L’HOME DEL SAC
El ministre de defensa espanyol, en Pedro Morenés, adverteix que l’exèrcit complirà el seu deure constitucional, i no atendran a absurdes provocacions en clara al·lusió al proces català. Diu que anteposen aquest deure a qualsevol anhel o interès particular dels seus membres. Realment es molt penós i preocupant, que teòrics estats democràtics del sud d’Europa, facin servir les amenaces i les pors per evitar la democràcia, es una tàctica més que com deia un gran periodista respon a la tipologia de l’home del sac, i segurament les generacions dels nostres pares o avis encara en son receptives, però no podem caure en aquest parany esperpèntic. Us imagineu l’exèrcit o la Guàrdia Civil impedint davant les camares de tot el món i la mirada atònita de Brussel·les, que uns ciutadans poguessin exercir el seu dret a vot pacífic i democràtic per decidir el seu futur, francament es ciència ficció, i ells ho saben, com molt be ens ho descriu en Vicent Sanchis, es en definitiva , i com deia abans l’home del sac, i ja no som menors d’edat per creure en segons que.
“Absurdes provocacions”
“En un Estat de dret totes les opcions són legítimes si s’expressen democràticament”
En qualsevol Estat democràtic d’aquesta part del món –que potser de manera excessivament optimista alguns consideren “civilitzat”– tot el debat polític es fa al marge de l’exèrcit. Civilment. Per molt que aquest debat toqui tendre; és a dir, per molt que afecti qüestions transcendents. El procés sobiranista al Quebec o a Escòcia, per exemple, s’ha anat desplegant al llarg dels anys sense cap insinuació de “soroll de sabres”. No és, òbviament, el cas d’Espanya. Durant els dos-cents anys els militars han tingut a Espanya –un dels Estats més endarrerits d’Europa– un protagonisme desbocat.
Espanya va viure sota una forma o una altra de dictadura cinquanta dels cent anys que van conformar el segle XX. Aquesta situació és excepcional en qualsevol altre punt d’Europa Occidental, però al sud dels Pirineus s’havia fet ordinària. Tan normal que ara ens sembla extraordinari que els comandaments militars es limitin a exercir les funcions que tenen atribuïdes en un Estat de dret. Sembla que calgui reconèixer-los i agrair-los cada cert temps la mateixa professionalitat que mantenen les forces armades arreu de la Unió Europea. Com si fos “un sacrifici”.
Dins aquesta lògica anòmala el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va afirmar ahir que “les Forces Armades i la Guàrdia Civil garanteixen la seguretat i la defensa d’Espanya, que són el fonament sobre el qual s’assenta el progrés estable i el desenvolupament sa de la nostra societat i dels principis que la regeixen: la llibertat, la justícia i la solidaritat. I anteposen el compliment del seu deure constitucional en defensa de la pàtria a qualsevol anhel o interès particular dels seus membres”.
Molt bé. És exactament això. És tan exactament això, que no cal dir-ho ni proclamar-ho. I encara menys, com va afegir tot seguit el ministre, cal recalcar que l’exèrcit no caurà en “absurdes provocacions”. No n’hi ha, de provocacions. En un Estat de dret totes les opcions són legítimes si s’expressen democràticament. I són lícites si tenen el suport d’una part de la població. Qui parla com el ministre de Defensa no ha assumit encara la normalitat democràtica. És algú que considera la discrepància una provocació.
És a dir, és algú que no ha entès res. I que, en el fons, amenaça. L’actitud de Pedro Morenés no és provocativa, però sí que resulta del tot absurda vista des de qualsevol punt sensat del món.