TRES ESTRENES AL COLLFRED 08.12.2009
Per Joan Lladó
Si dissabte vam fer una gran estrena, aquest dimarts de pont n’hem fetes tres més superant un gran i temut port, el Collfred. A cavall de la Garrotxa i l’Osona, entre Sant Privat de Bas i Vidrà, una pista forestal enquitranada i emporlanada de pocs anys, forma un gran escull i és considerada una de les grans gestes en terres del principat, al costat del Turó de l’Home, el Montcaro, El Coll de Pradell, etc. pels
cicloturistes catalans i també foranis. Amb una distància de 14,5km. des de Sant Privat, ens trobem rampes de fins el 23% segons la web d’en Xodena i un desnivell de 810 m. al 5,6% de mitjana. Considero més dur el Collfred que no pas el Turó de l’Home ara que ho puc comparar havent fer el darrer l’estiu passat.
La nostra matinal ha començat a Olot, fent, abans de començar l’ascens cap a Collfred, un petit esmorzar a Les Preses. Ens hem endinsat cap El Mallol i Sant Privat i de seguida ha començat la tralla. La roba de seguida feia nosa i les primeres rampes ens anunciaven el què ens esperava tot seguit. Amb les queixes d’uns i els comentaris d’altres, hem anat pujant sense plorar.
En passar els primers quatre quilòmetres, la pendent minva i es fa més assequible. En Valentí, en una sobrecàrrega de decibels, trenca la cadena i l’adobem en un plis-plas. Seguim xino-xano fins el coll i contents ho celebrem. Baixem fins a Vidrà, Santa Maria de Besora i al Coll de Beví fem una paradeta per fer una foto. Continuem fins a LLaers on a l’Hostal La Serra hi fem una fusta d’embotits amb pà amb tomàquet. Restem meravellats de l’acolliment i la bellesa d’aquest mas. Havent esmorzat, baixem cap a la Riera de Vallfogona i enllacem amb la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona en una costeruda darrera rampa.
La carretera fins el Coll de Canes és d’una pendent molt suau que es deixa progressar tot “menjant galetes”. Foto de grup al coll. Hi ha alegria i avall que fa baixada. Arribem a Olot més tard del previst i s’ha de trucar a les famílies perquè no ens esperin per dinar.
Les noves màquines han respost molt bé i els conductors encara més. A la madrilenya Madone ja li ensenyarem els nostres costums, però s’ha sotmès sense planys, a les regnes d’el Maestro.
Fins la propera,
Pistons
Els mountain-gays: el Maestro, la Flor, el Màster, l’Home no tant senzill i en Pistons.
Distància recorreguda: 80 km.
Desnivell: 2100m.
Temps amb parades: 4,5hr.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos del Màster: clica aquí.
Ei!!!! Bona estrena. “Collons”, no sé pas que ens passa que allà on anem no s’hi veu pas cap altre ciclista !!! Quina cosa més estranya…. I sí, bici de carretera però de cotxes ben pocs, ni falta que fan. Les noves reinetes es deixen conduïr força bé, potser les baixades costen més, però bé, bé. Molt engrescador tot plegat amb una ruta fantàstica.
Què us està passant!!!! però que no tenieu alergia a l’asfalt!?!? jajaja!!!
Salut i fins la nit de les serps taronges!!
Del km2,5 al km5 es un autentic infern!!!!!
Amb rampes del 20% al 23%!!!!!
Alguns diuen que això es “geeeis” ?????
Després
d’una nit amb diversos contactes amb la freda porcellana del lavabo, no
sé si per culpa d’unes ostres o pels nervis del que m’esperava al
endemà, no han fet mes que motivar-me. El motiu; la estrena de la bici
de carretera i que millor que buscar un dels ports mes durs de
Catalunya (Collfred). A les 7 del mati ens trobem al garatge d’en Joan;
En Martí, ja amb una certa experiència en aixo
de la carretera i tres Passerells; en Carles “Madonna Madrilenya” en
Valentí amb la seva flamant Cannodale i un servidor. Cap dels
passerells havíem pujat amb un bicicleta de carretera pràcticament fins
avui, els nervis estan a flor de pell. Aparquem a Olot, ens abriguem i
parem a fer un cafè a Les Preses. Després d’una passeig fins a Sant
Privat, ens trobem al peu del Port. Els primers quilòmetres ens posen
amb antecedents del que ens espera, del quilòmetre 3 al 6 aprox. es on
realment valoro la duresa de la bici de carretera, ara ja se que vol
dir rampes del 20%….. El meu aparell digestiu es mostra comprensiu i
permet que el meu cos pateixi amb la seva justa mesura. Anem
progressant com podem, passat
aquest primer tram el paisatge s’obre i la pendent s’humanitza. Amb
una hora i mitja, entre fotos i una petita averia en la nova reina d’en
Valentí, ens plantem a Collfred. Potser no n’hi havia per tant? …. Jo
crec que si. Foto de rigor i cap avall que fa baixada, nomes entorpeix
la nostre baixada una colla de motoristes parats al bell mig de la carretera com si res….. passem per Vidrà i arribats a Santa Maria de Besora girem per una pista ensementada direcció Llaès,
coll de Beví, encimbellat dalt d’un turó; Sant Bartomeu de Llaès (no
patiu, jo no us explicaré de quin estil arquitectònic es…. per que no
en funciona Internet) i el nostre objectiu gastronòmic
del dia; la Serra de Llaès. Magnifica masia on es donem de menjar; una
taula d’embotits. Amb l’estomac ple, anem baixant fins creuar la riera
de Vallfogona. En un tres i no res ens plantem de nou a l’asfalt, ara a
la N260. Nomes ens resten uns 11 quilometres de pla i pujada, fins el
Coll de Canés, el darrer del dia. Com si acabéssim de baixar del cotxe
pugem com posseïts pel dimoni fins al coll, no serà que ja teníem ganes
d’arribar?. Un divertida i ràpida baixada ens deixa de nou a Olot.
Per ser la nostre primera experiència hem quedat molt satisfets, segur
que repetimmm.
Fins aviat.
Andreu.
Les rampes de la Sierra Madrilenya alliçonaren prou be a la meua “nova” madone, de fet no vulgui pecar de xulo però m’esperava un xic mes de patiment, segurament perquè feia la comparativa del 10% de la carretera de la colladeta a Toses, inconscientment sumava un 10 % mes i no podia imaginar-me l’esforç. Cal dir però que el pulsometre mes d’una vegada va marcar fora del límits.
El que puc constatar un parell de dies mes tard es que tinc els canells de la ma endolorits, segurament de fer força de prémer el manillar per tal de no caure enrera a les rampes mes costerudes.
El problema hores d’ara rau en que segurament costarà de trobar properament una sortida tant xula en amb una duresa, uns paisatges, poca circulació rodada ( inexistent), indret per esmorçar i perquè no dir-ho amb la companyonia de la colla.
Gràcies Joan per fer-nos descobrir noves sensacions.
Tambè dedico un agraïment per el Senyor Àngel per confiar cegament amb la paraula sense esperar res a canvi.
El Maestro