IMPOSSIBLE IS NOTHING
Normalment no em desvio gaire en els meus articles de l’apassionant viatge del Procés cap a la independència del meu país. Avui podria parlar dels atacs furibunds contra l’antiga Convergència amb les declaracions de Felix Millet, i francament la meva opinió crec s’assemblaria molt a la que avui pública a Vilaweb en Vicent Partal. Molts interessos però de moment no hi ha res palpable.
De totes maneres avui toca parlar de sentiments, i concretament de color blaugrana. La remuntada històrica d’ahir ha demostrat alló de que la fe mou muntanyes i que quan lluites per una cosa i la creus sense defallir fins al final tens molts números que el que semblava un impossible es faci realitat.
Jo era dels que estic ben acostumat amb un èquip que els últims 10 anys ha marcat una època i uns jugador que ens han donat tants motius per confiar amb ells amb nits i nits de glòria que semblava un pecat dubtar de la seva capacitat de poder donar el tomb a la truita. Si algú ho podia fer son ells.
Ahir tant l’afició fent el seu paper com els jugadors interpretant perfectament el que calia fer per arribar al somni van ser impecables. Uns riscos en defensa que s’havien d’assumir si o si per poder fer la pressió necessària a l’èquip francés amb garanties, però mai amb una precipitació que hagués condemnat l’intent. Un timing golejador immillorable nomes trencat pel gol de Cavani, que tots sabiem podia ser, i aquí es on voldria incidir més. Res de baixar els braços, res de conformisme, res de donar per bo tot el que s’havia fet. Insistència, perseverancia fins al final i confiar amb el percentatge de sort sempre necessària en situacions desesperades i finalment el premi en aquesta bogeria de 7 minuts finals per aconseguir l’objectiu.
Una lliçó més del millor èquip del món, i la fam que encara hi ha per aconseguir noves fites. El país va poder veure avui, com fins hi tot en les pitjors condicions, l’esforç i la fe poden aconseguir la victòria. Una bona dosi d’autoestima i d’emocions a flor de pell que traslladades als propers mesos que viurem en el procés català, ens han de fer veure que nomes el convenciment, la unió de totes les parts i la confiança amb nosaltres mateixos ens durà fins al final.
Una lliçó que lligada amb l’inici de l’article seria bo recordar-la per no malmetre una oportunitat única per arribar a aixecar la Copa una vegada més i continuar fent història.