TOT ESCRIT

Quan escoltem opinadors o partits interessats en dubtar de com serà la sentència no deixa de ser cinisme pel broc gros i una manera de justificar la propia inoperància i col·laboració necessària amb un relat fictici per blanquejar l’engany del judici farsa i una sentència que el mateix Estat no es pot permetre amb absolució pel seu propi funcionament i tàctica repressora amb Catalunya.

La sentència no pot ser absolutòria

per Víctor Alexandre

El 17 de setembre d’enguany farà exactament quaranta anys que el director Josep Maria Forn –que ara en té 91– va estrenar la seva pel•lícula “Companys, procés a Catalunya”. Feia quatre anys que Franco havia mort i Forn va aprofitar l’obligada adequació de l’Estat espanyol a unes formes mínimament democràtiques per dir coses que abans no li haurien estat permeses. Recordem, en aquest sentit, que la censura ja li havia massacrat l’adaptació cinematogràfica de la novel•la de Manuel de Pedrolo, “M’enterro en els fonaments”. Cito “Companys, procés a Catalunya”, que és un film excel•lent, perquè quaranta anys després de la seva estrena hi conflueixen tot un seguit de fets que el converteixen en referent polític, des de la història que narra fins al títol.

Hom, en esmentar el títol d’aquest film, tendeix a obviar la coma, com si totes quatre paraules anessin seguides, cosa que desvirtua el veritable missatge de la frase, perquè és justament en la coma on rau el sentit de tot plegat. N’hi ha prou de fer-ne la prova oral, per adonar-se’n. La coma implica una pausa, i és en aquesta pausa on hi ha l’èmfasi reflexiu que mostra el que va significar el judici-farsa contra el president Companys. No ens deixem entabanar pel fet que les conseqüències, amb l’afusellament posterior, no són les mateixes que les del judici-farsa del 2019. És obvi que l’Estat espanyol no pot fer el 2019 el que va fer el 1940. Només faltava això! Encara haurem de donar gràcies que no afusellin el president Puigdemont! Però també és obvi que el marc ideològic espanyol que va dur a terme aquell judici és exactament el mateix que el del judici-farsa d’aquests darrers mesos. En el del 1940 no es processava cap home, es processava un país; el procés i les vexacions a l’home només eren el pretext per humiliar allò que, pel seu càrrec, representava: Catalunya. Calia vexar i humiliar Catalunya, i Companys, com a president, era l’home ideal.

El judici-farsa del 2019 contra mig govern català (si l’altre mig no fos a l’exili estaríem parlant del govern sencer), a més de la sagnant agressió espanyola de l’1-O, les amenaces estatals de tota mena –econòmiques, policials, jurídiques i militars–, les maniobres governamentals amb implicació de la Casa Reial per promoure la fugida d’empreses i crear alarma social, el boicot a la projecció internacional de Catalunya i l’aplicació del 155 comandada pel Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, constitueix una versió actualitzada del procés del 1940. És com veure el remake de “Psicosi” de Gus Van Sant: cares noves, algun avenç tecnològic, color en comptes de blanc i negre…, però, fet i fet, un calc matusser de l’original de Hitchcock.
Ignoro quan se’n farà pública la sentència, però, com a judici polític que és, no hi ha dubte que apareixerà en el moment estratègic que interessi a l’Estat espanyol. Si volguessin, podrien dictar-la avui mateix, atès que fa dos anys que la tenen escrita. Tot el que hem vist no és res més que pura escenificació. És veritat que els ha sorgit un ull de poll, amb el pronunciament del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides exigint l’alliberament immediat dels presos polítics sense “ni tan sols penes petites”, per la senzilla raó que, com diu, “no hi ha res que ho justifiqui”. Però ja hem vist que la resposta espanyola ha estat digna d’un Estat fanfarró que, atrapat en la seva impotència intel•lectual, opta per calumniar els qui el posen en evidència. Amb tot, es tracta d’un escull amb el qual Espanya no hi comptava i que l’obliga, per més que dissimuli, a reescriure les psicòtiques pàgines del seu guió. De fet, les calúmnies contra l’ONU són una demostració de ràbia i un intent de guanyar temps.

Sigui com vulgui, els dos anys de presó preventiva que porten a sobre els presos polítics ja són una condemna. Són dos anys robats de la vida de nou persones que, en virtut dels principis democràtics més essencials, van complir el mandat del Parlament del seu país i de la ciutadania. Estem parlant, doncs, de mesures d’extrema gravetat dutes a terme per un Estat totalitari que, consegüentment, hauria de ser expulsat de la Unió Europea; llevat, és clar, que el referent humanístic de la Unió Europea sigui Turquia.

El trasllat dels presos polítics de Madrid a Catalunya –que es fa en només vuit hores, o en dues i mitja en TGV, o en una en avió–, amb dues nits i gairebé tres dies de viatge, talment com si fóssim al segle XV, tot passejant-los com a bèsties salvatges caçades, indica l’estadi mental de l’Estat espanyol. El món ha evolucionat, però ells continuen atrapats al segle XV. El segle XVI ja els sembla massa avançat, imaginem-nos el XXI. Espanya escarneix els nostres governants democràticament escollits perquè, amb el seu escarni, pretén no sols escarnir-nos a tots, pretén també escarnir la idea de llibertat de Catalunya. La religió inquisitorial fonamentada en la ‘unidad de España’, que imposava el règim feixista que va processar Companys, és exactament la mateixa que ens imposen PSOE, PP, Vox i Ciudadanos. Exactament la mateixa. Heus aquí perquè la sentència no pot ser absolutòria: no pot ser-ho perquè, si ho fos, Espanya, arribat el cas, no podria tornar a fer el que ha fet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*