ALBERT CORTES MONSERRAT

La moció presentada ahir pel PSC en el Parlament en forma de Moció de Censura al Govern català va guanyar finalment, però va viciada d’origen i això ho sap tothom que no vulgui enganyar a la societat catalana.

De fet, els socialistes han demostrat molta mesquinesa per presentar aquesta moció amb les cartes marcades. En democràcia evidentment es legitim presentar-la i no seré jo qui defensi la nul·la gestió del Govern català fins al dia d’avui i la seva acceptació de la perdua de la sobirania del nostre Parlament. Això es una cosa i l’altra es reconèixer una votació tant transcendental en una legislatura saben que 5 diputats (Puigdemont,Comin,Rull,Turull i Sanchez) per ordre del Jutge Llarena no poden exercir com a tals i no poden delegar el vot, alterant la clara aritmetica parlamentaria que la ciutadania va decidir amb el seu vot.

El resultat normal, comptant l’abstenció de la CUP hauria estat el rebuig de la moció per 66-65 i per tant trobo encertat no fer cas de la mateixa.

El problema rau amb l’acceptació de la farsa espanyola que ha manipulat el Parlament i ha violat la seva sobirania tant com ha volgut sense cap resposta del nostre Govern i els partits que li donen suport. Han permés que el President de Catalunya el trii i validi el Jutge Llarena i també que dicti qui pot ser parlamentari i qui perd aquests drets entre moltes altres coses. Això ha permés que s’arribes a situacions esperpèntiques com les d’avui amb la part tant alta de responsabilitat dels nostres representants i la falta de respecte a la ciutadania i a la institució, de fet una seu que s’ha vist embrutada repetidament per les actituds dels líders de Ciudadanos que un cop i un altra han saltat les normes de convivència i respecte mínimes amb actituds inciviques i de “quinquis” de baixa estopa, que no ha provocat la resposta de la Mesa del Parlament per acabar amb elles.

La moció del cinisme, no crec que tingui més recorregut del que ha tingut, però el Govern segueix amb aquesta deriva del simbolisme com a programa de Govern i submissió absoluta sense fre amb les picabaralles partidistes de rerefons i això tard o d’hora hauria de provocar la moció aquest cop de la gent i aquesta si que serà valida.

El President Puigdemont, conjuntament amb dos membres del seu Govern Clara Ponsatí i Toni Comin tornen a demanar a traves d’un article conjunt una llista unitària per les Europees del 26 de maig per deixar un missatge clar i una victòria incontestable.

Diuen que posari el dret a l’autodeterminació dels pobles al centre de l’agenda política europea i permetria guanyar clarament. Aquestes tres persones representen tres espais diferents i posarien el conflicte català amb Espanya en el centre. De fet la proposta no es nova i des de l’espai de Junts Per Catalunya ja s’ha demanat diversos cops amb la negativa dels Repúblicans, fins hi tot amb la predisposició de Puigdemont per formar part de la llista darrera Oriol Junqueras.

Efectivament, un nou intent de sentit comú en aquest desgavell que formen els nostres partits i els seus interessos. Si fugim del partidisme que ens envolta, per sentit comú i sobretot a Europa el més normal i desitjable seria aquesta candidatura unitària, es igual qui l’encapçali, però enviant un missatge clar de saber que volem per damunt de la lògica partidista i la manera d’aconseguir-ho per damunt de tot complint el mandat del poble i sent un instrument útil que fuig d’una situació normal.

Malauradament, el partidisme no te límits i l’objectiu de la República sembla allunyat per alguns, i això ens porta a la lògica electoral d’un país sense aspiracions territorials on l’esquerra i la dreta es disputen el poder legitimament i defensant els seus postulats i sobretot guiant els seus passos per la perspectiva que els atorguen les enquestes i que en aquest cas afavoreixen als republicans i que sense embuts ho posen per davant del mandat popular sigui el que sigui.

Aquesta trista realitat torna ferotgement i veiem com el diàleg estèril i sense opcions, els presos, la repressió emmascaren els debats per no fer passos endavant cap al mandat de l’1 d’octubre i on la tàctica partidista torna al primer pla, si es que mai havia marxat. El rebuit a aquesta llista es un nou simptòma clar d’on ens trobem i cap on anem. Una Catalunya on el poble torna al segon pla i es utilitzat pel partidisme sense finalitats clares i que no siguin afavorir simplement les quotes de poder dels seus representants.

Així alguns pretenen aixamplar bases i altres reconeixements internacionals de fireta. Unitat es la recepta infalible que els allunya dels seus interessos personals, una llàstima indignant.

El soroll electoral passarà a ser una nova capa de vernis del “Fem República”, i escoltarem proclames com el bloquejarem Espanya per mantenir la flama, encara que com malauradament tinc que donar la raó al Bernant Dedéu no deixa de ser un nou engany. No hi ha possible bloqueig ja que les aliances si son necessàries deixaran a banda els partits catalans i al mateix temps buscar una nova manera de justificar uns pactes com ja va passar amb el PSOE de Sanchez serà un objectiu dels partits. Vots a canvi de fum.

Crec que nomes plantant cara a l’engany podrem fer efectiva la nostra República, i això nomes depén de nosaltres.

Bloquejar

Bernat Dedéu

En tant que fenomen netament literari, el procés ha resultat ser un autèntic doll de mots i d’expressions: ni un pas enrere, ho tenim a tocar, de la llei a la llei, jugada mestra i etcètera. Darrerament, els líders sobiranistes anaven curts de diccionari, però l’adveniment d’unes eleccions sempre excita la xarrera i la brigada de l’eixamplar-la-base ja té la pastanaga que anhelava: bloquejarem el govern de Madrit, diuen contentíssims! Al•leluia, respon la massa! Doncs bé, aquesta serà la cançoneta que impregnarà la pre-pre-campanya, la pre-campanya, la campanya i la post-campanya sobiranista del 28-A. Si guanya Sánchez –diran convergents, republicans i frontistes del poble lliure convergent– només un independentisme fort podrà allunyar el president socialista d’un pacte amb Ciutadans i, al seu torn, posar com a condició d’una investidura una solució política per a Catalunya.

Com sempre, la cosa sona de puta mare i semblaria capaç de convèncer fins i tot una pedra. Però només té un petit i sempitern problema: és mentida. La història més immediata ja ens ha fet saber que l’independentisme pot ser perfectament capaç d’investir Pedro Sánchez sense cap mena de contrapartida. Primer va ser l’excusa de fer fora Rajoy i ara, no us preocupeu, que ja en sortirà alguna de nova. De fet, lluny d’amoïnar-se per l’auge independentista, el líder del PSOE respiraria contentíssim amb una pujada substancial d’ERC i PDeCAT, a qui podria controlar amb la simple promesa d’una taula negociadora i d’un relator imparcial. Fixeu si li sortirà barata la cosa! Per això no és gens casual, malgrat el soroll que ha provocat a Madrid, que Miquel Iceta situï el cim de l’independentisme en el 65% dels vots a Catalunya: perquè això és exactament el que opina Oriol Junqueras.

La tàctica d’Iceta, comprada per Esquerra, és la de situar la independència en una tessitura d’un percentatge impossible per tal d’allargar sine diel’autonomia i l’eixamplament de la base de la nòmina. Fixeu-vos com l’expressió fer república és una calcomania perfecta del fer país d’en Pujol: si no em creieu, canvieu els mots quan s’escaiguin hi tindreu el privilegi de viatjar de franc en el temps. Ara que vivim un intent de retornar la neo-autonomia jacobina a Catalunya, i que els popes sociates i convergents ja frisen per tornar a repartir-se el país, Sánchez no només no té por de cap bloqueig independentista, sinó que pactant amb ERC i PDeCAT té la possibilitat de tornar a tenir Catalunya ben controlada mentre la dreta espanyola es destrueix a si mateixa. Si n’és de justeta la nostra classe política, ai las, que fins i tot un paio amb tanta poca llum ens pot regalar lliçons d’estratègia.
A partir d’ara, ja ho sabeu: on diguin bloquejarem poseu-hi directament pactarem. Així després us estalvieu disgustos, que la vida és curta.

Els exemples de Soraya i Duran com ens descriu en Modest Guinjoan, son perfectes per veure com de podrit pot estar el sistema espanyol i com les el·lits es protegeixen i sobreviuen fent un cercle sense fi amb la societat fora de joc i la democràcia totalment pervertida.

Soraya de Cuatrecasas i Duran d’Aena

Modest Guinjoan

Soraya Sáenz de Santamaria Antón ve de fitxar pel despatx d’advocats Cuatrecasas. Unes setmanes abans s’anunciava que Josep Antoni Duran i Lleida s’incorporaria al consell d’administració d’Aena. Són només casos recents i diferents de les famoses portes giratòries entre sector públic i sector privat que val la pena mirar d’entendre amb perspectiva econòmica.

Tothom sap que les empreses privades busquen obtenir favors dels poders polítics (tot ben legal, esclar) que tard o d’hora es tradueixen en beneficis en els comptes d’explotació. Qui més cuida la bona connexió amb el poder polític són, lògicament, les empreses que operen en mercats més regulats, com per exemple la banca, el sector energètic o l’obra pública.

Les portes giratòries constitueixen un quid pro quo, un intercanvi de favors, de valor econòmic difícil de quantificar, entre altres coses perquè la informació sobre els intercanvis ho és tot menys transparent. Però la realitat és que es donen, encara que les contraprestacions es facin de manera diferida en el temps. Què hi ha al darrere? O bé un reconeixement de deute per part de qui fitxa l’expolític, el qual ha fet favors mentre manava, o bé una inversió en aquesta persona pels rendiments que pot donar en el futur, gràcies als seus contactes i/o al coneixement que en té de com funcionen els circuits de presa de decisió política. Res d’això s’explica públicament.

Soraya Sáenz de Santamaria és una advocada de l’Estat que va exercir com a tal fins que va fer el salt a la política el 2004, any en què es va convertir en diputada. Del 2011 al 2018 va ocupar els més alts càrrecs que es poden ocupar en un govern de l’Estat per sota de president. Va ser vicepresidenta del govern espanyol i, coses del destí, també presidenta de la Generalitat per delegació de Rajoy. El 10 de setembre de 2018 deixa la política. A principi del març passat Cuatrecasas anuncia la seva incorporació en qualitat de sòcia, que portarà l’àrea de “transparència”, i també com a membre del seu consell d’administració. La senyora Sáenz de Santamaria era una purista en matèria de portes giratòries, però es veu que ha canviat d’opinió i ha fet el salt en sis mesos a les creences pròpies i ho ha fet, no en dubtin, amb tota la cobertura legal imaginable.

El seu fitxatge per Cuatrecasas es pot entendre dintre de la normalitat d’incorporar agenda i experiència en l’administració pública, però també (per què no?) en el marc del fet que Cuatrecasas fos una assessora del govern Rajoy o que el Sr. Emilio Cuatrecasas es va deslliurar de l’empresonament per delicte fiscal, després d’un pacte amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, quan aquests organismes depenien de la senyora Sáenz.

Bé ells deuen saber quin ha estat el motor de la porta giratòria. Mentrestant Cuatrecasas presenta el fitxatge com una incorporació de valor, cosa de la qual no en podem dubtar, se’n destaca el talent i que és una “advocada excepcional que ha demostrat al llarg de la seva carrera professional la seva vàlua i la seva gran capacitat de gestió”. Política, hi afegiríem, sense que això s’hagi de considerar negatiu.

El fitxatge de porta giratòria de Duran i Lleida és com a conseller independent d’Aena, l’empresa estatal que gestiona els aeroports espanyols. Es tracta d’una empresa i un model de gestió que el Sr. Duran, quan era diputat a Madrid, no es cansava de denunciar per aconseguir la gestió del Prat per a la Generalitat. Ara podria impulsar el mateix però des de dins. Veurem si ho fa.

Des del seu fracàs electoral el 2016 i de la fallida del seu partit, Duran és un outsider de la política que es resisteix a deixar-la del tot. Entre altres coses per seguir ingressant a remolc de la política (havia afirmat en una entrevista de la Mònica Terribas que si deixava la política per la docència “de què viuré?”). Ara Aena, de la mà del seu president, el català Maurici Lucena, li solucionarà 12.000 € del seu pressupost anual, que són les dietes que cobrarà per assistir al consell. Substitueix un altre català expert en portes giratòries, Josep Piqué i Camps. I acompanyarà en el consell un altre català també, José Luis Bonet, expresident de Freixenet i president de la Cámara de España. Com la Soraya a Cuatrecasas, un es pregunta quina experiència deu tenir el Sr. Duran en el negoci aeroportuari. Sort que la seva selecció la va fer una empresa de caçatalents. Segurament que també hi deu haver influït el fet que al president d’Aena el Sr. Duran li cau bé i que es tracta d’un tercerviïsta polític.

Vagi com vagi, les portes giratòries no paren (arriba l’episodi Jorge Fernández Díaz). I si bé pot ser justificable en termes econòmics i en termes legals, és una pràctica com a mínim dubtosa en termes de qualitat institucional d’un país si no es deixa passar un temps dilatat entre la responsabilitat política i la incorporació a l’empresa.

Aquest cap de setmana, Pedro Sanchez ho ha tornat a dir, no hi haurà independència, ni dret a l’autodeterminació, ni referèndum. Catalunya te un problema de convivència i no d’independència. Apart reafirma el control financer a la Generalitat com si res.

Aquesta es la consigna del partit que ens diu que el votem per evitar un pacte de la dreta extrema amb Populars, Ciudadanos i VOX que directament parlen obertament d’aplicar l’Article 155 perpetu a Catalunya, tancar TV3 i pràcticament deixar l’autogovern en un no res, si es que algun cop ha estat alguna cosa més que simbolisme. Deixan de banda les formes, no veig diferències substancials. Son els quatre partits del 155, ho hem de recordar un cop i un altre, no respecten els drets més elementals d’una democràcia, com es el vot de la gent. Practiquen la imposició per no afrontar problemes polítics amb política i si amb repressió i aplicant tot el poder i estructures de l’Estat contra Catalunya.

En Sanchez apart ens diu quin es el problema intentant obviar el problema real català un cop i un altre com si la població fos estúpida i ens diu ben clar que per la força no decidirem el nostre futur i que el decidiran ells per nosaltres com si fossim menors d’edat. Segurament per aquest concepte es reafirmen en el control dels diners de la Generalitat, que a la pràctica es com seguir aplicant el 155 per la porta del darrera.

La proposta d’Iceta amb el 65% aviat ha estat rebatuda i tirada a les escombraries sense fre. No hi ha democràcia i tots en son culpables per igual. Elements per votar cap ni un. De fet i com diu el president espanyol el problema es de convivència, precisament amb aquesta estructura espanyola i un tarannà colonial que ja no lliga amb l’época on ens trobem i que no te cap intenció de canviar.