Quant de temps!
Ja sé que he abandonat el meu bloc, i me’n sap greu, però últimament la vida m’ha regalat moments amens, experiències inoblidables i –una vegada més– nous reptes. Per tant, non em venia de gust escriure alguna cosa nova.
No entraré en detalls sobre la meva vida privada, però l’aspecte més important és que no m’he oblidat pas del català, ans al contrari: he continuat llegint llibres en català sobre la llengua catalana i ben aviat tornaré a fer els meus voluntariats per a continuar promovent-la. I, com que aquest bloc tracta sobretot temes lingüístics, vet aquí algunes noves reflexions, arran de les meves darreres lectures.
Ja se sap que el català està en perill d’extinció o, si més no, que dia rere dia és menyspreat i subordinat pel castellà. Aquest fet és una veritable llàstima –ja ho he dit en altres publicacions–, però no oblidem que encara podem decidir-ne el destí. Clarament, les institucions i les autoritats institucionals hi tenen un paper fonamental; així i tot, nosaltres també hi podem posar el nostre granet de sorra. Si féssim un “mantinc el català” sempre, pertot arreu i amb tothom, aviat en veuríem els resultats.
Dit així, sembla molt fàcil, sobretot per mi que visc fora de Catalunya i que he après el català sense una contínua i imparable influència del castellà. Cert, ho reconec, però em pregunto com és que us costa tant fer un esforç. Què hi teniu per perdre? Si l’esforç no ve de vosaltres, autòctons de la terra catalana, no espereu que vingui gent de fora per salvar-vos el cul.
Perdoneu si m’he desfogat de manera tan abrupta, però és que m’estimo molt la vostra llengua i em sabria molt greu si es perdés. La faig servir constantment, llegint-la, parlant-la, ara mateix escrivint-la. Au, feu-la servir així vosaltres també, proveu-ho i no us en penedireu!
Una abraçada i a reveure.














