Pols d'estels

La Universitat de València ha decidit celebrar enguany el 500 aniversari del naixement de Jeroni Munyós, primer catedràtic d’Astronomia del encara jove en aquell moment Studium Generale de la ciutat, l’actual Universitat de València fundada el 1499. Jeroni també va ocupar la càtedra d’Hebreu de la Universitat. No només va treballar en astronomia sinó que es dedicà a la geografia, demografia, enginyeria, etc. De tot els seus treballs cal destacar el seu estudi de la supernova de 1572 (supernova de Tycho Brahe). L’any 1572, a principis de novembre, una nova estrella va fer-se visible a la constel·lació de Cassiopea. L’estrany i astorador fenomen va atraure l’atenció de nombrosos astrònoms, clergues, filòsofs i homes de tota condició. Jeroni Munyós, per petició del rei Felip II, va publicar el “Libro del nuevo cometa” (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel i destaca el caràcter estel·lar de l’objecte celeste encara que finalment l’anomena cometa.

La primera activitat de l’any Jeroni Munyós ha estat el curs en el que s’han detallat les diverses tècniques per mesurar el cel: Cinc segles mesurant l’univers (a propòsit del V centenari del naixement de Jeroni Munyós). organitzat per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

I com a part del curs, el 4 de juliol passat, en l’auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, vaig explicar com mesurar la llum artificial nocturna en la xarrada teòrica-pràctica: La contaminació lumínica. Detectors i mesures. La definició moderna de contaminació lumínica és la pertorbació de les condicions naturals de la nit causades per la llum artificial nocturna. En la xarrada vaig definir del problema, sobre els efectes sobre el medi ambient i la salut, sobre els mites sobre l’enllumenat nocturn i l’impacte de gènere, i com recuperar el cel nocturn. A diferència d’altres xarrades que hem fet per tot el territori, aquesta vegada vaig tindre temps per fer algunes experiències: per què el cel és blau, la caixa de llum, espectres de làmpades, mapes, etc…

Al dia següent, Beatriz Ramírez, coordinadora de l’Aula del Cel – GVA, ens explicà com mesurar el radi de la Terra. Fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte. Per determinar l’altura solar mesurà l’ombra d’un obelisc a Alexandria. Això ja ho reproduirem durant l’Any Internacional de l’Astronomia.

Ara els estudiants d’aquest curs utilitzaren un pal selfie amb trípode que a l’hora justa del migdia solar (14:06) mesuraren la longitud de l’ombra. Com que calia que algú més fes alguna altra mesura a una latitud ben separada de nosaltres, una professora d’un institut de la Gran Bretanya va fer també la mesura al mateix temps. La diferencia de l’altura del Sol entre els dos llocs va permetre calcular la circumferència de la Terra: uns 38000 km, un poc menys del valor real

Reportatge a l’informatiu l’Oratge de la televisió d’À Punt. 6 de juliol 2023 a partir del minut 12:50.

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/oratge/06-07-2023-informatiu-migdia-l-oratge_134_1629338.html

Finalment caldria dir que la xarrada va ser gravada i que es pot veure en aquest enllaç de youtube:

https://youtu.be/9lXPA907ISw

Al nostre país el paisatge natural ha estat profundament transformat al llarg dels segles pels humans. Els territoris salvatges originals quan els humans eren caçadors recol·lectors han desaparegut i han deixat pas a boscos esquifits, zones de conreus, masos dispersos i àrees urbanes totalment humanitzades. Grans àrees d’arbrat antigues han quedat reduïdes per l’aprofitament forestal, pels incendis, per la desídia dels gestors del territori a arbres aïllats que aguanten valents com a testimonis d’un passat gloriós.

Aquests arbres vells, grandiosos s’han guanyat moltes vegades un nom propi. Com a exemple tenim el Faig Pare (Fagus sylvatica), arbre que trobarem a la Sénia (el Montsià), el faig remarcable situat més al sud d’Europa. Aquests arbres, a més, formen part del pulmó de la Terra. Amb l’invent de la fotosíntesi, les plantes i, clar els arbres, han jugat un paper fonamental en la vida a la Terra, ja que, a més de mantenir el nivell normal d’oxigen a l’atmosfera, gairebé totes les formes de vida en depenen directament com a font d’energia, o indirectament com a font última de l’energia al seu aliment.

De nit, però, els arbres dormen. Sense llum solar, la fotosíntesi s’atura. Podem dir que els arbres descansen, cansats per la feina que fan per sobreviure i, indirectament per nosaltres. És el moment de la vida nocturna adaptada a la foscor, més fresca, més tranquil·la. Lluny dels humans, els arbres dormen sota una cúpula plena d’estels, acaronats per la banda lletosa de la Via Làctia,

El fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, ha captat aquests moments màgics, de remor somorta, d’hores de foscor en que els únics llums són els de la celístia i els ha presentat en l’exposició Quan dormen els arbres, organitzada pel Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Aula de Natura. En les fotos realitzades en les comarques que envolten els Ports de Tortosa-Beseit s’endevinen, això sí, la llunyana presència humana a l’horitzó amb les cúpules de llum contaminant dels pobles veïns. En fer-se de nit, el fotògraf ha dedicat hores per congelar aquestes hores de descans, per aconseguir captar la bellesa d’aquests arbres adormits.

Com en una confluència evolutiva dels nostres interessos, m’hi vaig acostar dimarts 25 de setembre al Jardí Botànic en admirar un reclam de l’exposició Quan dormen els arbres. La foto de portada de l’exposició (primera imatge del post) actuà com un imant per a mi. És foto de natura però també glorifica la bellesa del cel nocturn. La imatge ho té tot. La natura nocturna representada pel Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) en primer pla, la Via Làctia que puja des del sud en una nit d’estiu, on s’hi detecta clarament el cúmul de Ptolomeu (M7), i amb els llums contaminants al fons, segurament de Morella.

La inauguració de l’exposició de Lluís Ibáñez es complementà admirablement amb una visita nocturna al Jardí Botànic. Conduits pel director Jaume Güemes, i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació, passejàrem a fosques pels camins, sentint els arbres dormint, en una nit de lluna plena, malauradament amagada darrere d’uns gruixuts núvols.

Tanmateix, la llum de la ciutat, la contaminació lumínica no deixa dormir correctament les plantes. Els llums dels equipaments públics i privats dels voltants envaeixen l’espai del Jardí, i, a més a més, la resta de la ciutat li envia parts dels llums dels carrers reflectits en la volta del cel nocturn.

Alguns de les explicacions sobre alguns dels arbres present ens resultaren d’allò més interessants. Com el Ginkgo biloba, l´espècie viva més antiga de la Terra, ja que forma part de la coberta vegetal terrestre des de fa més de 200 milions d´anys. Al Jardí s’hi troben tres exemplars d´entre els quals destaquen dos, un mascle i una femella, que possiblement siguen els més antics de l’estat, amb uns180 anys cadascun.O com les diferències entre la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la canària (Phoenix canaria), aquesta darrera més sensible a l’atac del morrut roig.

I en això arribarem a una vista icònica del Jardí, la Carcassa, una perspectiva de palmeres que semblen un castell de focs artificials, en aquell moment congelat sobre un cel ennuvolat.

Els únics llums del Jardí eren els del l’Umbracle i els Hivernacles tropicals. L’Umbracle, un cobert que hi deixa passar l’aire, és el lloc on traslladaven a l’estiu algunes plantes exteriors per protegir-les de la sequera i de la calor extrema. Va ser construït a principis del segle XX i té clares referències astronòmiques ja que albergà la recepció de benvinguda al famós astrònom francés Camille Flammarion, de camí cap a Elx per observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Ara, sobre la bassa central i una escultura d’Alfaro, penja una epífita, el clavell de l’aire (Tillandsia aeranthos), planta sense terra que sobreviu amb la humitat ambiental i els nutrients que recol·lecta de l’aire (pols, fulles que cauen i matèria procedent dels insectes) a través de les estructures en les fulles anomenades tricomes.

Una exposició ben interessant i un recorregut nocturn que cal que es repetesca. Com he dit moltes vegades, la natura no es viu només de dia, sinó que a la nit hi descobrim uns altres aspectes ben diferents.

L’exposició Quan dormen els arbres es podrà veure a l’estufa freda del Jardí Botànic fins el 18 de novembre. No us ho perdeu.

Imatges:

1.- Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) Pena-roja de Tastavins, el Matarranya. Lluís Ibáñez. Del cartell de l’exposició.
2.- 3.- Vista general de l’exposició. Enric Marco
4.- Presentació de l’acte amb Lluís Ibáñez, Jaume Güemes i Eva Pastor. Enric Marco
5.- El Jardí Botànic de nit. Enric Marco
6.- La Carcassa. Enric Marco
7.- Palmeres. Enric Marco
8.- L’Umbracle, amb la planta penjada sobre la bassa. Enric Marco
9.- Hivernacles tropical. Enric Marco