BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Enric Subiñà

Havíem quedat a les 6:15 del diumenge a Argentona per recollir-me a mi, l’Enric, i quan vaig veure arribar la furgo d’en Joan amb el xofer, en Martí i l’Albert, vaig veure que faltava algú, tot i que no em va sorprendre massa. S’havia parlat de sortir el dissabte i anar a fer algun tres mil, però finalment ens vam inclinar per fer la cresta del Roc del Boc (2774 m.), a la Cerdanya Nord, darrera de Núria.

El viatge, una miqueta llarg, va tenir una aturada a Puigcerdà per esmorzar una mica. El temps es preveia bo i calorós, però passades les 9 del matí, arribant a lloc, estava tapadet i queia alguna goteta. Després de travessar la població de Planès vam enfilar per una pista de muntanya que ens va portar a l’aparcament, a uns 1800 m. d’altura, on ens vam equipar per començar la marxa. Eren les 10 del matí.

El camí comença resseguint la vall de Planès, fins que es converteix en sender i puja riu amunt, fins arribar a una plana on hi ha el petit estanyol de Planès, gairebé convertit en una zona humida. En els seus prats quedaven encara unes quantes vaques que havien passat l’estiu allà i aviat baixarien a resguard dels freds. El dia s’havia arreglat, i el sol i la calor començaven a picar.

Vam seguir pujant, ara ja per un corriol en zona pedregosa fins arribar a la capçalera del circ. Allí calia decidir la ruta. Inicialment ens havíem plantejat d’ascendir primer la Torre d’Eina i des d’allí fer la cresta cap el Roc del Boc, superant alguna zona delicada. El problema que ens plantejàvem era la durada, ja que la cresta era llarga i no s’avançava molt, i podríem acabar la ruta massa tard, arribant a casa ja de nit. Per això ens vam inclinar d’ascendir directament al Roc del Boc, pel que vam anar a buscar la cresta sud del pic. Abans però calia reposar forces i per això vam dinar una mica a l’inici de la cresta.

La dificultat més important era un petit diedre anomenat el “Violoncel”, d’uns 10 m. d’altura i dificultats de II+, que segons deia la guia era força exposat. Un cop al lloc només hi havia un petit pas i es superava sense problemes, pel que no vam fer servir el material que havíem traginat (corda, arnesos,…). Des d’allí, fent servir una mica les mans, s’arribava al cim del Roc del Boc (2774), on vam trobar uns excursionistes francesos. A aquella hora la calor era molt intensa, i després de fer la típica foto del cim, vam comença el descens, que faríem per la cresta del pic de l’Orri, per fer un itinerari circular.

El primer tros de la cresta era una mica delicat, que no dificultós, i lent. Mica en mica la cresta es feia més fàcil i ràpida fins assolir el cim del Pic de l’Orri (2561). D’allí es seguia la cresta, ja molt més fàcil, pel Serrat de l’Escaldat, per entrar en una zona d’avets i pins negres, on el corriol, una mica difícil de trobar, ens portava bosc avall. Atès que ens semblava que anàvem massa al nord, vam decidir de deixar el corriol i avançar bosc avall cap a ponent, per intentar arribar a l’aparcament. De fet el bosc era força net i permetia de baixar, pel que sense dificultat vam arribar a la pista, i en cinc minuts al vehicle. Just allí ens vam trobar una parella de francesos que feia una travessa ajudats per un ruc. Morts de calor, vam fer una petita remullada en les fredes aigües del riu. Més que remullada fou una esquitxada, però va anar molt bé. Eren una mica més de les tres de la tarda, i ja només quedava el més pesat, el retorn.