ELS HORITZONS NACIONALS IDENTICS D?EN MAS I MONTILLA

Si l’altre dia el President Montilla es definia com a catalanista, i apart espanyol i federalista, tot un poti poti digne d’estudi, ahir el cap de l’oposició Artur Mas, amb el seu pas per tercer grau de la Terribas, també es definia com a catalanista, defugint un cop i un altra, una pregunta tant simple com si era independentista o no, aquest terme sembla estar de moda, i es tant ampli que gairebé més de mig món ho deu ser sense saber-ho.  A la cimera que es celebra a Estats Units, no m’estranyaria que Obama, Sarkozi i la Merkel en un moment o altra, es definissin com a catalanistes. Es el mot ideal per dir tot sense dir res, una contribució brillant de la semàntica catalana a la humanitat.

Fins a sis vegades, i de diferents maneres ha insistit la Terribas amb voler saber si en Mas era independentista, i ha trobat l’ambigüitat del discurs convergent en aquestes matèries de sempre, i amb diferents versions, ha pintat la opció sobiranista com minoritària, i una errada nacional greu, i ha volgut demostrar la seva honestedat al no presentar una moció de censura, acceptant fer el referèndum nacional que ha plantejat Esquerra, i què li hagués donat la presidència, la raó segurament es mes simple, aquesta condició no entra en els seus plans de futur, qualificant-ho de drecera impròpia. Ha plantejat el seu model ideal com una confederació de pobles ibèrics, on es tractes de tu a tu a Madrid, al igual que defensa Montilla, i tot seguit contradient-se ell mateix dient que amb Estat propi Catalunya sen sortiria, com fa Dinamarca. Mas aposta pels temes que ens uneixen com el concert econòmic, i ha utilitzat l’excusa i apropiació del que preocupa als ciutadans, què es la crisi. Ens diu que la historia del país s’ha forjat  amb un miler d’anys, i ha comparat el territori amb un gran transatlàntic que no es pot portar a la deriva, i s’ha de fixar molt bé el rumb.  Finalment, i sobre el tema que ens ocupa ha reconegut que les ganes de canvi de la societat no nomes son pel seu partit, sinó per les consultes populars, i altres iniciatives civils.
Realment no hi ha alternativa nacional, el mateix horitzó que marca el tripartit, es el mateix que marca Convergència, no volen saber res de referèndums, ni de sobirania plena, ni de llibertat sense embuts.  Utilitzen arguments falsos com la minoria social pel projecte, quan mai ha estat preguntat per les urnes, utilitzen la crisi econòmica que quotidianament es la preocupació ciutadana, fent una barreja barroera amb l’objectiu de l’estat propi, com si aquest no portes incorporat una sortida mes fàcil de la crisi, al disposar i dirigir tot el nostre capital en el nostre propi benefici. Qualifica de dreceres impròpies aquests camins, cosa que recorda molt al President Montilla, això si es contradiu quan assegura que Catalunya, se’n sortiria com un estat tant desenvolupat com Dinamarca, cosa que es veu que no l’interessa.  Vol demanar un concert econòmic, cosa que sap inviable dins l’estat espanyol, i te el somni federalista quan també sap positivament que l’altra part ni vol, ni li fa falta.  De totes maneres no ens diu que per tractar de tu a tu a Madrid, primer s’ha de ser un estat com ells, i posteriorment si volem renunciar a part de la nostra sobirania i benestar com un cas únic a la historia, es pot parlar de federació.  Respecte la metàfora del transatlàntic, no contempla que fa prop de 300 anys que el capità del vaixell no mira pels interessos de la tripulació, i per tant el més assenyat es agafar el comandament, i portar aquest vaixell a bon port.
En definitiva, ha quedat molt clar que més enllà d’una gestió millor o pitjor, i un govern més seriós o no, cosa que amb el tripartit no costa gaire, l’alternativa al projecte autonomista, es l’estat propi, i a les eleccions, i haurà una alternativa que ha de fer forat, ara per ara representada per Reagrupament, i que ha de ser una gran coalició per encarar l’objectiu sense més dilació.
 
 
 

 

 



 

2 pensaments sobre “ELS HORITZONS NACIONALS IDENTICS D?EN MAS I MONTILLA

  1. Marejar la perdiu i més marejar la perdiu.
    Com deia Salvador Cardús en aquell gran article que alguna vegada he esmentat “dins la ratera”.
    No volen sortir de la ratera, la ratera els dóna pau espiritual, i saben que tenen una prioritat i no és altra que la col.locació o recol.locació de centenars de persones que viuen a l’orbita dels seus partits, aquesta és la primera prioritat, cal engreixar la maquinària partidista per tal de tenir la tropa motivada.
    Tenir-los en espectitiva de destinació, una gerència, una secretaria general, una delegació territorial, una direcció general, una secretaria de consorci, una gerència d’un consell comarcal etc etc
    Centenars de places que s’han de cobrir i centenar de persones disposades a fer-ho, i ansioses per fer-ho, riscos ?
    Els mínims, cal asaltar les institucions, després ?
    Després ja farem la viu viu, ens preocuparem dels problemes reals de la gent, de la crisi, el peix a cove, la construcció nacional que mai s’acaba, tindrem la premsa i els seus poders fàctics tranquils, tindrem al sr Isidre Fainé, Juan Rossell i Carlos Godé tranquils, a la cambra de comerç, el circulo eqcuestre i Foment de Treball assossegats.
    Mentrestant el país a poc a poc, però de forma continua s’enfonsa, i la majoria de la gent xiula.