Pols d'estels

Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.

Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).

Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.

La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.

A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.

La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.

És sorprenent que un objecte tan menut com  2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.

El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.

Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.

L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.

L’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.

El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.

La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.

La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).

Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.

Avui a les 00:03 ha començat l’hivern a l’hemisferi nord. El Sol que, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix sobre la volta celeste. A partir d’avui el Sol reviscola, torna a créixer, renaix. És el Solis Invictio del romans en que s’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Malgrat que l’hivern comença, la pujada del Sol ens assegura que un any més la primavera s’acosta i que les llavors germinaran quan toque i les collites seran abundants.

I no hi ha millor anunci de la festa del Natalis Solis Invictio (Festa del Sol Invicte) que matinar i visitar el Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard de Palma,  per veure l’espectacle de llums de la Catedral. I és a que a l’eixida del Sol dels dies al voltant del solstici d’hivern l’orientació de la Seu fa que la llum solar travesse la rosassa de llevant (l’Oculus Maior) situada sobre l’altar major i arribe a la rosassa de ponent, sobre la façana principal.

Segons conten Daniel Ruiz Aguilera i Josep Lluís Pol Llompart, de la Societat Balear de Matemàtiques SMB-XEIX en un extens article, l’efecte es va conéixer l’any 2007 pel canonge mossèn Teodor Suau que va fer saber que la projecció de l’Oculus Maior sobre la rosassa de ponent era total pels voltants de Nadal. I és que aquests dies el Sol a Palma naix a 120º d’azimut comptant des de punt Nord i l’orientació de la Seu és de 122º. Aquesta similitud d’angles fa pensar en un efecte buscat en la construcció de la catedral.

Tanmateix, estudiant la cronologia, en el projecte inicial com a capella mausoleu de les despulles del rei Jaume II (1311) i acabada en la Capella Reial, no es contemplava la nau principal. Seguint l’article esmentat:

Per tant, no podem sostenir que els efectes de llum fossin cercats, ja que l’orientació de la Seu ve determinada per l’orientació de les capelles de la Trinitat i Reial que es construïren primer, i que determinaren necessàriament l’orientació de la resta. Per què, doncs, es canvià l’orientació de la capella de la Trinitat respecte de la mesquita? La hipòtesi que fem és de caràcter simbòlic. Pel mateix motiu que el naixement de Jesucrist es va fixar entorn del solstici d’hivern, aquest és un bon punt per orientar «el cap» de la catedral, allà on surt el sol el dia més curt, que en el paganisme ja es coneixia com el dia del naixement del Sol. I només cal recordar que un dels atributs del Déu cristià és la Llum. Llavors, si l’orientació inicial de les obres era aquesta, els efectes de llum, més que una casualitat, en són una conseqüència. L’efecte del solstici ocorrerà necessàriament sempre i quan les dues rosasses tinguin una grandària semblant i estiguin  a la mateixa alçada, cosa lògica en el disseny d’aquesta gran nau.

L’activitat principal d’observació del fenomen lluminós a Es Baluard es va realitzar dissabte passat, dia 20, amb l’espectacle de llums de la Seu i després amb una conferència de Claudi Alsina, sobre Els secrets geomètrics de Gaudí, que tant treballà a la Seu.

Però les llums solars encara es podran veure uns dies més des d’Es Baluard. Del 18 al 24 de desembre, el museu obrirà les seues terrasses exteriors a les 7:30 hores perquè, aquells que ho desitgen, puguen gaudir-ne de l’espectacle. Si esteu per Palma aquests dies ja ho sabeu.

I al País Valencià podeu anar a veure l’alineació solar de Penàguila en la que la llum de Sol passa a través de l’Arc de Sant Llúcia. Un bon moment per visitar el poble del conte d’I queixalets també d’Enric Valor.

Video: Cada Solstici d’Hivern els rajos de llum del Sol travessen les dues rosasses de la Seu, fent aquest efecte. Més informació: http://www.xeix.org/LaSeu. Societat Balear de Matemàtiques.
Imatge: Llums del Sol eixint a la rosassa oriental de la Seu de Palma. Maria Victòria Secall. 20 desembre 2014.
Imatge: Càlculs de l’orientació de l’eixida del Sol al voltant del solstici d’hivern i com estan alineats el Sol, la Seu i Es Baluard. De SunEarthTools.com

En estudiar el Sistema Solar el primer que t’adones és que tot és veritablement gran i fora de les mides humanes. De vegades però, els objectes a explorar es poden comparar amb construccions humanes. És el cas del cometa 67 P/Churyumov-Gerasimenko que amb una mica més de quatre quilòmetres de punta a punta s’encabiria perfectament en les  nostres ciutats. Tot esperant per al pròxim dimecres l’arribada a la superfície del cometa del mòdul de descens Philae, us deixe unes imatges de les nostres capitals amb el cometa a escala.

Imatge 1: Composició de València, Barcelona i Palma de Google Earth amb el cometa a escala. Enric Marco.
Imatge 2: El cometa amb edificis i muntanyes terrestres. ESA.

Tot just fa just una setmana el cometa Siding Spring passà fregant Mart i encara estem esperant les fantàstiques imatges que s’anunciaven.

Doncs no les veureu perquè el cometa, tot i les espectatives, ha estat molt menys actiu del que s’esperava. Com ja he contat alguna vegada, els cometes són inconstants i just uns dias abans l’activitat de C/2013 A1 (Siding Spring) havia caigut en picat.

Però que se n’ha fet de les imatges? El dia després de l’encontre, la NASA va estar atabalada revisant tots els sensors de les diverses missions en òrbita marciana per veure si havien tingut algun dany a causa de la pols cometaria. Al llarg del dia els informes que anaven arribant dels equips encarregats de cada instrument de cada missió eren tranquil·litzadors. No s’havia detectat cap problema. Amb previsió del que podia passar les òrbites dels satèl·lits s’havien modificat per a que aquests no estigueren just sota les “bombes” cometàries sinó a resguard, quasi amagats darrere el planeta Mart.

Després vingué l’anàlisi de les imatges i dades preses. I resultà que el cometa no va mostrar la seua millor imatge en arribar al planeta roig. Cosa cada vegada més habitual en tractar-se d’un cometa. La seua activitat d’emissió de partícules i les seues cues van ser molt menors de l’esperat.

I és que les previsions va ser massa optimistes. Les observacions telescòpiques des de la Terra feien preveure per al cometa Siding Spring un nucli d’un quilòmetre de diàmetre però sembla que aquest realment no arriba a tindre 500 metres. La càmera HiRISE a bord de la nau Mars Reconaissance Orbiter amb una resolució de 138 metres/pixel va obtenir una increible imatge del nucli cometari de 2 a 3 pixels!  Tot i així, és la primera imatge d’un objecte totalment nou dins del sistema solar interior que prové del núvol d’Oort.

En la imatge adjunta podeu veure, a la part superior, la primera imatge del nucli d’un cometa de llarg periode, que ve, per tant, del llunyà núvol d’Oort.

Al nostre sistema solar sempre passen coses. Com ara el nou espectacle que ens prepara per avui diumenge a la nit, a les 20:27 hora local, el cometa Siding Spring en passar fregant l’atmosfera de Mart.

Fa uns dies la nau Mangalyaan de l’Índia i la MAVEN de NASA se situaren en òrbita marciana. Arribaren tot just a hora per observar, conjuntament amb altres satèl·lits com el Mars Express europeu i els robots marcians Oportunity i Curiosity, l’arribada a les proximitats de Mart del cometa Siding Spring. Una oportunitat de veure un cometa passant a només uns 135.000 km de distància de Mart des de la seguretat i comoditat de la Terra.

El cometa C/2013 A1 (Siding Spring) no semblava un cometa massa interessant quan va ser descobert el 3 de gener de 2013 per Robert H. McNaught a l’ Observatori de Siding Spring, a Austràlia. Però ben aviat es veié que el 20 d’octubre de 2014 passaria per les proximitats del planeta roig.

La NASA s’ha prés molt seriosament l’encontre. Els càlculs orbitals precisos prediuen que el cometa passarà amb una velocitat de 56 km/s a una distància de 135.000 km de Mart, una distància suficient per evitar les nombroses sondes terrestres però potser no massa per evitar que la pluja de partícules cometàries associades a les dues cues puga malmetre algun dispositiu o sensor. I, és que l’estimació de partícules de pols expulsades a l’espai pel cometa, calculada a primers d’any, era de 100 quiilògrams per segon, cosa que incrementarà la pluja de meteors cinc vegades l’activitat anual.

Els enginyers de la NASA preveuen que el moment de màxim perill no serà quan el cometa estiga en el seu punt més pròxim sinó uns 90 minuts més tard. Serà en aquest moment, d’uns 20 minuts de durada, en que Mart es trobarà més prop del centre de la cua de pols que segueix el cometa. És per això que la NASA ha reposicionat els satèl·lits en òrbita marciana per que no estiguen tan exposat a la pols del Siding Spring.

El cometa Siding Spring prové del Núvol d’Oort, una gegantesca regió esfèrica que envolta el nostre Sol a una distància entre 5.000 i 100.000 unitats astronòmiques. En aquet núvol gegant s’hi troben milions d’objectes gelats que es creu que constitueixen el material sobrant de la formació del sistema solar .

Siding Spring serà el primer cometa del Núvol d’Oort en ser estudiat de prop per naus espacials, donant, d’aquesta manera, als científics una oportunitat invaluable per aprendre més sobre els materials, incloent-hi l’aigua i compostos de carboni, que van existir durant la formació del sistema solar fa 4600 milions d’anys.

L’expectació per l’encontre és enorme. La web especial de la NASA per donar informació i seguir en directe l’esdeveniment sembla colapsada i és dificil d’accedir-hi.

Podeu veure dades del cometa minut a minut a Live Comet Siding Spring (C/2013 A1)

Imatge 1: Esquema de l’encontre. De Siding Spring Comet To Fly Past Mars; Could Damage NASA Orbiters.
Imatge 2: El cometa Siding Spring es va observar el 19 de setembre 2014 amb el Very Large Telescope de l’Observatori Europeu Austral ( VLT ). En aquell moment, el cometa estava a 1 ua de la Terra i a 1,494 ua del Sol. Crèdit : ESO / A. Guilbert – Lepoutre.
Imatge 3: Si Mart fora la Terra, com seria l’encontre? El pas a 1/3 de la distància Terra-Lluna.

L’equador celeste creua el cel passant per l’est i l’oest i com avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals. I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

Però perquè es produeix aquest fenomen? I perquè es produeixen les estacions? La resposta és senzilla. la culpa la té la inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte al pla de translació al voltant del Sol. Donat que l’eix de gir de la Terra es manté constant al llarg de l’òrbita, en passar els dies la llum del Sol arriba amb distinta inclinació. Durant un temps s’il·lumina més l’hemisferi nord (primavera i estiu) que l’hemiferi sud. D’altres dies l’hemisferi nord rep una il·luminació menor (tardor i hivern). Però dos dies a l’any la il·luminació és idèntica en els dos hemisferis. Són els dies dels equinoccis de primavera (21 març) i de tardor (23 setembre). Els esquemes, com el que mostre ací dalt, ajuden a entendre la importància de la inclinació de l’eix de la Terra per a l’existència de les estacions. Però ara que tenim satèl·lits en òrbita ho podem veure en imatges reals.

La càmera Spinning Enhanced Visible and Infrared Imager (SEVIRI) situada al satèl·lit metereològic europeu Meteosat-9 de EUMETSAT va capturar quatre imatges dels quatre punts principals de l’òrbita terrestre. Recordem que el Meteosat mira a la Terra des d’una òrbita geocèntrica situada a 36.000 km de la Terra. Les imatges mostren clarament com la llum del Sol va caure sobre la superfície terrestre el 21 de desembre de 2010 (superior esquerra), el 20 de març (superior dreta), el 21 de juny (inferior esquerra) i el 20 de setembre de 2011 (inferior dreta). Cada imatge va ser presa a la mateixa hora. Veieu clarament que el 20 de març 2011 (equinocci de primavera) i el 20 de setembre 2011 (equinocci de tardor), el terminador, la linia que separa la foscor de la claror, és una línia recta que va des del pol nord al sud i el Sol il·lumina directament sobre l’equador. Unes imatges que valen més que mil explicacions.

En la cultura popular els dies dels equinoccis no són tan apreciats com els dies dels solsticis, però, tot i això, cal destacar l’ús que en feren els maies en diversos monuments. Els maies tingueren en compte aquests fenòmens astronòmics i els feren servir molt sovint en els seus temples, segurament per atemorir i per controlar la població. Així a la zona arqueològica de Dzibilchaltún, al Yucatán, la primera eixida del Sol de la tardor se situa perfectament emmarcat dins de l’edifici Casa de las Siete Muñecas.

L’ús més conegut ús de les llums del Sol equinoccial és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. En els dies dels equinoccis, sembla que una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada.

Imatges i vídeos: Seeing Equinoxes and Solstices from Space. September 23, 2011.
Imatges: esquemes dels moviments del Sol i de la Terra. Wikimedia Commons.

Com més explorem el nostre entorn còsmic més semblances trobem amb el nostre planeta. Els telescopis i les naus espacials exploren els cossos llunyans i ens mostren comportaments que recorden el nostre planeta.

Avui ens han arribat imatges de la lluna principal de Saturn, Tità. El sistema saturnià està sent explorat des de fa 10 anys per la sonda Cassini i el seu satèl·lit es visitat periòdicament encara que de manera fugaç.

Tità és una lluna peculiar. És més gran que el planeta Mercuri de manera que si orbitara lliure al voltant del Sol mereixeria ser considerat un planeta. És l’única lluna del Sistema Solar que compta amb una atmosfera significativa, descoberta per l’astrònom Josep Comas i Solà el 1908. L’atmosfera de Tità, densa i ataronjada, es compon principalment de nitrogen i és rica en metà i altres hidrocarburs. La seua composició química se suposa molt semblant a la de la primitiva atmosfera de la Terra primitiva, abans de la formació de la vida.

A Tità, el metà juga el mateix paper que juga l’aigua en la Terra. Donat que la temperatura a la superficie és d’uns 180 graus sota zero, hi podem trobar una completa xarxa hidrogràfica amb rius i llacs de metà liquid. L’aigua en aquest sistema es troba en forma de gel tan dur com una roca. A més a més, en arribar la primavera i l’estiu titanià, els models atmosferics prediuen la formació de núvols i tempestes de gas metà. Precisament la nau Cassini ha descobert el desenvolupament d’un grup d’aquests núvols sobre el llac Ligeia Mare.

La nau va obtenir aquestes imatges a finals de juliol, en allunyar-se de Tità, després d’haver-lo sobrevolat. Cassini va seguir la formació i moviment d’aquest sistema de núvols durant més de dos dies. A més a més les mesures dels seus moviments han permés conéixer que el vent les mou a velocitats d’entre 11 a 16 km/h, el que podriem dir ací un vent suau.

Ja s’havien observat núvols en l’atmosfera de Tità durant els primers anys després de l’arribada de Cassini l’any 2004. Però des de que una gran tempesta va escombrar tota l’atmosfera l’any 2010 no s’havien vist grans núvols a Tità.

L’any de Saturn dura 30 anys, així que cada estació a Saturn i Tità dura uns 7 anys. Quan arribà Cassini a Tità l’hivern s’acabava a l’hemisferi nord. Passats 10 anys la primavera ha acabat i l’estiu comença en les latituds boreals. S’espera que la pujada de les temperatures augmente l’evaporació del metà de rius i llacs i l’augment de la nuvolositat es faça més evident.

Aquest vents fluixos i l’elevada viscositat del metà liquid no fan preveure ones de tempesta sobre els mars titanians. Jo no sé exactament com són les ones en Ligeia Mare però en el mar de Punga, també a Tità, el Dr. Barnes de la Universitat d’Idaho, als Estats Units, ha descobert que tenen dos cm d’altura. Com diu: “No feu encara les reserves per anar a fer surf, de moment.” Ja arribarà el ple de l’estiu i veurem que passa.

La missió Cassini-Huygens és un projecte cooperatiu de la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Italiana de l’Espai.

Per saber-ne més: Tità, la lluna gegant de Saturn, a Onda Cero

Imatge: El gif animat correspon a la seqüència d’imatges de Cassini que mostra núvols de metà movent-se sobre el gran mar de metà Ligeia Mare en la lluna Tità de Saturn. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.

Aquest objecte, d’uns 20 metres de diàmetre, tan gran com una casa, sobrevolarà Nova Zelanda a les 19:19 hores d’ací, a uns 40.000 km d’alçada, una mica més lluny que els satèl·lits geoestacionaris, con el Meteosat o els de telecomunicacions.

La NASA, que l’està seguint de prop, avisa que no hi ha cap perill d’impacte, ni aquesta vegada ni en les pròximes aproximacions a la Terra.

A més a més, cal tenir en compte l’efecte protector de l’atmosfera terrestre que ens protegeix dels objectes menuts.  S’han fet càlculs amb diverses densitats i composicions d’asteroides i sembla ser que qualsevol objecte menor de 100 m. seria destruït per fregament amb l’atmosfera. Aquests objectes es trencarien a trossos i n’arribarien a terra fragments menuts.

El curiós del cas és que 2014 RC es va descobrir només fa 6 dies, la nit del 31 d’agost passat, des dels telescopis del Catalina Sky Survey prop de Tucson, Arizona, un projecte per descobrir objectes potencialment perillosos per a la Terra

Ara si espereu veure’l pel cel de la tarda del diumenge, heu de dessistir. Primerament només es pot veure des de l’hemisferi sud. A més a més, no serà visible a ull nu ja que la seua magnitud serà de 11.5 en el moment de la màxima aproximació quan travesse la constel·lació de Piscis. Serà, per tant, només accessible a observadors experimentats.

El pas d’aquest infensiu asteroide ens recorda la vulnerabilitat de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Quasevol dia pot aparéixer un cos veritablement gros i amb trajectòria de col·lisió. De fet, dimarts 9, l’asteroide 2002 CE26 d’uns 3,5 km de diàmetre passarà a la tranquil·litzadora distància de 18,4 milions de quilòmetres. Projectes científics com el Catalina Sky Survey, o d’altres semblants com, per exemple, el que porta l’Observatori Astronòmic de Mallorca, són esencials per descobrir-los, estudiar-ne les seues trajectories i, finalmentment detectar els més perillosos.

Imatge: Diagrama de la geometria de l’encontre. NASA. Les hores estan en Temps Universal Coordinat (UTC). Cal sumar una hora per tindre la nostra hora local.

S’acaba aquest estrany mes d’agost sense massa calor i, gairebé tots els dies amb núvols. L’observació astronòmica no ha estat fàcil. Algunes de les activitats previstes no han estat possibles i s’hauran de fer més endavant quan la metereologia ho permeta.

Tot i així, us deixe l’últim esdeveniment interessant del mes. Serà avui diumenge quan, en fer-se fosc, la Lluna, Saturn i Mart faran un aplec al cel. Aquesta nit del 31 d’agost a l’1 de setembre la Lluna s’hi aproximarà molt a Saturn. Poc després de la posta de Sol, ja podrem veure la Lluna ben prop del planeta i allí la podrem veure fins que s’amague rere l’horitzó cap a les 23:30. Serà, però a les 21:59 la màxima aproximació a Saturn. En aquell moment s’hi situarà a només 0,4º (distància centre-centre), i, per tant, a menys d’un radi lunar de la vora de la Lluna. Dues llumeneres brillants al cel, ben pròximes i Mart al costat espectant! Gaudiu de l’espectacle.

Imatge: Aproximació de la Lluna a Saturn. 31 d’agot 2014 a les 21:59. Stellarium.

Són les 6 del matí i sona el despertador. Som al ple de l’agost i som a vacances. Que faig jo alçant-me abans que el Sol? Només un fenonem astronòmic inusual ha de ser capaç de tal proesa.

I és que com vaig contar ahir, els dos planetes més brillants, Venus i Júpiter, convergien aquesta matinada, poc abans de l’eixida del Sol.

Així que a les 6:15 ja erem allà, a la platja de Tavernes, per gaudir de l’espectacle celeste. Normalment, mirant cap a la mar, sempre hi ha brumes baixes que no et deixen veure l’horitzó però avui el dia era perfecte.

Venus s’hi trobava a només 0,2º del planeta Júpiter, tan junts que amb un dit amb el braç allargat era suficient per tapar-los. A ull nu era com si les dues llums es fongueren en una única llumenera.

Venus era l’objecte superior, el més brillant, mentre que Júpiter era l’objecte inferior, més feble. A la dreta dels planetes, cap al sud-est, es podia veure les tres estrelles brillants del cinturó d’Orió, anunci del pròxim hivern.

Amb la càmera sobre el trípode (imprescindible per evitar tremolors a velocitats tan baixes d’exposició) he aconseguit algunes fotos preses des de la platja. S’hi veu allà lluny llums d’algun vaixell i les lluïssors rogenques de la futura eixida del Sol, a les 7:17. Però d’això ja en parlarem.

Nota: els pròxims dies encara es podran veure els dos planetes junts, però Venus cada vegada s’anirà allunyant de Júpiter i acostant-se al Sol.

Fotos. Conjunció Venus-Júpiter des de la platja de Tavernes. Hora 6:30. Enric Marco.