EL PUNT DE VISTA ESPANYOL

La Fundació que presideix l’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, tota una garantia del que ja podem intuir, va protagonitzar un debat amb Felipe Gonzalez, Maria Dolores de Cospedal, Herrero de Miñon o Miquel Roca entre d’altres, i tots van opinar sobre Catalunya, com si fos seva, i amb el lema de que la sobirania resideix en el poble espanyol. Aquesta frontera mental de que no som res, ni ningú es l’escull per intentar qualsevol entesa per poder celebrar el referèndum dins la legalitat espanyola. Es tracta de que ens reconeguin com alguna cosa, i aquí ho tenen molt clar, i amb un ningú evidentment no negociaran res. Soc partidari en el procediment cap a la consulta, esgotar la via espanyola primer, però la resposta ja sabem quina serà, i la validació del procés internacional serà clau.

Una trobada on aquests quatre personatges han coincidit a demanar consens sobre l’estructura territorial de l’Estat, però difereixen en la flexibilitat i els límits del model. Felipe Gonzalez ha recordat que el problema català, perquè per ells som això, simplement un problema no desapareixerà  amb la recuperació econòmica, i cal un consens institucional, ha recordat que la sobirania resideix en el poble espanyol, i per tant el dret a decidir ha de comptar amb tots els espanyols, per no amputar part de la seva identitat i provocar un xoc de legitimitats. De Cospedal  parla de tancar el model de 1978 amb els marges que dona la Constitució, i ha reclamat als presidents autonòmics que son representants de l’Estat als seus territoris. Roca, per la seva part rebutja models tancats simplement perquè la realitat canvia, i s’ha d’adaptar a la pròpia societat. Per últim Rodriguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, vol mantenir estat de les autonomies, i es contrari a cap esquema federal, pel cost que suposaria, i aposta perquè Catalunya se senti còmode a Espanya amb un projecte integrat.
Realment, aquest estat monolític segueix sense entendre res, aquests personatges son la demostració del tarannà que supuren, en Felipe Gonzalez ens anomena com un problema, i no es para a pensar que si passada la recuperació econòmica seguim reivindicant els nostres drets per alguna cosa deu ser, no es un capritx, i recorda allò de la sobirania i les identitats compartides, crec que simplement es un insult a la societat catalana, nosaltres tenim una identitat definida que no es la seva, i si mira processos similars com per exemple: el Quebec, Txequia i Eslovaquia o properament Escòcia, per citar-ne uns quants, a ningú se li acudeix que un referèndum d’aquestes característiques no sigui només per la societat que els demana. Es com si posem el cas quan es va fer el referèndum per entrar a la Unió Europea per part espanyola, França també l’hagués fet, per sumar els seus vots al resultat espanyol, senzillament ningú ho entendria, per tant faria be de no decidir ell qui te la sobirania d’aquí, i quina identitat te cadascú, evidentment que hi ha un xoc de legitimitats, però això no es obstacle per oblidar la imposició, i adaptar-se a les noves realitats. De Cospedal diu que els presidents son representants de l’Estat, i això no lliga gaire amb el tracte que molts cops rep la Generalitat que seguint la seva teoria també es Estat, i es tractada com un enemic a enfonsar. En Rodriguez de Miñon, encara pensa que amb 300 anys de tracte com espanyols de segona, i d’un caire discriminatori esfereïdor, no en tenim prou d’aquest color. Precisament no ha entès que una majoria social, i ara també al Parlament vol emancipar-se com a solució als nostres problemes, i per justícia històrica i social.
En definitiva, crec que poca cosa queda a parlar amb l’Estat, es un camí que ha començat i no te marxa enrere, per molt que vulguin fugir d’estudi, i mirar cap un altra costat.

2 pensaments sobre “EL PUNT DE VISTA ESPANYOL