ALBERT CORTES MONSERRAT

El discurs en el Parlament Europeu per part del rei espanyol ha estat totalment parcial i esbiaixat. El que teòricament es diu rei de tots els espanyols, ha demostrat que nomes es d’una part, ja que l’altra no entra en els seus plans. La seva funció d’arbitratge neutral per resoldre conflictes interns ha saltat pels aires amb un discurs d’un cinisme fora de mida i una falta de respecte en aquest cas per Catalunya.

Ha falsejat la realitat obviant el 27S, menyspreant la llengua catalana i defensant la unitat d’Espanya per damunt de la democràcia. Diu que Europa s’ha construit sobre la voluntat de sumar i no restar, de ser solidaris, obviant la complexitat del seu mateix Estat. Diu que ja es pot comptar amb una Espanya unida i orgullosa de la seva diversitat i respectuosa amb l’Estat de dret. S’ha atrevit a definir la Constitució com un gran símbol i referent de la llibertat dels pobles. Per últim diu que aquesta protegeix les diverses cultures, llengues i tradicions i consagra el pluralisme polític.

Cal tenir molta barra o poca vergonya per fer un discurs així en una realitat imaginaria i imposada sense comptar amb la societat. De fet la reialesa ja es una mica això. Europa s’ha construit de formes molt diferents i en el seu interior hi ha hagut molts canvis, ja que cada territori i Estat te les seves especificacións i nomes cal veure la configuració actual i la de fa uns anys, una evolució constant amb naixements de diversos Estats, particions d’altres o incorporacions com l’Alemanya de l’Est per posar uns exemples. Tot això també suma i no nomes de la manera que ho veu el Rei espanyol. La famosa solidaritat es voluntaria no obligada, llavors ja no es solidaritat, es tot un altra cosa, no confonguem al personal. Espanya mai ha reconegut la seva diversitat i per suposat no en te cap orgull, al llarg de la seva historia ha intentat destruir qualsevol realitat que discuteixi el pensament únic que la regeix. Posar la Constitució com exemple de llibertat ja es de riure per no plorar. No ha vist el que ha passat a Catalunya els últims 5 anys, que es pensa que Europa viu en un altre planeta desdibuixant la realitat tant barroerament. Per cert la llengua catalana ha estat combatuda i vetada com a tal a la Unió Europea per l’Estat espanyol, que ha arribat a inventar llengues com el lapao o el valencià per afeblir-la. Aquest es el respecte real i plural espanyol.

En definitiva un paper trist que simplement busca seguir la campanya de recollir aliats pel moment que s’acosta i amb la mentida dubto algú caigui en el parany. Aquest es el rei de tots els espanyols, protegint nomes una part.

En aquests moments el debat i prioritat absoluta es un acord si o si per establir el full de ruta entre Junts pel Sí i la CUP per complir el mandat democràtic a les urnes i encarar la consecució d’aquest nou Estat per Catalunya, formar un govern i acordar el President per aquesta etapa de transició. Alhora intentar convidar qui ho vulgui a participar d’aquest projecte.

Entenc que aquesta es la prioritat, un cop superat el tema i posat el rumb en la direcció correcta, segurament caldrà abordar des dels partits les eleccions espanyoles convocades pel 20 de desembre i el paper de l’independentisme en les mateixes.

De fet la CUP ja ha dit que no es presentaria a les mateixes i ara caldrà veure que decideixen ERC i CDC on les opinions semblen contraposades. Jo soc ferm partidari de no presentar cap candidatura a les mateixes. Hem de pensar que si tot va com esperem que vagi. Hi haurà un nou Govern independentista per primer cop a Catalunya, un full de ruta pactat, una Declaració d’inici del procés cap a l’Estat propi i les primeres mesures per fer efectiva paulatinament la desconnexió amb l’Estat amb ofertes de diàleg incloses tant a Espanya com a Europa per pactar els termes de la separació. En aquest context la presentació a un Parlament que ja no ens representa donaria una imatge de poca seguretat en el projecte i una ambigüitat que pot recordar èpoques passades i engany als propis electors.

Això no es una broma, i la famosa “puta i la ramoneta” ja han passat a la història. No te marxa enrere i qualsevol simptoma de debilitat o dubte pot ser aprofitat pels nostres adversaris i crear una desconfiança que no faria cap benefici en el procés.

Tanmateix, podem veure que ens ofereix una representació a Madrid. Per la part Popular, Mariano Rajoy ja diu que no perdrà un minut en donar satisfacció a qui vol saltar-se les lleis, i ha assegurat que Espanya seguirà unida i tots amb els mateixos drets. Per la part socialista, Zapatero parla de fer grans esforços d’afecte cap a Catalunya i una modificació de la carta magna que inclogui singularitats però que mai la pot reconèixer com a nació. Ciudadanos evidentment aquells que volen fer creure que han guanyat les eleccions catalanes no van massa lluny d’aquest camí i Podemos a la baixa dona un missatge confús que no ens permet agafar cap dosi de confiança pel que fa al respecte a les decisions dels catalans.

Això es el que ens trobarem a Madrid, i ni 10 ni 25 diputats independentistes faran canviar en un Congrés de 350 diputats, la majoria dels dos primers partits esmentats. Per tant entenc que cal una aposta valenta i decidida i no optar a eleccions on el context, els missatges i les interpretacions poden ser molt diverses i d’una utilitat nul·la.

A la reunió anual de la Unió Internacional de Magistrats a Barcelona, el President Mas ha aprofitat davant del Ministre de Justícia espanyol i el president del CGPJ per dir entre d’altres coses que l’ús partidista de la justícia minva la democràcia, contestat que fer complir la llei no s’ha de considerar mai un desafiament. Tot això amb la querella pel 9N que penja del seu cap.

Per altra banda Joan Herrera menteix directament a TV3 i l’ha acusa de perjudicar la coalició on anava integrat ICV ja que diu l’han situada al bloc del no al costat de PP i Ciudadanos, en una nova queixa sense fonament com la seva actitud durant tota la campanya amb un argument d’odi a Mas i acusacions constants.

Realment intentar defensar una separació de poders i una justícia lliure a l’Estat espanyol sona ridícul. De fet quan el ministre espanyol del ram justificava la imputació pel 9N i declaració passades les eleccions per no interferir en un procés electoral, implicitament ja reconeixia que el poder polític tenia molt a veure amb aquesta decisió. La utilització barroera dels tribunals per part del poder executiu es un fet constant. El TC que hauria de ser d’una neutralitat a prova de bomba, ha resultat tant per la seva designació com pels fets que tots coneixem el més polititzat i poc creible de tots. La pseudodemocràcia espanyola com deia el president te un ús partidista de la justícia que ha perdut la seva funció i es un arma més dels partits pel seu aprofitament.

El secretari d’Estat de Relacions amb les Corts ha acusat a Mas de covard i sempre buscar enèmics externs. Crec que acusar a algú simplement per posar les urnes i permetre un dret fonamental de la ciutadania en una democràcia com es expresar la seva opinió amb l’excusa de la llei, es un atemptat a la democràcia en tota regla i un desvirtuament de la justícia.

En Herrera ha tornat a quedar retratat quan la Corporació televisiva ha demostrat els temps emprats per cada candidatura per ordre de major a menor d’escons com marquen els blocs electorals, la situació en els debats per ordre establert i fins hi tot la sortida en els sondejos per ordre de major a menor representació.

Amagant la seva formació sota l’efecte Podemos i traint la seva mateixa formació al costat del 9 N i ara negant l’efecte plebiscitari per unes eleccions normals han estat les formes del personatge que no li han sortit be a la vista dels resultats. Tota una campanya centrada amb Mas i sense propostes, acusant de les retallades sense explicar els recursos existents i perquè son aquests i no els que ens corresponen. Ara un cop més intenta justificar els pobres resultats amb acusacions falses. De totes maneres te encara una oportunitat per recuperar la dignitat decidint si es posa al costat de la majoria que vol portar un rumb cap a la independència i on pot aportar les seves propostes per la Catalunya del futur o fer el joc a l’autonomisme captiu de sempre i sense possibilitats.

El ministre espanyol en un acte del Partit Popular ha reiterat el camí del dialeg amb Catalunya dins la legalitat i no pot avalar un cop d’Estat institucional com pretén Mas, diu que es com si visqués en una comunitat de veïns i volgués calar foc a l’edifici. Parla de la tolerancia del president espanyol i de la seva lluita per la solidaritat e igualtat entre els espanyols. Per altra banda el cantant Joan Manuel Serrat diu estar dacord sobre el dret de les persones a decidir el seu futur però no creu convenient en absolut un Estat català, no creu que hi hagi cap conflicte i parla de que els convé a les dos parts interessades per amagar els temes reals de la gent. Admet que pot entrar amb conflicte amb el 48% de catalans favorables però recorda un 52% que hi poden estar dacord.

En Margallo segueix amb el seu cinisme sense límits, i parla d’un diàleg que porten negant des de fa 4 anys, de fet parla d’un diàleg enverinat ja que precisament el tema que reclama la societat catalana com s’ha demostrat majoritaria no es pot parlar ja que surt de la legalitat espanyola. Per tant ja m’explicareu de que volen parlar. Ens posa exemple de la comunitat de veins. Un vei vol parlar amb el president de la comunitat per resoldre els greuges constants que rep i proposa no formar part d’aquesta o senzillament marxar a un altre casa, no ho veig tant estrany. Parla de tolerància de Rajoy ja es per riure, aquesta l’hem vista durant tot el procés actuant en contra de la democràcia més elemental i en contra de la política mateixa que ha de resoldre els temes agradin o no. Sembla que encara no hagin entés res i segueixen fent obstrucció a un procés democràtic irreversible que no volen abordar i que ja no poden controlar.

En Serrat sembla que compra l’argument ranci de saber que preocupa els catalans i que no. Barreja els problemes diaris d’un Govern amb l’aspiració sobiranista d’una majoria de la població catalana precisament per abordar els mateixos en millors condicions. Son solucions d’una mateixa cosa, no es un capritx sense solta ni volta. Per altra banda també compra el 52% de vot segrestat i contrari a la independència quan sap que es molt inferior i en qualsevol cas molt menor que la part que vol la independència i que amb aquestes eleccions ha donat un aval directe per anar endavant amb el projecte. La democràcia funciona així. Suposo que Serrat ho hauria de saber molt bé.

La reforma express del Tribunal Constitucional per evitar coses com per exemple el 9 N, son les respostes que l’Estat va donant als anhels de la societat catalana expressada a les urnes i havent foragitat les imaginacions de majories silencioses i altres contes sense sentit. Hi ha un mandat clar en forma de majoria absoluta i ara toca executar el programa sabent clarament qui hi ha a l’altre costat i els costos personals i de país de no fer-ho, però també de fer-ho.

La data del 20 de desembre per les Eleccions espanyoles es un fet, per cert anunciada en una televisió privada en un altre gest nefast del president espanyol i un clar exemple del funcionament intern espanyol. Ahir en Josep Rull ja donava per fet la presentació de Junts pel Sí o en el seu defecte els partits per separat. No ho comparteixo, i crec poca gent entendrà aquests fets, es com si un matrimoni esta en ple divorci poc amistos i alhora van de vacances junts. Hi ha un mandat clar de la ciutadania, un full de ruta que s’acordarà i que ens porta a la desconnexió total de l’Estat i haver de desobeir les lleis espanyoles tard o d’hora, no te sentit desfigurar aquest nou marc mental amb la presentació dels nostres representants a les seves institucions com si no hagués passat res. Des d’Esquerra ens diuen d’enviar tècnics que seran els que negociaran la nostra separació definitiva a Madrid. No crec que sigui necessari que siguin diputats espanyols per fer tal funció.

Cal fer actes de sobirania i que donin confiança a la gent. Europa i el món han de veure el nostre procés com irreversible i real. Crec que la mateixa societat catalana majoritària per cert ha de pressionar per evitar la presentació de candidatures independentistes a les eleccions espanyoles. Responsabilitat, seriositat i rigor han de ser valors per afrontar aquesta etapa decisiva.

Del processime al procés

Maria Vila Redon
Durant els dies immediatament posteriors a unes eleccions, i fetes les lectures dels resultats, sempre convé allunyar-se una mica dels mitjans (i fins i tot de Twitter). Les anàlisis catastrofistes d’alguns independentistes hiperventilats demostren que la folklorització de l’independentisme faria perdre la perspectiva respecte de l’Estat contra qui lluita. El procés tot just comença ara: el parlament ha passat de tenir 24 diputats independentistes a tenir-ne 72, l’autonomisme ha quedat definitivament enterrat i ha resultat que les majories silencioses ho eren per tothom.

La revolució comença ara i, ara sí, caldrà tirar pel dret. Ja no servirà de res proclamar que “els catalans decideixen el seu futur” si això no va acompanyat d’una ferma voluntat de desconnexió, que és el que ha guanyat a les urnes. Caldrà repensar un full de ruta que la CUP no va ratificar, i caldrà fer-ho senzillament perquè Junts pel Sí no ha obtingut la majoria absoluta. Un cop se sàpiga quin és aquest full de ruta, triar un president serà molt més senzill: d’entre els diputats de Junts pel Sí, hi ha perfils per triar i remenar. Hauran de fer veure que ja havien previst l’escenari d’haver de necessitar els vots de la CUP, i caldrà governar. És l’hora de les coses grans, perquè és per això que gairebé un 80% dels catalans van anar a votar.

Sigui com sigui, no podem repetir el 9-N i entrar en una roda eterna de frustració. O es pacta un referèndum de debò amb l’Estat –vinculant a tots els efectes- o es tira pel dret amb una declaració unilateral d’independència. Referèndum unilateral ja ho va ser el 9-N i tots sabem com va acabar: una mena d’acte de dignitat sense cap efecte més enllà d’unes querelles que demostren la nul•la cintura política de l’Estat i possiblement acabaran fent un favor enorme a un president Mas que va rebaixar el 9-N amb el pretext de no desobeir i de passada estalviar-se uns problemes que no s’ha estalviat. Perquè no hi ha estructures d’estat sense desobediència, i no hi ha independència sense estructures d’estat. Abandonem el processime i abordem el procés d’una vegada.

Dos escàndols ens ocupen avui per veure un exemple de la manera d’actuara de l’Estat espanyol amb total impunitat i amb un clar perjudici a la democràcia i a Catalunya en particular.

l’Estat es gasta en l’AVE Leon a Palencia 150 vegades més que la despesa tant criticada en exteriors catalana, amb la diferència que ara els partits espanyols i els que els hi fan el joc no han badat boca. Un cost de 1620 milions per 162 quilòmetres de tram amb dos poblacions que amb prou feines sumen 200 mil habitants i ara amb un servei de primera. Altres de les mateixes caràcteristiques pateixen rodalies de tercera cada dia i el Corredor Mediterrani tant necessari per la mateixa econòmia espanyola, i catalana en particular aturat i sense inversions. Una manera de fer radial i de malbaratament de recursos que va a càrrec de la butxaca entre d’altres dels catalans, tant els que han votat si com els que han votat no. Tot un desgavell d’un Estat en caiguda lliure economicament, socialment i democràticament.

Per altra banda i un cop sabudes les xifres del vot exterior al 27 S, la proporció es de 7 a 1 a favor del vot sobiranista. De fet dels que ho tenien tot per poder exercir-lo prop de 7 mil no han pogut per traves administratives espanyoles i molts més ja no han arribat a aquesta situació humiliant. No hi ha dubte que l’Estat sabia molt be el que es feia, i aquests vots haguessin donat algun diputat més a Junts pel Sí i de passada s’hagués superat el llindar del 50% de vots favorables, cosa que gairebé certificava una DUI amb totes les de la llei. Les denúncies com en altres cops s’acumulen però no fan ruboritzar gens ni mica un Estat que ha fet tot el joc brut possible per intentar minimitzar la voluntat catalana favorable a la independència.

Aquest es l’orgull d’aquest estat sociologicament ancorat en temps passats i que no suporta la democràcia lliure i els drets d’un poble per expressar-se lliurement amb normalitat.