Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Ciència

Més retalls en ciència?

2

Forges

Torne d’una setmana intensa en Madrid en la IX Reunió de la Sociedad Española  de Astronomía on hem parlat molt dels últims avanços en tècniques d’anàlisi,  nous telescopis, observacions i també divulgació. Els espectaculars resultats de les missions Heschel i Planck, els nous descobriments als planetes, les tècniques de caracterització de les atmosferes dels planetes extrasolars, la búsqueda de noves  Terres, etc. han omplit les sessions de les jornades científiques. D’aquestes ja en parlaré en pròxims apunts. Però ja des de la sessió inaugural es parlà també de política científica.  En aquesta el rector de la Universidad Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, féu una intensa defensa del finançament de la ciència espanyola en temps de crisi, tal com estan fent a Alemanya, que ha rebaixat totes les partides llevat d’Educació i Recerca. I ben  preocupats ens hem quedat tots per les últimes notícies gens alegres del Ministeri de Ciència i Innovació, dirigit per Cristina Garmendia, que pretén retallar un 15% més el pressupost dedicat a la ciència a l’estat.

Un article al diari El Pais descrivia l’ambient que es respirava a la reunió.

Los astrónomos, alarmados por la caída de la financiación de la ciencia

Les retallades de pressupost han influït negativament no solament en el finançament dels projectes d’investigació, sinó també en el subtil i feble teixit humà del sistema científic“, ha comentat Emilio Alfaro, president de la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA). “Estem preocupats: l’astronomia espanyola, que ha assolit, en 30 anys, estar en l’elit mundial, es recolza en gran mesura en el treball dels investigadors joves, els postdoctorals, que estan en diversos graus de contractació, però tots precaris. Els contractats del programa Ramón i Cajal no té assegurada la seua perspectiva de futur“.

Segueix…

L’alarma d’Alfaro reflecteix el debat i conclusions de l’assemblea bianual de la SEA que s’ha reunit aquesta setmana a Madrid. En l’assemblea s’ha aprovat una carta que s’enviarà al Ministeri de Ciència i Innovació mostrant la preocupació dels astrònoms espanyols “per les retallades econòmiques que està sofrint la I+D a Espanya en els últims exercicis“.

La denúncia de la difícil situació, ha declarat Alfaro a EL PAÍS, “la fem des de la perspectiva crítica de la política econòmica actual. Ens havien dit que anàvem a canviar el model econòmic per a avançar cap a un model sostenible basat en la I+D capaç de crear més riquesa i, precisament en un moment de crisi que, a més, ens afecta més que a altres països precisament per l’absència d’aquesta I+D com motor, vam canviar de política i tornem al sistema que no ha donat solucions a aquesta crisi“. Alfaro destaca que un país com Suècia, “que està registrant el major increment del PIB és precisament el qual més inverteix en I+D a Europa“.

La SEA compta amb 630 socis espanyols (aproximadament un 80% del total d’astrònoms professionals espanyols) i en les sessions i debats de reunió d’aquest any, celebrada en la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques, s’ha constatat que cada vegada vénen més estudiants estrangers a realitzar la tesi doctoral en institucions espanyoles. També és notable, insisteix Alfaro, el fet que són així mateix estrangers gran part dels contractats en el Ramon y Cajal (un programa d’excel·lència en el qual els candidats passen per una dura avaluació). “Espanya, des del punt de vista de l’astronomia, s’ha convertit en un pol d’atracció, de prestigi i confiança, i això, que ha costat molt esforç durant 30 anys, és el que es pot trencar si no mantenim el nivell arribat“. Les retallades pressupostàries es noten no només en les perspectives laborals dels joves científics, sinó que també s’ha reduït el finançament per als projectes d’astronomia del Pla Nacional d’I+D. Així mateix s’han vist molt seriosament afectats ja els pressupostos dels instituts d’investigació i la investigació en les universitats.

Encara que la SEA entén la situació de crisi econòmica que està travessant el país, no comparteix la política de retallades en I+D (tant els efectuats en l’últim exercici com els quals es proposen per al següent pressupost)“, diu un comunicat de la institució. Les retallades “poden significar, no només l’estancament o destrucció del teixit científic actual, sinó també l’ancoratge en un model econòmic que s’ha comprovat totalment obsolet i incapaç d’afrontar aquest tipus de crisi“.

En la IX reunió científica de la SEA han participat 315 persones, s’han impartit 185 conferències temàtiques i s’han discutit els resultats recents de la investigació astronòmica i els reptes futurs.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Contemplant l’Horta des de Godella…

2
Publicat el 15 de juny de 2010

Glick

Ahir va ser un dia de goig per a la cultura a la ciutat de València.

El medievalista i historiador de la ciència de la Universitat de Boston, Thomas F. Glick, va rebre un homenatge a la Universitat de València amb la seua investidura com a Doctor “Honoris Causa”.

Si diem que aquest nordamericà va ser el primer en estudiar el reg tradicional a l’Horta de València, tema al qual li ha dedicat gran part de la seua carrera investigadora no ho diem tot. A més va posar de manifest la transferència de les tecnologies hidràuliques des del món islàmic als regnes cristians medievals per la permeabilitat de les fronteres culturals la qual cosa l’enfrontava a  les tradicionals i fortes concepcions apriorístiques historiogràfiques espanyoles.

També cal afegir que, gràcies a ell, l’entrada de les grans idees científiques a Espanya, com el darwinisme o la relativitat són ara ben conegudes. A més a més la peculiaritat d’aquest personatge no és limita a un pur treball acadèmic sinó que s’ha implicat força en la societat que l’ha acollit des dels anys seixanta i per això s’ha  significat en la lluita per la salvació de l’Horta de l’especulació urbanística.

Tot això passava pel matí. I per la vesprada el professor Glick participà en la presentació del tercer i últim volum de l’obra col·lectiva La ciència en la història dels Països Catalans, de la qual ell n’és un dels autors.

Segueix…

La investidura com a doctor Honoris Causa ve descrita perfectament en la notícia de la Universitat de València així com també és interessant llegir la Laudatio d’Antoni Furió i l’aclaridor discurs de Thomas F. Glick en el que conta les raons de la seua vinguda  a València. Juli Peretó parla extensament al seu bloc del seu historial com a medievalista i historiador de la ciència i de l’acte de nomenament com a doctor Honoris Causa d’ahir de matí. Per això m’estalvia de parlar-ne jo ja que els seus escrits reflecteixen perfectament la profunditat intel·lectual d’aquest savi nordamericà i valencià d’adopció.

Jo vaig conéixer Thomas F. Glick ja fa anys a través de la seua obra fonamental Diccionario Histórico de la Ciencia Moderna en España que va editar l’any 1983 amb J.M. López Piñero i Víctor Navarro. Aquest llibre de referència m’ha servit durant anys per conèixer els nostres científics de vegades desconeguts per al gran públic i per preparar classes, xerrades o articles de divulgació. És per això que tenia interés per conéixer en persona aquest savi de terres llunyanes que s’interessa pel meu país.

Ahir a la vesprada al centre Octubre de Cultura Contemporània de València es  va presentar el tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans, editat conjuntament per l’Institut d’Estudis Catalans i les Publicacions de la Universitat de València. Juli Peretó en parla també al seu bloc on explica detalladament el pla de l’obra i les vicissituds de l’edició.

Víctor Navarro, catedràtic retirat d’història de la Ciència de la Universitat de València i uns dels coautors, destacava que Owen Gingerich, professor d’astronomia a Harvard i al Smithsonian Astrophysical Observatory, havia elogiat l’obra però que es lamentava que fora en català i no en anglès. Víctor ho justificava per un compromís cívic amb el país, per comprendre el que la ciència ha representat en la nostra societat. I això cal fer-ho en la nostra llengua.

Glick, continuava Navarro, com altres estrangers que han vingut a les nostres terres, en no estar sotmés a cap condicionant previ, ha adoptat una mirada pròpia que li ha estat molt profitosa.

Vicent Mut, del que Víctor Navarro acaba de publicar un llibre, o Josep Saragossà, el millor matemàtic que hem tingut per aquestes terres i que va demostrar 2 teoremes importants, són alguns dels científics que podem trobar entre les més de 2300 pàgines de l’obra. Per això Víctor invitava els desocupats lectors a que la llegisquen com deia Cervantes.

Thomas F. Glick confesà que l’interessa la ciència als països petits. Dinamarca, per exemple, s’ha concentrat en 2 o 3 disciplines per poder competir. Així en física ha estat capaç d’omplir tots els seus llocs i començar a exportar. El mateix podem veure que li passa a Catalunya amb la fisiologia.

I al matí i a la vesprada va confesar que aquest país nostre li havia donat molt més del que ell li havia aportat. Se’l notava emocionat per tots els reconeixements del matí i el del Tribunal de les Aigües del dijous passat per la seua defensa de l’Horta.

I acabe amb el que va dir el professor Glick en el seu discurs al Paraninf de la Universitat de València: Contemplant l’Horta des de Godella a la darreria dels seixanta,… el Túria era l’entrada a un paradís real.

Foto: Thomas F. Glick a la presentació del tercer volum de La ciència en la història dels Països Catalans. Enric Marco.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

Sargantanes al Parc Científic

3
Publicat el 31 de maig de 2010

Sargantana

Dissabte passat, el Parc Científic de la Universitat de València va celebrar el seu dia de portes obertes, Expociència 2010. Un passeig per les experiències muntades als edificis del Parc ha permés al visitant detindre’s en les diverses activitats dels grups d’investigació. Així, per exemple, l’Institut de Robòtica mostrava les seues simulacions 3D de conducció, l’Observatori Astronòmic ensenyava el cel nocturn en una cúpula i l’Institut de Física Cospuscular ens sorprenia amb les imatges de Peter Ginter sobre la grandiositat de l’LHC. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA) ensenyava les diferents classes de pa i animava els nens a fer-ne allí mateix.

El que més m’ha sorprés ha estat descobrir el treball del grup d’Etologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Una de les línees d’investigació estudia com la possibilitat de visió en l’ultraviolat de les sargantanes els permet comunicar-se entre elles. M’ha sorprés saber que els seus ulls tenen 3 receptors de color per als tres colors primaris i un altre, a més, per a l’ultraviolat. Nosaltres, simples humans, només en tenim tres. I amb aquests tres, i una àlgebra de colors ben coneguda, el nostre cervell en crea tots els altres. Per això quatre fotoreceptors impliquen una ampliació tridimensional de l’àlgebra de colors. Les sargantanes veuen milions de colors diferents als nostres, cosa que seria un paradís per als artístes plàstics humans (veritat Jordi?).

TricromiaSi l’ull humà només té 3 receptors de color que cobreixen la zona del màxim de la corba d’emisió de la radiació solar, entre les longituds d’ona de 400 a 700 nm, les sargantanes veuen, a més a més,  ja des del 300 nm en la zona de l’ultraviolat. De fet l’ultraviolat és una radiació filtrada en part per la capa d’ozó i és bactericida però molts animals en fan ús, entre ells els ocells i els lacèrtids (sargantanes i llangardaixos). Les sargantanes tenen unes taques laterals vora l’abdomen de color ultraviolat i els espècimens es reconeixen en si gràcies a les seues particularitats. Els ocells, però, també tenen la capacitat de veure-les i per això els poden caçar. Sort que la major part del temps les sargantanes estan ajagudes al sol i no mostren els laterals de l’abdomen. Les taques que reflecteixen l’ultraviolat són majors en mascles que en femelles essent un diferenciador sexual.

Altres animals com les abelles també són capaces de veure en l’ultraviolat i per això les plantes es fan ben atractives en altes freqüències lluminoses per afavorir la polinització.

Foto: Una sargantana, habitant de les dunes costeres valencianes, dissabte a Expociència. Enric Marco.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ciència al Tibidabo

2
Publicat el 13 d'abril de 2010

Feia temps que volia veure el remodelat Museu de la Ciència, CosmoCaixa, i encara no n’havia tingut l’oportunitat. L’estada d’uns dies a Barcelona ens ha permés passar-hi unes hores.

Primerament impressiona la grandiositat de l’edifici, inaugurat el 2004 i ampliat uns 50000 m2. L’antiga nau modernista que albergava el museu de la ciència que coneixia s’ha respectat i restaurat.

Entrem per la plaça de la Ciència que mira a la ciutat. Un gran rellotge solar horitzontal ens dóna l’hora bona mentre ens endinsem en la història de la vida per una rampa espiral que baixa sis pisos. Abans d’entrar admirem l’immens arbre de la vida reproduït a uns panells de vidre. Recorde com Darwin a l’Origen de les Espècie va fer el primer esborç d’arbre amb aquell comentari tan sugerent: I think

A la part superior de la rampa es representa la formació de la Terra i cada pas que fem avancen milions d’anys en el procés de formació de la vida. Després de girar unes quantes voltes, troben els primers rastres produïts per éssers vius fa uns 3800 milions d’anys. Més endavant troben les primeres formes de vida, els cianobacteris que van produir la primera contaminació a gran escala del planeta, la producció de l’oxigen.

Segueix…

Baixem fins al final i entrem a una immensa sala on admirem els rastres fòssils de diversos animals marins poc abans de morir. Allí veiem marques deixades per trilobits junt a l’animal o peixos morts en el procés d’engolir-se un peix més petit. Puc imaginar-me com la sorra va preservar aquests valuosos testimonis del passat pocs minuts després per a que ara els puguem estudiar i admirar la bellesa de la vida. La col·lecció dels insectes en àmbar és una joia de la casa des de fa anys i és realment impressionant. S’hi poden veure formigues, mosques, abelles… D’aquestes últimes es fa esment de la seua feina d’alt risc. La resina és usada com a material de construcció dels eixams i s’hi poden quedar fàcilment enganxades.

El Mur Geològic, uns talls de muntanya portats expressament, ens mostra els detalls de cada tipus de material, sense haver d’anar als llocs d’origen. Un llibre obert a la natura, amb material real i uns suggerents experiments per reproduir els volcans, les falles, els plecs o les dunes.

Però el que més em va sorprendre va ser passejar-me per un bosc tropical.  I trobar-me a les selves amazòniques, al Bosc Inundat amb fins a 100 espècies vegetals autòctones i a més, caimans, capibares, ocells del sol, anacondes, formigues talladores de fulles que pots veure al detall entrant i eixint del seu niu, granotes verinoses… I, cap al vespre, rebre la pluja des d’uns aspersors penjants al llunyà sostre de 6 pisos.

I no va faltar la visita a la llibreria del museu. Vaig veure moltes obres dedicades a Darwin i moltes edicions de Publicacions de la Universitat de València. Allí estava la versió catalana de l’Origen de les Espècies, traduïda per Juli Peretó i Andrés Moya. Mirant vas trobant admirables obres de divulgació científica que no veus enlloc més.  Jo, que sóc lector assidu de llibres de divulgació, em pregunte: per què només trobes llibres de ciència als museus de la ciència? Per què no els trobes a les llibreries normals?

Finalment em vaig fer una foto a la paret de les fòrmules més importants i més famoses de la física. D’aquesta, fins i tot, se’n venien xapes a la llibreria…

En eixir de l’edifici vàrem veure la cúpula de l’Observatori Fabra que tan bé dirigí Josep Comàs i Solà. Però d’ell ja en parlaré pròximament.

Foto: Bosc Inundat.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El món creatiu dels Darwin

3

Emma Darwin

Dimarts passat va ser un dia d’agradables sensacions. L’any Darwin segueix el seu camí amb conferències clarificadores, presentacions de llibres i altres actes. I he anat assistint a les activitats que he pogut. L’altre dia, però, va ser especial. L’amic Juli Peretó, junt amb Andrés Moya, presentaven a la Universitat la versió catalana de l’obra cabdal de la biologia, l’Origen de les Espècies de Charles Darwin, amb il·lustracions precioses de Carlos Puche.

I entre el públic, a la primera fila, una dóna de pell molt clara, rossa i amb el pel curt, seguia atentament la xerrada. I és aleshores quan hi vaig caure, que em diuen que és Emma Darwin, la rebesnéta de Charles i Emma Darwin.

I a la vesprada, ja al centre Octubre de València, la novelista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua familia que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

Segueix…

La presentació del llibre L’Origen de les Espècies es va realitzar al saló d’actes de l’aulari interfacultatiu de Farmàcia, que rebrà a partir d’enguany el nom de Sala Charles Darwin. Juli Peretó ens contà que ha estat una oportunitat d’acostar-se a una obra tan bella. El text s’ha alleugerit de la multitud d’exemples repetitius, per despertar l’interés i que penetre més en tots els àmbits de la cultura. Ens recordà que fa 100 anys, la Universitat de València va ser l’única que celebrà el centenari del savi anglés a tot l’estat.

La edició ha estat molt acurada, amb una revisió terminològica, un disseny gràfic i maquetació acurada.

Andrés Moya es va sorprendre que ja en segles anteriors, metges com Pierre Belon ja foren capaços de fer comparacions anatòmiques entre ocells i humans però no n’analitzaren les conseqüències. Només Darwin va descobrir el mecanisme de transformació d’un ser en un altre: la selecció natural.

Carlos Puche, il·lustrador científic, ens va contar que en acceptar l’encàrrec s’enfrontava a un repte: Darwin va decidir que l’Origen de les Espècies no portara cap dibuix.

Carlos va decidir dibuixar animals a partir de motius més pròxims, posar coloms valencians, gallines ponedores, ases mallorquins, animals no sempre fàcils de trobar. De vegades un passeig per la Valldigna el feia descobrir algun caragol o formiga que després passava al paper. I el resultat ha estat espectacular. Més de 200 dibuixos que il·lustren els exemples del naturalista que ens el fan més pròxim.

Els autors no només han editat la versió catalana de l’obra, sinó també la castellana i l’anglesa. Tres anys de treball molt fructífers i imagine que estressants… Enhorabona….

La vesprada va ser molt emotiva. Primerament Mercè Piqueras, divulgadora científica, ens féu un retrat d’Emma Darwin, la dona del científic.  La Mercè ens contà que Emma era una persona culta, d’educació liberal i que parlava francés, italià i una mica d’alemany. I tocava bé el piano.

El matrimoni amb Charles va ser segurament per amor en una època en que això no era la principal prioritat. I el científic, metòdic com era, va pensar-se molt en casar-se o no, fent una llista amb inacabables pros i contres.

El públic espectant omplia el saló d’actes de l’Octubre. Emma Darwin, rebesnéta del savi de Down, va entrar i tothom esperà. Amb només el 2% dels gens de Charles (o del 3%, com es va dir, ja que Charles es casà amb una cosina) el seu gust per la literatura no li ve de la genètica sinó de l’ambient cultural en que sempre ha viscut, amb un pare advocat, treballant al Foreign Office i una mare, professora d’anglés. Des de petita li van fer apreciar el valor de les paraules, de dir sempre la paraula justa.

Dedicada a la literatura, té escrites dues novel·les: The Mathematics of Love i A Secret Alchemy que tenen versió en castellà com La aritmetica del amor i Una alquímia secreta que eixirà publicada l’any vinent.

I la novel·lista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua família que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, enginyers, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

I és que el procés creatiu és comú a les dues branques del coneixement, en el que s’ha anant anomenant ciències i lletres.

I és que és ben conegut que Charles Darwin adorava la poesia. El Paradis perdut de Milton era el seu llibre preferit en el viatge en el Beagle. I al final dels seus dies, quan la malaltia ja no li permetia gaudir de les altres arts, només li quedava la música d’Emma com a plaer artístic.

Al Levante podeu llegir l’entrevista que li feren:

Levante-EMV: Emma Darwin: ´Darwin no se explicaría que la especie más avanzada esté destruyendo el planeta’.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La ciència i els mitjans

0

Ja he comentat alguna vegada el poc interés dels mitjans de comunicació per la ciència. De vegades la causa és la manca de veritables periodistes científics, d’altres és l’errònia visió dels mitjans que la ciència és avorrida o que és complicada d’entendre. També cal apuntar que de vegades els científics no es fan entendre o no estan massa interessats en divulgar el que fan.

Per fer un pont entre la ciència i la premsa, la Universitat de València va crear fa uns anys la Càtedra de Divulgació Científica.

En aquest organisme divulgador de la Universitat, treballa la periodísta Maria Josep Picó. Directora de la desapareguda revista de divulgació ambiental Nat, ara, entre altres coses, es dedica a ajudar a divulgar l’activitat científca dels investigadors que resta amagada i que cal fer conèixer a la societat.

Dilluns Picó va publicar un article al diari Levante on parla precisament del poc interés dels mitjans per l’acte de celebració del dia de Darwin, el passat 12 de febrer, al que va assistir el codirector de l’excavació d’Atapuerca, Juan Luis Arsuaga.

Segueix…

El sedàs de Darwin

Maria Josep Picó

Una nodrida cua de gent jove expectant, vibrant. Tots a l´espera pacient, amb una dosi de nerviosisme. Llibres i agendes en la mà per asol·licitar un autògraf. I amb càmeres per fer-se una fotografia amb el seu ídol. Emoció. Sorpresa general per la proximitat del personatge admirat. Però cap televisió filmant. Sospitòs… Perquè, tot i que aquesta joventut, amb indumentària informal i pentinats moderns, podria fer pensar que són aspirants a un reality show de cant o de ball, es tracta d´una filera d´estudiants de la Universitat de València que anhelen parlar amb el catedràtic de Paleontologia de la Complutense de Madrid i codirector de l´excavació d´Atapuerca, Juan Luis Arsuaga. No era tan avorrida la ciència? És ben cert que les vocacions científiques estan minvant entre els nostres adolescents, tanmateix, no podem despreciar ni oblidar la quantitat de joves que s´apassionen per aprendre, conèixer, descobrir… I són tan capaços de desmelenar-se en un concert de música indie com de viure intensament la ponència d´un científic de prestigi.

La concentració de 600 persones en València és notícia quan es troben a la porta d´un centre comercial a l´inici de les rebaixes. Quan esperen un cantant d´èxit a la recerca d´un autògraf. Quan pertorben el trànsit davant un hotel on s´allotja una actriu, especialment de Hollywood. Però 600 persones atapeïdes a l´espera d´entrar en una sala d´actes per a escoltar un científic. Això no genera cap entusiasme mediàtic. Per tant, mai no veurem per Canal 9 ni d´altres televisions -perquè la TDT tampoc no preveu un increment de la socialització de la cultura- entrevistes amb preguntes tipus: Què li ha semblat l´opinió d´Arsuaga sobre els naturalistes Darwin i Wallace? O, què li sembla que bipedisme fóra originat per un atractiu sexual més gran dels mascles davant les femelles? A poc a poc, la ciència es va silenciant, es va quedant darrere de les portes dels despatxos, a les classes i assetjada a les facultats i els centres d´investigació. Així, a poc a poc, sota el fals pretext que la ciència no interessa, perquè no és capaç de sumar les enormes audiències rendibles per a captar publicitat, les seues veus es van silenciant. Com em deia un company de professió recentment: «Sí, clar que m´interessen els científics! Però, sobretot, que siguen rars. I, si pot ser, que parlen de sexologia». Així, com altres matèries de caire social o ambiental, van desapareixent en l´imaginari social i, per tant, tampoc no generen cap atractiu als estudiants.

El dia en què Charles Darwin (1809-1882) hauria cumplit 200 anys, el passat dijous 12 de febrer, Arsuaga va ser contundent en el campus de Burjassot-Paterna: «La ciència ha d´eixir de les aules». I no solament això, la ciència ha de superar barreres, tòpics i conviure amb totes les àrees del coneixement. «La ciència ben feta és humanitats», recordava el professor, alhora que criticava que la universitat espanyola: «Encara és pre-darwinista, únicament hi ha una flama feble en algun departament, quan el pensament evolunionista ho hauria d´impregnar tot». De fet, tot podria passar pel sedàs de la teoria de la selecció natural, això sí, sense caure en despropòsits com el del sociòleg Herbert Spencer qui va intentar aplicar les idees de Darwin a la descripció de les societats. Va acabar defensant que aquestes havien de regir-se per la supervivència del més apte i que les desigualtats socials eren el millor motor de progrés humà.

«La vida porta existint 3.000 (o 3.800) milions d´anys sense que els éssers vius no sapigueren per què, fins que la veritat, per fi, va ser descoberta per Charles Darwin», citava Arsuaga a Richard Dawkins. Tal vegada, la qüestió és si polítics, mitjans de comuniació i ciutadania volem saber-la. I avançar. Perquè l´evolucionisme no està fossilitzat, sinó que continua creixent i obrint-se pas per a donar llum. Fem servir, doncs, el garbell darwinista.

Levante, 16 de març 2009

Foto: Conferència d’Arsuaga a Burjassot. Enric Marco

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

Els assessors científics d’Obama

4

Obama

Barak Obama, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, cada vegada està fent coses més i més interessants. No només està encisant a les classes populars, classes mitjanes i intel·lectuals sinò que també ja ha conquistat la ciència americana.

Tot això ve perquè fa uns dies es va fer públic el grup d’assessors científics d’Obama. Un conjunt del bo i millor de la ciència americana, amb dos premis Nobel i tot. Biòlegs, metges, biotecnòlegs i, fins i tot, l’astrofísic, Don Lamb, l’assessoren en ciència, tecnologia i innovació i és per això que quan en parla als seus mítings no l’erra.

Esperem que els votants americans ho valoren i el voten massivament. La ciència americana i la de la resta del món ho necessiten després del mandat de Bush i els seus prejudicis religiosos.

Segueix…

La campanya americana no s’assembla res a les nostres campanyes. És més llarga i per tant dóna temps a parlar de moltes més coses importants.

A Obama se li ha preguntat moltes vegades sobre ciència. Ha promés clarament un increment en la despesa per a recerca bàsica.

La meua administració incrementarà els fons per a recerca bàsica en ciències físiques, ciències de la vida, matemàtiques i enginyeria a un ritme que farà doblar els pressupostos de recerca bàsica en la pròxima dècada.”

També ha promés revitalitzar l’Assessoria Científica Presidencial, i que Bush no ha utilitzat en els últims 8 anys.

Al president actual els prejudicis religiosos l’han portat, els darrers 8 anys, a dificultar en tot el possible la investigació en cèl·lules mare, barrant-li  els fons a les entitats públiques.

Ara Obama és assessorat per un conjunt de científics dels camps de ciències de la vida i astrofísica:

1. Harold Varmus: President del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center. Premi Nobel de Medicina el 1989 per estudis de genètica del càncer. És un defensor dels drets civils en contra de la influència de la religió.
2. Gilbert Omenn: Professor de medicina interna, genètica humana i salut pública a la Universitat de Michigan. Ha denunciat les lleis anti-evolucionistes i és un lluitador contra les idees creacionistes.
3. Peter Agre:  Director del Johns Hopkins Malaria Research Institute. Premi Nobel de Medicina el 2003 i molt crític amb l’actitud de l’administració Bush contra el canvi climàtic.
4. Sharon Long: Biotecnòloga. Antiga directiva de Monsanto, empresa de biotecnologia en agricultura. Col·laborà amb les campanyes d’Obama i de Hillary Clinton.
5. Don LambAstrofísic de la Universitat de Chicago i expert en evolució estel·lar, és a dir com naixen, viuen i moren les estrelles. Ha lliutat fort per mantindre el pressupost de la NASA, ja que assegura que la ciència en la Nasa està desapareixent ràpidament. També està en contra de l’ús comercial de l’espai exterior.

Com veieu, Obama s’ha envoltat d’uns bons assessors de ciència i tecnologia que si és elegit president permetran aturar les actituds i fets acientífics del president actual.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Regaleu llibres d’astronomia

3
Diverses persones m’han demanat les últimes setmanes una llista de llibres de divulgació astronòmica. Jo ja fa temps que no en compre i els que tinc ja són obsolets així que m’he passejat per algunes llibreries de València i Gandia per fer una llista de llibres d’astronomia per a un lector sense massa coneixements previs. L’elecció d’un llibre determinat dependrà, al final, de cada lector.

La primera constatació, ja presumida, és que no he trobat cap llibre de divulgació astronòmica en català. No dic que no existisca sinó que a València i a Gandia no els he vist. Si algú en coneix algun li agraïria que m’ho comuniqués als comentaris.

L’altra és que la llista no és exhaustiva. Segur que hi ha molts més. Així que si en trobe algun altre més que considere interessant aniré comunicant-ho en aquest bloc.

He de dir que el criteri que he seguit per a la elecció dels llibres ha estat pedagògic. No m’agraden, per exemple, els llibres d’astronomia amb moltes fotos i poc de text. Per a fotos ja tenim internet, la Nasa i Apod.

Passe a posar la llista. Elegiu el que vos abellesca. De vegades posaré algú comentari.

Astronomía, Guias visuales de ESPASA, Ian Ridpath, 2007, ESPASA

Guía, constelaciones y mapas mensuales.

Molt detallada i molt visual.

Guía del Cielo 2008, Guía para observación a simple vista. Pedro Velasco y Telmo Fernández, 2007

Atlas Ilustrado del cielo. Atlas del Cielo. Susaeta.

Descubrir y compender el Cosmos. Guía pràctica para observar el cielo. Terence Dickinson, 2007 Tutor

Caido del cielo: guia para observar el firmamento de dia y de noche. John Naylor, Akal

!Bang! La historia completa del Universo. Patrick Moore, Chris Lintott i Brian May. Ed. Crítica. 2007.

Els autors d’aquest llibres són curiosos. Els dos primers són presentadors del programa de la BBC The Sky at Night. El tercer és el guitarrista de Queen que ara es dedica a l’astronomia i fins i tot ha fet tota o part de la seua tesi doctoral a l’Instituto de Astrofísica de Canarias.

A més a més mantenen la web Bang! The complete history… per posar-se en contacte amb els autors si és necessari.

El cielo al alcance de la mano. 50 experimentos de astronomía. Pierre Causeret,  Libsa, 2008.

Bé, això és tot de moment. Bon Nadal i fins l’altra.

Foto: May, Moore i Lintott, de la seua web.

Publicat dins de Ciència, Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El canvi climàtic i els mitjans

1

El canvi climàtic no és un monstre que ens persegueix i contra el qual cal lluitar. Nosaltres, amb el nostre model de vida l’hem creat i, per tant, cal assumir que és culpa nostra. No és alié a nosaltres així que hem de ser nosaltres qui podem evitar que les pitjors previsions s’acomplesquen. La premsa, en la recerca de bons titulars no ajuda gens a animar a la població i als governs a canviar el nostre model de societat i de desenvolupament econòmic. Sempre es destaquen i redacten les pitjors previsions. Maria Josep Picó, periodista i directora de Nat, ha presentat a Alzira, la Ribera Alta, el seu llibre “El canvi climàtic a casa nostra” de l’editorial Bromera i després va parlar dels tòpics mediàtics del canvi climàtic.

Les conferencies dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira s’han dedicat enguany a estudiar el canvi climàtic. Maria Josep Picó, periodista valenciana, directora de Nat i guanyadora del Premio Nacional de Periodismo Medioambiental 2005, va dissertar dijous 15 de novembre sobre les fal·làcies, exageracions i poca professionalitat dels mitjans de comunicació en referir-se al canvi climàtic.

Es denota una clara falta de professionalitat quan es senten comentaris com els de les locutores de Canal 9 davant les darreres inundacions a la Marina:
Mai s’havia vist la rambla tan plena o Tot l’any buida i ara s’ha desbordat  o quan et cau a les mans un diari gratuït amb  titulars catastrofistes com: Catalunya serà un desert.

Maria Josep va anar desgranant diversos aspectes del problema.

Ens va parlar de la hipocresia del nostres polítics com per exemple el conseller Blasco, quan ho era de Territori i Habitatge, i reclamava al govern central que pressionara per l’augment de les emissions de C02 de les empreses ceràmiques de Castelló, control·lades pel protocol de Kioto. Tanmateix el nostre govern valencià ens ven la moto i ens assegura que el País Valencià té l’aire més net de tot Espanya.

Sembla que València és una de les ciutats més contaminades lumíninicament d’Espanya. L’any passat gastà 10 milions d’euros en il·luminació, és a dir més que Barcelona que li dobla la població. Això ja ho note jo cada vegada que mire pel telescopi a Burjassot i el que veig és un núvol taronja cap al sud sobre València
Mentrestant l’alcaldessa inaugurava el dijous 231 faroles noves el mateix dia que l’Ajuntament i la Generalitat Valenciana apagaven els monuments emblemàtics de 20:00 a 20:05 h.

Ens hem carregat el litoral amb un urbanisme descontrol·lat. Exemples com Xàbia que està envoltada d’urbanitzacions, algunes construïdes sobre barrancs que de tant en tant s’omplen en qüestió d’hores. O com Marina d’Or construïda sobre l’albufera d’Orpesa però on la Generalitat Valenciana mai ha volgut reconèixer cap zona humida.

Hi ha tòpics que tenim molt assumits i que Maria Josep, amb la seua simpatia, va tractar de destruir. 
Encara que semble que no siga possible, hi ha ara més massa forestal que fa 50 anys. L’abandó del bosc i dels camps pròxims ha possibilitat que moltes espècies vegetals hagen conquerit territori i el bosc s’haja estés.

Hi ha un excés d’alertes, posant exemples de titulars de diari com:

  • Estalla (antes) la primavera
  • Nuevo paraíso en peligro

Hi ha també un muntó d’idees errònies i exagerades en altres titulars com:

  • Les cigonyes ja no emigren. És cert, ja que els abocadors de les ciutats estan més prop que Àfrica.
  • El clima golpea el país con furia
  • L’home culpable (la dona no!)

Els polítics negacionistes com Rajoy qüestionen el canvi climàtic o els de curt abast com el govern valencià es planyen que l’Ebre tire aigua a la mar i el transvassament no es fassa.

Des de fa uns mesos, però, tothom ha començat a prendre consciència sobre el canvi climàtic. La concessió del premi Nobel de la Pau 2007 al Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC) i Al Gore ha contribuït molt a aquest fet.
 
Nosaltres hem de fer molt i també cal obligar als nostres governs que treballen més.

No hi ha dubte que el canvi climàtic arribarà però depén de nosaltres que aquest siga suau i que no es complesquen les pitjors previsions. Com acabà dient Maria Josep:

Estem a temps i podem fer moltes coses.

Foto: Maria Josep Picó amb el seu llibre El canvi climàtic a casa nostra, de  Bromera, a Alzira. Enric Marco

Publicat dins de Ciència | Deixa un comentari

Joc d’atzar: Els planetes, de Dava Sobel

2
Publicat el 3 de maig de 2007

L’amiga Victòria del bloc El pèndol de petites oscil·lacions em convida a obrir un llibre de capçalera que estiga a prop de les meues mans aquest dies, cercar-hi la pàgina 139 i copiar el segon paràgraf, un joc d’atzar amb rerefons literari.

El meu llibre ha estat aquest: Els planetes, de Dava Sobel.

El segon paragraf de la pàgina 139 parla dels primers astrònoms que veieren l’anell de Saturn. Sembla que Galileu va ser el primer però mai ho va entendre.

Diu així:

Huygens sempre parlava de l’anell de Saturn com una sola entitat sòlida, que és com es concebia fins a l’any 1675, quan Jean-Dominique Cassini, director de l’Observatori de Paris, va detectar una línia divisòria fosca que partia l’anell en dues pistes concèntriques, la A (la més externa) i la B (la més interna i brillant). Amb el pas de dos segles més, va arribar la troballa d’un tercer segment, el tènue anell interior C, descobert l’any 1850. Amb tot, encara ningú no podia assegurar de què estaven fets els anells. Opinions enfrontades sobre l’estructura dels anells parlaven de bandes sòlides, eixams de petits satèl·lits, rius de líquid en òrbita i exhalacions de vapors planetaris.

Els planetes, Dava Sobel, Edicions 62.

L’autora ens condueix pels camins que han portat  a la comprensió del Sistema Solar amb un assaig on es parla d’astronomia però també de mitologia i de ciència ficció i també dels personatges. De l’autora de la fantàstica biografia de Galileu a través de les cartes de la seua filla: La filla de Galileu.

Juli Peretó parla d’aquesta autora en aquest apunt.

Passe la penyora a El bloc d’Enric Gil, josepblesa i El buit del temps.

Publicat dins de Ciència, Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El món de Jules Verne

1

Aquest any és l’any Jules Verne. Ara fa 100 anys que aquest escriptor francés va morir deixant un llegat de més de 60 llibres. Molts xiquets, ara ja adults, s’han introduït en la lectura amb les seues peculiars aventures on la ciència hi juga un paper fonamental en l’acció. Els protagonistes ixen de situacions compromeses pel seu coneixement de diverses tècniques científiques.

L’any 2005 és un any peculiar per a la divulgació de la ciència. Fa 100 anys de la publicació dels articles més importants d’Albert Einstein, entre ells la formulació de la Teoria Especial de la Relativitat. És per això que la Unesco va declarar el 2005 l’any mundial de la física. A casa nostra podem veure-ho ací. A més el 3 d’octubre vam poder gaudir d’un espectacle de la natura. La Lluna passà per davant del Sol i ens deixà veure només un anell fi de llum solar.

Però aquest any és també l’any Jules Verne. Ara fa 100 anys que aquest escriptor francés va morir deixant un llegat de més de 60 llibres. Molts xiquets, ara ja adults, s’han introduït en la lectura amb les seues peculiars aventures on la ciència hi juga un paper fonamental en l’acció. Els protagonistes ixen de situacions compromeses pel seu coneixement de diverses tècniques científiques.

Jules Verne, conegut per ací com Julio Verne,  va nàixer a Nantes el 1828 d’una família benestant. Va estudiar dret a Paris però no va exercir massa temps ja que volia ser escriptor. Va provar tots els gèneres: teatre, contes, poesia; i quasi sempre amb ben poc èxit. Amic d’Alexandre Dumas fill, aquest li va presentar l’editor Pierre Hetzel al qual lliurà el manuscrit de la seua primera novel·la, Cinc setmanes amb globus (1863). L’èxit immediat va fer encetar una fructífera relació entre editor i escriptor. La novel·la conta l’aventura en globus de tres persones per l’Àfrica equatorial i llavors el tema era realment d’actualitat ja que diversos exploradors estaven en aquella època recorrent l’Àfrica en busca de les fonts del riu Nil. Amb una habilitat sorprenent mescla fets reals amb d’altres de novel·lats, la qual cosa aporta una gran versemblança a l’acció. A partir d’aquest èxit es va dedicar exclusivament a la narració de temàtica científica i geogràfica.

L’editor Hetzel era un ferm partidari de la separació entre l’església i l’estat, defensava l’educació laica i tenia interés a introduir la ciència en la literatura. Estava convençut que la missió de l’educació és lluitar contra la ignorància i que sols així podia sorgir un nou ciudatà. Només si es posseeixen uns adequats coneixements pot existir una societat lliure i democràtica. Jules Verne era l’autor que millor va escampar aquestes idees de la mà de l’editor, que sovint corregia les novel·les per adaptar-les millor al seu projecte educatiu. Un exemple clar d’açò és quan obligà Verne a canviar el final de la seua segona novel·la, Viatges i aventures del capità Hatteras (1864-1865) en què el protagonista se suïcidava, per un final on només es tornava boig, ja que aquest fet podia ser negatiu per als lectors més joves.

Verne no tenia formació científica, però va saber relacionar-se amb científics de l’època. Passava hores als laboratoris de física i de química tot observant i preguntant. A més a més llegia regularment totes les revistes científiques, d’on treia totes les idees per a les seues màquines més sorprenents, com per exemple el submarí Nautilus de la novel·la Vint mil llegues de viatge submarí (1869-1870).

D’altra banda, no era un visionari com molts han afirmat. Tots els invents i aparells utilitzats en els seus relats eren certament novetats o prototips en la seua època. Ell només anà una mica més lluny en les aplicacions d’aquests invents.

També, molts dels seus lectors han trobat en els seus llibres una vocació per l’estudi de carreres científiques i tècniques. I açò els ho poden agrair a Verne i Hetzel. Tant és així que quasi 150 anys després de la publicació de les primeres novel·les, aquestes encara mostren l’encant dels misteris de la natura i com la ciència és capaç de descobrir-los i utilitzar-los en benefici del gènere humà.

Vos recomane vivament que llegiu o rellegiu alguna de la seues obres i veureu la modernitat del seu discurs. Agafeu, per exemple, La volta al món en vuitanta dies (1872), i notareu la confiança del protagonista en el progrés i la dominació de la Terra per la humanitat amb l’ús de la tècnica.

Per saber-ne més llegiu l’assaig de Jesús Navarro publicat enguany:

Somnis de ciència, un viatge al centre de Jules Verne, Jesús Navarro, Editorial Bromera i Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció Sense Fronteres, 19, 2005.

Publicat dins de Ciència, Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari