En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Per a gran part de la població l’energia nuclear té mala fama. El seu ús militar amb les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki ara fa 75 anys ha ajudat molt a bastir aquesta visió negativa, i molt més encara amb la guerra freda amb potències nuclears que disposaven (i encara disposen) de milers de míssils nuclears apuntant-se mutualment. Dit d’una altra manera, l’energia de l’àtom fa por.

Cal recordar que l’energia nuclear és un procés físic d’emissió espontània o artificial d’energia causada per algun procés de modificació de l’estructura d’un nucli atòmic, anomenat reacció nuclear. La natura és així, ens agrade o no. Vivim envoltats de processos nuclears (el Sol, els raigs còsmics, la radioactivitat del granit de les nostres cuines, alguns aliments…), als quals la vida en la Terra s’ha adaptat al llarg del procés de l’evolució. És el que s’anomena radioactivitat natural. Per això ha estat un avanç fonamental comprendre com funcionen aquests processos i, en la mesura del possible, tractar d’aprofitar-los per al benestar de la humanitat.

Tanmateix l’aprofitament de l’energia nuclear per a ús civil, aplicada a la medicina, a la investigació científica i més concretament a la producció d’energia elèctrica en centrals nuclears pateix molts dels estigmes (ben merescuts) de les aplicacions militars. Moltes vegades se’ls veu complementaris i fins i tot es posen en el mateix sac.

Parlant específicament de les centrals nuclears, una visió racional del tema, fugint d’afirmacions sense base científica ni tècnica, és necessària per allunyar-se  dels tòpics que se solen associar a l’ús civil de l’energia nuclear: cara. perillosa, innecessària i amb interessos ocults.

A més a més hi ha multitud de mites que s’associen de manera repetitiva a les centrals nuclears: que poden explotar com una bomba atòmica, que serveixen per construir armes atòmiques, que viure prop d’elles produeix càncer, que no hi ha tractament dels residus, que aquests contaminen l’entorn durant milers d’anys, etc…

Les centrals nuclears són perilloses, és cert. Però també ho és qualsevol empresa química o un emmagatzematge de productes fertilitzants. Recordem l’explosió d’una empresa a la petroquímica de Tarragona o l’explosió del port de Beirut, tots dos casos de fa només unes setmanes.

Com en els casos ressenyats, una gestió deficient de qualsevol instal·lació industrial  pot portar al desastre. I respecte a les centrals nuclears l’experiència de Txernòbil és l’exemple més clar. El deficient disseny de la central, les proves realitzades sense supervisió i la caòtica gestió posterior van ser, segurament, una de les causes de l’enfonsament pocs anys després de la Unió Soviètica. Recomane que veieu la minisèrie Chernobyl on tot això es veu de manera meridiana.

La bona gestió i manteniment d’una indústria ha de ser, per tant, la prioritat màxima per a que aquesta siga acceptada per la societat. I sembla que les centrals nuclears són especialment sensibles a aquest tema.

Però és que a més a més, l’ús de l’energia nuclear per produir electricitat és molt més segura que la utilització de combustibles fòssils, al contrari del que creu la gent. Si mirem les fantàstiques gràfiques del OurWorldinData ens assabentarem que és quasi tan segura com l’energia eòlica (punxeu la figura si voleu veure-ho més gran).

I en temps d’emergència climàtica, l’interès per la descarbonització de la societat és a hores d’ara màxima. Cal baixar de manera ràpida l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per això es pretén omplir les muntanyes de parcs eòlics i les zones rurals de parcs fotovoltaics. Els problemes mediambientals no seran menors. S’obriran nous camins per zones naturals, es posaran llums als molins, es perdran terres de conreu. El conflicte està assegurat. Però tot té un preu.

I quin paper pot jugar l’energia nuclear en la lluita contra l’esclafament global? Juntament amb les energies renovables pot ajudar a reduir la dependència dels combustibles fòssils, ja que una vegada construïdes, ja no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Molts pensen que l’energia nuclear serà, per tant, una solució necessària per salvar el món.

Amb aquesta idea Alfredo García, supervisor de la central d’Ascó, i divulgador científic, ha escrit l’interessant assaig,

La energía nuclear salvará el mundo, Derribando mitos sobre la energía nuclear. Planeta, 2020,

Alfredo García, conegut com a @OperadorNuclear a Twitter, amb un llenguatge amè i molt didàctic, desmunta totes les fal·làcies i mites al voltant de l’energia nuclear. Comença explicant que és això de la radioactivitat, sempre tan mal compresa, per passar ràpidament a detallar-nos el funcionament d’una central nuclear, aturant-se en tots els processos que s’hi fan, amb el problema dels residus i el futur de les noves centrals de quarta generació. La gran contribució de les centrals nuclears en la salvació del món (un planeta tal com el coneixem ara), és el tema de les darreres pàgines del llibre. I, perquè tot quede més clar encara, els ensenyaments del llibre no són només opinions de l’autor sinó que estan fonamentats en la seua llarga experiència en el treball supervisant les tasques a realitzar en la central en la que treballa sinó en l’abundant literatura científica i tècnica a l’abast de qui la vullga estudiar, una part de la qual podem veure en la bibliografia que clou el llibre.

En temps de pandèmia, fake news i pseudociències, l’opinió sobre qualsevol assumpte d’interès públic ha d’estar fonamentada en textos dels experts i en la literatura científica. Sense aquest bagatge intel·lectual previ que qualsevol pot adquirir per estudis o a través de bona divulgació científica, el ciutadà no serà realment lliure per expressar les seues opinions i prendre les accions que corresponguen.

Alfredo García amb aquest llibre ha contribuït a elevar el coneixement sobre l’energia nuclear i el seu aprofitament per a la generació d’energia elèctrica.

Ah! amb unes precioses il·lustracions realitzades pel seu fill Álvaro.

El meu llibre de Física General (J. Catalá, edició de 1975) defineix el metre com la distància que existeix, a 0ºC, entre dues marques paral·leles gravades en una barra de platí iridiat, mentre que el quilogram és la massa d’un bloc cilíndric iridiat, tots dos patrons de referència conservats a  l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (Bureau international des poids et mesures, BIPM, en francès) a Sèvres, prop de Paris.

Molt abans, però, el metre es va elegir de manera que fora la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Aquestes definicions són conseqüència del gran esforç científic realitzat a partir, sobretot, de la Revolució francesa, per harmonitzar les unitats de mesura i lligar-les a fenòmens físics independents dels costums, països i èpoques.

En aquesta colossal empresa participaren activament científics del nostre país com ara el roselllonés Francesc Aragó que mesurà el meridià per terres valencianes i de les Illes entre el 1806 i 1809 i el saforenc Gabriel Ciscar que participà activament en la Primera Convenció Internacional del Metre el 1806. Tanmateix, passats els anys, els físics s’adonaren que ni la Terra era totalment esfèrica, amb la qual cosa la definició tornava a ser un artifici humà i, encara pitjor, els patrons massa i metre ja no pesaven exactament un kilo ni mesuraven exactament un metre respectivament sinó que a causa de la corrosió, erosió, manipulació etc, l’exactitud ja no era suficient i ja no podien considerar-se patrons.

Per aquesta raó l’any 1960 la 11èna Conferencia General de Pesos i Mesures (CGPM) va decidir adoptar el Sistema Internacional d’Unitats (SI) i deslliurar-lo dels inconvenients d’un patró fets per materials degradables i per humans i lligar-lo a constants universals, per definició invariables en el temps.

El Sistema Internacional d’Unitats, abreujat SI (del francès Système international d’unités), és el sistema d’unitats més utilitzat al món (només els Estats Units, Libèria i Myanmar no l’utilitzen), tant en ciència com a la vida diària, i és l’evolució del sistema mètric decimal.

El Sistema Internacional ha anat desenvolupant-se a poc a poc i aquests últims anys ha acabat definitivament d’abandonar definicions basades en patrons humans per utilitzar patrons basats només en fenòmens físics reproduïbles.

I fa unes setmanes el Boletín Oficial del Estado (BOE) va dedicar unes poques pàgines a un tema diferent de la lluita contra la pandèmia del COVID-19 i va publicar les definicions exactes de les set unitats bàsiques del Sistema Internacional, i, per tant a partir d’ara, les oficials a l’estat espanyol, com ja ho són a la Unió Europea.

Fem el repàs detallat a cada unitat:

Un segon es defineix fixant el valor numèric de la freqüència del cesi, Δν_Cs, la freqüència de transició hiperfina de l’estat fonamental sense pertorbar de l’àtom de cesi 133 com 9 192 631 770 quan s’expressa en la unitat Hz, que és igual a s^-1.

Un metre es defineix fixant el valor numèric de la velocitat de la llum en el buit, c, com 299 792 458 quan s’expressa en la unitat m/s, on el segon es defineix en funció de Δν_Cs

Un quilogram es defineix fixant el valor numèric de la constant de Planck, h, com 6,626 070 15 × 10^-34, quan s’expressa en la unitat J s, igual a kg m² s^-1, on el metre i el segon es defineixen en funció de c i de Δν_Cs

Un ampere es defineix fixant el valor numèric de la càrrega elemental, e, com 1,602 176 634 × 10^-19 quan s’expressa en la unitat C, que és igual a A s, on el segon es defineix en funció de Δν_Cs

Un kelvin es defineix fixant el valor numèric de la constant de Boltzmann, k,com 1,380 649 × 10^-23 quan s’expressa en la unitat J K^-1, que és igual a kg m² s^-2 K^-1, on el kilogram, el metre i el segon es defineixen en funció d’h, c i Δν_Cs

Un mol és la unitat del SI de quantitat de substància d’una entitat elemental especificada, que pot ser un àtom, molècula, ió, electró, qualsevol altra partícula o un grup especificat de tals partícules. Es defineix fixant el valor numèric de la constant d´Avogadro, N_A, com 6,022 140 76 × 10²³ quan s’expressa en la unitat mol^-1

Una candela és la unitat del SI d’intensitat lluminosa en una direcció determinada. Es defineix fixant el valor numèric de l’eficàcia lluminosa de la radiació monocromàtica de freqüència 540 × 10¹² Hz, K_cd, com 683 quan s’expressa en la unitat lm W^-1, que és igual a cd sr W^-1, o cd sr kg^-1 m^-2 s³, on el kilogram, metre i segon es defineixen en funció d’h, c i Δν_Cs

Més informació:
Sistemas de unidades físicas Escrito por José Luis Galán García, Ed. Reverté 1987.

Imatges:

1.- Imatge generada per ordinador de barra de prototip internacional, fabricada amb un 90% de platí – un 10% d’aliatge d’iridi. Aquest va ser l’estàndard de longitud per al SI (sistema mètric) des de 1889 fins a 1960, quan el sistema SI va canviar a una nova definició de longitud basada en la longitud d’ona de la llum emesa per Kripton 86. Wikipedia Commons.

2.- Detall d’un exemplar del metre patró que Gabriel Ciscar portà de Paris. Enric Marco.

Tot el que cal saber sobre física, l’univers i el nostre lloc al món en set lliçons plenes de bellesa que han captivat els lectors italians.

Set lliçons breus de física
Carlo Rovelli

Llibres Anagrama
Traducció: Laia Font i Mateu
Publicació: 02/03/2016
ISBN 978-84-339-1529-0

La ciència ens ensenya com comprendre més bé el món, però també ens mostra com és d’ample allò que encara no sabem.

I és que malgrat els grans avenços del segle XX, i al contrari del que gran part de la societat creu, la ciència moderna no és l’explicació definitiva del món sinó que només pretén ser una aproximació a la realitat. Una realitat que, sobretot en la física contemporània, se’ns presenta fugissera i de vegades incomprensible.

Tot i això, el físic italià Carlo Rovelli, en el petit però dens llibre Set lliçons breus de física, s’endinsa en el difícil camí de fer comprensible, per a un públic no necessàriament de ciències, els fonaments de la física del segle XX, amb els seus èxits fulgurants, els seus fracassos, les seues contradiccions i especialment les conseqüències que se’n deriven per a la tecnologia actual i per al pensament humà.

L’obra, que ha estat un best-seller a Itàlia, explica com un poètic conte, amb sis capítols o lliçons, de manera senzilla però realment profunda, les grans teories que han permès el desenvolupament de la societat moderna: la Relativitat General i la Mecànica Quàntica. Unes teories potents però malauradament contradictòries entre si. La primera, la més bella i exigent de les teories científiques, segons el físic soviètic Lev Landau, ens aboca a un espaitemps continu en què la matèria i l’espai-temps es combinen contínuament, com un continu joc del gat i la rata. La segona ens du a un món estrany en què les partícules només existeixen quan interaccionen i on l’atzar hi juga un paper fonamental. En paraules de l’autor, la realitat sembla ser només interacció. Dues teories que tracten d’explicar el món però que no poden ser veritat al mateix temps. L’espaitemps corbat continu front a l’espai pla dels quàntums, dues maneres de veure el món que funcionen només en el seu àmbit d’aplicació.

Un físic no s’hauria de molestar per aquesta dicotomia. Els conflictes d’aquest tipus entre teories d’èxit són una oportunitat per avançar cap a una nova física. Són els moments en què quelcom ocult trau la poteta però no ens deixa veure gaire més. La natura sempre és tímida en mostrar-nos els secrets. Ara ens cal una teoria que ho unifique tot, com podria ser la Gravitació Quàntica de Llaços en la qual Carlo Rovelli n’és un dels desenvolupadors. Aquesta teoria proposa la quantització de l’espaitemps, en què, a semblança de la quàntica, tot és interacció. I, si un dia s’arriba a trobar un observable, si arriben a reeixir alguns dels experiments proposats, serà una veritable revolució de la física. De moment, però, cal continuar treballant.

I en aquesta nova realitat proposada què hi fem nosaltres com a humans? Quina és la realitat que percebem, quina és la nostra realitat, què és el temps, què és el present? En aquest món de la física contemporània on l’atzar i la interacció són la norma, som realment lliures? Nosaltres som el subjecte que observa aquest món amb el qual interaccionem, però al mateix temps en som part integrant d’aquest. Som fets també per partícules, llums i intercanvis de la mateixa manera que ho són les galàxies i els altres éssers vius de la Terra. Ho veiem des de dins i tractem d’entendre-ho amb la potent però limitada xarxa neuronal del nostre cervell. Carlo Rovelli, en la darrera lliçó, ens explica el seu punt de vista sobre la humanitat, sobre la complexa realitat de què estem fets. En definitiva, ens diu que allò específicament humà no ens separa de la natura, és la nostra natura.

El món que ens envolta, que hem vist per la finestra durant aquests mesos de confinament, ens sembla bell, continu, ordenat i que flueix al ritme de les estacions. Tenim però una visió desenfocada de la realitat. Veiem el llac amb l’aigua tranquil·la, però de lluny no en percebem l’estructura fina, les molècules d’aigua movent-se, trencant-se, els quarks dins dels protons vibrant, i, més subtilment encara, les possibles ínfimes porcions de l’espaitemps.

I acabe amb la mateixa expressió poètica en què acaba el llibre: A la riba del que sabem, en contacte amb l’oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè.

Quart llibre del confinament.

Joan Olivares va fer, fa uns mesos, una crònica més llarga i consistent sobre el llibre en Nosaltres La Veu.

‘Set lliçons breus de física’, de Carlo Rovelli

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Joan Olivares

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.

L’any 2020 ha començat i serà bo saber que podem esperar en el món de la ciència i tecnologia en els camps de l’astronomia, la física i la biologia. I com cada any la revista Nature ens ho explica. Tractaré de fer-ne un resum.

Astronomia i exploració espacial

Des del punt de vista de l’exploració espacial, Mart, la Lluna i el Sol seran els objectius principals de les agències espacials.

Mart rebrà enguany una veritable invasió terrestre.  La NASA llençarà el mes de juliol el nou explorador Mars 2020, que recol·lectarà mostres per ser recollides en futures missions. A destacar que per primera vegada es desplegarà un petit helicòpter per explorar més terreny al voltant del rover. Si tot funciona bé serà el seu quart rover marcià, després del Spirit, l’Opportunity i el Curiosity, que és l’únic que encara funciona. Tot un rècord. El nou explorador, de moment, no té nom popular assignat.

Rússia juntament amb l’Agència Espacial Europea llançarà també a l’estiu la missió ExoMars2020 i desplegarà una estació fixa, Kazachok, i un explorador mòbil en la superfície marciana. El rover, anomenat Rosalind Franklin en honor a la descobridora de l’estructura del ADN, buscarà proves de vida passada o present en Mart. L’anterior missió ExoMars2016 acabà de manera regular, ja que aconseguí posar el satèl·lit ExoMars Trace Gas Orbiter (TGO) en òrbita però estavellà el Mòdul de descens Schiaparelli. Ara esperem que aquesta vegada el rover europeu-rus arribe a la superfície sa i estalvi. De moment sembla que tenen problemes amb el paracaigudes.

L‘oposició de Mart del 2020 també serà aprofitada per Xina per envair-hi el seu primer mòdul de descens, Huoxing-1, que desplegarà un petit explorador. Vol aprofitar l’experiència dels seus rovers lunars.

I finalment, els Emirats Àrabs Units enviaran un orbitador, en la que serà la primera missió a Mart d’un país àrab.

La Lluna continuarà, com no podia ser d’una altra manera, sent un objecte d’interés per a les agències espacials. Xina continuarà amb el seu programa d’exploració amb la missió Chang’e-5 que retornarà  mostres de roques a la Terra. Mentrestant la missió Hayabusa2 del Japó arribarà a la Terra portant les preuades mostres de l’asteroide Ryugu. Per la seua part OSIRIS-REx arrencarà trossets de l’asteroide Bennu.

El Sol serà també protagonista enguany ja que a la sonda Parker que ja l’orbita, s’hi sumarà la gran nau europea Solar Orbiter, que amb 11 instruments científics, estudiarà de ben prop la corona i cromosfera solars.  A principis de febrer, un enorme coet Atlas V 411 el llençarà cap a la nostra estrella des de Cap Canaveral. Ja en parlarem.

Els científics de la col·laboració Event Horizon Telescope, que feren possible obtenir la primera imatge del forat negre de la galàxia M87 l’abril passat, tenen previst enguany donar-nos nous resultats espectaculars, aquesta vegada del forat negre supermassiu de la nostra galàxia, anomenat Sagitari A*.

A més a més, a final d’any es preveu publicar la nova actualització del mapa  3D de la Via Làctia, a partir de les dades de la missió Gaia. Les anteriors actualitzacions ens donaren molta informació relacionades amb l’estructura, el origen i l’evolució de la Via Làctia.

I els consorcis LIGO i Virgo continuaran descobrint ones gravitatòries causades per col·lisions de forats negres, estels de neutrons i, fins i tot forats negres i estels.

Física

Pròximament s´ha de debatre la proposta del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) de la futura construcció d’un nou col·lisionador sis vegades més potent que l’actual Gran Col·lisionador d’Hadrons LHC. Si s’aprova el projecte costaria uns 21.000 milions d’euros i caldria construir un nou anell de 100 km de circumferència sota la ciutat de Ginebra.

Des del descobriment del bosó de Higgs el 2012 no s’ha descobert cap nova partícula al CERN, per la qual cosa es pensa que cal construir màquines molt més potent per estudiar la matèria a més altes energies. Tanmateix, no tothom pensa que és bona idea fer unes despeses tan elevades per un retorn científic desconegut. La solució final la sabrem enguany.

I potser s’aconseguisca el somni de tot físic, aconseguir material sense resistència a temperatura ambient. De moment només s’ha pogut passar corrent sense pèrdues a molt baixes temperatures o a altes pressions. Però després de l’èxit dels compostos coneguts com a “superhidrurs de lantà”, que el 2018 van batre tots els rècords de temperatura per a la superconductivitat, els investigadors esperen sintetitzar superhidrurs d’itri que podrien ser superconductors a temperatures de fins a 53 ° C.

Finalment el sector energètic podria assolir una altra fita durant els Jocs Olímpics de Tòquio al juliol, quan es preveu que Toyota revele el primer prototip d’un cotxe alimentat per bateries d’ió de liti d’estat sòlid. Aquestes substitueixen el líquid que separa els elèctrodes de la bateria per un material sòlid, augmentant la quantitat d’energia que es pot emmagatzemar.

Moltes altres descobertes s’esperen en aquest 2020 en el camp de la biologia, com el del llevat sintètic, amb ADN creat en laboratori, les proves d’una vacuna contra la malària o el creixement d’òrgans humans en altres animals. Ho podeu llegir a l’article original de Nature.

Figures:
1- En una sala neta del Jet Propulsion Laboratory en Pasadena, California, els enginyers observen els primers moviments del Mars 2020 el 17 de desembre, 2019.

Per tercer any consecutiu el CEIC Alfons el Vell, el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València uneixen les seues capacitats científiques i didàctiques per a organitzar la Setmana de la Ciència de Gandia, del 4 al 8 de novembre.

Setmana de la Ciència 2019. Programa

En aquesta ocasió el programa inclou conferències a la Casa de Cultura de Gandia, obertes a tots els públics i tallers, xarrades i exposicions en diferents seus de Gandia, dirigides especialment a estudiants de col·legis i instituts, tant de la Safor com d’altres comarques.

Les persones més joves podran així aprendre a fabricar un fòssil, a imprimir en 3D, a fabricar flors interactives, coneixeran què són els ultrasons i com s’apliquen a la indústria i la fabricació d’avions… comprendran algunes de les relacions entre les matemàtiques i les arts, com la música, amb el dibuix i amb la màgia…

Així ho van explicar dijous 31 passat en roda de premsa Luis Miret, director del CEIC Alfons el Vell; Josep Àngel Mas, subdirector de Promoció del Campus de Gandia de la UPV i  Nahuel González López, regidor de l’Ajuntament de Gandia.

Mas ha expressat la satisfacció del Campus de Gandia per haver arribat a la 15a edició de la  Setmana de la Ciència, en els tres darrers anys coorganitzada amb el CEIC Alfons el Vell i la Universitat de València,  per tal de fer més efectiu l’objectiu d’acostar el coneixement a la ciutadania, especialment als més joves. “Cal destacat la implicació al 100% de tots els estaments que configuren la comunitat universitària en els diversos tallers organitzats: professorat, alumnat i tècnics, tots ells desinteressadament il·lusionats per compartir amb la societat els seus coneixements i el seu bon saber fer”.

Per la seua banda, el regidor de Cultura ha agraït “la tasca del CEIC Alfons el Vells i de les universitats, amb els quals col·laborem habitualment, en la divulgació científica entre la ciutadania de Gandia i la Safor, un veïnat molt curiós de coneixement, com demostra en moltes ocasions”.

La Setmana de la Ciència de Gandia compta amb el patrocini de la Càtedra Gandia Turisme Intel·ligent, la Càtedra IVIO, la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia i el suport de la Càtedra d’Innovació del Campus i la Unitat de Cultura Científica de la Universitat de València, entre altres organitzacions.

Entre les activitats desenvolupades dins del marc de la Setmana de la Ciència es troben tallers de sensibilització ambiental, impartits per estudiants del Grau en Ciències Ambientals del Campus de Gandia; tallers d’impressió 3D, una tecnologia que permet la creació d’objectes tridimensionals a través de la superposició de capes de materials.

Taller: ‘Existeixen els esperits?’, on es realitzaren experiments amb diferents freqüències de so, a més de visitar-se les cambres acústiques del Campus: anecoica i reverberant. Taller: Inspecció ultrasònica de materials, en el qual es coneixen les característiques físiques dels ultrasons i les seues múltiples aplicacions: en medicina, en indústria…taller sobre arts de pesca tradicional i adaptacions de peixos i organismes marins, on es poden observar i palpar organismes marins i peixos de la costa de Gandia, conèixer les seues característiques físiques i les seues funcions. Taller sobre flors interactives, on els estudiants aprendran a programar i construir flors-robot que interactuen amb l’entorn; Taller de fractals per a dibuixar amb matemàtiques; Espectacle ‘Ciència o màgia’? on es comprovarà que amb matemàtiques també podem fer màgia, amb la sola ajuda d’una baralla de cartes…

A més hi haurà un taller de Geologia on s’aprendrà que és i com fer un fòssil, un taller d’Arqueologia, per aprendre com pintaven en la prehistòria i el taller StatWars per aproximar la ciència de dades als estudiants de secundària.

Per altra banda,  la investigadora Ana Delgado Portela donarà nom a les Cambres Acústiques del Campus de Gandia de la UPV, en una iniciativa que es va començar l’any passat i amb la qual es pretén posar el nom de científiques rellevants a laboratoris del Campus, per a donar visibilitat a les dones en la ciència.

A més, tindran lloc conferències sobre el fem en la natura, els Objectius de Desenvolupament Sostenible i la situació a la Índia, dirigides a la comunitat universitària i a la

Conferències totes les vesprades a les 19.30h

Tots els dies, el CEIC Alfons el Vell organitza conferències

Iván Martí Vidal ofereix la conferència ‘Fotografiant la frontera del temps i l’espai’ oberta al públic, a la Casa de Cultura de Gandia, el dilluns 4 de novembre a les 19.30h. La presentació estarà a càrrec d’Enric Marco, conseller del CEIC i investigador de la UV.

Ivan Martí Vidal és doctor en Física,  IP projecte del programa d’Excel·lència CIDEGENT, GV, membre de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Ens explicarà com el seu equip de treball internacional va aconseguir la primera imatge del forat negre supermassiu de la galàxia M87 l’abril passat. La col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT), formada per 347 especialistes  ha merescut el premi Breakthrough de Física Fonamental, dotat amb 3 milions de dòlars i un dels més prestigiosos del món.

Marta Macho Stader ofereix la conferència ‘Érase una vez… ciencia hecha por mujeres’ oberta al públic, a la Casa de Cultura de Gandia, el dimarts 5 de novembre a les 19.30h. La presentació estarà a càrrec d’Enric Marco, conseller del CEIC i investigador de la UV.

Marta Macho Stader és doctora en matemàtiques i professora de Geometria i Topologia en la Universitat del País Basc i especialista en Teoria Geomètrica de Foliacions i Geometria no commutativa.

És editora i impulsora de l’espai digital Mujeres con ciencia de la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc dedicat a la difusió del paper de les dones en la ciència I a la visibilitat dels seus treballs tant de les pioneres com de les científiques actuals a més dels aspectes transversals a la ciència i els biaixos de gènere en la ciencia. per la que ha rebut diversos premis, entre ells el Premi Emakunde d’Igualtat el 2016.

El 2015 va rebre el Premi Igualtat de la Universitat d’Alacant pel seu treball divulgatiu i accions a favor de la visibilització de les aportacions de les dones científiques en el progrés social.

Sergi Maicas Prieto ofereix la conferència ‘Apocalipsi microbiana en un món sense antibiòtics’  oberta al públic, a la Casa de Cultura de Gandia, el dimecres 6 de novembre a les 19.30h. La presentació estarà a càrrec de Pasqual Molina, metge especialista i conseller del CEIC.

Sergi Maicas Prieto és doctor en biologia i professor de Microbiologia. Coordinador del Projecte Small World Initiative a la Universitat de València. Després de quasi un segle gaudint de l’acció dels antibiòtics com a eina fonamental en la lluita contra les malalties infeccioses, comencem a enfrontar-nos a un món on aquestes molècules perden la seua efectivitat. L’ús dels antibiòtics, de vegades d’una manera poc adequada, tant per a tractar infeccions com per a activitats menys altruistes –per exemple, l’engreix del bestiar força i accelera la disseminació de resistències entre els microorganismes. Malalties que es podien solucionar en una setmana comencen a ser la causa de la mort de moltes persones.

Ana Delgado Portela ofereix  la conferència ‘L’impacte de la contaminació acústica en les nostres vides, podem atenuar-lo?’,  oberta al públic, a la Casa de Cultura de Gandia, el dijous 7 de novembre a les 19.30h. La presentació estarà a càrrec de Romina del Rey, professora i investigadora de la UPV.

Ana Delgado és experta en acústica arquitectònica i mediambiental. Responsable de l’elaboració del Document Bàsic de Protecció davant del Soroll del Codi Tècnic de l’Edificació i vocal dels Grups de Treball dels Reials decrets de desenvolupament de la Llei del Soroll en el Ministeri de Medi Ambient. Representant del Ministeri d’Habitatge i de la Societat Espanyola d’Acústica en multitud de fòrums en aquest àmbit. Directora de la Revista científica d’Acústica i editora de publicacions de la Societat Espanyola d’Acústica, com la col·lecció de llibres “Temes d’Acústica”.

Juli Peretó Magraner ofereix la conferència ‘ L’origen de les espècies de Darwin: una invitació a la lectura’ oberta al públic, a la Casa de Cultura de Gandia, el divendres 8 de novembre a les 19.30h. La presentació estarà a càrrec d’Enric Marco, conseller del CEIC i investigador de la UV.

Juli Peretó Magraner és doctor en química i catedràtic de Bioquimica i Biologia Molecular. Actualment és Subdirector de l’ Institut Universitari: Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2sysbio). Els seus principals interessos de recerca estan relacionats amb l’origen i l’evolució primerenca de la vida, l’evolució del metabolisme, l’evolució simbiogenètica de les vies metabòliques, l’anàlisi estequiomètrica de les xarxes metabòliques i la història d’idees sobre l’origen natural i la síntesi artificial de la vida. És un expert en la vida i obra de Charles Darwin.

Exposicions i activitats a la Biblioteca- CRAI del Campus de Gandia

Des de la Biblioteca – CRAI han realitzat una selecció bibliogràfica sobre divulgació científica, que podrà consultar-se tot el mes de novembre en el hall de la Biblioteca del Campus de Gandia.

Exposicions sobre el fem a la natura i  la situació de la Ïndia rural completen la programació.

De vegades hi ha poblacions que concentren el bo i millor d’una determinada matèria. És el cas de la població de Gata de Gorgos, a la Marina Alta, origen de bons matemàtics però on, sobretot, destaca un matemàtic excels, Vicent Caselles, que malauradament ens va deixar massa aviat. En el seu honor s’acaba de celebrar-se al seu poble, les II Jornades Científiques Vicent Caselles, aquest any amb el suggeridor títol: Matemàtiques i Astronomia amb nom de dona. Els objectius d’aquestes jornades han estat:

• Contribuir a la visibilització de la utilitat de la ciència en el desenvolupament social.
• Commemorar les fites assolides per Vicent Caselles en el món de les matemàtiques aplicades a moltes branques de la ciència.

Les jornades s’han estructurat en tres conferències per a públic general i una observació astronòmica, diversos tallers i comunicacions per a públic més específic.

Aquests dies hem estat voltant per les jornades, participant en les diverses xarrades i organitzant la peculiar i mítica experiència de l’observació del cel de Gata, activitat realitzada amb l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Divendres a la vesprada, Isabel Cordero, matemàtica i membre de Virgo València, ens feu una divertida conferència en la que explicà la que ja és una nova branca de l’astronomia,  les ones gravitatòries, com mesurar-les i quins resultats espectaculars ens estant oferint. Els xocs entre forats negres, i entre estels de neutrons son més freqüents del que sembla ja que els detectors LIGO i Virgo ens ofereixen ja un succés a la setmana. Lluny enllà, més enllà de la nostra galàxia, fa milers de milions d’anys la mort violenta per col·lisió d’objectes supermassius és més habitual del que jo hauria imaginat. I molt bona manera de divulgar d’Isabel que va ser capaç d’explicar com es detecten les ones gravitatòries sense parlar d’interferències dels raigs làser que venen al llarg dels braços del detector.

Després de les preguntes ben interessants del públic, estudiants i gent del poble, passàrem a recuperar forces en una picadeta per preparar-nos per al plat fort de la nit, l’observació astronòmica.

Al pla del tir de colom,  els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor desplegàrem els nostres millors telescopis per admirar el cel de l’estiu. Una fina lluna de tres dies ja s’acostava a l’horitzó oest mentre els planetes Júpiter i Saturn en els constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari abraçaven la Via Làctia que pujava cap al zenit fins arribar al Cigne. Llàstima, però que aquest braç de la nostra galàxia no es veiera des de la Marina Alta per causa de la contaminació lumínica.

Els planetes citats, però també diverses nebuloses (M57) i cúmuls estel·lars (M13) foren el plat fort de la cita còsmica tot amanit pels relats de déus, mortals, herois i les  infidelitats diverses amb que la mitologia greco-romana va reomplir el cel nocturn de la civilització occidental. En acabar l’observació, passada la 1 de la matinada, ens férem una fotografia, encara que no tots varen eixir.

L’endemà de dinar per les muntanyes de Gata de Gorgos trobàrem un magnífic exemplar d’una femella d’escarabat Polyphylla fullo. Un escarabat gegant, el mascle de l’espècie del qual és encara més espectacular amb unes antenes grandioses. S’alimenta d’arrels de plantes en estat larvari i de fulles de pi en estat adult.

Dissabte 6 per la vesprada, segon dia de la jornada, era temps per als homenatge. Començàrem amb la presentació del llibre-homenatge Vicent Caselles, matemàtica i passió, tot recordant al gran matemàtic de Gata de Gorgos amb els seus familiars i amics. Es recordà la seua vessant científica, la inconformitat amb les estructures acadèmiques i el seu compromís polític amb el País. L’obra, de l’editorial Scito Edicions, va ser presentada per personal de l’editorial.

La segona xarrada homenatge de la jornada fou en record d’Anna Teresa Diego, estudiant d’astronomia a Argentina, assassinada per la dictadura. Una jove argentina amb avis de Gata que sa mare no va deixar mai de buscar per casernes i centres de detenció i que fou fundadora de las Madres de la plaza de Mayo. A l’acte participaren per videoconferència familiars argentins com sa mare i germana i el germà de son pare amb un valencià preciós així com familiars de Gata.

Entre aquests familiars caldria destacar Carme Miquel, escriptora, activista de la llengua, amiga, que va descobrir per als valencians aquesta trista història com una peça més del destí dolorós d’un poble. Carme Miquel, que havia preparat aquest acte en homenatge a la seua neboda, ens va deixar fa unes setmanes i han hagut de ser amics i el seu marit qui explicaren el seu treball de recerca, els contactes amb els familiars argentins, les declaracions dels companys de detenció que van sobreviure a l’infern. Per tant, l’homenatge a Maria Teresa Diago també ha estat, en certa mesura, un record a l’últim treball de Carme. L’acte va estar amanit per cançons de l’època interpretades pel cantautorTomàs de los Santos.

Finalment diumenge 7 de matí, Vicent Chorro, de l’Associació Meridià Zero, en la magnífica xarrada El Montgó i la mesura del meridià ens ha fer conèixer els treballs de Mechain, Biot i Aragó per a la definició del metro patró en el que la muntanya del Montgó va adquirir una importància fonamental. Des del seu cim es pogueren veure fàcilment  els senyals d’Eivissa i Formentera. Destacà els interessants treballs que s’estan fent per identificar els punts exactes des d’on aquests astrònoms feren les mesures per bastir el gran triangle geodèsic sobre la mar. Aquesta proesa no hagués estat possible sense Jean-Charles de Borda, creador del “cercle repetidor” que porta el seu nom per mesurar angles, eina fonamental per a l’amidament del meridià de París que va permetre la definició del metre patró.

Unes magnífiques activitats en les II Jornades Vicent Caselles Costa: Matemàtiques i Astronomia amb nom de dona, a les quals espere tornar l’any que ve.

Imatges:
Totes les imatges són d’Enric Marco, llevat de la primera, el cercle repetidor de Borda.

Per segon any, el CEIC Alfons el Vell uneix esforços amb la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València per fer una gran Setmana de la Ciència. Totes les vesprades a les 19:30 tindrem conferències de primer nivell i obertes al públic en general i, pels matins, un munt d’activitats, tallers, exposicions, teatre, màgia o fins i tot un vaixell que hem posat a disposició dels centres educatius per acostar la ciència als nostres joves.La Setmana de la Ciència ha esdevingut un dels moments claus en el nostre calendari. Una setmana on concentrem els esforços de tot un any treballat per acostar la ciència a la societat en general però a la joventut en particular. Perquè des del CEIC Alfons el Vell tenim clar que la ciència és cultura i fer esforços per tindre una societat més culta i sàvia és la raó de ser de la nostra institució.

A més, la Setmana de la Ciència és un exemple organitzatiu, ja que uneix els esforços i els recursos de les nostres dos grans universitats amb la nostra modesta però digna institució, mostrant un camí de col·laboració i treball compartit que ofereix un resultat i que ens aclapara i ens ompli d’orgull. Només algunes xifres del que trobarem aquesta setmana: Vora 1.200 joves de 13 centres educatius passant per alguna de les 45 activitats organitzades en alguna de les tres seus que oferiran activitats de manera paral·lela (el Port, el Campus de la UPV i la Casa de la Marquesa). Tot un luxe.

(de la benvinguda a la Setmana de la Ciència al blog del CEIC Alfons el Vell)

Setmana de la Ciència 2018. CONFERÈNCIES
Setmana de la Ciència 2018. TALLERS

Projecte Belharra

La programació és:

DILLUNS 5

10:00 h. Casa de la Marquesa, Exposició/tallers: Una visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller de Matemàtiques. A càrrec de: Salva Fuster.
10:00 h. Campus, Taller: Educació Ambiental. A càrrec de: Paloma Herrera. 
10:00 h. Port,  Activitats diverses al Port de Gandia.
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra)
11:00 h.  Campus, Taller: Impressió 3D. A càrrec de: Tomàs Sogorb
…….       Urbalab, Taller: Animació 2D-3D. (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Ones gravitacionals.  A càrrec de Fernando Barbero, Investigador científic  CSIC. Instituto de Estructura de la Materia – Madrid

Resum:

El descobriment de les ones gravitatòries ha marcat una fita en la història de la física. La seua existència, predita fa més d’un segle per Einstein, ha estat confirmada recentment en els laboratoris LIGO i VIRGO. A més de la importància que sempre té en ciència confirmar totes les prediccions de les teories fonamentals, la detecció d’aquest tipus d’ones obre una nova finestra per a l’estudi de l’univers i una nova era en l’astronomia. La xerrada discuteix en primer lloc el que són les ones i els fenòmens ondulatoris com a pas previ per a explicar en què s’assemblen i en què es diferencien les ones gravitatòries d’altres fenòmens ondulatoris més familiars. La segona meitat de la xerrada es dedicarà a aspectes específics de les ones gravitatòries, el seu context teòric, la seua detecció i les seues aplicacions a l’astrofísica.

DIMARTS 6
10:00 h. Casa de la Marquesa, Exposició/tallers: Una visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Urbalab, Taller de Fractals. A càrrec de: Anna Vidal Meló. Professora UPV-EPSG
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller: La bioquímica a les teues mans. A càrrec de: Ismael Mingarro i María Jesús García Murria, Dep. Bioquímica i Biologia Molecular, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Campus, Taller: Inspecció ultrasònica de material.
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
…….       Urbalab, Taller: Noves tecnologies. Coneixes Arduino? (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Ecosistemes costaners i fitoplàncton vistos des del espai. A càrrec de Maite Sebastiá Frasquet. Dra en Ciències Ambientals. Escola Politècnica Superior de Gandia, UPV

Resum:

Com a usuaris de les platges som conscients de les variacions de color que ofereixen les seues aigües. Aquest color és un atractiu del que es fa ús en campanyes de promoció turística, sent especialment desitjada la transparència de les aigües. En aquesta xarrada explicarem a què es deu el color de l’aigua, i especialment ens centrarem a un component molt important: el fitoplàncton. Gràcies al sensors remots i les tècniques de teledetecció podem observar el color de l’aigua des de l’espai, i detectar canvis com els produïts per floracions de fitoplàncton 

DIMECRES 7

10:00 h. Casa de la Marquesa, Exposició/tallers: Una visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
11:00 h. Casa de la Marquesa, Taller de llum, química i acció.  A càrrec de: Raquel Galian, Institut de Ciència Molecular – ICMOL, UV
10:00 h. Campus, Taller: Educació Ambiental. Paloma Herrera. 
10:00 h. Campus, Existeixen els Espectres? Romina del Rey
10:00 h. Port,  Activitats diverses al Port de Gandia.
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
………..   Campus, Taller: Flors interactives. A càrrec de: Asun Pérez. La professora contactarà amb els centres.
…….       Urbalab, Taller: Impressió 3D. (Contactar amb Urbalab).
16:30 h. Urbalab, Pon tus manos en la física A càrrec de: Chantal Ferrer (Física Aplicada i Electromagnetisme, Facultat de Física, UV) i Ana Cros (Institut de Ciència dels Materials, UV). (Dirigit al Professorat).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Fractals i caos: l’aventura de la complexitat. A càrrec de Vicent Martínez. Catedràtic d’Astronomia i Astrofísica. Universitat de València.

Resum

Galileu Galilei, en la seua obra El assajador, deia que el llibre de la natura estava escrit en llenguatge matemàtic. Efectivament des dels temps d’Arquímedes, Pitàgores i Euclides fins als nostres dies, les matemàtiques s’han utilitzat amb gran èxit a l’hora de descriure els fenòmens de la natura, però hi ha molts aspectes d’ella que presenten asprors, irregularitats i fins i tot formes caòtiques que la geometria clàssica no pot descriure adequadament. Els fractals i la teoria del caos han contribuït a revelar de manera senzilla estructures complexes de la natura que semblaven escapar-se al llenguatge de les matemàtiques tradicionals, des del plegat del genoma humà fins a la distribució de les galàxies, des dels ritmes cardíacs fins al moviment estrany de petits satèl·lits en el sistema solar.

DIJOUS 8

 9:30 h. Port,  Taller acústica submarina. A càrrec de: Isabel Pérez Arjona
10:00 h. Casa de la Marquesa, Exposició/tallers: Una visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller:  Vols un fòssil? Fes-ho tu mateix. A càrrec de: Erica Boisset i Teresa Sáez Máñez, Museu d’Història Natural de la Universitat de València.
10:00 h. Campus, Taller: Educació Ambiental. A càrrec de: Paloma Herrera.
10:00 h. Campus, Existeixen els Espectres? A càrrec de: Romina del Rey
10:00 h. Port,  Activitats diverses al Port de Gandia. A càrrec de: Miguel Rodilla
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
………..   Campus, Taller: Flors interactives. A càrrec de: Asun Pérez. La professora contactarà amb els centres.
…….       Urbalab, Taller: Impressió 3D. (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Restaurant Visconti, Bar de ciències.  Qué és menjar sa?: Els dubtes, mites i enganys més extesos sobre l’alimentació. Presentació del llibre «¿Qué es comer sano?» A càrrec de J.M. Mulet. Dr. en química i investigador a l’Institut de Biología Molecular i Cel·lular de Plantes (IBMCP). Universitat Politècnica de València.

Resum:
En el món de l’alimentació i la nutrició circulen molts mites i informacions falses, i és difícil orientar-se en aquest maremàgnum informatiu. Que no sapiem filtrar aquesta informació afecta no només als nostres hàbits de compra sinó també a la nostra salut. Els mites neixen i moren, i alguns fins i tot reneixen al cap d’un temps.Durant la conferència parlarem del que hi ha de cert o de fals darrera de molts d’aquests mites.

DIVENDRES 9

 9:30 h. Port,  Taller acústica submarina. A càrrec de: Isabel Pérez Arjona
10:00 h. Casa de la Marquesa, Exposició/tallers: Una visita al genoma. A càrrec de: Lluís Pascual, Dep. Genètica, Facultat de Ciències Biològiques, Universitat de València
10:00 h. Casa de la Marquesa, Taller: Màgia i ciència. Jaime Gómez-Hernández, catedràtic d’Enginyeria Hidràulica en la Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la UPV 
10:00 h. Port, El Cofre del Mar (activitats al port i al vaixell Belharra).
11:00 h. Campus, Teatre: Hypatia, la luz del pensamiento. Companyia: Los Gatos con Batas
………..   Campus, Taller: Flors interactives.  A càrrec de: Asun Pérez. La professora contactarà amb els centres.
…….       Urbalab, Apropament a l’univers Dron (Contactar amb Urbalab).

19:30 h. Casa de la Marquesa Sala B. Conferència-Col·loqui: Si els dinosauris pogueren parlar!… A càrrec de Maite Suñer Fuster. Dra. en Paleontologia. Directora del Museu Paleontològic d’Alpuente.

Resum:

Encara que d’alguna manera les roques i els fòssils sí parlen. La qüestió és saber desxifrar què compten. Com si de detectius del passat es tractés, tractarem de traduir al nostre llenguatge algunes de les “pistes” que els fòssils de dinosaures i altres organismes han deixat. Per finalitzar farem un recorregut per la Comunitat Valenciana per a conèixer com era la nostra terra durant l’era Mesozoica, quan els dinosaures poblaven el planeta.

DISSABTE 10

12:00 h.  Biblioteca Central, Teatre: La  Inspiración de Mary Shelley.  A càrrec de Los Gatos con Batas. Activitat oberta
al públic infantil i juvenil. Reserves a la Biblioteca.

 Imatges:

El vaixell Belharra i les tripulants Noèlia i Uxue. Algunes de les activitats es faran al port. Enric Marco.

La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos.

Haurem de tornar a endarrerir el rellotge i podrem dormir una hora més. Però després de l’enquesta realitzada per la Unió Europea a tota la ciutadania, potser aquest siga el darrer canvi estacional. D’això en parlava l’altre dia al Matí d’Àpunt, la nova televisió valenciana.

En aquest assumpte del canvi d’hora hi ha molta confusió, llegendes urbanes i sobretot opinions personals basades en percepcions a curt termini.

Amb el canvi d’hora que es produirà aquesta matinada es retornarà a l’anomenat horari d’hivern. Des de l’últim cap de setmana de març fins al darrer d’octubre s’ha afegit una hora al temps del fus horari on es troba assignada Europa Occidental (Alemanya, França, Espanya). Durant aquest període, l’hora oficial de l’eixida i la posta de Sol s’ha avançat una hora. Així, amb aquesta hora afegida, a les nostres terres la posta de Sol el 21 de juny ocorre cap a les 21:30 mentre que a Galícia, es retarda passades les 22:00. Aquest és, per tant, un canvi d’hora estacional.

A partir del diumenge retornem a l’horari d’hivern. Tanmateix, de manera més correcta, s’hauria de dir que retornem a l’hora assignada al fus horari on l’estat espanyol ha estat assignat, el fus horari GMT+1

A finals dels segle XIX, l’augment de la rapidesa de les comunicacions, pel telègraf però sobretot pels horaris dels ferrocarrils, va obligar a adoptar un sistema global i coordinat de l’hora. En la conferència de Washington, l’any 1884, es va acordar dividir la superfície de la Terra en 24 fusos horaris de 15º d’amplada, en que l’hora del meridià central seria adoptada per a tot el fus. El primer meridià seria el meridià que passa per l’Observatori de Greenwich (Londres). El primer fus seria anomenat GMT (Greenwich Meridian Time).

Donat que l’estat espanyol es troba dins d’aquest fus, a partir de l’1 de gener de 1901, s’adoptà l’hora oficial de Londres. D’aquesta manera els horaris s’ajustaven el màxim possible a l’horari solar, molt més al nostre país situat a la riba de la Mediterrània, ja que ens travessa el meridià de Greenwich, i molt menys a Galícia a quasi 1000 km cap l’oest.

En aquest fus inicial on se situà l’estat espanyol, s’hi s’afegí moltes vegades una hora estacional en estiu. L’excel·lent estudi de Pere Planesas de l’Observatorio Astronómico Nacional ho explica detalladament: La hora oficial en España y sus cambios.

El començament de la dictadura de Franco portà a un canvi definitiu del fus horari “natural” de la península ibèrica. En un decret datat el 7 de març de 1940 s’acordà avançar una hora a partir del 16 de març, i, per tant, passar al fus GMT+1: ” Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo…..”.

Si bé durant molt de temps s’ha considerat que aquest canvi era causat per l’aliança de l’Espanya franquista amb l’Alemanya nazi, nous estudis (mireu els dos fulls finals de l’estudi de Pere Planesas) no ho avalen. No s’ha trobat documentació sobre el perquè d’un canvi que ja s’estava coent a tot Europa. El mateix any canviaren al GMT+1 la França ocupada i, fins i tot, la Gran Bretanya per coordinació dels fronts de guerra. Tanmateix la Gran Bretanya tornà al fus original GMT en acabar la guerra.

Va ser a partir de la crisi del petroli del 1973 que s’afegí de manera sistemàtica a tot Europa l’hora estacional de l’estiu. Així en estiu estaríem en GMT+1 (+1, hora estacional). Si bé en aquell moment es va fer per estalvi energètic, molts estudis recents destaquen que l’estalvi que s’aconsegueix actualment no passa del 5%, fins i tot, d’altres diuen que no s’arriba al 2,5%. A més a més, sembla que aquest canvi estacional té efectes nocius sobre col·lectius vulnerables com nens i ancians.

D’aquí ve l’enquesta que va organitzar la Unió Europea entre el 4 de juliol i el 16 d’agost d’enguany. ¿S’ha de mantindre l’horari d’estiu? Un 84% dels europeus que van votar estaven d’acord a eliminar el canvi estacional. Si el parlament europeu ho avala, potser el canvi d’aquest cap de setmana siga l’últim.

Tanmateix els estats membres de la Unió tenen ara el permís per revisar aquesta proposta i fins i tot canviar de zona horària. Si bé el govern de Portugal va preguntar directament a l’Observatori Nacional de Lisboa que era el més convenient (quedar-se com estan), l’estat espanyol ha nomenat un Comité d’Experts per estudiar durant 6 mesos que s’hauria de fer: “Se encargarán de la elaboración de un informe de evaluación de las disposiciones reguladoras del cambio horario, así como sobre la conveniencia de mantener en nuestro país la hora de Europa central.”

El problema que rau ací és que és molt difícil, sinó impossible, conjugar unes hores donades per uns fusos horaris disposats al llarg de meridians, pensats per a necessitats de transport i comunicacions, amb uns horaris pensats per a humans que viuen més d’acords amb l’eixida i posta del Sol.

Per tot això, quins horaris ens serien més convenients? Ajustar-se més al Sol sembla el més raonable com expliquen els científics del Cronolab, el Gabinet de Cronologia de la Universidad de Múrcia. També denoten que canviar el fus horari implica un canvi en l’estil de vida, que ens acostaria més als estàndards europeus (horari de menjars, prime time televisiu, final de la jornada laboral).

Altres científics com Jorge Mira o Jose Maria Martin Olalla no estan tan convençuts de canviar res i creuen, amb arguments sòlids, que no hauria de tocar res. Realment les hores d’eixida del sol avancen de manera obliqua per Europa i no tenen res a veure amb els fusos horaris. Llegiu “¿Por qué cambiamos la hora, por qué la cambiamos ahora y qué tiene que ver con los horarios de trabajo?”

La biòloga del Cronolab, María de los Ángeles Rol de Lamas i el físic Jorge Mira estan en el Comité d’Experts del Ministeri de la Presidència, entre altres científics i tècnics. Ja veurem si en trauen l’entrellat ja que el problema és ben difícil.

Documents:

Al nostre país el paisatge natural ha estat profundament transformat al llarg dels segles pels humans. Els territoris salvatges originals quan els humans eren caçadors recol·lectors han desaparegut i han deixat pas a boscos esquifits, zones de conreus, masos dispersos i àrees urbanes totalment humanitzades. Grans àrees d’arbrat antigues han quedat reduïdes per l’aprofitament forestal, pels incendis, per la desídia dels gestors del territori a arbres aïllats que aguanten valents com a testimonis d’un passat gloriós.

Aquests arbres vells, grandiosos s’han guanyat moltes vegades un nom propi. Com a exemple tenim el Faig Pare (Fagus sylvatica), arbre que trobarem a la Sénia (el Montsià), el faig remarcable situat més al sud d’Europa. Aquests arbres, a més, formen part del pulmó de la Terra. Amb l’invent de la fotosíntesi, les plantes i, clar els arbres, han jugat un paper fonamental en la vida a la Terra, ja que, a més de mantenir el nivell normal d’oxigen a l’atmosfera, gairebé totes les formes de vida en depenen directament com a font d’energia, o indirectament com a font última de l’energia al seu aliment.

De nit, però, els arbres dormen. Sense llum solar, la fotosíntesi s’atura. Podem dir que els arbres descansen, cansats per la feina que fan per sobreviure i, indirectament per nosaltres. És el moment de la vida nocturna adaptada a la foscor, més fresca, més tranquil·la. Lluny dels humans, els arbres dormen sota una cúpula plena d’estels, acaronats per la banda lletosa de la Via Làctia,

El fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, ha captat aquests moments màgics, de remor somorta, d’hores de foscor en que els únics llums són els de la celístia i els ha presentat en l’exposició Quan dormen els arbres, organitzada pel Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Aula de Natura. En les fotos realitzades en les comarques que envolten els Ports de Tortosa-Beseit s’endevinen, això sí, la llunyana presència humana a l’horitzó amb les cúpules de llum contaminant dels pobles veïns. En fer-se de nit, el fotògraf ha dedicat hores per congelar aquestes hores de descans, per aconseguir captar la bellesa d’aquests arbres adormits.

Com en una confluència evolutiva dels nostres interessos, m’hi vaig acostar dimarts 25 de setembre al Jardí Botànic en admirar un reclam de l’exposició Quan dormen els arbres. La foto de portada de l’exposició (primera imatge del post) actuà com un imant per a mi. És foto de natura però també glorifica la bellesa del cel nocturn. La imatge ho té tot. La natura nocturna representada pel Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) en primer pla, la Via Làctia que puja des del sud en una nit d’estiu, on s’hi detecta clarament el cúmul de Ptolomeu (M7), i amb els llums contaminants al fons, segurament de Morella.

La inauguració de l’exposició de Lluís Ibáñez es complementà admirablement amb una visita nocturna al Jardí Botànic. Conduits pel director Jaume Güemes, i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació, passejàrem a fosques pels camins, sentint els arbres dormint, en una nit de lluna plena, malauradament amagada darrere d’uns gruixuts núvols.

Tanmateix, la llum de la ciutat, la contaminació lumínica no deixa dormir correctament les plantes. Els llums dels equipaments públics i privats dels voltants envaeixen l’espai del Jardí, i, a més a més, la resta de la ciutat li envia parts dels llums dels carrers reflectits en la volta del cel nocturn.

Alguns de les explicacions sobre alguns dels arbres present ens resultaren d’allò més interessants. Com el Ginkgo biloba, l´espècie viva més antiga de la Terra, ja que forma part de la coberta vegetal terrestre des de fa més de 200 milions d´anys. Al Jardí s’hi troben tres exemplars d´entre els quals destaquen dos, un mascle i una femella, que possiblement siguen els més antics de l’estat, amb uns180 anys cadascun.O com les diferències entre la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la canària (Phoenix canaria), aquesta darrera més sensible a l’atac del morrut roig.

I en això arribarem a una vista icònica del Jardí, la Carcassa, una perspectiva de palmeres que semblen un castell de focs artificials, en aquell moment congelat sobre un cel ennuvolat.

Els únics llums del Jardí eren els del l’Umbracle i els Hivernacles tropicals. L’Umbracle, un cobert que hi deixa passar l’aire, és el lloc on traslladaven a l’estiu algunes plantes exteriors per protegir-les de la sequera i de la calor extrema. Va ser construït a principis del segle XX i té clares referències astronòmiques ja que albergà la recepció de benvinguda al famós astrònom francés Camille Flammarion, de camí cap a Elx per observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Ara, sobre la bassa central i una escultura d’Alfaro, penja una epífita, el clavell de l’aire (Tillandsia aeranthos), planta sense terra que sobreviu amb la humitat ambiental i els nutrients que recol·lecta de l’aire (pols, fulles que cauen i matèria procedent dels insectes) a través de les estructures en les fulles anomenades tricomes.

Una exposició ben interessant i un recorregut nocturn que cal que es repetesca. Com he dit moltes vegades, la natura no es viu només de dia, sinó que a la nit hi descobrim uns altres aspectes ben diferents.

L’exposició Quan dormen els arbres es podrà veure a l’estufa freda del Jardí Botànic fins el 18 de novembre. No us ho perdeu.

Imatges:

1.- Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) Pena-roja de Tastavins, el Matarranya. Lluís Ibáñez. Del cartell de l’exposició.
2.- 3.- Vista general de l’exposició. Enric Marco
4.- Presentació de l’acte amb Lluís Ibáñez, Jaume Güemes i Eva Pastor. Enric Marco
5.- El Jardí Botànic de nit. Enric Marco
6.- La Carcassa. Enric Marco
7.- Palmeres. Enric Marco
8.- L’Umbracle, amb la planta penjada sobre la bassa. Enric Marco
9.- Hivernacles tropical. Enric Marco

Dilluns passat, dia 5 de març, presentàrem les associacions d’astronomia amateur valencianes, l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) i l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) al tercer Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica que s’ha celebrat aquesta setmana a la facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València.

Per estalvi de temps i donat que les nostres associacions astronòmiques fan activitats de divulgació de l’astronomia semblant, vàrem decidir presentar la nostra ponència conjuntament, Jordi Cornelles, com a president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS.

Hem participat en una sessió amb un bon grapat d’associacions per presentar projectes de divulgació científica per a la futura Federació Valenciana d’Associacions de Divulgació Científica. Tots junts i coordinats podrem fer moltes coses.

Vàrem intervindre:

“Divulgadores y centros de enseñanza, una relación más cercana”, Alberto Aparici.

“Una oca en mi café”, Ignacio Crespo Pita.

“Divulgant la bellesa de l’Univers. Les associacions d’aficionats a l’astronomia AVA i AAS”, Enric Marco i Jordi Cornelles.

“Quart es ciencia, divulgar ciencia en un pueblo”, Begoña Fanjul.

“Fiestas masivas como sustrato para la divulgacion cientifica: La Falla Inmaterial”, Francisco Grimaldo y Emilia López Inesta.

“CEFIRE CTEM: Formando, divulgando y fomentando encuentros”, Elena Thibaut Tadeo y José María Sanchís Borrás.

“SAPiencia: desde el ámbito local hasta la federación autonómica”, Avelino Vicente.

“Proyecto ASSTEC”, Nuria Carrasco Vela.

“Piratas de la ciencia”, Eva Pastor Serra.

“Asociación IEEEsbUV”, Daniel Garcia Costa.

“De la necesidad del pensamiento crítico en el arte”, Mabel Fuentes.

“La mesa multidimensional”, Carlos Romá Mateo y Andreu Escrivà.

Imatges:

1.- Foto de família després de l’encontre.
2.- Jordi Cornelles, president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS presentem una ponència conjunta sobre les nostres activitats de divulgació de l’astronomia.

L’any 2018 ha començat a caminar i les grans revistes científiques Science i Nature han fet les seues previsions del que ens oferirà la ciència durant aquest any.

La política científica no pot separar-se dels esdeveniments polítics que sacsegen el món. Així mentre el Regne Unit ha posat la directa per abandonar la Unió Europa i enguany començaran les negociacions per a la fase 2 del Brexit on s’hauran de determinar, entre altres, com s’articularan les futures col·laboracions dels científics britànics amb la resta dels científics europeus, els Estats Units s’enfronten a les eleccions de mitja legislatura. En aquestes s’elegiran la meitat de membres del Senat i de la Càmera de Representants. Si el republicans perden la majoria a les cambres a mans dels demòcrates, potser alguna de les decisions polèmiques de l’administració Trump en matèria medi-ambiental podrien revertir-se o congelar-se.
Per altra banda noves potències científiques com la Índia o la Xina continuen la lluita contra el canvi climàtic, promouen la cursa espacial i fan avanços ràpids en la recerca biomèdica.

Canvi climàtic

Aquest any els estats que van signar el Protocol de Paris l’any 2105 presenten el seu primer informe de com han començat a implementar les recomanacions de l’Acord per a que la temperatura mitjana del planeta no puge més de l’1,5-2,0 ºC per damunt dels valors de l’era preindustrial. Ho hauran de fer a la reunió de les Nacions Unides (2018 Facilitative dialogue) i serà interessant veure el que presenta l’Estat Espanyol que acaba de guanyar la batalla europea per l’Impost al Sol amb l’aval del Consell Europeu, que, recordem-ho, és només el club dels 28 estats de l’Unió. Ara caldrà convèncer el Parlament Europeu (més difícil) i la Comissió en la que el comissari d’energia és el polèmic polític espanyol Arias Cañete per que tinga l’aval complet d’Europa.

Al mes de setembre a l’estat de Califòrnia tindrà lloc una important reunió sobre canvi climàtic en suport a l’Acord de Paris, promogut pel governador de l’estat, el demòcrata Edmund Gerald “Jerry” Brown, Jr. Les idees negacionistes no són transversals als Estats Units i diversos estats i ciutats no comparteixen les idees absurdes del seu president.

Observació del cel

L’observació del cel eixamplarà els seus horitzons més que mai amb la nova finestra oberta pel descobriment de les ones gravitatòries. Aquest 2018 l’observació d’esdeveniments de xocs entre forats negres o estels de neutrons llunyans seran cada vegada més freqüents i, com no podia ser d’altra manera, cada vegada menys mediàtics.

Els esclats ràpids de ràdio són un fenomen astrofísic d’alta energia d’origen desconegut que es manifesta com un pols transitori d’emissió en ràdio i que dura només uns pocs mil·lisegons. Per la seua curta durada només se n’han pogut registrar fins ara unes poques dotzenes. Tanmateix la posada en marxa enguany del Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment (CHIME), un revolucionari radiotelescopi permetrà observar-ne molts més i, potser, determinar quin tipus d’objecte els produeix.

Serà també en abril quan l’equip del telescopi Gaia presente el segon paquet de dades que ens donarà la posició o moviment de més de mil milions d’estrelles de la nostra Galàxia. Aquestes dades permetran fer estudis de l’estructura espiral de la Via Làctia, del moviment d’estrelles llunyanes i, potser, ajude a conéixer les germanes del Sol.

Segurament serà al llarg d’any any quan es donen a conéixer finalment les dades finals del gran experiment del Telescope Event Horizon, un projecte internacional d’observació conjunta de multitud de radiotelescopis arreu del món per observar el forat negre central de la nostra galàxia. Amb les dades conjuntes s’espera tindre la primera imatge real d’un forat negre.

Exploració espacial

Les agencies espacials treballaran de valent el 2018. Per ordre del president Donald Trump la Nasa ha de tornar a enviar astronautes a la Lluna, potser en una etapa prèvia per arribar a Mart, més enllà de 2030. Tanmateix son les agències asiàtiques les que si que hi arribaran enguany.

En els primers mesos del 2018 la nau Chandrayaan-2 tractarà, per primera vegada per a l’Índia, d’aterrar a la superfície lunar, mentre que el desembre Xina tractarà que dipositar el Chang’e-4 en la cara oculta de la Lluna.

En la resta del sistema solar també hi haurà moviment. En juliol, la sonda Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa) arribarà a l’asteroide Ryugu mentre que Osiris-Rex de la NASA explorarà l’asteroide Bennu a final d’any. Un dels objectius més importants d’aquestes missions serà el retorn de mostres d’aquests objectes celestes que arribaran a la Terra el 2020.

A l’estiu s’enviarà cap al Sol la sonda Parker Solar Probe (Solar Probe Plus), una sonda espacial de la NASA destinada a estudiat la corona exterior de la nostra estrella in-situ. S’hi acostarà a 8,5 radis solars (5,9 milions de quilòmetres) de la ‘superfície’ (fotosfera) del sol. Però aquesta serà només una petita sonda en nombre d’instruments en comparació a la sonda europea Solar Orbiter, en el disseny de la qual participa un grup d’investigadors de la Universitat de València. Aquest sonda es llançarà durant els primers mesos del 2019.

Redefinició unitats físiques

Les unitats de quatre unitats físiques seran redefinides a final d’any en la Conferència General de Pesos i Mesures a celebrar en Versailles en novembre.  Els delegats de 58 estats votaran per adoptar noves definicions de l’ampère, el kilogram, el kelvin i el mol. Ara s’hauran de basar en valors exactes de constants fonamentals i no en definicions arbitràries, com fins ara.

Google Lunar XPrize

L’empresa Google va dotar fa anys el premi Google Lunar XPrize amb uns 25 milions d’euros per a l’equip privat que, abans del 31 de desembre del 2017, primer aconseguirà fer aterrar a la Lluna una sonda amb un rover que es mogués almenys 500 m a la superfície i retransmetera a la Terra imatges d’alta definició. Com és obvi cap grup ho ha aconseguit, encara que cinc equips han pogut passar l’homologació per sortir a l’espai. Google ha decidit perllongar el termini fins el 31 de març pròxim. Veurem qui guanya aquesta peculiar cursa espacial.

Finalment seria bonic recordar durant 2018 els aniversaris redons dels científics i científiques més famosos. Enguany, per exemple, fa 150 anys del naixement d’Henrietta Swan Leavitt, 200 del de James Joule i 100 anys del teorema de Noether.

Bon any científic….

Figures.

1.- El CHIME (Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment) és un nou radiotelescopi canadenc dissenyat per contestar les preguntes més importants de l’astrofísica i cosmologia.
2.- Mitjanes anuals (línies primes) i mitjanes de cinc anys (línies gruixudes) per a les anomalies de temperatura promediades sobre la superfície terrestre de la Terra i sobre la superfície del mar (línia blava) en la part de l’oceà lliure de gel. Wikipedia Commons.
3.- Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa). Courtesia d’Akihiro Ikeshita.
4.- Una esfera gairebé perfecta del silici ultra-pur,  part del projecte Avogadro, un projecte de Coordinació Internacional Avogadro per determinar el número d’Avogadro. Wikipedia Commons.

Després d’un any de treball, el dilluns 6 de novembre finalment arrancava la Primera Setmana de la Ciència de Gandia, organitzada pel CEIC Alfons el Vell, amb la UPV, Campus de Gandia i el Centre Internacional de Gandia, UV. Moltes reunions, molts mals de cap, renuncies i canvis d’activitats d’última hora, moltes dificultats que hem pogut superar amb esforç. No ha fallat pràcticament res i podem estar-ne ben contents. La programació completa es pot veure en aquest enllaç.

El matí del dilluns 6, la Setmana s’obria amb el Taller de Matemàtiques: Superfícies seccionades, impartit per Maria Garcia Monera del Departament de Didàctica de la Matemàtica, Universitat de València. D’una manera visual, pràctica i molt didàctica s’introduïa els estudiants en la geometria de les superfícies.

Per la vesprada, però, va ser quan es féu la presentació oficial de la Setmana. Enric Marco i Ximo Grau, membres del CEIC i coordinadors de la Setmana, juntament amb Josep Ángel Mas de la UPV, el Director del CEIC Lluís Miret i Emili Aura del CIG UV explicarem als assistents les intencions de la setmana que no és sinó tractar d’acostar la ciència que fan els nostres científics al públic en general, fer-los baixar de la torre d’ivori on es troben i que retornen a la societat allò que han rebut a través de les minses inversions de l’estat.

La sèrie de conferències per al públic en general s’obria amb la xarrada Mecánica cuántica, ¿realidad o verdad? a càrrec de Salvador Miret, investigador del CSIC a Madrid. Tractà d’introduir el món de la quàntica a través de nombrosos exemples. Ens relatà les dificultats d’entendre la física de les partícules elementals, intrínsecament indeterminista, a diferència de la física clàssica que és clarament determinista, en la que a cada causa li correspon un efecte. A més explica el concepte de mesura en física quàntica i les implicacions que aquest procés causa sobre l’objecte mesurat. En definitiva com deia Richard Feynman l’any 1965: “I think I can safely say that nobody understands quantum mechanics.”

Dimarts 7 començà amb el taller de geologia, Vols un fòssil, fes-lo tu mateix. en el qual els membres del Museu de Geologia de la Universitat de  València José Antonio Villena, Erica Boisset ensenyaren a construir amb motlles diversos fòssils. Una activitat manual, didàctica i amb el regal afegit d’endur-se l’obra a casa que féu gaudir els estudiants presents. La recreació de les estructures òssies o la cobertura dura, rígida i exterior que posseïen alguns animals del passat remot és una bona manera d’introduïr-se en el món de la paleontologia. I si a més a més es fa de la mà de l’equip del Museu de Geologia l’èxit estava assegurat.

La xarrada de la nit es dedicà a un dels grans problemes actuals que afronta la societat moderna com és el Canvi Climàtic. La temperatura del planeta creix sense parar des de principis del segle XIX i sabem que la causa és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Andreu Escrivà, ambientòleg, membre de la Fundació del Canvi Climàtic ens presentà el seu llibre Encara no és tard. Claus per entendre i combatre el canvi climàtic, obra que rebé el  Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2016 (Unitat de Cultura Científica i de la Innovació Càtedra de Divulgació de la Ciència. Universitat de València). El debat posterior refermà la convicció que està en les nostres mans mitigar l’escalfament global d’origen antròpic amb una altra mobilitat, oblidant els combustibles fòssils, exigint de moltes maneres al governant l’aplicació del protocol de Paris.

Dimecres 8 la jornada es dedicà completament a la física des de diversos punt de vista. Si al matí el taller de física Posa les mans en la física realitzat per les professores Chantal Ferrer i Ana Cros, del Departament de Física Aplicada de la Universitat de València, féu gaudir de valent els estudiants de l’escola que s’hi aplegaren, amb diversos experiments que mostraven la simplicitat i alhora la bellesa de les lleis de la natura, amb experiències de levitació, magnetisme, òptica i d’altres, a la nit, Antonio Torres, enginyer aeronàutic i ex-entrenador d’astronautes de l’Agència Espacial  Europea, ens feu cinc cèntims en Viajes espaciales tripulados de l’activitat dels astronautes, de l’enginy dels enginyers per enlairar coets gegantescos per accedir a l’espai, i que s’hi fa i com es viu a l’únic lloc habitat actualment a l’espai, l’Estació Espacial Internacional. El col·loqui posterior versà sobre les dificultats per viatjar a Mart a causa de la radiació de l’espai, i dels problemes de salut de la vida a l’espai, com ara la pèrdua òssia d’1% mensual.

Dijous 9 l’activitat de la vesprada es traslladà al restaurant Visconti, al carrer Sant Francesc de Borja, 26. Allí amb el format de Bar de ciències Rocío Barragán, Dra. en Nutrigenètica i Nutrigenòmica. Investigadora del CiberObn en el grup EPIGEM de la Universitat de València conversà amb el públic assistent, sobre La dieta mediterrànea: l´alternativa més saludable tot moderat per la periodista Puri Naya de Ràdio Gandia. Una quarantena de persones participà activament en el debat i engegà un animat col·loqui amb la investigadora. Les nombroses preguntes anaren des del nombre d’ous òptims a la setmana, al problema de les al·lèrgies alimentàries, de la bondat de la llet en edat adulta, de la dieta dels vegans, etc… Una experiència al restaurant que caldrà repetir.

Finalment el divendres 10 la Setmana de la Ciència es tancà amb la xarrada del Catedràtic d’Estadística de la Universitat de València José Miguel Bernardo que abordà l’interessant problema de La presa de decisions amb informació insuficient. Al llarg de la vida tots hem hagut d’afrontar aquest problema, des de comprar un cotxe o una casa fins a trobar parella. El matemàtic ens sistematitza el problema i, d’una manera senzilla amb exemples quotidians, ens explicà les eines necessàries per prendre la decisió correcta en moments delicats.

En definitiva la Setmana de la Ciència ha transcorregut perfectament. Tots els tallers del matí s’han omplert mentre que la sala on s’han fet les xarrades de la vesprada ha estat plena tots els dies, amb una mitjana d’assistència d’unes 60 persones.

A partir d’ara ja pensem en la Setmana de la Ciència de Gandia 2018. Moltes gràcies als participants en l’organització i a tots els assistents als actes.

Nota: No he comentat les activitats del matí organitzats per la UPV Campus de Gandia ja que no he pogut assistir-hi i, per tant, no puc donar més informació. Tanmateix m’han dit que també ha funcionat perfectament. Enhorabona, doncs.

ÀLBUM DE LES CONFERÈNCIES DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

ÀLBUM DE FOTOS DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA