries; únicament les bombetes! Pesen molt més que les anteriors i, per això, es despengen els suports. A més, emeten una llum blavosa que és més contaminant des del punt de vista lumínic que la llum groga de les bombetes de vapor de sodi.

–Joaquín. Un aspecte important és que eixa component blava de la llum altera el cicle de la melatonina dels humans. I s’ha comprovat que això provoca alteracions del son i pot estar lligat fins i tot a un augment de la incidència de certs tipus de càncer. És més un tema de contaminació en interiors, del qual cal informar.

–Ángel. Ens diuen que són menys contaminants centrant-se en l’aspecte energètic, però contenen diversos elements químics perillosos: poden considerar-se com xicotetes bombes químiques, i cal un sistema de recollida selectiva i de reciclatge per evitar la dispersió d’eixos elements al medi.

Acabàrem la conversa raonant sobre la situació de la investigació. Em comenten que, atés que és un tema emergent, poc estructurat i poc propens a generar articles en revistes de molt d’impacte, no és considerat prioritari. De fet, a la Xarxa es va generar un projecte al qual s’ha denegat finançament. En altres llocs, la investigació és un motor de progrés: ací sembla que és a soles una qüestió de prestigi…

Més informació:

 

Fernando Sapiña. Professor de Química a la UV, investigador i divulgador

Article publicat al nº 403, corresponent a abril de 2015

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: Tot esperant l’eclipsi

0

SE2015Mar20TLa primavera arriba, i com ja contàrem en un programa l’any passat, li seguirà la Pasqua florida.

Enguany, però, vindran també junts la Lluna i el Sol en un interessant encontre celeste durant les primeres hores del matí del divendres 20 de març de 2015. Un eclipsi de Sol que podrem gaudir tots després de la nit de la cremà. Un espectacle de la natura però que cal mirar de manera segura.

Per saber que mirar i com mirar-lo de manera segura, avui parlem amb l’astrònom aficionat JoanMa Bullón que ens portarà per tot el món a la recerca de la foscor causada per la Lluna.

Hui parlarem dels eclipsis de Sol i de com observar-los


Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de març 2015

Hui parlem sobre el proper eclipsi de sol del 20 de març de 2015. Entrevistem JoanMa Bullón, caçador d’eclipsis al voltant del món. En la nostra secció En aquell temps, parlem d’eclipsis històrics, com els que veieren els medes en el segle VI aC o el que observà el nostre rei Jaume I. En la secció dedicada a la recerca espacial, I a mi què, l’estudi de l’Alzheimer a l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa s’escolta una cançó. Quin és el seu nom, qui la canta i quina relació té amb l’espai? Donem alguna pista al final del nostre programa.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Informació de l’eclipsi:

Utilitza mètodes segurs d’observació de l’eclipsi. I també pots mirar en aquesta web (secció Precauciones).

Consulta les activitats previstes d’observació popular i retransmissió en directe de l’eclipsi. A partir de la SEA.

Podem destacar les més pròximes:

Observació a Burjassot, Campus de la Universitat. Organitzat per l’Associació Astronomia de la Universitat de València.

Observació a La Malvarrosa, València. Organitzada per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Observació a la Platja Gandia. Organitzada per l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Observació a Barcelona. Organitzat per la Universitat de Barcelona.

Imatge: Animació de l’eclipsi del 20 de març de 2015.

Rus ‘manipulà’ fotografies d’astronautes per vendre leds

0

14209103570938

Avui a l’edició valenciana de El Mundo, ha eixit la notícia de com la Diputació de València no dubtà en utilitzar una imatge nocturna de la ciutat de València, presa pels astronautes de la ISS, per a cantar les bondats del seu programa d’Eficiència Energètica, un programa de substitució directa de les làmpades de sodi dels carrers per LEds blancs. El problema és que si no s’està avesat a tractar amb aquest tipus d’imatges, després, passa el que passa… El periodista m’entrevistà dimecres passat sobre aquest tema …


J. Nieto. El Mundo. “Si ahora se conoce que los leds de la Diputación reducen la contaminación lumínica de la provincia de Valencia, se trata de un nuevo beneficio, con lo cual, el plan que pusimos en marcha hace dos años nos ha salido redondo”. Uno de los señuelos de Alfonso Rus para que los alcaldes adquirieran 30 millones de euros en leds -cuyo gran beneficiado ha sido su amigo de Xàtiva Vicente Quilis, propietario de Inelcom- fue que estas bombillas eran capaces de reducir la contaminación lumínica del Golfo de Valencia. Todo eran ventajas y en 2014 la Diputación usó unas imágenes tomadas por astronautas de la Estación Espacial Internacional para trasladar a la ciudadanía la conveniencia del plan de eficiencia energética. De los 30 millones de euros invertidos, al menos 13 han ido a parar a su empresa favorita.

Pero Rus no contaba con el trabajo de un grupo de científicos españoles que ha desmontado todos sus argumentos y ha sacado las vergüenzas, más aún, de un proyecto que el presidente de la Diputación habría cocinado un año antes de llevar a cabo la licitación con el propietario de Inelcom….

La part més sucosa està en l’article original…..Continua a l’enllaç…
Rus ‘manipuló’ fotografías de astronautas para vender leds, Juan Nieto, El Mundo, València, 11 de gener 2015

Imatge: València el 6 d’octubre de 2013 i la variació de lluminositat de Meliana. Universidad Complutense de Madrid, Universitat de València, ISS, NASA/ESA, PJ, El Mundo.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Interstellar: tot el que volies saber

11
Publicat el 4 de gener de 2015

Interstellar01

La pel·lícula de Christopher Nolan que conta la peripècia d’uns astrònoms amb la missió de salvar la humanitat és el film més interessant de l’any 2014 per l’argument, per la reflexió que fa sobre el possible futur de la vida a la Terra però sobretot per l’acurada precisió en l’aplicació de les lleis de la relativitat general d’Einstein. Ja fa temps que tenia pendent parlar d’aquest film en el bloc però, fa uns dies vam estar parlant amb el professor del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València José Antonio Font Roda, el camp d’investigació del qual és justament relativitat i gravitació.

1. Les freqüents relliscades presents en superproduccions cinematogràfiques, l’escàs rigor amb que la ciència i la tecnologia són il·lustrades en la gran pantalla, la falta de precisió… poden donar la imatge que ciència i cinema són dos mons incompatibles i antagònics. Què n’opina vostè?

És possible que així siga encara que d’altra banda crec que es pot arribar a un tipus de conclusió similar si s’analitza el tractament que altres àrees del coneixement han tingut en el cinema, com per exemple la història, l’antropologia, o les ciències jurídiques. Possiblement si un expert en dret analitza una pel·lícula que tracte sobre judicis i advocats arribe a la mateixa conclusió — dret i cinema són dos mons incompatibles — per no esmentar el que pot arribar a ocórrer en terrenys més relliscosos com és el cas de la història. Minimitzar els errors i augmentar la veracitat de les pel·lícules requereix temps (formació i revisió) i diners (assessorament professional), la qual cosa no té per què ser prioritari en una producció cinematogràfica.

Interstellar022. En les darreres setmanes ha copsat les cartelleres una pel·lícula de ciència ficció, Intestellar, que està tenint gran rebuda tant entre el públic com entre els crítics del cinema. Com a especialista en astrofísica, quina és la seua valoració de la pel·lícula? Malgrat ser una ficció, és realista en termes científics? En definitiva, hi pesa més la ciència o la ficció?

La meua valoració de la pel·lícula “Interstellar” és bastant positiva doncs conté un bon nombre d’aspectes científics que de forma natural la fan molt interessant per als que ens dediquem professionalment a la investigació en relativitat i gravitació. Hi ha aspectes com la representació del forat negre en rotació amb un disc d’acreció al seu voltant o l’ús de la dilatació temporal gravitatòria que són realistes, en el sentit que són el resultat d’aplicar les lleis de la teoria de la relativitat general.

Hi ha altres aspectes relativistes més difícils d’entendre i més especulatius que també poden ser interessants i que sembla que s’han utilitzat implícitament en el desenllaç final de la pel·lícula quan l’astronauta Cooper (interpretat per Matthew McConaughey) es troba atrapat a l’interior del forat negre, en el teseracte. En el nostre espai quadridimensional el temps només flueix en una direcció (cap avant) al contrari del que ocorre en la pel·lícula, la qual cosa és una picada d’ullet a teories de més dimensions com ara les branes de la teoria M.

Interstellar05Malgrat que la ciència té un pes molt important en la pel·lícula, la ficció té, a la meua manera de veure, un pes encara major. Per exemple, la presència d’un forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn és pura ficció. De la mateixa forma, la mera existència de forats de cuc a través dels quals es puga viatjar és més que dubtosa (la seua creació comporta un canvi de la topologia espacial de l’espai-temps) i, de fet, la nostra comprensió actual de la natura nega fins i tot la seua existència. Un forat de cuc no és més que un concepte purament matemàtic del que no existeix confirmació observacional, és simplement una solució matemàticament vàlida de les equacions de camp d’Einstein de la teoria de la Relativitat General. Científics notables com Stephen Hawking o Kip Thorne pensen que és possible no solament que existisquen els forats de cuc sinó que es puga viatjar a través d’ells en les dues direccions (d’entrada i eixida), encara que açò requereix l’existència de matèria “exòtica” (en el sentit de no ordinària com la que constitueix la natura) per a estabilitzar aquest tipus de “túnels” de l’espai-temps. Aquesta matèria exòtica es caracteritza per tenir densitats d’energia negatives, l’existència de la qual podria ser viable, almenys teòricament, per un efecte quàntic denominat efecte Casimir. D’altra banda, en algunes teories més recents que modifiquen la Relativitat General incorporant dimensions extres (més de quatre), s’han trobat solucions matemàtiques admissibles de les equacions de camp tipus “forat de cuc” en els quals es pot viatjar sense necessitat d’utilitzar la hipòtesi de matèria exòtica. La validesa real de totes aquestes possibilitats està encara pendent de ser confirmada.

Interstellar043. Explosions i sons a l’espai, viatges a la velocitat de la llum, planetes amb gravetat terrestre… són alguns dels errors i imprecisions més freqüents a les pel·lícules ambientades en l’espai. En el cas d’Interstellar, ha vist alguna errada o incertesa? I quins són els encerts més destacats? Forats negres, forats de cuc, dilatació temporal… està això ben representat a la pel·lícula?

La pel·lícula, en la seua major part, ha tractat de mantenir el rigor científic encara que s’ha permès alguna llicència artística, supose que per dotar a la trama de certa coherència narrativa. Entre aquestes llicències, que no caldria anomenar errors, estan les ja esmentades anteriorment (la presència del forat negre supermassiu en les proximitats de Saturn i l’existència de forats de cuc pels quals poder viatjar) a les quals cal afegir l’esment a les branes en el desenllaç de la pel·lícula, la qual cosa obliga a l’espectador a acceptar com a vàlida la possibilitat que el temps puga fluir en els dos sentits possibles, que és el que li succeeix a l’astronauta Cooper quan es troba atrapat en el teseracte. Potser alguns dels errors més aparents de la pel·lícula siguen l’existència de gel en els núvols de l’atmosfera d’un dels planetes que visiten els astronautes, l’absència de colors en el disc d’acreció del forat negre mostrant el desplaçament Doppler de l’espectre electromagnètic cap al roig i el blau, o la hipotètica presència de planetes “habitables” en les proximitats del disc d’acreció que ha d’emetre radiació electromagnètica de molt alta freqüència (raigs X).

En contrapartida, la pel·lícula té molts encerts científics. Entre aquests podem citar els quatre següents:

a) Creuar l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre. L’horitzó d’esdeveniments o de successos és la superfície que defineix el forat negre, ja que separa causalment el seu interior (d’on res pot escapar ja que seria necessari assolir una velocitat d’escapament superior a la velocitat de la llum) del seu exterior. Creuar l’horitzó (i no morir en l’intent) és viable depenent de la massa del forat en qüestió. Si el forat negre no té rotació l’horitzó està situat a una distància EquationSque és directament proporcional a la massa del forat negre i a la constant de la gravitació de Newton i inversament proporcional al quadrat de la velocitat de la llum. Si el forat negre té una massa igual a la del nostre Sol, el seu horitzó té una grandària d’uns 3 km. Si és un forat negre supermassiu de, diguem, una massa d’1 milió de sols (s’estima que el forat negre central de la Via Làctia té una massa d’uns 4 milions de sols), el seu horitzó té una grandària d’uns 3 milions de km. En el primer cas, les forces gravitacionals de marea que patiria l’astronauta en els seus peus mentre cau cap al centre del forat negre serien moltíssim més intenses que les que patiria el seu cap, de manera que en creuar l’horitzó l’astronauta patiria un procés d'”espaguetització” del que no n’eixiria sa i estalvi. No obstant açò, en el segon suposat, la magnitud de les forces de marea en l’horitzó de successos d’un forat negre supermassiu és similar a les forces que patim en la Terra, per la qual cosa l’astronauta no notaria res especial en creuar l’horitzó.

b) La representació del forat negre supermassiu en rotació. Per a reproduir un forat negre és necessari descriure el moviment de la matèria i de la radiació en l’exterior del seu horitzó de successos, ja que són els observables que podem intentar detectar. Per a açò es pot analitzar el moviment de partícules prova en el camp gravitatori generat pel forat negre. Aquestes partícules segueixen unes corbes denominades geodèsiques, que matemàticament no són més que equacions diferencials ordinàries que poden resoldre’s amb certa facilitat. En funció de les característiques del potencial gravitatori del forat negre i del moment angular de les partícules prova, és fins i tot possible trobar òrbites circulars estables. Aquest tipus d’òrbites són les que presumiblement es mostren en la pel·lícula, en forma d’un disc de matèria al voltant del forat negre. La reproducció ha de ser, sense dubte, fidel donat que no presenta excessives dificultats numèriques ni de visualització amb el tipus de programari del que es disposa en l’actualitat. De fet, ja l’any 1991 es va presentar aquest tipus de visualització realista d’un disc d’acreció al voltant d’un forat negre com a resultat d’un càlcul numèric pioner realitzat pel Prof. Jean-Alain Marck (Observatoire de Paris-Meudon) i que pot trobar-se, per exemple, en el següent vídeo:

Una breu explicació proporcionada pel propi Kip Thorne de la visualització del forat negre d'”Interstellar” pot veure’s en el vídeo:

c) Dilatació temporal gravitatòria. L’efecte de la dilatació temporal gravitatòria va ser predit per la teoria d’Einstein de la Relativitat General i ha sigut confirmat experimentalment situant rellotges atòmics a diferents altures sobre la superfície de la Terra. Bàsicament ve a dir que quan major és el potencial gravitatori, més lentament passa el temps. En la pel·lícula dos dels protagonistes baixen al planeta Miller mentre que un tercer es queda en la nau. Com el potencial gravitatori és inversament proporcional a la distància, el protagonista que es queda en la nau sent un potencial gravitatori menor que els dos que baixen al planeta. Per a saber si els càlculs de la dilatació temporal que cita la pel·lícula són correctes, caldria conèixer a quina altura es troba la nau respecte del planeta i quina és la dependència de l’acceleració de la gravetat amb l’altura en aquest planeta. Possiblement els càlculs siguen correctes ja que no presenten major complicació.

d) Ones gegants. Les ones gegants del planeta Miller són un efecte cridaner que es produeix com a conseqüència de les forces gravitacionals de marea que experimenta el planeta a causa de la proximitat del forat negre. Aquest efecte és anàleg a les ones dels nostres oceans terrestres, originades per les forces de marea de la nostra Lluna (i del Sol). El fet que en el planeta Miller siguen molt més grans que en la Terra es deu al fet que l’efecte gravitatori que origina la presència del forat negre és molt major que la petita pertorbació que el camp gravitatori de la Lluna origina en la Terra.

El lector interessat a aprofundir en l’explicació de tots i cadascun dels conceptes físics que es discuteixen en “Interstellar” està d’enhorabona, ja que  Kip Thorne mateix, assessor científic de la pel·lícula a més de productor executiu, acaba d’editar un llibre de divulgació en el qual es proporcionen totes aquestes explicacions. El llibre es titula “The Science of Interstellar” (WW Norton, 2014) i, a dia d’avui, es troba tan sols disponible en anglès.

Interstellar03

4. Nolan ha treballat colze a colze amb l’astrofísic Kip Thorne, que l’assessorà sobre l’enfocament científic de la pel·lícula, per exemple en temes com la teoria del forat de cuc, o pont Einstein-Rosen. Creu que aquesta col·laboració ha estat clau en el resultat final d’Interstellar? Considera que caldria treballar sempre amb un comitè assessor en les pel·lícules que tracten aspectes científics?

Sens dubte les idees de Thorne (i d’alguns altres) pel que fa a la possibilitat matemàtica de l’existència de forats de cuc pels quals viatjar entre dos universos paral·lels, són essencials en la pel·lícula. La col·laboració entre Thorne i Nolan en aquest aspecte em sembla d’allò més natural doncs uneix el rigor científic del primer en la descripció i visualització de l’espai-temps d’un forat negre amb el domini cinematogràfic del segon en l’ús d’imatges visuals d’impacte i en la forma d’explicar una història. Potser puga interessar al lector saber que totes les idees científiques subjacents als viatges per forats de cuc i les seues potencials implicacions van ser recopilades per Thorne en un llibre de divulgació titulat “Agujeros negros y tiempo curvo: el escandaloso legado de Einstein” editat per Crítica l’any 2000. Sembla ser que aquest llibre va ser, de fet, el punt de partida de la pel·lícula.

Comptar amb un comitè assessor per a realitzar pel·lícules que tracten aspectes científics és sens dubte una bona idea i, en el cas d'”Interstellar”, ha sigut clau per a ajudar a obtenir un resultat final excel·lent ja que la sinergia entre Nolan i Thorne ha d’haver sigut completa. Dit açò, l’assessorament científic no té per què garantir un èxit de taquilla si la pel·lícula no compleix la seua principal missió que és, al meu entendre, la d’entretenir explicant una bona història.

5. Sovint es dóna una imatge del científic en clau masculina i fidel a determinats arquetips: savi boig, aprenent de bruixot, aventurer heroic i màrtir…  En el cas d’Interstellar, com són representats els i les científiques? Hi ha presencia femenina activa, o la dona segueix en el paper d’ajudant servil?

Sí, tots estem familiaritzats amb la imatge estereotipada del geni o del científic brillant. És un clixé que fa temps que ha sigut socialment acceptat i que sens dubte ha de ser atractiu per al gran públic (vegeu, per exemple, el gran èxit de la sèrie de televisió “The Big Bang Theory“, sèrie que potser haja ajudat a atraure a més d’un alumne o alumna a la Facultat de Física). En el cas d'”Interstellar” aquest estereotip no em sembla que haja sigut massa explotat doncs tan sols es pot aplicar a algunes poques escenes com, per exemple, quan es veure al personatge de Michael Caine discutir sobre les seues idees sobre la gravetat a l’interior dels forats negres o quan Murph, la filla de l’astronauta Cooper (interpretada per Jessica Chastain) aconsegueix, aparentment, resoldre el problema d’unificar la mecànica quàntica amb la relativitat general, obtenint una teoria de gravetat quàntica vàlida fins i tot en regions de l’espai-temps amb singularitats de curvatura (gravetat infinita) com ocorre a l’interior dels forats negres. Hi ha un breu clímax en el qual Murph, amb gran alegria, crida Eureka i actua de manera excèntrica llançant al vent els folis amb tots els seus càlculs. Aquesta escena exemplifica el clixé del científic (o científica) boig en tota la seua esplendor.

La presència femenina en la pel·lícula és molt activa, doncs dos dels personatges principals interpretats per actrius són claus en el desenvolupament de la trama i en el seu desenllaç, l’astronauta Amelia Brand (interpretat per Anne Hathaway) i la científica Murph qui, finalment, resol el problema i aconsegueix salvar la humanitat, que és del que es tracta habitualment en les grans superproduccions d’Hollywood.

6. Les comparacions són odioses, però inevitables. La revista Jot Down titulava «2014: Una odisea del espacio». Què té Interstellar que no tinga Apollo 13, Gravity o 2001: Una odisea del espacio? O, pel contrari, creu que alguna d’aquestes produccions (o altra que vostè propose) mereixen millor valoració que Interstellar?

“Gravity” em va encantar, ofereix una representació que imagine molt real del que ha de sentir un astronauta en un passeig espacial, i les imatges són espectaculars. “2001: Una odissea de l’espai” la vaig veure fa molts anys i és òbviament una obra mestra del cinema, fins i tot una pel·lícula de culte. Si be no recorde molts detalls de “2001” ni possiblement haja entès mai el desenllaç, si recorde la inquietud que em va produir Hal, l’ordinador que en un moment donat decideix prendre control de la nau espacial. Una de les escenes que no he oblidat és aquella en la qual el protagonista, l’astronauta Dave Bowman, decideix finalment desconnectar Hal. La recorde com una escena carregada de tensió i que transcorre molt lentament. A mesura que Dave es va acostant a Hal se sent la veu d’aquest sol·licitant repetides vegades a l’astronauta que no ho faça (“Just, what do you think you’re doing Dave?“). És una escena magnífica, rematada amb el toc mestre del geni Kubrick en fer que Hal comence a cantar una melodia poc familiar en el moment en què està sent desconnectat i les seues bateries s’apaguen. Aquesta cançó es titula “Daisy Bell”, i va ser la cançó utilitzada per IBM en 1961 quan programadors d’aquesta companyia van aconseguir fer cantar per primera vegada a un superordenador, concretament al model IBM 7094. Gràcies a Internet podem recordar com sonava aquesta actuació històrica:

I també com la canta Hal, fins a emmudir:

http://www.youtube.com/watch?v=OuEN5TjYRCE&w=560&h=315

Òbviament les escenes finals de “2001” s’associen també amb un viatge en el temps, i potser es puguen relacionar amb un viatge temporal a través d’un túnel de l’espai-temps, un forat de cuc tal vegada, com en “Interstellar”. No oblidem que “2001” es va estrenar en una època (finals dels anys 60) que, en certa manera, va marcar l’inici de l’època daurada en la investigació en forats negres (tota la dècada dels anys 70) fent que aquests es posaren molt de moda. El propi terme “forat negre” va ser encunyat per John Archibald Wheeler l’any 1967 (un any abans de l’estrena de “2001”) i ràpidament va tenir una gran acceptació no solament entre la comunitat científica sinó també entre el públic en general. Wheeler, per cert, va ser el director de la tesi doctoral de Kip Thorne a la Universitat de Princeton, el famós assessor científic d'”Interstellar”.

Respecte a “Apollo 13” no puc fer cap comentari, doncs no l’he vista.

7. Tornant a la pel·lícula de Nolan, què és allò que més li impressionà en veure-la, allò que voldria destacar? (siga de la trama, dels efectes especials, de la forma de representar l’espai…)

A risc de ser repetitiu, destacaria en general l’ús que es fa de moltes idees i conceptes de la teoria de la Relativitat General i, en particular, del concepte del forat de cuc, concepte central en la trama de la pel·lícula. Des d’un altre punt de vista em va cridar poderosament l’atenció com retrata Nolan les contradiccions de l’espècie humana, com simultaneja la seua grandesa i la seua misèria, no solament per la forma d’actuar, èticament reprotxable, del científic principal encarregat de la missió (interpretat per Michael Caine) sinó, sobretot, per l’escena en la qual l’astronauta interpretat per Matt Damon s’oblida que d’ells depèn el futur de la humanitat i només cerca la seua pròpia salvació intentant acabar amb Cooper. El transfons moral en l’escena de la baralla a mort entre aquests dos “triats” crec que mereix ser destacat.

Dust-storm-Texas-1935s8. Si ens desprenem de l’espectacularitat d’una superproducció, què queda en el fons d’aquesta pel·lícula? Quina tesi planteja aquesta distopia? Amb quin ensenyament moral hem d’eixir del pati de butaques?

Encara que el missatge de la pel·lícula és — com no — optimista, superar les dificultats per a aconseguir l’idíl·lic “final feliç” que ens proposa Nolan sembla un objectiu tan fóra del nostre abast que no puc ser una altra cosa que pessimista sobre aquest tema. En el fons de la pel·lícula hi ha un missatge de profunda preocupació sobre la supervivència de la nostra espècie, unit al fet que aquesta sembla que passa perquè som capaços d’eixir del nostre planeta a la recerca d’altres mons habitables. Aquesta part més filosòfica que tracta la pel·lícula, en el que té a veure amb l’esgotament dels recursos en la Terra, no em sembla en absolut desgavellada. Els recursos del nostre planeta són limitats i la població ve creixent a un ritme exponencial des de finals del segle XVIII. És evident que tal situació és insostenible. D’altra banda, el trasllat massiu dels habitants del nostre planeta a altres mons sembla un assumpte gens trivial. Si la solució passa per que algú — una civilització avançada, un ser superior — col·loque un forat de cuc al nostre abast (a poc més de 8 unitats astronòmiques de distància de la Terra) sembla que el futur és poc encoratjador. En qualsevol cas, estic convençut que si existeix una solució, només la investigació en ciència i tecnologia podrà conduir-nos a ella. Potser aqueixa siga la conclusió més ferma que un haja de portar-se a casa.

Mes informació:

La entrevista d’Íngrid Lafita a José Antonio Font Roda per a Mètode: «Interstellar»: ciència i llicències.

Entrevista a José Antonio Font Roda sobre Interstellar a Ecos del Cosmos, programa d’astronomia de la Ràdio de la Universitat de València. Podcast: Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

La física de Interstellar, La Ciencia de la Mula Francis.

Imatge:

1-5. Els viatges a través dels forats de cuc per l’univers i els forats negres supermassius són algunes de les meravelles que es poden veure en la pel·lícula “Interstellar.” De ‘Interstellar’ Science: Is Wormhole Travel Possible? Crèdit: Karl Tate, Infographics Artist.

6. Una tempesta de pols s’acosta a Stratford, Texas, en 1935, durant els Dust Bowl (conca de pols), o els Dirty Thirties (els bruts trenta). Tempestes similars a les dels anys 30 són habituals a la Terra en Interstellar. Wikimedia Commons.

Ecos del Cosmos: Interstellar

0

Interstellar-Blackhole-MillerInterstellar, un viatge per l’Univers amb l’objectiu de salvar la humanitat, és la pel·lícula de moda al cinema. I estem de sort per partida doble ja que, primerament, a través d’ella podrem parlar de cinema, del futur de la humanitat, de la sobreexplotació dels recursos però sobretot de ciència, de viatges espacials, de coses tan apassionants com els forats negres, o els forats de cuc, i amb això ens endinsarem en l’interessant món de la relativitat general, ara que l’any pròxim, el 2015, farà 100 anys que Albert Einstein publicà les equacions de la relativitat general, un dels més importants descobriments científics del segle XX.

I Interstellar, la pel·lícula de Chistopher Nolan, conté un gran nombre d’aspectes científics que la fan molt interessant per a astrònoms com nosaltres i per un programa com Ecos del Cosmos.

I hui, a més a més, tenim la sort de tindre entre nosaltres a José Antonio Font, professor del Departament d’Astronomia i Astrofísica i expert en relativitat general. Fa uns dies llegirem la seua entrevista parlant sobre la pel·lícula a la web de Mètode i hui, ací, li preguntarem sobre Interstellar, però també sobre viatges espacials, forats negres, quàntica i relativitat i sobre la difícil relació entre cine i ciència.


Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

Hui entrevistem a l’astrofísic de la Universitat de Valencia, José Antonio Font, que ens parlarà de la física de la pel·lícula Interstellar. I a més, les nostres seccions habituals, “I a mi que”, “Actualitat astronòmica” i el nostre concurs.

Astropregunta:

Qui i on es va pronuciar  les paraules que podeu escoltar al final del programa?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge: El forat negre Gargantua i el planeta Miller sobre el disc d’acreció.

Els colors de la llum a la Setmana de la Ciència

2

TallerAstronomia2014

Quaranta alumnes d’educació secundària han participat aquest dijous a la Universitat de València en un taller de matemàtiques aplicades i un d’astronomia. L’activitat s’emmarca en la Setmana de la Ciència que organitza la institució acadèmica. L’objectiu era acostar els més joves a les dues disciplines des d’una vessant pràctica. Es pot veure en aquest l’enllaç de la televisió de la Universitat de València

http://mediauni.uv.es/4501va

Ecos del Cosmos: contaminació lumínica, economia i bones pràctiques

2

Iberia-ISSLa defensa de la foscor del cel nocturn no és un caprici de grups astronòmics o conservacionistes marginals, sinó la reivindicació d’un dret de tots: dret a que els nostres recursos no renovables siguen gestionats racionalment, al gaudiment d’un patrimoni cultural, a la biodiversitat i a un medi ambient ben conservat (1).

La introducció ràpida de la tecnologia LED en l’enllumenat públic a moltes ciutats valencianes, sovint utilitzant llum blanca i per això amb un pic de forta emissió en la banda blava, augmentarà molt de pressa la contaminació lumínica i fins i tot exercirà una pressió més gran en la vida silvestre i en la salut humana.

Hui tenim la sort de poder parlar amb un expert en aquests aspectes de la contaminació lumínica. Hui ens acompanya Alejandro Sánchez de Miguel de la Universitat Complutense de Madrid. Ell és un expert sobre contaminació lumínica a Espanya i al món, tema que està estudiant sobretot a partir de les imatges obtingudes pels astronautes de la Estació Espacial Internacional.


Podcast, Ecos del Cosmos, 28 de novembre 2014

Hui parlem de contaminació lumínica amb Alejandro Sanchez de Miguel, investigador de la Universidad Complutense de Madrid. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què amb l’escuma viscolàstica, En aquell temps amb un recordatori del tancament de RTVV, El cel a simple vista i l’Astroconcurs.

Astropregunta:

On i com es va produir el so que podeu escoltar al final del programa?

Al primer que ho encerte li regalarem un llibre donat per la Càtedra de la Divulgació de la Ciència de la Universitat de València


Més informació:

(1) A ras del cielo, David Galadí-Enríquez, ed. Almuzara, 2008.
(2) Cities at night. Ciutats a la nit. Necessitem voluntaris que ens ajuden a ordenar les imatges i identificar les ubicacions que hi apareixen per crear mapes de la contaminació lumínica. Això ajudarà als governs i a les autoritats locals a prendre les decisions correctes per reduir la contaminació lumínica.

Imatge: Foto nocturna de la península Ibèrica des de l’Estació Espacial Internacional. NASA.

Ecos del Cosmos: Rosetta, Philae i l’exploració d’un nou món

0

Rosetta_PhilaeAvui a Ecos del Cosmos, el programa d’astronomia de Ràdio Universitat expliquem l’aventura de la nau Rosetta, que durant 10 anys ha estat navegant per l’espai per trobar-se amb el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko (67 P/CG). L’arribada al seu destí ja va ser l’agost passat. Des d’aleshores ha estat estudiant el cometa  des de ben aprop i dimecres passat, finalment, va llençar la xicoteta nau que l’acompanyava, Philae, per aterrar sobre el cometa. Un èxit, realment ciència ficció fet fet científic. Com va dir un dels responsables de l’Agència espacial Europea:

Hollywood is good but Rosetta is much better

Per parlar-nos de la missió Rosetta i de la seua importàcia científica i tecnològica entrevistem Pedro Gutiérrez, Científic Titular del CSIC en el Instituto de Astrofísica de Andalucía i Co-Investigador de la càmera Osiris a bord de Rosetta.

Podcast, Ecos del Cosmos, 14 de novembre 2014


Hui parlem de l’arribada del mòdul Philae sobre el cometa 67 P/Chyurimov Garasimenko. Parlem amb Pedro Gutiérrez, científic titular del CSIC a l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia, coinvestigador de la cambra Osiris a bord del Rosetta. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què i l’Astroconcurs.

Astropregunta:
De qui és esta cançó, que ens parla de la constitució i forma de l’univers? Pista: no és la banda sonora de The Big Bang Theory:

Astropregunta musical del 14 de novembre de 2014 (a partir del minut 51:15)

I sapieu que si contesteu bé la pregunta, rebreu un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Composició artística de Rosetta i el cometa. ESA.

Parlant de 2012DA14 a Talento Mediterraneo

0

La setmana passada vaig anar de bòlid amb l’asteroide 2012DA14. A banda d’haver de posar al dia aquest bloc, alguns mitjans de comunicació van demanar parlar amb nosaltres. Així uns dies abans de l’arribada de l’asteroide a la Terra vaig passar pels estudis de Televisión del Mediterraneo per tindre una agradable conversa amb Vicente Quintana, presentador del magazine Talento Mediterraneo produït per Marta Esteban.

Altres mitjans com Mislata Ràdio i MediaUni, la televisió de la Universitat de València també parlaren amb nosaltres. Tanmateix els mitjans públics com Ràdio 9 i Canal 9 encara els estem esperant.