LA TÀCTICA ESPANYOLA

 

Aquest 21% de població indecisa sobre el seu vot en un referèndum per la independència, crec que cada dia tenen més arguments per decantar la papereta cap al si. Volia parlar sobre l’afer dels peatges, i aquesta nova cacicada per les nostres butxaques amb la resposta tova de la Generalitat pels seus lligams amb Abertis, i he llegit aquest interessant article del president del CCN, que es un exemple perfecte del tracte i objectius que rebem des de l’Estat espanyol, com deia el Daily Telegraph, Catalunya ha de demanar el rescat a pesar de subvencionar Espanya. Crec que sobren indecisions, i tant sols falta coratge i dignitat per donar un pas sense cap mena de dubte.

 

La primera batalla per l’Estat propi!!

 

Espanya està decidida a provar quina és la capacitat de resistència dels catalans. La batalla és arreu. Hi ha una conjunció d’interessos espanyols per aconseguir anorrear la capacitat econòmica de Catalunya i dels seus empresaris, perquè  saben que la nostra força rau en l’esperit emprenedor i en el potencial industrial i d’innovació. 

Siguem clars, l’ objectiu d’Espanya sempre ha estat el mateix i és únic: Invertir recursos i donar suport “només” a les empreses espanyoles “ afins”. No hi ha cap possibilitat d’ajut per a les empreses de “ territoris hostils “.  L’últim exemple d’aquesta política de “terra cremada” és el cas de l’explotació ramadera de Can Feliu, situada al municipi de Campllong, al Gironès.

Can Feliu és una de les explotacions ramaderes importants de les comarques gironines i de Catalunya. Els seus mèrits han estat reconeguts fins i tot per la Unió Europea, que fa poques setmanes va desplaçar una delegació a la granja, inclosa en un test internacional relatiu a les vaques.

Ara la seva supervivència a molt curt termini està  en perill. El seu pecat? Haver volgut negociar amb la distribuïdora Corporación Alimentaria Peñasanta (que comercialitza les marques Central Lechera Asturiana, Ato i Larsa) el preu de venda de la llet. De la nit al dia, i en vista del requeriment a negociar, la distribuïdora –que forma part de l’oligopoli espanyol que controla la distribució de la llet a l’Estat- va decidir que no li calien els set milions de litres de llet que es produeixen anualment a Can Feliu i que fins aleshores comprava sense problemes. Això sí, per fe-los un favor, els compren la llet que produeixen (20.000 litres diaris) a un preu d’escarni, discriminatori respecte del preu del mercat i per sota del preu de cost: 265 euros per tona. El preu de mercat habitual es troba entre 300 i 3330 euros per tona, com a mínim.

Peñasanta, una empresa amb socis que pertanyen a l’ oligarquia castellana de sempre,  ha trobat un cap de turc perfecte.

Si Can Feliu cau, tot el sector sabrà que no hi ha marge de negociació i les lleteres espanyoles podran fer el que vulguin. Això ja els va bé a les marques. Per això  ni Danone, ni Puleva, ni Ato han volgut comprar una petita part de la producció, tal i com els demanava Can Feliu. Diuen que van servits, com molts altres. Ara bé, mireu els envasos d’algunes marques que es comercialitzen als supermercats de Catalunya i veureu que estan venent al país llet recollida i manufacturada a França. No hi ha espai, doncs, per a la llet catalana? Sí que n’hi ha, però la voluntat és escanyar els productors catalans perquè baixin el preu.

Els catalans no ens podem quedar de braços creuats deixant que Can Feliu tanqui portes i sacrifiqui a l’entorn de mil caps de bestiar; sobretot quan sabem que la seva reivindicació  és justa. Pensem que si avui cauen ells, demà cauran uns altres. La Generalitat  com en tots els temes importants no sap què  fer , no sap què dir. Fa el discurs hipòcrita del consum de proximitat però a l’hora de la veritat es renta les mans en aquest cas.

És per aquest motiu que som nosaltres, els consumidors catalans els que ens hem de mobilitzar. Al final, el poder el tenim nosaltres, que som els que comprem !!

Aquests dies he llegit molts comentaris a les notícies publicades a l’entorn de Can Feliu. Tots van en la línia que cal fer boicot a les marques que aboquen l’explotació catalana al tancament.

 

És en els moments difícils que necessitem la Generalitat i és en aquets moments quant ens adonem de la seva fragilitat .

L’exemple de la ineficàcia de la nostra administració  la palesem en aquestes situacions. Mentre els nostres polítics estan discutint un “Pacte Fiscal “ impossible Espanya  obliga que cada dia més empreses catalanes hagin de tancar portes.

Els grans moments dels pobles i les nacions arriben per una injustícia . Sempre és el poble qui fa el primer pas.

La guerra per la intervenció de Catalunya ja ha començat. Fins avui tot són baixes catalanes. Els nostres comandaments han perdut el contacte amb la realitat i encara creuen en un “Pacte miracle” d’ última hora. Quant ells s’ adonin que l’enemic és l’enemic ja no hi serem a temps.

Comencem la  batalla els consumidors; el poble. És per responsabilitat social i per no perdre mes llocs de treball. Encetem-la ara i guanyarem. No comprem productes com Danone o Puleva. Recordeu l’efecte del boicot a Pascual.

Hem de fer el que hem de fer per protegir les nostres empreses. La batalla per la ramaderia  i tot el sector primari català ja ha començat. Serà la primera batalla de la guerra per recuperar el nostre país. Ser o no ser, aquesta és la qüestió.

Hem arribat al final del camí i hem de començar a plantar cara. Els espanyols han de saber que aquesta vegada el poble català té l’ exèrcit dels milers i milers  d´empresaris  que lluitaran perquè saben que sense Estat propi  mai no seran competitius en un món global.

Amb aquest boicot als productes espanyols tota Europa també sabrà que “ la causa catalana “ mal tancada s’ha tornat a obrir.  Quant Europa sàpiga tot el mal que ens ha fet Espanya no tinc cap dubte en pensar que aquesta vegada ens donarà suport.

Ramon Carner

President CCN 

4 pensaments sobre “LA TÀCTICA ESPANYOLA

  1. i el seu govern tenen la màxima responsabilitat en les penúries que hem de patir els catalans. Són els nostres representants i haurien de fer tot el possible pel nostre benestar. És la seva obligació. Són els seus deures. I si no hi més remei que proclamar la independència, que no n’hi ha, Mas ho ha de dir i després ho ha de fer. No s’hi val a lamentar-se. Volem resultats, els que ens mereixem!
    *** Artur Mas, o independència o te’n vas! ***