Boja pel català

Al llarg dels últims mesos, mentre escoltava pòdcasts i mirava programes televisius, vaig topar amb errades recurrents. És una llàstima sentir aquestes errades, sobretot per una noia com jo que vol estar al dia amb la parla catalana i escoltar-la tant com pugui. Quina imatge ofereixen els mitjans de comunicació catalans al món sencer si cometen errors tan greus?

A fi de comprendre la gravetat de les errades, a continuació n’il·lustraré les més freqüents. Les escriuré amb majúscules i hi posaré un asterisc al davant perquè quedi clar que es tracta d’errades.

* DONAR-SE COMPTE
Mare meva, quantes vegades he sentit aquesta expressió dins un mateix pòdcast! És emprada sovint no només per una sola persona, sinó per diversos convidats.
És un clàssic calc del castellà “darse cuenta” i es fa servir quan un fet no passa desapercebut. Justament perquè és un castellanisme, en català no és correcte, llevat del cas en què en àmbit administratiu vol dir “retre compte”, o sigui “presentar un estat justificatiu”.
El català disposa del verb “adonar-se”, l’ús del qual resulta més simple i entenedor.

* NO MASSA
Aquesta combinació se sent molt a la televisió. Si hom continua fent-la servir, els espectadors acabaran incloent-la en el seu dia a dia.
Recordem que si hi ha una negació, “massa” es transforma en “gaire”.

Exemple:
– T’agrada aquesta pel·lícula?
– No gaire.

* MASSES COSES
Seguint el cas anterior, moltes vegades sento el mot “massa” en plural. Si es tracta d’un adjectiu, es queda sempre invariable.
Llavors, en comptes de dir:
* Tinc masses coses a fer.
és correcte dir:
Tinc massa coses a fer.

* TENIR QUE VEURE
Quan es vol indicar una correlació, es pot fer servir l’expressió “tenir-hi res a veure”. Aquesta n’és la forma correcta, amb la preposició “a”, no la que sento de vegades (“* això no té res que veure amb allò”).

* TENIR QUE
De la mateixa manera, m’ha passat de sentir “tenir que” en lloc de “haver de”. És un altre cas de castellanisme, ja que es copia el “tener que”, propi només del castellà. Es veu que costa molt allunyar-se de la influència de la llengua veïna…

VAL
No he posat un asterisc en aquesta paraula expressament, perquè denota una cosa que dona dret a cobrar diners, a rebre un producte, etcètera.
Tanmateix, en un munt de converses l’he sentit com a equivalent erroni del castellà “vale”. És impressionant la quantitat de casos en què la gent empra “val” en lloc de “d’acord”, “entesos” o “fet”, entre d’altres. Considerades les nombroses opcions que té el català per expressar un consentiment, em costa molt d’entendre perquè hom s’obstina a fer servir “val”.
No us ompliria d’orgull utilitzar mots catalans? A més, semblaríeu més genuïns i autèntics, a banda de contribuir a escampar l’ús del català de manera correcta i natural.

Per acabar-ho d’adobar, faig un ràpid esment als mots “bueno”, “pues” i “algo”. Tot i ser castellanismes, han entrat a les converses diàries de les persones. Fins i tot la paraula “algo” es pronuncia /álgu/, d’acord amb la regla de pronunciació del català (la “o” àtona es pronuncia “u”). Em sembla increïble topar amb aquestes paraules, quan en realitat seria tan senzill emprar-ne els equivalents “bé”, “doncs” i “alguna cosa”. Nogensmenys, gairebé sempre “bueno” i “pues” són mots crossa. En altres paraules, es fan servir per omplir aquells instants en els quals el parlant està pensant què dir. Per això, en la majoria dels casos es poden ometre.

Bé, no vull ser pesada en insistir que hi ha moltíssims casos en què fer ús de mots catalans seria factible. Entenc que la influència del castellà ha sigut present des de fa segles; així i tot, la meva intenció és reivindicar l’ús del català. De fet, aquest últim és un idioma tan ric que seria una llàstima no aprofitar-lo. Perquè, ja se sap, la supervivència d’una llengua depèn principalment de l’ús que se’n fa a cadència regular.

El català, ja se sap, és una de les llengües més riques en el món. Pensem, a tall d’exemple, als centenars d’adjectius; n’hi ha alguns sorprenentment d’estrafolaris, si més no per mi que no soc una catalana nativa. Per no parlar de la multitud de dites i frases fetes que sens dubte enriqueixen encara més la llengua. Aquestes línies no són el lloc adient per fer una llista de paraules extravagants, però és cert que m’ha sobtat la riquesa d’aquest idioma, tan variat com les zones en què es parla. De fet, n’hi ha prou amb desplaçar-se uns quants quilòmetres per ensopegar (heus aquí un verb tan curiós!) amb pronuncies, mots i dites diferents.

Així i tot, cada vegada més el català tendeix a passar en segon pla. Quantes vegades hem entrat en una botiga, hem demanat una informació i la dependenta ens ha respost en castellà? Per si no n’hi hagués prou, darrerament m’arriben notícies de metges que es refusen a fer servir el català a l’hora d’atendre els pacients i de joves que s’estimen més comunicar-se entre ells en castellà que no pas en català. Doncs jo em faig la pregunta més senzilla del món: “Per què?”. De debò que no ho entenc: si, per una banda, el català té a disposició una terminologia mèdica pròpia (és suficient anar-la a buscar al portal Termcat), per l’altra disposa també d’un llenguatge del carrer que els joves podrien ben fer servir. En aquest darrer cas, seria molt interessant descobrir quines són les frases col·loquials utilitzades de manera més freqüent.

Per acabar, què s’hi podria fer per posar remei a la plaga del castellanisme? La solució més immediata i de fàcil actuació seria a escala individual. Ben mirat, cadascú de nosaltres pot posar el seu gra de sorra. Si insistim a parlar en català i exigim que el nostre interlocutor ens respongui també en català, potser contribuirem en la difusió de la llengua, si bé és possible que el nostre interlocutor ens enviï a pastar fang. Tanmateix, si volem realment que el català se sobreposi al castellà, cal prendre mesures dràstiques des de dalt: cal imposar unes normes que obliguin la ciutadania a incloure el català en el seu dia a dia. En altres paraules, si el govern i les institucions catalanes no s’hi arromanguen, no acabarem enlloc.

Encara som a temps, perquè em fa l’efecte que el català és encara prou viu per a no perdre’l. Està a les nostres mans, i seria una veritable llàstima estar-nos d’actuar i deixar-lo estar en mans de qualsevol moda o tendència.

El català,
l’has d’estudiar,
és clar.

Quan t’esforcis,
fins i tot mentre esmorzes,
no et desanimis
ni perdis les forces.
Perquè, com més l’estudiaràs,
més te n’adonaràs
de les coses que aprendràs.
És una llengua atractiva,
i, si prens la iniciativa,
ajudaràs que sigui més col·lectiva.

Posa’t mans a l’obra,
i, si se’t desperten les ganes de sobra,
ves-te’n a celebrar-ho que després el cambrer et cobra!

●▬■▬♦▬▲