BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Finalment som 4 la representació dels corriolaires a la Tramunbike d’enguany. Jo, altra volta, d’aprenent. En Pistons, el Maestro, La Pantera Rosa i la metgessa que ara fa de taxista i un servidor. Ells repeteixen. Que si quina cursa, que si quins corriols, que està feta per nosaltres, que t’ho passaràs de puta mare…, etc, etc. Aquests antecedents bé es valen uns morros de la senyora!Arribem encarcarats quan falta mig quart per les vuit al punt de sortida. Som dels matiners però no els primers. Al cap de poc arriben els autobusos i el camió amb les bicis dels que han hagut de matinar molt més que nosaltres, cosa que hem d’agraïr a la Maria. Dorsals, una pasta, a la cua i som-hi!.

Som 400 ocupant tota l’amplada de la carretera d’Olot. Travessem les Preses i enfilem cap el coll de Xenacs (aquest és l’únic nom que m’enrecordo!!) 4,5 km de pista asfaltada durilla i pesada, m’avisen. La Pantera R. s’ha quedat enrera i guaito en Pistons a davant. Del Maestro no en sé res. Miro d’enganxar-me al mestre i conscient de a qui m’arrambo li fotem amunt. Comencem a passar gent fins al km 4 on ja hem trobat els de la nostra mida. Prenc el relleu i m’estiro una mica ja que veig que això s’està a punt d’acabar. I efectivament, ens encallem en un tap en un corriol, acabant l’asfalt.

Bici a l’esquena. Joan!!, Ei, sóc aquí!! Ja sento que renega per què la gent va a peu. Excepte l’entrada, bona part es podria fer pedalant. També remugo i em fan callar ràpidament. Som tota una corrua i no hi ha res a fer. Paciència, és només el principi, espero.

Efectivament, corriols en estat pur. Carenejem tota l’estona, una mica per sota, fent ziga-zagues amb les esmorteides alzines. Vaig demanant pas quan m’enfilo dalt de la bici i mica en mica vaig avançant, sempre però en grup. No gaudeixo ni del corriol ni del paisatge ja que no et pots torbar o el tanoca que va a peu tota l’estona et torna a passar. Mica en mica la fila s’estira i sembla que s’equilibren les capacitats. Primeres baixades potents. Bé, bé. Això està bé. M’ajunto a un grupet entre el que hi ha una fèmina. Puja bé. Ep tampoc s’arruga a la baixada!! Caram. Segueixo amb ells fins que sortim a una pista. La terra és volcànica fet que provoca molt moviment a la bici. Osti tu, com tiren!! Vinga doncs. Un, dos i ….. ja m’ho semblava! Una polseguera s’aixeca davant meu. Algú no para de rodolar. Collons quina òstia. Frenem tots. El tio s’aixeca i veig que encara piula. Ja té la fèmina per consolar-lo. Doncs jo avall (però amb seny, seguint els consells de la meva parella a la Volta de la Cerdanya). Enllacem unes quantes pistes i algun tram de corriol. No gaudeixo ni del paisatge.

Vaig una mica encegat, quan, abans del primer control, sento la Pantera Rosa al darrera. Ja m’estranyava que no m’aconseguís ningú de la colla.

Més corriols. Certament són corriols però potser trobo a faltar algun tram selectiu de veritat. El grup que anem evolucionem ràpid tot i que tenim un tap davant que ens frena una mica. El passem i just quan ens anavem estirant vado i els he de deixar passar una altra vegada. Què hi farem. Arribo al primer avituallament on ens retrobem tots 4. Déu ni do! Convenia aquesta parada. Em remullo el cap i se’m mullen les ulleres que no puc eixugar amb res doncs estic amarat de suor. Sortim i
les ulleres em molesten. En Manel tira i el Maestro diu que no vol guerra. En Pistons s’ha quedat un xic més. Provo de seguir el company però he de netejar les ulleres. Aixeco el cap i el soci ja és un tros lluny i jo amb les ulleres encara molles. El deixo i vaig a la meva. Ara toca pista ampla de baixada i també de pujada. I més pista. Avanço poca gent. Vaig sol molta estona per trams de pista ampla i camins de desembosc. No apreto ja que sóc a una mica més de la meitat de la cursa. Enllacem uns quants trams encantadors altra cop. Sóc en mig d’un grup quan veig un pujador tècnic que s’acosta. En passo uns quants i em poso a roda d’un soci. No se’l farà. Ho veig. No té la traçada recta. Ho sé. L’animo. Vinga noi. Fot-li. Pit i collons. Au va tira!! No t’arruguis!!… Estava cantat. Es disculpa i em deixa passar però ja m’ha fotut el pujador. Altra vegada paciència. Ara m’ajunto a uns que ara tu ara jo anem fent força estona. Els deixo i torno a anar sol. Em comença a desmotivar això de no anar amb la colla. Què collons foto aquí tot sol pedalant. …

Sento en Pistons que em crida i em desvetllo. Ben retrobat!! Som de nou em nig d’un grup que anem força a l’hora. Baixo darrera d’un soci que ho fa prou bé. Si noi. Fem uns quants trams ombrívols. Trepitgem kilòmetres amb algun renec d’en Pistons entre mig (el podeu imaginar) quan un gamarús amb els peus a terra no el deixa passar. No sé què em recorda això. Tornem a enfilar un altre corriol. Nosaltres dalt de la bici, la resta ha baixat. De sobte en Pistons crida i el veig amb la cama tibada. Acabo els pocs metres que queden de pujador, em giro i em diu que no és res. Vaig tirant doncs. En aquell mateix punt comença un altre corriol de baixada. Un tros de camí en mal estat…

Passo un altre avituallament al final del camí, empalmant amb una pista ampla. No m’aturo. Sembla que hem arribat al pla. Això fa cara d’acabar-se. Recordo el perfil de la cursa on els darrers 7 o 8 km eren planers, a la vora del Ter. Ja devem ser-hi. Em giro per guaitar en Joan però no el veig.

Ara som tres que anem junts. Plat mitjà i pinyons petits i agafem velocitat. Un ens deixa i em poso darrera del desconegut. Pujem el ritme. Al cap de poc el passo i l’animo a posar-se a roda. S’enganxa. Ens entenem i ara tu ara jo noto les cames com se’m van inflant. No sé si arribaré i m’animo mirant el contaquilòmetres. De sobte, diuen – Compte! Aigua! Girem un revolt i em trobo de cop al mig del Ter. Peus a l’aigua que m’arriba fins als genolls. Jo sí que m’ajupo i em remullo totes les cuixes que agraeixen d’allò més la refrescada. Queda un no res i ja som a Salt, amb romeria gitana inclosa. Tombem unes cantonades i fi de la cursa.

Un minut darrera entra en Pistons i veig en Manel menjant. La Maria em fa una foto. Ens trobem i comentem la jugada. Arriba el Maestro. Ja la tenim al sac!!

Estic molt satisfet. He fet una cursa (fa anys que no en feia cap), que pel que comenten els entesos és força dura, i he acabat dignament.

Quant a la Tramunbike sí, és veritat, és del nostre estil, però…. I els corriols de Bielsa? I la resta de la colla? I els iepalis de torn? Aquí he anat collat tota l’estona i no sé ni per on he passat.  Ah sí, pel Coll de Xenacs!! Què voleu que us digui. Tot i això torno cap a casa molt cofoi.