Una vegada més les nostres platges són testimonis del trist final que tenen moltes de les espècies més espectaculars dels oceans.
El divendres 27 de maig la platja de Tavernes de la Valldigna (la Safor) va despertat amb un visitant inesperat. Els qui seguim dia a dia les notícies de medi ambient, immediatament vam reconéixer l’individu, protagonista tot just una setmana abans, d’un incident amb una xarxa de pesca a les Balears. D’aquest incident amb la xarxa en va poder sortir relativament airós, gràcies a l’enorme treball d’associacions i voluntaris que es van ocupar del seu alliberament. L’animal però, ja aparentava estar en baixa condició física. Es trobava prim, amb ferides, i no es movia amb normalitat. Pocs dies després, com ja tots sabem, va aparéixer en les nostres costes, i va ocórrer el pitjor dels desenllaços possibles.
El nostre visitant era una iubarta o balena geperuda (Megaptera novaeangliae), una espècie que, tot i tenir una distribució cosmopolita, és a dir, es troba distribuïda a tots els oceans del món, no és habitual a les aigües mediterrànies. Els pocs exemplars que s’han observat a les aigües càlides del Mediterrani sovint han tingut tràgics finals, similars al desenllaç de què acabem de ser testimonis..
Generalment, les iubartes tenen vides molt estructurades. Cada any, des de la primavera a la tardor, viatgen fins a latituds elevades (les zones polars) on s’alimenten en grans quantitats i creen la seua reserva de greix. Quan el temps comença a canviar i venen els mesos més freds, aquests gegants viatgen cap a aigües més càlides dels tròpics o sub-tròpics, on es troben en grans quantitats per reproduir-se i donar a llum els seus cadells de diversos metres i centenars de quilos.
Dins d’aquests maratonians viatges anuals, el Mediterrani no suposa un lloc de pas. Les poques iubartes que s’han albirat en aquest mar han sigut considerades visitants puntuals o individus perduts. Alguns autors però, han suggerit que aquests visitants ocasionals poden no ser tan accidentals com podrien paréixer. Aquesta, com moltes altres espècies de balenes, va ser durament castigada per la indústria balenera, que en va reduir les poblacions mundials fins pràcticament l’extinció. Després de poques dècades de prohibició en la majoria dels països (tot i que no total, Japó, Noruega i Rússia, entre altres, encara en practiquen la caça), es comencen a observar els primers indicis de recuperació. Les espècies abans associades a aquesta indústria comencen a augmentar les seues xifres, a deixar-se veure en zones on es creien delmades i, com pot ser el cas de les iubartes, a explorar noves àrees.
Aquests animals, tant castigats com han estat per la indústria balenera dels passats segles, són de naturalesa exploradora. Els exemplars juvenils sovint ixen de les seues rutes habituals de migració per tal de trobar aigües riques per explorar. Potser aquest era el cas de l’exemplar que ens ha visitat. Això però, és només una hipòtesi.
Una altra explicació per la trobada d’aquests rars exemplars en les nostres costes, fins ara només especulativa, ve en relació als canvis subtils que té el sistema oceanogràfic mundial. L’estret de Gibraltar suposa una barrera biogeogràfica per a moltes espècies atlàntiques pel canvi dràstic de salinitat, temperatura i profunditat. Aquesta barrera, però, pot sofrir modificacions en el moment actual de canvi global associat al canvi climàtic. Un lleuger augment de la temperatura pot ocasionar un canvi major en un sistema tant complex com el sistema oceànic i fer que, una barrera històricament complicada de creuar, ja no ho siga tant.
El que sí és cert, és que el Mediterrani és un dels mars més antropitzats (amb major presència humana) del món. Les nostres aigües són una trampa, sovint mortal, per a moltes espècies que queden atrapades en xarxes, hams i altres tècniques pesqueres. Dofins, tortugues, aus i també balenes són algunes de les víctimes més freqüents de pràctiques de pesca poc regulades. Aquest pot ser el cas també de la nostra visitant de la passada setmana. La balena, perduda o exploradora, va quedar atrapada amb una d’aquestes xarxes amb les que probablement no estava acostumada a interactuar.
Encara queda molt per descobrir a les profunditats d’un mar que creiem tant familiar com el Mediterrani. Les troballes com aquesta que testimoniem, tant tràgica com extraordinària, ens aporten una informació valuosíssima des del punt de vista científic. Amb la necròpsia i anàlisis de les restes d’aquest exemplar es podrà saber, entre moltes més coses, la procedència del grup familiar d’aquest animal i avançar un pas més per desvelar els misteris que s’amaguen a sota les aigües turqueses del Mediterrani.
Fa uns dies l’equip de Xavier Solà, que condueix el programa La nits dels ignorants a Catalunya Ràdio, tornà a contactar amb nosaltres per parlar del problema de la llum artificial nocturna i els efectes sobre la biodiversitat i la salut humana.
La contaminació lumínica és un problema que creix de manera preocupant amb la proliferació de bombetes LED, de llum blanca, amb efectes molt negatius sobre els animals, les plantes i també per a la salut dels humans. Ho diuen experts com Enric Marco, tècnic superior d’Astronomia al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i president de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica.
Lille (Parc Jean-baptiste Lebas). Un dels efectes de la contaminació lumínica als arbres és que prop dels llums, a la zona d’il·luminació intensa, no cauen les fulles mortes (excepte en cas de tempesta). Aquest fenomen és clarament visible aquí entre els castanyers d’un parc públic de Lille (Parc Jean-baptiste Lebas) el 20 de desembre de 2016. Les conseqüències ecològiques (i per a la salut de l’arbre) d’aquest retard encara estaven mal valorades el 2016. La llum pertorba l’ambient nocturn (per exemple: a l’hivern, les merles de vegades canten quasi tota la nit en zones il·luminades o prop d’elles). Foto de Wikipedia Commons.
Fa uns dies l’equip de Xavier Solà, que condueix el programa La nits dels ignorants a Catalunya Ràdio, contactà amb nosaltres per preguntar-nos sobre el curiós món dels escarabats piloters i la dèria curiosa que té l’espècie africana de fixar-se en la Via Làctia per a aconseguir caminar en línia recta mentre arrossega una gran bola de fem. Es podria esperar que els escarabats piloters mantingueren els seus “nassos a terra”, però en realitat estan molt en sintonia amb el cel.
Xavier Solà entrevistà a Ximo Baixeras, entomòleg de la Universitat de València i membre de Salvem la Nit, grup de treball sobre contaminació lumínica, sobre l’escarabat piloter i el mon a Catalunya Ràdio.
Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.
Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)
Coratxà, un petit poble situat a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.
Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.
Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.
Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.
Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa
I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.
Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.
El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.
Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó
Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.
Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall
A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.
Corral de Vilalta
La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.
Ermita de Sant Cristòfol
La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.
Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)
A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.
——————————–
Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.
L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.
Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert
A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.
A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.
Card marià?
Passem pel Mas del Peraire i al poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.
Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.
A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.
Vista del Portell de l’Infern
Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.
Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.
Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.
El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.
Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.
L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.
De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.
Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.
De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices. Per exemple, quan un artista com Cristian Gil es presenta al despatx per discutir unes idees que té sobre un nou projecte artístic i acabem parlant unes hores sobre l’Univers, la vida de les estrelles i la íntima connexió que els humans tenim amb el final explosiu de les estrelles massives. Com va dir Carl Sagan fa anys i d’on vaig treure el nom d’aquest bloc: Som pols d’estels. Els elements químics que formen el nostre cos, les neurones, els cabells, els ossos, la part més íntima de les nostres cèl·lules van ser creats al centre de les estrelles i escampats milers de milions d’anys després a l’espai quan aquestes explotaren com a supernoves.Cristian Gil, artista i investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, ha sabut conjugar aquest aspecte de la vida d’una estrella que amb al llarg del temps forma capes superposades de diversos elements químics amb talls de soca d’olivera, que també al llarg dels anys, basteix capes i capes, formades per compostos d’un carboni creat justament al profund infern estel·lar. I n’ha fet un cúmul d’estels/talls en una escultura que tot just ha vist la llum.
Fa uns dies a la Granadella (les Garrigues) es va inaugurar un passeig escultòric al Mirador de les Terres de l’Ebre (coll de Bovera) amb dos obres que s’emmarquen dins del land art, un moviment artístic que fusiona art i paisatge. L’obra de Sergi Quiñonero, en pedra, porta per títol “Punts suspensius…” I el valencià Cristian Gil hi va presentar Connexions, amb la qual reivindica la relació entre “el nostre cos” i tot allò que ens envolta. “Al cap i a la fi, tots som carboni”, reflexiona Gil.
Més de 100 persones assistiren a la inauguració de les obres. Cristian Gil explicà la connexió que uneix tota la natura al nostre planeta amb el final explosiu de les estrelles. I en concret amb les oliveres tan representatives de la població i la comarca.
Una placa metàl·lica escrita en làser explica als visitants futurs del Mirador de les Terres de l’Ebre aquesta interrelació còsmica que no hem d’oblidar. Amb una referència a aquella interessant conversa que tinguérem tots dos ja fa mesos. Gràcies, però no calia.
CONNEXIONS: PROJECTE D’INTERVENCIÓ ARTÍSTICA A L’ENTORN
L’obra “Connexions” és el resultat de la repetició, en forma de xarxa, de pals de fusta que connecten entre sí rodanxes d’arbre que provenen de l’olivera, element clau en la identitat d’aquestes terres.
La temàtica d’aquesta obra forma part de la tasca com a investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, al voltant de temàtiques relacionades amb l’art, la salut i la natura, temes que ens fan pensar en el cicle natural de la vida i a acceptar que tots som natura. En paraules d’Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València: “Som pols d’estels”.
Part d’aquesta investigació ens permet reflexionar i entendre què l’univers i nosaltres estem íntimament interconnectats, ja que les oliveres, el nostre cos i la vida en general estan formats de compostos de carboni, carboni que fa milers de milions d’anys es formà en el cor d’estels que explotaren com a supernova. Estem, per tant, interconnectats. Tots som natura.
Ací l’art com a ferramenta de reflexió i creació ens ha permès donar forma a aquesta peça escultòrica creada amb matèria de pols d’estels, la fusta d’olivera, element natural utilitzat com a senyal d’identitat d’aquestes terres.
Finalment aquesta peça pren també l’imaginari mitològic i les diferents possibilitats d’interpretació de formes amb la unió d’estels, per a aportar un diàleg al voltant de la interconnexió entre art, natura i la cultura de l’oli del Terme de la Granadella.
Al nostre país el paisatge natural ha estat profundament transformat al llarg dels segles pels humans. Els territoris salvatges originals quan els humans eren caçadors recol·lectors han desaparegut i han deixat pas a boscos esquifits, zones de conreus, masos dispersos i àrees urbanes totalment humanitzades. Grans àrees d’arbrat antigues han quedat reduïdes per l’aprofitament forestal, pels incendis, per la desídia dels gestors del territori a arbres aïllats que aguanten valents com a testimonis d’un passat gloriós.
Aquests arbres vells, grandiosos s’han guanyat moltes vegades un nom propi. Com a exemple tenim el Faig Pare (Fagus sylvatica), arbre que trobarem a la Sénia (el Montsià), el faig remarcable situat més al sud d’Europa. Aquests arbres, a més, formen part del pulmó de la Terra. Amb l’invent de la fotosíntesi, les plantes i, clar els arbres, han jugat un paper fonamental en la vida a la Terra, ja que, a més de mantenir el nivell normal d’oxigen a l’atmosfera, gairebé totes les formes de vida en depenen directament com a font d’energia, o indirectament com a font última de l’energia al seu aliment.
De nit, però, els arbres dormen. Sense llum solar, la fotosíntesi s’atura. Podem dir que els arbres descansen, cansats per la feina que fan per sobreviure i, indirectament per nosaltres. És el moment de la vida nocturna adaptada a la foscor, més fresca, més tranquil·la. Lluny dels humans, els arbres dormen sota una cúpula plena d’estels, acaronats per la banda lletosa de la Via Làctia,
El fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, ha captat aquests moments màgics, de remor somorta, d’hores de foscor en que els únics llums són els de la celístia i els ha presentat en l’exposició Quan dormen els arbres, organitzada pel Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Aula de Natura. En les fotos realitzades en les comarques que envolten els Ports de Tortosa-Beseit s’endevinen, això sí, la llunyana presència humana a l’horitzó amb les cúpules de llum contaminant dels pobles veïns. En fer-se de nit, el fotògraf ha dedicat hores per congelar aquestes hores de descans, per aconseguir captar la bellesa d’aquests arbres adormits.
Com en una confluència evolutiva dels nostres interessos, m’hi vaig acostar dimarts 25 de setembre al Jardí Botànic en admirar un reclam de l’exposició Quan dormen els arbres. La foto de portada de l’exposició (primera imatge del post) actuà com un imant per a mi. És foto de natura però també glorifica la bellesa del cel nocturn. La imatge ho té tot. La natura nocturna representada pel Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) en primer pla, la Via Làctia que puja des del sud en una nit d’estiu, on s’hi detecta clarament el cúmul de Ptolomeu (M7), i amb els llums contaminants al fons, segurament de Morella.
La inauguració de l’exposició de Lluís Ibáñez es complementà admirablement amb una visita nocturna al Jardí Botànic. Conduits pel director Jaume Güemes, i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació, passejàrem a fosques pels camins, sentint els arbres dormint, en una nit de lluna plena, malauradament amagada darrere d’uns gruixuts núvols.
Tanmateix, la llum de la ciutat, la contaminació lumínica no deixa dormir correctament les plantes. Els llums dels equipaments públics i privats dels voltants envaeixen l’espai del Jardí, i, a més a més, la resta de la ciutat li envia parts dels llums dels carrers reflectits en la volta del cel nocturn.
Alguns de les explicacions sobre alguns dels arbres present ens resultaren d’allò més interessants. Com el Ginkgo biloba, l´espècie viva més antiga de la Terra, ja que forma part de la coberta vegetal terrestre des de fa més de 200 milions d´anys. Al Jardí s’hi troben tres exemplars d´entre els quals destaquen dos, un mascle i una femella, que possiblement siguen els més antics de l’estat, amb uns180 anys cadascun.O com les diferències entre la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la canària (Phoenix canaria), aquesta darrera més sensible a l’atac del morrut roig.
I en això arribarem a una vista icònica del Jardí, la Carcassa, una perspectiva de palmeres que semblen un castell de focs artificials, en aquell moment congelat sobre un cel ennuvolat.
Els únics llums del Jardí eren els del l’Umbracle i els Hivernacles tropicals. L’Umbracle, un cobert que hi deixa passar l’aire, és el lloc on traslladaven a l’estiu algunes plantes exteriors per protegir-les de la sequera i de la calor extrema. Va ser construït a principis del segle XX i té clares referències astronòmiques ja que albergà la recepció de benvinguda al famós astrònom francés Camille Flammarion, de camí cap a Elx per observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Ara, sobre la bassa central i una escultura d’Alfaro, penja una epífita, el clavell de l’aire (Tillandsia aeranthos), planta sense terra que sobreviu amb la humitat ambiental i els nutrients que recol·lecta de l’aire (pols, fulles que cauen i matèria procedent dels insectes) a través de les estructures en les fulles anomenades tricomes.
Una exposició ben interessant i un recorregut nocturn que cal que es repetesca. Com he dit moltes vegades, la natura no es viu només de dia, sinó que a la nit hi descobrim uns altres aspectes ben diferents.
L’exposició Quan dormen els arbres es podrà veure a l’estufa freda del Jardí Botànic fins el 18 de novembre. No us ho perdeu.
Imatges:
1.- Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) Pena-roja de Tastavins, el Matarranya. Lluís Ibáñez. Del cartell de l’exposició.
2.- 3.- Vista general de l’exposició. Enric Marco
4.- Presentació de l’acte amb Lluís Ibáñez, Jaume Güemes i Eva Pastor. Enric Marco
5.- El Jardí Botànic de nit. Enric Marco
6.- La Carcassa. Enric Marco
7.- Palmeres. Enric Marco
8.- L’Umbracle, amb la planta penjada sobre la bassa. Enric Marco
9.- Hivernacles tropical. Enric Marco
Aquesta matinada ha començat la tardor. El plujós estiu ens deixa finalment fins l’any que ve. El cel mostra ja un Sol esmorteït que invita a la nostàlgia, al recolliment, a pensar en el futur, al redreçament, al renadiu.
Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres assolellades sinó que, segons com, amb les primeres frescors, ja les preferim. I tot això és perquè, al llarg del dia, la nostra estrella es mou al cel seguint un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó sud. I avui, 23 de setembre a les 03:54:07 el Sol, en el seu camí anual en el firmament, haurà creuat la línia de l’equador celeste, la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra. I així, avui, l’arc celeste seguit pel Sol serà just el cercle de l’equador celeste, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals (figura 1). Com a conseqüència, avui l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2018 ja és un record.
Figura 1. Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.
La natura nota clarament la minva de radiació solar. El cas dels arbres de fulla caduca és el més cridaner. La seua resposta a la davallada de llum és tallar el subministrament de saba i clorofil·la a les fulles ja que, amb terrenys gelats no pot absorbir aigua i nutrients per les arrels. Per estalviar, per tant, cal eliminar zones que evaporen aigua. Les fulles sense clorofil·la perden el color verd i es tornen grogues, marrons o roges fins que cauen mortes. Com a exemple, tenim el paisatge tardoral del riu Palància al seu pas per Sogorb (Alt Palància).
Entendre bé el que passa astronòmicament parlant en el moment de l’equinocci és complicat per al profà ja que fonamentalment és un fenomen en tres dimensions que es representa en les figures en dos dimensions. A les figures que acompanyen el text tractaré de fer-ho més clar.
La primera figura (Esfera celeste) mostra el moviment del Sol durant el dia de l’equinocci de tardor (o de primavera, que és igual) vist des de la posició d’un observador en la superfície terrestre a la nostra latitud. En el seu moviment al cel al llarg de l’any el Sol es troba avui sobre la projecció de l’equador terrestre, que anomenem equador celeste. I l’arc diürn que farà serà just el de l’equador.
Si en el moment de l’equinocci (03:54:07) ens situarem darrere del Sol, i amb un telescopi mirarem cap a la Terra, observaríem precisament això, però des d’un punt de vista espacial (figura 2). El Sol estaria situat exactament sobre la línia de l’equador terrestre, mentre que seria de nit a Europa, amb una Lluna quasi plena situada a uns 5º al sud de l’equador un 5º.
Figura 2. Punt de vista des de l’espai més enllà del Sol mirant cap a la Terra el 23 de setembre 2018 a les 03:57:07
Però si ens situam a l’espai i registrem el moviment del Sol al llarg de l’any, amb la vista fixada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis, avui l’equinocci de tardor.
Figura 3. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis.
Que gaudiu dels cels tardorals.
Imatges:
1.- El riu Palància al seu pas per Sogorb, tardor 2014. Autor Joanbanjo. Wikipèdia Commons.
2.- Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.
3.- Mapa del món del dia i de la nit. El mapa mostra la posició actual del Sol i la Lluna en el moment de l’equinocci de tardor del 23 de setembre de 2018. Mostra les àrees de la Terra a la llum del dia i les que són a la nit. Observeu la posició del Sol exactament sobre la línia de l’equador. A partir de la web Time and Date.
4.- Moviment del Sol aparent al voltant de la Terra. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis. Wikipèdia Commons.
He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.
Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.
Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural, les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.
El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.
Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.
La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.
Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.
L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.
Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.
Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.
Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.
I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.
Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.
En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.
Imatges:
1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum
En la nostra curta estada al País Basc no podien deixar de visitar la costa basca. Una costa retallada, plena de penya-segats, ben diferent a la costa valenciana. En l’anterior viatge, ja ens va sorprendre l’illot de Gaztelugatxe, prop de la localitat biscaïna de Bermeo i el cap de Matxitxako. Ara, però, aniríem a la part occidental de la costa guipuscoana, per visitar els espectaculars penya-segats de Deba i Zumaia.
El flysch de Mutriku i Zumaia
Els espectaculars penya-segats de la costa occidental de Guipúscoa amaguen un singular tresor natural: milions d’anys d’història geològica escrits en successius estrats rocosos que, a causa de l’acció contínua de la mar, han quedat al descobert.
Aquesta capritxosa formació ha estat batejada amb el nom de ‘flysch’, l’element que dóna personalitat a tota la costa. La seqüència de capes de flysch té la particularitat de conformar una sèrie pràcticament contínua de prop de 60 milions d’anys (des de fa uns 110 milions d’anys fins fa uns 50 aproximadament), i en la qual podem assenyalar grans esdeveniments i cataclismes de la història de la Terra, incloent-hi l’última gran extinció esdevinguda a escala global. Per això no ens ha de sorprendre que diversos estrats siguen referències internacionals del temps geològic del planeta.
El nostre recorregut per aquest tresor geològic comença per Mutriku. Aquesta població posseïx un petit port pesquer en el qual dinàrem. A la part de dalt del poble, passat el centre de salut, s’hi troba el Centre Nautilus (més informació del Diario Vasco) que alberga una excepcional col·lecció de fòssils d’ammonites recollits durant dècades per Jesús María Narváez i per Esperanza Azkarraga en els penya-segats del flysch negre que es troba des de Mutriku fins a Saturrarán. Ammonites de 50 cm de diàmetre i ben estranys ammonites heteromorfs, que presenten la closca desenrotllada. Grans peces fòssils d’antics cefalòpodes que habitaren els fons marins quan la costa basca era un conjunt d’illes coral·lines en una mar tropical. Va ser llavors quan la placa de la Península Ibèrica empenyé aquestes illes contra la placa europea i del xoc es formaren els Pirineus i els 60 milions d’anys de sediments eixiren a la superfície, per formar els penya-segats entre Mukriku, Deba i Zumaia i que actualment formen part del Geoparc de la Costa Basca.
A la vesprada visitarem el Geoparkea per veure el flysch en directe. La marea baixa era a les 17:30 i, per tant, seria el moment de veure el llibre de la història geològica ben obert damunt de les aigües. Seguint al carretera N634, a l’eixida d’una corba tancada, prop d’Etorraberri, es troba el camí que ens du al paratge de Sakoneta. Abans, però, deixem el cotxe al costat d’un hotel rural i seguim a peu. Les rutes es veuen detallades en aquest pamflet i també en aquesta guia del flysch.
Després d’un passeig de 15 minuts sota un sol de vesprada infernal arribem als penya-segats del flysch. Des d’un mirador podem admirar la grandiositat del paratge, però serà més endavant quan trobem la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai. Els sediments rocosos es presenten verticalment com un llibre, mentre que la marea minvant deixa petits tolls d’aigua on gambes, peixos i carrancs lluiten per sobreviure fins que torne la mar en la pròxima marea.
L’excursió acaba a Zumaia. Al port dues traineres del Zumaiako Telmo Deun Elkartea s’entrenen per no perdre el nivell en la lliga de regates d’enguany. És un poble de costa més turístic on els de Donosti fan vacances. Moltes terrasses i molta gent. A l’altra banda del poble es troba l’ermita de San Telmo on rodaren una de les escenes més famoses de la pel·lícula Ocho apellidos vascos.
Documental dirigido por Alberto Gorritiberea y Asier Hilario en el que 25 geólogos y científicos de las más variadas disciplinas de talla internacional ofrecen sus impresiones sobre los acantilados rocosos de Zumaia (Guipúzcoa) que recogen más de 50 millones de años de historia ecológica. Además, dan sus opiniones sobre el estado actual del planeta.
En la costa guipuzcoana se encuentra una de las mejores secuencias tipo Flysch del mundo. A lo largo de unos 16 Km se puede estudiar una formación prácticamente completa, que comprende unos 60 millones años de historia geológica. En ella han identificado cuatro límites geocronológicos: Cretácico/Terciario (K/T), Daniense-Selandiense(D/S) , Selandiense/Thanetiense (S/T) y Paleoceno/Eoceno (P/E) de los cuales están definidos como estratotipos (D/S y S/T). Los estratos del Flysch aparecen verticales por la deformación sufrida durante la Orogenia Alpina, a causa del choque de la placa Ibérica con la Europea.
Este video es el resultado de un Proyecto de Innovación y Mejora de la Calidad Docente de la Universidad Complutense de Madrid.
Guión: Elena Vindel, Victoria López-Acevedo, Miguel Ángel Miñón. Realización: Miguel Ángel Miñón.
Imatges:
1. Panoràmica del flysch des de Sakoneta
2.- El museu Nautilus a Mutriku
3.- Port de Mutriku
4.- Vista del flysch des del mirador
5.- Camí a la costa
6.- Vista del flysch
7.- Carranc de roca (Pachygrapsus Marmoratus) atrapat en un toll d’aigua esperant la marea alta
8.- Estirat sobre la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai.
Totes les fotos són d’Enric Marco. Per usar-les cal permís de l’autor.
Retornem al País Basc. Ara, però, venim de vacances i a gaudir sobretot de les seues meravelles naturals. Venim a omplir-nos de tots els colors del verd, recorrent muntanyes i valls, zones costeres i ries. Deixem de costat els pobles i ciutats que ja visitarem fa tres anys amb els amics del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.
Ens allotgem en la casa rural de Garai, al municipi de Zubiaur, (Orozko), que regenten Mila i Gabriel i situada estratègicament al centre de Biscaia a només uns 20 km de Bilbao. Tot i la proximitat de la gran ciutat, l’entorn és realment impressionant, dintre d’una vall envoltada de muntanyes plenes de pins, roures, carrasques i mil espècies més. Ens trobem a les portes del major parc natural de Biscaia i Araba, el Gorbeia, nom del cim de 1400 metres que domina el parc i fita del muntanyisme basc. Tanmateix, des del poble el cim que domina el poble és l’Itxina, una immensa mol·le calcària que quan li pega el Sol, se’ns apareix amb un blanc farinós que li dona un aspecte misteriós, fantasmal, que dóna ganes d’explorar i de perdre’s. La elevada temperatura dels dies que passàrem per aquelles terres, però, ens feren desistir de fer llargues caminades a ple sol.
Coneguérem la lluita dels apicultors contra la vespa asiàtica. Insectes invasors que sembla que arribaren en algun contenidor arribat a algun port de França ja ataquen els ruscos bascos, menjant-se les abelles meleres per alimentar les seues cries. Bitxos enormes com tancs front a abelles menudes i fràgils com bicicletes. Vespres com tres abelles. I, les ruscos envoltats per senzilles trampes per a vespes a bases de xacolí i pomes agres….
Però en la volta que férem al parc, en busca de llocs tranquils, bells, sempre vigilats per la mole immensa del mont Gorbeia de 1.482 metres d’altura i amb el cim coronat des de 1899 per una creu metàl·lica, de la qual hi ha hagut diferents versions. L’actual és de 17,23 metres d’altura. És un dels cinc Montes Bocineros de Biscaia, des d’on es convocaven a Juntes generals mitjançant fogueres i el toc de banyes.
Seguint per la N-240, en arribar a dalt del port de Barazar (605 m), s’obri a la dreta el camí que porta als Aiguamolls de Saldropo (Humedal de Saldropo). Un indret idíl·lic amb cavalls rebolcant-se per la pols i vedells pasturant. El camí que envolta els aiguamolls es pot recórrer en mitja hora, travessant boscos amb pins altíssims. Tanmateix la zona humida no es veu des del camí. Es troba amagada darrere d’una densa vegetació.
Havent dinat a Legutio front a l’immens mar d’aigua al fons del qual Gorbeia es fa present, acabem la volta al parc en Murgia. Fins arribar-hi hi ha diverses sendes que amb una caminada d’unes 4 hores permet accedir al cim del Gorbeia. Ho deixarem per a millor ocasió.
Des de Murgia, cap al sud puja una carretera cap al santuari de Santa Maria del Oro (Oroko Andra Maria). Un lloc elevat i magnífic per veure el parc des del Sud i gran part de Biskaia i Araba. Per acabar-ho d’arreglar la natura ens regalà una preciosa posta de Sol darrere d’unes llunyanes muntanyes potser ja de Cantàbria.
Imatges:
1.- Zubiar des de la casa rural Garai
2.- Zubiar, Orozco
3.- Itzina, des del camí a Artea
4.- El mont Gorbeia des dels Aiguamolls de Saldropo
5.- Bosc als Aiguamolls de Saldropo
6.- Santuari de Oroko Andra Maria
7.- Posta de Sol des del Oroko Andra Maria
Fotos d’Enric Marco
Són les sis i quart d’un matí de mitjan agost. Eixim de casa per veure eixir el sol entre els camps d’arròs situats entre Cullera, Favara i la platja de Tavernes. El cel és encara, en aquestes hores, fosc i brillen les estrelles que veurem a l’hivern al capvespre. Cap al sud-est i ben alt, brilla el planeta Júpiter, que serà el rei del firmament en la pròxima tardor. A la seua esquerra Capella, la més brillant de l’Auriga, també destaca, molt més que Mart, més baix, que es troba a Geminis.Ben situats vora un camí, l’olor de l’arròs creixent omple els narius encara mig adormits. Les rantelles i mosquits se t’acosten, t’omplin la roba i molesten. La natura, però, ve en la nostra ajuda, i ben prop, uns rats penats volen ran de les tiges d’arròs i mengen insectes sense parar.La nostra idea inicial de veure eixir el sol no és finalment possible. Cap a les set, una paret de núvols impenetrable s’aixeca per llevant, cap a la mar. Les seues formes trencades mereixen una foto. El cel va perdent la seua foscor nocturna i va passant d’un blau fosc fins a un blau clar. De sobte, entre núvols, apareix un bri de disc solar. El dia ja ha començat.Mentrestant, acompassats amb l’eixida del sol, els ocells comencen a sortir, aixequen el cap d’entre els arrossars. Alguns aixequen el vol. Una garseta blanca (Egretta garzetta) passeja allà lluny pel camí. Les oronetes han substituït els rats penats i volen fregant l’arròs. Els ànecs volen en parelles o de tres en tres.
Allà lluny, un tractor amb remolc fa un soroll estrident que d’un quilòmetre enllà desentona en un paisatge on només se sentien sons naturals.
Continuem l’excursió i ens desviem per un caminet cap a Cullera. No hi ha ningú a la vista. Només algun cotxe d’algun llaurador se’ns creua i se’ns queda mirant.
De sobte, a la vora del camí, d’amunt d’una canal, un grapat d’aus es prepara per encarar el dia. Miren encuriosits el monstre mecànic que se’l acosta però com no fa cap soroll no s’espanten. Se senten tranquils i jo vaig fent fotos per la finestreta abaixada. Sembla que estan fent-se la neteja diària. Estiren el coll, obrin les ales, s’estarrufen. Són, segons m’assabente després d’algunes consultes, exemplars de martinet ros (Ardeola ralloides), espècie que es troba ben amenaçada.
Finalment, després de més de deu minuts mirant-les a uns quants metres de distància, un cotxe ve de cara i les espanta.
Continuem ja cap a Cullera buscant un lloc per desdejunar. Tot tancat a aquestes hores. Ens desviem cap al Brosquil i entrem per veure l’estany de Cullera. Un grapat de peixos obren la boca cap amunt tots a l’hora. Una cosa ben estranya. I entre ells, una família de coll verds desfila davant dels nostres ulls. Ara cal esmorzar. Ja són les nou del matí.
Fotos: Enric Marco. Les dues primeres fotos son d’exemplars de martinet ros (ardeola ralloides) i la tercera, més comuna, és una garseta blanca o martinet blanc (Egretta garzetta). Gràcies als que, pels comentaris o personalment, m’han donat la informació dels ocells.
Era final d’agost. A la vesprada, uns núvols amenaçadors havien deixat caure una pluja intensa que havia, com sempre, omplit els carrers i superat els embornals, ja que no podien engolir tota l’aigua que queia. Però després el cel s’aclarí i vaig decidir fer una volta en bicicleta pels camps d’arròs en el camí cap a Favara.Les famílies eixien totes juntes, pare, mare, xiquets i iaos, a buscar en els marges dels camins els caragols, moros o cristians, que aparegueren per allí atrets per les fulles humides després de tants dies de sequera.
En tornar pel Brosquil, evitant els abundants tolls d’aigua del camí, i envoltat d’exuberants mates de balandre, a banda i banda, vaig veure i escoltar una família de parla castellana, segurament de Madrid, que recollia els caragols que passejaven sobre les fulles d’aquesta apocinàcia.
El baladre (Nerium oleander L.) és una planta típicament mediterrània que creix de manera natural a la vora de camins i en barrancs i s’ha adoptat també per posar a les mitjanes de les autopistes. Fa unes flors molt boniques de color rosa o blanques. Com saben tots els valencians, tota la planta és tòxica, especialment les fulles. Em conten que fa anys els llauradors valencians bullien grans de dacsa (blat de moro) amb fulles de baladre que deixaven als camps o al corral per acabar amb les rates.
Diu la viquipèdia catalana que al llibre original de Dioscòrides, es fa menció a la seua alta toxicitat de la següent manera: “…les cabres i les ovelles primes, embevent tan sols l’aigua de la infussió, moren…” De la mateixa manera, el pensador Libanius (314-400 d.C) feia menció a la mort d’una persona per haver inhalat durant tota una nit, l’aroma tòxic d’un baladre posat a un cossiol del dormitori.
Sembla que la ingestió d’unes quantes fulles pot ser mortal per al ser humà i per suposat el contacte amb la planta no és recomanable.
Tot això anava pensant mentre m’allunyava de la família castellana. Com semblava que no coneixien les plantes locals i les seues característiques vaig girar cua i em vaig atrevir a interrompre la seua alegre recerca de caragols amagats entre les fulles de baladre.
Els vaig contar les característiques de la mata que estaven palpant. I el pare, tot indignat, va i em diu:
– Y cómo es posible que dejen esta planta junto al camino. Por aquí pasan niños y la pueden tocar!
Ja vaig veure llavors que no eren gent de camp i els vaig recordar que a la natura hi ha plantes innòcues i d’altres tòxiques per als humans.
– Ah! Usted es biólogo.
– No, jo sóc d’ací i conec les plantes un poc.
Els vaig advertir que es rentaren les mans els més aviat possible i respecte als caragols recollits no els vaig saber dir si serien bons o fora millor tornar-los a la mata.
I allà me’ls vaig deixar parlant i malparlant de les autoritats que deixaven allò a la vora dels camins.
Mes informació:
1.- Botanical on line. Baladre.
2.- Botanical on line. Toxicitat.
L’instrument MODIS (Espectroradiòmetre d’imatges de resolució moderada) es troba a bord del satèl·lit Terra llençat el 1999 i també es troba instal·lat al satèl·lit Aqua, llançat l’any 2002 per la NASA. La configuració de les òrbites dels dos satèl·lits fa que s’obtinguen imatges de qualsevol punt del nostre planeta cada 1 o 2 dies. Modis obté imatges en 36 bandes espectrals i amb resolucions de fins a 250 metres. Cada banda espectral està especialitzada en alguna característica atmosfèrica: núvols, ozó, vapor d’aigua, etc.Aquest instrument és una eina essencial per estudiar els efectes del canvi climàtic sobre el medi ambient però també, per la ràpida presa d’imatges, per observar sobtats canvis en la superfície terrestre o en el medi marí. Les inundacions al Paquistà, els efectes del terratrèmol d’Haití, el vessament de petroli al Golf de Mèxic o qualsevol desgràcia natural o artificial que altere el territori és ràpidament posat a l’abast del món. Una eina que ens fa més lliures per vigilar el nostre planeta.
En el cas dels desgraciats incendis de la Valldigna, Barxeta (la Costera) i la Vall d’Albaida he pogut seguir els focs des dels satèl·lits. Us pose la foto d’avui. Amb una resolució de 250 metres, sembla que el foc més important al matí era el de Barxeta. La Vall d’Albaida ja no sembla que tire fum. Mireu com el rastre de fum s’endinsa dins de la Mediterrània.
Si punxeu sobre la foto, la visualitzeu o descarregueu, se us farà més gran i podreu veure-ho millor.
La foto és un detall d’aquesta foto del satèl·lit Terra d’avui. Les característiques són:
2010/251; 08/09/10; 11:30 UTC; Grandària del píxel: 250 m.
La foto adjunta és la imatge d’aquest apunt però més gran, per si voleu apreciar els detalls.
El foc crema els bells paratges boscosos de la Vall d’Albaida, de Bocairent, Alfafara (Comtat) i Ontinyent però per segona vegada aquest estiu també crema la muntanya del Toro de Simat a la Valldigna mentre el ponent encara bufa amb ràfegues fortes. La casa s’omple d’olor de cremat i el cel és ple de fum. La muntanya de les Creus i l’Ombria són ombres fantasmals rere les restes cendroses d’antics arbres.
Amb el cor encongit pels paisatges perduts, pugem al terrat i veiem la línea torçuda de llum sobre la muntanya de Simat. Més enllà cap a Barxeta es veu la lluentor dels focs declarats avui a la vesprada.
Aquest matí el satèl·lit de reconeixement Terra de la NASA ha passat sobre el País Valencià i el seu detector MODIS ha capturat els fums dels incendis.
Fotos: Detall. Satèl·lit Modis de la Nasa, 7 de setembre 2010.
Foto completa: Europa Occidental, 7 de setembre 2010.
Terra
2010/250
07/09/10
10:45 UTC
Grandària del píxel: 250m
Dissabte passat, el Parc Científic de la Universitat de València va celebrar el seu dia de portes obertes, Expociència 2010. Un passeig per les experiències muntades als edificis del Parc ha permés al visitant detindre’s en les diverses activitats dels grups d’investigació. Així, per exemple, l’Institut de Robòtica mostrava les seues simulacions 3D de conducció, l’Observatori Astronòmic ensenyava el cel nocturn en una cúpula i l’Institut de Física Cospuscular ens sorprenia amb les imatges de Peter Ginter sobre la grandiositat de l’LHC. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA) ensenyava les diferents classes de pa i animava els nens a fer-ne allí mateix.
El que més m’ha sorprés ha estat descobrir el treball del grup d’Etologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Una de les línees d’investigació estudia com la possibilitat de visió en l’ultraviolat de les sargantanes els permet comunicar-se entre elles. M’ha sorprés saber que els seus ulls tenen 3 receptors de color per als tres colors primaris i un altre, a més, per a l’ultraviolat. Nosaltres, simples humans, només en tenim tres. I amb aquests tres, i una àlgebra de colors ben coneguda, el nostre cervell en crea tots els altres. Per això quatre fotoreceptors impliquen una ampliació tridimensional de l’àlgebra de colors. Les sargantanes veuen milions de colors diferents als nostres, cosa que seria un paradís per als artístes plàstics humans (veritat Jordi?).
Si l’ull humà només té 3 receptors de color que cobreixen la zona del màxim de la corba d’emisió de la radiació solar, entre les longituds d’ona de 400 a 700 nm, les sargantanes veuen, a més a més, ja des del 300 nm en la zona de l’ultraviolat. De fet l’ultraviolat és una radiació filtrada en part per la capa d’ozó i és bactericida però molts animals en fan ús, entre ells els ocells i els lacèrtids (sargantanes i llangardaixos). Les sargantanes tenen unes taques laterals vora l’abdomen de color ultraviolat i els espècimens es reconeixen en si gràcies a les seues particularitats. Els ocells, però, també tenen la capacitat de veure-les i per això els poden caçar. Sort que la major part del temps les sargantanes estan ajagudes al sol i no mostren els laterals de l’abdomen. Les taques que reflecteixen l’ultraviolat són majors en mascles que en femelles essent un diferenciador sexual.
Altres animals com les abelles també són capaces de veure en l’ultraviolat i per això les plantes es fan ben atractives en altes freqüències lluminoses per afavorir la polinització.
Foto: Una sargantana, habitant de les dunes costeres valencianes, dissabte a Expociència. Enric Marco.
o de tres en tres.
spanten. Se senten tranquils i jo vaig fent fotos per la finestreta abaixada. Sembla que estan fent-se la neteja diària. Estiren el coll, obrin les ales, s’estarrufen. Són, segons m’assabente després d’algunes consultes, exemplars de 
