Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sistema solar

El Gran Eclipsi Americà des de casa nostra

0
Publicat el 22 d'agost de 2017

Ahir, 21 d’agost de 2017 la Lluna tornà a tapar el Sol. No ha estat ací, a casa nostra però, sinó que aquesta vegada els Estats Units han estat els afortunats. Els astrònoms aficionats, professionals o public en general que tingueren la sort de trobar-se a la banda de totalitat que anava de costa a costa pogueren observar com la Lluna anava cobrint de mica en mica la nostra estrella fins que només quedara visible la corona solar. Era el que s’ha anomenat The Great American Eclipse.

L’eclipsi total era totalment invisible en Europa ja que la banda de totalitat acabava ben endins de l’Oceà Atlàntic i no arribava a cap territori europeu. Per això no vaig escriure res al bloc llevat de la referència en l’apunt general del mes d’agost. Tanmateix l’observació de la fase de parcialitat sí que era possible en Europa essent els territoris de Galícia i el nord de Portugal els més afavorits per a presenciar el fenomen. Això sí, en aquests indrets l’eclipsi parcial només seria visible pocs minuts abans de la posta del Sol.

A la resta de la Península Ibèrica el percentatge del disc solar tapat per la Lluna seria cada vegada més menut a mesura que ens acostarem a la costa mediterrània. A casa nostra, la mossegada al disc solar seria tan menuda que semblava impossible captar ni que fora un instant el fenomen. Ni a Catalunya, ni al País Valencià i, molt menys encara a les Illes, podríem gaudir de l’eclipsi.

No obstant això els companys de l’agrupació astronòmica AstroARAs,  d’Aras de los Olmos (els Serrans), amb l’amic Joanma Bullón al front, no es donaren per vençuts i tractaren de fotografiar l’eclipsi parcial just abans de la posta del Sol.

Per això pujarem a la Muela de Santa Catalina (1275 m) per tindre un horitzó lliure d’obstacles. Es posaren a fotografiar la nostra estrella, amb els filtres adeqüats, cap a les 20h30m, molt abans de la posta mentre el Sol davallava cap a la la línia de l’horitzó oest, en direcció a Castella. Com conten al seu bloc, de sobte, notaren la mossegada lunar i tot seguit s’amagà l’astre rei.

Podeu veure la fotografia del fenomen que demostra que “alguna cosa” es va veure des del territori valencià a les 20h47m. del 21 d’agost de 2017. Enhorabona companys, una gran foto.

Crònica de l’observació al bloc de l’Observatori La Cambra.
Un atisbo del gran eclipse americano desde Aras de los Olmos

Informació de l’eclipsi del 21 d’agost 2017.
Eclipse Solar 21 de Agosto de 2017

Imatge:

1.- La mossegada lunar darrere d’un aerogenerador del Parc eòlic d’Algarra des de la Muela de Santa Catalina, Aras de los Olmos (els Serrans) a 1.275 m.s.n.m. Joanma Bullón i els companys d’AstroARAS. 21/08/2017. Amb permís.
2.- Gràfic del Great American Eclipse, NASA/Espenak.
3.- Gràfic de l’eclipsi sobre la Península Ibèrica. NASA/Espenak.

Tornen els Perseids

0
Publicat el 10 d'agost de 2017

Perseid 2016. Angel Ferrer, AAS

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del dissabte 12 al diumenge 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur.

Els Perseids és una pluja de meteors amb el màxim situat tots els anys al voltant del 12 d’agost. Els Perseids també reben el nom popular de “Llàgrimes de Sant Llorenç” per la proximitat del màxim de la pluja de meteors al 10 d’agost, dia de la festivitat del màrtir  del mateix nom.La pluja dels Perseids és un dels fenòmens astronòmics més populars. La raó és que ocorre en ple estiu, en agost, mes de vacances, amb temps per gaudir de la contemplació del cel nocturn. A més també cal destacar que no cal cap equipament per observar els seus meteors. Com que són residus d’un cometa que travessa l’òrbita terrestre, aquestes partícules tenen velocitats semblants o superiors a la velocitat de la Terra. Les velocitats d’aquests meteors poden superar fàcilment els 50 quilòmetres per segon i alguns poden arribar fins i tot als 70 km/s. A aquestes altíssimes velocitats les partícules que potser no arriben a un o dos mil·límetres de gruix es cremen pel fregament en l’alta atmosfera.

La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, està travessant actualment l’òrbita del cometa i, per això mateix, està recollint molts d’aquestes partícules cometàries. La Terra es mou aquests dies en direcció a la constel·lació de Perseu, i, per això mateix, sembla, per efecte de perspectiva, que tots els meteors dels Perseids vinguen d’un punt o radiant situat al nord d’aquesta constel·lació.

https://www.youtube.com/watch?v=TxRl2HJ3o90

La pluja començarà a veure’s bé en el moment de l’eixida de la constel·lació per l’horitzó est al voltant de la una de la matinada. Tanmateix els meteors podran observar-se des del moment en que es faça fosc. En aquell moment seran més verticals i eixiran des de baix de l’horitzó. Com a norma general per observar bé els Perseids, cal estar estirat a terra mirant al cel damunt teu. Els meteors vindran de l’est però no sabràs mai en quina direcció van. El que si que sabem és que la durada de cada meteor és només de molts pocs segons. Estan estirat a terra tens a l’abast més cel i, per tant podràs veure més meteors.

Però més important que tot açò és observar des d’un lloc ben fosc. Al País Valencià cal anar a les comarques de l’interior, a la Canal de Navarrés, o millor encara als Serrans o al Racó d’Ademús. També és una bona raó per visitar la reserva Starlight de Gúdar-Javalembre. Un altre bon lloc és situar-vos a les comarques interiors de Castelló.

A Catalunya, el millor indret per veure els Perseids és el Montsec, encara que els valls del Pirineu som molt foscos i els meteors no se us escaparan. Els millors indrets per veure els Perseids a Catalunya venen descrits en l’article que Vilaweb publicà l’any passat 2016: Quins són els millors indrets per a veure els Perseids?

Però quants meteors ens deixaran els Perseids? En condicions normals i observats des de zones fosques poden arribar a contar-se fins a 100 meteors per hora. Ara si no volem deixar la ciutat no esperem veure’ns tants. Des de la platja o la ciutat potser en veiem 10 per hora.

Enguany, però, l’observació dels Perseids no estarà gens afavorida per la Lluna. El nostre satèl·lit natural va assolir la fase de plena el passat 7 d’agost. Per tant, la nit del 12 al 13 d’agost la Lluna estarà pràcticament en fase de quart minvant i eixirà per l’horitzó est poc després de la mitjanit. Aquest fet dificultarà l’observació dels Perseids en els dies de la seua major activitat i també en els dies anteriors. Amb la Lluna fora, la visió dels Perseids minvarà molt. Només seran visibles els meteors més brillants o els bòlids que en aquesta pluja solen ser freqüents.

Les condicions d’observació seran molt millors en 2018.

Diverses associacions astronòmiques preparen dies de portes obertes als seus observatoris o observacions populars.

Al País Valencià podem destacar les activitats de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) que prepara una xarrada sobre exoplanetes i una observació popular en Alpuente (els Serrans) patrocinat per l’ajuntament i la diputació la nit del 12 al 13 d’agost. És una activitat totalment lliure en la que els astrònoms aficionats d’AVA portaran diversos telescopis per admirar els planetes Júpiter i Saturn i algunes nebuloses.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor, per la seua part, també prepara activitats per a la diada dels Perseids. Ho fa, però, la nit del 14 al 15 d’agost, simultàniament en la població saforenca d’Ador i en Aras de los Olmos, els Serrans.

I el cometa 109P/Swift-Tuttle que té la culpa de tot açò, per on para? Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. No el veurem prop de la Terra fins d’ací a molts anys. Marxà fa temps i quin espectacle astronòmic ens ha deixat…

Imatges:
1.- Perseid 2016.Ángel Ferrer. AAS.
2.- Esquema del radiant dels Perseids.
3.- Vídeo de José María Madiedo (Universidad de Huelva) /Instituto Astrofísico de Andalucía. 2017.
4-5. Anuncis d’activitats d’observació de Perseids.
6.- Un bòlid dels Perseids observat la nit de l’11 al 12 d’agost 2016 a Polònia. Wikimedia Commons.

Un nou cos planetari al Sistema Solar?

0
Publicat el 25 de juny de 2017

Un objecte de massa planetària desconegut podria estar amagat en les zones externes del Sistema Solar d’acord a la recerca d’unes investigadores de la Universitat d’Arizona. La forma estranya de les òrbites dels planetes menors del Cinturó de Kuiper  es podria explicar a causa de la pertorbació gravitatòria d’aquest cos d’una massa major que Mart fins ara no observat.

El Cinturó de Kuiper engloba gran part de les restes de la formació del Sistema Solar. Situat més enllà del planeta Neptú i entre 30 a 50 unitats astronòmiques (1 ua = distància Terra-Sol) aproximadament del Sol, està format per milers d’objectes de mida tan gran com els planetes nans Plutó o Eris fins a cossos molt més menuts. La majoria d’aquests són petits cossos gelats que, extrets de les seues òrbites seculars, poden caure cap al Sistema Solar interior per formar els cometes.

En l’article enviat a la revista Astronomical Journal, l’astrònoma lider del treball Kat Volk i l’astrònoma Renu Malhotra del Lunar and Planetary Laboratory (LPL) de la Universitat d’Arizona presenten proves molt fortes de l’existència d’un cos de mida planetària no conegut i amb una massa entre la de Mart i la Terra. La presència d’aquest objecte es dedueix de manera indirecta per la inclinació orbital anòmala dels membres més llunyans del Cinturó de Kuiper.

Tots els planetes del Sistema Solar giren al voltant del Sol en òrbites planes molt semblants. De fet la inclinació de tots ells està en el rang entre els 7º de Mercuri i els 0,77º d’Urà si ho calculem respecte a l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, l’anomenada eclíptica. A la figura adjunta, Plutó arriba a 17º d’inclinació. Aquesta va ser una de les raons per considerar que no era un planeta com els altres.

Tanmateix si no som tan terracèntrics i calculem la inclinació orbital de tots els cossos respecte a la mitjana ponderada de totes les òrbites planetàries i plans rotacionals, l’anomenat pla invariable, els valors varien una mica. Evidentment els moviments orbitals dels quatre planetes gegants dominen i, llavors els valors d’inclinació són diferents…

 Les investigadores Volk i Malhotra van estudiar els angles d’inclinació dels plans orbitals de més de 600 objectes del Cinturó de Kuiper. I van descobrir que, mentre la majoria dels cossos tenen inclinacions orbitals pròximes al pla invariable del Sistema Solar, els més distants, més enllà de 50 unitats astronòmiques, tenen una gran inclinació orbital que només podria explicar-se per la influència gravitatòria d’un gran cos desconegut.

I com seria aquest cos? Per començar els científics l’anomenen objecte de massa planetària. Donat que no compleix les regles per a ser un planeta segons la resolució famosa de la Unió Astronòmica Internacional del 2006, ja que aquest cos de mida planetària no ha netejat la seua òrbita de cossos menuts, no se li pot anomenar planeta i, a més a més, dir-li planeta menor tenint la mida de Mart potser siga un poc contradictori.

Per poder influenciar gravitatoriament i deformar les òrbites dels objectes llunyans del Cinturó de Kuiper, l’objecte desconegut hauria d’orbitar el Sol a una distància d’unes 60 unitats astronòmiques amb una inclinació orbital de 8º respecte al pla invariant del Sistema Solar. La seua influencia es notaria almenys a 10 ua a cada costat de l’òrbita.

“Els objectes distants observats del Cinturó se concentren en un anell d’aproximadament 30 unitats astronòmiques d’ample i sentirien la gravetat d’un objecte de massa planetària al llarg del temps“, ha explicat l’astrònoma Volk, “per la qual cosa la hipòtesi d’una massa planetària que cause la deformació observada és raonable a aquestes distancies

L’objecte buscat no podria ser l’hipotètic Planeta Nou, que ja fa més d’un any es busca per explicar el comportament anòmal d’alguns objectes molt llunyans del Cinturó. Aquest suposat planeta ha de ser més massiu (unes 10 masses terrestres) i molt més llunyà (entre 500 i 700 ua).

Aquest és massa llunyà per influenciar aquests objectes del Cinturó“, ha explicat Volk. “L’objecte buscat ara ha d’estar més prop de 100 ua per afectar substancialment als membres del Cinturó situats en aquest rang“.

I com és que no hem trobat encara un cos de mida planetària tan gran? El més probable és que, segons Malhotra i Volk, encara no hem explorat prou en la volta celeste els objectes del Sistema Solar distant. El lloc més probable en el que podria estar amagat un cos de massa planetària estaria en el pla galàctic, un àrea tan densament plena d’estels que les cartografies en busca de nous objectes del Sistema Solar tracten d’ evitar.

Una possible alternativa a aquest objecte que podria haver alterat el pla orbital dels objectes externs del Cinturó de Kuiper podria ser una estrella que passà fregant el Sistema Solar en la història astronòmica recent, farà uns centenars de milions d’anys.

Una estrella viatgera mouria tots el eixos de rotació orbital en una mateixa direcció” ha comentat Malhotra. Però una vegada l’estrella haja passat els objectes tornaran a l’orbita anterior. Caldria un pas extremadament pròxim, a unes 100 ua i la seua marca sobre les òrbites s’esborraria al cap de 10 milions d’anys. Per això no considerem que siga l’escenari més probable“.

El descobrir un nou món a les afores del Sistema Solar és un repte científic immens a causa de poca brillantor de l’objecte buscat, que recordem-ho no té llum pròpia i només reflecteix la llum del Sol, que a la distància que es pot trobar és mínima. Però diversos satèl·lits i telescopis tenen grans bases d’imatges de tot el cel encara per explorar. Els programes de ciència ciutadana, amb voluntaris que exploren les imatges astronòmiques a la cerca d’objectes nous, permet avançar en aquesta recerca. El projecte Backyard Worlds (Mons del veïnat) permet a qualsevol que dispose d’un ordinador i una connexió a internet examinar imatges preses per la nau espacial WISE (Wide Field Infrared Survey Explorer) de la NASA.

El Sistema Solar sembla més complex del que aprenguérem a l’escola. L’observació detallada del moviment dels cossos planetaris i el que coneixem del exoplanetes farà revolucionar el que sabem del nostre entorn més pròxim.

Imatges:

1.- Simulació del suposat cos planetari més enllà de Neptú.
2.- Inclinacions orbitals: Astronomy – Ch. 7: The Solar Sys – Comparative Planetology (14 of 33) Planet Orbital Inclination
3.- Pla invariant Why are the planets all in the same plane?
4.- Mapa dels objectes coneguts del Cinturó de Kuiper. Wikipedia commons.

L’estiu…

1
Publicat el 21 de juny de 2017

Encara que l’alta temperatura ja ens avisa des de fa uns dies, finalment ha arribat de veritat l’estiu. A les 6 hores 24 minuts el Sol haurà assolit la màxima separació sobre l’equador celeste. I com que el Sol farà, per aquesta raó, un recorregut més llarg per dalt de l’horitzó, el dia d’avui serà el més llarg de l’any. Serà el solstici d’estiu.

Així que avui comença l’estiu a l’hemisferi nord. I recordem-ho que l’hivern comença a l’hemisferi sud.

Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar respecte al dia del solstici.

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra  el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any (veieu figura 4). Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia arribarà a estar-ne a 74 graus. Cap a les dues del migdia (hora solar 12 h) mireu l’ombra que féu. És la més petita que fareu al llarg de l’any.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol i per això fa tanta calor. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 3 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sàhara, la Índia, etc…, el  Sol es situarà, a migdia solar, exactament en el punt més elevat del cel, és a dir dalt del vostre cap. És a dir, les ombres desapareixeran durant uns instants. No cal, però anar tant lluny. Només que s’acosteu a les illes Canàries, situades a uns 4º a nord del tròpic, l’ombra no desapareixerà però serà realment molt petita.  L’efecte és espectacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus nord, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença. I, si es viatja molt més al nord el Sol de mitjanit ja es pot veure des dels primers dies de juny.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances…

Foto:
1.- Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Inari, Finlàndia. 5 juny 2012. Joanma Bullón. Amb permís.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada June solstice és el cercle on es troba el Sol el 21 de juny, els dies del solstici.
2.- Inclinació de la Terra i rajos del Sol el dia del solstici d’estiu a l’hemisferi nord. Wikimedia Commons.
3.- Moviment del Sol sobre l’esfera celeste al llarg de l’any. Hawaiian Voyaging Traditions.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cometes: de la por a la vida

0
Publicat el 7 d'abril de 2017

L’estudi de la percepció que la humanitat ha tingut sobre que són els cometes és apassionant.

En temps antics l’aparició d’un cometa era un esdeveniment extraordinari que s’associava sempre a la mort d’un rei i a un grapat de desgràcies per al seu regne. En una concepció del cosmos geocèntric on tots els cossos celestes segueixen unes òrbites circulars inalterables, la sobtada presència d’un objecte brillant al cel removia consciències. No podia haver cap cos nou al sistema del món vigent.

Però com explicar la presència  dels cometes al cel d’Europa? Si no eren celestes havien de ser atmosfèrics, com propugnava Aristòtil. Tanmateix aquest argument saltà pels aires amb l’arribada del cometa de 1572 que va ser estudiat per Tycho Brahe des de Dinamarca i per molts altres astrònoms europeus, com ara el valencià Jeroni Muñoz. A partir de la posició relativa del cometa vista des de molts punts d’observació europeus, el gran astrònom danés va concloure que el cometa no era cap objecte terrestre, sinó que es trobava més enllà de l’esfera de la Lluna.

Després vingué Edmund Halley, que amb les equacions de la gravitació del seu amic Newton, demostrà que els cometes són senzillament objectes del Sistema Solar però amb una òrbita molt allargassada.

Ara en el segle XXI saben que els cometes provenen dels residus de roques i gels que quedaren en els moments finals de la formació del Sistema Solar. Els reservoris del cinturó de Kuiper i del núvol d’Oort que es troben més enllà de Neptú contenen milions de cossos gelats, que si són pertorbats en les seues òrbites, poden convertir-se en nous cometes.

Els cometes són, per tant, objectes fòssils que conserven en els seus interiors informació molt valuosa per conéixer com va ser la infantesa del Sistema Solar.

Per saber-ne més de tot això l’any 2014 arribà la sonda europea Rosetta al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per estudiar-ne la composició. Durant els dos anys de la missió s’hi ha descobert un munt de molècules orgàniques, moltes de les quals són essencials per a la vida com per exemple l’aminoàcid glicina.

De tot això vaig parlar fa uns dies davant d’unes 40 persones a una de les sales de Foment de Gandia, invitats pels company de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. La xarrada acabà amb la fabricació d’un cometa en directe. Però això ho podeu veure a la foto que encapçala l’apunt.

Imatges:

1.- Després de construir un cometa, cal traure-li els dolls de gas. Paco Soriano.
2.- Cartell de la xarrada. AAS.

La primavera desperta

0

L’hivern ja és història. Finalment la Terra, en el seu camí constant al voltant de la nostra estrella, ha arribat a un punt en que el Sol, vist des de la Terra, se situa just sobre la línia projectada cap a l’espai per l’equador terrestre, el que anomenem equador celeste. El moment exacte d’aquest fet serà a les 11:29 d’avui 20 de març.

El Sol, per tant, es troba avui sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta). Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’equinocci de primavera.

A partir d’ara les constel·lacions de l’estiu seran cada vegada més visibles, el Cigne, juntament amb la Lira i l’Àguila, l’Escorpí, Sagitari i Capricorn ja dominen el cel de les últimes hores de la matinada. Sobre aquestes, com mirant-s’ho tot, es troba l’anellat Saturn, ara que una nau humana es farà el harakiri a finals de l’estiu precipitant-se sobre els densos núvols saturnians. El planeta farà gaudir als amants del cel l’estiu que ve quan s’albire a hores més fàcils.

Que els cels de la primavera us siguen benèvols i, pugueu mirar, al camp o la muntanya, el firmament sense núvols ni llums humanes contaminants.

Imatges:
1.- Branca en flor de l‘arbre de l’amor (Cercis siliquastrum). 19 març 2017. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2017 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Stellarium.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Un viatge a Júpiter

0

Ja fa uns mesos que la nau Juno de la NASA orbita el planeta Júpiter. Malgrat haver tingut problemes per insertar-se a l’òrbita final al voltant del planeta gegant, ens està oferint unes imatges espectaculars dels núvols jovians. L’aproximació a només uns 5000 km de les capes altes de l’atmosfera permet un nivell de detall dels fenòmens que passen allí que no s’havia aconseguit fins ara.

Des de la Terra, però, també es poden fer fotos espectaculars del planeta gegant. La gran qualitat de les imatges preses pels astrònoms aficionats permet veure molt bé les formes i moviments dels núvols que són una font preciosa per als investigadors planetaris.

Fa un temps l’aficionat suec Peter Rosén es proposà un projecte ben ambiciós per aprofitar aquestes imatges. Cada aficionat pren fotos del planeta i després les guarda per a ell o potser les publica en alguna xarxa social. Però aquest treball podia tindre un altre ús. Així que Rosén va engegar una campanya internacional per a unir totes les imatges dels aficionats en un únic vídeo. Ara la campanya ha conclòs i Rosén acaba d’editar una animació amb més de 1000 imatges enviades per 91 astrofotògrafs de tot el món obtingudes entre el 19 de desembre de 2014 i el 31 de març de 2015.

Entre els qui enviaren fotos podem trobar a Joaquin Camarena, company i amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i expert astrofotògraf. El seu nom apareix als títols de crèdits al final del vídeo encara que transformat en un estrany Joacquin Camarena.

Segon conta Peter Rosén, les imatges van tindre un llarg processament que va incloure correcció de color, apilació (suma) i unió final per obtenir uns 54 mapes complets.

A partir de les imatges s’han realitzat unes espectaculars vistes del planeta des del pol nord i sud. Com diu Rosén en la informació del vídeo:

Les projeccions polars són una mica especials ja que he fet que s’estenguen de pol a pol, no només des de el pol (situat al centre) a l’equador (situat a l’exterior) com se sol representar tradicionalment. La raó és que resulta més interessant ser capaç de seguir els moviments de tots els cinturons de núvols independentment de la projecció

Amb l’ajuda de Christoffer Svenske i Johan Warell s’ha trigat més d’un any per completar aquest vídeo que mostra el moviment dels cinturons de núvols de Júpiter i la rotació de la Gran Taca Roja en alta resolució, tot això accelerat un milió de vegades!

Finalment Peter Rosén destaca la capacitat tècnica de la comunitat mundial de fotògrafs aficionats planetaris per poder arribar a aquest alt nivell de detalls que poden ser rastrejats a través del planeta durant 250 revolucions.

La NASA ha demanat també la col·laboració dels astrònoms aficionats d’arreu del món que estudien i fotografien Júpiter per fer una gran campanya per captar els mateixes moments de l’atmosfera joviana que capte la sonda Juno.

Donat que Juno observa Júpiter de ben prop, la NASA no té la visió de conjunt del planeta que sí que ponen aportar els amateurs. Aquest treball és part d’aquesta contribució.

Foto: Vista pròxima de la Gran Taca Roja de Júpiter obtinguda per Juno. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/Gerald Eichstaedt/John Rogers. Publicada 27 gener 2017.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’hivern sempre arriba

0

Les pluges tardorals han regat a bastament el país. Quasi quatre setmanes de pluja amb una setmana de treva ens han deixat remullats a la porta de l’hivern.

Al llarg de la tardor el Sol ha anat assolint cada vegada menys altura a migdia i avui, 21 de desembre, el Sol assolirà el punt més baix a l’esfera celeste. I és que a les 12:44 h. serà el moment exacte del solstici d’hivern. L’estació freda de l’hivern entrarà amb tot el dret per refredar-nos la vida durant uns mesos.

Des del solstici d’estiu, 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador, i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Però realment aquesta minva continua de l’alçada del Sol s’atura uns dies com si li costés tornar a créixer buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns pocs dies al voltant del 21, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues, a València unes 9 h i 22 min.

Des d'un punt de l'hemisferi nord, el Sol es veu molt baix aquests dies.
Des d’un punt de l’hemisferi nord, el Sol es veu molt baix aquests dies.

Però després la posició del Sol al cel començarà a créixer, farà un recorregut més llarg a la volta celeste i les hores de llum es faran més llargues. L’escalfor solar anirà augmentant dia rere dia. És el que els antics feren notar com un renaixement del Sol.

És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Aquest fet astronòmic ha estat tan important que al llarg de la història molts edificis s’han orientat cap al sol eixint del solstici.

L’exemple més bonic i ben nostrat és l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma. La catedral es va construir amb una inclinació respecte al Nord d’exactament 120º de manera que es troba orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació la llum solar en eixir per l’horitzó travessa simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular. Es produeix un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de colors tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

Com cada any la Societat Balear de Matemàtiques organitza l’activitat d’observació del fenomen des de la terrassa des d’es Baluard a Palma entre el 16 de desembre i el 23 des a parit de les 7:00h.

Al País Valencià també hi ha alineacions solar associades al solstici d’hivern. Podeu acostar-vos a Penàguila (l’Alcoià) on la llum del Sol passa per un forat a la muntanya anomenat arc de Sant Llúcia en les primeres hores de la vesprada al voltant del solstici d’hivern.

Imatges:

1.- Penàguila. Arc de Santa Llúcia. Jo estic en primer pla… 2009. Amparo Lozano
2.- Il·luminació de la Terra durant el solstici d’hivern. CC BY-SA 2.0, Enllaç
3.- Llums del Sol eixint a la rosassa oriental de la Seu de Palma. Maria Victòria Secall. 20 desembre 2014.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

A la tardor, ni fred ni calor

1

Arros-Tardor-2013

Finalment ha arribat la tardor. Avui 22 de setembre, a les 16:21, el Sol en el seu moviment anual al cel creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

Les calorades estiuenques ja són passat i s’imposa poc a poc l’oratge suau de la tardor. Les ombres s’allarguen en un Sol que cap vegada fa un camí més curt al cel. I precisament avui, l’astre rei està recorrent el cercle màxim celeste, l’equador del cel, tall sobre la volta celeste feta per la projecció cap a l’univers del pla de l’equador terrestre. El Sol, per tant, recorre el camí de la meitat del cel, el cercle que divideix els hemisferis Nord i Sud celestes.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

La tardor que ens espera mostrarà un ball constant dels planetes sobre el cel del vespre i de la matinada.

Com ja fa mesos que dura, el planeta Mart continuarà la cursa desenfrenada fugint de la lluïssor del Sol i recorrerà dia a dia, durant la tardor, les constel·lacions de Sagitari, de Capricorni i d’Aquari. Per tant, el planeta aconseguirà l’efecte de veure’l sempre, a la posta del Sol, aproximadament al mateix lloc, cap al Sud-Oest.

Saturn, que ha compartit amb Mart el protagonisme planetari al cel durant el passat estiu sobre la constel·lació de l’Escorpi, acabarà desapareixent en l’horitzó oest durant el mes de novembre, acostant-se a la direcció solar. Mentrestant podeu encara admirar-lo en octubre durant uns 45 minuts després de la posta del Sol.

El planeta que ens alegrarà els capvespres d’observació serà el brillant Venus. En octubre es deixarà veure ben prop de l’horitzó oest després de la posta del Sol. Serà, però, en novembre i sobretot desembre quan el puguem veure ben alt al cel del vespre.

Per gaudir de l’observació de Mercuri i Júpiter al cel caldrà buscar-los en la claror prèvia a l’eixida del Sol. L’11 d’octubre, cap a les 7:30, els dos planetes es creuran i passaran a només 3/4 part d’un grau (1,5 discos lunars) un de l’altre poc abans de l’alba. Júpiter, però, s’anirà allunyant del Sol i cap al final del mes de desembre ja eixirà per l’horitzó est cap a les 3 de la matinada, unes 5 hores abans de l’alba.

En la tardor també cal destacar la pluja d’estels dels Leònids que ocorrerà la nit del 17 al 18 de novembre. De vegades és espectacular, rivalitzant en bellesa amb els Perseids. Tanmateix no és tan coneguda per l’intens fred que fa ja en novembre que no invita gens a passar la nit al ras.

Finalment faig notar que la nit del 14 al 15 de novembre podrem gaudir d’una superlluna, fenomen que ocorre quan la Lluna es troba en el perigeu (punt de màxima aproximació a la Terra) al mateix temps que està en fase de plena. Aquest dia el nostre satèl·lit es veurà més gran i brillant. Admireu la Lluna aquest dia sobretot a l’eixida per l’horitzó est, cap a les 18:30.

Bona tardor.

Imatge: Arròs a punt de segar a la marjal de Cullera, la Ribera Alta. Tardor 2013. Enric Marco.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Els Perseids 2016, una pluja d’estels per recordar

1
Publicat el 9 d'agost de 2016

perseids3s

L’espectacle “piromusical” astronòmic d’agost és la pluja dels Perseids. Un ball de llums celestes que ens recorda que som part del cosmos i que la nau Terra viatja sense aturar-se. A l’observació d’una pluja d’estels s’hi suma, doncs, la seua bellesa i la constatació evident que som només pols d’estels.

Quin és l’origen d’aquestes llums celestes que, màgicament per als poc avesats a mirar cap amunt, travessen el firmament? Tot aquest foc d’artifici natural té un origen molt llunyà en l’espai i el temps. La causa última és el resultat del pas d’un cometa per les proximitats del Sol.

Els Perseids estan associats al cometa 109P/Swift-Tuttle. Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126.

Com els passa a tot cometa, aquest tros de gel bruta (gels d’aigua, amoníac, etc. i pols) com se solen anomenar,  s’escalfa cada vegada que s’acosta al Sol i emet material cometari mitjançant immensos dolls que formen cues de pols i gas ionitzat. Aquest fenomen l’hem pogut veure en directe en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko mitjançant la nau Rosetta. El resultat és que l’òrbita del cometa 109P/Swift-Tuttle s’ha embrutat amb els materials perduts en forma de diminutes roques o trossos de gels.

comet_dustAquests dies la Terra està creuant l’òrbita del cometa i ja va trobant-se amb els seus residus. Normalment la taxa de meteors dels Perseids és de 100 meteors per hora. Enguany, però, les pertorbacions gravitatòries de Júpiter han mogut els densos corrents de partícules dels passos anteriors del cometa dels anys 1079, 1479 i 1862 més aprop de l’òrbita terrestre amb la qual cosa els analistes preveuen una pluja molt més intensa que els anys passats. En el cel nocturn d’aquests dies, veurem com els meteors dels Perseids que semblen provindre, a causa de la perspectiva, d’un lloc comú al cel situat a la constel·lació de Perseu seran molt més abundants.

Comet-streams-Perseids2016

La predicció és de 200 a 500 meteors per hora en el moment del màxim que sembla que ocorrerà la nit del 11 al 12 d’agost, encara que també se’n podran veure la nit següent, la del 12 al 13. Això és molt més del doble de la taxa normal. A veure si és veritat.

Tindrem, però, l’inconvenient de la Lluna sobre l’horitzó durant les primeres hores de la nit. Tanmateix una Lluna creixent gibosa no serà massa problema per a l’observació ja que es pondrà en les primeres hores de la matinada entre la 1:30 (nit 11-12) i les 2 (nit 12-13). Així que si l’esclat de meteors es produeix abans de l’alba, la Lluna ja no es trobarà sobre l’horitzó i, per tant, ja no serà una molèstia per a l’observació.

meteor-Perseids-predicted-ZHR-2016-e1469455637560L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del dijous 11 al divendres 12 d’agost (i també la nit del 12 al 13) quan la constel·lació de Perseu isca per l’horitzó nord-est i durarà fins a l’eixida del Sol.

Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i que el nombre de meteors brillants també augmentarà. Cap a les 2 o les 3 del matí de la nit de l’11 al 12 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugaços creuant el cel cada hora. Bé, açò són les previsions.

Per observar les pluges d’estels no cal cap equipament especial, ni prismàtics, ni telescopis. Potser, si en sabeu, podeu utilitzar una càmera reflex muntada sobre un trípode, apuntar cap al cel amb un temps d’exposició de 15 a 30 segons i esperar captar-ne alguna. Si ho feu bé, tindreu sorpreses…

Per observar visualment els Perseids només caldrà que us estireu a terra sobre una tovallola a la platja (si està ben fosca) o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company o companya que mira en una altra direcció diu: “una, la veus….”! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura….

Perseid_radiantPer als Perseids, oblideu-vos de tractar de mirar des del centre d’una ciutat. El resultat sempre serà molt decebedor. En l’entorn de les ciutats la contaminació lumínica ens ha furtat les estrelles.

Per gaudir dels Perseids serà millor observar-les des d’un lloc fosc. Segur que coneixeu un lloc allunyat de les ciutats on el cel nocturn encara està impol·lut i des d’on podeu gaudir encara de la visió de la Via Làctia.

A Catalunya podeu trobar aquests cels foscos dels nostres avis a l’entorn del Montsec, al voltant d’Àger, o a l’interior del Bages, per exemple a Talamanca, o a la Segarra o cercant la foscor del Pirineu.

Al País Valencià cal cercar la foscor nocturna cap a l’interior, cap als Serrans. Un bon indret d’observació seria l’entorn d’Aras de los Olmos on hi ha diversos observatoris astronòmics instal·lats. També podem viatjar a la comarca de la Foia de Bunyol o la Vall de Cofrents per trobar cels foscos.

img_32189Algunes organitzacions d’aficionats a l’astronomia i ajuntaments estan organitzant observacions populars a les quals s’hi podrà acostar tothom. L’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), per exemple, organitza una observació la nit del 12 al 13 d’agost des del Centre Social de la Marxuquera a Gandia amb la col·laboració de l’ajuntament. La mateixa AAS organitza també a Oliva durant la nit del 11 al 12 i la nit del 12 al 13 d’agost (ací també)) en la Muntanyeta Verda, un indret pròxim a la població l’observació de la pluja. També amb la col·laboració de l’ajuntament. Per altra banda també s’organitzaran observacions a Ador (la Safor) i Elda (Vinalopó mitjà).

Cal destacar com els ajuntaments s’han adonat que els grans esdeveniments astronòmics són també un recurs cultural i turístic que cal aprofitar.

Si esteu de vacances fóra de les nostres terres, podeu acostar-vos a algunes de les observacions que fan a Galícia, Navarra o Aragó. Segur que sereu benvinguts…

Aquests dies els astrònoms planetaris estan en plena feina. No només estan pendents de la nau Rosetta al voltant del 67P/Churyumov-Gerasimenko, o de Juno al voltant de Júpiter. També s’interessen pels meteors dels Perseids. Així l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), en col·laboració amb la Asociación AstroInnova i el grup Daedalus, llançaran la nit de  l’11 al 12 d’agost un globus sonda para gravar per primera vegada, en color i alta definició, la pluja d’estels des de l’estratosfera.

Així que, si els núvols ens deixen, busqueu un lloc fosc les pròximes nits i espereu a veure com cauen els “estels”. I mirant-ho, penseu com d’insignificants som…

Imatges:

1.- L’astrònom Fred Bruenjes va gravar una sèrie de moltes fotos de 30 segons d’exposició durant unes sis hores la nit de l’11 d’agost al 12 d’agost, 2004, utilitzant una lent gran angular. La combinació de les fotos fa aquest aspecte espectacular. Hi ha 51 meteors dels Perseids a la imatge composta, entre ells un vist gairebé de front. Fred Bruenjes. De la web de NASA.
2.- Video
3.- Representació artística de l’entrada de la Terra a els corrents de partícules cometaries.
4.- En aquest diagrama, l’astrònom francès Jeremie Vaubaillon ha traçat la interacció de la Terra a través del corrent de meteoroides dels Perseids d’enguany. L’òrbita de la Terra es representa en color taronja. Les dates s’indiquen com dia/mes (exemple 11/8 = 11 d’agost les 0 hores UT). Space.com.
5.- Previsió del pic d’activitat dels Perseids. Bill Cooke, cap del NASA Meteoroid Environment Office.
6.- Radiant dels Perseids. Mirant cap al nord-est.

Ja som a l’estiu

0
Publicat el 21 de juny de 2016

Tropic_de_CancerL’estiu ha arribat aquesta matinada. L’anomenat solstici d’estiu s’ha produït a les 00:34 h. d’avui, 21 de juny.

És justament avui en que, a conseqüència del moviment de la Terra en la seua òrbita i de la inclinació del nostre planeta respecte a aquesta, el pol Nord es troba més prop de la direcció del Sol i, per això mateix, l’hemisferi nord rebrà avui el màxim de radiació solar.

I, com a conseqüència d’això mateix, una cosa ben curiosa per als viatgers reals o imaginaris. Avui el Sol es trobarà a la nostra latitud a migdia en el seu punt més alt al cel, que correspon a un poc més de 70º d’alçada. Però per a les persones situades a 23.5 graus de latitud nord, sobre un cercle terrestre paral·lel a l’equador anomenat tròpic de Càncer, el Sol es trobarà exactament sobre els seus caps i, en aquell moment, aquestes persones no faran ombra o aquesta es trobarà just sota els seus peus!

Esfera-celeste-estiuEn estar la posició del Sol tan allunyada de l’equador, el Sol ha eixit avui pel punt de l’horitzó situat més al nord-est i es pondrà pel situat més al nord-oest. El seu temps de recorregut al cel serà el màxim de l’any. Així que avui serà el dia més llarg de l’any.

A València, per exemple, el Sol haurà eixit avui a les 06:54 del matí i es pondrà a les 21:32. La durada del dia serà, doncs, de 14 h. i 57 min.

Tanmateix les hores de Sol de cada dia no varien massa al voltant del dia del solstici. Uns dies abans i després del 21 de juny el temps en que el Sol està damunt de l’horitzó és pràcticament el mateix. Des de l’equinocci de primavera passat (20 de març) el Sol ha anat augmentant la seua alçada i separant-se de l’equador celeste (equinox al dibuix). Però aquest augment d’alçada del Sol s’ha aturat fa uns dies i encara estarà aturat uns quants dies més, com si li costés tornar a baixar buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns quants dies, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues durant uns dies.

La diferència de la llargària de les hores de Sol és menor d’un minut durant aquests dies. Aquesta aturada temporal de la posició del Sol al cel amb el conseqüent manteniment de les hores de llum de dia es pot veure gràficament en la web interactiva de la Universitat de Nebraska-Lincoln. Si l’utilitzeu només us caldrà ajustar la latitud del lloc on s’hi trobeu i el dia que us interesse i s’obtindran les hores de Sol. Piqueu en la imatge adjunta per accedir a l’aplicació.

Daylight Hours Explorer

Que passeu un bon estiu. Llegiu molt, passegeu i gaudiu de la vida….

Imatge: 1.- Senyal del Tròpic de Cancer a Baixa Califòrna, Mèxic. De Waymarking.com. Avui, aquest senyal marca una línia d’ombra recta just a sota.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Diagrama de l’aplicació Daylight Hours Explorer per calcular les hores de Sol.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

Al Fòrum de Debat de Vic: de la Terra a Plutó i més enllà

0
Publicat el 10 de juny de 2016

P6030186-800x600Torne a Vic. Aquesta vegada no hi vaig per assistir a la sempre interessant Jornada d’Història de l’Astronomia i Meteorologia sinó que ara és el Fòrum de Debats de Vic qui ha tingut l’amabilitat de convidar-me.

I és que el passat divendres, 3 de juny, la meua xerrada: De la Terra a Plutó i més enllà, va cloure el cicle de debats oberts d’aquest curs, després d’una introducció ben amable de l’amic Josep Selva.

2016_06_03_Enric_Marco_De_la_Terra_a_PlutoEntre el públic atent, poc acostumat a escoltar xarrades de ciència, segons em van comentar, estaven alguns dels amics de +Vilaweb. A part de Josep Selva, que li va tocar presentar-me, la Belén de Madrid i la Roser Giner també van vindre per veure que contava. Espere que s’ho passaren bé.

Al llarg de la meua xarrada vaig fer un recorregut sobre alguns dels fets centrals de la revolució del coneixement dels darrers anys sobre el Sistema Solar. Els instruments com el Telescopi Espacial Hubble, els satèl·lits astronòmics o les sondes planetàries han redefinit la nostra manera de veure el nostre entorn més pròxim del Cosmos.

Forum_Debats01sVaig començar parlant sobre l’asteroide Ceres que amb les misterioses taques blanques i els probables criovolcans revelen segurament un mar interior. Vaig seguir amb el misteri del metà a Mart i la seua relació a una suposada vida bacteriana marciana (o no) per continuar amb l’exploració recent de Plutó i de les seues llunes. El recorregut pel sistema solar va fer parada al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko on arribà l’estiu del 2014 la sonda europea Rosetta. La descoberta de nombroses molècules orgàniques en aquest cos celeste suggereixen que el bombardeig cometari d’aquest material en la Terra primitiva segurament va enriquir la sopa primordial i afavorí l’origen de la vida terrestre.

Forum_Debats02sVaig cloure la xarrada amb una vista ràpida sobre un tema de màxima actualitat com és la detecció de les ones gravitatòries i el seu interés per conéixer objectes tan estranys com són els forats negres.

Forum_Debats03s2Tots aquests descobriments realitzat en els darrers dos anys ens han canviat la nostra percepció del Sistema Solar i també de l’Univers, després de dècades de planificació, viatges per l’espai i de la construcció de grans equipaments científics.

L’intens debat amb el públic es va centrar en les possibilitats de vida a altres planetes i a la manera de detectar planetes al voltant d’altres estels.

Forum_Debats04s2La meua intervenció al Fòrum de Debats acabà amb la construcció de diversos cometes ben reals fets amb aigua, terra i una mica de gel sec. Observar com el diòxid de carboni sublima en un vapor blanc que cau del got és sempre bonic de veure. Que  un cometa no siga més que una barreja heterogènia de diversos tipus de gels que emeten dolls de gas fa pensar en la simplicitat i la bellesa de la natura.

P6040378-800x600Espere que s’ho passaren bé. Vos deixe la galeria de les fotos que em feren en l’acte. M’han promés que la gravació de la xarrada es penjarà més endavant. Ja us l’enllaçaré per ací.

Fotogaleria del Fòrum de Debats: Enric Marco: De la Terra a Plutó i més enllà.

Resum i vídeo de la conferència i preguntes: Enric Marco: Vídeo. De la Terra a Plutó i més enllà.

1.- Presentació de l’acte de Josep Selva. Fòrum de Debats.
2.- Cartell de l’acte.
3.- Públic atent.
4.- Parlant de Ceres i els seus criovolcans.
5.- Jugant amb el gel sec.
6.- El cometa fabricat emet dolls de gas sota la font de calor.
7.- Amb la gent del Fòrum de Debats de Vic.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Un trànsit passat per aigua

0
Publicat el 13 de maig de 2016

Detall trànsit

El dilluns passat va ser el dia del trànsit de Mercuri per davant del Sol. Tots érem preparat per veure l’estrany esdeveniment celeste amb telescopis, càmeres i estàvem a l’espera de desenes de visitants en les dues seus que la Universitat de València tenia preparades per a l’ocasió.

L’observació es faria amb l’ús del telescopi històric de l’Observatori Astronòmic, un telescopi refractor Grubb de l’any 1909 que està ubicat en l’edifici de Rectorat de la Universitat. El trànsit de Mercuri també es podia veure des del Campus de Burjassot, amb telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat i amb els telescopis de l’Aula d’Astronomia.

Mercuri-2Però una borrasca persistent sobre la península ibèrica des de feia una setmana ens ho va impedir. Res va ser possible. Una pluja forta va caure durant tot el dia sobre la ciutat de València i ni tan sols les cúpules dels telescopis es va poder obrir. InfoUniversitat, el diari digital de la Universitat en fa una crònica extensa. Només ens va quedar el recurs d’observar el trànsit per internet a través de telescopis situat ben lluny dels núvols empipadors. Els telescopis de Canàries ens van permetre veure com una petita taca ben fosca corria durant set hores per la superfície del Sol.

Trànsit MercuriNo va ser fins ben entrada de la vesprada, cap a les 19:30, quan començaren a obrir-se grans clars. Els que estaven atents i amb el telescopi i la càmera preparats pogueren durant una hora encara captar l’eixida de Mercuri per davant de la cara del Sol. Va ser el cas de les fotos que pose a l’encapçalament d’aquest apunt.

Els satèl·lits que tenim a l’espai dedicats a l’observació continua del Sol també ens van permetre observar el fenomen amb diferents filtres. El veure com Mercuri corria entre els arcs magnètics i protuberàncies va ser fantàstic. La visió més clara de Mercuri creuant el Sol a principis d’aquesta setmana va ser, segurament, des de l’òrbita terrestre. El Solar Dynamics Observatory va enregistrar-ho no només en llum visible sinó també en bandes de llum ultraviolada.

La pel·lícula mostra el trànsit amb música. Tot i que l’esdeveniment podria resultar científicament reeixit per haver permès determinar millor els components de l’atmosfera ultrafina de Mercuri, sens dubte va ser culturalment exitós per la participació de persones de tot arreu en l’observació d’un fenomen astronòmic poc comú. El trànsit va donar lloc a nombroses imatges procedents de tot el món que s’estan mostrant amb orgull.

Caldria destacar com gent molt hàbil és capaç, no tan sols capaç de captar Mercuri sobre el disc solar, sinó fins i tot d’aconseguir en el mateix moment congelar el pas de l’estació espacial internacional. Està clar que l’estació espacial està molt més prop que Mercuri ja que es veu molt més gran.

L’ombra de Mercuri sobre el Sol va ser realment petita. I més si la comparem a la imatge del trànsit de Venus del passat any 2012. Ací us deixe la comparació que ha fet l’amic Roger Mira.

Trànsit Mercuri vs Venus

Ah! I el dilluns 9, el diari Levante-EMV feia un petit article explicant el fenomen i convidant a la participació en l’observació en les dues seus. Tot molt bé si no fos que d’on van traure la informació va ser de mi i no d’un desconegut Manuel Marco.

Imatges:
1.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
2.- Observació a l’Observatori Astronòmic. InfoUniversitat. Miguel Lorenzo.
3.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
4.- Vídeo del trànsit des del SDO. NASA’s Goddard Space Flight Center, Genna Duberstein. Música: Encompass by Mark Petrie.

9 de maig, trànsit de Mercuri

0
Publicat el 6 de maig de 2016

Mercury_on_Sun_-_Rare_Transit

Mercuri, el planeta més menut del Sistema Solar, passarà per davant del Sol el pròxim 9 de maig i ens oferirà un espectacle celeste ben poc freqüent que és conseqüència de la geometria de les òrbites de Mercuri i de la Terra.

Esteu, per tant, atents ja que el pròxim dilluns 9, a partir de les 13 h. aproximadament, i fins a la posta de Sol, les escasses taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una petita taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per davant del disc solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica.

Advertència:

L’observació del Sol és perillosa si no es segueixen estrictes normes de seguretat. Aquestes són les mateixes que s’utilitzen en l’observació dels eclipsis de Sol. Estan explicades en l’apunt que faig fer l’any passat per a l’eclipsi fallit del 20 de març: Com mirar l’eclipsi.

Com que els planetes Mercuri i Venus són planetes interiors a l’òrbita de la Terra, des de la superfície terrestre sempre els veiem en les proximitats del Sol. És per això que  els podem observar de nit només unes poques hores abans de l’eixida o després de la posta del Sol.

Si les òrbites de Mercuri i la Terra foren totalment coplanàries, és a dir, si l’òrbita de Mercuri estiguera exactament inserida dins de l’òrbita de la Terra, cada vegada que el Sol, Mercuri i la Terra s’alinearen tindríem una mena d’eclipsi mercurial, altrament dit un trànsit de Mercuri per davant del Sol. I això passaria ben sovint, exactament cada 116 dies. Tanmateix això no ocorre ja que l’òrbita de Mercuri es troba inclinada 7º respecte a l’òrbita terrestre, l’anomenada eclíptica i els alineaments o trànsits són molt més estranys. Només es produeixen cada 7, 13, o 33 anys.

mercurio-transitosAixí, per tant, només hi ha haurà trànsit si Mercuri es troba ben prop de la línia que uneix el Sol, Mercuri i la Terra que és exactament la línia de tall dels plans de les dues òrbites, l’anomenada línia de nodes.

Com que la línia de nodes no es mou pràcticament, tots els trànsits de Mercuri es produeixen al voltant de dues possibles dates, el 8 de maig o el 10 de novembre.

Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita és, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

El trànsit de Mercuri tindrà quatre punts de contacte principals. El moment en que esdevinga cadascun pot variar lleugerament segons la posició de l’observador en la Terra però la diferència de temps no serà major de dos minuts.

  • El Contacte I, o entrada externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent amb el Sol.
  • El contacte II, o entrada interna, és quan el planeta és interiorment tangent amb el Sol. Aleshores es pot veure per primer cop tot el disc del planeta.
  • Durant les hores següents Mercuri travessa el disc solar
  • La culminació del trànsit és l’instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol per un observador geocèntric (situat al centre de la Terra).
  • El contacte III, o sortida interna, és l’instant en el que el disc del planeta és interiorment tangent al Sol però pel costat oposat al Contacte I.

recorreguttransitca

  • El contacte IV, o sortida externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent al Sol però pel costat oposat al contacte II. El planeta ja no es veu, i el trànsit s’ha acabat.

Per a la zona de la Safor els temps dels contactes seran els següents (en altres indrets pot variar en uns 2 minuts):

Trànsit Mercuri Hora Altura(º) Azimut(º)
Primer contacte I 13:12:30 67.4 152.5
Segon contacte II 13:15:40 66.7 154.3
Màxim 16:56:16 45.7 254.1
Tercer contacte III 20:37:20 3.5 289.9
Quart contacte IV 20:40:31 2.9 290.4

Nombres organitzacions arreu del país han preparat observacions del trànsit del Mercuri tant per al públic en general amb telescopis al peu del carrer com a través d’internet.

La pàgina de la Societat Espanyola d’Astronomia en té la llista completa per a qui busque alguna observació pública.

Des de la Universitat de Barcelona s’estan preparant diverses activitats amb motiu del trànsit: retransmissió online en directe, observació amb telescopis instal·lats enfront del Palau Reial (avinguda Diagonal, Barcelona) i alguna cosa més. Les podeu veure en la pàgina del servidor ServiAstro.

A més s’aniran penjant fotos en temps real en la web http://mercuri2016.ub.edu

transit_Mercu6caDes de la Universitat de València també tractarem d’observar-lo. L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València organitza una observació pública del trànsit de Mercuri. L’observació es farà utilitzant el telescopi històric refractor Grubb de l’any 1909. La visita tindrà lloc en la cúpula de l’edifici del Rectorat de la Universitat, a l’avinguda de Blasco Ibáñez,3, València.

A més, el Departament d’Astronomia i Astrofísica   juntament amb l’Associació d’Astronomia de la Universitat, també organitzarà una observació del trànsit des dels telescopis situats en la font del Campus i des de l’Aula d’Astronomia, situada en l’Edifici d’Investigació del Campus de Burjassot.

Les associacions astronòmiques del país també trauran els telescopis al carrer per veure el fenomen. A Catalunya, per exemple, Astroempordà o l’Agrupació Astronòmica de Sabadell faran activitats públiques. Al País Valencià, l’Associació Valenciana d’Astronomia farà una observació popular en l’Umbracle de la Ciutat de les Ciències de València mentre que l’Agrupació Astronòmica de la Safor la farà des del Centre Social de Marxuquera a Gandia.

En termes generals, els requeriments visuals i fotogràfics són similars als necessaris per a observar taques solars i eclipses parcials de Sol: el telescopi ha de comptar amb els filtres adequats per a permetre una observació segura.

Advertència:

L’observació del Sol és perillosa si no es segueixen estrictes normes de seguretat. Aquestes són les mateixes que s’utilitzen en l’observació dels eclipsis de Sol. Estan explicades en l’apunt que faig fer l’any passat per a l’eclipsi fallit del 20 de març: Com mirar l’eclipsi.

Per tal de no crear grans expectatives al públic poc avesat a l’observació astronòmica s’ha d’advertir que el trànsit de Mercuri és un esdeveniment més aviat discret encara que siga un fenomen de gran interès i bellesa astronòmicament parlant. El fet que Mercuri és veja tant petit fa que no es puga observar a ull nu (amb filtre!). Des de la perspectiva del nostre planeta, el diàmetre aparent de Mercuri (d’uns 12,1 segons d’arc) serà unes 158 vegades menor que el del Sol. Per açò, és recomanable usar un telescopi amb un augment entre 50x i 100x per a observar l’esdeveniment. A més a més, la durada del trànsit implica que el moviment del planeta sobre el Sol només s’aprecie si s’observa durant una estona. No s’ha d’esperar l’espectacularitat d’altres fenòmens astronòmics com els eclipsis de Sol o de Lluna.

Imatge:

1.- Mercuri passa sobre el Sol en el trànsit del  9 de novembre de 2006. edhiker. Wilimedia Commons.
2.- Plans orbitals de la Terra i Mart. Crèdits: ESO / Ricardo J. Tohmé.
3.- Vídeo del trànsit de Mercuri. NASA.
4.- Camí que seguirà Mercuri d’est a oest en passar pel node descendent. La línia discontinua de línies curtes representa l’eclíptica o camí del Sol al cel. La línia groga discontinua és el camí que seguirà Mercuri. El nord està dalt.  Serviastro. Universitat de Barcelona.
5.- Logo i enllaç Trànsit de Mercuri. Universitat de Barcelona.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Impacte sobre Júpiter

0

Jupiter_impact_17March2016_678x509_v2Segons em contaren una vegada, en cada moment del dia i la nit hi ha uns dos milions de persones, entre aficionats i professionals, mirant el cel. I, per això mateix, s’aconsegueixen observar amb aquests ulls entrenats fenòmens de durada curtíssima.

Fa uns dies, un d’aquest fenòmens transitoris fou observat per un astrònom aficionat.  El passat 17 de març l’astrònom irlandés John Mckeon, de Swords, feia un vídeo de Júpiter i de les seus llunes. Utilitzava un telescopi Smidt Cassegrain d’onze polzades  i una càmera acoblada ASI120mm amb un filtre infraroig de 742nm. I el que captà de sobte a les 00:18:45 UT ho podeu veure al vídeo adjunt.

Que us sembla? Una llum apareix de sobte a la dreta del disc de Júpiter, ben diferent dels satèl·lits que s’hi veuen a dreta (2) i esquerra (1). Es tracta, segurament, d’un cometa o asteroide no catalogats captat just en el moment d’impactar sobre el planeta. La brillantor seria causada per la combustió ràpida de l’objecte en travessar les denses capes de l’atmosfera joviana.

També, de manera simultània, l’observà l’astrònom austríac Gerrit Kernbauer, de Mödling, encara que la seua gravació no té tanta resolució.

El telescopi de Gerrit, un  Skywatcher Newton 200/1000, no té tanta apertura com el de John, i a més a més, la transparència atmosfèrica no era òptima al seu lloc d’observació. Per aquestes dues raons, el seu vídeo no té tanta qualitat.

514px-Comete_Shoemaker-Levy_9Segons revela la revista Sky and Telescope, un estudi acurat dels vídeos originals dels dos astrònoms realitzat per l’especialista en imatge Marc Delcroix revela que l’impacte va durar al voltant d’un segon i va ocòrrer en la longitud 281.1° i latitud +12.4° en Júpiter.

Aquest xoc inesperat d’un objecte desconegut sobre Júpiter ens recorden la caiguda del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter el juliol de 1994. L’amenaça d’objectes desconeguts que puguen impactar sobre els planetes del Sistema Solar és ben real.

jupiter-impact-john-mckeon-swords-irelandEl flaix d’un impacte sobre Júpiter (fletxa) s’observa en aquesta instantània del vídeo obtingut pel astrònom John McKeon de Swords, Irlànda el 17 de març 2016.

Imatges:
1.- Imatge processada del vídeo de John McKeon
2.- Impactes dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9. H. Hammel – Nasa, Public Domain.
3.- Impacte en Júpiter. John McKeon – Més en: Space.com

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari