Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Mart

Falcon Heavy: el somni d’Elon Musk s’enlaira

0

El Falcon Heavy de la companyia SpaceX es va enlairar sense problemes dimarts passat, 6 de febrer de 2018, portant com a càrrega útil el cotxe particular d’Elon Musk, un Tesla Roadster.

Amb un retràs d’uns quants anys, la joia de la corona de la companyia SpaceX finalment s’enlairà de la base de Cap Canaveral a Florida, just en la mateixa rampa de llançament 39A de la qual es llançaren els Saturn V que portaren la nostra espècie a trepitjar la Lluna.

L’expectativa d’assistir a un esdeveniment històric es va complir. Milers de persones van seguir on-line l’enlairament del coet que ha de permetre, potser, (o serà només un pas més) tornar a trepitjar la Lluna o a arribar a Mart d’aquí a una desena d’anys. L’espectacle no va decebre. Un enlairament perfecte, una recuperació dels coets auxiliars espectaculars, una posada en escena sublim. Perquè l’anunci publicitari de la companyia SpaceX va ser impecable.

Podeu seguir tot el procés del llançament en el vídeo adjunt. Dura uns 34 minuts complet però us recomane veure’l a partir del minut 20, just uns moments abans de l’enlairament. Si encara no l’heu vist, no us decebrà. Fixeu-vos sobretot en l’enlairament, quan 27 motors Merlin 1D s’engegen al mateix temps, en l’instant en que els coets auxiliars (boosters) se separen i tornen a la base. Aneu mirant la velocitat que va adquirint la nau i l’altura als pocs segons.

Finalment el motor de l’última etapa s’engega, i una càmera mostra com la tovera es posar al roig viu. El moment culminant arriba quan la còfia que cobreix la càrrega útil s’obre i deixa a la vista un cotxe roig amb la Terra de decorat.

Un dels fets més espectaculars, però, va ser la separació i l’aterratge simultani dels boosters a només 8 minuts del llançament. Uns coets reciclats que ja havien estat utilitzats en una missió anterior. Una visió que recordava una pel·lícula de ciència ficció russa de fa molts anys. Però era ben real. Tanmateix l’etapa central que havia de retornar 21 segons més tard a la plataforma Of Course I Still Love You enmig de l’Atlàntic no va posar en marxa dos dels tres retrocoets i es va estavellar al mar. Aquest va ser l’únic incident destacable d’un esdeveniment històric molt remarcable.

Als 8 minuts de l’enlairament la càrrega útil ja estava en òrbita terrestre. I quina càrrega!  el Tesla Roadster, el cotxe particular d’Elon Musk, conduit per un maniquí al qual han anomenat Starman i vestit amb un tratge de pressió que es vol usar en futurs vols tripulats. A més a més, Starman viatja amb alguns suplements com ara la saga La Fundació d’Isaac Asimov, gravada en un Arch  “un dispositiu d’emmagatzematge òptic 5D” capaç de resistir durant milions d’anys les dures condicions de l’espai. l tot acompanyat per la música espacial de David Bowie, Life on Mars? i Starman.

El Tesla Roadster va ser l’única càrrega útil d’un coet que pot transportar fins a 64 tones, és a dir la massa de tres autobusos dels grans, o una massa superior a un avió Boing 737 carregat de passatgers, tripulants, equipatge i combustible. S’hagués pogut aprofitar l’avinentesa per pujar un gran satèl·lit però el risc real d’un fracàs en el primer test del Falcon Heavy va fer que l’equip només enviara el cotxe del cap de SpaceX.

I quina és la destinació d’aquest cotxe satèl·lit?  El Roadster, enganxat a la segona etapa, se situà primerament en una òrbita el·líptica de 180 x 6.951 quilòmetres respecte al centre de la Terra. Cinc hores i mitja després la segona etapa engegà els motors i s’injectà en una trajectòria d’escapament en direcció a Mart. Aquesta era, tanmateix la primera intenció. Ara sembla que s’arribarà més lluny. Starman arribarà a veure, amb sort, algun dels objectes del cinturó d’asteroides. Però això serà d’ací a uns mesos.

S’ha parlat molt de la grandària i potència del Falcon Heavy respecte al Saturn V. Realment el coet que portà els astronautes a la Lluna era molt més gran i amb més capacitat de càrrega. Aquesta nova carrera pels grans transportadors de càrrega a l’espai només ha començat. SpaceX projecta un coet encara més gran, el Big Falcon Rocket, aquest sí, molt més gran que el mític Saturn V.

I un fet interessant és que el coet Falcon Heavy només costa 90 milions de dòlars, un preu molt econòmic que el farà molt competitiu en el mercat dels llançadors comercials. Això ho ha aconseguit amb l’experiència adquirida en la reutilització dels coets auxiliars i principals. Una nova era de l’astronàutica comença.

Finalment destacar que el Tesla Roadster en el seu camí cap al cinturó d’asteroides ja ha estat captat per diversos astrònoms amb els seus telescopis. De fet es tracta del mateix sistema per captar asteroides pròxims a la Terra. Fa dos dies i des de  Puertollano, el Centro de Vigilancia Espacial de Elecnor Deimos ha obtingut imatges del cotxe, ara només un punt de llum al cel. La variabilitat del punt lluminós fa pensar que l’objecte està rotant. Potser encara el podrem seguir una setmana més fins que siga massa dèbil per detectar-lo.

Més informació:
El Falcon Heavy surca los cielos, Eureka, bloc de Daniel Marín.

Imatges: SpaceX

El cel de febrer de 2018

0

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

El cel de gener de 2018

3
Publicat el 1 de gener de 2018

Comença un any nou ple de bon desitjos que esperem que es complesquen.

El cel de l’hivern es deixa veure entre núvols passant i un estiuet fora de temporada. Un oratge que si bé és molt adequat per a l’observació del cel nocturn ens recorda que ja vivim el canvi climàtic.

El firmament d’aquest mes està presidit per la bella constel·lació d’Orió, emmarcada entre les constel·lacions amigues de Taure, Can Major i Menor i els Bessons. L’estel més brillant del cel, Sírius, ha presidit des del sud totes les festes del canvi d’any, la veurem baixa a l’horitzó però ben present.

Acabades les festes del cap d’any, les festes del cel, però, continuen. Avui mateix, dia 1 de gener, a les 22:54, la Lluna assolirà el punt de major aproximació a la Terra, l’apogeu, situant-se a només a 356565 km del centre del nostre planeta. I com que la Lluna farà el ple a les 3:24 h de la matinada del dia 2, només unes 4 hores i mitja després, aquesta mateixa nit tindrem la primera Superlluna de l’any. Sempre és bonic mirar la Lluna i més si la veiem una mica més gran.

A més a més al gener del 2018 tindrem dues llunes plenes. Això no té res d’extraordinari ja que, com que el mes lunar dura uns ~29.53 dies, si tenim una lluna plena el primer dia de mes, la segona lluna plena podrà caure als últims dies del mes, i més si és de 31 dies, com ho és gener.

Aquest mes encara no podrem gaudir de la presència dels planetes en la primera part de la nit. Cap planeta brillant serà visible en les primeres hores després de la posta del Sol. Per veure els planetes caldrà matinar ja que Júpiter, Mart, Saturn i Mercuri seran visibles mirant cap a l’est o sud-est, poques hores abans de l’eixida del Sol.

Les primeres hores del 7 de gener Júpiter i Mart es trobaran en conjunció, arribant en les següents hores, ja de dia,  a aproximar-se fins a 0,2° un de l’altre, una grandària aparent menor que la Lluna plena.

Uns dies més tard, el 13 de gener, seran els planetes Saturn i Mercuri els que es trobaran ben junts, ben prop de l’horitzó. Una Lluna ben prima es situarà una mica més amunt al mig d’un línia imaginaria que uneix aquesta parella amb els planetes Júpiter i Mart que podem trobar a la constel·lació de la Balança.

Durant els últims dies del mes l’alineació dels planetes Júpiter, Mart i Saturn seran l’espectacle de les matinades mentre l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, farà encara més bonica la geometria celeste.

I, per acabar una nova curiosa. Com cada principi de gener, el dia 3, la Terra es trobarà en el periheli, el punt de màxima aproximació al Sol. En aquest moment serem a només 147 492 000 km de la nostra estrella. És a dir, que en ple hivern ens trobem més prop del Sol que en estiu!. El que realment causa les estacions és la inclinació de la Terra, no la variació de la distància Terra-Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Gener 2 03 24
Quart minvant Gener 8 23 25
Lluna nova Gener 17 03 17
Quart creixent Gener 24 23 20
Lluna plena Gener 31 14 27

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La Terra i la Lluna es veu a través dels anells de Saturn el 12 d’abril de 2017. Abans que Cassini fos destruïda, va mirar entre els anells de Saturn i va trobar dos objectes familiars: la Terra i la seua lluna. NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute.

2-4. Captures de pantalla d’Stellarium.

Al Fòrum de Debat de Vic: de la Terra a Plutó i més enllà

0
Publicat el 10 de juny de 2016

P6030186-800x600Torne a Vic. Aquesta vegada no hi vaig per assistir a la sempre interessant Jornada d’Història de l’Astronomia i Meteorologia sinó que ara és el Fòrum de Debats de Vic qui ha tingut l’amabilitat de convidar-me.

I és que el passat divendres, 3 de juny, la meua xerrada: De la Terra a Plutó i més enllà, va cloure el cicle de debats oberts d’aquest curs, després d’una introducció ben amable de l’amic Josep Selva.

2016_06_03_Enric_Marco_De_la_Terra_a_PlutoEntre el públic atent, poc acostumat a escoltar xarrades de ciència, segons em van comentar, estaven alguns dels amics de +Vilaweb. A part de Josep Selva, que li va tocar presentar-me, la Belén de Madrid i la Roser Giner també van vindre per veure que contava. Espere que s’ho passaren bé.

Al llarg de la meua xarrada vaig fer un recorregut sobre alguns dels fets centrals de la revolució del coneixement dels darrers anys sobre el Sistema Solar. Els instruments com el Telescopi Espacial Hubble, els satèl·lits astronòmics o les sondes planetàries han redefinit la nostra manera de veure el nostre entorn més pròxim del Cosmos.

Forum_Debats01sVaig començar parlant sobre l’asteroide Ceres que amb les misterioses taques blanques i els probables criovolcans revelen segurament un mar interior. Vaig seguir amb el misteri del metà a Mart i la seua relació a una suposada vida bacteriana marciana (o no) per continuar amb l’exploració recent de Plutó i de les seues llunes. El recorregut pel sistema solar va fer parada al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko on arribà l’estiu del 2014 la sonda europea Rosetta. La descoberta de nombroses molècules orgàniques en aquest cos celeste suggereixen que el bombardeig cometari d’aquest material en la Terra primitiva segurament va enriquir la sopa primordial i afavorí l’origen de la vida terrestre.

Forum_Debats02sVaig cloure la xarrada amb una vista ràpida sobre un tema de màxima actualitat com és la detecció de les ones gravitatòries i el seu interés per conéixer objectes tan estranys com són els forats negres.

Forum_Debats03s2Tots aquests descobriments realitzat en els darrers dos anys ens han canviat la nostra percepció del Sistema Solar i també de l’Univers, després de dècades de planificació, viatges per l’espai i de la construcció de grans equipaments científics.

L’intens debat amb el públic es va centrar en les possibilitats de vida a altres planetes i a la manera de detectar planetes al voltant d’altres estels.

Forum_Debats04s2La meua intervenció al Fòrum de Debats acabà amb la construcció de diversos cometes ben reals fets amb aigua, terra i una mica de gel sec. Observar com el diòxid de carboni sublima en un vapor blanc que cau del got és sempre bonic de veure. Que  un cometa no siga més que una barreja heterogènia de diversos tipus de gels que emeten dolls de gas fa pensar en la simplicitat i la bellesa de la natura.

P6040378-800x600Espere que s’ho passaren bé. Vos deixe la galeria de les fotos que em feren en l’acte. M’han promés que la gravació de la xarrada es penjarà més endavant. Ja us l’enllaçaré per ací.

Fotogaleria del Fòrum de Debats: Enric Marco: De la Terra a Plutó i més enllà.

Resum i vídeo de la conferència i preguntes: Enric Marco: Vídeo. De la Terra a Plutó i més enllà.

1.- Presentació de l’acte de Josep Selva. Fòrum de Debats.
2.- Cartell de l’acte.
3.- Públic atent.
4.- Parlant de Ceres i els seus criovolcans.
5.- Jugant amb el gel sec.
6.- El cometa fabricat emet dolls de gas sota la font de calor.
7.- Amb la gent del Fòrum de Debats de Vic.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2016

0
Publicat el 1 de juny de 2016

hs-2016-15-a-full_tifComença el sisé mes de l’any i l’estiu truca a la porta. Cada vegada hi ha més hores diürnes i les observacions nocturnes han de començar ben tard. Les constel·lacions estiuenques com l’Escorpi, aquests dies escortat pels planetes Mart i Saturn, ja guaiten en el cel en fer-se fosc.

I és que els planetes són els protagonistes del cel de juny. Júpiter continua ben brillant en la constel·lació del Lleó mentre l’Escorpí allotja Mart i Saturn. Tots aquest planetes es poden veure fàcilment a partir de la posta de Sol com llumeneres brillants al cel.

I si Mart es va situar en oposició al Sol el mes passat i, per tant, es troba ara ben pròxim al punt de màxima aproximació a la Terra, el dia 3 de juny serà Saturn qui estarà alineat amb el Sol i la Terra. És per això que aquests dos planetes són tan visibles al cel aquests dies. Un telescopi mitjà descobrirà marques en la superfície marciana i seran visibles amb molt de detall els anells saturnians.20160614

El dia de l’espectacle celeste serà la nit del 14 de juny quan podrem veure a banda i banda de la Lluna creixent, Júpiter a la dreta i Mart i Saturn a l’esquerra. Bon moment per identificar-los. La nit del 18 al 19 de juny una Lluna ja més avançada se situarà al costat mateix de Saturn.

Però si ens aixequem ben d’hora podrem admirar l’esquiu Mercuri que aquest dies aconsegueix la seua màxima separació del Sol. La matinada del 5 de juny el  podreu veure separat del Sol uns 24º. Això si, només si mireu cap a l’est en un lloc ben lliure d’obstacles com ara la platja i una hora i mitja abans de l’eixida del Sol.

Recordeu que aquest mes és el darrer de la primavera.  I, és que finalment el solstici d’estiu arribarà puntualment el dia 21 de juny de 2016 a les 00:34.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 5 04 59
Quart creixent Juny 12 10 10
Lluna plena Juny 20 13 02
Quart minvant Juny 27 20 19

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juny de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart fotografiat pel telescopi espacial Hubble quan el planeta estava a 80 milions de quilòmetres el 12 de maig passat. NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), J. Bell (ASU), i M. Wolff (Space Science Institute).
2.- Els planetes el 14 de juny a l’Stellarium.

Europa es llança a l’exploració de Mart

0

ExoMars2016_Baikonur_20160229

Avui dilluns 14 de març la millor Europa, la científica i tecnològica, començarà a fer efectiu un gran repte.

Amb l’ambiciós programa ExoMars 2016-2018 es llançarà decidida a l’exploració del planeta Mart amb naus en òrbita, nau de descens, robots exploradors i amb la missió final de portar mostres del planeta a la Terra pels vols del 2020.

A les 10:31 h, des del Cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan es llançarà a l’espai la primera missió, l’ExoMars 2016, col·laboració entre l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos). La missió que arribarà a l’octubre a Mart, està formada per un orbitador,  el Trace Gas Orbiter (TGO) i un aterrador, Schiaparelli, que bàsicament és un dispositiu per provar nova tecnologia europea per a l’aterratge amb paracaigudes i desplegament d’uns instruments. Bàsicament els que els nord-americans de la NASA fan des de fa anys fent aterrar a Mart missions de diverses maneres (Viking, Mars Pathfinder, Oportunity i Curiosity) i que la tecnologia europea encara no s’havia atrevit a fer.

Però que s’hi busca en Mart? No hi ha massa naus en òrbita i robots en la superfície?

ExoMars2016_TGO_EDM_Separation_20160218_625

El programa Exomars tracta de resoldre una de les grans preguntes que ens fem sobre el planeta Mart. Donat que ja sabem que en els primers anys del planeta va gaudir d’unes condicions ben semblants a les de la Terra, amb una atmosfera més gruixuda i humida, amb rius i un gran oceà a l’hemisferi nord, ¿la vida va aparéixer a Mart tal com ho féu al nostre planeta? ¿Hi ha encara algun éssers vius o traces d’una vida passada?

La troballa recent de metà a l’atmosfera del planeta roig és, potser, una clau per contestar aquestes preguntes. El gas metà (CH4) és una molècula que a l’atmosfera terrestre prové en un 90% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts continues de gas metà ja fa anys que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.

ExoMars2016_DescentInfographic_20160223_625

A Mart s’han detectat concentracions de metà els anys 2003 i 2006 en tres zones: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, llocs on se sap que fa anys l’aigua líquida va fluir en  elles. El metà no pot haver estat milers d’anys ahí ja que la radiació solar l’hagués ja destruït. ¿Vol dir això que hi ha actualment algun tipus de vida amagada al subsol marcià? Això sembla fantàstic.

Abans de fer festa cal saber que hi ha una altra possibilitat per a la presència del gas a l’atmosfera molt més trivial. Diversos processos geològics poden produir metà com l’oxidació del ferro i que pot quedar enganxat en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. Pensem que a la Terra això donaria compte del 10% del metà atmosfèric terrestre.

El comunicat d’ESA abans del llançament d’ExoMars 2016 diu:

TGO farà un inventari detallat dels gasos de l’atmosfera de Mart, amb especial interès en gasos rars com el metà, que implica que hi ha una font activa, actual. TGO té com a objectiu mesurar la seua dependència geogràfica i estacional i ajudar a determinar si es deriva d’una font geològica o biològica. Mentrestant, Schiaparelli demostrarà una gamma de tecnologies que permeten un aterratge controlat en Mart en preparació per a futures missions. Després d’un viatge de set mesos, l’aterrador es separarà de la TGO el 16 d’octubre i aterrarà a Mart el 19 d’octubre, i tindrà diversos dies d’activitats. TGO entrarà llavors en òrbita al voltant del planeta vermell i tindrà per davant la seua excitant missió científica d’uns anys de durada. També servirà com una retransmissió de dades per a la segona missió ExoMars, que comprendrà un vehicle robòtic i una plataforma de ciència de superfícies, previst per al seu llançament en 2018. També proporcionarà retransmissió de dades per a vehicles d’exploració de la NASA … El llançament de ExoMars 2016 marcarà l’inici d’una nova era de l’exploració de Mart per a Europa.

La millor Europa, la científica i tecnològica, es llança a l’aventura d’explorar un planeta fascinant.

Imatge:
1.- Trace Gas Orbiter i Schiaparelli, Baikonur cosmodrome, Kazakhstan, 29 febrer 2016. ESA – S. Bayon
2.- Trace Gas Orbiter i separació del Schiaparelli, ESA/ATG medialab.
3.- Visió general de l’entrada, el descens i la seqüència d’aterratge a Mart Schiaparelli, amb el temps aproximat, l’altitud i la velocitat dels esdeveniments clau que s’indiquen. ESA/ATG medialab.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Quan Mart canvià de cara

6
Publicat el 5 de març de 2016

TharsisMontes_L

El planeta Mart es va inclinar entre 20 i 25 graus fa uns 3000 o 3500 milions d’anys. I la causa va ser la creació de la seua extensa estructura volcànica, la major del Sistema Solar. A causa de l’extraordinària massa, el dom volcànic de lava de Tharsis va produir la rotació de l’escorça i el mantell  respecte al nucli de Mart.

Fa uns 4000 milions d’anys Mart tenia una cara ben diferent de la que ara coneixem. L’hemisferi nord l’ocupava la gran plana nord mentre que l’hemisferi Sud estava ple d’altes muntanyes i cràters. Aquesta és la conseqüència de l’anomenada dicotomia marciana per la qual la part nord del planeta és més plana i profunda que la sud. De fet l’escorça del planeta és només de 32 km en les terres baixes del nord mentre que té 58 km en les terres altes del sud. Aquesta estructura va afavorir que en les primeres èpoques, quan Mart era humit, es formara el Gran Oceà Boreal, al nord, mentre que les muntanyes es trobaven al sud. Entremig, un poc al sud de l’equador, els rius que naixien al sud humit, feien un recorregut tortuós fins a desembocar en el mar del nord.

I és que l’atmosfera marciana d’aleshores no era tan minsa com l’actual que és només d’una centèsima de l’atmosfera terrestre. L’atmosfera era molt més densa i permetia núvols de pluja. Mart era un planeta ben apte per a la vida, encara que no se sap si va arribar a formar-se en les aigües septentrionals del planeta roig en la mateix època en que a la Terra es formaven els primers bacteris.

Mart-gira-cara

En la mateixa època començaren a elevar-se els enormes volcans de Mart per formar l’altiplà volcànic de Tharsis. Allí es formaren fa uns 3700 milions d’anys els volcans més grans del sistema solar, el major del quals és Olympus Mons, d’uns 22 km d’alçada. El creixement de l’enorme dom de lava de Tharsis durant el període Noèic (fa més de 3700 milions d’anys) va tindre conseqüències dramàtiques per al planeta. En aquella època l’activitat volcànica se localitzava a uns 20º de latitud nord. Aquesta fou de llarga durada ja que continuà durant uns 500 milions d’anys (entre 3700 i 3200 milions d’anys), en tot l’anomenat període Hespèric. I com a resultat d’aquesta activitat es formà l’altiplà que coneixem de més de 5000 km de diàmetre i d’uns 12 km de gruix. Es calcula que la massa d’aquesta enorme zona volcànica és igual a 1/70 vegades la massa de la Lluna i ocupa un 25% de la superfície marciana.

F1.largeAmb tanta massa desplaçada cap a un costat, lluny de l’equador, és normal que l’escorça i el mantell de Mart bascularen amb el resultat que l’eix de rotació es desplaçà uns 20 o 25 graus respecte a la seua posició original. El dom de Tharsis es situà d’aquesta manera en l’equador, assolint així una nova posició d’equilibri.

L’estudi Late Tharsis formation and implications for early Mars, de Sylvain Bouley i col·laboradors, publicat en Nature, modifica la visió del Mart primitiu. Segons aquest treball, el període d’estabilitat de l’aigua líquida que permet la formació de valls fluvials és contemporani i, molt probablement, una conseqüència de l’activitat volcànica del dom de Tharsis. La gran inclinació que Tharsis va provocar en el planeta va ocórrer després que l’activitat fluvial acabés (fa 3500 milions d’anys) i després va donar la cara de Mart que coneixem avui. A partir d’ara, quan estudiem els primers dies de Mart, hem d’aprendre a pensar amb aquesta nova geografia.

Imatges
1.- Altiplà de Tharsis amb Olympus Mons dalt a l’esquerra. Mars Global Surveyor. NASA.
2. Una nova cronologia per al Mart primitiu. Sylvain Bouley et al.
3.- Mapa geològic de Mart.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2016

0

5planetes201602

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

Orió a l'esquerra i Taure a la dreta.
Orió a l’esquerra amb les tres estrelles alineades i Taure a la dreta en forma de V.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

5planetes201606Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

wspace-201602-arrows

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 1 03 28
Lluna nova Febrer 8 14 39
Quart creixent Febrer 15 07 46
Lluna plena Febrer 22 18 20

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.

La ciència del 2016 segons Nature

0
Publicat el 8 de gener de 2016

Exomars-2016

Comença l’any 2016 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat, us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article The science to look out for in 2016.

Canvi climàtic

CW_grafik_05-9e1b0fb9Després de la conferència de Paris de fa dos mesos, la tecnologia pot donar una empenta a la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. L’empresa Climeworks de Zuric començarà la captura d’unes 75 tones de CO2 atmosfèric al mes a partir de juliol per a posteriorment vendre-les per a augmentar el rendiment de cultius. L’empresa Carbon Engineering en Calgary, Canadà, ja està capturant CO2 des de l’octubre passat. La seua intenció és convertir-lo en combustible liquid. Moltes empreses d’arreu del món pretenen capturar el gas i treure’n rendiment comercial. Si aquest interés comercial fa minvar a la curta la proporció de gasos d’efecte hivernacle, benvingut sia.

Ones en l’espai-temps i física d’altes energies

El passat 2 de desembre, un coet Vega llançà LISA Pathfinder a l’espai, una missió que posarà a prova el maquinari per detectar ones gravitatòries – ones de l’espai-temps causades pel moviment d’objectes densos com ara estels de neutrons binaris. A l’espera d’obtenir els primers resultats, els físics a terra també treballen en un altre detector per tractar de veure, per primera vegada, proves directes d’ones gravitacionals. Es tracta de l’Advanced LIGO (Advanced Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory) situat als Estats Units que acaba de quadruplicar la seua sensibilitat des de la versió del LIGO 2010.

I també durant 2016 Japó llançarà Astro-H, un satèl·lit de raigs X d’última generació que, entre altres coses, podria confirmar o refutar l’afirmació que els neutrins pesats emeten senyals de matèria fosca coneguda com bulbulons.

Sembla ser que les dades que està obtenint el Large Hadron Collider (LHC) del CERN, que actualment funciona a una energia molt elevada des de juny passat, podrien confirmar l’existència d’una nova partícula. Fins i tot, si aquesta partícula no s’arribés a descobrir, el LHC podria desvelar altres partícules exòtiques ben curioses, com els glueballs (bola de gluons) que són partícules fetes totalment de portadors de la interacció nuclear forta, interacció responsable que els protons i els neutrons es mantinguen units al nucli atòmic.

Cap a Mars i més enllà

576px-JUNO_-_PIA137462016, com passa cada dos anys, portarà Mart a la mínima distància a la Terra. Serà el moment en que les agencies espacials de la Terra llançaran les seues missions al planeta roig. Un ambiciós projecte conjunt de l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos) posarà en òrbita marciana diverses sondes i aterrarà diversos artefactes en 2016 i 2018. Per començar, en març es llançarà ExoMars 2016 que constarà d’un orbitador que analitzarà els gasos de l’atmosfera de Mars, en especial el metà, i de l’aterrador Schiaparelli que servirà bàsicament per fer proves d’aterratge ja que en no tindre fons d’energia només funcionarà uns quatre dies. La missió arribarà a Mart el 19 d’octubre.

Més enllà de Mart, la missió Juno de la NASA arribarà finalment a Júpiter el mes de juliol. I en setembre, la nau Rosetta de la ESA tractarà de fer un aterratge suau sobre el cometa 67P/ Churyumov-Gerasimenko. Serà el final d’una missió espectacular de la que he parlat sovint en aquest bloc.

Osiris-rexL’exploració dels cometes en directe acabarà de moment, però la dels asteroides continuarà amb la missió Dawn que continua explorant enguany Ceres i sobretot amb el llançament de la missió OSIRIS-REx de la NASA que pretén portar a la Terra mostres de l’asteroide Bennu, un asteroide ric en carboni, l’anàlisi en detall del qual ens donarà informació de les etapes més primerenques del Sistema Solar.

Explorant l’espai

El passat 17 de desembre la Xina llançà el Dark Matter Particle Explorer (DAMPE), un potent telescopi espacial per estudiar raigs gamma d’alta energia i detectar electrons i raigs còsmics. Aquest llançament és el primer d’una sèrie de cinc missions en el marc del Programa Pioner de Recerca Estratègica en Ciència Espacial de l’Acadèmia Xinesa de Ciències (CAS).

FASTEl primer satèl·lit per testejar comunicacions quàntiques s’enlairarà en juny des de Xina i el també satèl·lit xinés Hard X-ray Modulation Telescope que explorarà el cel buscant fonts energètiques de radiació com ara forats negres i estels de neutrons, serà llançat cap a finals d’any.  Xina també completarà en setembre el seu superradiotelescopi que deixarà petit el radiotelescopi de 300 m d’Arecibo. El Aperture Spherical Radio Telescope (FAST) de 500 m d’apertura serà llavors el radiotelescopi més gran del món. En Hawaii, mentretant l’equip que dissenya el telescopi òptic de 30 m de diàmetre Thirty Meter Telescope coneixerà si pot continuar o no el projecte després que el Tribunal Suprem de Hawaii els va revocar el permís de construcció el desembre passat.

Imatge:

1. Exomars 2016. ESA
2. La tecnologia de Captura del CO2 de Climeworks.
3. OSIRIS-REx. NASA
4. Juno – PIA13746.  NASA/JPL – Wikimedia Commons.
5. Fast. Radiotelescopi gegant xinés.

The Martian

2

the-martian-main

Amb molt més encerts que errors, la pel·lícula The Martian, dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Matt Damon ens porta a un futur pròxim en que l’exploració humana del planeta Mart ja és una realitat.

La pel·lícula està basada en la novel·la The Martian escrita per Andy Weir  el 2011. Aquesta obra destaca per l’exactitud de la representació de la superfície marciana i per l’aplicació acurada i imaginativa de les lleis de la ciència.

Un resum dels primers cinc minuts del film seria: L’any 2035, la tripulació de l’Ares III, una missió tripulada a Mart, ha establert un hàbitat artificial temporal, anomenat el Hab, on estaran allotjats durant 31 dies marcians, o sols, abans del seu retorn a la Terra en l’Hermes, la nau espacial situada en òrbita marciana. Però les coses es compliquen quan, el divuité sol de la missió, la tripulació es veu obligada a abandonar el planeta per escapar d’una gran tempesta marciana. Durant l’evacuació, l’astronauta Marc Watney (Matt Damon) es perd i és donat per mort.

A partir d’aquí, per explicar el perquè del bon sabor de boca que m’ha deixat The Martian, hauré de fer continues referències al desenvolupament del film. Per això, si no heu vist encara The Martian, féu el favor de no passar d’aquí. No vull ser un spoiler.

PIA19914-MarsLandingSite-Ares4Mission-TheMartian-2015Film-20150714L’equip de la missió Ares III porta 18 sols estudiant una àrea situada en Acidalia Planitia, una zona coberta per aigua en l’època humida del planeta. Tanmateix sense esperar-ho, els arriba una tempesta de vent i arena que els obliga a abortar la missió, abandonar el planeta i en la que l’astronauta Marc Watney és abandonat.

És en aquesta escena on es troba la principal errada del film per la exageració del fenomen meteorològic mostrat. La raó és ben senzilla. No és possible que es produesquen tempestes tan extremes a Mart donat que la pressió atmosfèrica marciana és només la centèsima part de la de l’atmosfera terrestre. Els vents forts d’allí no passen de ser una lleugera brisa. Així i tot, són capaços de moure l’arena, fent espectaculars dunes o fer petits tornados (dust devil en anglès). Comprenc, però, que per necessitats del guió, fóra necessari posar un fet extraordinari que tinguera com a conseqüència directa de la fugida ràpida del planeta, l’origen del primer naufrag espacial.

Tornados gegantescos com els que apareixen cap al final del film si que s’han observat al Mart real encara que no s’ha observat que estigueren connectats als núvols. Un dels més grans observats mesurava uns 30 metres d’ample (100 feet) i 800 metres d’alçada (1/2 mile).

Si bé aquestes exageracions atmosfèriques poden ser admissibles per exigències del guió, el que no resulta versemblant és veure una posta de Sol de color rogenc semblant a les que s’observen a la Terra. Tot al contrari, se sap que aquestes són precisament blavoses a causa de la pols en suspensió tal com contava fa uns mesos en aquest bloc mateix. No haguera costat res ni haguera canviat la trama haver posat els fets tal com són.

Mars_Earth.new

L’astronauta abandonat és conscient que la situació en que es troba és ben greu. No és només un naufrag en una illa deserta, sinó un naufrag en un planeta inhòspit. Però Watney està entrenat en tècniques de supervivència tal com ho estan tots els astronautes però, a més a més, és un científic, un botànic segons afirma. I, per això mateix, no es deixa morir de fam i, com diu, tracta de salvar-se amb l’ajuda de la ciència.

Aigua per beure en tindrà suficient per esperar una possible missió de restat d’ací a quatre anys. Però menjar sembla que no. Sort que entre els efectes personals dels astronautes fugits hi ha un petit carregament de creïlles (patates) que pot cultivar en l’estèril sol marcià. El nitrogen l’aconsegueix dels excrements dels humans però l’aigua per regar és més difícil d’aconseguir. Cal aconseguir-la de manera urgent. El que no entenc és la decisió d’utilitzar hidrazina, (N2H4) un combustible per a coets molt tòxic per fabricar-la. Com ell mateix explica al film, li cal un catalitzador de titani per descomposar la hidrazina en els seus components de nitrogen i hidrogen per després cremar l’hidrogen per produir aigua a partir de l’oxigen ambiental.

Tanmateix la solució a la recerca d’aigua, la tenia a l’abast de la mà després del descobriment de gran quantitat d’aquesta en el subsol de Mart. Fins i tot, fa poques setmanes la NASA confirmà haver observat que en algunes torrenteres dels grans barrancs marcians com aquesta aigua aflora en forma líquida a la superfície, encara que és salada. Però sempre serà més fàcil dessalar aigua que cremar hidrazina.

martianEls tratges espacials que ens mostren al film són estranys. Els que porten sobre la superfície marciana semblen massa lleugers i amb una carrega de suport vital massa menuda per al temps que passen a l’exterior de l’habitacle pressuritzat Hab. Tanmateix els tratges que duen a l’espai i per a les eixides extravehiculars (EMU) semblen molt correctes i semblant als de la NASA.

Resulta curiosa l’estima que tenen els nord-americans per la cinta americana (duct tape, en anglés). En la pel·lícula es fa servir en dos moment tràgics en que l’astronauta Watney aconsegueix salvar la vida gràcies a ella. Una, quan se li clivella el casc i l’altra quan es despressuritza el Hub on cultivava les patates. Amb cinta aconsegueis de tornar a pressuritzar-lo tapant amb plàstic l’antiga enclusa d’aire. La NASA té raó per estimar la cinta  americana. Ha format part i continua formant part de l’equipament bàsic de totes les missions espacials des dels temps de les Geminis, allà a principis dels seixanta. Evità que els astronautes de l’Apollo 17 foren bombardejats per l’abrasiva regolita lunar en arreglar el guardarrodes del vehicle explorador. I salvà la vida dels tres astronautes de la missió Apollo XIII en construir la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que era necessària per eliminar el diòxid de carboni.

Com veieu els detalls són important en un film com aquest. Per exemple, els portàtils que hi surten són de tecnologia militar/espacial, reforçats per aguantar colps i radiacions que invariablement sofririen durant el viatge i estada a Mart.

Sense possibilitat de comunicar-se amb la Terra, el naufrag Marc Watney té la brillant idea de buscar l’antiga nau automàtica Pathfinder amb el seu petit rover Sojourner. Aquesta missió que arribà a Mart l’any 1997 també es troba en Acidalia Planitia, però més a l’oest, a la desembocadura d’un antic riu, l’Ares Vallis.

La missió Pathfinder podia fer fotografies i disposava d’un petit robot per explorar l’entorn. Va ser la primera vegada que un objecte terrestre es desplaçava per la superfície marciana.

1200px-Mars_pathfinder_panorama_large

Ací podeu veure el panorama que mostra la Pathfinder amb roques i sorra i el Sojourner al centre explorant la roca Yogi. En la pel·lícula està soterrada sobre la sorra. Després de 37 anys a la superfície marciana les tempestes d’arena podien haver ben be fet el treball.

El sistema de comunicació que usa per contactar amb la NASA amb el moviment de la càmera del Pathfinder és possible encara que aquesta no es movia tan ràpidament sinó que trigava uns minuts en girar.

Els vehicles MAV ((Mars Ascent Vehicle) en que fugen els astronautes i el que el protagonista deixa finalment Mart es basen en el projecte de la Mars Society, Mart Directe, per a l’exploració més eficient del planeta roig. Primerament s’envia una nau automàtica a la superfície marciana. Durant uns anys, mentre es prepara la missió amb astronautes en la Terra, aquesta nau fabrica el combustible a partir de l’atmosfera marciana. D’aquesta manera aquesta càrrega no ha de ser transportada des de la Terra. En passar els anys, la nau tripulada arriba al planeta, aterra prop del MAV i ja el tindrà preparat i proveït de combustible per poder tornar a casa.

És per això que al cràter Schiaparelli, ja hi ha un MAV preparat per a la següent missió Ares IV, que arribarà d’ací a quatre anys. Tanmateix, el protagonista no pot esperar quatre anys a la següent missió i, la seua única esperança és fugir amb el MAV des de Schiaparelli i atrapar la nau Hermes que ha tornat per rescatar-lo.

El viatge per arribar-hi és llarg i ple de perills. Watney es troba a Acidalia Planitia, una zona que estava coberta per aigua en l’època humida del planeta. Schiaparelli es troba en les zones altes a més de 3000 km de distància. Amb el seu vehicle explorador mogut per bateries elèctriques, que ha d’anar carregant durant el viatge, ha de viatjar centenars de quilòmetres fins arribar a l’extrem sud-oest de Chyse Planitia, entrar per l’estret canal excavat per un antic riu, Mawrth Vallis, continuar fins al cràter Marth i circulant per zones cada vegada més muntanyoses del sud-est de la regió Arabia Terra,  accedir finalment al cràter Schiaparelli.

Aquest viatge que sembla fantàstic està basat en la realitat. Es podria fer perfectament com han demostrat els membres de l’agència espacial alemanya (DLR) com podeu veure en el mapa adjunt i, sobretot amb el vídeo que pose a continuació.

martian_traverse3

 

El trobar l’escenari adequat a la Terra per recrear la superfície marciana no és fàcil. Però el director Ridley Scott ha encertat de ple en rodar els exteriors del film en el desert de Wadi Rum, paisatge que és Patrimoni de la Humanitat localitzat a Jordània. En aquest desert s’han rodat altres films com Mission to Mars (2000), Red Planet (2000) i The Last Days on Mars (2013). La meua pel·lícula enyorada i oblidada, Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón, es va rodar en Canàries.

Finalment cal destacar la presentació de les instal·lacions de la NASA, tant en Houston com en el Goddard Space Center i la que és un referent per a l’exploració planetària, el Jet Propulsion Laboratory on treuren del magatzem d’andròmines velles la rèplica de la missió Mars Pathfinder. La NASA només ha dit que les instal·lacions mostrades al film són una mica stylist, és a dir, elegants i modernes, més del que són realment.

Em queda parlar del final del film, de la nau Hermes, de l’òrbita que ha seguit per arribar a Mart, de la maniobra d’assistència gravitatòria de la Terra, de la manera de frenar la nau en òrbita marciana, del rescat del protagonista. Però això ho faré en un altre apunt.

Més informació detallada, amb explicació dels vehicles, en Los aciertos y errores de The Martian, bloc de Daniel Marin. Com sempre, espectacular.

Imatges:

1.- Imatge promocional de The Martian
2.- Imatge d’Acidalia Planitia presa per la càmera HiRISE de la Mars Reconnaissance Orbiter. NASA.
3.- Vídeo. Tornado en Mart en 3D. JPL-NASA
4.- Comparació de les atmosferes terrestre i marciana. Mars Overview.
5.- L’astronauta amb el seu tratge espacial de superfície. Molt lleuger. 20th Century Fox.
6.- Imatge panoràmica des de la missió Mars Pathfinder. NASA.
7.- Mapa topogràfica del camí al cràter Schiaparelli. DLR.
8.- Vídeo del camí al cràter Schiaparelli. DLR.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de novembre de 2015

0

asteroid-2015-tb145

El mes de novembre comença amb pluges abundants, cosa que no ens deixarà veure de moment el canvi gradual de les constel·lacions merament d’estiu com Lira o l’Escorpí que ja s’amaguen per l’oest en fer-se fosc, mentre que, en aquest mateix moment per l’est, comencen a aparéixer les constel·lacions d’hivern més conegudes, Taure, amb el seu ull vermellós, Aldebaran, Orió, el gegant caçador i Ca menor, amb Sírius, l’estel més brillant del cel.

Durant aquest mes poc podem veure a la posta de Sol. Només el dèbil planeta Saturn, que encara resta enganxat a les urpes de l’Escorpí, es deixarà veure uns pocs minuts cap a l’oest després de la posta de Sol.

20151107És en les últimes hores de la matinada, una hora abans de l’eixida del Sol, on si mirem cap a l’est continuarem veient el ball del planetes Júpiter, Mart i Venus, a la que s’afegirà també una Lluna minvant.

La matinada del 6 de novembre, la Lluna es trobarà ben aprop del planeta Júpiter, mentre que el dia següent 7 de novembre, la Lluna es reunirà amb Venus i Mart per formar un bonic triangle celeste. El ball continuarà el dia 8 en situar-se la Lluna prop de l’horitzó i formar amb els planetes una interessant alineació celeste. Tracteu d’observar els fenòmens d’aquests dies per veure de primera mà com es mouen de ràpid els objectes en el cel.

Com a efemèride important d’aquest mes cal destacar la pluja d’estels de les Leònides durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Aquesta pluja està associada al cometa Tempel-Tuttle. Com el seu nom indica, el radiant de la pluja, el lloc del cel d’on semblen provindre els meteors, estarà en la zona del cap de la constel·lació de Leo. Per tant la pluja tindrà el seu màxim a partir de l’eixida d’aquesta constel·lació per l’horitzó est cap a les 1:30 i durarà fins a l’eixida del Sol. La previsió és de caiguda d’uns 15 meteors per hora en llocs foscos. En aquest any tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  Les Leònides tenen el màxim aquesta nit però també se’n podran veure les nits anteriors i posteriors.

I finalment a aquestes hores estarà passant prop de la Terra l’asteroide 2015 TB145.  Aquest fou descobert fa ben pocs dies amb el telescopi Pan-STARRS I de Hawaii, i es calcula que mesura uns 450 metres, que és irregular i gira en unes tres hores. I ahir  mateix, 31 d’octubre, aquest objecte fins fa poc desconegut passà a tan sols 480.000 km de la Terra, 1,3 vegades la distància a la Lluna. Però no entenc l’excitació per l’anomenat asteroide de Halloween. No és la primera volta que passa un objecte tan prop de la Terra. Ja n’he parlat d’altres semblants mesos enrere. El 2004 BL 86, per exemple o el 2012 DA14, que passà a només 30.000 km de la superfície de la Terra en febrer de 2012.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Novembre 3 13 24
Lluna nova Novembre 11 18 47
Quart creixent Novembre 19 07 27
Lluna plena Novembre 25 23 44

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Asteroide 2015 TB145 (punt negre al centre) vist des de la Optical Ground Station de l’Agència Espacial Europea (ESA) en el Observatorio del Teide en Tenerife, Canàries. European Space Observatory, ESO.
2.- Mapa de cel de la matinada del 7 de novembre. Stellarium
3.- Radiant de les Leònides.

Posta de Sol blava a Mart

0
Publicat el 10 de maig de 2015

PIA19400_hires

Una posta de Sol blava?  No ens trobem a la Terra sinó a un món extraterrestre ben pròxim, concretament al planeta Mart. Allí l’atmosfera és ben diferent i, per tant, els fenòmens que s’hi produeixen ens semblen estranys, acostumats com estem a les belles postes de Sol rogenques del nostre planeta blau.

El color del cel dels planetes amb atmosfera ve determinat per la seua composició química i per la pressió, principalment. Un meteor ben normal al nostre planeta pot ser totalment diferent en un altre.

A l’atmosfera terrestre la llum blanca del Sol, amb tots els colors, es dispersa per la presència de les molècules com ara l’oxigen o el nitrogen i per les partícules en suspensió. Però no tots els colors es dispersen de la mateixa forma. Per la llei d’espargiment de Rayleig, la llum de longitud d’ona més curta, com és el cas del blau, es difon de manera més efectiva a l’atmosfera. Les molècules i partícules atmosfèriques són molt eficients en dispersar la llum quan són molt més menudes que la longitud d’ona de la llum. L’espargiment és 9 vegades més gran per al blau que per al roig per a la mateixa intensitat incident. Per això el cel de la Terra és blau.

raymiePerò a la Terra, al moment de la posta del Sol el cel es torna roig. Per què passa això? Com que la llum que prové del Sol ha de travessar una capa d’aire atmosfèric molt més gruixuda en vindre de manera tangencial en lloc de pràcticament vertical (1600 km front a uns 100 km a migdia), quan la llum arriba als nostres ulls, el color blau ja s’ha dispersat completament. Així que el cel ens apareix d’una tonalitat rogenca.

Però que passa quan l’atmosfera està plena de pols que prové d’un incendi, de l’erupció d’un volcà o d’una gran pol·lució atmosfèrica? Aquestes partícules tenen grandàries de l’orde de 0.5 a 1 micròmetres (1 micròmetre és igual a una mil·lèsima part d’un mil·límetre) i, per tant, són de l’ordre de la longitud d’ona de la llum del Sol. Aquesta atmosfera plena de pols no serà bona espargidora Rayleigh i, si les partícules són de grandària similar, el cel es tornarà vermellós

PIA19401_fig1_thumbAl planeta Mart la pols a l’atmosfera és una constant, una propietat intrínseca. Les tempestes de sorra, els tornados, etc. són usuals a la superfície i han estat observats repetidament tant des dels robots a terra com des de satèl·lits en òrbita marciana.

Fa unes setmanes el robot Curiosity utilitzà la seua càmera esquerra de la Mastcam per registrar la posta del Sol marciana en el capvespre del 15 d’abril de 2015. El color es va calibrar i es va fer un balanç de blancs. Les dues càmeres del Mastcam han estat dissenyades per a que mostren els colors d’una manera similar a com els ulls humans ho veurien si estigueren a Mart.

L’observació es va fer després d’una tempesta d’arena però encara quedava pols en suspensió en l’alta atmosfera.

Els colors que es veuen són conseqüència del fet que la pols molt fina és de la mida adequada perquè la llum blava penetre en l’atmosfera de manera més eficient” , va dir Mark Lemmon de Texas A & M University , College Station, el membre de l’equip científic de Curiositat que va planejar les observacions. “Quan la llum blava es dispersa per la pols, es queda molt més prop de la direcció del Sol que els altres colors. La resta del cel és així de color groc a taronja, ja que el groc i el vermell es dispersen per tot el cel” .

Curiosity arribà a Mart en agost del 2012. Des de llavors, movent-se a l’interior del cràter Gale, Curiosity ha estat estudiant els ambients humits antics i secs moderns del planeta roig.

Les observacions de les postes de Sol marcianes no tenen només un interés estètic sinó també permeten estudiar la distribució de pols a l’atmosfera.

Imatge 1: Curiosity va registrar la posta de Sol en el dia marcià 956 o Sol 956 el 15 d’abril de 2015 des del cràter Gale. NASA/JPL-Caltech/MSSS.

Imatge 2: Espargiment Rayleigh. De http://www.datuopinion.com/dispersion-de-rayleigh

Imatge 3: Animació de la posta de Sol marciana. Les quatre imatges de la seqüència va ser obtingudes en un interval de 6 minuts i 51 segons. NASA/JPL-Caltech/MSSS.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: 25 anys amb el Hubble

0
Publicat el 25 d'abril de 2015

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

Avui toca celebrar els 25 anys d’èxits i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més entorn dels seus misteris.

Hui parlem del Hubble i dels seus descobriments més importants


Podcast, Ecos del Cosmos, 24 d’abril 2015

Hui celebrem el 25è aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble i parlem de la seua repercussió en la ciència que ha donat una nova visió de l’univers. En En aquell temps rememorem la figura d’Edwin Hubble, en I a mi què, parlem de l’aplicació de la tecnologia del Hubble en la vida quotidiana. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Vídeo: Zoom en la Nebulosa de l’Ull de Gat. ESA, NASA, HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2, G. Bacon and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA) and R. Corradi (Isaac Newton Group of Telescopes, Spain)

El cel de març de 2015

1
Publicat el 1 de març de 2015

Mars-Comet-NASA

Quasi sense adonar-nos-en, hem arribat a l’últim mes de l’hivern, març, amb temperatures més suaus que les setmanes precedents però encara amb el maleït vent bufant….

Les nits més suaus inviten a mirar el cel i continuar gaudint de les constel·lacions hivernals com Orió o Taure però també d’altres que ja guaiten per l’est anunciant el bon temps de l’estiu.

Venus i Mart encara es mostren cap a l’oest, el primer brillant sobre l’altre molt més dèbil, poc després de la posta de sol. En febrer van protagonitzar un dels més bells encontres dels últims mesos, de vegades acompanyats per una fina tallada de Lluna.

Però aquests dies un altre planeta també ha fet acte de presència en l’encontre còsmic: el planeta Urà. Però la seua brillantor és tan dèbil que és difícil veure’l a ull nu en entorns urbans. Però si disposeu d’un telescopi, per petit que siga, tracteu d’observar-lo aquests dies ja que tindrem una referència fàcil per trobar-lo. Urà es posarà els primers dies de març tan prop de Venus, que, mirant-ho pel telescopi, els dos planetes es veuran en el mateix camp de visió!

Si voleu observar aquests planetes, recordeu que només seran visibles fins a unes dues hores després de la posta de Sol mirant cap a l’oest.

Júpiter es troba actualment en la constel·lació del Cranc prop de la nebulosa del Pessebre. El podreu veure tota la nit i per ajudar-vos a trobar-lo, durant les nits del 29 i 30 de març la Lluna s’hi situarà ben prop.

Però l’espectacle celeste més important del mes serà, sense dubte, l’eclipsi parcial de Sol que podrem veure des d’ací el matí del 20 de març. Començarà a les 10:09 hora local i acabarà a les 11:21 hora local amb un quasi 70% d’ocultació del disc solar per la Lluna. Recordeu però que mirar el Sol amb un telescopi o uns prismàtics directament o a ull nu, està totalment desaconsellat si no es vol perdre la vista immediatament. Hi ha mètodes fàcils, barats i segurs per mirar el Sol. No perdeu l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-vos d’uns dels espectacles més bonics de la natura. Estigueu atents, ja en parlarem.

Finalment, recordar-vos que el mateix dia 20 de març, a les 23:45 començarà la primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Març 5 19 05
Quart minvant Març 13 18 48
Lluna nova Març 20 10 36
Quart creixent Març 27 08 42

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Eclipsi solar a la platja de Gandia. 4 de gener 2011. 8:40. Enric Marco. Canon EOS 1000D, focal 300 mm, Temps d’exposició: 1/10 s.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Venus i Mart junts, i de visita la Lluna

2

2015-02-20-CONJUNCIO-LLUNA-VENUS-MARTAnit es va veure un espectacle celeste admirable. Si vàreu estar atent, i havieu seguit les recomanacions d’observació del cel del mes de febrer, poguereu gaudir de la conjunció de tres dels cossos celestes més interessants, fenomen que va ser visible al cel de ponent poc després de la posta de Sol.

Disposat en una formació triangular, Venus, ben brillant, se situava al vèrtex de l’angle entre Mart, molt més dèbil però ben prop i cap al nord i la Lluna, més allunyada i cap a l’horitzó.

Mart era l’objecte més dèbil. Situat ara mateix a més de 300 milions de quilòmetres de la Terra, l’observació al telescopi només permet veure que té forma circular però no s’aprecia cap detall.

La Lluna, amb només un dia de vida després la Lluna nova, es veia molt prima i mostrava la seua forma més simpàtica amb la forma de somriure, com anunciant l’arribada de la primavera. Aquesta forma tan divertida, en forma de somriure o de barca, ocorre en hivern quan l’òrbita de la Lluna és presenta ben alta.2015-02-21-Lluna-Venus-Mart

Però s’hi podien veure alguna altra cosa més interessant sobre el nostre satèl·lit, com ara que la part superior del seu disc, que no està il·luminat directament per la llum solar, era perfectament visible com es pot veure en la fotografia que m’envia l’amic Joanma Bullón. D’on ix aquesta llum? Aquesta il·luminació feble de la Lluna s’anomena llum cendrosa i prové de la llum que li envia el nostre planeta. Un astronauta situat en la superfície de la Lluna en la nit lunar té al cel la brillant Terra que brilla unes trenta vegades més que la Lluna plena en el cel terrestre.

Aquesta il·luminació terrestre reflectida sobre la “pantalla” lunar ha permés estudiar els efectes de la variació de la cobertura nuvolosa en l’atmosfera terrestre amb la mesura acurada de la llum cendrosa al llarg dels anys. És a dir podem mesurar el nostre planeta des de fora sense eixir de la Terra. Ben curiós.

La conjunció dels planetes i la Lluna continua avui, encara que la Lluna estarà més alta. Mireu poc després de la posta de Sol i, en fer-se fosc, trobareu els dos planetes junts i dalt el fi tall d’una Lluna de dos dies, com es veu a la simulació adjunta extreta del programa Stellarium.

Planetes-avuiD’aquesta conjunció podem aprendre com orbiten els planetes del sistema solar i com “s’alineen” en direcció a la Terra. De la web The Planetes Today, a live view of the solar system, podem veure en directe el sistema solar des d’una perspectiva allunyada i situats sobre el pol del Sol. Es veu clarament la disposició planetària i de la Lluna que ens està oferint aquests dies l’espectacle celeste (punxeu la imatge per veure-ho més gran).

No us perdeu la vista celeste d’aquesta nit.

Imatges:

1. De dalt a baix, Mart, Venus i la Lluna. 20 de febrer 2015. Teleobjectiu 200 mm. Joanma Bullón. Observatori La Cambra. Aras de los Olmos. Els Serrans.
2. De dalt a baix, Lluna, Mart i Venus. 21 de febrer 2015. Simulació Stellarium
3. La posició dels planetes. De The Planetes Today, a live view of the solar system.