Pols d'estels

Llig al bloc de la divulgadora científica Mercè Piqueras, La lectora corrent, que avui 7 de novembre fa 144 anys del naixement de Maria Skolodowska, més coneguda amb el cognom del seu marit, el francès Pierre Curie, químic com ella.Marie Curie va aconseguir dos premis Nobels. L’any 1903 li van otorgar al seu marit el de Física per l’estudi dels fenòmens de radiació descoberta per Henri Becquerel. Aquest, però, el va rebutjar si no era compartit amb la seua dona, ja que els experiments els havien fet junts.L’any 1911 va rebre el segon Nobel, el de Química, en reconeixement als seus serveis en l’avanç de la química pel descobriment dels elements radi i poloni, l’aïllament del radi i l’estudi de la naturalesa i compostos d’aquest element. Ara fa 100 anys d’aquest reconeixement, i per això mateix, enguany se celebra l’Any Internacional de la Química.Google ha volgut celebrar l’aniversari de Marie Curie amb un doddle que podeu veure com a imatge. 

Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Segons m’avisa Google, avui és el 189è aniversari de Gregor Johann Mendel (20 juliol, 1822 – 6 gener, 1884). Durant la seua vida va ser un religiós agustí i naturalista i professor de l’escola elemental de Brno, en aquells anys a l’imperi austrohongarés i ara repúbica txeca. Se’l considera, amb raó, el pare de la genètica pels seus experiments amb la hidridació dels pèsols de les quals va treure les lleis de la genètica o lleis de Mendel.Ací podeu llegir (en anglés) la seua obra cabdal Versuche über Plflanzenhybriden (“Experiments d’hibridació en plantes”) i l’obra els Principis de l’herència de W. Bateson, publicat el 1909.Altres blocaires en poden parlar molt més i millor del tema d’avui. A nivell personal, només m’agradaria recordar que l’experiment dels pèsols sempre ha estat un dels que més he admirat. Recorde quan el professor de ciències del batxillerat contà a classe els treballs de Mendel amb els pèsols. Em va sorprendre com de les coses més usuals i trivials se’n pot treure coneixement fonamental per a l’avanç de la ciència.

Mendel morí als 61 anys sense que els seus treballs transcendiren massa. Sembla que fins i tot Charles Darwin no va conèixer els seus experiments. A més a més a la seua mort l’abat del monestir cremà tots els seus papers.

No va ser fins l’any 1900 quan es redescobrí els seus treballs i se’l va començar a conéixer.

I, per commemorar l’efemèride, el cercador de Google, com fa habitualment per a altres esdeveniments rellevants, ha modificat la seua pàgina per celebrar el natalici del científic. Durant tot el dia podrem admirar aquest doddle quan busquem alguna pàgina que ens interesse.

Tot és química. A proposta de la UNESCO i la Unió internacional de química pura i aplicada (IUPAC), l’ONU declara el 2011 Any Internacional de la Química.

L’objectiu és conscienciar el públic sobre les contribucions d’aquesta ciència al benestar de la humanitat. Han triat aquest any perquè fa un segle que li atorgaren a Marja Sklodowska, madame Curie des del casament el 1895, el Nobel de química; també perquè fa cent anys de la fundació de l’associació precursora de la IUPAC.

No importa el pretext, perquè cent anys arrere de qualsevol present, trobarem successos dignes de celebració i desgràcies monumentals. Sempre està justificat, però, reflexionar sobre la percepció que tenim de la ciència i la influència que ha tingut. Una valoració negativa de la química és equivalent a acusar d’homicidi un ganivet trobat al costat d’un cadàver.

Aquest debat seria una oportunitat per fer aflorar coneixements i prejudicis; l’altra discussió pendent, el vincle entre la química i el salt que la indústria d’Elx fa durant el segle XX. Cap no és motiu del present escrit.?

Recordarem altres qüestions relacionades amb madame Curie. Les seues aportacions estan vinculades a la física i la química moderna. Ho prova haver sigut mereixedora de dos Nobel: física (1903) i química (1911), tots dos relacionats amb la radioactivitat.

Ara, però, evocarem fets que solen oblidar-se: és una de les poques dones que en el tomb de segle XIX-XX s’obrí pas en un món d’hòmens: l’universitari, l’acadèmic, el cientificotècnic.

Quan madame Curie es llicencià en física (1893), només una altra dona arribà a graduar-se en tota la universitat de París. Un any després, quan es titulà en matemàtiques, els números eren semblants.

El 1901, les estudiants a les universitats franceses representaven el tres per cent del total de l’alumnat (i moltes, com madame Curie, eren forasteres). La presència de la dona en estudis cientificotècnics era anecdòtica. Cal recordar que estem parlant d’un dels països més avançats del món.

El 1906, quan ocupà la càtedra de física a la Sorbona, es convertí en la primera professora universitària… i en una funció, a les classes assistia alumnat i molts espectadors encuriosits per veure una dona dalt d’una tarima il·luminant problemes de física i química.

El següent Nobel de química atorgat a una dona tardà un quart de segle i seixanta-un anys el de física. I a madame Curie, tot i acumular els dos màxims guardons, se li negà l’entrada a l’Acadèmia francesa de ciències. Tot no eren flors i violes. L’home, ací, mostrà en l’evolució un esglaó més curt.?

A casa nostra, calgué esperar a 1910 perquè les titulacions universitàries donaren els mateixos drets a les dones que als hòmens.

La primera llicenciada en química de la universitat de València, Francisca Lorente Solaz, és de 1918. Quasi una dècada després, Elx té la primera titulada universitària, en filosofia.

Però, durant la II República, amb l’impuls de la Institució Lliure d’Ensenyança, el 20% del personal investigador de l’Institut Nacional de Física i Química eren dones. Després de la Guerra tornaren a posar el comptador a zero.?

Madame Curie (noteu, per a la història el cognom del marit), com altres dones, contribuí a trencar un monopoli amb la seua irrupció en les carreres de ciències. Ara, a la universitat de València i quasi a la d’Alacant, en primer curs la meitat de l’alumnat de químiques són dones.

Aquests canvis, que parlen de la incoporació de la dona a la ciència, també s’han de celebrar. I, recordem: tot és química… fins i tot els pensaments, els bons i els dolents.

La química ens fa que pensar.

---

Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.

Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, l’any de la química, 25 de gener 2011

Foto: Fotografia de Marie Curie per al Premi Nobel, 1911.  Wikimedia Commons

El Sol davallava ràpidament sobre la Fira València. Mentrestant els alumnes de 4t d’ESO amb el seu professor Vicent Soler, de l’Institut Sixto Marco d’Elx, aprofitaven aquests darrers moments del dia per mirar la cromosfera solar amb un telescopi de l’Aula d’Astronomia.Era encara pràcticament de dia però la Lluna, en quart creixent, es trobava ben alta, cap al Sud, i el telescopi ens la mostrà ben bonica i amb suficient contrast per veure les seues zones muntanyoses, les zones altes, i les immenses planícies lunars, els mals anomenats mars. És en aquest moment quan el nostre satèl·lit presenta les muntanyes més destacades ja que és quan es formen les ombres més llargues.

Júpiter fou trobat en un cel encara blau. El trobar-lo fou un repte visual i les seues bandes de núvols i els satèl·lits agradaren força als estudiants.

Però que feien estudiants del Baix Vinalopó en instal·lacions de la Universitat de València? Realment la visita astronòmica fou un afegit, un plus a la que s’anava a fer a les 19 hores al Club Diario Levante en el que seria el primer acte formal de la Universitat per commemorar l’Any Internacional de la Química.

Allí, uns dels estudiants elxans anava a rebre un dels dos guardons del II Premi Llegir sense Fronteres. La Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València (CDCUV), de mans d’uns dels seus membres, Fernando Sapiña, explicà la necessitat d’aquest premi per estimular l’hàbit de lectura, investigació i creativitat dels estudiants d’ensenyament secundari i batxillerat. Cada estudiant que ha participat ha hagut d’escollir un dels llibres de la col·lecció de divulgació científica Sense Fronteres i fer-ne un resum crític.

En aquesta segona edició del Premi Llegir sense Fronteres s’ha reconegut a Marta Salesa Tarancón, estudiant de 1r de Batxillerat en l’IES Almussafes, pel seu treball sobre el llibre Neurotafaneries d’Adolf Tobeña. El premi per a secundària ha estat atorgat a José Antonio Ferrández, que cursa 4t en l’IES Sixto Marco, d’Elx, per la seua crítica sobre l’obra El cervell polièdric de Xavier Duran. Allí els acompanyaren companys i professors, així com també familiars.

Fernado Sapiña va fer una introducció avisant de la remuntada de les explicacions alternatives al món natural. Comentà el nou programa científic de la televisió basca Escépticos on un grup d’estudiants de geologia no es creuen l’arribada del ser humà a la Lluna. «Vivim en un món altament desenvolupat des del punt de vista intel·lectual, científic i tecnològic» i alertà que «els discursos contra el coneixement estan de moda». Mentre que «el mètode científic parteix de la hipòtesi nula: l’afirmació que es va a investigar no és vertadera fins que es demostre el contrari; moltes afirmacions del contraconeixement están basades en l’hipòtesi negativa: si la ciència no pot explicar X, llavors l’explicació d’X ha de ser necessàriament certa, encara que siga sobrenatural».

Enguany és l’Any Internacional de la Química i l’acte al Club Diario Levante tingué també una conferència-espectacle: La Màgia de la Química. El catedràtic de Química Inorgànica, Miquel Julve, i la seua col·laboradora la química Anabel Terraes ens mostraren, mitjançant 14 experiments, que tot el que ens envolta és química, i en un equilibri perfecte que fa que es puga mantindre la vida en la Terra.

Els experiments de convertir el conyac en aigua (quina pena!), aigua en vi (molt millor!), la construcció d’un jardí químic, amb reaccions lentes que semblaven realment plantes i fins i tot l’intent de cremar un bitllet de 20 euros meu vàren agradar molt als adolescents d’Elx que marxaren cap a les ribes del Vinalopó amb ganes de tornar alguna vegada més per València.

«Todo es química y lograr un mundo sostenible es el mayor reto de futuro». Levante-EMV, 14 gener 2011.Foto: De dreta a esquerre, Maria Josep Picó (CDCUV), Fernando Sapiña (CDCUV), José Antonio Ferrández, Marta Salesa Tarancón i Soledad Rubio (CDCUV). Enric Marco.

Parlava fa uns dies de l’alarma que s’estengué entre els assistents a la IX Reunión de la Sociedad Española de Astronomía (SEA) en córrer el rumor que rebaixarien una mica més els diners per a fer ciència a l’estat espanyol en els pròxims pressupostos per a l’any 2011. I els temors s’han confirmat. Un estudi detallat de l’Avant-projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) no dóna moltes alegries a la ciència en aquesta part d’Europa. La COSCE, confederació de les societats científiques espanyoles, des de l’any 2005, encarrega cada any a una comissió d’experts un informe sobre la previsió dels diners que es dedicaran a la ciència en l’any següent. I la conclusió és ben clara. Les despeses seran un 8,37% menors que l’any passat que, recordeu-ho, ja van sofrir retallades.

Com diuen a l’informe, la part del pressupost dedicat a ciència al Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN) baixarà un 3,55% mentre que al del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç (MITYC) encara ho farà més ja que es retallarà un 17,56%.Finalment afirmen que: “És cert que la situació econòmica general i pressupostària en particular configuren un marc molt difícil per al Govern, però… resulta molt més difícil tornar a recuperar la senda que fa pocs anys creiem consolidada: la Investigació+Desenvolupament+innovació (I+D+i), com tot coneixement, té un caràcter acumulatiu que fa que qualsevol acció negativa multiplique els seus efectes. A més a més, aquesta tan citada i no sempre compresa I+D+i hauria de ser ja una peça esencial en l’orientació cap al futur de l’economia espanyola.”

No som alemanys. Allí la cancellera Angela Merkel fa retalls als pressupostos però no toca, sinó que incrementa ciència i educació en 12000 milions d’euros. Definitivament,  açò no és Alemanya.

Torne d’una setmana intensa en Madrid en la IX Reunió de la Sociedad Española  de Astronomía on hem parlat molt dels últims avanços en tècniques d’anàlisi,  nous telescopis, observacions i també divulgació. Els espectaculars resultats de les missions Heschel i Planck, els nous descobriments als planetes, les tècniques de caracterització de les atmosferes dels planetes extrasolars, la búsqueda de noves  Terres, etc. han omplit les sessions de les jornades científiques. D’aquestes ja en parlaré en pròxims apunts. Però ja des de la sessió inaugural es parlà també de política científica.  En aquesta el rector de la Universidad Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, féu una intensa defensa del finançament de la ciència espanyola en temps de crisi, tal com estan fent a Alemanya, que ha rebaixat totes les partides llevat d’Educació i Recerca. I ben  preocupats ens hem quedat tots per les últimes notícies gens alegres del Ministeri de Ciència i Innovació, dirigit per Cristina Garmendia, que pretén retallar un 15% més el pressupost dedicat a la ciència a l’estat.

Un article al diari El Pais descrivia l’ambient que es respirava a la reunió.

Los astrónomos, alarmados por la caída de la financiación de la ciencia

“Les retallades de pressupost han influït negativament no solament en el finançament dels projectes d’investigació, sinó també en el subtil i feble teixit humà del sistema científic“, ha comentat Emilio Alfaro, president de la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA). “Estem preocupats: l’astronomia espanyola, que ha assolit, en 30 anys, estar en l’elit mundial, es recolza en gran mesura en el treball dels investigadors joves, els postdoctorals, que estan en diversos graus de contractació, però tots precaris. Els contractats del programa Ramón i Cajal no té assegurada la seua perspectiva de futur“.

Segueix…

Foto: Acudit de Forges al diari El País.

Ahir va ser un dia de goig per a la cultura a la ciutat de València.

El medievalista i historiador de la ciència de la Universitat de Boston, Thomas F. Glick, va rebre un homenatge a la Universitat de València amb la seua investidura com a Doctor “Honoris Causa”.

Si diem que aquest nordamericà va ser el primer en estudiar el reg tradicional a l’Horta de València, tema al qual li ha dedicat gran part de la seua carrera investigadora no ho diem tot. A més va posar de manifest la transferència de les tecnologies hidràuliques des del món islàmic als regnes cristians medievals per la permeabilitat de les fronteres culturals la qual cosa l’enfrontava a  les tradicionals i fortes concepcions apriorístiques historiogràfiques espanyoles.

També cal afegir que, gràcies a ell, l’entrada de les grans idees científiques a Espanya, com el darwinisme o la relativitat són ara ben conegudes. A més a més la peculiaritat d’aquest personatge no és limita a un pur treball acadèmic sinó que s’ha implicat força en la societat que l’ha acollit des dels anys seixanta i per això s’ha  significat en la lluita per la salvació de l’Horta de l’especulació urbanística.

Tot això passava pel matí. I per la vesprada el professor Glick participà en la presentació del tercer i últim volum de l’obra col·lectiva La ciència en la història dels Països Catalans, de la qual ell n’és un dels autors.

Segueix…

La investidura com a doctor Honoris Causa ve descrita perfectament en la notícia de la Universitat de València així com també és interessant llegir la Laudatio d’Antoni Furió i l’aclaridor discurs de Thomas F. Glick en el que conta les raons de la seua vinguda  a València. Juli Peretó parla extensament al seu bloc del seu historial com a medievalista i historiador de la ciència i de l’acte de nomenament com a doctor Honoris Causa d’ahir de matí. Per això m’estalvia de parlar-ne jo ja que els seus escrits reflecteixen perfectament la profunditat intel·lectual d’aquest savi nordamericà i valencià d’adopció.

Jo vaig conéixer Thomas F. Glick ja fa anys a través de la seua obra fonamental Diccionario Histórico de la Ciencia Moderna en España que va editar l’any 1983 amb J.M. López Piñero i Víctor Navarro. Aquest llibre de referència m’ha servit durant anys per conèixer els nostres científics de vegades desconeguts per al gran públic i per preparar classes, xerrades o articles de divulgació. És per això que tenia interés per conéixer en persona aquest savi de terres llunyanes que s’interessa pel meu país.

Ahir a la vesprada al centre Octubre de Cultura Contemporània de València es  va presentar el tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans, editat conjuntament per l’Institut d’Estudis Catalans i les Publicacions de la Universitat de València. Juli Peretó en parla també al seu bloc on explica detalladament el pla de l’obra i les vicissituds de l’edició.

Víctor Navarro, catedràtic retirat d’història de la Ciència de la Universitat de València i uns dels coautors, destacava que Owen Gingerich, professor d’astronomia a Harvard i al Smithsonian Astrophysical Observatory, havia elogiat l’obra però que es lamentava que fora en català i no en anglès. Víctor ho justificava per un compromís cívic amb el país, per comprendre el que la ciència ha representat en la nostra societat. I això cal fer-ho en la nostra llengua.

Glick, continuava Navarro, com altres estrangers que han vingut a les nostres terres, en no estar sotmés a cap condicionant previ, ha adoptat una mirada pròpia que li ha estat molt profitosa.

Vicent Mut, del que Víctor Navarro acaba de publicar un llibre, o Josep Saragossà, el millor matemàtic que hem tingut per aquestes terres i que va demostrar 2 teoremes importants, són alguns dels científics que podem trobar entre les més de 2300 pàgines de l’obra. Per això Víctor invitava els desocupats lectors a que la llegisquen com deia Cervantes.

Thomas F. Glick confesà que l’interessa la ciència als països petits. Dinamarca, per exemple, s’ha concentrat en 2 o 3 disciplines per poder competir. Així en física ha estat capaç d’omplir tots els seus llocs i començar a exportar. El mateix podem veure que li passa a Catalunya amb la fisiologia.

I al matí i a la vesprada va confesar que aquest país nostre li havia donat molt més del que ell li havia aportat. Se’l notava emocionat per tots els reconeixements del matí i el del Tribunal de les Aigües del dijous passat per la seua defensa de l’Horta.

I acabe amb el que va dir el professor Glick en el seu discurs al Paraninf de la Universitat de València: Contemplant l’Horta des de Godella a la darreria dels seixanta,… el Túria era l’entrada a un paradís real.

Foto: Thomas F. Glick a la presentació del tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans. Enric Marco.

Dissabte passat, el Parc Científic de la Universitat de València va celebrar el seu dia de portes obertes, Expociència 2010. Un passeig per les experiències muntades als edificis del Parc ha permés al visitant detindre’s en les diverses activitats dels grups d’investigació. Així, per exemple, l’Institut de Robòtica mostrava les seues simulacions 3D de conducció, l’Observatori Astronòmic ensenyava el cel nocturn en una cúpula i l’Institut de Física Cospuscular ens sorprenia amb les imatges de Peter Ginter sobre la grandiositat de l’LHC. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA) ensenyava les diferents classes de pa i animava els nens a fer-ne allí mateix.

El que més m’ha sorprés ha estat descobrir el treball del grup d’Etologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Una de les línees d’investigació estudia com la possibilitat de visió en l’ultraviolat de les sargantanes els permet comunicar-se entre elles. M’ha sorprés saber que els seus ulls tenen 3 receptors de color per als tres colors primaris i un altre, a més, per a l’ultraviolat. Nosaltres, simples humans, només en tenim tres. I amb aquests tres, i una àlgebra de colors ben coneguda, el nostre cervell en crea tots els altres. Per això quatre fotoreceptors impliquen una ampliació tridimensional de l’àlgebra de colors. Les sargantanes veuen milions de colors diferents als nostres, cosa que seria un paradís per als artístes plàstics humans (veritat Jordi?).

Si l’ull humà només té 3 receptors de color que cobreixen la zona del màxim de la corba d’emisió de la radiació solar, entre les longituds d’ona de 400 a 700 nm, les sargantanes veuen, a més a més,  ja des del 300 nm en la zona de l’ultraviolat. De fet l’ultraviolat és una radiació filtrada en part per la capa d’ozó i és bactericida però molts animals en fan ús, entre ells els ocells i els lacèrtids (sargantanes i llangardaixos). Les sargantanes tenen unes taques laterals vora l’abdomen de color ultraviolat i els espècimens es reconeixen en si gràcies a les seues particularitats. Els ocells, però, també tenen la capacitat de veure-les i per això els poden caçar. Sort que la major part del temps les sargantanes estan ajagudes al sol i no mostren els laterals de l’abdomen. Les taques que reflecteixen l’ultraviolat són majors en mascles que en femelles essent un diferenciador sexual.

Altres animals com les abelles també són capaces de veure en l’ultraviolat i per això les plantes es fan ben atractives en altes freqüències lluminoses per afavorir la polinització.

Foto: Una sargantana, habitant de les dunes costeres valencianes, dissabte a Expociència. Enric Marco.

Feia temps que volia veure el remodelat Museu de la Ciència, CosmoCaixa, i encara no n’havia tingut l’oportunitat. L’estada d’uns dies a Barcelona ens ha permés passar-hi unes hores.

Primerament impressiona la grandiositat de l’edifici, inaugurat el 2004 i ampliat uns 50000 m². L’antiga nau modernista que albergava el museu de la ciència que coneixia s’ha respectat i restaurat.

Entrem per la plaça de la Ciència que mira a la ciutat. Un gran rellotge solar horitzontal ens dóna l’hora bona mentre ens endinsem en la història de la vida per una rampa espiral que baixa sis pisos. Abans d’entrar admirem l’immens arbre de la vida reproduït a uns panells de vidre. Recorde com Darwin a l’Origen de les Espècie va fer el primer esborç d’arbre amb aquell comentari tan sugerent: I think

A la part superior de la rampa es representa la formació de la Terra i cada pas que fem avancen milions d’anys en el procés de formació de la vida. Després de girar unes quantes voltes, troben els primers rastres produïts per éssers vius fa uns 3800 milions d’anys. Més endavant troben les primeres formes de vida, els cianobacteris que van produir la primera contaminació a gran escala del planeta, la producció de l’oxigen.

Segueix…

Baixem fins al final i entrem a una immensa sala on admirem els rastres fòssils de diversos animals marins poc abans de morir. Allí veiem marques deixades per trilobits junt a l’animal o peixos morts en el procés d’engolir-se un peix més petit. Puc imaginar-me com la sorra va preservar aquests valuosos testimonis del passat pocs minuts després per a que ara els puguem estudiar i admirar la bellesa de la vida. La col·lecció dels insectes en àmbar és una joia de la casa des de fa anys i és realment impressionant. S’hi poden veure formigues, mosques, abelles… D’aquestes últimes es fa esment de la seua feina d’alt risc. La resina és usada com a material de construcció dels eixams i s’hi poden quedar fàcilment enganxades.

El Mur Geològic, uns talls de muntanya portats expressament, ens mostra els detalls de cada tipus de material, sense haver d’anar als llocs d’origen. Un llibre obert a la natura, amb material real i uns suggerents experiments per reproduir els volcans, les falles, els plecs o les dunes.

Però el que més em va sorprendre va ser passejar-me per un bosc tropical.  I trobar-me a les selves amazòniques, al Bosc Inundat amb fins a 100 espècies vegetals autòctones i a més, caimans, capibares, ocells del sol, anacondes, formigues talladores de fulles que pots veure al detall entrant i eixint del seu niu, granotes verinoses… I, cap al vespre, rebre la pluja des d’uns aspersors penjants al llunyà sostre de 6 pisos.

I no va faltar la visita a la llibreria del museu. Vaig veure moltes obres dedicades a Darwin i moltes edicions de Publicacions de la Universitat de València. Allí estava la versió catalana de l’Origen de les Espècies, traduïda per Juli Peretó i Andrés Moya. Mirant vas trobant admirables obres de divulgació científica que no veus enlloc més.  Jo, que sóc lector assidu de llibres de divulgació, em pregunte: per què només trobes llibres de ciència als museus de la ciència? Per què no els trobes a les llibreries normals?

Finalment em vaig fer una foto a la paret de les fòrmules més importants i més famoses de la física. D’aquesta, fins i tot, se’n venien xapes a la llibreria…

En eixir de l’edifici vàrem veure la cúpula de l’Observatori Fabra que tan bé dirigí Josep Comàs i Solà. Però d’ell ja en parlaré pròximament.

Foto: Bosc Inundat.

Dimarts passat va ser un dia d’agradables sensacions. L’any Darwin segueix el seu camí amb conferències clarificadores, presentacions de llibres i altres actes. I he anat assistint a les activitats que he pogut. L’altre dia, però, va ser especial. L’amic Juli Peretó, junt amb Andrés Moya, presentaven a la Universitat la versió catalana de l’obra cabdal de la biologia, l’Origen de les Espècies de Charles Darwin, amb il·lustracions precioses de Carlos Puche.

I entre el públic, a la primera fila, una dóna de pell molt clara, rossa i amb el pel curt, seguia atentament la xerrada. I és aleshores quan hi vaig caure, que em diuen que és Emma Darwin, la rebesnéta de Charles i Emma Darwin.

I a la vesprada, ja al centre Octubre de València, la novelista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua familia que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

Segueix…

La presentació del llibre L’Origen de les Espècies es va realitzar al saló d’actes de l’aulari interfacultatiu de Farmàcia, que rebrà a partir d’enguany el nom de Sala Charles Darwin. Juli Peretó ens contà que ha estat una oportunitat d’acostar-se a una obra tan bella. El text s’ha alleugerit de la multitud d’exemples repetitius, per despertar l’interés i que penetre més en tots els àmbits de la cultura. Ens recordà que fa 100 anys, la Universitat de València va ser l’única que celebrà el centenari del savi anglés a tot l’estat.

La edició ha estat molt acurada, amb una revisió terminològica, un disseny gràfic i maquetació acurada.

Andrés Moya es va sorprendre que ja en segles anteriors, metges com Pierre Belon ja foren capaços de fer comparacions anatòmiques entre ocells i humans però no n’analitzaren les conseqüències. Només Darwin va descobrir el mecanisme de transformació d’un ser en un altre: la selecció natural.

Carlos Puche, il·lustrador científic, ens va contar que en acceptar l’encàrrec s’enfrontava a un repte: Darwin va decidir que l’Origen de les Espècies no portara cap dibuix.

Carlos va decidir dibuixar animals a partir de motius més pròxims, posar coloms valencians, gallines ponedores, ases mallorquins, animals no sempre fàcils de trobar. De vegades un passeig per la Valldigna el feia descobrir algun caragol o formiga que després passava al paper. I el resultat ha estat espectacular. Més de 200 dibuixos que il·lustren els exemples del naturalista que ens el fan més pròxim.

Els autors no només han editat la versió catalana de l’obra, sinó també la castellana i l’anglesa. Tres anys de treball molt fructífers i imagine que estressants… Enhorabona….

La vesprada va ser molt emotiva. Primerament Mercè Piqueras, divulgadora científica, ens féu un retrat d’Emma Darwin, la dona del científic.  La Mercè ens contà que Emma era una persona culta, d’educació liberal i que parlava francés, italià i una mica d’alemany. I tocava bé el piano.

El matrimoni amb Charles va ser segurament per amor en una època en que això no era la principal prioritat. I el científic, metòdic com era, va pensar-se molt en casar-se o no, fent una llista amb inacabables pros i contres.

El públic espectant omplia el saló d’actes de l’Octubre. Emma Darwin, rebesnéta del savi de Down, va entrar i tothom esperà. Amb només el 2% dels gens de Charles (o del 3%, com es va dir, ja que Charles es casà amb una cosina) el seu gust per la literatura no li ve de la genètica sinó de l’ambient cultural en que sempre ha viscut, amb un pare advocat, treballant al Foreign Office i una mare, professora d’anglés. Des de petita li van fer apreciar el valor de les paraules, de dir sempre la paraula justa.

Dedicada a la literatura, té escrites dues novel·les: The Mathematics of Love i A Secret Alchemy que tenen versió en castellà com La aritmetica del amor i Una alquímia secreta que eixirà publicada l’any vinent.

I la novel·lista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua família que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, enginyers, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

I és que el procés creatiu és comú a les dues branques del coneixement, en el que s’ha anant anomenant ciències i lletres.

I és que és ben conegut que Charles Darwin adorava la poesia. El Paradis perdut de Milton era el seu llibre preferit en el viatge en el Beagle. I al final dels seus dies, quan la malaltia ja no li permetia gaudir de les altres arts, només li quedava la música d’Emma com a plaer artístic.

Al Levante podeu llegir l’entrevista que li feren:

Levante-EMV: Emma Darwin: ´Darwin no se explicaría que la especie más avanzada esté destruyendo el planeta’.

Barak Obama, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, cada vegada està fent coses més i més interessants. No només està encisant a les classes populars, classes mitjanes i intel·lectuals sinò que també ja ha conquistat la ciència americana.

Tot això ve perquè fa uns dies es va fer públic el grup d’assessors científics d’Obama. Un conjunt del bo i millor de la ciència americana, amb dos premis Nobel i tot. Biòlegs, metges, biotecnòlegs i, fins i tot, l’astrofísic, Don Lamb, l’assessoren en ciència, tecnologia i innovació i és per això que quan en parla als seus mítings no l’erra.

Esperem que els votants americans ho valoren i el voten massivament. La ciència americana i la de la resta del món ho necessiten després del mandat de Bush i els seus prejudicis religiosos.

Segueix…

La campanya americana no s’assembla res a les nostres campanyes. És més llarga i per tant dóna temps a parlar de moltes més coses importants.

A Obama se li ha preguntat moltes vegades sobre ciència. Ha promés clarament un increment en la despesa per a recerca bàsica.

“La meua administració incrementarà els fons per a recerca bàsica en ciències físiques, ciències de la vida, matemàtiques i enginyeria a un ritme que farà doblar els pressupostos de recerca bàsica en la pròxima dècada.”

També ha promés revitalitzar l’Assessoria Científica Presidencial, i que Bush no ha utilitzat en els últims 8 anys.

Al president actual els prejudicis religiosos l’han portat, els darrers 8 anys, a dificultar en tot el possible la investigació en cèl·lules mare, barrant-li  els fons a les entitats públiques.

Ara Obama és assessorat per un conjunt de científics dels camps de ciències de la vida i astrofísica:

1. Harold Varmus: President del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center. Premi Nobel de Medicina el 1989 per estudis de genètica del càncer. És un defensor dels drets civils en contra de la influència de la religió.
2. Gilbert Omenn: Professor de medicina interna, genètica humana i salut pública a la Universitat de Michigan. Ha denunciat les lleis anti-evolucionistes i és un lluitador contra les idees creacionistes.
3. Peter Agre:  Director del Johns Hopkins Malaria Research Institute. Premi Nobel de Medicina el 2003 i molt crític amb l’actitud de l’administració Bush contra el canvi climàtic.
4. Sharon Long: Biotecnòloga. Antiga directiva de Monsanto, empresa de biotecnologia en agricultura. Col·laborà amb les campanyes d’Obama i de Hillary Clinton.
5. Don Lamb: Astrofísic de la Universitat de Chicago i expert en evolució estel·lar, és a dir com naixen, viuen i moren les estrelles. Ha lliutat fort per mantindre el pressupost de la NASA, ja que assegura que la ciència en la Nasa està desapareixent ràpidament. També està en contra de l’ús comercial de l’espai exterior.

Com veieu, Obama s’ha envoltat d’uns bons assessors de ciència i tecnologia que si és elegit president permetran aturar les actituds i fets acientífics del president actual.

Diverses persones m’han demanat les últimes setmanes una llista de llibres de divulgació astronòmica. Jo ja fa temps que no en compre i els que tinc ja són obsolets així que m’he passejat per algunes llibreries de València i Gandia per fer una llista de llibres d’astronomia per a un lector sense massa coneixements previs. L’elecció d’un llibre determinat dependrà, al final, de cada lector.

L’altra és que la llista no és exhaustiva. Segur que hi ha molts més. Així que si en trobe algun altre més que considere interessant aniré comunicant-ho en aquest bloc.

He de dir que el criteri que he seguit per a la elecció dels llibres ha estat pedagògic. No m’agraden, per exemple, els llibres d’astronomia amb moltes fotos i poc de text. Per a fotos ja tenim internet, la Nasa i Apod.

Passe a posar la llista. Elegiu el que vos abellesca. De vegades posaré algú comentari.

Astronomía, Guias visuales de ESPASA, Ian Ridpath, 2007, ESPASA

Guía, constelaciones y mapas mensuales.

Molt detallada i molt visual.

Guía del Cielo 2008, Guía para observación a simple vista. Pedro Velasco y Telmo Fernández, 2007

Atlas Ilustrado del cielo. Atlas del Cielo. Susaeta.

Descubrir y compender el Cosmos. Guía pràctica para observar el cielo. Terence Dickinson, 2007 Tutor

Caido del cielo: guia para observar el firmamento de dia y de noche. John Naylor, Akal

!Bang! La historia completa del Universo. Patrick Moore, Chris Lintott i Brian May. Ed. Crítica. 2007.

Els autors d’aquest llibres són curiosos. Els dos primers són presentadors del programa de la BBC The Sky at Night. El tercer és el guitarrista de Queen que ara es dedica a l’astronomia i fins i tot ha fet tota o part de la seua tesi doctoral a l’Instituto de Astrofísica de Canarias.

A més a més mantenen la web Bang! The complete history… per posar-se en contacte amb els autors si és necessari.

El cielo al alcance de la mano. 50 experimentos de astronomía. Pierre Causeret,  Libsa, 2008.

Bé, això és tot de moment. Bon Nadal i fins l’altra.

Foto: May, Moore i Lintott, de la seua web.

Les conferencies dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira s’han dedicat enguany a estudiar el canvi climàtic. Maria Josep Picó, periodista valenciana, directora de Nat i guanyadora del Premio Nacional de Periodismo Medioambiental 2005, va dissertar dijous 15 de novembre sobre les fal·làcies, exageracions i poca professionalitat dels mitjans de comunicació en referir-se al canvi climàtic.