Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Mart

La ciència del 2012 segons Nature

1
Publicat el 5 de gener de 2012

Ciencia 2012

Comença l’any 2012 i les revistes científiques ens presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en els seu article New year, new science. Evidentment alguns descobriments que ens sorprendran no estan aquí detallats. La ciència i els que s’hi dediquen, si no els deixen sense diners, sempre ens podran sorprendre.

La font del metà marcià

El rover de la NASA de la mida d’un cotxe Curiosity es calcula que arribe al planeta Mart el mes d’agost. La nau nord-americana de 2,5 mil milions de dòlars aterrarà usant un innovador sistema d’aterratge – la “grua celeste” en el cràter Gale, on estudiarà els estrats de roca en un intent per descobrir el passat aquós del planeta vermell. També inhalarà metà, d’origen desconegut a l’atmosfera de Mart, i podria revelar si el gas està essent produït pels processos geològics o per vida microbiana marciana. Més lluny, la missió Kepler de la NASA segurament ha de trobar un veritable bessó extrasolar de la Terra, amb la mida justa i amb una òrbita al voltant d’una estrella similar al Sol i amb tots els requisits com per a ser habitable.

El misteri de Majorana

El Gran Col·lisionador d’Hadrons, el gegantí accelerador de partícules del CERN, prop de Ginebra, a Suïssa, reunirà suficients dades d’aquest any per confirmar o descartar l’existència de la forma més simple del bosó de Higgs, una peça clau del mecanisme pel qual es creu que es confereix massa a una altre partícula. Una aposta més arriscada seria per als físics trobar un exemple d’un fermió de Majorana, hipoteticament una entitat sense massa i sense càrrega capaç d’actuar com la seua pròpia antipartícula, que podria ser útil per a la formació de bits estables per a la computació quàntica. Els experiments han suggerit que en els materials coneguts com aïllants topològics, els moviments col·lectius d’electrons creen una quasipartícula que es comporta com un Majorana.

A la recerca del llac perdut

En poques setmanes, els investigadors russos esperen acabar la perforació a través de la capa de gel de l’Antàrtida per arribar al llac Vostok, un enorme llac d’aigua dolça localitzada aproximadament a 3750 metres sota la superfície. És una carrera contra el temps: 10-50 metres de gel separen l’equip del seu objectiu, al qual s’ha d’arribar abans que l’últim avió de la temporada surta al febrer. Hi haurà més investigacions de perforació a l’abril, quan el vaixell japonés Chikyu salpe per penetrar en la falla submarina que va causar el terratrèmol de magnitud 9,0 l’any passat.

La major xarxa de telescopis

Sud-àfrica i Austràlia, decidiran al mes de març quin dels dos albergarà l’Sky Kilometer Array (SKA) de 2,1 mil milions de dòlars, que serà el més gran radiotelescopi del món si finalment es construeix. La decisió serà presa per l’oficina del programa de desenvolupament de l’SKA  a Manchester, Regne Unit. Mentrestant, el Atacama Large Array Millimeter/Submillimeter en el desert d’Atacama a Xile hauria de ser completat fins a un 60% a finals d’any.

Avenços en el vols espacials

Al febrer, SpaceX de Hawthorne, a Califòrnia, espera ser la primera empresa comercial a dur una nau de càrrega no tripulada a l’Estació Espacial Internacional una fita en els vols espacials privats. Pel que fa als esforços espacials governamentals, la Xina, plena de confiança després de l’acoblament l’any passat de la nau espacial no tripulada Shenzhou-8 amb el mòdul experimental Tiangong-1, espera enviar astronautes per a una maniobra d’atracada tripulada aquest any.

Imatge: Recreació del Curiosity explorant la superfície marciana. De Wikipedia Commons.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre de 2011

6

Mars-Fobos-Grunt

El fred ja es fa sentir en les nits més llargues. I amb això les possibilitats d’explorar el cel nocturn també augmenten en l’últim mes de l’any si ens abriguem bé. La posta de Sol es produeix cap a les 18:00 hores i tenim moltes hores per endavant per agafar el nostre telescopi o prismàtics amb trípode per buscar la Nebulosa d’Orió, els cinc planetes visibles a ull nu, els cúmuls oberts com les Plèiades, les Híades, el Pessebre o allà dalt, a Hèrcules, el cúmul globular d’M13. I també els milers d’objectes que les nostres cartes o ordinador ens indique.Per començar, just a la posta de Sol tenim ja presents dues grosses lluminàries al cel.

Al sud-oest el planeta Venus s’hi presenta resplendent i magestuós. I en avançar el mes anirà guanyant en altura de dia en dia.

I també a la posta de Sol, mirant alt cap al sud-est veurem altra lluminària, el planeta gegant Júpiter. Ara mateix el podem trobar en Piscis. Des del mes d’agost ha anat fet un gran llaç al cel, en un moviment d’est a oest anomenat retrògrad, però tornarà a moure’s en sentir directe (d’oest a est) a partir del dia de Sant Esteve.

L’observació del planeta a través d’un sistema òptic és, ara mateix, espectacular, i realment s’ho val. Veure el seu sistema de satèl·lits, les seues bandes de núvols, i amb sort la gran taca roja és una experiència molt gratificant.

Aquest dos planetes són dos punts ben brillants al cel i qualsevol persona amb un poc d’interés les pot trobar fàcilment. Fins i tot tenim la sort que el 6 de desembre la Lluna creixent es situarà exactament sobre el planeta Júpiter indicant-nos la seua posició.

El planeta Mart comença a ser interessant des del punt de vista astronòmic. Situat als peus del Lleó, el seu diàmetre aparent va creixent de mica en mica així com la seua brillantor. Ara mateix el planeta ix passades les 12 de la nit però a finals d’any el podrem veure ja a partir de les 22:30 h. La Lluna ens ajudarà a identificar-lo ja que es situarà al seu costat la nit del divendres 16 al dissabte 17 de desembre.

Saturn es veurà molt més tard a la nit. Continua, com fa mesos a la constel·lació de la Verge, amb un anell inclinat que el fa molt atractiu fotogènicament. La Lluna, altra vegada, ens el assenyalarà el dia 20, situant-se al seu costat.

Finalment Mercuri s’arribarà a veure la segona quinzena del mes poc abans de l’eixida del Sol per l’est. El dia 22 de desembre, a partir de les 7:00 h hi haurà un encontre amb Antares, l’estel principal de l’Escorpí, i amb una dèbil lluna minvant. El dia següent encara serà més pròxima la trobada. El trio de Mercuri, la Lluna i Antares formarà una lletra L al cel matutí just a sobre de l’horitzó. El millor lloc per veure-ho és la platja però també és el lloc on s’hi poden presentar les boires i núvols baixos.

Aquest mes de desembre és també el mes dels meteors de les Gemínides. El dia 14 de desembre tindrem el màxim d’activitat de la pluja d’estels. La previsió és observar unes 120 meteors per hora en el zenit. Tanmateix la presència de la Lluna en la constel·lació veïna de Cancer dificultarà enormement l’observació. No tenim sort últimanent amb les pluges d’estels.

La Lluna presenta avui dia 2 de desembre fase de quart creixent. El dia 10 de desembre serà plena, mentre que el 18 se’ns mostrarà com a quart minvant. Finalment la nit de Nadal, 24 de desembre, serà lluna nova.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de desembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

I com a actualitat astronòmica podem parlar dels enlairaments de dues missions a Mart.

La primera, la de la Phobos-Grunt rusa, ha estat finalment fallida. Un problema amb els coets propulsors l’ha deixada en una òrbita baixa terrestre, sembla que sense possibilitat de recuperar-se. La seua reentrada descontrolada es calcula que ocorrerà a finals de gener del 2012. La missió era realment innovadora i espectacular: aterrar a Fobos, una lluna de Mart, agafar mostres del sòl i tornar-les a la Terra. Una veritable llàstima ja que el programa d’estudis planetaris de Rússia i que tant d’èxits va tindre en el passat, ha quedat greument afectat. Pensem en les glòries espacials soviètiques com l’aterratge a Venus, la primera circumvalació de la Lluna i l’exploració de Mart.

L’altra missió és la Mars Science Laboratory, de la NASA, que du el robot explorador Curiosity. La seua tasca és substituir els rovers Spirit i Opportunity que han estat estudiant el planeta roig des del 2004 amb molt d’èxit.

Imatge artística de la nau Fobos-Grunt aproximant-se a la lluna marciana Fobos. Crèdit: Roscosmos.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2011

0
Publicat el 4 de juny de 2011

Mars-NASA

Enfilem de dret el camí cap a l’estiu. El bon temps s’imposa i els núvols, encara impertinents, ens destrossen algunes de les observacions programades. Però sembla que tot s’arreglarà ben aviat.

Com ja passa de fa uns mesos, poc podem gaudir del cel del capvespre. Cap planeta o fenomen podrem veure a la posta de Sol, mirant cap a l’oest.

El planeta dels anells, Saturn, s’encens al cel en fer-se fosc. Continua a la constel·lació de la Verge, movent-se ja cap a l’extrem del seu bucle de retrogradació en direcció a l’oest. Perquè els planetes es mouen sobre la zona del zodíac com ho fa el Sol però amb una particularitat. De vegades els planetes semblen moure’s cap arrere, vistos des de la Terra. Mireu l’interessant web el que el fenomen s’explica usant el model geocèntric (antic) i heliocèntric (modern).

En les primeres hores de la nit, Saturn es veurà en direcció sud a mitja altura i molt a prop de Porrima, γ Virgo, una estrella de tercera magnitud i, per tant, no massa brillant.

On el joc dels planetes continua, és a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol. Si mireu l’horitzó est, uns minuts abans de les 6 del matí, podreu gaudir d’una acumulació de planetes ben interessant. En línea, seguint l’eclíptica i el zodíac, trobarem de més amunt a més avall, Júpiter, ben brillant, Mart, Venus i Mercuri, aquest últim ja ben aprop de l’horitzó i segurament el més difícil de veure. A final de mes, amb Mercuri ja perdut dins de la lluïssor del Sol, Venus es trobarà tan a prop de l’horitzó que caldrà un horitzó ben lliure d’obstacles per veure’l.

Aquests planetes estaran més junts a principis de mes però aniran separant-se mentre vagen passant els dies. La cosa s’animarà l’última setmana del mes, a partir del 26 de juny, quan la Lluna, ben fina, també jugarà amb els planetes. El 26 es situarà al costat de Júpiter, el 27 i el 28 entre Júpiter i Mart, el 29 entre Mart i Venus i f¡nalment una Lluna imperceptible es situarà al costat de Venus, poc minuts abans de l’eixida solar.

Les fases de la Lluna cauen aquest mes de juny en els dies següents: la fase de nova va ser el dia 1 de juny, el quart creixent serà el pròxim 9 de juny, la lluna plena, el dia 15, i el quart minvant el 23 de juny. La següent lluna nova ja cau el 1 de juliol.

L’espectacle celeste més interessant del mes és, sense dubte, l’eclipsi de Lluna del pròxim dia 15 de juny. Vist, des de casa nostra, el nostre satèl·lit natural, s’endinsarà en l’ombra de la Terra per sota de l’horitzó est, de manera que quan isca a les 21:25 ja estarà totalment eclipsada. Serà ben bonic veure-la eixir gran, plena i de color rogenc.

La fase de totalitat acaba a les 23:03 i a només 14 graus sobre l’horitzó. Continuarà com eclipsi penumbral. L’eclipsi acabarà totalment, pocs segons després de la mitjanit.

Amics astrònoms i fotògrafs! Prepareu les càmeres que s’ho val. L’oportunitat de fotografiar la Lluna eclipsada tan baixa no es presenta sempre. Una fotografia de la Lluna rogenca junt a un bell/vell monument o al costat d’un arbre pot ser molt bella. Aprofiteu. Ah! proveu abans de fer fotos a la Lluna creixent aquests dies per practicar. Jo ho vaig a intentar.

I finalment el dimarts 21 de juny el Sol assolirà el seu punt més alt al cel. Serem, aleshores, al solstici d’estiu. Començarà l’estiu.

Però de l’eclipsi i de l’arribada de l’estiu ja en parlarem més endavant.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de juny de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Imatge: Skylab, un cràter de 9 metres de diàmetre a Mart, fotografiat pel robot Opportunity fa uns dies. Passat aquest cràter, el robot ja ha recorregut més de 30 km sobre la superfície marciana. Crèdits: NASA/JPL-Caltech

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb | Deixa un comentari

La ciència del 2011 segons Nature

2
Publicat el 1 de gener de 2011

Ciencia 2011

La revista Nature ha publicat les previsions dels possibles descobriments en ciència aquest any que avui comença. He seleccionat, per comentar-les, les relacionades amb l’astronomia i l’exploració espacial. Tant de bo que aquestes es compleixen en aquest 2011 tant com els vostres desitjos. Molt bon any a tots…

Aquell bosó de Higgs. La partícula de Higgs que segons els físics teòrics explicaria l’existència de la massa de les partícules (i d’això ja en parlarem quan es descobresca, que és ben curiós) no serà segurament encara descoberta en el colisionador LHC del CERN a Ginebra però potser en l’estudi dels milions de Terabytes de dades recollides fins ara es troben les primeres proves de la supersimetria, per la qual tota partícula en té una altra supermassiva, encara no descoberta.

Materia fosca, l’hora de la veritat D’aquell 25% de la matèria de l’Univers que no brilla però que saben que existeix al voltant de les galàxies per les pertorbacions gravitatòries que provoquen, no en saben quasi res. Que si són neutrinos massius, partícules exòtiques no trobades encara als nostres laboratoris terrestres (CERN, p.e.), que si matèria fosca calenta o freda. S’han fet milers de propostes però no sabem del cert que és la matèria fosca. Però ara, diversos experiments subterranis, com el XENON100 a l’italià Laboratori Nacional del Gran Sasso prop de L ‘Aquila, i el Cryogenic Dark Matter Search (CDMSII) en la Minnesota’s Soudan Mine estan caçant partícules de matèria fosca i esperen treure els primers resultats per al 2011.

Altra Terra. La sonda Kepler continua investigant exhaustivament una zona prop de la constel·lació del Cigne. Els caçadors de planetes prediuen que, amb Kepler, aquest any es trobarà el primer planeta tipus Terra orbitant una estrella tipus Sol. Els investigadors d’aquesta sonda llançada el 2009 ja han observat centenars de planetes però encara no han donat a conèixer totalment els seus resultats.

L’últim dels transbordadors L’últim vol dels space-shuttle de la NASA està previst per al mes d’abril. Aquest lliurarà l’Espectrometre Magnètic Alpha (AMS) a l’Estació Espacial Internacional amb la missió de buscar matèria fosca i antimatèria. Si el Congrés americà no n’autoritzà un altre vol per al novembre, es tancarà definitivament l’era dels transbordadors espacials. Han resultat molt més cars del previst, no són tan reutilitzables com es pensava i han resultat ser bastant perillosos. Dues naus amb les seues tripulacions (Challenger 1986 i Columbia 2003) han estat destruïdes. La NASA pretén usar transports privats a partir d’ara. Si el segon llançament de prova del Dragon, la nau desenvolupada per l’empresa SpaceX, té èxit, el llançament de una nau privada amb tripulació o càrrega es podria realitzar ben aviat.

Explorant el Sistema Solar. En el mes de març, la nau Messenger, que ja ha fet dues visites al planeta Mercuri, es posarà finalment en òrbita al seu voltant. En agost la sonda Dawn orbitarà Vesta, un dels majors membres del cinturó d’asteroïdes. Enguany també es llançaran la missió Juno, que orbitarà en uns anys els pols jovians, la missió Grail, dues naus bessones preparades per estudiar detalladament el camp gravitatori lunar i el robot de la grandària d’un cotxe Mars Science Laboratory, que substiturà l’exitosa missió dels robots bessons Opportunity i Spirit que des del 2004 continuen explorant la superfície marciana. Tot un èxit de la ciència i la tecnologia.

Estudiant la nosta nau Els investigadors de GOCE, un satèl·lit de la ESA designat per mesurar amb molt de detall el camp gravitatori terrestre, publicaran els seus primers resultats enguany. Com que la Terra no és una esfera perfecte ja que, de manera basta podem dir que presenta bonys i depressions, el coneixement exacte d’aquestes irregularitats ens permetrà saber millor la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic.

Veurem que es compleix de tot això. I cal recordar que milers de laboratoris arreu del món, telescopis, sondes, astrònoms i doctorants continuen treballant en els seus projectes. Segur que ens donen algunes bones notícies. Bon any a tots.Foto: Peter Higgs, Físic emèrit de la Universitat d’Edimburg que ha proposat el bosó que explicaria la massa.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Dues llunes al cel?

3
Publicat el 15 de juny de 2009

Un amic m’envia això que segueix.  Sembla ser una visió espectacular en el cel d’agost. Li conteste amablement.
Però aquesta mateixa setmana m’arriben dos o tres comunicats semblants. Tornen a preguntar-me. És veritat? Tractaré de contestar-ho de la única manera que sé. Usant les eines modernes i antigues de l’astronomia: Un programa de planetari on podem reproduir el cel de cada nit i l’ús de les equacions de la gravitació..

Dos Lunas en el Cielo
El 27 de Agosto, a medianoche y 30 minutos. Mirar al cielo. El planeta Marte será la estrella mas brillante en el cielo. Será tan grande como la luna llena. Marte estará a 55,75 millones de kilómetros de la Tierra.
No os lo perdais. Será como si la Tierra tuviera dos lunas. La próxima vez que este acontecimiento se producirá, está previsto para el año 2287. Compartir esta información. Nadie que esté vivo podrá volverlo a ver.

Segueix…

Clarament tot és fals. Mart mai es veurà tan gran com la Lluna vista des de la Terra. Si no és que passa un veritable cataclisme!!

Tot això és un missatge que corre per la xarxa des de l’any 2003. Cada dos anys, aproximadament, el planeta Mart i la Terra es troben en oposició, la seua posició més pròxima. El 27 d’agost del 2003 Mart va estar a “només” 55 milions de quilòmetres de la Terra. A simple vista es veia ben brillant però no molt més brillant que una estrella de les que tenen nom.
Jo, per a aquelles dates, vaig fer aquesta foto de Mart.

Sembla que l’agost del 2003 algú va escriure que aleshores Mart es veia tan gran com la Lluna, vist per un telescopi. Algú altre va copiar i pegar l’anterior missatge i el va propagar per la xarxa, però eliminant la part que feia referència al telescopi, potser per fer-lo més espectacular, potser perquè no ho entenia. I el resultat de tot plegat és que l’observació de Mart del 27 d’agost és un spam que ens arriba tots els estius des del 2003.

Per tant no cal fer-hi cas.

Anant a un programa de planetari com Stellarium pots veure que tot és fals…

27 agost 2009
Distància: 1,6 ua, uns 240 milions de km
Grandària: 5.8″ (segons d’arc)
Magnitud: 1.11

Res de l’altre món. Ah, ix per l’est passades les 2 de la nit, la qual cosa indica que està en una direcció quasi pròxima a la direcció solar. Per tant, ben lluny de la Terra.

Si Mart es veiera tan gran com la Lluna, voldria dir que estaria molt més prop que ara. A només uns quants centenars de milers de kms. No només seria bonic sinó catastròfic. Les marees marcianes serien prou importants.

Per a veure Mart tan gran com la Lluna, donat que Mart té un radi quasi el doble que el de la Lluna s’hauria de trobar al doble de distància, és a dir, exactament a 752 959 km del centre de la Terra. Al cel de la Terra tindríem la Lluna i Mart tan gran com el nostre satèl·lit. Els pols gelats marcians i Valles Marineris serien perfectament visibles a ull nu.Però que hi ha respecte a les marees? Bé, les equacions ens mostren que les marees produïdes per Mart no serien molt més grans que les lunars. Sembla que només serien un 16% més intenses. Algunes zones costeres de la Terra patirien força.

Ara bé, caldria considerar que gaudiríem de marees lunars i marcianes simultànies. En el cas en que la Lluna i Mart es trobaren alineats, les marees es reforçarien moltíssim i tindríem marees més de dues vegades les actuals la qual cosa posaria a moltes zones del planeta sota uns quants metres d’aigua.

Per tant siguem més crítics i raonem el que llegim. L’espectacle de veure al cel de la Terra la Lluna i Mart de la mateixa grandària seria bonic però seria la fi de gran part de la civilització humana.

I podeu veure, si teniu temps i humor, que opina Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona de l’assumpte de Mart i la Lluna.

Foto: Ron Dantowitz, Imatge Astronòmica del Dia, 24 juliol 2003

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de novembre 2008

1

NGC 253

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació d’Sculptor, l’Escultor. Pertany al grup de constel·lacions que l’astrònom francés Lacaille va crear el segle XVIII durant la seua estada a Àfrica del Sud.L’objecte més destacat de la constel·lació és la galàxia de l’Escultor (NGC 253) que és una espiral barrada situada a 12 milions d’anys llum i que podem veure de perfil.

Al llarg de novembre Venus i Júpiter es veuran ben bé cap a l’oest poc després de la posta de Sol. Durant aquest mes s’aniran acostant fins que el dia 30 estaran ben a prop. La Lluna també participarà en aquest encontre i taparà el planeta Venus completament el dia 1 de desembre.I com a notícia planetària destacada podria anomenar el descobriment, fet per la sonda europea Mars Express, que Fobos, una de les dues llunes de Mart, no és més que una acumulació de residus.

Segueix …

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació d’Sculptor, l’Escultor. Va ser una de les 14 constel·lacions de l’hemisferi sud que introduí l’astrònom Nicolas-Louis de Lacaille des del seu observatori del Cap de Bona Esperança. A partir de l’estudi del cel austral (entre 1750 i 1754) escrigué més tard l’obra Coelum Australe Stelliferum. Primerament l’anomenà Estudi de l’Escultor però aquest nom no prosperà i després s’acurtà només a Escultor.

La constel·lació d’Sculptor no té estrelles brillants. Alfa Sculptoris, la principal, té magnitud 4,3. És a una zona del cel on podem trobar el pol sud de la nostra galàxia i, com que aquesta té forma de disc pla, en aquesta direcció no hi ha gas i pols galàctics que s’interposen en la nostra visió de l’univers. És per això que podem veure multitud de galàxies tènues i llunyanes. La més destacada és la galàxia de l’Escultor (NGC 253) que és una espiral barrada situada a 12 milions d’anys llum i que podem veure de perfil.

A la posta del Sol, mirant cap a l’oest, el planeta Venus es veurà ben bé durant tot el mes. Una mica més alt veurem el planeta Júpiter. Al llarg de novembre Venus i Júpiter s’aniran acostant fins que el dia 30 estaran ben a prop. La Lluna també participarà en aquest encontre i taparà el planeta Venus completament el dia 1 de desembre. Aquest fet, tan poc habitual, s’esdevindrà a les 16:50 hores. Serà per tant a ple dia i difícil de veure. L’eixida del planeta ocorrerà unes hores més tard, a les 18:17 hores, poc després de la posta del Sol.

La primera setmana del mes, poc abans de l’eixida del Sol i en direcció a l’est, podrem veure el planeta Mercuri molt a prop de l’horitzó. Després es deixarà de veure ja que s’aproximarà més a la nostra estrella.

A la matinada, mirant cap a l’est, podrem admirar el planeta dels anells, Saturn, que els pròxims mesos serà el més destacat del cel.

El 6 de novembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 13, i quart minvant el 19. El dia 27 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Mart continua sent notícia en aquesta secció. La sonda europea Mars Express ha pogut determinar acuradament la massa del satèl·lit marcià Fobos aproximant-se diverses vegades i mesurant la desviació gravitatòria causada per ell. Ha resultat ser molt poc massiu i poc dens. Sembla que Fobos no és un cos únic i sòlid sinó un aglomerat de residus còsmics de roques. Es creu que, fins i tot, pot estar ple de coves gegantines.

La imatge adjunta i en colors invertits representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de novembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de novembre 2008. Vàlid per al dia 1 de novembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Galaxia NGC 253 en infraroig. 2MASS Image Atlas. Imatge obtinguda com a part del Two Micron All Sky Survey (2MASS), un projecte conjunt de la University of Massachusetts i the Infrared Processing and Analysis Center/California Institute of Technology, finançat per the National Aeronautics and Space Administration (NASA) i the National Science Foundation (NSF).

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Nit marciana a Ca les Senyoretes

2
La nit es va presentar serena i sense núvols, malgrat algunes pessimistes previsions.

La Nit Marciana a Ca les Senyoretes del passat 11 de juliol va seguir el guió previst. A les 22 hores observació dels anells de Saturn i del minvant Mart. Després vingué el sopar i a les 24 hores xerrada marciana amb visió dels desolats paisatges marcians en visió 3D.

La resta de la nit va continuar amb l’observació del rei dels planetes, Júpiter i la seua cort simètrica de llunes, fins que la pujada de la humitat va entelar els telescopis i va fer cloure la nit cap a les 2 de la matinada.

Segueix …

El dia va ser pesat amb temperatures fregant els 40 graus a València. També, a Otos, capital dels rellotges de Sol i seu de Ca les Senyoretes, l’aire era calent.

Una hora abans de l’hora de l’encontre ja comence a muntar els telescopis. El cel és blau amb un poc de vent. El Sol ja no es veu des de la terrassa que mira al Sud, a la imponent serra de Benicadell. Prompte començarà a veure’s la conjunció dels planetes Saturn i Mars prop de Regulus, l’estel principal de Leo. Ara encara no.

Finalment es veuen. Estan prop de l’horitzó i només el públic primerenc podrà observar Saturn. Algú que va demanar veure’l cap a les 24 hores ja no va poder ser atés.

La Lluna és un objectiu més fàcil. Acaba d’arribar al quart minvant i es troba clar i dalt la serra. El telescopi reflector de 25 cm és l’admiració dels primers arribats al sopar. Marcelino Álvarez, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, també ha instal·lat el seu telescopi reflector i amb el màxim d’augments ja mostra els cràters de ben prop. Algun amb el pic central en primer pla i tot.

El meu telescopi ETX 125, una meravella d’òptica, em dona problemes d’alineació i me’n continuarà donant tota la nit. Tanmateix amb ell aconseguesc també veure la Lluna i mostrar-la als visitants que van prenent seient a taula.

A les 22:20 trau el cap, de darrere el Benicadell, tal com estava previst, el gegant dels planetes, Júpiter, envoltat de manera simètrica, com en una desfilada, per dos llunes a cada banda. Els últims soparistes arriben i després de mirar per l’ocular breument, s’asseuen. Aquest és el moment de deixar-ho i seure per gaudir del sopar d’Assumpció.

A la taula coincidesc amb coneguts i velles amistats, com Susi, que feia més de 20 anys que no veia. Amb l’activista cultural Pep Alminyana, que ens contà les darreres novetats de l’actuació de Paco Muñoz a Bocairent, sembla que l’última a la Vall d’Albaida. I a Àngel Canet, abnegat blocaire, a causa de la fractura digital entre les poblacions grans i les menudes sense accés a la banda ampla. Joan Olivares i jo mateix li proposem alguns avanços tecnològics per a solucionar el problema. A veure si algun d’ells li aprofita. O prompte deixarem de llegir els seus variats i interessants articles al seu bloc.

Són les 12 de la nit. Ara cal parlar de Mart, el motiu de la meua visita a Otos. El canó preparat i el powerpoint també. Faig un breu repàs històric a les característiques visuals i físiques de Mart. Aquest planeta, en molts aspectes tan semblants a la Terra que molts han pensat sempre que estava habitat per una civilització decadent, sobretot després de la “descoberta” dels canals marcians. Tothom pensava en un planeta sec en el que els transvasaments d’aigua provenint dels gels dels casquets polars cap a les zones temperades del planeta travessaven tot el planeta. El planeta ideal del senyor Camps! Tot això desaparegué amb la primera missió fotogràfica a Mart, la Mariner 9. Ni ciutats, ni canals ni mars marcians. Només un desert gèlid i sec. Un repàs furtiu a les missions passades i futures, una aturada al rellotge marcià ideat per Bill Nye i per Woodruff “Woody” Sullivan, conegut de Joan Olivares, per acabar amb la possibilitat de vida microbiana a Mart.

La visió 3D dels paisatges marcians on tothom portava les ulleres bicolors ens donà l’oportunitat de bones fotos dels assistents. Son tan familiars aquests paisatges de Mart, pensava. Semblen els pedregars de les comarques del sud del País, o del desert del Sàhara o d’Acatama.

Vaig conéixer Rafael Ferrandis, aficionat a la meteorologia i mantenidor de la web meteontinyent, l’oratge de la Vall d’Albaida a la xarxa. Parlem de possibles contactes amb un familiar meu també afeccionat a l’observació de l’atmosfera terrestre. Sempre he admirat aquests observadors pacients de la natura que dia rere dia van registrant milers de dades. Preveient l’oratge present però també contribuint a la cobertura global d’estacions a tot el món.

Després nova sessió d’observació amb Júpiter i la Lluna fins que la humitat començà a cobrir amb un tel de baf les lents i els tubs dels telescopis. Hora de marxar. Ja eren les 2 de la matinada i encara calia desmuntar-ho tot.

Foto: Alguns assistents mirant els paisatges desolats de Mart. Enric Marco
Fotos adjuntes: Observació, sopar i visió 3D de Mart. Enric Marco

Posta de Sol de Sant Jordi

2
Publicat el 23 d'abril de 2008

Ja fa uns dies que no m’ix cap tema interessant o amb bastant suc per comentar en aquest bloc. Però avui ha plogut una mica i s’ha manifestat la magnificència dels fenòmens naturals. Tot ha estat eixir de la faena i veure la magnífica posta de Sol . El Sol declinant enviava la seua llum en una cortina de rajos verticals de color salmó sobre la pantalla dels núvols. De vegades oblidem la bellesa del nostre planeta. Per  a mi, ha estat el meu regal de Sant Jordi.

Sempre m’han agradat els fenòmens de la natura. Des de ben xicotet he mirat els núvols, les tempestes i el moviment dels astres al cel nocturn. Al final vaig haver de triar estudiar els fenòmens del més amunt i dedicar-me a l’astronomia. Però la meua passió pel que passa ací encara dura. De fet la Terra no deixa de ser un altre planeta del sistema solar, el més important, almenys, per a nosaltres humans.

Recorde alguns estius a la platja, mirant com els rajos de les tempestes nocturnes il·luminen el cel sobre la mar i sobre tota la Valldigna. I aquell raig que caigué prop de l’ermita de Sant Llorenç i que vaig veure que començava a encendre la muntanya. Sort que al moment començà a ploure i només cremà un arbre.

Mirant el cel també ens deparà grans espectacles. Així tenim que el color del cel que canvia amb la posició del Sol, passant d’un blau intens al migdia a un roig o taronja a la posta.

Altres planetes tenen altres colors del cel. Si no tenen atmosfera el cel serà negre intens. Així li passà a Mercuri o a la Lluna.

Venus, per contra, té un color groc-taronja, segons revelaren les imatges de les sondes soviètiques Venera dels anys 80 del segle passat.

El color del cel marcià observat des de la seua superfície és força variable. Durant el dia el cel és roig-rosat però prop de l’eixida i posta del Sol  el cel és blau. Just el contari del que passa a la Terra. Mireu aquestes magnifiques fotos.

Avui, he gaudit en veure la bellesa de la nostra atmosfera, la nostra pell de poma. En eixir de la faena al campus de Burjassot he vist la magnífica posta de Sol . El Sol es trobava a l’horitzó i es veia per sota els núvols. El Sol declinant enviava una cortina de rajos verticals de llum de color salmó sobre la pantalla dels núvols. De vegades oblidem la bellesa del nostre planeta. Per  a mi, ha estat el meu regal de Sant Jordi.

Altre regal ha estat trobar-me una rosa a casa per a mi! Algú ha pensat en mi.

Foto: Posta de Sol a Burjassot, el dia de Sant Jordi de 2008

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Els planetes, un passeig poètico-científic pel Sistema Solar

1

Planetes-Sobel

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Mercuri, Mart i Júpiter formen un trio

0

A partir de demà matí, abans de la sortida del Sol, cap a les 7:30 i durant un quants dies, podrem gaudir d’un insòlit encontre planetari aparent.

Els planetes es mouen al voltant del Sol en la seua pròpia òrbita. Vistos des de la Terra és normal, per tant, que els puguem veure en diversos llocs al cel, en la zona del zodíac, al llarg de l’any. La casualitat, i les lleis de Kepler, han fet que la majoria d’ells es troben ara, vistos des de la Terra, aproximadament en la direcció del Sol. Això els fa difícilment observables ja que la lluïssor de la nostra estrella ens impossibilita la seua visió.

Com es troben agrupats, vistos de la Terra, és normal que formen el que els astrònoms anomenen una conjunció, un encontre aparent en el que les línies de visió a cadascun dels planetes semblen convergir en una zona petita del cel.

Demà Júpiter, Mart i Mercuri, confluiran dins d’una zona de només un grau de diàmetre. Això és l’equivalent al diàmetre de dues llunes plenes.

Els pròxims dies l’encontre continuarà encara que els planetes aniran separant-se. Aquest encontre ja estava previst al meu darrer apunt referit als objectes visibles del mes de desembre, encara que el preveia a partir del dia 11, un petit error. Els diversos programes de simulació que utilitze, com per exemple el gratuït i amb versió catalana Cartes du Ciel ho mostren clarament. Ara no calen els càlculs de cap persona concreta per saber els pròxims esdeveniments astronòmics com ara Jens Meeus, d’altra banda astrònom molt reconegut per la seua vàlua en la creació d’algoritmes de càlculs de posicions planetàries. Qualsevol persona pot baixar-se els programes d’interés de la xarxa i, amb un poc de coneixement, calcular-se les efemèrides.

I de l’encontre que us haig de dir?

Primerament la informació que presenta Vilaweb en portada no dóna correctament l’hora de la vista del fenomen. A dos quart de set (6:30) el planeta Júpiter encara no ha eixit. Ho farà a les 7:00, així que l’encontre serà observable cap a les 7:30 en direcció cap al sud-est quan els planetes hagen assolit alguna alçada. Donat que el Sol eixirà a les 8:11, l’observació es realitzarà entre les primeres llums del dia, amb aquella claror que ens diu que el Sol ja no està massa lluny d’eixir.

A més Mart és molt dèbil actualment a causa de la seua llunyania a la Terra. Ara es troba a 2.47 ua (1 ua = 1 unitat astronòmica = 150 milions de km) de nosaltres i a uns 20 min 32 segons llum. La seua magnitud serà d’1.5 així que serà difícil veure’l entre les primeres llums del dia. Per això serà millor agafar uns prismàtics i buscar-lo.

I es diu que serà el millor encontre d’ací al 2050. La veritat és que l’assumpte no desperta grans passions en la comunitat astronòmica. Com a molt l’interés principal serà l’ocasió de mostrar al gran públic que es troba allunyat de l’observació dels fenòmens naturals que els planetes són visibles a ull nu i que els pròxims dies en podran veure tres d’una sola ullada.

Els astròlegs, com sempre han dit la seua.
Aquesta combinació d’alta energia fomentarà molta activitat a tots els nivells, especialment el militar però també en el front diplomàtic. Compte amb els accidents! Gràcies a Javier Armentia que ho comenta al seu magnífic bloc.

Que ho gaudiu però sobretot abrigueu-vos que sembla que ja han arribat les nits fredes.