L’ESQUERRA INEXISTENT

La prova del cotó per l’esquerra espanyola i bona part de la catalana ha arribat amb el conflicte democràtic que ha plantejat Catalunya. El resultat no ha pogut ser més decebedor i ha fet bona aquella frase de Pla “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres”.

Tal com diu en Salvador cot, al cel sigui. Simplement i se’ls ha vist el llautó i les reivindicacions per qualsevol causa del món i visions més obertes de la societat han deixat pas a mirar cap un altre costat amb Catalunya, donar suport a un feixisme institucional que fa i desfà i un silenci complice esfereïdor. PSOE simplement s’ha convertit en un apèndix de la dreta rància espanyola i ha validat la repressió i la manera d’afrontar un pols democràtic posant per davant la sagrada unitat de la patria que la mateixa ciutadania. Per la seva part Podemos ja veiem que segueix nedant i guardant la roba, amb purgues internes com Dante Fachin i posant al mateix nivell el cop d’Estat del 155 que una Declaració d’independència amb l’aval d’un Referèndum darrera o una política validada per dues eleccions consecutives que ha parlat amb claredat.

Excepte rares excepcions s’ha demostrat que el món de la cultura viu mirant de reull un sistema que també l’envolta i que de cap manera pot incomodar. Visca el Sahara lliure, silenci amb Catalunya. Ni rastre de l’esquerra.

Al cel sigui l’esquerra espanyola

per Salvador Cot
En plena època de canvi climàtic potser passa una mica desapercebuda una extinció que sembla difícil d’evitar: L’esquerra espanyola. Fa temps que ha deixat de donar senyals de vida i no se’n detecten rastres de pervivència. De fet, ha deixat de ser detectable fins i tot en els seus hàbitats més protegits, com la gala dels Goya, i els mitjans de comunicació que l’aixoplugaven, com els de Prisa, ara són un hibernacle de creixement i reproducció de Ciudadanos, amb reverència i referència, això sí, al despatx de Soraya Sáenz de Santamaría.

L’esquerra espanyola, que havia tingut partits, sindicats, intel•lectuals i mitjans de comunicació orbitant al seu entorn, a hores d’ara ocupa un petit espai digital, sense paral•lel ni a les pantalles ni a les ones, que sobreviu com pot més a Catalunya que a Espanya. Ja no hi ha ni actors ni cantants, ni pintors ni poetes. García Lorca continua enterrat i el torturador Billy el Niño fa exercici cada matí pels parcs de Madrid… Silenci.

L’últim alè republicà del PSOE va morir quan el rei de bastos va sortir a la tele per defensar els cops de porra de l’1-O i els socialistes espanyols van retirar la demanda de reprovació de la vicepresidenta. I la darrera resistència al sistema dins de Podemos va marxar amb Albano Dante-Fachín. L’esquerra espanyola s’ha extingit ella sola, sense resistència. I haurà mort sense ni tan sols enterrar els seus morts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*