El cel de març de 2017

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Març 5 12 32
Lluna plena Març 12 15 54
Quart minvant Març 20 16 58
Lluna nova Març 28 03 57

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.

Un viatge a Júpiter

Ja fa uns mesos que la nau Juno de la NASA orbita el planeta Júpiter. Malgrat haver tingut problemes per insertar-se a l’òrbita final al voltant del planeta gegant, ens està oferint unes imatges espectaculars dels núvols jovians. L’aproximació a només uns 5000 km de les capes altes de l’atmosfera permet un nivell de detall dels fenòmens que passen allí que no s’havia aconseguit fins ara.

Des de la Terra, però, també es poden fer fotos espectaculars del planeta gegant. La gran qualitat de les imatges preses pels astrònoms aficionats permet veure molt bé les formes i moviments dels núvols que són una font preciosa per als investigadors planetaris.

Fa un temps l’aficionat suec Peter Rosén es proposà un projecte ben ambiciós per aprofitar aquestes imatges. Cada aficionat pren fotos del planeta i després les guarda per a ell o potser les publica en alguna xarxa social. Però aquest treball podia tindre un altre ús. Així que Rosén va engegar una campanya internacional per a unir totes les imatges dels aficionats en un únic vídeo. Ara la campanya ha conclòs i Rosén acaba d’editar una animació amb més de 1000 imatges enviades per 91 astrofotògrafs de tot el món obtingudes entre el 19 de desembre de 2014 i el 31 de març de 2015.

Entre els qui enviaren fotos podem trobar a Joaquin Camarena, company i amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i expert astrofotògraf. El seu nom apareix als títols de crèdits al final del vídeo encara que transformat en un estrany Joacquin Camarena.

Segon conta Peter Rosén, les imatges van tindre un llarg processament que va incloure correcció de color, apilació (suma) i unió final per obtenir uns 54 mapes complets.

A partir de les imatges s’han realitzat unes espectaculars vistes del planeta des del pol nord i sud. Com diu Rosén en la informació del vídeo:

Les projeccions polars són una mica especials ja que he fet que s’estenguen de pol a pol, no només des de el pol (situat al centre) a l’equador (situat a l’exterior) com se sol representar tradicionalment. La raó és que resulta més interessant ser capaç de seguir els moviments de tots els cinturons de núvols independentment de la projecció

Amb l’ajuda de Christoffer Svenske i Johan Warell s’ha trigat més d’un any per completar aquest vídeo que mostra el moviment dels cinturons de núvols de Júpiter i la rotació de la Gran Taca Roja en alta resolució, tot això accelerat un milió de vegades!

Finalment Peter Rosén destaca la capacitat tècnica de la comunitat mundial de fotògrafs aficionats planetaris per poder arribar a aquest alt nivell de detalls que poden ser rastrejats a través del planeta durant 250 revolucions.

La NASA ha demanat també la col·laboració dels astrònoms aficionats d’arreu del món que estudien i fotografien Júpiter per fer una gran campanya per captar els mateixes moments de l’atmosfera joviana que capte la sonda Juno.

Donat que Juno observa Júpiter de ben prop, la NASA no té la visió de conjunt del planeta que sí que ponen aportar els amateurs. Aquest treball és part d’aquesta contribució.

Foto: Vista pròxima de la Gran Taca Roja de Júpiter obtinguda per Juno. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/Gerald Eichstaedt/John Rogers. Publicada 27 gener 2017.

El cel de febrer de 2017

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 4 06 19
Lluna plena Febrer 11 02 33
Quart minvant Febrer 18 21 33
Lluna nova Febrer 26 16 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

El cel de novembre de 2016

20161021-ISS-RoqueJa en novembre, al bell mig de la tardor, les nits llargues i encara no massa fredes inviten a l’observació ja siga des del pobre cel nocturn de la ciutat o des del cel immaculat del Montsec o de la Serrania valenciana. Aprofiteu un cap de setmana sense lluna i busqueu el firmament recordant el cel dels vostres avis i amb el que els grans científics bastiren les teories de l’univers.

Novembre es troba a mitjan camí entre l’estiu i l’hivern i per això mateix gaudeix de les constel·lacions d’aquestes estacions. Si poc després de la posta de Sol encara és possible veure l’Escorpí, Sagitari i el Triangle d’Estiu amb la Via Làctia que la travessa (veieu imatge inicial de l’apunt), en avançar la nit ja pugen per l’est Taure, Orió i els estels dels Bessons.20161102-Venus-Saturn-Lluna

I si parlem de la visibilitat dels planetes, Saturn ens abandona aquest mes en endinsar-se en la brillantor solar de la posta. Tanmateix encara serà possible veure’l cap al sud-oest la primer quinzena del mes ben prop d’un horitzó lliure d’obstacles. El capvespre del 2 de novembre, el brillant Venus, el dèbil Saturn i la fina llesca de la Lluna es posaran en fila per facilitar-nos la feina de trobar-los al cel.

Mentrestant, al sud-oest, poc després de la posta del Sol, Venus continuarà ben brillant al cel i, de fet, encara ho serà més cada dia que passe. El planeta germà de la Terra es podrà veure durant més d’una hora i mitjà il·luminant el cel del capvespre fins que es faça ben fosc.

Mart continuarà la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. Si a principis de mes es troba a l’extrem de Sagitari, al final de novembre ja es trobarà al centre de Capricorni. No es féu il·lusions. En aquest punt de l’òrbita, el planeta no presenta cap detall especial  en observar-lo amb un telescopi petit o mitjà. Caldrà esperar millors temps.

20161125-Lluna-JupiterJúpiter s’observa a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant prop de l’horitzó est. El planeta, però, també fuig del Sol. Si a primeries del mes es veurà a partir de les 6, cap al final de mes ja el podrem veure al cel de matinada a partir de les 4:30. La matinada del 25 de novembre una Lluna fina minvant es situarà al costat del planeta gegant.

El cel de novembre de 2012El mes de novembre també és el mes d’una de les pluges d’estels més important de l’any, els Leònids. Provenen dels residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, i, com el seu nom indica el seu radiant es troba en la constel·lació de Leo. Els meteors es veuran durant la matinada de la nit del 17 al 18 de novembre encara que els que es puguen observar estaran deslluïts per una brillant lluna minvant, ja que la Lluna plena haurà sigut només tres dies abans. Res d’espectacular enguany, doncs.

Finalment avisar-vos que la nit del 13 al 14 de novembre, donat que la Lluna serà plena just unes poques hores després del pas més pròxim a la Terra (perigeu), serem testimonis del fenomen de la Superlluna, en que el nostre satèl·lit serà un 14% més gran al cel i un 30% més brillant que en una Lluna plena normal. Observeu-la i feu-li fotos en el moment de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est. A gaudir-la!

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Novembre 7 20 51
Lluna plena Novembre 14 14 52
Quart minvant Novembre 21 09 33
Lluna nova Novembre 29 13 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L‘Estació Espacial Internacional creua la Via Làctia sota l’Àguila i Lira (Triangle d’Estiu) en el cel de l’Observatorio del Roque de los Muchachos. La Palma. 21 d’octubre 2016. 20:17. Enric Marco.
2-3.- Simuacions Stellarium.
4.-  Radiant dels Leònids. Meteor Showers online.

El cel de setembre de 2016

img_2628s

Setembre comença, les vacances acaben i els projectes postposats temporalment demanen prioritats i presses impossibles d’assolir. Mentrestant els astres del cel nocturn continuen les moviments repetitius i els encontres casuals que tant ens fan gaudir en aquest bloc.

Aquest mes ja veurem com a poc a poc Mart i Saturn, que tant ens han alegrat aquest darrer mes amb les danses celestes al voltant d’Antares, aniran situant-se cap vegada més cap a l’oest a la posta de Sol. L’Escorpí, on s’hi troben actualment, és una constel·lació d’estiu i el seu destí és desaparéixer per occident a final de setembre. Tanmateix el planeta Mart, com que es desplaça ràpidament pel cel, fugirà de la constel·lació i de la desaparició per situar-se a final de mes sobre Sagitari. Això permetrà que el puguem observar durant unes setmanes més. La nit del 8 al 9 de setembre una lluna en quart creixent se situarà al costat de Saturn, a només 4º al nord del planeta anellat.

20160908-Lluna-SaturnPer la seua part, el brillant Venus serà visible tot just després de la posta del Sol mirant cap a l’oest només la primera quinzena de setembre. Però la posició de l’astre serà molt baixa, ben a prop de l’horitzó, de manera que només si tenim un horitzó sense obstacles en direcció oest serà possible observar-lo.

La nit del 16 de setembre, cap a les 21:00,  la Lluna plena s’alinearà amb la Terra i el Sol i, per tant, passarà per la zona d’ombra de la Terra. Tanmateix el pas serà molt rasant, de manera que només travessarà la zona penumbral amb la qual cosa, la cara brillant de la Lluna baixarà només una mica la seua brillantor. Tindrem un eclipsi penumbral de Lluna, però quasi imperceptible.

Mentrestant els primers resultats de la missió Juno ja van arribant. La nau Juno de la Nasa ja ha completat la primera òrbita al voltant del gegant Júpiter. Aquesta passa per damunt dels pols jovians i els instruments a bord permetran estudiant detalladament aquestes zones fins ara inexplorades. Ja ha enviat algunes imatges impressionants com la que obre aquest apunt.

Finalment caldria comentar que el 22 de setembre, a les 16:21, el Sol creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Setembre 1 11 03
Quart creixent Setembre 9 13 49
Lluna plena Setembre 16 21 05
Quart minvant Setembre 23 11 56

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de setembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- La regió del pol Nord de Júpiter és visible quan la nau espacial Juno de la NASA s’acosta al planeta gegant. Aquesta vista de Júpiter va ser presa el 27 d’agost passat, quan Juno era a 703000 quilòmetres de distància. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS
2.- Imatge d’Stellarium.

Primeres fotos des de Júpiter

pia20707_figa

Sembla que Juno ha sobreviscut al seu primer pas a través del cinturó de radiació del gegant Júpiter i, sis dies després d’arribar i situar-se en òrbita, va tornar a engegar la càmera a bord JunoCam per captar un grapat d’imatges, entre les quals la que encapçala l’apunt.

Aquesta imatge que ha captat JunoCam indicata que la sonda ha sobreviscut el seu primer pas a través de l’entorn d’extrema radiació de Júpiter sense cap degradació i, per tant, ja està preparada per captar imatges de Júpiter” ha manifestat Scott Bolton, investigador principal del Southwest Research Institute en San Antonio, Texas. “No sé si podrem esperar a veure les primeres vistes dels pols de Júpiter“.

Aquesta imatge va ser obtinguda a les 7:30 hora local del 10 de juliol 2016 quan la nau es trobava a 4,3 milions de quilòmetres de Júpiter, en el punt més llunyà de la seua òrbita de 53,5 dies. Malgrat la distància, i com que Júpiter és tan gran, es poden veure perfectament alguns trets atmosfèrics característics del planeta com ara la Gran Taca Roja i tres de les llunes, Ió, Europa i Ganímedes, mirant-ho d’esquerra a dreta.

No tindrem de moment imatges espectaculars del gegant. Caldrà esperar que la nau s’aproxime. “JunoCam continuarà prenent imatges mentre es moga en la primera òrbita” diu Candy Hansen, co-investigadora de Juno del  Planetary Science Institute, Tucson, Arizona. “Les primeres imatges en alta resolució seran fetes el 27 d’agost quan Juno faça el pròxim pas pròxim a Júpiter.

Caldrà esperar doncs. Nosaltres tampoc podem esperar per veure les meravelles que ens amaga el gegant.

Imatge: Vista en color de Júpiter i algunes llunes des de la nau Juno. 10 juliol 2016. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS.

Juno ja és a Júpiter

PIA20706_fig1

Finalment aquesta matinada la nau de la NASA Juno s’ha insertat sense problemes en òrbita joviana.

Després d’un viatge de quasi cinc anys cap al més gran dels planetes del sistema solar, Juno aconseguí posar-se en òrbita després d’engegar durant 35 minuts el motor per frenar la nau. Això va ser necessari per reduir-li  la velocitat uns 542 metres/s i permetre que fora capturada pel gegant Júpiter. Una vegada el motor es va aturar, Juno es va girar per que els dèbils raigs de Sol il·luminaren les  18.698 cel·les solars individuals que li donen l’energia necessari per funcionar.

No espereu, però, imatges espectaculars de Júpiter en les pròximes hores. Juno s’ha endinsat en l’intens camp magnètic del planeta i, a més a més, creuarà els cinturons de radiació de partícules carregades (electrons i ions). Així que des de fa cinc dies tots els instruments científics estan apagats i no es tornaran a engegar fins d’ací a unes 50 hores quan tota la maniobra d’inserció orbital estiga completada. La darrera imatge que envià la sonda és la que encapçala aquest apunt.

Juno-felitacio

L’objectiu principal de Juno és entendre l’origen i evolució de Júpiter. Amb el conjunt dels nou instruments científics que porta, Juno investigarà la possible existència d’un nucli planetari sòlid, farà un mapa detallat de l’intens camp magnètic de Júpiter, mesurarà la quantitat d’aigua i amoníac a l’atmosfera profunda, i observarà les aurores del planeta. La missió també ens permetrà fer un pas de gegant en la nostra comprensió de com es formen els planetes gegants i el paper jugat per aquests titans en la formació de la resta del sistema solar. Júpiter és el nostre primer exemple d’un planeta gegant, i, per tant, el seu millor coneixement podrà proporcionar informació fonamental per tal de comprendre els sistemes planetaris descobert al voltant d’altres estrelles en el que la presència de gegants gasosos és constant.

La nau orbitarà sobre el pol nord del planeta donant-nos unes vistes úniques sobre zones inexplorades de Júpiter i sobre les quatre grans llunes.

La nau espacial Juno va ser llançada el 5 d’agost de 2011, des de l’estació de la Força Aèria de Cap Canaveral a Florida. El laboratori JPL dirigeix la missió Juno per a la NASA.

Continuarem parlant-ne.

Imatges:
1.- Vista final presa per la càmera JunoCam en la nau espacial Juno de la NASA abans que els instruments de Juno foren desconnectats en preparació per a la inserció en òrbita. Juno va obtenir aquesta imatge en color el 29 de juny de 2016, a una distància 5,3 milions de quilòmetres de Júpiter. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS
2.- Alegria per l’arribada de Juno a Júpiter. JPL/NASA.

El cel de juliol de 2016

Juno-Jupiter

L’estiu ha entrat de ple i la calor intensa es deixa sentir. Sort que les nits càlides inviten a passejar per llocs lliures de llum, a la muntanya o a les poques plajes verges que ens queden, per guaitar l’Univers i adonar-nos de la nostra febresa front a la violencia neutra del Cosmos.

En fer-se fosc i durant tot el mes, ja passades les 10 de la nit en aquest mes, una vista ràpida però atenta d’oest a est, ens permetrà gaudir de la presència de tres planetes. Cap a l’oest se’ns mostrarà el planeta Júpiter als peus del Lleó mentre que cap al sud, veurem el rogenc planeta Mart sobre la Balança, i a l’esquerra l’anellat Saturn es trobarà en el perillós Escorpí.

Jupiter-Mart-Saturn-20160706

Per si no s’aclariu en la cerca dels planetes, no patiu. La Lluna vindrà al rescat assenyalant-vos el planeta Saturn. La nit del dia 15 de juliol el nostre satèl·lit se situarà ben a prop del planeta anellat com podeu veure a la figura que ens presenta Stellarium.

És interessant aprofitar l’avinentesa per descobrir tot l’entorn celeste d’aquests planetes. Sota Saturn s’hi veurà Antares, l’estel gegant roig que forma l’ull de la bèstia l’Escorpí. El seu nom (Anti-Ares) prové de la seua semblança aparent amb el planeta Mart (Ares, per als grecs). Ara que els dos objectes celestes estan ben prop un de l’altre podreu comprovar com són iguals de rogencs encara que les causes d’aquesta semblança són ben diferents.

Saturn-Lluna-Mart-20160715En fer-se fosc, per l’est, ja podem admirar també el Triangle d’Estiu, format per Vega, l’estel principal de Lira, Deneb de Cigne i Altaïr de l’Àguila. L’observació d’aquest triangle al cel ens confirma que estem ja a l’estació més seca de l’any.

El planeta Venus, després d’una bona temporada situat a la dreta del Sol i, per tant, només visible a la matinada, ha retornat als vespres, en situar-se a l’esquerra del Sol. Ara el podrem veure immediatament després de la posta del Sol, una mica per damunt de l’horitzó. Ara serà ben brillant i serà, per això mateix, facil de distingir. La nit del 22 de juliol Venus assolirà la màxima brillantor (magnitud -3,92).

I en arribar l’estiu, la Terra, en el seu camí al voltant del Sol d’un any de durada, arribarà el proper dilluns 4 de juliol a les 18:00 h a l’afeli, el punt més lluny al Sol. En aquell moment la Terra es trobarà a 1,01675 unitats astronòmiques del Sol (152 512 500 quilòmetres), cosa que prova que la distància al Sol no és la causa de les estacions sinó la inclinació de la Terra respecte a l’òrbita al voltant del Sol.

Finalment, juliol també serà un mes a recordar per a l’exploració espacial. Si tot funciona bé, la nau espacial Juno de la NASA arribarà a Júpiter el proper dilluns 4 de juliol de 2016 (dia de la independència americana) per estudiar el planeta més gran del nostre sistema solar. Des d’una òrbita polar única, Juno es submergeix repetidament entre el planeta i els seus intensos cinturons de radiació de partícules carregades, i, en la seua màxima aproximació s’hi situarà a només uns 5.000 quilòmetres sobre la part alta dels núvols jovians.

juno_current_position_6_30_2016_over_shoulder_text_aspect_2_1b

L’objectiu principal de Juno és millorar la nostra comprensió de la formació i evolució de Júpiter. La nau espacial investigarà els orígens del planeta, l’estructura interior, la profunda atmosfera i la magnetosfera. Juno ens ajudarà a entendre la història del nostre propi sistema solar i proporcionarà nous coneixements sobre com es formen els sistemes planetaris i com es desenvolupen en la nostra galàxia i més enllà. En parlarem molt en els pròxims mesos.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 4 13 01
Quart creixent Juliol 12 02 52
Lluna plena Juliol 20 00 57
Quart minvant Juliol 27 00 59

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juliol de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Visió artísta de Juno en Júpiter. JPL/NASA
2.- Visió d’uns pocs planetes visibles en el mes de juliol. Stellarium.
3.- Visió dels planetes Mart i Saturn vigilats per la Lluna. Stellarium.
4.- Posició actual de Juno. 30 de juny 2016. JPL/NASA

Què trobarà la sonda Juno quan arribe a Júpiter?

Què trobarà la sonda Juno de la NASA quan dilluns vinent dia 4 de juliol arribe a Júpiter?
Molt poc si Juno no sobreviu a la inserció en l’òrbita de Júpiter, una complexa sèrie d’operacions en un entorn desconegut just per damunt dels núvols de Júpiter. Si té èxit, com s’explica en el vídeo, Juno se situarà al voltant de Júpiter passant-hi més a prop que cap altra sonda anterior. L’objectiu és desaccelerar, entrar en una òrbita molt el·líptica i començar dos anys d’operacions científiques. Entre els objectius de la missió científica de Juno hi ha el cartografiat de l’estructura profunda de Júpiter, la determinació de la quantitat d’aigua que hi ha a l’atmosfera joviana i l’exploració de l’enorme camp magnètic de Júpiter i com crea les aurores al voltant dels pols de Júpiter. Per aconseguir això últim, s’ha dissenyat una complexa òrbita per a que la sonda sobrevole les zones polars. Mai abans s’havia explorat aquestes zones del planeta.

Totes aquestes lliçons contribuiran a entendre la història del Sistema Solar així com la dinàmica de la Terra.

Llançada el 2011, Juno s’impulsa principalment gràcies a tres grans panells solars, cadascun de la llargada d’un camió petit. Segons la previsió, orbitarà el gegant jovià 37 vegades; a continuació i per evitar la contaminació amb microbis d’Europa, lluna gelada que presenta un interessant oceà interior, es submergirà en l’espessa atmosfera de Júpiter, s’esmicolarà i es fondrà.

Text a partir de l’edició catalana de Apod. Tràiler de la missió Juno. 28 juny 2016

El cel de juny de 2016

hs-2016-15-a-full_tifComença el sisé mes de l’any i l’estiu truca a la porta. Cada vegada hi ha més hores diürnes i les observacions nocturnes han de començar ben tard. Les constel·lacions estiuenques com l’Escorpi, aquests dies escortat pels planetes Mart i Saturn, ja guaiten en el cel en fer-se fosc.

I és que els planetes són els protagonistes del cel de juny. Júpiter continua ben brillant en la constel·lació del Lleó mentre l’Escorpí allotja Mart i Saturn. Tots aquest planetes es poden veure fàcilment a partir de la posta de Sol com llumeneres brillants al cel.

I si Mart es va situar en oposició al Sol el mes passat i, per tant, es troba ara ben pròxim al punt de màxima aproximació a la Terra, el dia 3 de juny serà Saturn qui estarà alineat amb el Sol i la Terra. És per això que aquests dos planetes són tan visibles al cel aquests dies. Un telescopi mitjà descobrirà marques en la superfície marciana i seran visibles amb molt de detall els anells saturnians.20160614

El dia de l’espectacle celeste serà la nit del 14 de juny quan podrem veure a banda i banda de la Lluna creixent, Júpiter a la dreta i Mart i Saturn a l’esquerra. Bon moment per identificar-los. La nit del 18 al 19 de juny una Lluna ja més avançada se situarà al costat mateix de Saturn.

Però si ens aixequem ben d’hora podrem admirar l’esquiu Mercuri que aquest dies aconsegueix la seua màxima separació del Sol. La matinada del 5 de juny el  podreu veure separat del Sol uns 24º. Això si, només si mireu cap a l’est en un lloc ben lliure d’obstacles com ara la platja i una hora i mitja abans de l’eixida del Sol.

Recordeu que aquest mes és el darrer de la primavera.  I, és que finalment el solstici d’estiu arribarà puntualment el dia 21 de juny de 2016 a les 00:34.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 5 04 59
Quart creixent Juny 12 10 10
Lluna plena Juny 20 13 02
Quart minvant Juny 27 20 19

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juny de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart fotografiat pel telescopi espacial Hubble quan el planeta estava a 80 milions de quilòmetres el 12 de maig passat. NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), J. Bell (ASU), i M. Wolff (Space Science Institute).
2.- Els planetes el 14 de juny a l’Stellarium.