CONTRA TOTS

Realment en Melcior Comes dona justament en el punt clau. Segurament es perquè som un país petit, segurament son els 300 anys sense responsabilitats i assumint el nostre rol sense poder de decisió com una normalitat, o aquesta mentalitat cainita que no permet que algú surti del guió ja marcat previament amb mediocritat absoluta. Aquesta força oculta es reflecteix perfectament amb el paper d’Esquerra en aquest procés en molts moments, donant prioritat a desgastar el President, el de tots els catalans i peça clau en el procés cap a la independència, abans d’anar cara a barraca cap un objectiu que semblava era la seva punta de llança, però sembla que amb la condició que també ha de ser amb la seva batuta i direcció. Francament la societat civil també haurà de lluitar contra això, i recordar-ho un cop siguem estat i tinguem el que es diu “sentit d’Estat”.

Força oculta
Melcior Comes
Una de les grans forces ocultes que mouen el món —o més aviat l’immobilitzen— és l’enveja. Si algú ha lluitat tota la vida per un determinat objectiu i veu que un altre pot aconseguir-lo —tot sumant-se potser a última hora a aquest objectiu— podria ser desgraciadament normal sentir enveja d’ell, i d’alguna manera preferir el fracàs de la causa que no el seu triomf si és un altre qui s’emporta els llorers.

Un president rep molta atenció i reconeixement, la presidència és un premi de molt valor, i sobretot ara, quan des del Govern es poden fer coses decisives de cara a assolir l’estat propi. Tanmateix, per alguns seria preferible que això no arribés si ho ha de fer de mans de Mas i Convergència: ¿per què ells i no nosaltres? Aquesta és l’eterna pregunta de l’envejós: ¿per què ell i jo no, si ho puc fer tant bé com qualsevol? L’envejós sent que l’altre rep una atenció i una estima que no mereix; i per això es dedica sistemàticament a boicotejar l’altre, fins i tot a magnificar els problemes que l’altre pugui haver d’enfrontar, tot per a mirar de celebrar el seu fracàs i usurpar-li la corona. L’envejós ajuda poc; és cosa sabuda.

En política, l’enveja és una força motriu poc denunciada, molt oculta, encara que molt present. Tot el que hem vist arran de la comissió parlamentària derivada del cas Pujol té més relació amb l’enveja envers el president que no amb el just afany d’aclarir una veritat que de principi ja se sabia que no podria aflorar en aquesta institució. Enveja per ignorància, perquè sí, ja se sabia que no hi havia res a aclarir, però l’afany de desgast ha pogut més que la prudència o el ser raonables.

A cap país d’Occident s’ha portat el president a una comissió d’investigació; només el cas de d’impeachment contra Clinton i les seves fel•lacions —ovals— van motivar una pantomima similar, allà als EUA. La resta de països —d’estats— tenen més cura. Aquí volem ‘estructures d’estat’, però les que tenim —com la presidència— ens encarreguem sistemàticament de posar-les a la picota. Som la democràcia més pura del món; tant que ni tan sols tenim vocació de construir institucions perdurables, no sigui cosa que algú faci alguna cosa que superi les expectatives.

En aquesta mateixa columna ja ho vam avançar: la comissió no serviria per res —de cara a la veritat ‘dels fets’, que per cert ja estan en mans d’un jutge que sí que fa la seva feina, no com els membres d’una comissió d’investigació que no havien investigat res…—. Però tot plegat ha servit per una altra cosa: per a debilitar la presidència —ha assentat un lleig precedent—, i alhora reforçar la figura del president.

Ja el 9N va ser utilitzat per alguns com a prova de foc contra Mas; per a mirar de posar-lo contra les cordes i avaluar la seva puresa independentista (i li ha costat una querella que pot acabar amb la seva vida política: no ho oblidem). Mas va superar la prova, en va sortir reforçat i 3 milions de persones ho han agraït.

Ara, alguns miren de cremar el president amb una altra prova de foc: a veure si la corrupció se l’emporta i ens deixa el camp lliure. Tanmateix, amb l’habilitat que gasten, el tir els ha tornat a sortir per la culata (també això ja ho vam advertir).

Mas ha sortit indemne, cosa que encara els deu fer enrabiar encara més (segur que ja preparen altres ordalies, doncs; i ja veureu quina novel•la de terror que serà la negociació del ‘Full de ruta’; serà una altra excusa per a la culpa i el desgast…). Només podem esperar, doncs, que continuïn amb la mecànica de l’enveja, i que provin de posar-li traves o de disminuir els mèrits enormes del que ha fet de cara a tirar endavant aquest procés dificilíssim. No és d’estranyar que ja es demani que no hi hagi cap mena de negociació ni full o programa; que es practiqui el campi qui pugui convencional i lectoral, i el 27S ja parlarem de pactes i programes. El que sigui per tal d’estalviar-nos el ridícul d’aquí a la convocatòria a les urnes.

ERC, però, mossega amb timidesa, no fos cosa que ajudés, amb la seva estratègia, a fer la feina bruta del PP i Ciutadans. Massa tard. Nova paradoxa de l’envejós: ni menja ni deixa que els altres mengin. Aquí s’està fent el ridícul, tot dient que s’estan donant lliçons de democràcia. Al mateix temps l’esquerra “nacional” catalanista i verda d’Iniciativa es desmarca del procés nacional, enlairada per Podemos, un partit que es fa seu el discurs d’un nou nacionalisme exacerbat, el grec, l’estat com a triomf de la força contra els dictats dels amos del diner alemany.

Els d’Iniciativa tampoc no hi veuen gaire clar. Que el ressentiment (una altra manera de dir ‘l’enveja’) els rossega les galtes és més que evident. Ara s’apunten a tot allò que faci oloreta de ‘desmuntar’ el poder o ‘la classe governant’, o ‘la casta’, com si això no fos el que es pretén amb el procés independentista… Les primeres víctimes de la cacera de casta seran els mateixos, perquè sempre és contra el més proper qui s’actua en aquests casos. Estan condemnats d’inici a la poca-soltada i la divisió. ¿Si no suporten el món, com poden suportar-se a ells mateixos?

Fins divendres vinent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*