Pols d'estels

Mercuri, el planeta més menut del Sistema Solar, passarà per davant del Sol el pròxim 9 de maig i ens oferirà un espectacle celeste ben poc freqüent que és conseqüència de la geometria de les òrbites de Mercuri i de la Terra.

Esteu, per tant, atents ja que el pròxim dilluns 9, a partir de les 13 h. aproximadament, i fins a la posta de Sol, les escasses taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una petita taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per davant del disc solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica.

Advertència:

L’observació del Sol és perillosa si no es segueixen estrictes normes de seguretat. Aquestes són les mateixes que s’utilitzen en l’observació dels eclipsis de Sol. Estan explicades en l’apunt que faig fer l’any passat per a l’eclipsi fallit del 20 de març: Com mirar l’eclipsi.

Com que els planetes Mercuri i Venus són planetes interiors a l’òrbita de la Terra, des de la superfície terrestre sempre els veiem en les proximitats del Sol. És per això que  els podem observar de nit només unes poques hores abans de l’eixida o després de la posta del Sol.

Si les òrbites de Mercuri i la Terra foren totalment coplanàries, és a dir, si l’òrbita de Mercuri estiguera exactament inserida dins de l’òrbita de la Terra, cada vegada que el Sol, Mercuri i la Terra s’alinearen tindríem una mena d’eclipsi mercurial, altrament dit un trànsit de Mercuri per davant del Sol. I això passaria ben sovint, exactament cada 116 dies. Tanmateix això no ocorre ja que l’òrbita de Mercuri es troba inclinada 7º respecte a l’òrbita terrestre, l’anomenada eclíptica i els alineaments o trànsits són molt més estranys. Només es produeixen cada 7, 13, o 33 anys.

Així, per tant, només hi ha haurà trànsit si Mercuri es troba ben prop de la línia que uneix el Sol, Mercuri i la Terra que és exactament la línia de tall dels plans de les dues òrbites, l’anomenada línia de nodes.

Com que la línia de nodes no es mou pràcticament, tots els trànsits de Mercuri es produeixen al voltant de dues possibles dates, el 8 de maig o el 10 de novembre.

Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita és, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

El trànsit de Mercuri tindrà quatre punts de contacte principals. El moment en que esdevinga cadascun pot variar lleugerament segons la posició de l’observador en la Terra però la diferència de temps no serà major de dos minuts.

• El Contacte I, o entrada externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent amb el Sol.
• El contacte II, o entrada interna, és quan el planeta és interiorment tangent amb el Sol. Aleshores es pot veure per primer cop tot el disc del planeta.
• Durant les hores següents Mercuri travessa el disc solar
• La culminació del trànsit és l’instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol per un observador geocèntric (situat al centre de la Terra).
• El contacte III, o sortida interna, és l’instant en el que el disc del planeta és interiorment tangent al Sol però pel costat oposat al Contacte I.

• El contacte IV, o sortida externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent al Sol però pel costat oposat al contacte II. El planeta ja no es veu, i el trànsit s’ha acabat.

Per a la zona de la Safor els temps dels contactes seran els següents (en altres indrets pot variar en uns 2 minuts):

Nombres organitzacions arreu del país han preparat observacions del trànsit del Mercuri tant per al públic en general amb telescopis al peu del carrer com a través d’internet.

La pàgina de la Societat Espanyola d’Astronomia en té la llista completa per a qui busque alguna observació pública.

Des de la Universitat de Barcelona s’estan preparant diverses activitats amb motiu del trànsit: retransmissió online en directe, observació amb telescopis instal·lats enfront del Palau Reial (avinguda Diagonal, Barcelona) i alguna cosa més. Les podeu veure en la pàgina del servidor ServiAstro.

A més s’aniran penjant fotos en temps real en la web http://mercuri2016.ub.edu

Segons em contaren una vegada, en cada moment del dia i la nit hi ha uns dos milions de persones, entre aficionats i professionals, mirant el cel. I, per això mateix, s’aconsegueixen observar amb aquests ulls entrenats fenòmens de durada curtíssima.

Fa uns dies, un d’aquest fenòmens transitoris fou observat per un astrònom aficionat.  El passat 17 de març l’astrònom irlandés John Mckeon, de Swords, feia un vídeo de Júpiter i de les seus llunes. Utilitzava un telescopi Smidt Cassegrain d’onze polzades  i una càmera acoblada ASI120mm amb un filtre infraroig de 742nm. I el que captà de sobte a les 00:18:45 UT ho podeu veure al vídeo adjunt.

Que us sembla? Una llum apareix de sobte a la dreta del disc de Júpiter, ben diferent dels satèl·lits que s’hi veuen a dreta (2) i esquerra (1). Es tracta, segurament, d’un cometa o asteroide no catalogats captat just en el moment d’impactar sobre el planeta. La brillantor seria causada per la combustió ràpida de l’objecte en travessar les denses capes de l’atmosfera joviana.

També, de manera simultània, l’observà l’astrònom austríac Gerrit Kernbauer, de Mödling, encara que la seua gravació no té tanta resolució.

El telescopi de Gerrit, un  Skywatcher Newton 200/1000, no té tanta apertura com el de John, i a més a més, la transparència atmosfèrica no era òptima al seu lloc d’observació. Per aquestes dues raons, el seu vídeo no té tanta qualitat.

Segons revela la revista Sky and Telescope, un estudi acurat dels vídeos originals dels dos astrònoms realitzat per l’especialista en imatge Marc Delcroix revela que l’impacte va durar al voltant d’un segon i va ocòrrer en la longitud 281.1° i latitud +12.4° en Júpiter.

Aquest xoc inesperat d’un objecte desconegut sobre Júpiter ens recorden la caiguda del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter el juliol de 1994. L’amenaça d’objectes desconeguts que puguen impactar sobre els planetes del Sistema Solar és ben real.

El flaix d’un impacte sobre Júpiter (fletxa) s’observa en aquesta instantània del vídeo obtingut pel astrònom John McKeon de Swords, Irlànda el 17 de març 2016.

Imatges:
1.- Imatge processada del vídeo de John McKeon
2.- Impactes dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9. H. Hammel – Nasa, Public Domain.
3.- Impacte en Júpiter. John McKeon – Més en: Space.com

Acaben les Falles i en huit dies serà diumenge de Pasqua. Dues festes tan volgudes i arrelades entre els valencians i que són festes de benvinguda a la primavera, a l’allargament del dia, a l’oratge més suau i al reviscolament de la vida.

La raó, però, de l’embolic de l’acumulació de dates festives caldria buscar-lo en el concili de Nicea, l’any 325.

I és que el començament oficial de la primavera serà enguany tot just quan acaben les Falles. Avui, 20 de març a les 5:30 h (hora local) el Sol, en el seu camí anual sobre el cel, ha passat de l’hemisferi sud celeste a l’hemisferi nord celeste i ha creuat, per tant, l’equador celeste. Ha estat el moment de l’equinocci de primavera. Una primavera que durarà 92 dies i 18 hores, fins el 21 de juny.

I com que el Sol romandrà aproximadament durant tot el dia sobre el cercle de l’equador celeste que passa exactament per l’est i l’oest, el dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

Normalment el dia de l’equinocci de primavera cau al voltant del 21 de març. Enguany però, ho ha fet molt més prompte. De fet aquesta serà la primavera més primerenca des del 1896!

La causa d’aquest avançament és que 2016 és un any de traspàs i les efemèrides astronòmiques s’avancen però l’efecte principal cal buscar-lo en que l’any 2000 va ser un any de traspàs, d’acord amb el calendari gregorià que fem servir, cosa que ha fet que l’equinocci de març arribe aproximadament tres quartes parts d’un dia abans en cada any durant el segle 21 (2001-2100) que durant els anys de la centúria passada.

Finalment recordar que el canvi de l’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges.

Que gaudiu de la primavera…

Imatges:
1.- El calendari solar de Ca les Senyoretes marca l’equinocci de primavera Fotografia: Joan Olivares
2. Falla La Dula. Tavernes de la Valldigna, 2016. Enric Marco
3.- Esfera celeste amb el camí del Sol els dies dels solsticis i equinoccis.

El planeta Mart es va inclinar entre 20 i 25 graus fa uns 3000 o 3500 milions d’anys. I la causa va ser la creació de la seua extensa estructura volcànica, la major del Sistema Solar. A causa de l’extraordinària massa, el dom volcànic de lava de Tharsis va produir la rotació de l’escorça i el mantell  respecte al nucli de Mart.

Fa uns 4000 milions d’anys Mart tenia una cara ben diferent de la que ara coneixem. L’hemisferi nord l’ocupava la gran plana nord mentre que l’hemisferi Sud estava ple d’altes muntanyes i cràters. Aquesta és la conseqüència de l’anomenada dicotomia marciana per la qual la part nord del planeta és més plana i profunda que la sud. De fet l’escorça del planeta és només de 32 km en les terres baixes del nord mentre que té 58 km en les terres altes del sud. Aquesta estructura va afavorir que en les primeres èpoques, quan Mart era humit, es formara el Gran Oceà Boreal, al nord, mentre que les muntanyes es trobaven al sud. Entremig, un poc al sud de l’equador, els rius que naixien al sud humit, feien un recorregut tortuós fins a desembocar en el mar del nord.

I és que l’atmosfera marciana d’aleshores no era tan minsa com l’actual que és només d’una centèsima de l’atmosfera terrestre. L’atmosfera era molt més densa i permetia núvols de pluja. Mart era un planeta ben apte per a la vida, encara que no se sap si va arribar a formar-se en les aigües septentrionals del planeta roig en la mateix època en que a la Terra es formaven els primers bacteris.

En la mateixa època començaren a elevar-se els enormes volcans de Mart per formar l’altiplà volcànic de Tharsis. Allí es formaren fa uns 3700 milions d’anys els volcans més grans del sistema solar, el major del quals és Olympus Mons, d’uns 22 km d’alçada. El creixement de l’enorme dom de lava de Tharsis durant el període Noèic (fa més de 3700 milions d’anys) va tindre conseqüències dramàtiques per al planeta. En aquella època l’activitat volcànica se localitzava a uns 20º de latitud nord. Aquesta fou de llarga durada ja que continuà durant uns 500 milions d’anys (entre 3700 i 3200 milions d’anys), en tot l’anomenat període Hespèric. I com a resultat d’aquesta activitat es formà l’altiplà que coneixem de més de 5000 km de diàmetre i d’uns 12 km de gruix. Es calcula que la massa d’aquesta enorme zona volcànica és igual a 1/70 vegades la massa de la Lluna i ocupa un 25% de la superfície marciana.

Amb tanta massa desplaçada cap a un costat, lluny de l’equador, és normal que l’escorça i el mantell de Mart bascularen amb el resultat que l’eix de rotació es desplaçà uns 20 o 25 graus respecte a la seua posició original. El dom de Tharsis es situà d’aquesta manera en l’equador, assolint així una nova posició d’equilibri.

L’estudi Late Tharsis formation and implications for early Mars, de Sylvain Bouley i col·laboradors, publicat en Nature, modifica la visió del Mart primitiu. Segons aquest treball, el període d’estabilitat de l’aigua líquida que permet la formació de valls fluvials és contemporani i, molt probablement, una conseqüència de l’activitat volcànica del dom de Tharsis. La gran inclinació que Tharsis va provocar en el planeta va ocórrer després que l’activitat fluvial acabés (fa 3500 milions d’anys) i després va donar la cara de Mart que coneixem avui. A partir d’ara, quan estudiem els primers dies de Mart, hem d’aprendre a pensar amb aquesta nova geografia.

Imatges
1.- Altiplà de Tharsis amb Olympus Mons dalt a l’esquerra. Mars Global Surveyor. NASA.
2. Una nova cronologia per al Mart primitiu. Sylvain Bouley et al.
3.- Mapa geològic de Mart.

Avui a les 5:48 h d’aquesta matinada ha començat l’hivern a l’hemisferi nord. El Sol que, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste. Ens troben, per tant, en un dels dies més importants de l’any astronòmic, el solstici d’hivern.

El fet que avui el Sol es trobe en el seu punt més baix, vist des de l’hemisferi nord, implica també que l’alba i l’ocàs es produiran des d’algun punt del Sud-Est i del Sud-Oest respectivament. El recorregut pel cel serà ben curt donant només poc menys de  9 h 23 min de llum a la latitud de la Safor. És per això, que avui se’l considera el dia més curt de l’any.

Acaba el cicle del Sol per la volta celeste. Avui és el final de la tardor i el principi de l’hivern. I, justament, a partir d’avui, el Sol reviscola, torna a créixer, renaix. Els dies s’allargaran a partir d’avui mateix. És el Solis Invictio del romans, festivitat en que s’encenien fogueres i torxes cerimonials i en que a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

El dia del solstici, tant d’estiu com d’hivern, és una de les celebracions més arrelades en la cultura humana. Nombrosos monuments megalítics estan orientats cap a l’eixida o posta del Sol en les solsticis o equinoccis.

Com a cas singular, cada any milers de persones s’apleguen al monument megalític de  Stonehenge, a Gran Bretanya, per veure sortir el Sol tal dia com avui rere les pedres mil·lenàries. Sembla ser que és, en part, un gegantesc observatori solar. I la gent s’hi acosta per recordar els antics habitants de Britània abans de la romanització, però també per tot allò místic que hi puguen cercar i trobar. L’any passat, el 2014, unes 1500 visitaren el monument. Tanmateix va ser una any fluix. Segons la BBC, 3500 s’hi acostaren en 2013 i uns 5000 en 2012, arribant a la màxima capacitat de l’indret.

Així que bona entrada en l’hivern i millor entrada en l’any nou 2016 per a tothom.

I encara que el títol d’aquest apunt està dedicat a cert personatge que des de diumenge, finalment, ho té difícil per governar, em venia be per parlar de l’hivern i del seu esperit de renovació, com el Sol que renaix. Prové de l’immens recull de refranys que Victor Pàmies ha posat en la xarxa per a gaudi de tots nosaltres. Hi ha el llistat temàtic de l’hivern d’on he tret el que he posat com a títol. Hi ha molts refranys populars en català que fan referència a l’entrada de l’hivern i de les festes de Nadal. En aquest post de Victor Pàmies podeu veure els més coneguts si voleu passar una estona.

Imatges.

1.- Nevera a la Serra de Mariola. Wikimedia Commons.
2.- Camí del Sol el dia dels solsticis i dels equinoccis. Observeu el petit arc que forma el Sol al llarg del dia d’avui.
3.- Eixida del Sol en Stonehenge.  Mark Grant.
4.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.

Ja queda poc per a la nit del 17 al 18 de novembre. Si eixim de matinada podrem gaudir de la pluja d’estels de les Leònides. Un esdeveniment anual que ens lliga amb la resta de l’univers ja que els petits cossos que cauen tenen el seu remot origen en els primers moments de la història del sistema solar.

Els meteors d’aquesta pluja semblen provindre d’una zona del cel situada al cap de la constel·lació de Leo en el que s’anomena radiant de la pluja. Per això serà que la pluja tindrà el seu màxim de meteors a partir de l’eixida per l’horitzó est d’aquesta constel·lació cap a les 1:00 de la nit del 17 al 18 de novembre i durarà fins a l’eixida del Sol.

A diferència del que passà l’any 1999, enguany no hi ha prevista una gran tempesta de meteors. En aquestes tempestes poden arribar a caure de 500 a 1000 meteors per hora. Tanmateix la previsió de caiguda per al 2015 serà molt més modesta. Podrem arribar a veure un màxim d’uns 15 meteors per hora si ens desplacem a llocs foscos, lluny de la contaminació lumínica de les zones habitades.

A més a més, aquest any la Lluna no ens farà la punyeta amb la seua brillantor.  Tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  No ens conformem a veure les Leònides aqueixa nit sinó ja altres moments en que també seran visibles encara que amb menor intensitat. Podreu provar a veure-les també les nits anteriors i posteriors.

Cadascuna de les pluges d’estels que ocorren al llarg de l’any està associada a un cometa determinat. En el cas de la pluja de les Leònides el cometa responsable és el 55P/Tempel-Tuttle.

Els cometes provenen de les profunditats del sistema solar, o bé de l’anomenat Cinturó de Kuiper o del més allunyat encara Núvol d’Oort. Estan composats per diversos tipus de gels (aigua, diòxid de carboni, metà, etc…) que són volàtils i també per altres components químics orgànics i pols. Allà, ben lluny del Sol, amb temperatures baixíssimes, el cometa restà inactiu. Però en aproximar-se al Sol, en arribar a unes dues unitats astronòmiques (uns 300 milions de km) del Sol, els diferents tipus de gel comencen a desfer-se per l’escalfor de la nostra estrella.  Com que està en el buit, els gels passen directament a fase de vapor i se sublimen. Es quan es forma una cabellera de gas i pols i, a causa del moviment del cometa, aquesta cabellera s’estén cap enrere formant una immensa cua. Tanmateix aquesta sublimació dels gels no es suau. S’ha observat que el gas surt en forma de brots violents i grans dolls, arrossegant pols i gels amb ells i llençant-ho tot a l’espai. Aquest material, que té la mateixa velocitat del cometa, queda en la seua mateixa òrbita. El resultat al llarg del temps és que el camí del cometa queda ple de residus girant al voltant del Sol amb el seu mateix període orbital.

La Terra, en dies concrets, en el seu camí al voltant del Sol, creua les òrbites de diversos cometes al llarg de l’any. És el moment en que el nostre planeta recull aquestes deixalles cometàries i en que aquestes, en general menudes (menor d’1 mm), es cremen en entrar a l’atmosfera terrestre a causa del fregament tot formant unes traces de llum al cel nocturn.

La pluja de les Leònides que podrem veure els pròxims dies està associada al cometa 55P/Tempel-Tuttle.

Aquest cometa, amb un període orbital de 33 anys, ha deixat al llarg dels segles una bona quantitats de grans de pols i gels de diversa composició en la seua òrbita que la Terra recollirà en part durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Les partícules de les Leònides són objectes ràpids. Impacten l’alta atmosfera de la Terra a una velocitat de 72 km/s. Les més grans de les Leònides mesuren al voltant d’un centímetre de gruix i tenen una massa de mig gram. Amb aquestes mides són capaces de produir meteors ben brillants. Amb els milions de cossos que cauen es calcula que cada any la pluja de les Leònides diposita de 12 a 13 tones de material extraterrestre en la superfície de la Terra.

On i com  podem veure les Leònides?

Tractar de veure una pluja d’estels des de la ciutat és una pèrdua de temps. El millor fóra buscar un lloc fosc, lluny de zones contaminades lumínicament i sense fanals molestos aprop, seure còmodament o, millor encara estirar-se a terra mirant cap a l’est. Caldria esperar l’eixida de la constel·lació de Leo per l’horitzó est cap a les 1:00 de la nit del 17 al 18 de novembre. I, sobretot, cal ser pacients i aguantar la fresca com a mínim una hora. Si ho féu així, segur que veureu alguna leònida ben brillant.

Imatges:
1.-Leònides a les cataractes del Niagara. Tempesta del 1833.
2.-Leònida capturada el 17 de novembre de 1998. Es veu la constel·lació d’Orió i la brillant estrella Sirius. Imatge cortesia de SOMYCE des de l’Observatori Astronòmic de Mallorca.
3.- Radiant de les Leònides.

La nit del diumenge 27 al dilluns 28, amb permís dels núvols que sembla que hi seran presents, tindrem l’oportunitat de gaudir d’un interessant eclipsi total de Lluna.

El nostre satèl·lit s’anirà enfosquint a poc a poc i adquirirà una tonalitat rogenca. Haureu de matinar, però, ja que el màxim de foscor lunar ocorrerà a les 4:47 h de la matinada del dilluns!

L’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Així, vist des de la Terra, la Lluna passa per dalt o per baix del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra. Per tant, els astres no es tapen entre ells, és a dir no produeixen eclipsis. Tanmateix, hi ha dos punts en que el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats, els anomenats punts nodals, els punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites i, són els llocs on es produeixen els eclipsis.

Quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol, es produeix un eclipsi de Sol. Aquest va ser el cas de l’eclipsi de Sol del 3 d’octubre 2005. Però la matinada del dilluns el que veurem serà un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats i en aquest ordre. El nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, anirà entrant en l’ombra a poc a poc, veient-se primerament com a parcial, fins a entrar totalment, la fase de totalitat.

Com es veu en la seqüència de l’eclipsi del 15 de juny 2011 en que s’aconseguí observar només l’eixida de la Lluna de l’ombra de la Terra, es veu clarament com l’enfosquiment pren una tonalitat rogenca.

Aquest color rogenc que adquireix la Lluna en endinsar-se en la foscor de l’ombra de la Terra  pot explicar-se molt bé si ens imaginem situats a la superfície de la Lluna en el moment de l’eclipsi. Allà dalt del cel tindrem la gran Terra que estarà tapant el Sol. Però que veiem al voltant de la Terra? Un gran anell de foc! Mirem on mirem al voltant del nostre planeta, veiem la llum rogenca rasant del Sol. És a dir, estem veiem totes les postes i eixides del Sol de la Terra al mateix temps i alhora.

Aquesta llum rogenca solar incidirà sobre la superfície polsosa lunar que la reflectirà de tornada a la Terra. I, és aquest viatge d’anada i tornada de la llum solar filtrada per l’atmosfera terrestre la que confereix la màgia dels colors dels eclipsis lunars.

Visibilitat

L’eclipse serà visible a Amèrica, Europa, Àfrica i Orient Mitjà. Mentre l’est dels Estats Units i el Canadà el veuran en les primeres hores de la nit del 27 de setembre, l’eclipse total el veurem ací en les primeres hores de la matinada, després de la mitjanit i abans de l’eixida del Sol 28 de setembre. Finalment, a l’àrea de l’Extrem Orient, Austràlia i el Pacífic no serà visible, ja que serà de dia.

Les fases de l’eclipsi de la matinada del 28 de setembre seran les següents

La fase de totalitat durarà 72 minuts. Abans i després de la totalitat observarem un eclipse parcial de 64 minuts de durada, per la qual cosa la Lluna tardarà aproximadament 3 i 1/3 hores per a agranar per complet l’ombra de la Terra.

Aquest eclipsi serà especial per dos afegits interessants. Primerament la Lluna es trobarà en el perigeu de la seua òrbita (punt més pròxim a la Terra) i per açò estarà més a prop i es veurà una mica més gran, la qual cosa rep el nom de superlluna i, a més l’eclipsi es produirà prop de l’equinocci de tardor amb la qual cosa la Lluna i el Sol es trobaren prop de l’equador, fet que els nord-americans anomenen Harvest Moon (Lluna de la collita). En aquests dies la Lluna ix molt prop del nord-est i es pon molt al nord-oest, i, per tant estarà una mica més de temps dalt de l’horitzó.

L’eclipsi es podrà seguir per internet des de la Universitat de Barcelona i també des d’altres llocs. Interessant per si l’oratge ens fa una mala passada.

Més informació a la web especial preparada pel departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona.

La fitxa completa de l’eclipsi pot veure’s la pàgina de la NASA dedicada als eclipsis:LE2015Sep28T

Una “superluna de sangre” teñirá de rojo la madrugada del lunes. Entrevista a Levante, 26 de setembre 2015.

Foto i gràfics

1.- Lluna en la fase de totalitat el 15 de juny 2011 a les 22:42. Enric Marco
2.- Òrbitres de la Terra i la Lluna
3.- Seqüencia de l’eclipsi de Lluna del 15 de juny 2011. Només es veié la sortida des de la fase de totalitat.
4.- Visibilitat de l’eclipsi en el món. NASA/Espenak
5.- Fases de l’eclipsi. NASA/Espenak

Avui, 23 de setembre, és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 10:21, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Ja us havíeu adonat com cada dia els rajos de Sol entren cada vegada més endins de casa. Les persianes cada vegada poden aturar menys la calor solar. Això és causat perquè el Sol es troba cada dia més baix.Si al principi de  l’estiu el Sol es trobava alt i eixia prop del nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que ha anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Avui, finalment, el Sol finalment ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest.

Com pot ser això? Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels nens. De fet, el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

I a més a més, el dia de l’equinocci ens fa també un regal geomètric. Si plantem un objecte vertical a terra i marquem l’extrem de l’ombra durant unes hores veurem que es formarà una línia recta que anirà exactament d’est a oest. Aquesta línia, anomenada equinoccial, també es podrà veure si usem superfícies verticals com ara un rellotge de Sol. (Mireu la primera figura).

La tardor ja ha arribat. Ja des del 21 de juny els dies són cada vegada més curts i les nits cada vegada més llargues però a partir d’ara la nit serà més llarga que el dia. Així que, com diu l’amic Joan Olivares en un dels seus rellotges, Carpe Diem et Noctem.

Imatges i Figures:
1.- El punt de llum solar cau pràcticament damunt de la línia equinoccial en el rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes a dos dies de l’equinocci. Al fons el Benicadell. 20 de setembre 2015. Enric Marco.
2.- Esfera celeste amb els cercles per on es mou el Sol durant els solsticis i equinoccis.
3.- Punt d’eixida del Sol el 23 de setembre. Astronomy Simulation. University Nebraska-Lincoln.
4.- Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Enric Marco.

L’astrònom Enric Marco ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies

L’entrevista que em va fer Josep Rexach Fumanya, per a Vilaweb el passat 11 d’agost.

Des de qualsevol punt del planeta cada any es pot observar la pluja d’estels tan espectacular de les Perseides, que aquí coneixem per les Llàgrimes de Sant Llorenç. És la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle, que cau cap a la Terra. Aquest fenomen astronòmic ja fa dies que es pot veure, però serà demà a la nit quan arribarà al punt culminant. Enric Marco, astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies.

—Què són les Perseides?
—Són residus que ha emès el cometa Swift-Tittle a la seva òrbita. Els cometes, que són conglomerats de gel, diòxid de carboni i residus sòlids, quan s’aproximen al sol són evaporats ràpidament. Quan aquest gel es converteix en gas s’emporta partícules sòlides. Els cometes van deixant un rastre amb aquests residus, que és com una cua. Aquesta cua llarga va embrutant-ne, d’alguna manera, l’òrbita, de manera que es va omplint de residus a l’espai, sobretot a les proximitats del sol. Quan la Terra es creua amb l’òrbita del cometa, aleshores aquests fragments petits són atrapats per l’atmosfera terrestre, cauen i xoquen contra la Terra.

—Aquests petits fragments poden arribar a la superfície de la Terra?
—No, perquè tenim una atmosfera que ens protegeix de l’espai. Qualsevol element menor de cent metres no arriba a la terra perquè es cremen quan freguen amb l’atmosfera, a uns setanta quilòmetres d’altura. Les partícules que deixa el cometa són molt petites. Fan pocs mil·límetres.

—Quina és la millor manera d’observar-los?
—La millor manera és cercar un lloc fosc on no hi hagi llum artificial pròxima. Estens una tovallola a terra, t’hi estires i mires cap al cel. És important de mirar cap a l’est. No s’hi val a asseure’s en una cadira perquè et poden passar per darrere.

—Per què cada any les veiem durant els mateixos dies?
—Perquè les òrbites del planeta Terra i del cometa són totalment estables. El sistema solar és estable des de fa milers de milions d’anys. Llavors, el moment d’interacció de les dues òrbites és justament la nit del 13. Són com dues carreteres que es creuen. A partir de la una de la nit és quan hi ha més possibilitats de veure-les.

—Si les òrbites del cometa i la Terra es creuen any rere any, pot ser que algun dia col·lideixin?
—Fa anys que els astrònoms ho estudien. Hi ha un cert perill d’impacte al futur però no els pròxims dos mil anys. Es calcula que la Terra i el cometa podran trobar-se físicament el 4479. Tanmateix, els cometes van perdent matèria i pot ser que d’aquí a dos mil anys ja no existeixi.

—Diuen que demà farà núvol. Què es pot fer si no podem veure les Perseides?
—Aguantar-se. Això sempre passa en astronomia. En tot cas, dijous encara es podran veure. Cal tenir en compte que en el decurs dels mil·lennis el cometa ha anat escampant partícules per la seva òrbita. Per això hi ha Perseides des de fa un mes aproximadament. Se’n poden observar des del 17 de juliol fins el 24 d’agost.

Què són les Perseides i com es poden observar més bé. Josep Rexach Fumanya, Vilaweb, 11 d’agost 2015.

Per als amants del cel, el que fa especial el mes d’agost és la pluja d’estels de les Perseides, que ja podem veure des de fa unes nits però amb un màxim la matinada del 12 al 13 d’agost.

La pluja d’estels de les Perseides d’enguany pot ser espectacular a diferència dels anys anteriors. La nit del 12 al 13 d’agost estarem a només un dia de la Lluna nova i, per tant, no tindrem al cel la presència incòmoda de la Lluna. Si vos estireu a terra mirant amunt al cel en un lloc fosc, lluny de llums artificials, res vos impedirà veure la pols incandescent del cometa Swift-Tuttle caient cap a vosaltres. Segons les previsions, la presència de núvols serà l’únic i gran impediment durant la nit del màxim. Tranquils però, ja que les nits següents les Perseides també seran visibles però amb menor intensitat.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent, Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. I és per això que el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors. Va ser Giovanni Schiaparelli, “descobridor” dels canals marcians, qui calculà l’any 1865 que aquest cometa era la font de la pluja d’estels de les Perseides. En això dels canals fallà. Fins i tot els grans astrònoms de vegades s’equivoquen.

El cometa Swift-Tuttle, com tots els de la seua espècie, és un conglomerat de gels de diversa composició. En aproximar-se al Sol, els gels es converteixen en gas que surt de forma violenta en forma de dolls, arrossegant petits fragments que va deixant en la seua òrbita.  El nombre dels fragments (meteoroides) s’incrementen en cada pas del cometa en la seua òrbita de 133 anys, i queden formant bandes extenses de residus.

La Terra creurà la nit del 12 al 13 d’agost la part central de l’òrbita del cometa i recollirà els grans que ha anat deixant Swift-Tuttle al llarg dels diversos passos. Aqueixa nit, en un lloc fosc i amb paciència, podrem arribar a comptar de 100 a 120 meteors per hora, és a dir uns dos meteors per minut.

Donat que la zona de residus del cometa és ben ampla, la Terra està rebent impactes des del 17 de juliol i en continuarà rebent fins el 24 d’agost amb pocs meteors visibles els primers dies, pujant poc a poc el nombre de meteors a un màxim la nit del 12-13 d’agost, per a després caure cap a valors baixos a mesura que ens aproximem al dia 24. La pluja d’estels es veurà molt millor en l’hemisferi nord quan la constel·lació de Perseu, on es troba el radiant – la zona del cel d’on sembla que isquen els meteors – estiga alt sobre el horitzó nord-est. Perseu és visible en l’horitzó nord-est a partir de la una de la matinada en aquesta època de l’any.

Les pluges d’estels són fenòmens astronòmics que ens recorden la nostra connexió amb l’univers. Ens fan saber que el nostre planeta és un objecte celeste que interacciona amb d’altres del sistema solar i això ho podem veure en directe. A més a més és un esdeveniment per a tots els públics, no només astrònoms. Per admirar cada “llàgrima de Sant Llorenç” no cal usar cap telescopi, ni prismàtics. Només cal estirar-se a terra mirant al cel en un lloc fosc, lluny de la contaminació lumínica. Per als experts, si teniu una càmera reflex deixen obert l’objectiu uns minuts a la màxima sensibilitat i tracteu de caçar-ne algun d’ells. Respireu, mireu i aprofiteu la pluja d’enguany. Sort amb els núvols.

Vídeo: Explicació de la NASA. Activeu els subtítols si teniu dificultats.
Imatges:
1.- Meteors de les Perseides sobre la Via Làctia.  Red Rock Canyon – Kern County, California, 13 agost 2010. Ian Norman de Los Angeles, CA. Wikimedia Commons.
2.- Òrbites de la Terra i del cometa Swift-Tuttle. American Meteor Society.
3.- La Terra travessa la regió de residus del cometa. Adaptat d’una imatge del vídeo NASA.
4.- Direcció aparent de les Perseides surtint d’un punt de la constel·lació de Perseu. 13 d’agost 2015 a la 1:00, hora local. Stellarium.

Aquests dies no deixeu de mirar el cel poc després de la posta de Sol. Un altre espectacle celeste s’està preparant. Els objectes més brillants del cel, Venus i Júpiter, amb permís del Sol i de la Lluna, estan abocats a una cursa desenfrenada per trobar-se al cel del capvespre del dia 30 de juny.

Si s’hi us fixat, haureu notat com, des de fa uns dies, el planeta Venus va pujant en altura  de dia en dia acostant-se al quasi immòbil Júpiter. Cada vespre, en fer-se fosc, a l’horitzó oest podeu veure com la brillant llumenera de Venus es troba una mica més prop del gegant Júpiter, situat més amunt. I aquest acostament serà mínim la nit del 30 de juny a l’1 de juliol en que Venus i Júpiter s’acostaran fins una distància angular de 20′ (20 minuts d’arc d’angle), 1/3 de grau, és a dir, molt menys del diàmetre que mostra la Lluna plena. Això convertirà el tàndem Venus-Júpiter pràcticament en un planeta doble, dos ulls planetaris que ens observaran des del capvespre estiuenc.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte a situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol i just al costat d’una fina lluna creixent.

Aquesta alineació al cel del vespre dels planetes Venus, Júpiter i l’estel Regulus, a més a més, ens dibuixa part del cercle de l’eclíptica, la projecció de l’òrbita terrestre sobre l’esfera celeste. Vist des de la Terra, veiem com el Sol es mou al llarg de l’any per aquest camí celeste i és interessant reconéixer-lo al cel.

La posició en la seua òrbita on es trobaran els planetes del Sistema Solar la nit del 30 de juny a l’1 de juliol pot veure’s en la simulació que he calculat amb el programa que ofereix el Jet Propulsion Laboratory. La fletxa blanca indica la direcció de la nostra mirada en la direcció de la conjunció Venus – Júpiter. És clarament una recta!

Us anime a que féu fotos de l’espectacle. Però és molt important que incorporeu elements del paisatge per a que les vostres fotografies del cel tinguen certa gràcia. Fotografiar el vostre panorama habitual posa el fenomen celeste en context.

Imatges:
1.- Simulació del vespre nit del 30 de juny mirant cap a l’oest. Stellarium.
2.- Simulació del moviment del Venus al cel en els pròxims dies. Stellarium.
3.- Simulació de la posició del planetes l’1 de juliol 2015 a les 4:00 h hora solar (6:00 hora local), moment exacte del màxim acostament de Venus a Júpiter. Aquest moment exacte no serà visible a casa nostra. JPL/NASA.

Dissabte 20 de juny al capvespre tothom mirava cap a l’oest per admirar el triangle celeste que formaven una fina Lluna creixent i els planetes Venus i Júpiter. Ara us deixe algunes de les fotos que vaig fer i d’altres que m’ha deixat. I prepareu-vos que els últims dies del mes de juny encara en tenim més. De dia en dia Venus s’està aproximant al planeta Júpiter i els dies 30 de juny i 1 de juliol el planeta bessó es situarà a només un terç d’un diàmetre lunar de distància del planeta gegant. L’amic Josep Blesa i jo férem unes quantes fotos de la conjunció des del port fluvial de Cullera, la Ribera Baixa.

I un amic de Sueca m’envia algunes fotos que va fer de la trobada còsmica. En elles podem veure com els astres enmarquen la torre de l’església de la Mare de Deu de Sales.

Fotos. Les primeres són d’Enric Marco, les del mig d’un amic de Sueca i l’última de Josep Blesa.

Ja ha arribat finalment l’estiu. L’esperada estació estival de 2015 començarà avui diumenge 21 de juny a les 18:38 h., moment del solstici d’estiu, i acabarà el 23 de setembre, donant pas a la tardor. Així que l’estació astronòmica durarà 93 dies i 15 hores amb la qual cosa és la més llarga de les quatre estacions de l’any, les raons de la qual  ja vaig contar fa uns anys.

I quin fenomen astronòmic defineix l’entrada en l’estació calenta? El Sol, observat des de la Terra, ha anat recorrent les diverses constel·lacions del zodíac al llarg de l’any i ara mateix es troba a la seua màxima separació per dalt de l’equador celeste, el cercle que divideix el cel en dos. L’angle de separació és aproximadament ε = 23.5º, l’anomenat obliqüitat de l’eclíptica (al diagrama adjunt l’equador celeste és el cercle de nom Equinox, explicació en el peu de la figura al final de l’apunt). En estar tan allunyat de l’equador, el Sol ha eixit avui pel punt de l’horitzó situat més al nord-est i es pondrà pel situat més al nord-oest. El seu temps de recorregut al cel serà el màxim de l’any. Així que avui serà el dia més llarg de l’any.

Ha arrelat la idea de pensar que la nit de Sant Joan (nit del 23 al 24 de juny) és la més curta de l’any i així apareix reproduït en nombroses publicacions escrites i mitjans de comunicació. Però això no és del tot cert. Des de l’antiguitat s’han celebrat les festes del solstici al voltant de Sant Joan però la reforma del calendari gregorià situà el dia del solstici el 21 de juny deixant les festivitats al seu dia original. Això mateix va passar amb el dia de Nadal (25 de desembre) i el dia del solstici d’hivern (21 de desembre).

Tanmateix les hores de Sol no varien massa al voltant del dia del solstici. Uns dies abans i després del 21 de juny el temps en que el Sol està damunt de l’horitzó és pràcticament el mateix. Des de l’equinocci de primavera passat (20 de març) el Sol ha anat augmentant la seua alçada i separant-se de l’equador celeste (equinox al dibuix). Però aquest augment d’alçada del Sol s’ha aturat fa uns dies i encara estarà aturat uns quants dies més, com si li costés tornar a baixar buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns quants dies, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues durant uns dies com es veu a la taula adjunta calculada per a la ciutat de València.

La diferència de la llargària de les hores de Sol és menor d’un minut durant aquests dies. Aquesta aturada temporal de la posició del Sol al cel amb el conseqüent manteniment de les hores de llum de dia es pot veure gràficament en la web interactiva de la Universitat de Nebraska-Lincoln. Si l’utilitzeu només us caldrà ajustar la latitud del lloc on s’hi trobeu i el dia que us interesse i s’obtindran les hores de Sol. Piqueu en la imatge adjunta per accedir a l’aplicació.

L’estiu comença finalment. I, ja sabeu, a l’estiu tot lo món viu….

Imatges:
1. Dunes verges a la platja de Tavernes de la Valldigna, mirant al sud. Al fons Gandia, Oliva i el Montgó. Les platges ben prompte s’ompliran de turistes.
2. Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3. Diagrama de l’aplicació Daylight Hours Explorer per calcular les hores de Sol.

En poc més d’un mes, la nau de la NASA New Horizons farà un sobrevol en el sistema de Plutó i, llavors, el seu sistema de cossos celestes se’ns presentarà, per primera vegada  per a la humanitat, ben clar, amb relleus, muntanyes, valls, zones d’impactes, etc, als quals caldrà posar-los nom.

La nau s’aproxima a gran velocitat al seu objectiu i, de tant en tant, va prenent fotos del sistema plutonià. Fa uns dies l’Agència Espacial Nord-americana presentà les millors imatges aconseguides fins ara del planeta nan.

La seua càmera especial LORRI (Long Range Reconnaissance Imager) va fotografiar Plutó entre els dies 8 i 12 de maig. Si les comparem amb les preses durant el mes d’abril la diferencia és ben evident. Ara ja podem veure que Plutó té zones ben clares i d’altres fosques, que abans només s’intuïen. A més a més, el seu període de rotació de 6,4 dies va mostrant diverses aspectes de la superfície. Entre abril i maig, New Horizons s’ha aproximat al planeta nan uns 30 milions de quilòmetres. Ara la grandària aparent de Plutó és un 50% més gran.  Per millorar les imatges, s’han processat amb un mètode matemàtic anomenat deconvolució que reforça els detalls de les fotos.

“Aquestes noves imatges ens mostren cares ben diferents de Plutó; probablement fent al·lusió al que pot ser una superfície de geologia complexa o a les variacions en la composició de la superfície d’un lloc a altre”, ha comentat l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern de l’Institut de Recerca del Sud-oest a Boulder, Colorado. “Aquestes imatges també continuen donant suport a la hipòtesi que Plutó té un casquet polar l’extensió del qual varia amb la longitud; serem capaços de fer una determinació definitiva de la fredor de la regió polar brillant quan fem l’espectroscòpia d’aquesta regió en juliol“.

També aquest dies s’ha donat a conéixer un altre estudi sobre el moviment de les llunes més externes del sistema de Plutó. El planeta nan té 5 satèl·lits. Caront, la lluna més gran, i quatre cossos menuts, Hidra, Nix, Cèrber i Estix. En la pràctica, però, es tracta d’un sistema doble Plutó-Caront donat la grandària del primer satèl·lit, envoltant de quatre petites llunes. Tots dos cossos principals giren al voltant del centre de masses comú, de manera sincrònica, mostrant-se sempre la mateixa cara, de la mateixa manera que una parella de balladors agafats de les mans giren al voltant d’un punt situat entre els dos mirant-se als ulls.

I quin és l’efecte que aquest ball còsmic causa en els altres satèl·lits menuts? Els altres quatre satèl·lits giren al voltant del conjunt Plutó-Caront, però, d’acord a un estudi publicat aquesta setmana en la revista Nature per Mark R. Showalter (SETI Institute, EEUU) i Doug Hamilton (University of Maryland, EEUU), al menys dos d’ells ho fan de manera caòtica. Els petits satèl·lits Nix i Hidra no només no han acoblat el seu període de translació al voltant de Plutó-Caront, amb el seu període de rotació, com ha fet la nostra Lluna i, per tant, no mostren sempre la mateixa cara, vist des del centre de masses del sistema. sinó que, a més a més, giren sobre el seu eix de rotació de manera caòtica. De vegades giren de dreta a esquerra, de vegades de dreta a esquerra o de dalt a baix. Les altres dues plutonianes es creu que tenen un comportament similars però encara s’ha de confirmar.

El moviment caòtic de les llunes és causat pels dos cossos centrals del sistema, Plutó i Caront. “Aquests dos cossos giren un al voltant de l’altre ràpidament, amb el resultat que les forces gravitacionals que exerceixen sobre les petites llunes pròximes canvien constantment”, explica Doug Hamilton, coautor de l’estudi. “Estar subjectes a forces gravitacionals variables fa que la rotació de les llunes de Plutó siga molt impredictible. El caos en la seua rotació s’accentua encara més pel fet que aquestes llunes no són esfèriques, sinó que en realitat tenen forma de pilotes de rugbi! ”

El moviment de les llunes en el sistema de Plutó-Caront ofereix informació valuosa sobre com possible comportament dels planetes que orbiten al voltant d’un sistema binari d’estrelles. “Estem aprenent que el caos pot ser un tret comú dels sistemes binaris”, continua Hamilton. “Fins i tot aquest fet podria tenir conseqüències per a la vida en planetes que orbiten al voltant d’estrelles dobles.”

Imatge i vídeo:

1.- Comparació abril-maig 2015 de Plutó. NASA.
2.- Animació del moviment caòtic de Nix. NASA, ESA, M. Showalter (SETI Inst.), G. Bacon (STScI)
3.- Imatge artística de les llunes de Plutó. Es mostra l’escala i els colors de cadascun d’ells. NASA, ESA, A. Field (STScI)

Una posta de Sol blava?  No ens trobem a la Terra sinó a un món extraterrestre ben pròxim, concretament al planeta Mart. Allí l’atmosfera és ben diferent i, per tant, els fenòmens que s’hi produeixen ens semblen estranys, acostumats com estem a les belles postes de Sol rogenques del nostre planeta blau.

El color del cel dels planetes amb atmosfera ve determinat per la seua composició química i per la pressió, principalment. Un meteor ben normal al nostre planeta pot ser totalment diferent en un altre.

A l’atmosfera terrestre la llum blanca del Sol, amb tots els colors, es dispersa per la presència de les molècules com ara l’oxigen o el nitrogen i per les partícules en suspensió. Però no tots els colors es dispersen de la mateixa forma. Per la llei d’espargiment de Rayleig, la llum de longitud d’ona més curta, com és el cas del blau, es difon de manera més efectiva a l’atmosfera. Les molècules i partícules atmosfèriques són molt eficients en dispersar la llum quan són molt més menudes que la longitud d’ona de la llum. L’espargiment és 9 vegades més gran per al blau que per al roig per a la mateixa intensitat incident. Per això el cel de la Terra és blau.

Però a la Terra, al moment de la posta del Sol el cel es torna roig. Per què passa això? Com que la llum que prové del Sol ha de travessar una capa d’aire atmosfèric molt més gruixuda en vindre de manera tangencial en lloc de pràcticament vertical (1600 km front a uns 100 km a migdia), quan la llum arriba als nostres ulls, el color blau ja s’ha dispersat completament. Així que el cel ens apareix d’una tonalitat rogenca.

Però que passa quan l’atmosfera està plena de pols que prové d’un incendi, de l’erupció d’un volcà o d’una gran pol·lució atmosfèrica? Aquestes partícules tenen grandàries de l’orde de 0.5 a 1 micròmetres (1 micròmetre és igual a una mil·lèsima part d’un mil·límetre) i, per tant, són de l’ordre de la longitud d’ona de la llum del Sol. Aquesta atmosfera plena de pols no serà bona espargidora Rayleigh i, si les partícules són de grandària similar, el cel es tornarà vermellós

Al planeta Mart la pols a l’atmosfera és una constant, una propietat intrínseca. Les tempestes de sorra, els tornados, etc. són usuals a la superfície i han estat observats repetidament tant des dels robots a terra com des de satèl·lits en òrbita marciana.

Fa unes setmanes el robot Curiosity utilitzà la seua càmera esquerra de la Mastcam per registrar la posta del Sol marciana en el capvespre del 15 d’abril de 2015. El color es va calibrar i es va fer un balanç de blancs. Les dues càmeres del Mastcam han estat dissenyades per a que mostren els colors d’una manera similar a com els ulls humans ho veurien si estigueren a Mart.

L’observació es va fer després d’una tempesta d’arena però encara quedava pols en suspensió en l’alta atmosfera.

“Els colors que es veuen són conseqüència del fet que la pols molt fina és de la mida adequada perquè la llum blava penetre en l’atmosfera de manera més eficient” , va dir Mark Lemmon de Texas A & M University , College Station, el membre de l’equip científic de Curiositat que va planejar les observacions. “Quan la llum blava es dispersa per la pols, es queda molt més prop de la direcció del Sol que els altres colors. La resta del cel és així de color groc a taronja, ja que el groc i el vermell es dispersen per tot el cel” .

Curiosity arribà a Mart en agost del 2012. Des de llavors, movent-se a l’interior del cràter Gale, Curiosity ha estat estudiant els ambients humits antics i secs moderns del planeta roig.

Les observacions de les postes de Sol marcianes no tenen només un interés estètic sinó també permeten estudiar la distribució de pols a l’atmosfera.

Imatge 1: Curiosity va registrar la posta de Sol en el dia marcià 956 o Sol 956 el 15 d’abril de 2015 des del cràter Gale. NASA/JPL-Caltech/MSSS.

Imatge 2: Espargiment Rayleigh. De http://www.datuopinion.com/dispersion-de-rayleigh

Imatge 3: Animació de la posta de Sol marciana. Les quatre imatges de la seqüència va ser obtingudes en un interval de 6 minuts i 51 segons. NASA/JPL-Caltech/MSSS.