Pols d'estels

La primavera avança inexorable i les nits es van tornant més càlides. Ja no fa nosa passar-se unes hores admirant la grandària de l’Univers i descobrir que som tan petits i insignificants.

El duo planetari dels últims mesos format per Venus i Júpiter vindrà reforçat aquest mes per dos planetes més: el fugisser Mercuri que es deixarà veure la primera setmana del mes després de la posta de Sol i l’anellat Saturn, que situat al costat de les urpes de l’Escorpí, sembla una defensa més de l’aràcnid celeste.

Venus és la reina del cel durant tot el mes. Ja des de la posta de Sol se la veurà brillar ben alta, entremig de les banyes esteses de la constel·lació de Taure mentre va movent-se en direcció als Bessons. El dia 21 de maig una Lluna ben fina s’hi situarà a l’esquerra assenyalant la deessa de la bellesa. Al telescopi Venus presenta fase de creixent com la Lluna donat que, en aquesta època de la seua òrbita, la llum del Sol li arriba per la dreta.

Júpiter, el gegant, es troba ara mateix en Cancer, constel·lació que abandonarà a principis del mes de juny per entrar en Leo. Amb telescopi, el planeta és insuperable. Encara que el vostre instrument siga petit podreu veure fàcilment el seu disc planetari amb les dues bandes de núvols principals, així com quatre punts brillants en línia, les seues llunes. Les nits del 23 i 24 de maig la Lluna us assenyalarà la posició del planeta.

Saturn, el planeta de l’anell, es troba a les urpes de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Si bé a principi de mes ix per l’est cap a les 23 h, a finals de mes ja serà visible tota la nit. I és que el dia 22 de maig el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir a 180º del Sol, estant la Terra al mig. Serà quan millor se’l podrà veure ja que és quan es trobarà més pròxim a la Terra, aproximadament. El 5 de maig la Lluna s’hi posarà al costat.

Finalment el fugisser Mercuri es deixarà veure molt bé la primera setmana del mes cap a l’oest.  El dia 1 es col·locarà al costat del cúmul estel·lar de les Plèiades però anirà augmentant la seua separació del Sol del dia en dia. Però això no durarà molt. La segona setmana de maig tornarà enrere per endinsar-se en la lluïssor solar.

La missió Messenger que orbitava Mercuri des del 18 de març de 2011 es va estavellar ahir sobre el planeta. Mancat de combustible per maniobrar, la sonda va acabar les operacions amb l’enviament de les últimes dades científiques a través de l’antena de 70 m del Deep Space Network de la NASA situada a Robledo de Chavela, prop de Madrid. Amb Messenger van poder veure de prop el cràter Ausias March, del qual tant parlàrem fa un temps.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna plena	Maig	4	05 42
Quart minvant	Maig	11	12 36
Lluna nova	Maig	18	06 13
Quart creixent	Maig	25	19 19

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de maig de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Última foto de la superfície de Mercuri enviada per la sonda abans d’estavellar-se. La resolució és de 2,1 metres/pixel i l’escala és de 1 km x 1 km. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Carnegie Institution of Washington.

L’anticicló del mes passat ens ha deixat veure el cel sense problemes i, sense núvols, hem pogut gaudir de l’observació del cometa Lovejoy i també del pas de l’asteroide 2004 BL 86.

Les figures celestes van movent-se i encara que les constel·lacions de la saga d’Orió encara dominen el cel de febrer, per l’est ja en guaiten d’altres en avançar la nit, com ara el Lleó, la Verge, el Bover o més tard Hèrcules.

A més a més, aquest mes estem de sort. Tenim la possibilitat de veure fins a cinc planetes al llarg de la nit. D’oest a est, Venus, Mart, Júpiter, Saturn i, fugaçment Mercuri.

Al capvespre mirant cap a l’oest, poc després de la posta de Sol, la brillant lluminària de Venus serà impossible d’ignorar. Si mirem una mica cap amunt de Venus podem veure un punt brillant dèbil. És el planeta Mart.

Mart, ara en la constel·lació d’Aquari, continua fugint del Sol i se situarà sobre Peixos en la segona quinzena de febrer. Tanmateix, Venus també augmenta la seua separació del Sol però ho fa molt més ràpidament que Mart. Per això, la trobada serà inevitable. Des del 18 al 25 de febrer els dos planetes estaran realment junts al cel. La separació serà només de 0.4º les primeres hores del dia 22 de febrer, tan junts que cabrien dins d’una Lluna plena. Mirant-los amb un telescopi els dos planetes caben junts en el camp de l’ocular. Bona ocasió per fer-los una foto de família. A més a més, tindrem l’afegit que una fina lluna creixent formarà un trio amb els dos planetes el capvespre del dia 20 de febrer.

Júpiter ja és visible per l’est a partir de les 19 h. Situat entre el Cranc i el Lleó, rebrà la visita de la Lluna el 3 de febrer. No us podeu perdre l’espectacular eixida conjunta dels dos si mireu a l’est durant el crepuscle del dia 3. Bon moment per identificar-lo.

Saturn, el planeta dels anells, que es troba situat en les urpes de l’Escorpí, eixirà per l’est cap a les 4 de la matinada a principi de mes però a final de mes ja el podrem veure a partir de les 2:15.

I finalment, el darrer planeta visible aquest mes, Mercuri, havent eixit ja de la lluentor solar, serà visible a partir de la segona setmana de febrer per l’est. Això si, cerqueu un lloc ben lliure d’obstacles ja que no s’alçarà massa de l’horitzó.

Però l’objecte més interessant del mes continua essent el cometa C/2014 Q2 Lovejoy. I és que per fi tenim un cometa visible a ull nu. Tanmateix, sense telescopi, només se’n veu una boirina si sabem com trobar-lo amb una carta com la que pose en aquest apunt. És a dir la visibilitat d’aquest cometa no té res a veure amb la del Hale Bopp o el C/2011 L4 Panstarrs.

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy va ser descobert el 17 d’agost passat per l’experimentat observador australià Terry Lovejoy i des de fa unes setmanes ja ha estat vist per nombrosos observadors d’arreu del món. Els amics més experimentats en fotografia astronòmica han aconseguit espectaculars fotografies del cometa i de la seua cua. Us en pose un exemple en aquest apunt. Actualment el cometa està situat al sud de la constel·lació d’Andròmeda i on passarà prop de la seua estrella γ (gamma) el 5 de febrer. Lovejoy continuarà dirigint-se cap al nord. La trajectòria del cometa sobre el cel el portarà a l’interior de la constel·lació de Cassiopea a meitat del mes de març. En continuarem parlant.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Lluna plena	Febrer	4	00 09
Quart minvant	Febrer	12	04 50
Lluna nova	Febrer	19	00 47
Quart creixent	Febrer	25	18 14

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de gener de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Cometa C/2014 Q2 Lovejoy i les Plèiades. Observatori La Cambra, Aras de los Olmos, els Serrans. 16 de gener 2015, 20:32 TU. Telescopi 80 mm, 8,5 minuts exposició, ISO 4000. Autor Joanma Bullón. Amb permís.

Imatge: Camí del cometa C/2014 Q2 Lovejoy del 28 de gener fins l’1 de març. De freestarcharts.com

Com ja informà Vilaweb el darrer octubre, un cràter de Mercuri ha estat homenatjat amb el nom del poeta de Gandia Ausiàs March. Enric Marco i Carles Duarte expliquen el criteri de selecció de noms per als cràters i els planetes.

Els primers europeus arribats a Amèrica descobriren un nou món però en desconeixien la toponímia. Els conqueridors, gent poc refinada, no preguntaren als natius els noms dels rius, badies, muntanyes i planes. Posar-los nom era, d’alguna manera, fer-los seus. Però què passa quan les muntanyes, els volcans, els cràters, etc., no han rebut mai cap nom? Aquest va ser el cas dels accidents geogràfics de la Lluna a partir de la invenció del telescopi i el dels planetes o els satèl·lits a partir de l’exploració espacial. I qui posa el nom de les muntanyes o dels cràters del Sistema Solar una vegada descoberts?

Continua al Canal Mètode.

Imatge: Detall del mapa de Giovanni Battista Riccioli on a l’extrem inferior dret es pot veure el cràter Mutus dedicat a l’astrònom mallorquí del segle XVII Vicenç Mut.

En la mitologia grega Hermes era la divinitat protectora, entre unes altres, dels comerciants i els viatgers, però també dels oradors, els literats i els poetes. I el seu correlat en la mitologia romana, el déu Mercuri, que heretà una part d’aquestes atribucions, dóna nom a un dels planetes del nostre sistema solar, el més proper al Sol i, lògicament, un dels més inhòspits. Malgrat la llunyania de Mercuri a la Terra, la sonda Mariner 10 aportà entre el 1974 i el 1975 dades i imatges valuoses perquè els investigadors milloraren el coneixement del planeta i dels seus abundosos accidents geogràfics, fruit de l’exposició continuada al bombardeig de residus del sistema solar. Seguint les pautes de la International Astronomical Union (IAU), l’organisme que ha d’aprovar finalment les propostes nominals, molts d’aquells accidents, especialment els cràters, foren batejats a Mercuri amb noms d’escriptors, músics i artistes plàstics, com ara Dalí, Picasso, Cervantes o Rembrandt, entre una nòmina ben complida de grans creadors. Comptat i debatut, molt on escollir. Per això no semblava senzill que aquests científics tingueren present, a l’hora de fer el repartiment onomàstic, una minoritària llengua europea com el català, tot i la rica i prolífera tradició literària que ha generat al llarg dels segles. Un destacat científic nord-americà, el doctor David Morrison, desafià aquesta lògica il·lògica i batejà el 1979 un dels principals cràters de Mercuri amb el nom del poeta de Gandia, Ausiàs March, un fet que havia passat desapercebut en el nostre àmbit lingüístic fins fa ben poc.

La troballa tingué lloc cap al mes de l’abril passat. El català Carles Duarte, editor de Barcino i president de la Fundació Lluís Carulla, dedicada a promoure la llengua i la cultura, començà la tasca de documentació per a una conferència sobre els noms de la Lluna i la seua etimologia. “La xerrada també hi tractava de la cartografia lunar i, llavors, estudiant els topònims dels cràters, vaig decidir mirar-me a fons uns altres planetes i els criteris per donar nom als accidents geogràfics“, relata Duarte. “D’aquesta manera em vaig trobar amb l’agradable sorpresa del cràter Ausiàs March. Es tractava, a més, d’un cràter important i envoltat de grans escriptors“, afig. “Va ser una alegria enorme, perquè March és un poeta que m’estimo moltíssim i amb el qual tinc una relació estreta com a editor“, assegura en al·lusió a la recent edició en Barcino d’un volum de poemes seleccionat per Josep Piera.

De seguida, Duarte posa el fet en coneixement d’Enric Marco, astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València especialitzat en la divulgació científica i artífex d’un dels blocs científics més importants i reconeguts del País Valencià, Pols d’estels. “Jo no tenia ni idea d’això, em vaig quedar absolutament al·lucinat“, confessa Marco, que va començar la recerca per a tractar d’aclarir com havia acabat Ausiàs March donant nom a un accident geogràfic planetari. En Internet, en les dades al públic que ofereix la NASA, únicament es fa referència a un “Spanish (catalan) poet” i es remet com a fons documental a la Nova Enciclopèdia Britànica, però no s’aclareix l’autoria d’aquell nom. “Vaig començar a preguntar a gent d’ací i de Catalunya partint de la hipòtesi que haguera estat algun català que haguera treballat per a la NASA. Però Joan Oró, membre de la IAU, em van aclarir que, si haguera estat així, el més segur és que aquella persona ho haguera difós llavors“, argumenta.

Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March“. Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d’aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final.

Després d’aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou “anar a les fonts“, al Servei Geològic dels Estats Units, on contactà amb la científica encarregada de les consultes, Jennifer S. Blue. En una primera resposta, l’11 d’abril, Blue assegura que no té cap informació més enllà de la data d’aprovació de la denominació per part de la IAU, però es compromet a fer alguna consulta addicional. No és una resposta de compromís: el mateix dia Blue aporta el nom de la persona que “creu” (“believes”), no ho assegura, haver suggerit el nom, el doctor David Morrison. I aporta també una enigmàtica citació entre cometes que la científica atribueix a Morrison: “I wanted to make sure that Catalan as well as Castilian writers were represented among the craters of Mercury“.

Lluny d’apaivagar els dubtes de Marco, aquesta vaga explicació els multiplica. Per quina raó un científic dels Estats Units, a la fi dels anys 70 del segle passat, volia que no sols la literatura en castellà, sinó també en català, estiguera representada entre els noms de Mercuri? L’astrònom valencià envià a Morrison un missatge en què li agraïa la deferència i li demanava que li contara quines havien estat les seues motivacions. Marco, a més, li fa constar la importància que té aquest fet per a una cultura minoritària i, especialment, per a la seua comunitat filològica. Fins i tot li parla de l’interés d’aquest diari en la història. L’emotiva missiva de Marco no obté el resultat volgut: el prestigiós científic, nascut l’any 1940 i format a la Universitat de Harvard, no contesta. D’aquesta manera, és difícil conéixer les seues autèntiques motivacions. Però, a través del perfil del personatge, s’hi pot fer alguna conjectura. Morrison, actualment jubilat, va dirigir el Centre Carl Sagan per a la recerca de vida intel·ligent a l’univers, un organisme pertanyent al cèlebre SETI, l’institut científic que es va fer enormement conegut gràcies a la pel·lícula Contact (1997), dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster. El mateix Sagan, autor del llibre que va inspirar el film, va ser el supervisor de la tesi doctoral de Morrison. Questions més o menys anecdòtiques a banda, el seu nom està associat a nombrosos i importants programes de la NASA, com ara el cas del Mariner, el Voyager i el Galileo, i té diferents premis i reconeixements.

Marco apunta, després de les seues indagacions, que Morrison que va ser un gran viatger i fotògraf i que, probablement, en tant que científic, un bon observador. I creu que la seua sensibilitat literària està més que provada: idea seua va ser també el fet de reservar el nom d’un cràter a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), escriptora mexicana i una de les figures rellevants de les lletres hispanoamericanes del segle XVII. La proximitat dels Estats Units a Mèxic explicaria aquesta elecció. Amb tot, qui va parlar a Morrison de March? Fou una atzarosa elecció d’enciclopèdia? Tingué notícies del poeta en algun dels seus viatges, en una llibreria de Barcelona o València on furonejava? La resposta resta pendent. Duarte opta per la teoria més optimista: “Aquesta elecció fa que prenguem consciència de la importància que tenen figures com Ausiàs March fora dels nostres límits geogràfics“. Marco, però, sosté que el fet d’haver escollit personatges com sor Juana Inés de la Cruz o Ausiàs March no són fets casuals i denoten una sensibilitat especial del científic.Aquesta és, de moment, la història del bateig i el seu descobriment per a la nostra comunitat lingüística i científica. Però la gènesi de l’accident geogràfic Ausiàs March es remunta molt més enllà en el temps. Fa uns 3900 milions d’anys, tots els planetes del nostre sistema solar experimentaren el que els científics anomenen “el gran bombardeig“, la caiguda sobre els astres de quantitats inimaginables de residus rocosos. En major o menor grau, tots els planetes van estar exposats al bombardeig, però en el cas de la Terra, el moviment de les plaques tectòniques, la vegetació, l’erosió i el fet d’haver pogut retenir l’atmosfera, van esmorteir o dissimular els efectes. A Mercuri, per contra, les petjades del bombardeig, com es pot observar en les imatges que acompanyen aquest text, són evidents i han pogut ser examinades pels científics gràcies a les imatges enviades per la Mariner 10 entre el 1974 i el 1975. Així i tot, les millors fotografies detallades del cràter Ausiàs March i el seu entorn són ben recents, fruit de l’arribada de la sonda Messenger, fa un any aproximadament. Gràcies a aquesta sonda es pot observar que dins de l’Ausiàs March hi ha un altre cràter més menut i les petjades de nombrosos petits impactes. Dit això, per al públic no familiaritzat amb l’astronomia, potser el que més cride l’atenció siga que, a poca distància en el mapa del cràter Ausiàs March, hi ha els accidents geogràfics dedicats a monstres de la literatura universal, com ara Émile Zola o William Shakespeare. Els compatriotes del poeta de Gandia hauríem de congratular-nos-hi: no sempre es fa justícia.

XAVIER ALIAGA,  València

Quadern, El País, País Valencià, 29 de setembre 2011.

Quadern, El País, País Valencià, 29 de setembre 2011.

Primera imatge: Cràter March de 83,28 km de diàmetre.  Nasa /Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory / Carnegie Institution of Washington.

El text que acompanya a la fotografia a la pàgina de la missió Messenger (foto 76):

March Madness

This image, taken with the Narrow Angle Camera (NAC), shows March crater, named for the 15th century Valencian poet Ausiàs March.

Date acquired: May 04, 2011

Segona imatge: es pot veure a la viquipèdia en anglés mirant el planeta Mercury. L’enllaç directe a la fotografia és aquest. El cràter March es troba al centre de la imatge. Els cràters Van Eyck i Shakespeare es podeu veure al cantó superior dret.

Moltes gràcies a la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València i al periodista Xavier Aliaga del diari El País per divulgar aquesta història. Enric Marco.

La primavera ha entrat de ple. La calor ja ha pujat de sobte i encara que vindran pluges, el cel, de moment, se’ns anuncia ras i apte per observar les meravelles del Cosmos.El firmament estarà ben pobre de planetes a la posta de Sol aquest mes. Ni Mercuri ni Júpiter són ja visibles al capvespre.Però Saturn no ens dexarà orfes de visions planetàries. El planeta dels anells és ben visible en la constel·lació de Virgo cap a l’est ja des de la posta del Sol.  Serà el planeta principal del cel. No deixeu d’admirar-lo amb el seu anell ja clarament visible i la seua cort de satèl·lits. El dia 3 d’abril es trobarà en oposició al Sol, és a dir, que el planeta estarà alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Això vol dir que aquestes setmanes es podrà veure durant tota la nit i que es troba a una distància mínima de la Terra, la qual cosa afavoreix la seua observació telescòpica.

A la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol, Venus estarà present aquest mes.  Caldrà esperar a la segona quinzena del mes per veure altres planetes.

Serà ja durant els últims dies del mes quan Júpiter, Mart, Venus i Mercuri es veuran agrupats formant una gran concentració de planetes a la qual s’ajuntarà la Lluna els dies 31 d’abril i el 1 de maig. Cal no perde’s aquest espectacle celeste.

La Lluna serà nova el dia 3 d’abril, mentre que l’11 la veurem com a quart creixent . El dia 17 d’abril, la veurem ben resplendent com a plena al cel i el 24 d’abril la tindrem com a quart minvant.

Finalment la nau Messenger de la NASA es va posar en òrbita al voltant de Mercuri el passat 18 de març. Ja han començat a arribar-nos magnífiques fotografies d’un planeta molt poc conegut per la seua llunyania, per les dificultats d’arribar-hi i per la seua proximitat al Sol. Llençat el 2004, el seu viatge complex pel sistema solar interior l’ha dut a sobrevolar la Terra, Venus i Mercuri. De les aproximacions successives de la nau al planeta se sap que el primer planeta posseïx una atmosfera molt tènue i que el seu interior encara conserva part del seu calor.

La imatge que adjunte és del cràter Debussy, posat en honor al músic impressionista. El cràter d’uns 80 quilòmetres de diàmetre mostra una sèrie de raigs que són materials ejectats per l’impacte d’un objecte d’uns 4 a 8 km de diàmetre provinent de l’espai.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes d’abril de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Cràter Debussy a Mercuri. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Carnegie Institution of Washington

La revista Nature ha publicat les previsions dels possibles descobriments en ciència aquest any que avui comença. He seleccionat, per comentar-les, les relacionades amb l’astronomia i l’exploració espacial. Tant de bo que aquestes es compleixen en aquest 2011 tant com els vostres desitjos. Molt bon any a tots…

Aquell bosó de Higgs. La partícula de Higgs que segons els físics teòrics explicaria l’existència de la massa de les partícules (i d’això ja en parlarem quan es descobresca, que és ben curiós) no serà segurament encara descoberta en el colisionador LHC del CERN a Ginebra però potser en l’estudi dels milions de Terabytes de dades recollides fins ara es troben les primeres proves de la supersimetria, per la qual tota partícula en té una altra supermassiva, encara no descoberta.

Materia fosca, l’hora de la veritat D’aquell 25% de la matèria de l’Univers que no brilla però que saben que existeix al voltant de les galàxies per les pertorbacions gravitatòries que provoquen, no en saben quasi res. Que si són neutrinos massius, partícules exòtiques no trobades encara als nostres laboratoris terrestres (CERN, p.e.), que si matèria fosca calenta o freda. S’han fet milers de propostes però no sabem del cert que és la matèria fosca. Però ara, diversos experiments subterranis, com el XENON100 a l’italià Laboratori Nacional del Gran Sasso prop de L ‘Aquila, i el Cryogenic Dark Matter Search (CDMSII) en la Minnesota’s Soudan Mine estan caçant partícules de matèria fosca i esperen treure els primers resultats per al 2011.

Altra Terra. La sonda Kepler continua investigant exhaustivament una zona prop de la constel·lació del Cigne. Els caçadors de planetes prediuen que, amb Kepler, aquest any es trobarà el primer planeta tipus Terra orbitant una estrella tipus Sol. Els investigadors d’aquesta sonda llançada el 2009 ja han observat centenars de planetes però encara no han donat a conèixer totalment els seus resultats.

L’últim dels transbordadors L’últim vol dels space-shuttle de la NASA està previst per al mes d’abril. Aquest lliurarà l’Espectrometre Magnètic Alpha (AMS) a l’Estació Espacial Internacional amb la missió de buscar matèria fosca i antimatèria. Si el Congrés americà no n’autoritzà un altre vol per al novembre, es tancarà definitivament l’era dels transbordadors espacials. Han resultat molt més cars del previst, no són tan reutilitzables com es pensava i han resultat ser bastant perillosos. Dues naus amb les seues tripulacions (Challenger 1986 i Columbia 2003) han estat destruïdes. La NASA pretén usar transports privats a partir d’ara. Si el segon llançament de prova del Dragon, la nau desenvolupada per l’empresa SpaceX, té èxit, el llançament de una nau privada amb tripulació o càrrega es podria realitzar ben aviat.

Explorant el Sistema Solar. En el mes de març, la nau Messenger, que ja ha fet dues visites al planeta Mercuri, es posarà finalment en òrbita al seu voltant. En agost la sonda Dawn orbitarà Vesta, un dels majors membres del cinturó d’asteroïdes. Enguany també es llançaran la missió Juno, que orbitarà en uns anys els pols jovians, la missió Grail, dues naus bessones preparades per estudiar detalladament el camp gravitatori lunar i el robot de la grandària d’un cotxe Mars Science Laboratory, que substiturà l’exitosa missió dels robots bessons Opportunity i Spirit que des del 2004 continuen explorant la superfície marciana. Tot un èxit de la ciència i la tecnologia.

Estudiant la nosta nau Els investigadors de GOCE, un satèl·lit de la ESA designat per mesurar amb molt de detall el camp gravitatori terrestre, publicaran els seus primers resultats enguany. Com que la Terra no és una esfera perfecte ja que, de manera basta podem dir que presenta bonys i depressions, el coneixement exacte d’aquestes irregularitats ens permetrà saber millor la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic.

Veurem que es compleix de tot això. I cal recordar que milers de laboratoris arreu del món, telescopis, sondes, astrònoms i doctorants continuen treballant en els seus projectes. Segur que ens donen algunes bones notícies. Bon any a tots.Foto: Peter Higgs, Físic emèrit de la Universitat d’Edimburg que ha proposat el bosó que explicaria la massa.

A partir de demà matí, abans de la sortida del Sol, cap a les 7:30 i durant un quants dies, podrem gaudir d’un insòlit encontre planetari aparent.

Els planetes es mouen al voltant del Sol en la seua pròpia òrbita. Vistos des de la Terra és normal, per tant, que els puguem veure en diversos llocs al cel, en la zona del zodíac, al llarg de l’any. La casualitat, i les lleis de Kepler, han fet que la majoria d’ells es troben ara, vistos des de la Terra, aproximadament en la direcció del Sol. Això els fa difícilment observables ja que la lluïssor de la nostra estrella ens impossibilita la seua visió.

Com es troben agrupats, vistos de la Terra, és normal que formen el que els astrònoms anomenen una conjunció, un encontre aparent en el que les línies de visió a cadascun dels planetes semblen convergir en una zona petita del cel.

Demà Júpiter, Mart i Mercuri, confluiran dins d’una zona de només un grau de diàmetre. Això és l’equivalent al diàmetre de dues llunes plenes.

Els pròxims dies l’encontre continuarà encara que els planetes aniran separant-se. Aquest encontre ja estava previst al meu darrer apunt referit als objectes visibles del mes de desembre, encara que el preveia a partir del dia 11, un petit error. Els diversos programes de simulació que utilitze, com per exemple el gratuït i amb versió catalana Cartes du Ciel ho mostren clarament. Ara no calen els càlculs de cap persona concreta per saber els pròxims esdeveniments astronòmics com ara Jens Meeus, d’altra banda astrònom molt reconegut per la seua vàlua en la creació d’algoritmes de càlculs de posicions planetàries. Qualsevol persona pot baixar-se els programes d’interés de la xarxa i, amb un poc de coneixement, calcular-se les efemèrides.

I de l’encontre que us haig de dir?

Primerament la informació que presenta Vilaweb en portada no dóna correctament l’hora de la vista del fenomen. A dos quart de set (6:30) el planeta Júpiter encara no ha eixit. Ho farà a les 7:00, així que l’encontre serà observable cap a les 7:30 en direcció cap al sud-est quan els planetes hagen assolit alguna alçada. Donat que el Sol eixirà a les 8:11, l’observació es realitzarà entre les primeres llums del dia, amb aquella claror que ens diu que el Sol ja no està massa lluny d’eixir.

A més Mart és molt dèbil actualment a causa de la seua llunyania a la Terra. Ara es troba a 2.47 ua (1 ua = 1 unitat astronòmica = 150 milions de km) de nosaltres i a uns 20 min 32 segons llum. La seua magnitud serà d’1.5 així que serà difícil veure’l entre les primeres llums del dia. Per això serà millor agafar uns prismàtics i buscar-lo.

I es diu que serà el millor encontre d’ací al 2050. La veritat és que l’assumpte no desperta grans passions en la comunitat astronòmica. Com a molt l’interés principal serà l’ocasió de mostrar al gran públic que es troba allunyat de l’observació dels fenòmens naturals que els planetes són visibles a ull nu i que els pròxims dies en podran veure tres d’una sola ullada.

Els astròlegs, com sempre han dit la seua.
Aquesta combinació d’alta energia fomentarà molta activitat a tots els nivells, especialment el militar però també en el front diplomàtic. Compte amb els accidents! Gràcies a Javier Armentia que ho comenta al seu magnífic bloc.

Que ho gaudiu però sobretot abrigueu-vos que sembla que ja han arribat les nits fredes.