ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN PROCÉS LIMITAT EN EL TEMPS

General
La frase del filòsof  Josep Maria Terricabras comparant el procés cap a la independència amb l’entusiasme sexual, ja que no dura hores i hores, i posant el 2014 com a límit pel final del camí cap a l’Estat propi la comparteixo plenament. No es pot mantenir aquesta tensió anys i anys escoltant atacs de tot tipus, i provocant la desmotivació que amb una part de la societat pot provocar el pas del temps sense avenços significatius. Per tant trobo encertat la proposta del president Mas sobre la resolució  a aprovar la primera sessió del nou Parlament remarcant l’objectiu principal de la legislatura, i a poder ser un full de ruta pautat i seriós.

Efectivament, en Terricabras assenyala el 2014 com a límit per culminar el procés independentista, ja que històricament aquests processos no duren molt de temps fent la comparació sexual, i ha constatat l’acceleració del procés sobiranista des que el 2009 van començar les consultes, i arrel de la manifestació de la diada, amb un termini de 2 anys. Per altra banda,  i davant els insults i falta de respecte de les forces nacionalment espanyoles, ara es troben ocupades negociant els desnonaments i la reforma hipotecaria, per cert una llei de 1905, i que els últims esdeveniments han precipitat les corredisses habituals amb una classe política sempre dues passes darrere de la societat.
Sempre he pensat que aquests grans canvis, no es poden demorar i eternitzar en el temps, ja que molta gent acaba cedint a les pressions externes o a la simple desmotivació o pèrdua de fe en el procés. Coincideixo plenament que el 2009 amb les consultes es va obrir un camí fins llavors inexplorat, i que els fets posteriors i les reaccions encara mai escoltades sobretot de l’Estat espanyol, i la seva violència verbal i no acceptació de la democràcia més elemental, han donat pas a posicionaments a la societat civil, i amb una embranzida espectacular de l’Assemblea Nacional Catalana, explicant en clau positiva i sense embuts un projecte d’emancipació nacional carregat d’arguments, i amb un gran aliat com la crisi econòmica va visualitzar al carrer una demostració de força mai vista, i que ha trasbalsat tot el sistema polític amb una resolució al Parlament a favor d’un referèndum la propera legislatura, i unes eleccions ara per donar-li la validació formal. De fet, el president Mas ja ha avisat que el primer seria una resolució favorable al procés si com es preveu ja una gran majoria al costat del projecte, i em sembla una manera encertada de començar una nova legislatura, a partir de llavors, la tasca internacional totalment fonamental, i la preparació d’estructures fonamentals per un estat com per exemple l’embrió d’una agencia tributària pròpia seran prioritats, i posant el termini fins 2014, data simbòlica ja que farà 300 anys de la pèrdua de la nostra sobirania, però també suficient per preparar i executar la democràcia deixant en evidencia l’Estat espanyol, i donat un missatge a la comunitat internacional impecable. Per tant aquest límit el veig assumible i fins hi tot necessari, més enllà el perill seria cada cop més gran per les raons expressades. Es un camí sense retorn que ha d’anar cremant les etapes, però a un ritme adequat, i que faci que la ciutadania el vegi sense dubtes. A partir d’aquí, i com diuen molts professor de dret, la negociació a tres bandes, un nou Parlament, i una Constitució catalana poden allargar uns anys més la culminació definitiva, però això ja forma part dels tràmits d’un nou estat que ja seriem.
Un procés que com ara veiem en els desnonaments agafa amb el peu canviat la classe política sempre a remolc de la societat, cosa que en una societat democràtica i un bon sistema de partits no hauria d’ésser així, ja que com a representants del poble, i responsables directes, no poden anar tant al darrera de la societat en general.
En definitiva, temps limitat, decisió, i responsabilitat i maduresa de la nostra classe política.
 

CAP INDEPENDENTISTA A CASA

General
Se’ns dubte el 25 de novembre pot ser un altre pas decisiu en el nostre procès d’emancipació nacional, tal com ho va ser la manifestació de la passada Diada, o la resolució aprovada en el Parlament posteriorment. Per això fa falta que davant les insinuacions del Ministre Margallo que un referèndum seria un cop d’Estat, i un delicte amb el llast de la Constitució al capdavant, cal respondre amb democràcia, aquí no hi ha exèrcits que alteren l’ordre de l’Estat de dret que la ciutadania ha escollit com per exemple el 1936, es la mateixa societat que vol decidir, i exigeix un canvi de rumb, massa democràcia per uns dirigents espanyols de pensament únic, i de menyspreu a la base de qualsevol estat democràtic. Es en aquest context que l’Assemblea Nacional llença aquest vídeo per seguir fent historia, i esperonar la participació, cosa que per cert la Junta electoral sorprenentment no li sembla agrada massa.

MARCELINO IGLESIAS (PSOE): XENÒFOBIA SENSE CÀSTIG

General
 

Si alguna cosa podem destacar d’aquests tres primers dies de campanya electoral, es la centralitat gairebé total de la independència de Catalunya, tant sols compartida ocasionalment per desgracies com els desnonaments sense vergonya de les entitats bancàries, en segon lloc destacar els arguments dels partits favorables a la consulta per decidir el nostre futur, i les posicions intolerables del tripartit espanyol a Catalunya amb falsedats, insults i racisme sense complexos contra els catalans, i el nostre país que potser algú haurà de denunciar d’una vegada per totes davant tanta impunitat.

 

Efectivament, Marcelino Iglesias, recordo expresident d’Aragó, i persona destacada del Partit Socialista davant Pere Navarro i Àngel Ros a Lleida ,compara el sobiranisme català amb l’hipernacionalisme alemany i francès, que van provocar dues guerres mundials i cent milions de morts a Europa, apart i davant aquesta autèntica paranoia de vergonya critica posar fronteres entre la Franja i Catalunya, i trencar amb tot el que hem construït en un Estat que sempre ha estat difícil de governar i difícil de conviure, amb quatre guerres civils, i per tant poques bromes ara que hem aconseguit la llibertat i assentar la democràcia. Se’ns dubte dona suport al discurs popular que acusa Mas de xantatge, i amb arguments tant esperpèntics com un canvi de cognoms per catalanitzar-los amb un nou estat català.

Realment, el següent pas que es aconseguir una gran majoria propera als 100 diputats al Parlament favorables al dret a decidir, i unes eleccions plebiscitàries amb un resultat molt clar a favor de l’Estat propi es cada dia una realitat més propera. De totes maneres veiem la reacció, i la campanya dels tres partits contraris a la democràcia i nacionalment espanyols com son PP, PSOE-C i Ciudadanos estant creuant totes les fronteres ètiques i de responsabilitat dia si i dia també, i potser algú hauria de posar fre. Les declaracions de Marcelino Iglesias jo crec que tenen aquest component de racisme, paranoia i insult que judicialment haurien de ser sancionables, i posar les coses a lloc. Ja n’hi ha prou que cada dia des dels mitjans de la caverna o personatges de tant poca talla com l’esmentat es compari un anhel democràtic per la via pacífica, i de decisió col·lectiva i lliure de la població amb la cultura màxima de l’horror criminal i boig, com es el nazisme amb milers i milers de morts com a llegat, i més venint d’un nacionalisme com l’espanyol que ha fet de la imposició i la força les seves màximes expressions, es veritablement una vergonya de grans proporcions, i que en un estat vertaderament democràtic serien estudiats per no permetre que personatges com Iglesias siguin compatibles amb una democràcia normal. Ens parla de fronteres a la Franja, quan a tota la Unió Europea no hi ha cap frontera visible que es veu que ara Catalunya te que crear, ens diu que han assentat la llibertat i la democràcia, quan ell es el viu exemple de que evidentment això no es així, i ho sap perfectament, aquestes paraules tant greus son les que aplaudeixen els líders socialistes catalans deixant clar el seu posicionament contra qualsevol plantejament democràtic, i en especial si prové de Catalunya. Per part popular la seva campanya de la por, que cal dir a vegades fa riure del pobre nivell intel·lectual que desprèn, ara ens diu que els cognoms castellans es canviaran cap a una catalanització amb el nostre estat propi, se’ns dubte una idea que traeix el subconscient popular i espanyol que troba normal aquest fet, ja que ells si que ho han practicat com a les Balears amb Maó per Mahon, la campanya a València per canviar els noms de carrers que tenen País Valencià per Comunitat Valenciana o com els mitjans de comunicació espanyols canvien els noms i cognoms de les persones sense rubor, haurien de saber que nosaltres som com la resta del planeta, i tothom es diu com es diu i no hi ha cap discussió. La seva mentalitat irracional i genocida de tant en tant els traeix amb facilitat.

En definitiva, veiem dos mons completament diferents, i constato la por de l’espanyolisme que veu com el proces es seriós, i va cremant etapes per culminar-lo sense cap tipus de por, i amb una projecció internacional que valorant les dues posicions no crec tingui dubtes de qui donar suport.

EL MILLOR ENCARA HA DE VENIR

General
Aquesta frase pronunciada pel president americà Obama el dia de la seva reelecció, es perfectament equiparable a Catalunya. Ahir va començar la campanya, i està molt clar que l’eix nacional esta al mig de qualsevol debat. No ens podem deixar  portar per desviacions del tema en uns moments transcendentals per la història de la nostra nació. No podem caure tampoc en paranys partidistes que demanen majories absolutes, quan el que realment mirarà Europa amb atenció, es la majoria de diputats a favor del dret a decidir i de poder celebrar aquest referèndum amb totes les garanties. Crec que aquesta es la clau, hi ha dos blocs ben definits, els que defensen la democràcia i la consulta a la ciutadania per donar aquest pas cap al nostre propi estat, i els que no tant sols en son contraris, cosa que no seria greu, sinò que simplement neguen el valor més preuat de qualsevol democràcia, el vot, i la decisió lliure de la població, aquest bloc representat per PP, PSC i C’S son la punta de llança d’un Estat espanyol que amb la cultura de la por i la mentida, i aferrant-se a una llei marcada a foc damunt la pell, sembla impedeix qualsevol moviment, i com expressa molt be aquest vídeo que adjunto, remarca que el mateix dia de començament de campanya fa 23 anys  va caure el mur de Berlín, i Vicent Partal, Miquel Calçada i Salvador Cardús ens ho presenten com una metàfora de les aspiracions catalanes, que tenen la propera estació el 25 de novembre.
 

EL CEO DONA UNA NOVA EMPENTA CAP A L’ESTAT PROPI

General
El baròmetre oficial del Centre d’Estudis d’Opinió, dona una nova dada per l’optimisme en el procés que estem vivint. De fet un 57% dels enquestats votaria SI a un referèndum sobre la independència, 6 punts més que l’última enquesta, contra un 20’5% dels partidaris del NO, que baixa considerablement. Mentrestant el President Mas ahir a Brussel·les va tornar a insistir amb una consulta democràtica, i va acabar amb una bona frase que deia: Nosaltres no hem fallat mai a Europa, i ara esperem que aquesta no ho faci. Tota una declaració d’intencions del punt clau per culminar el nostre procés cap a l’Estat propi amb èxit, donat la falta de democràcia espanyola.

Segons aquesta enquesta CIU obtindria entre 69 i 71 escons amb majoria absoluta, seguida del PP amb 18, PSOE-C amb 15, ERC amb 14, ICV amb 10, Ciudadanos 3 a 6 i possiblement CUP amb 3. Cal dir que hi ha una bona franja d’indecisos. Alhora el president Mas diu a Brussel·les que encara que no sigui possible estar dins la UE, la consulta es farà igualment, ja que el dret a decidir el nostre futur es més important, ha defensat la pertinença a Europa, i ha recordat la vocació europea catalana i esperant aquesta no ens falli, recordant que els seus aliats seran el que estimen la democràcia. Per refermar les nostres intencions el CEO ens dona un 57% favorable a l’Estat propi, 6 punts més que l’anterior i tant sols un 20;5% contrari. Per porcions, un 44% volen un estat independent, 25% un estat federal i només un 19% una autonomia com l’actual, deixant una bona dada com que els catalans consideren més importants les eleccions al Parlament que a Madrid, un bon símptoma pel procés cap a l’Estat propi i la normalització dins les nostre ments.
Cada nova enquesta es una nova adhesió de la població cap a l’estat propi, segurament l’Estat espanyol i la seva actitud bel·ligerant i antidemocràtica aboca a molta gent cap un camí que potser no hauria triat amb altres circumstàncies, i que ara veu com a única sortida viable del nostre territori, i el nostre futur, els percentatges van augmentant, i encara que només siguin enquestes, indiquen tendències que cal valorar, i aquesta es absolutament irrefutable, apart del 57%, si ho dividim veiem que els partidaris d’un estat independent i federal sumen gairebé un 70%, i es una dada demolidora que s’ha de refermar en les properes eleccions que aquesta mitjanit comencen la seva campanya, i on les forces que defensen el referèndum en aquesta propera legislatura cal que assoleixin una majoria com més gran millor, es el següent pas, i cal ser conscient de la importància d’aquestes, i que ha de fer que la responsabilitat sigui més gran en els nostre polítics, i no desviïn l’atenció com volen fent el joc a l’altre costat de l’Ebre. Es un punt clau en la nostra història i no podem fallar. Per altra banda el president Mas ha de donar aquesta imatge a Europa, el punt clau de la nostra independència, el nostre tarannà democràtic i pacífic ha d’arribar a cada dirigent europeu per quan arribi el moment estiguin al nostre costat i al costat de la democràcia, i disposats a fer front als tarannàs imperatius i poc democràtics espanyols. Tenim pressa i molta, però aquest punt ha d’estar molt ben treballat i assegurat. Destacaria que per primer cop s’assegura que si no fos possible la nostra pertinença a Europa, igualment es faria el procés, jo particularment prefereixo ser dins la Unió, i no ho imagino d’altra manera, però prefereixo una Catalunya estat fora de la Unió que una comunitat autònoma de segona dins Espanya, això també es força clar. Per últim volia destacar que les mentalitats de molta gent comencen a canviar, i es normalitzen entenent el moment que vivim, i valorant les eleccions al nostre Parlament molt més que un Congrés a Madrid que ja poc ens pot aportar.
   

VIUEN CONTRA LA LLIBERTAT DE LES PERSONES

General
La sentència del Tribunal Constitucional per validar que  la llei de matrimonis homosexuals es constitucional, ja ha rebut les reaccions del Govern espanyol, diuen que l’acaten, nomes faltaria, i alguns com el ministre de l’Interior, insisteix que pensa que dos persones del mateix sexe no son matrimoni, i el ministre de Justícia aclareix que el recurs presentat i rebutjat pel seu partit, era  per aclarir si era afí a la Constitució. Realment aquests hooligans de la llei màxima espanyola viuen sempre per imposar una societat segons el seu model, i que no evoluciona amb el temps, encara que sigui trepitjant els drets de les persones.

El TC dictamina per vuit vots a favor i tres en contra, que la unió de les persones del mateix sexe es legal, es una decisió transversal dels dos blocs polititzats d’aquest tribunal, i es en resposta al recurs del PP fa 7 anys a una norma aprovada pel govern Zapatero, i amb una visceral oposició de l’esglèsia i sectors conservadors. El ministre Gallardon, anuncia que no modificaran la norma ja que acaten la sentència, i justifica el recurs pels dubtes constitucionals que portava. Altres com el ministre Fernandez Diaz insisteix que no el faran canviar d’opinió que no es matrimoni parelles del mateix sexe, i que els fills han de poder triar, per cert algun mitjà de la caverna espanyola va en la mateixa línia. Per part del PSOE, Rubalcaba parla de que la igualtat ha prevalgut pels que volen imposar la seva moral, i el col·lectius de gais i lesbianes han manifestat que la societat guanya drets i llibertats que no es poden retallar, i els fills de parelles homosexuals ja s’ha demostrat que tenen un desenvolupament normal i amb una cobertura del 100%.
Sembla que la decisió d’aquest tribunal tant aplaudit pel trinxament de l’Estatut català, ara en segons quins sectors casposos de la societat espanyola no ha caigut tant en gracia. Realment en ple 2012, i amb estats de l’anomenat primer món es discuteixi  la llibertat i tendència individual de cada personal sexualment parlant, i posar traves amb conceptes tradicionals i caducats per una moral particular es increible. De fet quan es va aprovar la norma del matrimoni homosexual, col·lectius com l’esglèsia van pressionar i molt per evitar-la, cosa curiosa d’una institució que tracta per exemple la dona com a segona categoria, i que en el seu interior han sortit a la llum diversos o molts casos de pederastia, i que a més neguen la possibilitat de casament que nomes correspon al Dèu que tant pregonen. Ells han fet del matrimoni entre home i dona, l’únic que pot existir trepitjant el dret de persones amb diferents tendències sexuals, i que lògicament s’han de respectar, ja que la societat evoluciona i la llibertat individual de les persones ha de ser un be preuat i protegit a les societats avançades. No es pot posar per davant una llei que igual que ara ens diuen es més important que la democràcia en si, i el dret a decidir dels pobles, ara també ho es sobre la llibertat sexuals de l’individu. Son conceptes retrograds que no poden anar contra corrent, i obligant a altres individus imposant la seva moralitat si o si. Un cop s’ha demostrat que els fills d’aqueste parelles no pateixen cap mena de trauma, i tenen una vida perfectament normal, no te sentit insistir en aquest tema com un obstacle, o manifestar opinions personals des de càrrecs públics que davant les sentències judicials simplement han d’acatar-les, i no com un mèrit, sinó com a part de les regles del joc democràtic i de l’estat de dret que tant defensen sempre.
En definitiva, avui que els mitjans van plens amb la victòria electoral d’Obama als Estats Units, crec que calia donar relleu a aquesta notícia que ens acosta una mica més a una societat avançada, oberta i tolerant.

INSULTS I MENTIDES: AQUEST ES L’AMOR QUE PREGONEN

General
Rere aquests manifestos d’amor, i aquestes paraules amables que sentim últimament, trobem les comparacions dels discursos de Mas amb Stalin o Hitler per part dels populars, i acusacions de totalitarisme, simplement per defensar la democràcia, o la negació de l’espoli fiscal per la FAES, quan ells mateixos ho van demostrar amb les balances fiscals publicades, o les mil i una desgracies que cada dia acumulem per voler ser simplement normals. Des d’aquí i davant aquesta ofensiva que només acaba de començar veiem com alguns partits encara volen desvirtuar el tema amb temes socials que ara  estan molt per sota del problema principal, o altres que parlen d’esquerres i dretes, quan la realitat esta molt per damunt de moviments ideològics. Crec que l’Agustí Bordas explica clarament el mai millor definit com a sainet espanyol.

EL SAINET ESPANYOL
Agustí Bordas
D’ençà que s’accelerà el procés sobiranista català, la ineptitud de les forces unionistes ha deixat astorats molts observadors internacionals. En concret, l’actitud dialogant del Primer ministre David Cameron vers el procés independentista escocès ha esdevingut un contrast evident amb les inclinacions autoritàries i antidemocràtiques de l’executiu de Mariano Rajoy.
Mentre el vicepresident primer del Parlament europeu, l’excel•lentíssim senyor Alejo Vidal-Quadras, suggerí la intervenció de les forces paramilitars de la Guàrdia Civil per aturar la iniciativa política d’Artur Mas, els mitjans de comunicació espanyolistes –altaveu del govern estatal espanyol– s’encarreguen d’escampar fal•làcies, tot descrivint el futur Estat català com un enclavament nord-coreà al cor d’Europa. 
Madrid imagina la Barcelona capital d’Estat com una Pyongyang pobra i grisa, on les flors es marciran abans i tot d’obrir-se. No obstant això, l’única Barcelona xarona i casposa és la que mostrà sis mil manifestants honorant una hispanitat fugissera a la Plaça de Catalunya. Segons les cròniques dels mèdia espanyols, el fervor unionista demostrat per dotzenes de visitants –molts d’ells arribats en autocars noliejats des de fora del Principat– tingué el seu clímax amb l’arribada del líder xenòfob Josep Anglada, defensor de les essències pàtries espanyoles i veterà de les commemoracions del 12 d’octubre i 20 de novembre.
Els qui acusen el nacionalisme català de “provincià” són els mateixos que volen perpetuar una Catalunya perifèrica, dividida en quatre províncies artificioses. Els qui acusen els sobiranistes de voler separar els catalans, són els qui amenacen amb trencar la convivència a Catalunya i anorrear el veritable bilingüisme assolit amb la immersió. Els qui acusen els catalans de voler crear fronteres, són els qui exigeixen aïllar l’Estat català rere un nou teló d’acer. 
No obstant, tots aquests avisos són la demostració de la impotència que experimenta l’Estat espanyol, encapçalat per un govern arrogant, incapaç d’acceptar la realitat d’un Estat fallit i arruïnat. L’Estat espanyol ha esdevingut un Estat pària, citat repetidament per Obama i Romney com l’exemple paradigmàtic a nivell global que cal evitar seguir.
Tal com publicà aquest 2012 FDi Intelligence, la secció del Financial Times especialitzada en Inversió Estrangera Directa, Catalunya és el territori del Sud d’Europa amb més projecció de futur i la segona, a nivell paneuropeu en termes de potencial per als inversors estrangers. Així doncs, un Estat català amb un nivell adequat d’infraestructures i un règim fiscal més favorable –incloent tipus impositius d’IRPF i un Impost de Societats inferiors– està destinat a esdevenir l’Estat més competitiu d’Europa. 
L’Estat espanyol no podrà vetar que Catalunya romangui dins de la Unió Europea per quatre motius principals. Primerament, Catalunya és la plataforma logística clau en l’Europa meridional. Segonament, l’Estat espanyol no es pot permetre un antagonisme sostingut contra l’Estat català si pretén que Catalunya assumeixi una part del seu deute. En tercer lloc, Catalunya seria plenament viable fora de la Unió Europea com a integrant de l’Associació Europea de Lliure Comerç i Brusel•les no acceptaria perdre un Estat català destinat a ésser contribuent net mentre, al mateix temps, hauria de mantenir un Estat espanyol que, probablement, seria un receptor net de finançament europeu. Finalment, no hi ha cap protocol específic i actualitzat en la legislació europea que signifiqui l’exclusió d’un nou Estat europeu sorgit a partir d’un procés intern d’emancipació nacional. 
A nivell exterior –davant Alemanya i el món– l’Estat espanyol es mostra gallard quan hauria de ser humil. A nivell interior, l’Estat espanyol es mostra altiu amb Catalunya quan, en realitat, és víctima del pànic. Certament, Castella és terra de comportaments histriònics.

AMENACES I DESGRACIES, ES LA RECEPTA ESPANYOLA

General
El ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenes, assegura que l’exèrcit es conscient de la gravetat i transcendència del desafiament independentista de Catalunya, i avisa que sap quina es la seva missió, amb el que podríem anomenar un nou episodi de violència encoberta. Al mateix temps els diaris de la caverna espanyola, continuen avisant que hi haurà mil i una desgracies si aconseguim el nostre propi estat, i no dubten en marejar xifres, evidentment totes negatives per intentar dissuadir els més receptius a escoltar aquest tipus de falsos arguments.

Efectivament, el ministre parla de desafiament independentista, i deixa clar que la unitat d’Espanya no esta en perill, ja que seria un desastre per Catalunya, Espanya i Europa, i ens parla de la llarga història de la nació espanyola que no es pot trencar. Al mateix temps justifica els vols rasants dels avions militars en un espai aeri que es nacional, i tant fa que sigui Catalunya que Extremadura, i això no pot provocar victimisme, alhora que defensa que l’armada fa complir la llei quan exigeix les embarcacions que portin la bandera espanyola. Per altra banda el Diari El Mundo obre amb un informe del ministeri d’Exteriors que assegura que una Catalunya independent perdria almenys el 19% del seu PIB, uns 36500 milions anuals amb efectes adversos sobre fluxos comercials, el turisme o la inversió estrangera, ja que no es podria utilitzar l’euro amb la pèrdua d’exportacions i vendes a Espanya per sobre de 35000 milions, apart la sobirania catalana xocaria com a mínim amb 15 estats europeus amb problemes de minories en el seu interior.
Realment, es molt greu que en una democràcia, l’exèrcit serveixi com a coacció precisament per no poder exercir-la lliurement, i com a garant que ningú es pot escapar d’aquest cercle tancat, encara que sigui contra la seva voluntat. Això tant simple el ministre de defensa ho hauria de tenir molt clar, però sembla que no, i parla de desafiament, a una simple iniciativa ciutadana pacífica i democràtica, ens parla de desastre gairebé mundial, gràcies, però no crec que siguem tant importants a nivell planetari, i per ser més exacte, la principal afectada seria la mateixa Espanya i prou. Ens justifica uns vols rasants a 300 metres, recordo prohibits per la normativa internacional ,i que diu fa 20 anys es realitzen, subratllant que es un espai aeri nacional, un altre cop la coacció i la tàctica de la por, més o menys com el cel de l’armada a vigilar que els símbols espanyols onegin en cada vaixell de pesca, es una bona manera de justificar els nostres recursos en el pressupost de defensa, però crec que si aquesta es tota la seva funció potser caldria fer un pensament o una retallada, concretament en època de crisi amb un ministeri per cert que sembla imprescindible ja que sembla immune a la mateixa en els pressupostos estatals. Per altra banda El Mundo segueix fent gran catàstrofes amb la nostra independència, i totes les desgràcies del món anirien a parar sobre el nostre cap, econòmiques, naturals, socials, i de tot tipus de malalties infeccioses i terratrèmols sense treva. Ara perdríem el 19% del nostre PIB, quan d’entrada els famosos 20 mil milions que marxen i no tornen ja estarien aquí, per tant no cal ser economista per veure la falsedat interessada de les seves paraules, baixarien les inversions estrangeres amb un territori més solvent que ara, cosa també curiosa i la pèrdua de l’euro faria perdre balança comercial, es clar, que aquesta pèrdua de moneda nomes existeix en la seva imaginació paranoica, ja que ningú amb autoritat competent a dit similar bestiesa, fins hi tot parla de veto de 15 estats europeus, entre ells per exemple el Regne Unit, que ja hem vist com ha actuat amb els anhels independentistes d’Escòcia, i res faria preveure un vot contrari a la nostra sobirania, de fet a Espanya tampoc li convindria el seu veto, mes enllà de la pataleta inicial ja que economicament es podria veure perjudicada, i ho sap perfectament.
En definitiva, tots els mals per un nou estat, curiosament els creats en els últims anys han tingut sort i sembla no han sofert cap cataclisme, al contrari han anat amunt i a bona velocitat, per alguna cosa serà, no.

ELS INTEL·LECTUALS ESPANYOLS DE FIRETA

General
 

Prop de 300 suposats intel·lectuals espanyols fan un manifest federalista, i contra l’independentisme català i el procés democràtic del dret a decidir d’un poble amb uns arguments falsos i manipulats, que en realitat demostren que son un parany més del nacionalisme ranci espanyol. Això no son intel·lectuals, son personatges al servei d’una causa, en aquest cas l’espanyola, i que no els fa cap pudor anar contra la democràcia o contra les obvietats com l’espoli fiscal. Curiosament mai van dir res amb el procés de l’Estatut català o altres causes que no han merescut la seva atenció, com deia intel·lectuals de fireta.

 

Curiosament els socialistes catalans ho valoren molt positivament, i creuen que demostra entre la independència i el centralisme regressiu hi ha la via federal del diàleg. Per la seva part, altres valoracions han agraït que enlloc de parlar de tancs es posi la paraula per davant. Realment el Pais enceta una campanya contra la independència catalana amb aquest manifest de suposats amics de Catalunya. Parlen de que els independentistes volen convertir Espanya en un boc expiatori, i neguen l’espoli als catalans, o que la Constitució del 78 o Estatut 06 no neguen el dret a decidir. El manifest no respecte la democràcia i la voluntat d’un poble, i es curiós que durant la tramitació estatutària res van dir. Parlen de la no negació del dret a decidir i parlen de confusió de les opcions dels partits favorables a aquesta opció que presenten programes edulcorats, i que constantment parlen de sentir-se víctimes d’una opressió per part d’Espanya, i volen apartar tots aquells ciutadans que que no subscriuen aquest programa. Podem trobar entre els signant Pedro Almodovar, Elvira Lindo, Juan Goytisolo, Mario Vargas Llosa, Javier Mariscal o Carlos Solchaga entre d’altres.

Realment, aquests suposats intel·lectuals propers a les FAES fins al socialisme, permeten veure una nova mostra del que volen els espanyols de nosaltres, parlen de diàleg i respecte a la llei i la democràcia, quan no respecten el dret més elemental d’un poble en forma de consulta per decidir en aquest cas el seu futur, neguen un espoli fiscal, comprovat fins hi tot per les balances fiscals que va publicar el mateix govern espanyol o les inversions que any rere any es poden anar comprovant, negar això es un insult a tots els catalans. Diuen que son amics dels catalans quan no volen respectar ni la seva voluntat, ni la seva opció a decidir per ella mateixa, o sigui falta de respecte total, més o menys com fins ara. La seva paranoia arriba lluny quan parlen de que la sagrada constitució no prohibeix el dret a decidir, quan precisament es l’argument preferit dels polítics espanyols per negar-la. Parlen de programes edulcorats i victimistes dels partits independentistes amb una clara mostra del seu nul tarannà democràtic, que res diu de partits com la Falange, o de la mutilació d’un Estatut votat pel poble per part d’un tribunal polititzat espanyol, però si d’uns partits que per la via totalment i escrupolosament democràtica exposen el seu programa sense cap confusió, i un objectiu molt clar que han de respectar, encara que això seria demanar massa. Pel que fa al victimisme, ells son un bon exemple de la causa d’aquest, un manifest insultant contra una opció que pot agradar o no, però no es pot menysprear i menys quan el 20% de la població catalana es va llençar al carrer el passat 11 de setembre, i sembla que ho volen passar per alt.

En definitiva uns intel·lectuals que res tenen a veure amb aquesta paraula, i si amb un nacionalisme cec i ranci que tant sols te l’objectiu de la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol procés democràtic, i obviant que les persones estant per canviar les lleis si arriba el cas, ja que en son més importants. Si aquest son els intel·lectuals espanyols, com seran la resta.

 

DURAN I LLEIDA: JA N’HI HA PROU

General

En Duran i Lleida segueix fent la feina bruta a l’Estat espanyol, i de pas posant contradiccions dins la nova línia del seu partit que lògicament pot destrempar una part de l’electorat que desencantat no s’acosti a les urnes. Crec que ha arribat l’hora de posar ordre, i que algú digui a aquest senyor que no pot menystenir el nou projecte del seu partit, i treure unes conclusions en forma de majories i referèndums legals que nomes viuen en el seu cap. Si no vol fer el pas, no hi ha cap problema, però per una vegada a la vida que faci un favor a la nostra terra, i simplement no digui res o respecti la majoria tant del partit com del país, i deixi de fer el paper de col·laborador del nacionalisme espanyol més ranci que te en el seu personatge un gran aliat. Us adjunto l’escrit de l’Enric Canela, que se’ns dubte descriu perfectament la situació esmentada.

Si Mariano Rajoy té un aliat incombustible, aquest és Josep Antoni Duran i Lleida. Contra la majoria que ara votaria independència, ateses la circumstàncies, es pot actuar de dues maneres. Una és l’estúpida, la de l’amenaça, la de la por, la que fan servir en aquest moment el govern espanyol i els partits espanyols, acompanyats del cor de militars retirats, la conferència episcopal i altres glòries de la democràcia. Hi ha, però, una forma més intel·ligent, es fa des de dins, més amable, dient que sí, però que no ens convé, que no ens estimen però que si hi posen una mica de bona voluntat ja comprarem més vaselina. Duran i Lleida, en el repartiment de “responsabilitats” a CiU, és qui ha jugat a favor del govern espanyol, “per responsabilitat” ha votat a favor d’una llei que ens colla econòmicament, com, amb raó, diuen els partits de l’oposició a Catalunya. Com a català li demano una mica menys de responsabilitat, que no estimi tant la Catalunya regió i estimi més la Catalunya sobirana. Si no pot perquè hauria de passar la frontera per anar a la casa familiar, que se’n vagi ara que encara no hi ha frontera, no volem que pateixi. Que no tingui dilemes com Carmen Chacon (ben resolts finalment).

Avui han entrevistat a Duran i Lleida en ABC Punto Radio. Tota la premsa en va plena, declaracions que són les més adequades per donar eines als espanyolistes, d’aquí i allà, i per restar vots a CiU. Josep Antoni Duran i Lleida segueix amb els seus atacs de “sinceritat” interessada.

Sobre l’entrevista, diu El País, gens sospitós de voler la independència de Catalunya: Duran s’ha esforçat a remarcar que té molts punts en comú amb Mas, però s’ha encarregat de desmentir la seva pròpia afirmació durant tota l’entrevista.

Respecte la prohibició del vídeo promocional de la Generalitat: Duran, que no ha vist el vídeo, ha vist lògica la prohibició si l’anunci fa alguna cosa més que incentivar la participació.

  • És dolent per a Espanya no tenir Catalunya i és dolent per a Catalunya no tenir a Espanya
  • No hi ha una gran majoria de ciutadans de Catalunya que desitgin un escenari d’independència
  • No té sentit convocar referèndum que no sigui legal
  • Catalunya podria veure’s fora de la UE per què Espanya podria vetar la seva admissió; És el que diu la llei, és el que jo penso
  • Vol cercar acords que permetin a Catalunya tenir un estatus propi dins de Espanya

En la seva carta setmanal diu: per responsabilitat, no podem deixar sense resposta les incerteses que aquest procés implica I tampoc amagar la resposta si ja la tenim.

Deixa clara la seva fidelitat al projecte de CiU, per davant, però Catalunya, i, subtilment, diu que Artur Mas té les respostes a les incerteses però que no les vol dir.

A CiU no li convenen “favors” com aquest davant les eleccions. El problema no seria tan greu si els vots que Duran resta amb els seus atacs de sinceritat, alguns aniran a grups independentistes, però altres, allunyats ideològicament d’aquets partits, especialment aquells que abracen la independència com un mal menor, es poden quedar a casa. No tinc por que marxin a partits espanyolistes, tinc por que es quedin a casa.

Queda clar que Duran i Lleida coneix quina serà la posició de la Unió Europea millor que Durao Barroso i tota Europa en el seu conjunt. Clar que la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés li dóna amplis coneixements i si no es porta bé pot perdre aquesta font de formació continuada i en un moment que l’aprenentatge continuat és tan important.
Enric Canela

LA JUNTA ELECTORAL AL COSTAT DE LA NO PARTICIPACIÓ

General
Realment, la Junta electoral s’ha cobert de glorià fent cas l’unionisme ranci, i retirant una campanya que fomenta la participació en uns comicis, com ha de procurar qualsevol govern democràtic. Per altra banda no es podia esperar gaire cosa més d’uns partits que neguen el dret a decidir de les persones en una consulta, i demostren el seu tarannà democràtic. La seva fòbia contra la realitat catalana arriba al punt de censurar un vídeo on surt la manifestació de la Diada, un fet que per molt que els pesi, i passi el que passi, acabarà sortint els llibres d’història com un fet rellevant a la nostra llarga trajectòria. Adjunto l’espot perquè tothom que no l’hagi vist tregui les seves pròpies conclusions.