Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Mart

Ecos del Cosmos: Mart

0

Mars-CanalsTornem amb vosaltres amb el segon programa de la tercera temporada per parlar de ciència, de l’Univers i de l’exploració espacial. Avui ens acompanya una nova veu, Amelia Ortiz, que fins ara havia col·laborat amb Ecos del Cosmos des de fora, amb les Notícies del Cosmos i posant la seua veu a les distintes seccions del programa. Des de hui la tindrem amb nosaltres i amb ella vindran noves seccions que anirem descobrint.

Mart sempre ha fascinat l’ésser humà. Ben roig al cel, com la sang vessada al camp de batalla. És per això, que ja des de l’antiguitat se l’ha associat al déu de la guerra . Bé sota el nom d’Ares a Grècia o Mart a Roma rebia sacrificis abans del combat i es deia que apareixia al camp de batalla acompanyat per Bel·lona, una deessa guerrera identificada com la seua dona. A Roma va disposar d’un temple a l’actual camp de Mart. Avui parlarem de Mart, no el déu, sinó el planeta, tan prop però encara tan desconegut.


Podcast, Ecos del Cosmos, 31 d’octubre 2014

Hui donem la benvinguda en el programa a Amelia Ortiz, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Amb ella parlem de Mart, el planeta roig, de l’exploració espacial, de la búsqueda de vida i dels mítics canals marcians. I a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, En aquell temps, l’Astroconcurs… i una de nova: I a mi què! sobre la tecnologia espacial aplicada a la vida diària.

Imatge: Canals de Mart. Percival Lowell.

El cel de novembre de 2014

1

ESA_Rosetta_LandingSite_primary_cropMalgrat ser ja en la tardor i amb novembre començat, la calor no ens deixa. Els cels romanen lliures de núvols, la qual cosa ens permet admirar les constel·lacions tardorals i els moviments dels planetes.

Tanmateix aquest mes de novembre no hi haurà gran esdeveniments celestes. Ni eclipsis, ni grans conjuncions. Potser alguna pluja de meteors…

I és que la visibilitat dels planetes no serà l’òptima aquests dies. Per començar Venus i Saturn estan situats actualment en la direcció solar i seran, per tant, inobservables.

Mart, actualment a la constel·lació de Sagitari, continua en la seua carrera desenfrenada cap a l’est. El planeta anirà movent-se cap a l’est de dia en dia, com fugint del Sol i, per tant, el podrem veure pràcticament cada vespre, en fer-se fosc, a la mateixa altura, cap al Sud Oest. Ara, a principi de mes, es troba en Sagitari però el desplaçament el portarà a les proximitats de Capricorni a final de mes. Un fi creixent de Lluna s’hi situarà a sobre el capvespre del dia 26 de novembre. I si, a més a més, disposeu d’un telescopi, no us perdeu l’encontre pròxim (0.8º) entre Mart i l’objecte M22, un cúmul globular en Sagitari la nit del 6 de novembre. Però l’observació directa de Mart amb telescopi resulta, a hores d’ara, decebedora. Cap detall és possible observar dels seus casquets polars, ni cap taca a la superficie. No debades es troba ben allunyat, a uns 255 milions de quilòmetres de la Terra.

Mars_Nov2014_Finder_Chart

A la matinada, poc abans de l’eixida del Sol serà possible veure el fugisser Mercuri. Precisament, avui dia 1 de novembre, assoleix la seua màxima elongació occidental, és a dir la seua màxima separació per la dreta del Sol, vista des de la Terra. Cap a les 6:30 i fins que la claror del Sol eixint apague la seua llum, si mirem cap a l’est el podreu veure al mig de la constel·lació de la Verge. Aprofiteu aquests primers dies de novembre ja que el primer planeta s’anirà enfonsant en la claror del Sol ràpidament a mesura que passen els dies.

Júpiter, com ja vaig dir el mes passat, serà l’espectacle del cel dels mesos a venir.  Ara és un objecte ben brillant a la constel·lació del Lleó. El rei dels planetes surt per l’horitzó est aquests primers dies de novembre passada la una de la matinada, mentre que a final de mes ja el podrem veure a partir de la mitjanit. La lluminositat del planeta el fa difícil de confondre amb qualsevol altre objecte. Però si teniu problemes en trobar-lo, la Lluna vos ajudarà situant-s’hi al seu costat la nit del 13 al 14 de novembre.

Amb uns prismàtics de 7×50 o 10×50 podreu veure el seu disc i les seues quatre llunes més grosses. Ara, heu d’agafar els prismàtics ben ferms o utilitzar un trípode per evitar el moviments de les mans que farien bellugar la imatge.

I just en la constel·lació del Lleó, on actualment podem trobar Júpiter, es troba el radiant de la pluja de meteors de les Leònides, residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle. Serà observable la nit del 17 al 18 de novembre. Enguany la visió por ser interessant ja que la Lluna no eixirà fins a tard en la matinada. Ja sabeu, no cal telescopi. Només mirar al cel i esperar que caiguen. Busqueu un lloc fosc, lliure de llums i sense edificis. Abrigueu-vos bé que pot fer fred… I gaudiu-los. En aquest enllaç d’Earth Sky podeu trobar més informació.

I l’exploració del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per la sonda Rosetta continua. El 12 de novembre el mòdul de descens Philae tractarà d’aterrar sobre el cometa, en el que pot ser un veritable èxit de la enginyeria europea. Estarem espectants i ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Novembre 6 23 23
Quart minvant Novembre 14 16 16
Lluna nova Novembre 22 13 32
Quart creixent Novembre 29 11 06

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge 1: Lloc d’aterratge del mòdul de descens Philae sobre el cometa 67P/C-G previst per al 12 de novembre 2014. Crèdit: ESA/Rosetta/MPS for OSIRIS Team MPS/UPD/LAM/IAA/SSO/INTA/UPM/DASP/IDA.

Imatge 2: Carta celeste de Mart per a novembre de 2014. De freestarcharts.com

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Quan els mons quasi xoquen: Siding Spring a l’encontre de Mart

0

Al nostre sistema solar sempre passen coses. Com ara el nou espectacle que ens prepara per avui diumenge a la nit, a les 20:27 hora local, el cometa Siding Spring en passar fregant l’atmosfera de Mart.

Mars-Comet-NASAFa uns dies la nau Mangalyaan de l’Índia i la MAVEN de NASA se situaren en òrbita marciana. Arribaren tot just a hora per observar, conjuntament amb altres satèl·lits com el Mars Express europeu i els robots marcians Oportunity i Curiosity, l’arribada a les proximitats de Mart del cometa Siding Spring. Una oportunitat de veure un cometa passant a només uns 135.000 km de distància de Mart des de la seguretat i comoditat de la Terra.

El cometa C/2013 A1 (Siding Spring) no semblava un cometa massa interessant quan va ser descobert el 3 de gener de 2013 per Robert H. McNaught a l’ Observatori de Siding Spring, a Austràlia. Però ben aviat es veié que el 20 d’octubre de 2014 passaria per les proximitats del planeta roig.

C2013A1_140919La NASA s’ha prés molt seriosament l’encontre. Els càlculs orbitals precisos prediuen que el cometa passarà amb una velocitat de 56 km/s a una distància de 135.000 km de Mart, una distància suficient per evitar les nombroses sondes terrestres però potser no massa per evitar que la pluja de partícules cometàries associades a les dues cues puga malmetre algun dispositiu o sensor. I, és que l’estimació de partícules de pols expulsades a l’espai pel cometa, calculada a primers d’any, era de 100 quiilògrams per segon, cosa que incrementarà la pluja de meteors cinc vegades l’activitat anual.

Els enginyers de la NASA preveuen que el moment de màxim perill no serà quan el cometa estiga en el seu punt més pròxim sinó uns 90 minuts més tard. Serà en aquest moment, d’uns 20 minuts de durada, en que Mart es trobarà més prop del centre de la cua de pols que segueix el cometa. És per això que la NASA ha reposicionat els satèl·lits en òrbita marciana per que no estiguen tan exposat a la pols del Siding Spring.

El cometa Siding Spring prové del Núvol d’Oort, una gegantesca regió esfèrica que envolta el nostre Sol a una distància entre 5.000 i 100.000 unitats astronòmiques. En aquet núvol gegant s’hi troben milions d’objectes gelats que es creu que constitueixen el material sobrant de la formació del sistema solar .

Siding Spring serà el primer cometa del Núvol d’Oort en ser estudiat de prop per naus espacials, donant, d’aquesta manera, als científics una oportunitat invaluable per aprendre més sobre els materials, incloent-hi l’aigua i compostos de carboni, que Earth-Moon-Comet-Siding-Spring-Distance-Comparison2-fivan existir durant la formació del sistema solar fa 4600 milions d’anys.

L’expectació per l’encontre és enorme. La web especial de la NASA per donar informació i seguir en directe l’esdeveniment sembla colapsada i és dificil d’accedir-hi.

Podeu veure dades del cometa minut a minut a Live Comet Siding Spring (C/2013 A1)

Imatge 1: Esquema de l’encontre. De Siding Spring Comet To Fly Past Mars; Could Damage NASA Orbiters.
Imatge 2: El cometa Siding Spring es va observar el 19 de setembre 2014 amb el Very Large Telescope de l’Observatori Europeu Austral ( VLT ). En aquell moment, el cometa estava a 1 ua de la Terra i a 1,494 ua del Sol. Crèdit : ESO / A. Guilbert – Lepoutre.
Imatge 3: Si Mart fora la Terra, com seria l’encontre? El pas a 1/3 de la distància Terra-Lluna.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel d’octubre de 2014

1

Comet-Siding-Spring-Mars-Artist-Concept-br2Pluges benvingudes en començar la tardor. Nits nuvoloses, però, que ens impedeixen mirar el firmament i seguir la cursa dels planetes per la volta celeste. Però com que les pluges passaran tant si com no, caldrà fer el repàs de la posició dels planetes i els esdeveniments més importants que tindrem al cel aquest mes de reivindicacions.

Al capvespre Saturn i Mart són els planetes que seran visibles. Però durant aquest mes tindran un comportament ben diferent a causa de la gran diferència de velocitats orbitals. Així Saturn, tan lluny de nosaltres i amb un període orbital d’uns 30 anys, sembla clavat enmig de la constel·lació de Balança on s’hi està des de fa mesos. I que són uns mesos front a la immensitat temporal d’una òrbita saturniana? Així que el moviment del Sol en l’esfera celeste cap a l’est ( moviment anual ) acabarà per engolir-lo dins de la seua lluentor a finals del mes d’octubre. De fet, a partir del 20 d’octubre serà ja molt difícil observar-lo després de la posta de Sol ja ben prop de l’horitzó.

Per contra, Mart, amb una velocitat orbital molt més gran, anirà movent-se cap a l’est de dia en dia, com fugint del Sol i, per tant, el podrem veure pràcticament cada vespre, en fer-se fosc, a la mateixa altura, cap al Sud Oest. Si ara, a principi de mes, es troba en l’Escorpí, prop de l’estel Antares, ràpidament es mourà al Serpentari i arribarà a Sagitari a final de mes. Un quart creixent de Lluna s’hi situarà a sobre el capvespre del dia 28 d’octubre. I, si disposeu d’un telescopi, no us perdeu l’encontre pròxim (0.6º) entre Mart i l’objecte M8, també conegut per la Nebulosa de la Llacuna. Serà la nit anterior, la matinada del 28 d’octubre a les 00:41. Es podria fer una foto ben bonica.

La visibilitat de Mercuri serà molt difícil aquest mes. El 16 d’octubre es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. És a dir, estarà alineat amb ell i serà, per tant, inobservable. Ara bé, a partir d’aquest moment, s’anirà apartant de la nostra estrella i podrà ja ser visible uns 45 minuts abans de l’eixida del Sol en la constel·lació de la Verge, mirant cap a l’est.

El rei de la nit, i que serà l’objecte més interessant del pròxim hivern i primavera, és el planeta Júpiter. Actualment ix per l’est cap a les 4 de la matinada. Però cada vegada eixirà més aviat. A final de mes sortirà ja a 1:30. El dia 18, una Lluna minvant s’hi situarà a la dreta. Un bon ajut per descobrir-lo.

I que ens porta l’exploració espacial? Fa uns dies la nau Mangalyaan de l’Índia i la MAVEN de NASA se situaren en òrbita marciana. Just a hora per observar, conjuntament amb altres satèl·lits com el Mars Express europeu i els robots marcians Oportunity i Curiosity, l’arribada a les proximitats de Mart del cometa Siding Spring. Una oportunitat de veure un cometa passant a només uns 140.000 km de distància de Mart des de la seguretat i comoditat de la Terra. Ja en parlarem més endavant.

Finalment, recordeu que la nit del dissabte 25 al 26 d’octubre passarem a l’horari d’hivern, restant una hora al rellotge i aproximant-nos una hora (GMT+1) a l’hora del fus horari on realment ens trobem (GMT).

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Octubre 1 20 33
Lluna plena Octubre 8 11 50
Quart minvant Octubre 15 20 12
Lluna nova Octubre 23 22 57
Quart creixent Octubre 31 03 48

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Dibuix artístic del cometa C/2013 A1 Siding Spring, vist des de Mart. NASA.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Podríem, com a valencians, enviar una nau a Mart?

0

Agora_06112010Fa uns dies l’astronàutica asiàtica va tindre un èxit inesperat. Per davant de la Xina i fins i tot del Japó, l’Índia va aconseguir situar en òrbita marciana la nau Mangalyaan. Només les grans potències espacials NASA, d’EEUU, l’ESA d’Europa i URSS/Rússia ho havien aconseguit fins ara. I mira que arribar a Mart no és una tasca fàcil ja que es calcula que un 50% dels intents han fracassat. Mireu, sinó, la llista completa d’èxits i fracassos.

Amb només 15 quilograms de càrrega útil, la missió índia és realment una nau d’assaig per demostrar el que es pot fer amb tecnologia pròpia. La missió principal de la nau ha estat desenvolupar les tecnologies necessàries per al disseny, la planificació, la gestió i operació d’una missió interplanetària. Però com a segon objectiu té la capacitat per fer anàlisis científics amb instrumentació pròpia per explorar algunes de les característiques de Mart: la superfície, la morfologia, la mineralogia i l’atmosfera marciana. En resum, amb Mangalyaan es tracta de demostrar principalment que la indústria índia és capaç de situar una nau a Mart i comunicar-s’hi a llarga distància.

Però més sorprenent encara ha estat que el desenvolupament, enlairament i posada en l’òrbita de la nau només ha costat 57 milions d’euros, un valor ridícul si el comparem amb el que ha costat la nau MAVEN de NASA que també acaba d’arribar a Mart (529 milions d’euros) o fins i tot el robot Curiosity que analitza la superfície marciana i que costà 1971 milions d’euros. És veritat que aquestes darreres no són missions experimentals sinó grans laboratoris químics i físics i que no es poden comparar directament amb Mangalyaan, però la comparació fa pensar.

Mars_Orbiter_Mission_-_India_-_ArtistsConceptA banda del comentari recorrent del perquè gastar-se diners en  l’exploració espacial en un estat com l’Índia amb tants pobres al carrer (els EEUU no tenen pobres?), la xarxa s’ha anant omplint d’articles comparant el malbaratament d’edificis sense ús a l’estat espanyol bastits a l’ombra dels excessos de la bombolla immobiliària amb el millor ús que se n’hagués pogut fer amb aquests diners per enviar una sonda a Mart.

D’edificis fruit de l’orgia valenciana hi ha molts. A un, però, li tinc especial mania. L’ Àgora, estructura sense ús definit i situada al complex de la Ciutat de les Ciències de València no només no està encara acabat, sinó que la seua grandària distorsiona la zona entre el Museu de la Ciència i l’Oceanogràfic, L’Àgora, caprici de l’ex-president Camps i construït per Santiago Calatrava, només s’utilitza una o dues vegades l’any quan es fa alguna desfilada de moda o un Open de Tenis. El seu cost va estar al voltant de 90 milions d’euros.

mars-picture_650_092514120352L’Àgora va costar molt més que enviar una nau a Mart. I si comencem  a sumar el valor de tots els edificis inútils, aeroports i campionats de tenis, F1, etc.. que hem anat pagant per a gaudi d’uns pocs i misèria de la majoria, podrien no només enviar una nau a Mart, sinó fins i tot tindre una agència espacial pròpia. Això si que impulsaria una indústria tecnològica potent, innovadora i la inversió pública tindria un gran retorn industrial. De fet, els departaments universitaris valencians treballen en diversos projectes espacials com ara Solar Orbiter o Integral i aquesta hipotètica agència espacial valenciana els vindria d’allò més bé.

Imatge 1:  L’Àgora a València. 90 milions d’euros. Wikimedia commons.
Imatge 2: Mangalyaan a Mart, visió artísitica. Wikimedia commons.
Imatge 3: Mangalyaan a Mart. Primeres imatges de la superfície marciana. India today.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’aventura èpica de l’exploració d’un nou món

3

Curiosity

Ja el tenim ací altra vegada. El planeta Mart torna a ser visible en la primera part de la nit. Si mireu cap a l’est, sota la constel·lació del Lleó, trobarem el punt roig brillant del planeta dedicat al déu de la guerra ja a partir de les 9 de la nit. Però anirà veient-se cada vegada més prompte fins que el 3 de març se situarà just al sud a la mitjanit. Direm llavors que Mart està en oposició al Sol. El planeta, la Terra i el Sol estaran, en aquell moment, en línia recta i, per tant, el nostre planeta i Mart es trobaran a la seua mínima distància.

Mínima, però, no petita, ja que la separació entre ells serà, llavors, d’uns 100 milions de quilòmetres, dues terceres parts de la nostra llunyania al Sol!

Aquesta posició és favorable per a l’observació de Mart amb telescopis. Caldrà tractar d’observar-lo i de descobrir els seus pols congelats o les seues zones fosques, com ara la plana de Syrtis Major.

Els moments de l’oposició marciana també han estat tradicionalment aprofitats per a l’enviament de naus d’exploració de diverses agències espacials, ja que la distància a recórrer és més petita i el consum de combustible és sensiblement menor.

L’oposició d’enguany no havia de ser diferent i així és com l’agència espacial russa i la nord-americana ja hi han enviat enginys, amb diferent sort, però.

La primera a enviar-hi una sonda va ser Roscosmos, l’agència russa, que el 9 de novembre llançà la innovadora missió Phobos-Grunt. El seu objectiu principal era aterrar a la lluna marciana Fobos i retornar a la Terra amb mostres del seu sòl. A més a més, la missió portava un orbitador xinès que, de fet, era la primera missió marciana del gran país d’orient, una estació meteorològica finlandesa i un experiment biològic controvertit en què microorganismes seleccionats eren enviats en el viatge d’anada i tornada de 3 anys per estudiar-ne la resistència a vols espacials de llarga durada.

Tanmateix res d’això no serà possible, ja que el coet propulsor que havia d’impulsar-lo des d’una òrbita baixa terrestre fins a Mart no s’engegà i a hores d’ara, després de donar voltes a la Terra com un satèl·lit qualsevol durant dos mesos, descansa fet miques al fons de l’Oceà Pacífic. Un fracàs de l’astronàutica russa que no reïx a impulsar cap missió planetària des de fa anys, tot i els èxits que aconsegueix a l’hora de pujar grans càrregues en òrbita terrestre.

Pocs dies després de llançar la Phobos-Grunt, la NASA envià a bord d’un coet Atlas V el robot explorador marcià Mars Science Lab, anomenat més familiarment Curiosity, un gran laboratori mòbil amb diversos instruments dissenyats per a estudiar l’atmosfera, el sòl i la possible biosfera marciana.

Ja fa temps que l’agència espacial nord-americana ha apostat per l’exploració marciana amb robots mòbils. Si ja va fer proves reeixides amb el Mars Pathfinder el 1997, l’èxit rotund dels robots Spirit i Opportunity, arribats a Mart el 2004 per a una missió de tres mesos i que han estat funcionant-hi més de 6 anys, ha permès amortitzar la inversió feta. El segon d’aquests encara funciona després de recórrer 20 km a la recerca de les traces geològiques de l’aigua líquida a la superfície marciana.

I és que Mart és un misteri apassionant. Si les primeres exploracions amb el Mariner 9 l’any 1971 descobriren un paisatge desèrtic ple de cràters —però també el que semblaven enigmàtiques conques fluvials—, Spirit i Opportunity han descobert que Mars albergà un oceà d’aigua líquida a la superfície i, per la seua banda, la sonda orbital europea Mars Express detectà l’any 2004 una emissió periòdica de gas metà a l’atmosfera. Molts indicis que el planeta és, encara, un món amb molts enigmes per descobrir.

El robot Curiosity, que ja es troba de camí a Mart, és dues vegades més gran i cinc vegades més pesant que l’Opportunity. La seua grandària, semblant a un cotxe petit, fan que l’aterratge sobre la superfície marciana siga ben complicat. El mètode usat per l’aterratge dels robots anteriors, que era soltar-los a gran altura dins d’una mena d’airbag que va rebotant en la superfície, no és viable. Els enginyers de la NASA, sempre innovant, han inventat un mètode nou, l’anomenat “grua celeste” en la qual baixarà Curiosity penjat d’una grua controlada per retrocoets.

El 6 d’agost d’enguany, si tot va bé, Curiosity es posarà suaument sobre la superfície marciana. Serà llavors que desplegarà la seua antena cap a la Terra i els seus instruments començaran a treballar d’una manera com no s’ha fet abans.

El làser situat al seu pal major vaporitzarà les mostres de roca d’interès fins a una distància de 9 metres i en determinarà la composició a partir de la llum emesa pel material vaporitzat resultant. Podrà classificar minerals, gels i molècules orgàniques sense ni tan sols aproximar-s’hi.

L’obtenció d’imatges o vídeos d’alta resolució es farà amb la càmera també situada al pal major, la Mastcam.

L’experiment SAM (Sample Analysisat Mars) olorarà l’atmosfera marciana per determinar-ne la composició i tractarà de trobar l’origen del metà detectat per l’orbitador Mars Express.

Conèixer l’origen d’aquest metà és fonamental, ja que, per exemple, a la Terra només es coneixen dos mecanismes de producció d’origen natural: a partir de l’activitat volcànica o per causa de l’activitat biològica associada a bacteris. Aquest és, ara per ara, uns dels grans misteris del planeta roig. En va albergar en el passat o encara existeix en el present algun tipus de vida bacteriana?

I totes aquestes anàlisis i exploracions, Curiosity les farà amb l’ajut d’un motor que funciona amb una pila de radioisòtops que permetrà tenir energia elèctrica constant durant tota la missió. D’aquesta manera no dependrà dels panells solars com Spirit i Opportunity, que quedaren algunes vegades sense energia quan s’omplien de pols o venia l’hivern, amb el Sol situant-se cada vegada més prop de l’horitzó. Sort van tenir dels petits tornados marcians que netejaven de tant en tant els panells. L’inconvenient de l’ús d’aquest motor, però, és que deixarem residus nuclears a la superfície marciana quan s’acabe la missió o molt pitjor serà si, per alguna dissort, Curiosity s’estavella contra la superfície en la maniobra de descens.

De moment, el Mars Science Lab viatja tranquil·lament cap a Mart. L’únic instrument que està engegat és el RAD (Radiation Assessment Detector), dissenyat per a mesurar els nivells de radiació en la superfície de Mart. A la darreria de gener una gran tempesta solar, amb l’emissió de partícules energètiques, colpejà la Terra, i també la missió. La mesura de la radiació detectada a bord és molt important per a estimar la radiació a què un astronauta en viatge al planeta roig podria estar exposat.

Aquesta és una missió de la NASA que, amb l’ajuda de les noves xarxes socials, podem seguir dia a dia. Una feina a la qual el català Joan Ayats s’ha dedicat amb passió en el seu bloc Camí de Mart, on està publicant les novetats sobre la missió. Com diu en la presentació del seu bloc: “No vaig poder veure els víkings desembarcar a Amèrica, ni sentir l’emoció de les naus Viking arribant a Mart, però ara, gràcies a les eines 2.0, m’he reservat un seient a primera fila davant de l’ordinador per presenciar quasi en directe aquesta fascinant i arriscada aventura … t’hi apuntes tu també? Des d’aquí l’anirem seguint.”

Potser algú deu pensar si, amb la crisi que vivim, tot això és ara necessari. Però la ciència i la tecnologia usades en la missió seran, algun dia, d’aplicació per a tota la humanitat. Ja aprofitem molt de material d’ús quotidià resultat de la investigació espacial. Recordem que els nous sistemes de videovigilància, els rellotges digitals, les mantes tèrmiques, els equipaments dels bombers, les sabatilles d’esport, les raquetes de tennis, els sensors de foc, les pantalles de plasma, etc, són tots resultat de la recerca en ciència de l’espai.

Però mentre això arriba i podem gaudir de les innovacions de la missió, quedem-nos amb l’aventura èpica de l’exploració d’un nou món i pensem que la humanitat, malgrat tot, sempre ha estat capaç de sortir-se’n, per ara, dels grans problemes que l’afecten.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València

Publicat al Punt Avui. L’aventura èpica de l’exploració d’un nou món, 17 febrer 2012

Foto: Vehicle explorador Curiosity a Mart. Foto: NASA/JPL-Caltech.

 

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La ciència del 2012 segons Nature

1
Publicat el 5 de gener de 2012

Ciencia 2012

Comença l’any 2012 i les revistes científiques ens presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en els seu article New year, new science. Evidentment alguns descobriments que ens sorprendran no estan aquí detallats. La ciència i els que s’hi dediquen, si no els deixen sense diners, sempre ens podran sorprendre.

La font del metà marcià

El rover de la NASA de la mida d’un cotxe Curiosity es calcula que arribe al planeta Mart el mes d’agost. La nau nord-americana de 2,5 mil milions de dòlars aterrarà usant un innovador sistema d’aterratge – la “grua celeste” en el cràter Gale, on estudiarà els estrats de roca en un intent per descobrir el passat aquós del planeta vermell. També inhalarà metà, d’origen desconegut a l’atmosfera de Mart, i podria revelar si el gas està essent produït pels processos geològics o per vida microbiana marciana. Més lluny, la missió Kepler de la NASA segurament ha de trobar un veritable bessó extrasolar de la Terra, amb la mida justa i amb una òrbita al voltant d’una estrella similar al Sol i amb tots els requisits com per a ser habitable.

El misteri de Majorana

El Gran Col·lisionador d’Hadrons, el gegantí accelerador de partícules del CERN, prop de Ginebra, a Suïssa, reunirà suficients dades d’aquest any per confirmar o descartar l’existència de la forma més simple del bosó de Higgs, una peça clau del mecanisme pel qual es creu que es confereix massa a una altre partícula. Una aposta més arriscada seria per als físics trobar un exemple d’un fermió de Majorana, hipoteticament una entitat sense massa i sense càrrega capaç d’actuar com la seua pròpia antipartícula, que podria ser útil per a la formació de bits estables per a la computació quàntica. Els experiments han suggerit que en els materials coneguts com aïllants topològics, els moviments col·lectius d’electrons creen una quasipartícula que es comporta com un Majorana.

A la recerca del llac perdut

En poques setmanes, els investigadors russos esperen acabar la perforació a través de la capa de gel de l’Antàrtida per arribar al llac Vostok, un enorme llac d’aigua dolça localitzada aproximadament a 3750 metres sota la superfície. És una carrera contra el temps: 10-50 metres de gel separen l’equip del seu objectiu, al qual s’ha d’arribar abans que l’últim avió de la temporada surta al febrer. Hi haurà més investigacions de perforació a l’abril, quan el vaixell japonés Chikyu salpe per penetrar en la falla submarina que va causar el terratrèmol de magnitud 9,0 l’any passat.

La major xarxa de telescopis

Sud-àfrica i Austràlia, decidiran al mes de març quin dels dos albergarà l’Sky Kilometer Array (SKA) de 2,1 mil milions de dòlars, que serà el més gran radiotelescopi del món si finalment es construeix. La decisió serà presa per l’oficina del programa de desenvolupament de l’SKA  a Manchester, Regne Unit. Mentrestant, el Atacama Large Array Millimeter/Submillimeter en el desert d’Atacama a Xile hauria de ser completat fins a un 60% a finals d’any.

Avenços en el vols espacials

Al febrer, SpaceX de Hawthorne, a Califòrnia, espera ser la primera empresa comercial a dur una nau de càrrega no tripulada a l’Estació Espacial Internacional una fita en els vols espacials privats. Pel que fa als esforços espacials governamentals, la Xina, plena de confiança després de l’acoblament l’any passat de la nau espacial no tripulada Shenzhou-8 amb el mòdul experimental Tiangong-1, espera enviar astronautes per a una maniobra d’atracada tripulada aquest any.

Imatge: Recreació del Curiosity explorant la superfície marciana. De Wikipedia Commons.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre de 2011

6

Mars-Fobos-Grunt

El fred ja es fa sentir en les nits més llargues. I amb això les possibilitats d’explorar el cel nocturn també augmenten en l’últim mes de l’any si ens abriguem bé. La posta de Sol es produeix cap a les 18:00 hores i tenim moltes hores per endavant per agafar el nostre telescopi o prismàtics amb trípode per buscar la Nebulosa d’Orió, els cinc planetes visibles a ull nu, els cúmuls oberts com les Plèiades, les Híades, el Pessebre o allà dalt, a Hèrcules, el cúmul globular d’M13. I també els milers d’objectes que les nostres cartes o ordinador ens indique.Per començar, just a la posta de Sol tenim ja presents dues grosses lluminàries al cel.

Al sud-oest el planeta Venus s’hi presenta resplendent i magestuós. I en avançar el mes anirà guanyant en altura de dia en dia.

I també a la posta de Sol, mirant alt cap al sud-est veurem altra lluminària, el planeta gegant Júpiter. Ara mateix el podem trobar en Piscis. Des del mes d’agost ha anat fet un gran llaç al cel, en un moviment d’est a oest anomenat retrògrad, però tornarà a moure’s en sentir directe (d’oest a est) a partir del dia de Sant Esteve.

L’observació del planeta a través d’un sistema òptic és, ara mateix, espectacular, i realment s’ho val. Veure el seu sistema de satèl·lits, les seues bandes de núvols, i amb sort la gran taca roja és una experiència molt gratificant.

Aquest dos planetes són dos punts ben brillants al cel i qualsevol persona amb un poc d’interés les pot trobar fàcilment. Fins i tot tenim la sort que el 6 de desembre la Lluna creixent es situarà exactament sobre el planeta Júpiter indicant-nos la seua posició.

El planeta Mart comença a ser interessant des del punt de vista astronòmic. Situat als peus del Lleó, el seu diàmetre aparent va creixent de mica en mica així com la seua brillantor. Ara mateix el planeta ix passades les 12 de la nit però a finals d’any el podrem veure ja a partir de les 22:30 h. La Lluna ens ajudarà a identificar-lo ja que es situarà al seu costat la nit del divendres 16 al dissabte 17 de desembre.

Saturn es veurà molt més tard a la nit. Continua, com fa mesos a la constel·lació de la Verge, amb un anell inclinat que el fa molt atractiu fotogènicament. La Lluna, altra vegada, ens el assenyalarà el dia 20, situant-se al seu costat.

Finalment Mercuri s’arribarà a veure la segona quinzena del mes poc abans de l’eixida del Sol per l’est. El dia 22 de desembre, a partir de les 7:00 h hi haurà un encontre amb Antares, l’estel principal de l’Escorpí, i amb una dèbil lluna minvant. El dia següent encara serà més pròxima la trobada. El trio de Mercuri, la Lluna i Antares formarà una lletra L al cel matutí just a sobre de l’horitzó. El millor lloc per veure-ho és la platja però també és el lloc on s’hi poden presentar les boires i núvols baixos.

Aquest mes de desembre és també el mes dels meteors de les Gemínides. El dia 14 de desembre tindrem el màxim d’activitat de la pluja d’estels. La previsió és observar unes 120 meteors per hora en el zenit. Tanmateix la presència de la Lluna en la constel·lació veïna de Cancer dificultarà enormement l’observació. No tenim sort últimanent amb les pluges d’estels.

La Lluna presenta avui dia 2 de desembre fase de quart creixent. El dia 10 de desembre serà plena, mentre que el 18 se’ns mostrarà com a quart minvant. Finalment la nit de Nadal, 24 de desembre, serà lluna nova.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de desembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

I com a actualitat astronòmica podem parlar dels enlairaments de dues missions a Mart.

La primera, la de la Phobos-Grunt rusa, ha estat finalment fallida. Un problema amb els coets propulsors l’ha deixada en una òrbita baixa terrestre, sembla que sense possibilitat de recuperar-se. La seua reentrada descontrolada es calcula que ocorrerà a finals de gener del 2012. La missió era realment innovadora i espectacular: aterrar a Fobos, una lluna de Mart, agafar mostres del sòl i tornar-les a la Terra. Una veritable llàstima ja que el programa d’estudis planetaris de Rússia i que tant d’èxits va tindre en el passat, ha quedat greument afectat. Pensem en les glòries espacials soviètiques com l’aterratge a Venus, la primera circumvalació de la Lluna i l’exploració de Mart.

L’altra missió és la Mars Science Laboratory, de la NASA, que du el robot explorador Curiosity. La seua tasca és substituir els rovers Spirit i Opportunity que han estat estudiant el planeta roig des del 2004 amb molt d’èxit.

Imatge artística de la nau Fobos-Grunt aproximant-se a la lluna marciana Fobos. Crèdit: Roscosmos.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2011

0
Publicat el 4 de juny de 2011

Mars-NASA

Enfilem de dret el camí cap a l’estiu. El bon temps s’imposa i els núvols, encara impertinents, ens destrossen algunes de les observacions programades. Però sembla que tot s’arreglarà ben aviat.

Com ja passa de fa uns mesos, poc podem gaudir del cel del capvespre. Cap planeta o fenomen podrem veure a la posta de Sol, mirant cap a l’oest.

El planeta dels anells, Saturn, s’encens al cel en fer-se fosc. Continua a la constel·lació de la Verge, movent-se ja cap a l’extrem del seu bucle de retrogradació en direcció a l’oest. Perquè els planetes es mouen sobre la zona del zodíac com ho fa el Sol però amb una particularitat. De vegades els planetes semblen moure’s cap arrere, vistos des de la Terra. Mireu l’interessant web el que el fenomen s’explica usant el model geocèntric (antic) i heliocèntric (modern).

En les primeres hores de la nit, Saturn es veurà en direcció sud a mitja altura i molt a prop de Porrima, γ Virgo, una estrella de tercera magnitud i, per tant, no massa brillant.

On el joc dels planetes continua, és a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol. Si mireu l’horitzó est, uns minuts abans de les 6 del matí, podreu gaudir d’una acumulació de planetes ben interessant. En línea, seguint l’eclíptica i el zodíac, trobarem de més amunt a més avall, Júpiter, ben brillant, Mart, Venus i Mercuri, aquest últim ja ben aprop de l’horitzó i segurament el més difícil de veure. A final de mes, amb Mercuri ja perdut dins de la lluïssor del Sol, Venus es trobarà tan a prop de l’horitzó que caldrà un horitzó ben lliure d’obstacles per veure’l.

Aquests planetes estaran més junts a principis de mes però aniran separant-se mentre vagen passant els dies. La cosa s’animarà l’última setmana del mes, a partir del 26 de juny, quan la Lluna, ben fina, també jugarà amb els planetes. El 26 es situarà al costat de Júpiter, el 27 i el 28 entre Júpiter i Mart, el 29 entre Mart i Venus i f¡nalment una Lluna imperceptible es situarà al costat de Venus, poc minuts abans de l’eixida solar.

Les fases de la Lluna cauen aquest mes de juny en els dies següents: la fase de nova va ser el dia 1 de juny, el quart creixent serà el pròxim 9 de juny, la lluna plena, el dia 15, i el quart minvant el 23 de juny. La següent lluna nova ja cau el 1 de juliol.

L’espectacle celeste més interessant del mes és, sense dubte, l’eclipsi de Lluna del pròxim dia 15 de juny. Vist, des de casa nostra, el nostre satèl·lit natural, s’endinsarà en l’ombra de la Terra per sota de l’horitzó est, de manera que quan isca a les 21:25 ja estarà totalment eclipsada. Serà ben bonic veure-la eixir gran, plena i de color rogenc.

La fase de totalitat acaba a les 23:03 i a només 14 graus sobre l’horitzó. Continuarà com eclipsi penumbral. L’eclipsi acabarà totalment, pocs segons després de la mitjanit.

Amics astrònoms i fotògrafs! Prepareu les càmeres que s’ho val. L’oportunitat de fotografiar la Lluna eclipsada tan baixa no es presenta sempre. Una fotografia de la Lluna rogenca junt a un bell/vell monument o al costat d’un arbre pot ser molt bella. Aprofiteu. Ah! proveu abans de fer fotos a la Lluna creixent aquests dies per practicar. Jo ho vaig a intentar.

I finalment el dimarts 21 de juny el Sol assolirà el seu punt més alt al cel. Serem, aleshores, al solstici d’estiu. Començarà l’estiu.

Però de l’eclipsi i de l’arribada de l’estiu ja en parlarem més endavant.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de juny de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Imatge: Skylab, un cràter de 9 metres de diàmetre a Mart, fotografiat pel robot Opportunity fa uns dies. Passat aquest cràter, el robot ja ha recorregut més de 30 km sobre la superfície marciana. Crèdits: NASA/JPL-Caltech

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb | Deixa un comentari

La ciència del 2011 segons Nature

2
Publicat el 1 de gener de 2011

Ciencia 2011

La revista Nature ha publicat les previsions dels possibles descobriments en ciència aquest any que avui comença. He seleccionat, per comentar-les, les relacionades amb l’astronomia i l’exploració espacial. Tant de bo que aquestes es compleixen en aquest 2011 tant com els vostres desitjos. Molt bon any a tots…

Aquell bosó de Higgs. La partícula de Higgs que segons els físics teòrics explicaria l’existència de la massa de les partícules (i d’això ja en parlarem quan es descobresca, que és ben curiós) no serà segurament encara descoberta en el colisionador LHC del CERN a Ginebra però potser en l’estudi dels milions de Terabytes de dades recollides fins ara es troben les primeres proves de la supersimetria, per la qual tota partícula en té una altra supermassiva, encara no descoberta.

Materia fosca, l’hora de la veritat D’aquell 25% de la matèria de l’Univers que no brilla però que saben que existeix al voltant de les galàxies per les pertorbacions gravitatòries que provoquen, no en saben quasi res. Que si són neutrinos massius, partícules exòtiques no trobades encara als nostres laboratoris terrestres (CERN, p.e.), que si matèria fosca calenta o freda. S’han fet milers de propostes però no sabem del cert que és la matèria fosca. Però ara, diversos experiments subterranis, com el XENON100 a l’italià Laboratori Nacional del Gran Sasso prop de L ‘Aquila, i el Cryogenic Dark Matter Search (CDMSII) en la Minnesota’s Soudan Mine estan caçant partícules de matèria fosca i esperen treure els primers resultats per al 2011.

Altra Terra. La sonda Kepler continua investigant exhaustivament una zona prop de la constel·lació del Cigne. Els caçadors de planetes prediuen que, amb Kepler, aquest any es trobarà el primer planeta tipus Terra orbitant una estrella tipus Sol. Els investigadors d’aquesta sonda llançada el 2009 ja han observat centenars de planetes però encara no han donat a conèixer totalment els seus resultats.

L’últim dels transbordadors L’últim vol dels space-shuttle de la NASA està previst per al mes d’abril. Aquest lliurarà l’Espectrometre Magnètic Alpha (AMS) a l’Estació Espacial Internacional amb la missió de buscar matèria fosca i antimatèria. Si el Congrés americà no n’autoritzà un altre vol per al novembre, es tancarà definitivament l’era dels transbordadors espacials. Han resultat molt més cars del previst, no són tan reutilitzables com es pensava i han resultat ser bastant perillosos. Dues naus amb les seues tripulacions (Challenger 1986 i Columbia 2003) han estat destruïdes. La NASA pretén usar transports privats a partir d’ara. Si el segon llançament de prova del Dragon, la nau desenvolupada per l’empresa SpaceX, té èxit, el llançament de una nau privada amb tripulació o càrrega es podria realitzar ben aviat.

Explorant el Sistema Solar. En el mes de març, la nau Messenger, que ja ha fet dues visites al planeta Mercuri, es posarà finalment en òrbita al seu voltant. En agost la sonda Dawn orbitarà Vesta, un dels majors membres del cinturó d’asteroïdes. Enguany també es llançaran la missió Juno, que orbitarà en uns anys els pols jovians, la missió Grail, dues naus bessones preparades per estudiar detalladament el camp gravitatori lunar i el robot de la grandària d’un cotxe Mars Science Laboratory, que substiturà l’exitosa missió dels robots bessons Opportunity i Spirit que des del 2004 continuen explorant la superfície marciana. Tot un èxit de la ciència i la tecnologia.

Estudiant la nosta nau Els investigadors de GOCE, un satèl·lit de la ESA designat per mesurar amb molt de detall el camp gravitatori terrestre, publicaran els seus primers resultats enguany. Com que la Terra no és una esfera perfecte ja que, de manera basta podem dir que presenta bonys i depressions, el coneixement exacte d’aquestes irregularitats ens permetrà saber millor la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic.

Veurem que es compleix de tot això. I cal recordar que milers de laboratoris arreu del món, telescopis, sondes, astrònoms i doctorants continuen treballant en els seus projectes. Segur que ens donen algunes bones notícies. Bon any a tots.Foto: Peter Higgs, Físic emèrit de la Universitat d’Edimburg que ha proposat el bosó que explicaria la massa.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Dues llunes al cel?

3
Publicat el 15 de juny de 2009

Un amic m’envia això que segueix.  Sembla ser una visió espectacular en el cel d’agost. Li conteste amablement.
Però aquesta mateixa setmana m’arriben dos o tres comunicats semblants. Tornen a preguntar-me. És veritat? Tractaré de contestar-ho de la única manera que sé. Usant les eines modernes i antigues de l’astronomia: Un programa de planetari on podem reproduir el cel de cada nit i l’ús de les equacions de la gravitació..

Dos Lunas en el Cielo
El 27 de Agosto, a medianoche y 30 minutos. Mirar al cielo. El planeta Marte será la estrella mas brillante en el cielo. Será tan grande como la luna llena. Marte estará a 55,75 millones de kilómetros de la Tierra.
No os lo perdais. Será como si la Tierra tuviera dos lunas. La próxima vez que este acontecimiento se producirá, está previsto para el año 2287. Compartir esta información. Nadie que esté vivo podrá volverlo a ver.

Segueix…

Clarament tot és fals. Mart mai es veurà tan gran com la Lluna vista des de la Terra. Si no és que passa un veritable cataclisme!!

Tot això és un missatge que corre per la xarxa des de l’any 2003. Cada dos anys, aproximadament, el planeta Mart i la Terra es troben en oposició, la seua posició més pròxima. El 27 d’agost del 2003 Mart va estar a “només” 55 milions de quilòmetres de la Terra. A simple vista es veia ben brillant però no molt més brillant que una estrella de les que tenen nom.
Jo, per a aquelles dates, vaig fer aquesta foto de Mart.

Sembla que l’agost del 2003 algú va escriure que aleshores Mart es veia tan gran com la Lluna, vist per un telescopi. Algú altre va copiar i pegar l’anterior missatge i el va propagar per la xarxa, però eliminant la part que feia referència al telescopi, potser per fer-lo més espectacular, potser perquè no ho entenia. I el resultat de tot plegat és que l’observació de Mart del 27 d’agost és un spam que ens arriba tots els estius des del 2003.

Per tant no cal fer-hi cas.

Anant a un programa de planetari com Stellarium pots veure que tot és fals…

27 agost 2009
Distància: 1,6 ua, uns 240 milions de km
Grandària: 5.8″ (segons d’arc)
Magnitud: 1.11

Res de l’altre món. Ah, ix per l’est passades les 2 de la nit, la qual cosa indica que està en una direcció quasi pròxima a la direcció solar. Per tant, ben lluny de la Terra.

Si Mart es veiera tan gran com la Lluna, voldria dir que estaria molt més prop que ara. A només uns quants centenars de milers de kms. No només seria bonic sinó catastròfic. Les marees marcianes serien prou importants.

Per a veure Mart tan gran com la Lluna, donat que Mart té un radi quasi el doble que el de la Lluna s’hauria de trobar al doble de distància, és a dir, exactament a 752 959 km del centre de la Terra. Al cel de la Terra tindríem la Lluna i Mart tan gran com el nostre satèl·lit. Els pols gelats marcians i Valles Marineris serien perfectament visibles a ull nu.Però que hi ha respecte a les marees? Bé, les equacions ens mostren que les marees produïdes per Mart no serien molt més grans que les lunars. Sembla que només serien un 16% més intenses. Algunes zones costeres de la Terra patirien força.

Ara bé, caldria considerar que gaudiríem de marees lunars i marcianes simultànies. En el cas en que la Lluna i Mart es trobaren alineats, les marees es reforçarien moltíssim i tindríem marees més de dues vegades les actuals la qual cosa posaria a moltes zones del planeta sota uns quants metres d’aigua.

Per tant siguem més crítics i raonem el que llegim. L’espectacle de veure al cel de la Terra la Lluna i Mart de la mateixa grandària seria bonic però seria la fi de gran part de la civilització humana.

I podeu veure, si teniu temps i humor, que opina Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona de l’assumpte de Mart i la Lluna.

Foto: Ron Dantowitz, Imatge Astronòmica del Dia, 24 juliol 2003

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de novembre 2008

1

NGC 253

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació d’Sculptor, l’Escultor. Pertany al grup de constel·lacions que l’astrònom francés Lacaille va crear el segle XVIII durant la seua estada a Àfrica del Sud.L’objecte més destacat de la constel·lació és la galàxia de l’Escultor (NGC 253) que és una espiral barrada situada a 12 milions d’anys llum i que podem veure de perfil.

Al llarg de novembre Venus i Júpiter es veuran ben bé cap a l’oest poc després de la posta de Sol. Durant aquest mes s’aniran acostant fins que el dia 30 estaran ben a prop. La Lluna també participarà en aquest encontre i taparà el planeta Venus completament el dia 1 de desembre.I com a notícia planetària destacada podria anomenar el descobriment, fet per la sonda europea Mars Express, que Fobos, una de les dues llunes de Mart, no és més que una acumulació de residus.

Segueix …

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació d’Sculptor, l’Escultor. Va ser una de les 14 constel·lacions de l’hemisferi sud que introduí l’astrònom Nicolas-Louis de Lacaille des del seu observatori del Cap de Bona Esperança. A partir de l’estudi del cel austral (entre 1750 i 1754) escrigué més tard l’obra Coelum Australe Stelliferum. Primerament l’anomenà Estudi de l’Escultor però aquest nom no prosperà i després s’acurtà només a Escultor.

La constel·lació d’Sculptor no té estrelles brillants. Alfa Sculptoris, la principal, té magnitud 4,3. És a una zona del cel on podem trobar el pol sud de la nostra galàxia i, com que aquesta té forma de disc pla, en aquesta direcció no hi ha gas i pols galàctics que s’interposen en la nostra visió de l’univers. És per això que podem veure multitud de galàxies tènues i llunyanes. La més destacada és la galàxia de l’Escultor (NGC 253) que és una espiral barrada situada a 12 milions d’anys llum i que podem veure de perfil.

A la posta del Sol, mirant cap a l’oest, el planeta Venus es veurà ben bé durant tot el mes. Una mica més alt veurem el planeta Júpiter. Al llarg de novembre Venus i Júpiter s’aniran acostant fins que el dia 30 estaran ben a prop. La Lluna també participarà en aquest encontre i taparà el planeta Venus completament el dia 1 de desembre. Aquest fet, tan poc habitual, s’esdevindrà a les 16:50 hores. Serà per tant a ple dia i difícil de veure. L’eixida del planeta ocorrerà unes hores més tard, a les 18:17 hores, poc després de la posta del Sol.

La primera setmana del mes, poc abans de l’eixida del Sol i en direcció a l’est, podrem veure el planeta Mercuri molt a prop de l’horitzó. Després es deixarà de veure ja que s’aproximarà més a la nostra estrella.

A la matinada, mirant cap a l’est, podrem admirar el planeta dels anells, Saturn, que els pròxims mesos serà el més destacat del cel.

El 6 de novembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 13, i quart minvant el 19. El dia 27 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Mart continua sent notícia en aquesta secció. La sonda europea Mars Express ha pogut determinar acuradament la massa del satèl·lit marcià Fobos aproximant-se diverses vegades i mesurant la desviació gravitatòria causada per ell. Ha resultat ser molt poc massiu i poc dens. Sembla que Fobos no és un cos únic i sòlid sinó un aglomerat de residus còsmics de roques. Es creu que, fins i tot, pot estar ple de coves gegantines.

La imatge adjunta i en colors invertits representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de novembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de novembre 2008. Vàlid per al dia 1 de novembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Galaxia NGC 253 en infraroig. 2MASS Image Atlas. Imatge obtinguda com a part del Two Micron All Sky Survey (2MASS), un projecte conjunt de la University of Massachusetts i the Infrared Processing and Analysis Center/California Institute of Technology, finançat per the National Aeronautics and Space Administration (NASA) i the National Science Foundation (NSF).

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Nit marciana a Ca les Senyoretes

2
La nit es va presentar serena i sense núvols, malgrat algunes pessimistes previsions.

La Nit Marciana a Ca les Senyoretes del passat 11 de juliol va seguir el guió previst. A les 22 hores observació dels anells de Saturn i del minvant Mart. Després vingué el sopar i a les 24 hores xerrada marciana amb visió dels desolats paisatges marcians en visió 3D.

La resta de la nit va continuar amb l’observació del rei dels planetes, Júpiter i la seua cort simètrica de llunes, fins que la pujada de la humitat va entelar els telescopis i va fer cloure la nit cap a les 2 de la matinada.

Segueix …

El dia va ser pesat amb temperatures fregant els 40 graus a València. També, a Otos, capital dels rellotges de Sol i seu de Ca les Senyoretes, l’aire era calent.

Una hora abans de l’hora de l’encontre ja comence a muntar els telescopis. El cel és blau amb un poc de vent. El Sol ja no es veu des de la terrassa que mira al Sud, a la imponent serra de Benicadell. Prompte començarà a veure’s la conjunció dels planetes Saturn i Mars prop de Regulus, l’estel principal de Leo. Ara encara no.

Finalment es veuen. Estan prop de l’horitzó i només el públic primerenc podrà observar Saturn. Algú que va demanar veure’l cap a les 24 hores ja no va poder ser atés.

La Lluna és un objectiu més fàcil. Acaba d’arribar al quart minvant i es troba clar i dalt la serra. El telescopi reflector de 25 cm és l’admiració dels primers arribats al sopar. Marcelino Álvarez, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, també ha instal·lat el seu telescopi reflector i amb el màxim d’augments ja mostra els cràters de ben prop. Algun amb el pic central en primer pla i tot.

El meu telescopi ETX 125, una meravella d’òptica, em dona problemes d’alineació i me’n continuarà donant tota la nit. Tanmateix amb ell aconseguesc també veure la Lluna i mostrar-la als visitants que van prenent seient a taula.

A les 22:20 trau el cap, de darrere el Benicadell, tal com estava previst, el gegant dels planetes, Júpiter, envoltat de manera simètrica, com en una desfilada, per dos llunes a cada banda. Els últims soparistes arriben i després de mirar per l’ocular breument, s’asseuen. Aquest és el moment de deixar-ho i seure per gaudir del sopar d’Assumpció.

A la taula coincidesc amb coneguts i velles amistats, com Susi, que feia més de 20 anys que no veia. Amb l’activista cultural Pep Alminyana, que ens contà les darreres novetats de l’actuació de Paco Muñoz a Bocairent, sembla que l’última a la Vall d’Albaida. I a Àngel Canet, abnegat blocaire, a causa de la fractura digital entre les poblacions grans i les menudes sense accés a la banda ampla. Joan Olivares i jo mateix li proposem alguns avanços tecnològics per a solucionar el problema. A veure si algun d’ells li aprofita. O prompte deixarem de llegir els seus variats i interessants articles al seu bloc.

Són les 12 de la nit. Ara cal parlar de Mart, el motiu de la meua visita a Otos. El canó preparat i el powerpoint també. Faig un breu repàs històric a les característiques visuals i físiques de Mart. Aquest planeta, en molts aspectes tan semblants a la Terra que molts han pensat sempre que estava habitat per una civilització decadent, sobretot després de la “descoberta” dels canals marcians. Tothom pensava en un planeta sec en el que els transvasaments d’aigua provenint dels gels dels casquets polars cap a les zones temperades del planeta travessaven tot el planeta. El planeta ideal del senyor Camps! Tot això desaparegué amb la primera missió fotogràfica a Mart, la Mariner 9. Ni ciutats, ni canals ni mars marcians. Només un desert gèlid i sec. Un repàs furtiu a les missions passades i futures, una aturada al rellotge marcià ideat per Bill Nye i per Woodruff “Woody” Sullivan, conegut de Joan Olivares, per acabar amb la possibilitat de vida microbiana a Mart.

La visió 3D dels paisatges marcians on tothom portava les ulleres bicolors ens donà l’oportunitat de bones fotos dels assistents. Son tan familiars aquests paisatges de Mart, pensava. Semblen els pedregars de les comarques del sud del País, o del desert del Sàhara o d’Acatama.

Vaig conéixer Rafael Ferrandis, aficionat a la meteorologia i mantenidor de la web meteontinyent, l’oratge de la Vall d’Albaida a la xarxa. Parlem de possibles contactes amb un familiar meu també afeccionat a l’observació de l’atmosfera terrestre. Sempre he admirat aquests observadors pacients de la natura que dia rere dia van registrant milers de dades. Preveient l’oratge present però també contribuint a la cobertura global d’estacions a tot el món.

Després nova sessió d’observació amb Júpiter i la Lluna fins que la humitat començà a cobrir amb un tel de baf les lents i els tubs dels telescopis. Hora de marxar. Ja eren les 2 de la matinada i encara calia desmuntar-ho tot.

Foto: Alguns assistents mirant els paisatges desolats de Mart. Enric Marco
Fotos adjuntes: Observació, sopar i visió 3D de Mart. Enric Marco

Posta de Sol de Sant Jordi

2
Publicat el 23 d'abril de 2008

Ja fa uns dies que no m’ix cap tema interessant o amb bastant suc per comentar en aquest bloc. Però avui ha plogut una mica i s’ha manifestat la magnificència dels fenòmens naturals. Tot ha estat eixir de la faena i veure la magnífica posta de Sol . El Sol declinant enviava la seua llum en una cortina de rajos verticals de color salmó sobre la pantalla dels núvols. De vegades oblidem la bellesa del nostre planeta. Per  a mi, ha estat el meu regal de Sant Jordi.

Sempre m’han agradat els fenòmens de la natura. Des de ben xicotet he mirat els núvols, les tempestes i el moviment dels astres al cel nocturn. Al final vaig haver de triar estudiar els fenòmens del més amunt i dedicar-me a l’astronomia. Però la meua passió pel que passa ací encara dura. De fet la Terra no deixa de ser un altre planeta del sistema solar, el més important, almenys, per a nosaltres humans.

Recorde alguns estius a la platja, mirant com els rajos de les tempestes nocturnes il·luminen el cel sobre la mar i sobre tota la Valldigna. I aquell raig que caigué prop de l’ermita de Sant Llorenç i que vaig veure que començava a encendre la muntanya. Sort que al moment començà a ploure i només cremà un arbre.

Mirant el cel també ens deparà grans espectacles. Així tenim que el color del cel que canvia amb la posició del Sol, passant d’un blau intens al migdia a un roig o taronja a la posta.

Altres planetes tenen altres colors del cel. Si no tenen atmosfera el cel serà negre intens. Així li passà a Mercuri o a la Lluna.

Venus, per contra, té un color groc-taronja, segons revelaren les imatges de les sondes soviètiques Venera dels anys 80 del segle passat.

El color del cel marcià observat des de la seua superfície és força variable. Durant el dia el cel és roig-rosat però prop de l’eixida i posta del Sol  el cel és blau. Just el contari del que passa a la Terra. Mireu aquestes magnifiques fotos.

Avui, he gaudit en veure la bellesa de la nostra atmosfera, la nostra pell de poma. En eixir de la faena al campus de Burjassot he vist la magnífica posta de Sol . El Sol es trobava a l’horitzó i es veia per sota els núvols. El Sol declinant enviava una cortina de rajos verticals de llum de color salmó sobre la pantalla dels núvols. De vegades oblidem la bellesa del nostre planeta. Per  a mi, ha estat el meu regal de Sant Jordi.

Altre regal ha estat trobar-me una rosa a casa per a mi! Algú ha pensat en mi.

Foto: Posta de Sol a Burjassot, el dia de Sant Jordi de 2008

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Els planetes, un passeig poètico-científic pel Sistema Solar

1

Planetes-Sobel

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari