Pols d'estels

Demà dilluns 18, poc abans de l’eixida del Sol i mirant cap a l’est, podeu gaudir d’uns dels esdeveniments de la temporada d’estiu. S’ha de tindre en compte que l’encontre celeste entre Venus i Júpiter ocorrerà a poca altura així que no ha d’haver obstacles en aquesta direcció. Veure’ho des de la vora de la mar seria perfecte (si no hi ha núvols baixos).

Si heu estat seguint els moviments dels planetes, haureu notat que Venus i Júpiter es poden veure aquests dies a la matinada, abans de l’eixida del Sol.  Mirant cap a l’est, a partir de les 6 del matí des de principis del mes d’agost i més tard en passar els dies,  s’ha pogut veure la lluminaria de Venus com a estel del matí. Però Venus no ha estat quiet al cel respecte a les estrelles, sinó que de dia en dia s’ha anat movent en la direcció del Sol. En el camí ha trobat el planeta Júpiter i aquest dies s’hi està acostant cada vegada més. Però serà demà dilluns 18 d’agost de matinada el moment de la màxima conjunció planetària. A partir de les 6:15, Venus s’hi trobarà a només 0,2º del planeta Júpiter, tan junts que amb un dit amb el braç allargat serà suficient per tapar-los. A ull nu serà com veure dues llums foses en una única llumenera. Interessant de veure i, sobretot, de fotografiar.

Venus serà l’objecte superior, el més brillant, mentre que Júpiter serà l’objecte inferior, més feble. A la dreta dels planetes, cap al sud-est, podreu veure la constel·lació d’Orió, anunci del pròxim hivern, i l’estel brillant Sirius ben prop de l’horitzó.

Caldria destacar que en aquell moment els dos planetes passaran per damunt del cúmul estel·lar M44, el Pessebre. Però, és clar, això només serà visible amb telescopi. Ara bé, veure un planeta envoltat de centenars d’estels és una visió que no s’oblida.

Animeu-vos a matinar demà de matí que la visió celeste s’ho val.

Però és que aquesta Lluna plena no serà com totes. El 10 d’agost podrem gaudir de la  segona “SuperLluna” de 2014. Veurem el nostre satèl·lit un 14% més gran del normal i un 30% més brillant per dos fets que es produiran de manera quasi simultània: la nit del dia 10 tindrem Lluna plena i, a més a més, aquesta es produirà només 26 minuts després del perigeu, moment de màxima aproximació a la Terra en la seua òrbita el·líptica. El 10 d’agost a les 19:43 la Lluna arribarà al perigeu, a la distància a la Terra de 356896 km, 1364 km més prop que la SuperLluna de juliol. Així que veurem la Lluna una mica més gran encara.

Però potser encara no estiga tot perdut. Com es diu al vídeo, el camí que segueixen les Perseides és ample i, la Terra ja ha començat a travessar-lo. Per tant, aquestes nits ja són visibles algunes. I, per altra banda, les Perseides són de les pluges més actives en produir meteors brillants, bòlids, que poden brillar tant com els planetes o més i tot. Tot és tindre més paciència que altres anys i la nit del 12 al 13 espereu a veure els residus del cometa Swift-Tutlle més grossos i que en entrar en l’atmosfera terrestre brillen més. Que tinguem sort.

Finalment la nau Rosetta ha arribat al seu objectiu. El cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko ja omple completament el camp de visió de la càmera Osiris de la nau europea. Dimecres 6, Rosetta es posarà en òrbita del cometa mitjançant una maniobra ben complicada, que constarà de 3 triangles d’uns 100 km de costat, en que anirà reduint la velocitat i arribarà a aproximar-se fins a uns 25 km de la superfície cometària.

El viatge ha estat llarg. Han passat 10 anys, des de que el 2 de març de 2004 va ser llançada des de la base europea de Kourou, a la Guaiana francesa. Recorde com, uns anys abans, m’ensenyaren l’electrònica de la càmera Osiris als laboratoris de l’Instituto de Astrofísica de Andalucia. En aquell moment la destinació de la nau era el cometa 46P/Wirtanen, molt més actiu, però diversos endarreriments van obligar a canviar l’objectiu, cap al més tranquil cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko.

Per a un viatge tan llarg, Rosetta ha necessitat quatre impulsos gravitatoris, un de Mart i tres de la Terra, per aconseguir la velocitat suficient per arribar on es troba el cometa. Ací es pot veure l’animació del seu llarg viatge.

Com el seu nom indica, a semblança de la pedra que ajudà a descifrar els jeroglifics, la missió Rosetta descobrirà els misteris de com el Sistema Solar es formà i evolucionà.

Cal recordar que els cometes són  considerats objectes primordials, cossos que no han sofert variacions des de l’origen del Sistema Solar i, per tant, estudiar-ne un de ben a prop, ens permetrà conéixer com va ser la formació del sistema del Sol i els planetes.

Per arribar a aquest objectiu, la missió se situarà en òrbita del cometa demà dimecres i, una vegada aconseguit, es dedicarà a cartografiar amb molt de detall la superfície. A més a més, mitjantçant diversos sensors determinarà la composició de la superfície, la seua dinàmica, el desenvolupament dels dolls d’emissió de gas a mesura que el cometa s’aproxime més al Sol, la formació de la coma i de la cua. I ho anirà fent mentre acompanya el cometa en la seua òrbita al voltant del Sol. Això inclourà moments apassionants quan en aproximar-se al periheli, el punt més pròxim al Sol, els dolls de gas comencen a sortir per formar la coma i la cua.  I ho faran trencant la fosca capa de pols que les primeres mesures de temperatura a distància semblen mostrar.

A més a més, el novembre d’enguany, Rosetta deixarà anar Philae, una nau que es posarà suaument sobre el cometa, s’anclarà fortament a ell, i farà anàlisi in situ, com ara sondatges acústics, estudis magnètics, dels gasos, de la superfície i interiors, etc. Serà aleshores que podrem “tocar” realment el cometa, i, per tant, els nostres origens.

L’arribada de Rosetta a 67P/Chuyrumov-Gerasimenko ja ens ha reportat alguna sorpresa com ara l’estranya forma del cometa, formada per dos lòbuls, no mai observada abans en un objecte d’aquest tipus. Tot fa pensar que 67P/C-G s’ha format per agregació a baixa velocitat de dos cometes menors.

Aquests pròxims dies poden ser apassionants. La càmera Osiris ja mostra estructures d’uns 100 metres a les fotografies. Encara veurem més meravelles quan Rosetta se situe a només 25 km d’alçada sobre els gels i la pols i quan Philae ens mostre la vista sobre el cometa mateix.

Imatge 1: Vista de 67P/Chuyrumov-Gerasimenko el 3 d’agost 2014. Crèdit: ESA/Rosetta/NAVCAM

Imatge  2: Il·lustració artística de Rosetta i Philae junt al cometa. Crèdit: ESA – C. Carreau/ATG medialab

Foto: Pòster de la pel·lícula Deep Impact, amb la que comencem el programa.

Sempre m’ha agradat Alsàcia. Hi vaig viure ben a prop durant els dos anys que vaig treballar a Freiburg, a la Selva Negra. Vaig anar sovint a Estrasburg a passetjar-me per la plaça de la Catedral o a portar els amics a visitar la Petite France. Fa uns dies hi vaig tornar, aquesta vegada per visitar la seu del Parlament Europeu. A banda d’assistir a l’elecció de Martin Schulz com a president de l’Eurocambra, encara vàrem tindre temps per visitar una mica el país.Els Vosgos són una serralada paral·lela al Rin per la seua riba esquerra. Les seues muntanyes no són massa altes i són bastant arrodonides. Des del municipi de Barr, on teniem l’hospedatge, la carretera puja en pocs quilòmetres des del 300 m a més de 764 i arriba a un indret privilegiat, un mirador per admirar tota Alsàcia, fins a l’altra banda del Rin, fins a la Selva Negra. És el cim de Santa Odilia, on s’hi troba l’abadia de Hohenbourg, fundada per santa Odília, patrona d’Alsàcia, filla del duc d’Etichon, l’any 680. Aquest monestir és un lloc de pereginatge molt important, situat a més a més en una de les rutes europees del Camí de Sant Jaume. De fet vaig veure una placa que deia: Santiago 2200 km.Però el que més em cridà l’atenció va ser el rellotge solar que es pot veure a la terrassa davant del mirador d’Alsàcia. Com s’explica a la base del rellotge, el seu origen prové de l’antic monestir de Neubourg, situat al nord d’Alsàcia i que va ser destruit durant la Revolució Francesa. Alguns elements se salvaren, entre ells el rellotge solar del segle XVIII que va ser instal·lat aquí el 1935.

El rellotge està format per un bloc de gres rosa dels Vosgos en forma de rombicuboctàedre, un polièdre de 26 cares: 18 quadrats i 8 triangles. Com la cara superior i inferior no estan disponibles (el suport inferior i una bola del vent a la part superior) queden 24 cares per a 24 rellotges diferents. Es reparteixen en 8 rellotges quadrants quadrats verticals, 8 quadrants quadrats inclinats a +/- 45° i 8 quadrants triangulars inclinats de +/- 54,75°.

La gràcia d’aquest conjunt de rellotges és que les línies horaries estan calculades per donar l’hora de diversos llocs geogràfics del món diferents i ben allunyats. Així, per exemple, hi ha el quadrant per donar l’hora de Mèxic, el del Japó, el de Santiago de Compostela, el de Càldea, el del Congo, o el de Jerusalem, entre altres. A més a més dóna les més usuals hores babilòniques, itàliques i antigues. Per tot plegat, és un rellotge únic al món.Per a mi és un misteri per quina raó volien uns monjos del segle XVIII saber l’hora que era al Japó o a Amèrica, si les comunicacions amb aquests indrets trigaven mesos. Supose que seria un pur treball intelectual de saber que es podia fer i fer-ho.

Vaig arribar quan el Sol ja s’havia post i no vaig poder comprovar si funcionava bé. El trasllat des de l’antic monestir de Neubourg situat a uns 60 km al nord no hauria d’influir massa. I se suposa que en reinstal·lar-lo la seua orientació va ser la correcta.

Jean-Marie Poncelet ha escrit un extens article sobre el Monument Gnomònic del Mont de Santa Odília. El llibret, en francés, de 21 pàgines, es pot descarregar des del seu web “Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges” Monument gnomonique du Mont Sainte Odile.

Més informació:
http://www.cadrans-solaires.fr/cadran-mont-sainte-odile.html
http://www.sciences-edu.net/cadransolaire/diaporama/cf_SteOdile.html
Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges
href=”http://jean-marie.poncelet.pagesperso-orange.fr/monumentsteodile.htm

Imatges: El monestir i el rellotge solar. Enric Marco.

Avui 21 de juny a les 12:51 entrarem a l’estiu, l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient per mirar el cel i gaudir de les meravelles del més amunt.Avui el Sol arribarà a migdia a la màxima altura en el cel de tot l’any. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Des del 21 de desembre la nostra estrella ha anat augmentant la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador, i ara ha arribat al màxim, a 23,5º, que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Però aquest augment d’alçada del Sol s’ha aturat fa uns dies i encara estarà aturat uns quants dies més, com si li costés baixar buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns quants dies, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues.

Un fet interessant i no relacionat amb l’anterior és que, a més a més, el pròxim 4 de juliol la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més allunyat del Sol. En aquell moment la distància Terra-Sol serà d’uns 152 milions de quilòmetres, uns 5 milions de km més que quan es trobava en el periheli, el seu punt més pròxim al Sol, el passat 4 de gener en que es trobava a només 147 milions de km. L’òrbita terrestre és, per tant, clarament el·líptica, i això té conseqüències.
La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantment Johannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant. El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dues zones de l’òrbita és exactament la mateixa.

Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies.

Tot això, és clar, és vàlid per a l’hemisferi nord. Ací tenim la sort que l’estiu siga l’estació més llarga (93 dies i 15 hores el 2014) i a més a més amb el Sol més allunyat. Les dues coses plegades fan que els estius al nostre hemisferi siguen més llargs i suaus. Passa just el contrari a l’hemisferi sud, amb l’estiu més curt ja que es troben prop del periheli, on la Terra corre més, i amb el Sol més a prop, amb més irradiació solar. A l’Argentina, Sud-Àfrica o Austràlia tenen, doncs, estius més curts i més calorosos.

Així que gaudiu l’estiu i aprofiteu per passejar, llegir, nadar i mirar el cel nocturn abans que ens l’acaben furtant els amants a ultrança d’il·luminar-ho tot i a tot arreu.

Imatge 1: Nens a la vora del mar. Joaquim Sorollla. 1903. Wikimedia Commons.
Imatge 2: L’òrbita terrestre i posició del Sol el dia del solstici d’estiu. The Weather Network.
Imatge 3: Òrbita terrestre i la llei de les àrees.

En aquesta part de la Terra no s’esperava gran cosa perquè estàvem mal posicionats respecte al camí que segueixen els trossos de gels i pols deixats pel cometa. Així els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor van veure 4 o 5 meteors durant la seua eixida d’observació. Però no 4 o 5 per hora sinó 4 o 5 durant les quatre hores que estigueren mirant el cel. D’elles uns dos meteors semblaven vindre clarament del nou radiant de les Camelopardàlides. Poca cosa, per tant.

Però en Amèrica la cosa sembla que tampoc ha estat molt millor. Al contrari del que preveien els estudis, la pluja no va ser tan intensa com s’esperava. Als EEUU i Canadà no s’han observat més de 5 o 10 per hora.

Milers de càmeres fotogràfiques estaven preparades per captar els milers de meteors previstos però amb tan pocs caient aconseguir alguna foto va ser una proesa. La foto que acompanya aquest article la va fer Glen Wurden des de Los Alamos, New Mexico, (EEUU).

Comenta a Space Weather, la web amb notícies de l’entorn Sol-Terra:

“He fotografiat aquesta Camelopardàlida a través dels núvols amb una exposició de 30 segons” diu Wurden. “Vàrem veure un meteor cada 10 minuts.”

Encara que aquesta falta de meteors no s’adiu amb la predicció dels experts, realment no és una sorpresa. El cometa mare, 209 P/LINEAL, és bastant dèbil i de fet actualment produeix només una quantitat petita de pols. Ara la majoria d’experts pensen que hi ha molt menys pols en la zona travessada per la Terra el que els models van suggerir.

Una altra possibilitat és que la pluja prevista no és realment un fiasco, només és que s’ha retardat. Podria ser que aquesta pròxima nit tinguem sort i els meteors esperats de 209 P/LINEAR comencen a caure realment com una tempesta. Ja veurem.

Com diuen a Space Weather: Val a pena fer notar i, potser, meravellar-se que es pronosticara correctament una nova pluja d’estels no mai vista abans. Van aconseguir l’horari perfectament correcte, només va fallar la tasa de caiguda de meteors. Aquesta predicció haguera estat impossible tan sols fa 20 anys, abans del desenvolupament dels models de dolls de pols físics. En aquest aspecte la nova pluja Camelopardàlida va ser un èxit encara que no un espectacle.

Imatge: Glen Wurden des de Los Alamos, New Mexico, (EEUU).

L’aparició d’una nova pluja d’estels causada pel cometa 209 P/LINEAR pot ser l’espectacle celeste del mes. El cometa va ser descobert pel projecte Lincoln Laboratory Near-Earth Asteroid Research (LINEAR) el 3 de febrer de 2004.

El cometa passà pel periheli el 6 de maig però serà molt més interessant saber que la Terra creuarà els pròxims dies, per primera vegada, el núvol de residus de gels i pols que  209 P/LINEAR ha deixat en la seua òrbita en els últims 200 anys. L’astrònom Jeremie Vaubaillon de l’Institut de Mecanique Celeste et de Calcul des Ephemerides de France ha estudiat la possibilitat d’una nova pluja d’estels causada per aquest cometa. Ha fet notar que la Terra creuarà el camí que segueix tota la pols ejectada per 209 P/LINEAR entre els anys 1803 i 1924 durant la matinada del dissabte 24 de maig de 2014. Per tant, la “pluja podria ser una tempesta“. Sembla que el millor moment d’observació seria abans de l’eixida del Sol del dia 24.

On cal mirar?

El radiant (lloc del cel d’on sembla que entren les restes del cometa en l’atmosfera terrestre) se situarà en Camelopardalis (la Jirafa) en les coordenades 8,1 h AR y 79º DEC, una zona fosca situada entre la Òssa Major i Cassiopea, en la zona nord del cel. L’avantatge d’aquesta zona celeste és que és circumpolar, sempre és visible envoltant l’estrella polar. El problema és que el màxim ocorrirà cap a les 7 Temps Universal (2 hores més en hora local) del dissabte 24 de maig. Nord-Amèrica serà l’indret millor per assistir a l’esdeveniment. Però en ser circumpolar potser ja siguen visibles meteors molt abans d’aquesta hora. L’emissió prevista pot ser tan alta com 100-400 meteors per hora.

Aquesta nova pluja d’estels serà anual encara que potser no tan intensa. El nom que rebrà a partir d’ara serà Camelopardàlides.

Recordeu que no calen telescopis ni prismàtics per observar els meteors. Només un cel fosc i ras, una vista normal i molta paciència.

Un afegit. El dissabte 24 cap a les 5:30 del matí Venus es farà visible per l’horitzó est. Podrem observar una fina lluna minvant situada a la seua dreta. Bon moment per observar-los fins que la lluïssor del nou dia esborre el planeta.

Finalment el 29 de maig 209 P/LINEAR passarà a només 0.055 au  de la Terra, un dels passos més pròxims d’un cometa a la Terra des de que es tenen registres.  En aquell moment el cos gelat estarà movent-se cap al sud, a través de les constel·lacions de Leo, Sextans i Crater a 10º/dia (la longitud que ocupen al cel 20 llunes plenes cada dia!). Tanmateix l’activitat del cometa no és massa gran i només brillarà en la 11ena magnitud, només assolible amb telescopis i ben lluny d’esser visible a ull nu.

Imatges:

1.- Radiant de la nova pluja d’estels en la constel·lació de Camelopardalis. Està situada en la direcció nord del cel, prop de l’Òssa Major. NASA.
2.- L’hemisferi de la Terra que estarà de cara al flux de residus que ha deixat el cometa 209 P/LINEAR la nit del 23/24 de maig 2014. Els observadors del sud de Canadà i d’EEUU estaran en la millor posició per veure la nova pluja. Imatge via del científic rus Mikhail Maslov. Visita la web de Maslov sobre la nova pluja d’estels.

Rafel Montaner | Levante, València

Avui el dia i la nit duren el mateix a causa de l’equinocci de març que marca el començament de la primavera en l’hemisferi nord i de la tardor en l’hemisferi sud. Aquest esdeveniment astronòmic succeirà a les 17.57 hores, el moment just en el qual el Sol travesse l’equador celeste en el seu moviment aparent cap al nord, per aquest motiu coincidisquen pràcticament les mateixes hores de llum que de foscor. Els equinoccis són els dos únics dies de l’any, el de tardor serà el 23 de setembre, en els quals l’astre rei apunta en la seua eixida i posta a l’est i l’oest geogràfics.

Aquest inici astronòmic de la primavera ens regalarà aquesta nit un bonic espectacle celeste, l’aproximació aparent en el cel de la Lluna a Saturn. «Qui avui no siga capaç de trobar el planeta dels anells a simple vista haurà d’anar a l’oftalmòleg», bromeja Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, en el seu blog «Pols d’estels».

Aquest «ball» de la Lluna amb Saturn es podrà seguir «sense necessitat de cercar un cel fosc lluny de les zones urbanes, doncs la Lluna ja és molt brillant», aclareix l’astrònom. Una nit sense núvols és l’únic requisit bàsic, encara que els que vulguen veure els anells del sisè planeta del Sistema Solar si que hauran d’equipar-se «amb un telescopi o uns prismàtics amb trípode que evite les vibracions».

Alineació de cinc planetes

Marco explica que aquest març «tenim la sort de comptar amb fins a cinc planetes alineats» en el firmament. És a dir que «aquesta mateixa nit es pot veure, des de l’est a l’oest: Mercuri, una mica abans de l’eixida del Sol; Venus, des d’unes hores abans del clarejar; Saturn, a partir de la mitjanit: Mart des de les 21.30; i Júpiter, que ja és visible mirant cap al sud en la posta del sol».

El nostre satèl·lit, a causa del moviment de rotació terrestre, igual que el Sol també ix per l’est i es posa per l’oest. No obstant això, el seu recorregut per la cúpula celeste vària cada nit a causa de la seua pròpia translació en la seua orbita al voltant de la Terra. Cal saber que la Lluna tarda 28 dies terrestres a completar la seua òrbita al voltant del planeta blau. «Si aquest moviment de 360 graus ho dividim en 28 dies, el resultat és que la Lluna es mou en el cel uns 13 graus cap a l’est cada dia», aclareix Marco.
Tot açò suposa que, d’una nit a una altra, canvia la posició del nostre satèl·lit enfront dels estels.
És a dir, continua l’investigador, que si la Lluna «estava al costat de Mart el 18 de març, i anit es trobava entre Mart i Saturn, avui estarà molt pegada a Saturn». El gegant dels anells és, segons l’investigador, «un estel molt brillant» però localitzar-la en el firmament és tot un misteri per als poc avesats en el coneixement de la volta celeste.

No obstant això, aquesta nit serà difícil perdre’s entre les constel·lacions amb la gran referència d’una Lluna en quart minvant cortejant Saturn. El «bes» entre ambdós «pretendents», el seu frec més pròxim, serà a les 3.23 hores.

La Luna del equinoccio de primavera corteja a Saturno, Rafel Muntaner, Levante, 20 de març 2014.

Avui, dia 20 de març a les 17:57 hora local, el Sol, que ha anat augmentant l’altura al cel des del solstici d’hivern passat, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Una  jornada que tindrà la mateixa durada del dia i de la nit a tot el planeta Terra. La primavera començarà a l’hemisferi nord mentre que a l’hemisferi sud començarà la tardor.

Però que causa les estacions? Per què fa més calor a l’estiu que a l’hivern? He llegit massa vegades que la causa de les estacions astronòmiques és la variació de la distància del Sol a la Terra però això és totalment fals.

Com s’explica al vídeo del Kurdistan Planetarium la causa última de les diferents estacions és la inclinació de l’eix de la Terra respecte a l’eix del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol, que és d’un 23,5º.

Com el vídeo es molt didàctic us el recomane. A més a més us pose la traducció lliure al català.

Eix de la Terra:

L’eix de la Terra és una línea imaginària al voltant de la qual la Terra rota. Uneix els dos pols. L’eix i la Terra estan inclinats un angle de 23,5º durant una revolució al voltant del Sol. La inclinació de l’eix té efectes en la iluminació solar directa incidint en diferents llocs en les diferents estacions. Això produeix variacions en la durada dels dies, nits i estacions.

Relació entre la localització del sol al zenit i les estacions

De manera semblant, la revolució de la Terra i la inclinació de l’eix donen com a resultat diferents angles del Sol durant diferent períodes. Quan el Sol es troba directament sobre el cap anomenem això com Sol al zenit. En aquell moment la superfície de la Terra i el Sol a migdia formen un angle de 90º. Diferents localitzacions a la Terra amb el Sol al zenit tenen com a resultat variacions de la quantitat total de radiació solar rebuda en diferents àrees i a diferents períodes.

Equinocci de Primavera
21 o 22 de març

El Sol en el zenit es troba sobre l’equador terrestre. L’equador rep la quantitat més gran de radiació solar. En aquest moment l’hemisferi nord es troba en l’equinocci de primavera mentre que a l’hemisferi sud es troba en l’equinocci de tardor. L’angle del Sol minva cap als pols. En aquest dia els dos hemisferis reben na quantitat similar de radiació solar i la llargària del dia i la nit és la mateixa a tots els indrets de la Terra. Després d’aquest dia és primavera en l’hemisferi nord en que el dia és més llarg que la nit. En l’hemisferi sud comença la tardor on el dia és més curt que la nit.

Solstici d’estiu
21 o 22 de juny

El sol al zenit es veu sobre el tròpic de Càncer. Aquest punt rep la quantitat més gran de radiació solar. En aquest moment l’hemisferi nord està en el solstici d’estiu mentre que l’hemisferi sud està en el solstici d’hivern. L’angle del Sol minva a mesura ens acostem als pols. En aquest dia la durada del dia en l’hemisferi nord és el més llarg de l’any mentre que en l’hemisferi sud és el més curt de l’any. A més a més hi ha un dia de 24 hores de llum en el Cercle Polar Àrtic i 24 hores
de foscor en el Cercle Polar Antàrtic.

Equinocci de tardor
22 o 23 de setembre

El 22 o 23 de setembre el Sol al zenit es troba altra vegada sobre l’equador. L’equador rep la quantitat més gran de radiació solar. Aquest dia l’hemisferi nord està en l’equinocci de tardor mentre que l’hemisferi sud està en l’equinocci de primavera. L’angle del Sol minva cap als pols. En aquest dia els dos hemisferis reben una quantitat similar de radiació solar i la llargària del dia i la nit és la mateixa a tots els indrets de la Terra. A partir d’aquest dia és tardor en l’hemisferi nord en que el dia és més curt que la nit i primavera en l’hemisferi sud on el dia és més llarg que la nit.

Solstici d’hivern
21 o 22 de desembre

El 21 o 22 de desembre el Sol al zenit es veu al tròpic de Capricorni. Rep la quantitat més gran de radiació solar. En aquest dia l’hemisferi nord està en el solstici d’hivern mentre que l’hemisferi sud està en el solstici d’estiu. L’angle del Sol minva cap als pols. Aquest dia la llargària del dia en l’hemisferi nord és el més curt de l’any mentre que en l’hemisferi sud és el més llarg de l’any. Hi ha 24 hores de foscor en el cercle polar àrtic i 24 hores de llum de dia en el cercle polar antàrtic.

Imatge. Captura imatge vídeo. Kurdistan Planetarium.

Poc abans de l’eixida del Sol, la Lluna, amb un tall ben finet, s’ha situat a un grau de separació del planeta Venus. La visió de totes dues llumeneres al cel ha omplit les xarxes socials com puntualment ha indicat Vilaweb.

Des del nostre país l’oposició Lluna Venus ha estat ben espectacular però des de Centre Àfrica, l’Índia i la Xina, a més a més, la Lluna s’ha menjat Venus i, durant uns minuts l’ha fet desaparéixer.

Si ho haguérem vist amb un telescopi, hauríem notat que la Lluna i Venus tenien exactament la mateixa fase, donat que estaven en la mateixa zona del cel i, per tant, l’angle al Sol era el mateix.

Vos deixe una de les fotos que he fet aquest matí des de Tavernes de la Valldigna.

Imatge: Lluna-Venus. 26 febrer 2014. 7:18. Enric Marco

Una mirada atenta i potser amb prismàtics, mostrava que el punt brillant anava acompanyat d’un punt molt més dèbil. Aleshores l’hipotètic astronauta astrònom s’adonà que estava mirant la seua llar, el planeta Terra acompanyat de la Lluna.

Això és el que acaba de fer el nostre astronauta preferit a Mart, el robot Curiosity que ens ha enviat fotos del capvespre marcià. El punt més brillant del cel és el planeta Terra, i la nostra Lluna es troba just a sota. Les dues estrelles del vespre marcià.

Els investigadors del Jet Propulsion Laboratory han utilitzat l’ull esquerra de la càmera situada a l’extrem del màstil del robot Curiosity per capturar aquesta escena uns 80 minuts després de la posta del Sol en el 529é dia marcià de la missió sobre Mart (31 de gener 2014). La imatge ha estat processada per eliminar els efectes dels raigs còsmics sobre les imatges.

Actualment la distància entre la Terra i Mart és uns 160 milions de quilòmetres. Per això veure el nostre món des de tan lluny i veure’l tan petit ens ha de recordar de la nostra insignificança a l’univers.

Image: Foto de la Terra i la Lluna des de Mart. NASA/JPL-Caltech/MSSS/TAMU.

Tanmateix de vegades, l’impacte d’un cos una mica més gran si que deixa una petjada ben important. Els científics han estudiat les imatges de la càmera de Context (Context Camera (CTX)) a bord del satèl·lit Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) i han descobert diferències en el paisatge marcià entre juliol de 2010 i maig de 2012.

Ara la càmera d’alta resolució Hirise del mateix satèl·lit ha obtingut una imatge molt més detallada de la zona.

La imatge mostra una gran zona d’impacte amb línees radials i materials que han estat expulsats ben lluny al voltant d’un cràter amb un aspecte ben fresc.

La grandària del cràter, situat en 3.7°N 53.4°E, és d’un 30 metres de diàmetre i es veuen materials expulsats, anomenats ejecta, fins a 15 km de distància. L’impacte, molt energètic, va traure a la llum material nou soterrat sobre la pols rogenca de la superfície marciana. Aquest material fresc apareix de color blau en la imatge millorada de l’impacte.

Imatge: L’impressionant cràter d’impacte domina aquesta imatge presa pel Experiment Científic d’Imatges d’Alta Resolució (HiRISE) de la càmera del Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA el 19 de novembre de 2013. NASA/JPL/University of Arizona.

Feia temps que els ho devíem. La darrera visita parlàrem de contaminació lumínica a l’IES el Quint de Riba-roja però l’observació prevista se suspengué per força major. Començà a ploure sense parar. Tenim una sort!Aquesta vegada, però, tot va eixir perfecte. Només va fallar que el cometa ISON no està, ara mateix, dominant els cels valencians. La xerrada estava prevista des de feia setmanes i parlaríem de cometes i observaríem el cel.

Però ISON s’ha desintegrat en l’escalfor del Sol i donat que l’exemple no el teníem a l’abast, nosaltres ho vam compensar amb la “construcció de cometes” en directe.

Primerament, amb una audiència mixta de professors, pares i mares i alumnes de l’institut, vaig estar parlant del que pensaven els antics dels cometes, del pas del cometa Halley l’any 1910 per acabar amb el seu origen, composició i estructura.

Les missions Deep Impact o la Stardust de la NASA han aportat proves que els cometes estan formats per una barreja inhomogènia de gel d’aigua (H₂O), de gel de diòxid de carboni, també anomenat gel sec (CO₂), de silicats i de compostos de carboni com metà CH₄ o metanol CH₃OH. Tot plegat ens porta al model que els científics anomenen “bola de neu bruta“.

Seguidament va vindre la part més espectacular. Amb els coneixements ja exposats en la primera part de la xerrada, el meu company barrejà aigua, terra i gel sec en les proporcions adeqüades i ens va construir uns quants nuclis de cometa per a gaudi de l’audiència.

El gel sec, diòxid de carboni, és el gas que expulsem en la respiració i el responsable de l’escalfament global per la crema de combustibles fòssils. Congela a uns 78 graus sota zero i a temperatura ambient passa directament de l’estat sòlid a gasós (sublima) amb un fum blanquinós molt vistós.

Això desconcertava els xiquets que obrien els ulls com a plats veient com eixia fum d’un cos ultracongelat. En el seu món quotidià el fum està associat a un cos calent que crema. Punxa ací per veure com fumeja el cometa: Construïm un cometa, el vídeo.

La veritat és que els nuclis dels cometes van eixir prou bé, amb els dolls de gas eixint entre les fissures que deixava el gel d’aigua i la terra compactada. Tot un exemple de com són els cometes en realitat, boles de neu bruta que comencen a soltar gas en aproximar-se al Sol i sublimant el gel de CO₂ en dolls formats entre les esquerdes del cos cometari.

Tot seguit passàrem a la fase de l’observació del cel. La lluna en quart creixent a penes es veia entre la boira que s’havia instal·lat sobre el Parc del Túria. Però va ser sopar i aclarir-se el cel. Els mars i els cràters de la Lluna va ser a partir d’aquest moment visibles i els satèl·lits galileans de Júpiter van meravellar els presents que poc a poc anaven abandonant el lloc d’observació.

Finalment recollint el material, dels nostres cometes només en quedava la part terrosa tota plena de cràters causada pels dolls de gas. Una mena de bola de fang foradada que ens feia pensar en l’aspecte que tindran els cometes de veritat quan perden tot els seus gels.

Foto i vídeo: Nuclis de cometa construïts amb gel sec. Enric Marco.

Finalment ha arribat l’estació més trista, l’hivern. Avui, una vegada post el Sol, hem tingut el dia més curt de l’any. La nostra estrella ha eixit per l’horitzó est, avui de matí, pel seu punt situat més al sud i s’ha post per l’horitzó oest també pel seu punt situat més al sud, amb la qual cosa el Sol en el seu moviment al llarg del dia ha fet un arc molt menut al cel, ben prop de l’horitzó.

Aquest dissabte 21 de desembre, a les 18 hores i 11 minuts hora oficial, ha començat l’hivern astronòmic. Per sort, com ja vaig explicat en algun altre lloc totes les estacions no tenen la mateix durada. La nova estació serà la més curta de l’any: durarà 88 dies i 23 hores i acabarà el 20 març del 2014, data de l’equinocci de primavera.

Algunes alineacions solars relacionades amb l’arribada de l’hivern són interessants de veure al nostre país. Aquests dies són destacables l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma i l’alineació solar de l’arc de Sant Llúcia a Penàguila al País Valencià.

Ara l’explicació del perquè arriba l’hivern està perfectament explicat amb la inclinació de la Terra respecte a l’òrbita al voltant del Sol però en temps antics l’explicació era mística i les accions dels déus determinaven el devenir de les societats humanes.

A l’antiga Grècia el pas de les estacions era causat per les baralles i disputes entre Zeus i els altres déus mentre que l’existència de l’hivern va ser conseqüència d’un rapte.

Demèter, la deessa de la terra cultivada, és la deessa de la fertilitat i moltes vegades és associada al cultiu del blat. Amb Zeus va concebre Persèfone. La filla creixia feliç entre les nimfes sense gaire preocupacions. Tanmateix, coses que passaven per aquelles èpoques, Hades, déu dels Inferns i germà de Zeus, es va enamorar bojament de la seua neboda. Potser amb l’ajut de Zeus, raptà Persèfone i se l’endugué a l’inframón, més enllà del riu Estigia.

La mare, presa del dolor de la pèrdua, es recorregué tota Grècia buscant el parador de la seua filla fins que descobrí la traició de Zeus i el cunyat. Deprimida, la deessa de la fertilitat no deixà créixer les plantes i la terra es tornà erma. Zeus no tingué més remei que exigir a Hades que retornés la seua filla al regne dels vius. Tanmateix, potser per un engany del déu dels inferns, Persèfone ja havia menjat 6 grans de la fruita de la magrana, la qual cosa li impedia escapar-se’n d’allí. Es va arribar a un acord. Persèfone passaria 6 mesos (1 per gra) a l’infern, en el món del morts i altres 6 mesos a la terra. Cada primavera torna amb sa mare quan les primeres tiges de blat surten dels sòls dels camps llaurats mentre que quan ha de tornar amb Hades, Demèter, sa mare, es deprimeix. És llavors quan el sòl roman estèril. La tristesa de Demèter s’encomana a l’estació de l’hivern que comença.

Bon hivern….

Imatge d’Astronomy Simulations and Animations. Sun’s Position on Horizon.
Imatge de Persèfone, Dante Gabriel Rossetti – Proserpine (Oil on canvas, 1874) – Tate Gallery, London, Wikimedia Commons.