ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

VERGONYA ABSOLUTA

Sembla que el principal tap per la República son els nostres propis partits. Qui ho havia de dir. Segueixen la seva dinamica autonomista de sempre en busca de càrrecs i representació per damunt de qualsevol objectiu que la ciutadania els ha reclamat. De fet el problema, es que creuen que el vot el tenen segrestat i no tenen cap intenció d’alliberar-lo. Nomes el poble te la paraula per revertir aquesta llastimosa situació amb uns representants i partits que no ens mereixem.

Independència? Diputació!

per Salvador Cot

Un consell útil. Que ningú no es cregui res del que diguin els polítics sobre les negociacions de la Diputació de Barcelona. Però és que ni una frase. D’entrada, perquè la baralla principal és entre dues formacions polítiques -ERC i JxCat- que se suposa (o això diuen els seus programes) que fa dècades combaten l’existència mateixa de les diputacions provincials. Una lluita que ha tingut poc èxit, sospitosament. I aquí els tenim, tirant-se els plats pel cap per tocar cuixa a la seu de Can Serra. La primera mentida està, per tant, incrustada als idearis dels partits.

Més enganyifes: Amb el PSC hi ha negociat tothom i a tot arreu on els socialistes tenen una posició estratègica, en alguns llocs han arribat a un acord i en d’altres no. Cal tenir en compte que a molts municipis JxCat i ERC són les dues alternatives de poder i té més sentit que se succeeixin que no pas que sumin. Un exemple: A Cassà de la Selva JxCat i ERC van empatar a vuit regidors amb pràcticament els mateixos vots. Més enllà, un únic regidor del PSC. Qui és el valent que no el truca? A la Diputació de Barcelona, amb mil milions de pressupost, tothom ha trucat a tothom.

El que passa ara només són els efectes de l’exposició pública de l’engany a l’elector. Menteix ERC quan ofereix la presidència de la Diputació a JxCat (perquè això depèn dels comuns) i menteix JxCat quan proposa desmuntar els governs de Sant Cugat o Figueres sabent que és una condició impossible. Tot són falòrnies de dos partits que competeixen pel mateix electorat i que ensumen unes eleccions que ells mateixos saben que s’avançaran. Independència? Diputació!

I una constatació. El PSC menteix igualment i també travessa la ratlla del 155. Però ni el partit, ni els electors, ni l’entorn intel•lectual ni els mitjans de comunicació pròxims no posaran cap pega a què els socialistes guanyin qualsevol quota de poder institucional que tinguin a l’abast amb qui sigui. Avantatges de tenir molta estratègia i zero ideologia.

LA “MONTA POLLOS”

Quan Ines Arrimadas va marxar a Madrid a fer carrera al costat del líder del partit, ja sabem que va deixar aquí, cap proposta, molt d’odi i uns numerets buscant sempre la provocació per assolir els seus objectius al marge de la societat que va ser escollida.

Quants rotuls de la vergonya hem vist al Parlament, quanta mala educació hem escoltat d’ella i els seus companys de partit, quantes actituds fora de lloc i denigrants per la mateixa institució hem comprovat, la falta de sensibilitat total amb les persones i la bronca permanent que han deixat el Parlament en una alçada mai vista.

Pel que fa al carrer, els hem vist de manifestació espanyolista al costat del feixisme, i un seguit d’accions pel que fa a provocació d’alt nivell, amb la lluita amb els llaços grocs fent seu el carrer i coartant la llibertat de la resta de persones i una sèrie d’actes pel territori de simple provocació en llocs sensibles i amb aquesta clara voluntat mesquina. Aquesta ha estat la seva aportació a la política catalana.

Un cop a Madrid, el discurs de l’insult permanent i menyspreu al President Català i els representants de l’independentisme en general, ja no destaca, ja que evidentment es compartit per la majoria de partits a dreta i esquerra. De totes maneres i a l’estil de l’acte a Altsasua on la provocació era l’únic objectiu i visibilitat sense aportar res, ara a la manifestació dels LGTBI, on degut als seus pactes amb VOX amb els seus postulats retrograds amb aquesta part de la societat no eren benvinguts, van voler escenificar un nou numeret amb la seva participació i posteriorment demanar la dimissió del Ministre i reclamar el seu dret i llibertat d’anar on vulguin com a careta d’aquest nou xou.

Francament, evidentment son lliures d’anar allà on vulguin, ara bé quan en un lloc no ets benvingut, i ho saps, anar-hi nomes es provocar i com a representants polítics no seria el més adient donar aquesta imatge, sinò es per interès. Apart no es pot anar de bracet amb el feixisme que ataca tot el que no sigui el seu concepte de sexualitat, tractant de malaltia qualsevol altre tendència i alhora anar a una manifestació per defensar aquest col·lectiu. No es pot defensar el negre i el blanc al mateix temps i això no te res a veure amb la llibertat i si amb la mesquinesa d’aquest partit i la seva actitud xenofòba que pretèn traslladar a la ciutadania constantment.

La “Monta Pollos” ha arribat, i segur que la coneixereu.

LA CLAREDAT

La roda del hamster segueix rodant i ara el President Torrent proposa la original idea d’un Pacte de Claredat per fer les bases del Referèndum d’autodeterminació. De fet Borrell ja ha contestat dient que ja han dit mil i un cops que un Referèndum com aquest no cap dins la Constitució.

Francament seguir insistint un cop i un altre amb diferents noms fins a l’infinit no ens porta enlloc. Com a mínim no ens portarà a la solució al conflicte. Demanar diàleg constant quan el 155 segueix actiu amb la part econòmica, judicial i repressora, quan els principals partits han dit tants cops que no, quan ni els informes de l’ONU son atesos, i quan la farsa de judici no ha fet posar vermell a ningú, es una gran presa de pel.

Crec que Espanya si que ha actuat amb claredat, ha mostrat la seva cara, les seves intencions, i les seves maneres sense rubor i el silenci complice de les institucions europees. Desmuntant la fal·lacia dels nostres suports internacionals sense moure un dit ni assumir cap risc.

Els nostres partits sembla que busquen la manera de fer oblidar els nostres anhels i sacrificis per decidir el nostre futur i tornar a una autonomia de segona com abans sense escarafalls.

Tanmateix caldria dir tant els partits com les entitats civils que nomes hi ha tres formes d’arribar a la independència i poca cosa es pot inventar en aquest sentit, la primera es que l’Estat matriu es desintegri com l’antiga URSS, i això de moment no es veu properament probable. La segona seria la via escocesa, acord amb l’Estat per fer un referèndum amb les seves condicions i que la societat decideixi amb el seu vot el seu futur amb una acceptació de les dues parts, cosa que com deia a l’Estat es un impossible com podem constatar cada dia i la tercera es unilateralment, podria ser per la força que no seria el cas, o per mitjans democràtics i pacífics que si era el cas. Per tant cal determinació, unitat i arribar fins al final.

Qualsevol altre metodes es seguir fent rodar una roda que ja no dona més de si, i uns partits amb mentalitats sotmeses i acomplexades que busquen com semblar que, o fer veure que, abans de la sinceritat de fer les coses.

En definitiva si que fa falta un pacte de claredat, però dels nostres partits amb la societat catalana.

RENDICIÓ

Escoltant el President Torrent o Pere Aragonès ahir mateix demanant un altra cop al Govern de l’Estat espanyol diàleg i el pacte d’un referèndum acordat, alhora amb la possibilitat cada cop més real de facilitar la investidura de Pedro Sanchez a canvi de res pren cos l’article de Jordi Galves i la frase de Roma no paga traïdors. Espero la societat catalana sigui prou madura per no admetre aquesta presa de pel de la seva propia voluntat.

Full de ruta per rendir-se

Jordi Galves

Per rendir-te has de fer el següent, mira. És igual si ets o no un independentista de Freedònia que lluita contra l’imperialisme de Syldàvia. Sempre es repeteix el mateix patró. Tenim primer un imperi que es nega a cedir. I, sempre, els insurgents que no es resignen, sempre el gest de Judes Macabeu i els seus germans, el dels zelotes, el dels bagaudes. Un poble que es nega a desaparèixer diluït dins l’imperi. No hi ha cap legitimitat que valgui contra la voluntat, contra la identitat, dels indígenes que volen ser tal com són i no esdevenir una altra cosa. Per extirpar la identitat local l’imperi utilitza la crueltat més extrema, de manera que enfronta els uns contra els altres, per no embrutar-se les mans, sàdicament, sempre els asteques acabaran lluitant entre ells perquè Hernán Cortés es quedi, al final, amb el país enter i totes les riqueses de Mèxic. Sempre els ibers acaben també entrematant-se ells amb ells, dividits en infinites faccions, traint-se sense descans, enduts per una inèrcia suïcida cap a la carnisseria. A totes les grans famílies sempre hi ha plets antics on furgar i nous ressentiments que afloren, dinàmics. A l’hora de la veritat és l’imperi de Roma qui imposa la pau i sotmet els vells germans enfrontats, els abraça i els ofega, els escanya sota una única i nova administració. Radical i absoluta, perquè el preu de la pau sempre és el mateix, l’extirpació de la identitat dels vençuts. Tant és que estiguem enemistats entre dreta o esquerra, entre mar i muntanya, entre ciutat i ciutat, entre nyerros i cadells. Aquí es pot rendir tothom que vulgui, qualsevol que s’hagi cansat de lluitar, o que vulgui cobrir-se el ronyó. O qui ja no vulgui que li peguin més. De manera que has de fer això que diré.

Faràs com van fer Àudax, Ditalc i Minur, els lusitans discordants, els partidaris de la rendició. Aniràs, en la negra nit, en secret, fins a la tenda del governador Marc Pompili Lenas. Allà, et serviran un vi fort i aspre, del color del mar al capvespre, del color de la sang renegrida, en una copa d’or, bellament treballada per esclaus grecs. Allà diràs que ja no vols més guerres, allà diràs que et rendeixes definitivament perquè no pots sostenir la lluita, perquè, sobretot, no tens esma per continuar aixecant l’espasa. I, quedaràs sorprès aleshores, el romà farà un mig somriure de menyspreu i et respondrà que no accepta la rendició, et dirà que tornis a alçar l’arma, que tornis al camp de batalla, que continues en territori enemic. En va t’agenollaràs, en va suplicaràs, en va demanaràs clemència. Roma no accepta la rendició, no hi ha escapatòria possible, no hi ha res més a parlar. Deixat que… Deixat que vulguis provar al Senat i al Poble de Roma que les teves paraules són sinceres. Diràs, per descomptat, que sí, que estàs disposat a fer el que vulguin els romans per salvar la teva pell miserable i, aleshores, només aleshores Pompili et dirà quin és el preu que has de pagar per poder-te rendir a Roma.

És clar. Ho has endevinat. Hauràs de vendre la teva ànima al diable. Hauràs de trair els teus que es mantenen tossudament en la lluita contra l’imperi. Tu, precisament tu, els hauràs de vendre. I aleshores, com embriac d’un vi estrany, pertorbat el cos i ja sense interior, sense l’interior que ja no és teu perquè l’has venut a Roma, entraràs en la tenda de Viriat mentre dorm i el tornaràs a matar a traïció. És una història molt antiga i sempre es repeteix. I sempre acaba igual. Quan el governador romà, al final, no compleix el que s’havia acordat. Per què? Perquè Roma no paga traïdors.

ESTEM SOLS

Ahir a Strasbourg si es que calia va quedar demostrat que ningú mourà un dit per nosaltres, i menys Europa. Els diputats escollits suspesos, el repartiment de càrrecs amb Borrell de Cap de la Diplomàcia i les crispetes del Boye guardades al calaix.

Un nou bany de realitat, aquest grup de burocrates vigilants dels lobbys economics europeus ens van enviar el missatge de càrrecs com Lagarde o com un acudit, el cap de Diplomàcia en la figura dialogant i moderada de Borrell, tot com deia aquell “atado y bien atado”.

Per altra banda, la prohibició matussera dels nostres tres representants ja es un fet. Un missatge que no lliga amb unes crispetes que ja estan una mica sucarrimades i les promeses de ser on no es pot ser sense un risc evident. Els exiliats son lliures però no a tota la Unió, i França es un dels llocs que no poden trepitjar si no volen veure com el sistema abusant de tot i sense via judicial els pot segrestar i tornar a l’Estat per ser engarjolats amb uns Tribunals com ja hem vist sense cap garantia i amb la revenja com a metode de dictar sentències. Com a exemple veiem com el TC valida aquesta setmana el 155 aplicat que inclou disoldre un Parlament escollit democràticament per la gent, això es la democràcia en estat pur.

Tanmateix veiem com allò de que Europa es un altra cosa, tampoc es així, podem gaudir d’amistats però Estats que es mullin per nosaltres no els trobarem, es un club que Estats com Espanya son validats com exemplars en totes les facetes i això ja ho diu tot.

En aquest Estat ja veiem com el club del 155 sense excepcions no ens donarà mai res, i l’ùnic que es podia donar una mica de peixet com Podemos, escoltem aquests dies com podria deixar el nostre dret d’autodeterminació al calaix per uns pactes de Govern.

Arribats a aquest punt, cal admetre que més enllà de victòries puntuals judicials a la Comunitat, no tenim suports, ni els esperem. Per tant estem sols i dividits, el pitjor que podia passar.

Si tothom arriba a aquesta diagnosi, la recepta es fàcil, unitat per damunt dels partits, i la unilateralitat en base als mandats democràtics on la societat estigui disposada a tot fins al final amb els nostres partits o sense, una revolució de baix a dalt com sempre s’ha dit que normalment es imparable. Ara toca fer-ho efectiu i no caure amb més enganys.

LA NO DEMOCRÀCIA

Avui els nostres representants escollits democràticament en unes eleccions lliures al Parlament Europeu no poden prendre possessió dels seus càrrecs i ostentar la representació que el poble els ha donat. Això a Europa es diu democràcia.

Efectivament, Junqueres, el President Puigdemont i Comin no poder exercir els seus càrrecs i la tergiversació del terme democràtic ja es insultant a la població. De fet escoltem constantment que la Unió es un espai de llibertat, de drets i de democràcia, i veiem que senzillament es mentida. Ho podem veure repetidament amb la falta de qualsevol humanitat i gestió amb els refugiats, amb els lobbys econòmics que sustenten l’arquitectura europea i amb uns valors democràtics que s’han trencat ja fa molt de temps.

A l’Estat espanyol, podriem preguntar perquè ens van deixar votar uns candidats amb tota llibertat dins uns partits, quan sabien perfectament que si eren escollits serien vetats en la seva tasca deixant el poble amb un pam de nas. Es totalment un frau de grans proporcions que avui tornem a viure i que malauradament ens estem acostumant amb una normalitat que mai s’hauria de produïr.

Avui a Strasbourg segurament alguns esperen que Puigdemont i Comin es presentin i així poder efectuar la detenció via ràpida amb el conveni signat amb l’Estat francès per temes terroristes i que ara uns representants democràtics els volen fer passar pel mateix tràmit estalviant que la justícia amb una euroordre tingui que validar els delictes, ja que com han pogut comprovar a Bèlgica, Suïssa, G.Bretanya o Alemanya el resultat ha estat negatiu pels interessos espanyols que com a bon Estat amb clares mancances democràtiques vol utilitzar el joc brut per aconseguir els seus fins amb la mirada cap un altre costat de la Unió.

Entrem en una espiral perillosa on hem vist com els nostres drets individuals i col·lectius han estat eliminats sense compassió i el nostre paper ha quedat clar que es secundàri en el sistema. Cal una nova revolució pacífica però efectiva per tornar a un espai on les persones siguin la base principal i els lobbys de poder secundàris, malauradament la direcció presa cada cop es més contraria i no sembla que es tingui que canviar.

Potser en un futur Estat aquest europeisme hauria de ser replantejat en benefici de la mateixa societat catalana.

TOT ESCRIT

Quan escoltem opinadors o partits interessats en dubtar de com serà la sentència no deixa de ser cinisme pel broc gros i una manera de justificar la propia inoperància i col·laboració necessària amb un relat fictici per blanquejar l’engany del judici farsa i una sentència que el mateix Estat no es pot permetre amb absolució pel seu propi funcionament i tàctica repressora amb Catalunya.

La sentència no pot ser absolutòria

per Víctor Alexandre

El 17 de setembre d’enguany farà exactament quaranta anys que el director Josep Maria Forn –que ara en té 91– va estrenar la seva pel•lícula “Companys, procés a Catalunya”. Feia quatre anys que Franco havia mort i Forn va aprofitar l’obligada adequació de l’Estat espanyol a unes formes mínimament democràtiques per dir coses que abans no li haurien estat permeses. Recordem, en aquest sentit, que la censura ja li havia massacrat l’adaptació cinematogràfica de la novel•la de Manuel de Pedrolo, “M’enterro en els fonaments”. Cito “Companys, procés a Catalunya”, que és un film excel•lent, perquè quaranta anys després de la seva estrena hi conflueixen tot un seguit de fets que el converteixen en referent polític, des de la història que narra fins al títol.

Hom, en esmentar el títol d’aquest film, tendeix a obviar la coma, com si totes quatre paraules anessin seguides, cosa que desvirtua el veritable missatge de la frase, perquè és justament en la coma on rau el sentit de tot plegat. N’hi ha prou de fer-ne la prova oral, per adonar-se’n. La coma implica una pausa, i és en aquesta pausa on hi ha l’èmfasi reflexiu que mostra el que va significar el judici-farsa contra el president Companys. No ens deixem entabanar pel fet que les conseqüències, amb l’afusellament posterior, no són les mateixes que les del judici-farsa del 2019. És obvi que l’Estat espanyol no pot fer el 2019 el que va fer el 1940. Només faltava això! Encara haurem de donar gràcies que no afusellin el president Puigdemont! Però també és obvi que el marc ideològic espanyol que va dur a terme aquell judici és exactament el mateix que el del judici-farsa d’aquests darrers mesos. En el del 1940 no es processava cap home, es processava un país; el procés i les vexacions a l’home només eren el pretext per humiliar allò que, pel seu càrrec, representava: Catalunya. Calia vexar i humiliar Catalunya, i Companys, com a president, era l’home ideal.

El judici-farsa del 2019 contra mig govern català (si l’altre mig no fos a l’exili estaríem parlant del govern sencer), a més de la sagnant agressió espanyola de l’1-O, les amenaces estatals de tota mena –econòmiques, policials, jurídiques i militars–, les maniobres governamentals amb implicació de la Casa Reial per promoure la fugida d’empreses i crear alarma social, el boicot a la projecció internacional de Catalunya i l’aplicació del 155 comandada pel Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, constitueix una versió actualitzada del procés del 1940. És com veure el remake de “Psicosi” de Gus Van Sant: cares noves, algun avenç tecnològic, color en comptes de blanc i negre…, però, fet i fet, un calc matusser de l’original de Hitchcock.
Ignoro quan se’n farà pública la sentència, però, com a judici polític que és, no hi ha dubte que apareixerà en el moment estratègic que interessi a l’Estat espanyol. Si volguessin, podrien dictar-la avui mateix, atès que fa dos anys que la tenen escrita. Tot el que hem vist no és res més que pura escenificació. És veritat que els ha sorgit un ull de poll, amb el pronunciament del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides exigint l’alliberament immediat dels presos polítics sense “ni tan sols penes petites”, per la senzilla raó que, com diu, “no hi ha res que ho justifiqui”. Però ja hem vist que la resposta espanyola ha estat digna d’un Estat fanfarró que, atrapat en la seva impotència intel•lectual, opta per calumniar els qui el posen en evidència. Amb tot, es tracta d’un escull amb el qual Espanya no hi comptava i que l’obliga, per més que dissimuli, a reescriure les psicòtiques pàgines del seu guió. De fet, les calúmnies contra l’ONU són una demostració de ràbia i un intent de guanyar temps.

Sigui com vulgui, els dos anys de presó preventiva que porten a sobre els presos polítics ja són una condemna. Són dos anys robats de la vida de nou persones que, en virtut dels principis democràtics més essencials, van complir el mandat del Parlament del seu país i de la ciutadania. Estem parlant, doncs, de mesures d’extrema gravetat dutes a terme per un Estat totalitari que, consegüentment, hauria de ser expulsat de la Unió Europea; llevat, és clar, que el referent humanístic de la Unió Europea sigui Turquia.

El trasllat dels presos polítics de Madrid a Catalunya –que es fa en només vuit hores, o en dues i mitja en TGV, o en una en avió–, amb dues nits i gairebé tres dies de viatge, talment com si fóssim al segle XV, tot passejant-los com a bèsties salvatges caçades, indica l’estadi mental de l’Estat espanyol. El món ha evolucionat, però ells continuen atrapats al segle XV. El segle XVI ja els sembla massa avançat, imaginem-nos el XXI. Espanya escarneix els nostres governants democràticament escollits perquè, amb el seu escarni, pretén no sols escarnir-nos a tots, pretén també escarnir la idea de llibertat de Catalunya. La religió inquisitorial fonamentada en la ‘unidad de España’, que imposava el règim feixista que va processar Companys, és exactament la mateixa que ens imposen PSOE, PP, Vox i Ciudadanos. Exactament la mateixa. Heus aquí perquè la sentència no pot ser absolutòria: no pot ser-ho perquè, si ho fos, Espanya, arribat el cas, no podria tornar a fer el que ha fet.