VOLEM VOTAR, NO SOM EXTREMISTES NI RADICALS

Aquesta frase pronunciada pel President Mas, crec que reflecteix clarament l’estat de les coses, simplement poder decidir mitjançant una papereta i una urna en una democràcia normal el nostre futur. De totes maneres si parlem de radicalitats, l’Estat espanyol es un gran exemple, i concretament la relació PSOE-PSC amb la votació diferent respecte a la moció de Rosa Díez sobre el no dret a decidir dels catalans. Com diu bé Toni Aira, prou d’escenes de cara a la galeria que no ens porten enlloc. No es pot nedar entre dues aigües indefinidament, el PSC ha de triar donar suport a la societat catalana i defensar el dret a decidir sense condicionants o seguir sent el titella del PSOE a Catalunya, fins hi tot en contra de molts dels interessos dels seus votants. Com deia un dirigent històric com Alfonso Guerra, ja parlava de la marca PSOE a Catalunya, ja que el tonto útil triat no es d’utilitat ni a Catalunya, ni a la bossa electoral socialista espanyola. Una reflexió que Pere Navarro hauria de veure amb claredat abans no quedi totalment esborrat del mapa polític català.

Amor-sexe, PSC-PSOE, Catalunya-Espanya

 

Toni Aira

Na Verónica Forqué i en Jorge Sanz van protagonitzar fa uns quants anys una divertida pel•lícula de nom ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?. Gran concepte, perquè certament passa sovint que mirem de vestir les coses d’allò entranyable que no és. En la relació de Catalunya amb Espanya ha passat força. I en la del PSC amb el PSOE, també. Ara! N’hi ha que, del tot absurdament, persisteixen en fer passar bou per bèstia grossa.

Durant moltíssim temps, des de Catalunya s’intentava allò que gràcies a Esperanza Aguirre i unes declaracions seves recents ja només els cínics defensaran: catalanitzar Espanya. Es venia a dir que en el fons se’ns valorava, que ens veien com a exemple treballador, que n’érem el motor. I com aquelles parelles que no acaben d’entendre que això no passarà mai, a Catalunya es pensava que Espanya canviaria. Però no. I a aquestes expectatives, amor no correspost. Bàsicament, sexe, un anar per feina, de cara a barraca i amb intercanvi de fluïts i plaer mal repartits. Una part, insatisfeta crònica però sempre esperançada. L’altra, estupenda tota ella i feta a desconnectar i a fer com qui sent ploure davant dels brots queixosos de l’altre. Cantarella molesta de fons i au. Però allò va passar. Està passant. Aquell amor era impossible, pagava la pena que les dues parts ho assumissin i que una deixés de badar.

En canvi, al PSC, encara segueixen amb el seu autoengany. Segueixen volent vestir d’amor allò que el PSOE sap de sempre que és pura relació prosaica, de conveniència, d’interès, de satisfacció de necessitats primàries sense floritures. D’aquí que a Ferraz no portin bé ni el més mínim gest de disgust de l’altre. “Però que s’han cregut?! Què reclamen?!”. Com les recents declaracions televisives de l’emblemàtic ex ambaixador nord-americà a Berlín, John Christian Kornblum, destinat a Alemanya del 1997 al 2001 i que va reobrir l’ambaixada a Berlín per primera vegada des dels anys 40, quan la capital alemanya es va traslladar des de Bonn. Als retrets del presentador sobre un espionatge “injustificable entre amics”, el veterà diplomàtic ianqui va respondre fa un parell de dies: “Nosaltres no som amics, som socis, hi ha una clara diferència”. Diàfan. 

Negocis, senyors. Res d’amor ni d’amistat. Per a Espanya, Catalunya ha estat bàsicament un (molt bon) negoci. Per al PSOE, el PSC també (en aquest cas, igualment a la inversa). La diferència és que mentre Catalunya ha assumit la condició d’aquesta relació tòxica, al PSC no se’n saben desenganxar. I després surt Pere Navarro i diu que “el problema no és entre el PSC i el PSOE, sinó entre Catalunya i Espanya”. Quant d’autoengany que és capaç d’acumular l’home! 

2 pensaments sobre “VOLEM VOTAR, NO SOM EXTREMISTES NI RADICALS

  1. NO !!! no som radiCALSSSSSS !!!! mentre intenten destruir-nos i aturar-nos i supeditar-nos!


    Joan Estelrich deia:

    “Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”


    Santiago Espot deia:

    estem farts, que se’ns parli a mitges. Ens volen mantenir en un pur infantilisme polític, i ja és hora d’una vegada de dir obertament allò que molts catalans pensen: o ens independitzem o desapareixem.”

    el nostre nord és simplement i purament trencar amb Espanya. I trencar amb Espanya vol dir també trencar amb els possibilismes que sempre ens aboquen a la ruïna.”

    “no podem acceptar cap fórmula per fer la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element indispensable, repeteixo, trencar amb Espanya”

    el dit, com deia el venerable Joan Fuster, “només se’l mama qui se’l vol mamar”, i nosaltres com a mínim no ens el mamem. I per tant, ignorem i menyspreem qualsevol cant de sirena imperial que pugui venir des de Madrid, amb música, tons de sobirania compartida, federalisme o solidaritat.

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

    ESPANYA A FER PUNYETES!        ESPANYA A LA MERDA!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*