Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Mart

El cel de febrer de 2019

0

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Febrer 4 22 04
Quart creixent Febrer 12 23 26
Lluna plena Febrer 19 16 53
Quart minvant Febrer 26 12 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre de 2018

0

La Terra avança inexorable al voltant del Sol pels camins marcats per la gravitació. Aquest gir constant ja ha fet el ple i ens porta al final de l’any. Un any que acaba quan el món sembla anar enrere amb injustícies allà on et gires.

El cel nocturn, però, allà on no ens han furtat les estrelles, continua igual de bell i fascinant. La seua observació atenta ens recorda els nostres orígens en el si de les estrelles.

El cel de desembre és un dels més interessants de l’any. A banda del conjunt espectacular format per la constel·lació d’Orió amb la seua nebulosa i el cinturó, el Taure, amb l’estel roig Aldebaran i el cúmul de les Híades, el Ca Menor i Sírius, l’estel més brillant del cel, també trobarem els Bessons, el Cranc i Auriga, tots amb els seus cúmuls sorprenents i nebuloses majestuoses sobre el camí brillant de la Via Làctia.

Durant aquest mes de desembre, de tots els planetes visibles, només Mart ho serà a hores vespertines. Després de la posta del Sol, el planeta roig es trobarà alt al cel en direcció al Sud. Durant la primera part de la nit, en pondre’s cap a les 23 h. podrem encara presenciar el seu aspecte rogenc.

Per observar els altres planetes caldrà matinar o passar tota la nit al ras. El planeta més espectacular a hores d’ara és Venus. Actualment ben separat del Sol, serà visible a l’horitzó sud-est 3 hores abans de l’eixida del Sol. La visió del planeta serà grandiosa a l’alba quan comencen les primeres llums del Sol mentre el foc brillant de Venus es resisteix a apagar-se. La matinada del dia 4 de desembre una lluna minvant se situarà al seu costat sota la mirada vigilant de l’estrella Spica de la constel·lació de Virgo.

Serà la matinada següent, el 5 de desembre, quan mirant a l’est poc abans de l’alba, un bocí encara més petit de lluna minvant se situe dalt i a la dreta de Mercuri, un astre, la proximitat aparent al Sol el fa ben difícil d’observar.

Finalment, cap a la meitat del mes de desembre, Júpiter, el planeta gegant, tornarà a ser visible en la lluïssor solar matinal després d’haver transitat per darrere del Sol. Com un regal per acomiadar la tardor, Mercuri i Júpiter s’aproximaran a menys d’un grau (com unes dues llunes plenes) cap a les 7 de la matinada del 21 de desembre.

I és que aquest mateix dia, 21 de desembre, a les 23:23 h. el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador. Serà el moment del solstici d’hivern i el dia amb menys hores de llum de l’any ja que l’arc recorregut al cel serà el més petit de l’any.

 

Moviment del cometa Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml

El cel de desembre d’enguany tindrà una visita inesperada. El petit i molt actiu cometa 46P/Wirtanen s’aproxima a la Terra i ja es visible amb prismàtics i a ull nu des de llocs foscos. El 16 de desembre aquest objecte composat per gels de diversa composició (aigua, diòxid de carboni, nitrogen, …..) i roques i d’un quilòmetre de grandària se situarà ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades, trobant-se aleshores a només 11,5 milions de quilòmetres de la Terra. Serà ben fàcil trobar-lo. Ara les fotografies ens el mostren  com un objecte gasós de color verdós causat pel carboni diatòmic i amb una grandària aparent tan gran com dues llunes plenes. La brillantor del cometa augmentarà a mesura que passen els dies i segur que ens donarà sorpreses. El cometa Wirtanen, que té un periode orbital de 5,4 anys, va ser el primer objectiu de la sonda Rosetta allà per l’any 2000. Tanmateix el retard en l’execució d’alguns components de la nau foren la causa que es busqués un cometa més assequible que resultà ser el famós 67P/Chuyrumov-Gerasimenko.

Podeu trobar més informació sobre el cometa en la web de Pepe Chambó: Cometografía i algunes cartes celestes en Sky Tools Chart. Continuaré informant.

Desembre és també el mes de la pluja de meteors dels Gemínids. Les nits del 13 i 14 de desembre serà quan la pluja estarà més activa amb 120 meteors/hora si les condicions són optimes.  Els meteors d’aquesta pluja semblen venir del radiant de la constel·lació dels Bessons (d’aquí el seu nom).

Finalment destacar dues notícies relacionades amb l’exploració espacial del Sistema Solar. El 26 de novembre passat arribà a Mart la nau Insight de la NASA amb la missió d’estudiar l’interior del planeta. Per fer-ho disposa d’un trepant que perforarà la superfície i d’un sismòmetre ultrasensible per detectar els possibles sismes marcians i, a partir d’ells, determinar les capes interiors.

I per acabar caldria parlar de la nau New Horizons. Després de dos anys i mig del seu pas per Plutó, la nau arribarà l’1 de gener de 2019 a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, un objecte del Cinturó de Kuiper. Ja en parlarem més endavant d’aquesta nova aventura del petit robot viatger.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Desembre 7 08 20
Quart creixent Desembre 15 12 49
Lluna plena Desembre 22 18 49
Quart minvant Desembre 29 10 34

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Cometa 67P/Wirtanen amb el (RC)200/1.635 mm des de l’Observatori La Cambra. Joanma Bullón, amb permís.
2.-3-4-5 Simulacions del cel. Stellarium
6.- Moviment del cometa 67P/Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml
7.- Recreació de l’arribada de New Horizons a Ultima Thule l’1 de gener de 2019. NASA.

El cel d’octubre de 2018

2

Torna l’octubre, un nou curs comença i tot retorna com si fórem dins d’un immens bucle còsmic que sembla que ens porte al mateix lloc. Les belles constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja van ocupant el seu lloc a la matinada preparades per fer el salt a les hores més vespertines. Alguns planetes, per contra, s’estan amagant per complir els mandats de les lleis de Kepler i no tornaran fins l’any que ve.

Tanmateix l’astronàutica japonesa ens ha donat aquests dies una gran alegria. La sonda japonesa Hayabusa 2, en òrbita actualment al voltant de l’asteroide Ryugu, ha aconseguit desplegar els dos rovers MINERVAII-1, que han aterrat en la superfície i han començat a retransmetre imatges impactants.

La bella configuració estival de planetes que hem gaudit els darrers mesos s’acabarà d’esvair aquest mes. Venus és ja difícilment visible en la lluïssor de la posta del Sol mentre que Júpiter només serà visible durant unes hores. Els reis de la nit seran Saturn i Mart que faran el delit dels observadors.

Venus, el planeta bessó de la Terra, deixarà de veure’s ben aviat en pondre’s el Sol. Mirant cap al sud-oest, i situat a només 5º d’altura, els que pugueu gaudir d’un horitzó lliure d’obstacle el podreu veure els primers vespres del mes a partir de les 20:00 i només durant 15 minuts. Sort.

De dreta a esquerra, Júpiter en Balança, Saturn en Sagitari i Mart en Capricorni.

Júpiter, per contra, encara serà fàcilment observable. Mirant cap al sud-oest i durant la primera quinzena del mes, encara podrem admirar el planeta gegant i, si teniu un telescopi, veure les bandes de núvols i el ball incessant de les seues llunes. La nit de l’11 d’octubre una fina lluna de 2 dies s’hi situarà al seu costat, cosa que permetrà la seua identificació.

Lluna prop de Saturn, mentre que Mart en troba en Capricorni.

Saturn, situat en la constel·lació de Sagitari, es troba cap al sud i ben alt en pondre’s el Sol. Serà, per tant, un objecte fàcilment observable, i que l’ús d’un telescopi permetrà descobrir tota la seua bellesa anular. La nit del 14 al 15 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi acostarà a només 1,8º, cosa interessant s’hi volem fer una bella fotografia conjunta.

De dreta a esquerra: Saturn i Mart al costat de la Lluna.

Mart, de moment, continua ben brillant al cel. Situat en la constel·lació de Capricorni, el planeta és l’objecte més vistós actualment al cel. De color roig encés, és explorat per diverses naus en òrbita i per alguns robots en la superfície com el poderós Curiosity. I cap al planeta tenim el mòdul de descens robòtic Insight de la NASA que hi arribarà a finals del mes que ve. El 18 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi situarà ben prop.

Si el mes passat us recomanava descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari, aquest mes podem buscar el segon més allunyat, Urà.

Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació de la Ballena i Peixos si mirem cap a l’est.  El planeta Urà, d’un color blau-verdós, estarà en oposició, el punt més proper a la Terra, el 23 d’octubre i localitzat prop de l’estel ο Psc. Situat, per tant, a 180º de la direcció solar, la seua cara estarà totalment il·luminada pel Sol, serà més brillant que en qualsevol altra època de l’any i estarà visible durant tota la nit. Aquest és el millor moment per veure Urà. Tanmateix el 23, la Lluna estarà quasi plena i ben prop del planeta, per la qual cosa serà millor tractar de veure’l uns dies abans o després. Però, clar, encara que podrà ser visible des de llocs foscos a ull nu com una dèbil “estrella” de magnitud 6, ja al límit de la visió, l’ús d’un telescopi ens el mostrarà només com un petit punt blau-verdós, a causa de la gran distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Octubre 2 11 45
Lluna nova Octubre 9 05 47
Quart creixent Octubre 16 20 02
Lluna plena Octubre 24 18 45
Quart minvant Octubre 31 18 40

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Una lluna minvant sobre el Mercat Central de València. 29 de setembre 2018 a les 00:30. Enric Marco.
2-5. A partir del programa Stellarium.

El cel de setembre de 2018

0

El mes de setembre comença i amb ell l’estiu fa la davallada final cap a la tardor. El mes d’agost no ens ha donat massa alegries des del punt de vista astronòmic ja que poques han estat les nits serenes, clares i lliures de la molesta presència de núvols.

Mentrestant les constel·lacions estiuenques de l’Escorpí, Sagitari i Cigne van deixant passar progressivament les constel·lacions tardorals de l’Aquari i els Peixos.

Tanmateix setembre també ens té preparat sorpreses. Els planetes que ens han acompanyat aquests mesos continuen al cel durant el mes. Només Venus ja és difícilment visible al cel del capvespre. Neptú, amb ajuda instrumental, agafarà el seu lloc al panell d’objectes visibles.

Com ja he dit, Venus ens deixa. El planeta encara brillarà cap a l’oest durant una hora després de la posta del Sol els primers dies del mes al costat de l’estrella Spica de la constel·lació de la Verge. La primera quinzena del mes encara el podrem veure, però més endavant s’haurà endinsat tant en la zona pròxima al Sol que la brillantor solar farà impossible la seua observació. Haurem d’esperar a l’any que ve per tornar-lo a veure al capvespre.

Júpiter, el gegant planetari, encara és ben brillant al cel en la constel·lació de Balança després de la posta del Sol. Però, com Venus, també està ben baix a l’horitzó i  no romandrà gaire temps més al cel del capvespre. Al final del mes s’endinsarà definitivament també en les lluïssors del Sol del capvespre. Les vesprades-nits dels 12 i 13 de setembre una Lluna creixent com una tallada fina de meló se situarà entre els planetes Venus i Saturn, cosa que permetrà fàcilment la seua identificació.

Saturn i Mart, que estaran situats en les constel·lacions de Sagitari i Capricorni respectivament, seran observables durant la primera part de la nit. A la matinada, a mesura que avancen el mes ja deixaran de ser visibles, engolits per l’horitzó oest. La nit del 17 al 18 de setembre una lluna creixent se situarà a només 2 graus (la grandària d’unes 4 llunes plenes) del planeta Saturn. Una bona oportunitat per fer-los fotografies.

 

Mart és actualment el planeta més brillant del cel. De color roig encés destaca ben clarament en el cel vespertí si mirem cap al sud-est. La proximitat a la Terra afavoreix la vista encara que l’observació telescòpica amb instruments menuts no mostra grans detalls del seu aspecte, mig esborrat per una tempesta d’arena que dura mesos i que sembla que arriba a la seua fi. La nit del 19 de setembre una lluna més que creixent es situarà a la seua dreta.

Aquest mes podrem, a més a més, descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari. Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació si mirem cap al sud-est. El planeta estarà en oposició al Sol el pròxim 7 de setembre i, per tant, al punt més pròxim a la Terra. Aquests mesos de setembre i octubre seran uns bons moments per tractar d’observar-lo amb l’ajuda òptica d’uns prismàtics o d’un telescopi menut. Amb una magnitud de 7.9 és un objecte fàcilment assolible encara que amb un disc de  només 3.7 segons d’arc.

Finalment recordar que l’estiu acabarà el 23 de setembre. A les 03:54:07 el Sol travessarà l’equador celeste i la tardor començarà. Serà el dia de l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Setembre 3 04 37
Lluna nova Setembre 9 08 01
Quart creixent Setembre 17 01 14
Lluna plena Setembre 25 04 42

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart i Saturn des de Ziga, la Vall del Baztan,  27 d’agost 2018. Enric Marco.
2-6. A partir del programa Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

El cel d’agost de 2018

1
Publicat el 1 d'agost de 2018

Ja som al pic de l’estiu. El calor d’aquests dies i dels que vindran son molestos de dia però permeten que puguem passar més estona a les nits observant l’univers, sobretot si tenim l’oportunitat de fugir de les ciutats contaminades lumínicament i podem gaudir d’un cel nocturn impol·lut, tal com els humans l’hem fet durant milers d’anys.

I és que aquest agost serà espectacular, astronòmicament parlant. És el mes de la pluja dels Perseids però també tindrem la sort de veure la majoria dels planetes en el cel del capvespre.

Passada la ressaca de l’eclipsi de Lluna passat que ens recordà els nostres lligams amb l’Univers, cal tornar a mirar el cel amb ulls d’observador aficionat o ocasional.

Les constel·lacions estiuenques ja han desplegats totes les seues belleses davant dels ulls dels humans. L’Escorpí, amb la seua forma ondulant, domina l’horitzó sud en fer-se de nit. L’ull rogenc del monstre, Antares (Anti-Ares), recorda el color del planeta Mart. A la cua, prop de l’agulló, llueix una brillantor dèbil, el cúmul de Ptolomeu, al fet que aquest astrònom alexandrí va ser el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC.

També és el temps del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Els planetes continuen donant un espectacle fascinant aquest estiu. Poc després de la posta de Sol, la majoria dels planetes seran visibles. Si mirem des de l’oest cap a l’est distingirem: Venus cap a l’oest, Júpiter al sud-oest, Saturn al sud i Mart, roig com un titot, cap al sud-est. La nit del 14 al 15 d’agost un fi tall de Lluna s’afegirà a la performance celeste. Adjunte imatge simulada del programa Stellarium. Punxeu la imatge per veure-la més gran.

Planetes visibles després de la posta de Sol del 14 d’agost. Punxa la imatge per veure-ho més gran.

Donat que els planetes giren al voltant del Sol en òrbites molt poc inclinades respecte a l’òrbita de la Terra, l’anomenada eclíptica, al cel els planetes realment dibuixen aproximadament aquest camí. Però clar, com que nosaltres viatgem sobre la Terra el que veiem és el moviment del Sol al nostre voltant al llarg de l’any. Per tant, l’eclíptica és també el camí anual del Sol, i la línia on es produeixen els eclipsis, quan es creua la Lluna pel mig.

Venus encara és l’astre més brillant del capvespre, ara en competència amb Mart. És l’astre que es veu només en pondre el Sol si mireu cap a l’oest. El 17 d’agost estarà en la màxima elongació oriental, a 45,9º del Sol, la màxima separació aparent de la direcció solar. Encara que estarà a només 10º d’altura respecte de l’horitzó, serà visible durant una 1 hora i quart abans que s’amague. Aquests dies l’observació amb un telescopi menut serà suficient per veure que el planeta presenta una fase en quart creixent. Venus té fases com la Lluna, un fet que descobrí Galileo Galilei i li confirmà que la Terra gira al voltant del Sol. A partir del 17 Venus tornarà a aproximar-se al Sol i la brillantor serà cap vegada més feble.

A Júpiter, el rei dels planetes, emmarcat entre els estels Spica de la Verge i Antares de l’Escorpí, el podreu trobar cap al sud-est en fer-se fosc. Un telescopi menut ja us mostrarà les bandes de núvols i el ball constant de les llunes. La nit del 17 d’agost una lluna creixent se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Saturn, en la constel·lació de Sagitari, es troba actualment enmig de la Via Làctia. Situat cap al sud, poc després de la posta del Sol, un telescopi permetrà que admireu els seus anells i algun satèl·lit i tot, com ara la interessant lluna Tità.

Finalment Mart, cap al sud-est, és ara mateix l’astre més brillant, amb permís de Venus. En oposició i, en el punt més pròxim a la Terra, es troba actualment a només 58 milions de quilòmetres. El poguéreu veure prop de la Lluna eclipsada el passat 27 de juliol. Un telescopi mostrarà els casquets polars i algun tret característic com la regió muntanyenca i volcànica de Tharsis. Tanmateix la gran tempesta de pols que sofreix el planeta des de fa uns mesos està dificultant l’observació nítida del planeta. I, encara que està ben prop de la Terra, no s’arribarà a veure tan gran com la Terra. D’això ja en vaig parlar fa un temps.

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany pot ser un bon any per observar molts Perseids. Serà lluna nova dos dies abans i, per tant, el cel serà lliure de llums. Això sí, cal fugir en cerca de cels nocturns impol·luts com ara, per exemple, el Montsec a Catalunya o l’Alto Túria als Serrans, al País Valencià.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Agost 4 20 18
Lluna nova Agost 11 11 58
Quart creixent Agost 18 09 49
Lluna plena Agost 26 13 56

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La imatge del planeta Neptú a l’esquerra va ser obtinguda durant la prova del mode d’òptica adaptativa del camp Narrow-Field de l’instrument MUSE en el Very Large Telescope d’ESO a Xile. La imatge de la dreta és una imatge comparable del Telescopi espacial Hubble de la NASA / ESA. Tingueu en compte que les dues imatges no es van prendre al mateix temps, així que no mostren trets superficials idèntics. ESO/P. Weilbacher (AIP)/NASA, ESA, i M.H. Wong i J. Tollefson (UC Berkeley)
2-5.- Simulacions d’Stellarium
6.- Simulació del radiant dels Perseids.

El cel de juliol de 2018

0

El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.

Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.

Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….

Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.

Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.

Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.

A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.

Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica,  passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Juliol 6 09 51
Lluna nova Juliol 13 04 48
Quart creixent Juliol 19 21 52
Lluna plena Juliol 27 22 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.

El cel d’abril de 2018

0

La primavera ja ha començat i l’oratge sembla més estable. Tenim pluges, vent i neu a cotes altes com toca en aquesta estació. El temps no s’atura i el seu pas es nota en el canvi de les constel·lacions al cel nocturn. Les de l’hivern ja ens deixen per l’oest mentre que les típiques estiuenques ja guaiten per omplir l’espai deixat per les estrelles fugisseres.

I com a part d’aquest canvis que ja intuïm, apareix finalment Júpiter, el rei dels planetes, per a gaudi de tots en la primera part de la nit. Un Júpiter radiant, feliç de mostrar el seus secrets més íntims als humans mitjançant la nau Juno que la ronda des de fa un temps.

I, és que, encara tímidament, els planetes comencen a mostrar-se de manera més fàcil en la primera part de la nit. Venus i Júpiter ja els podrem admirar aquest mes abans de la mitjanit, mentre que per veure Saturn caldrà esperar fins el juny.

A la posta de Sol, cap a l’oest, ja podem veure des de fa setmanes el brillant planeta Venus. En amagar-se l’astre solar, encara hauran de passar uns minuts per apreciar el punt refulgent del planeta de la deessa de la bellesa. Però en fer-se més i més fosc el veureu cada cop més brillant però cada vegada més prop de l’horitzó. Tanmateix a mesura que passen els dies se separarà més del Sol i, per tant, el temps de visibilitat augmentarà. Com es veu a la figura adjunta, el dia 19 (i els anteriors 17 i 18) compartirà la direcció de l’Oest amb un tall de Lluna creixent ben petit.

Júpiter, com he dit abans, finalment es dignarà a aparèixer en el cel vespertí. Això no serà, però, fins els darrers dies del mes. Busqueu un lloc sense obstacles cap a l’est i espereu que isca acompanyada de la Lluna plena el 30 d’abril. Un duet digne d’una foto conjunta.

Per a veure els altres planetes caldrà matinar ja que s’han de veure unes hores abans de l’eixida del Sol mirant cap a l’est i sud-est.

Un esdeveniment interessant serà l’encontre pròxim (conjunció en la terminologia astronòmica) entre els planetes Mart i Saturn. Els astres es troben actualment sobre la constel·lació de Sagitari i la nit del 2 al 3 d’abril se situaran només a una distància angular de 1,3º, una mica més que dues llunes plenes. Si se’ls mireu cap a les 6 del matí del 3 d’abril podreu admirar l’encontre però també la constel·lació estiuenca de l’Escorpí situat a la dreta.

Mart és un planeta inquiet i no para en torreta. A causa de la proximitat a la Terra, el moviment en l’òrbita és molt evident. A llarg dels dies d’abril, s’anirà separant de Saturn i acostant-se al Sol. A més, la matinada del dia 7, per exemple, la Lluna s’afegirà a l’espectacle i formarà un trio recte amb els dos planetes ja separats.

Però Mart no s’aturarà. De mica en mica deixarà la constel·lació de Sagitari per buscar la de Capricorn.

I ja al final de mes tindrem la presència del petit planeta Mercuri que assolirà aquests dies la màxima separació angular del Sol. Uns minuts abans de l’eixida del Sol, just cap a l’est i entre les primeres lluïssors del cel matutí, podrem veure el que sembla una petita estrella. És el planeta Mercuri.

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Abril 8 09 18
Lluna nova Abril 16 03 57
Quart creixent Abril 22 23 45
Lluna plena Abril 30 02 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Juno va prendre aquesta imatge de núvols acolorits i turbulents a l’hemisferi nord de Júpiter el 16 de desembre de 2017 des de  13345 quilòmetres per sobre dels núvols alts de Júpiter. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS / Gerald Eichstädt / Seán Doran.
2-6. Del programa Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

Falcon Heavy: el somni d’Elon Musk s’enlaira

0

El Falcon Heavy de la companyia SpaceX es va enlairar sense problemes dimarts passat, 6 de febrer de 2018, portant com a càrrega útil el cotxe particular d’Elon Musk, un Tesla Roadster.

Amb un retràs d’uns quants anys, la joia de la corona de la companyia SpaceX finalment s’enlairà de la base de Cap Canaveral a Florida, just en la mateixa rampa de llançament 39A de la qual es llançaren els Saturn V que portaren la nostra espècie a trepitjar la Lluna.

L’expectativa d’assistir a un esdeveniment històric es va complir. Milers de persones van seguir on-line l’enlairament del coet que ha de permetre, potser, (o serà només un pas més) tornar a trepitjar la Lluna o a arribar a Mart d’aquí a una desena d’anys. L’espectacle no va decebre. Un enlairament perfecte, una recuperació dels coets auxiliars espectaculars, una posada en escena sublim. Perquè l’anunci publicitari de la companyia SpaceX va ser impecable.

Podeu seguir tot el procés del llançament en el vídeo adjunt. Dura uns 34 minuts complet però us recomane veure’l a partir del minut 20, just uns moments abans de l’enlairament. Si encara no l’heu vist, no us decebrà. Fixeu-vos sobretot en l’enlairament, quan 27 motors Merlin 1D s’engegen al mateix temps, en l’instant en que els coets auxiliars (boosters) se separen i tornen a la base. Aneu mirant la velocitat que va adquirint la nau i l’altura als pocs segons.

Finalment el motor de l’última etapa s’engega, i una càmera mostra com la tovera es posar al roig viu. El moment culminant arriba quan la còfia que cobreix la càrrega útil s’obre i deixa a la vista un cotxe roig amb la Terra de decorat.

Un dels fets més espectaculars, però, va ser la separació i l’aterratge simultani dels boosters a només 8 minuts del llançament. Uns coets reciclats que ja havien estat utilitzats en una missió anterior. Una visió que recordava una pel·lícula de ciència ficció russa de fa molts anys. Però era ben real. Tanmateix l’etapa central que havia de retornar 21 segons més tard a la plataforma Of Course I Still Love You enmig de l’Atlàntic no va posar en marxa dos dels tres retrocoets i es va estavellar al mar. Aquest va ser l’únic incident destacable d’un esdeveniment històric molt remarcable.

Als 8 minuts de l’enlairament la càrrega útil ja estava en òrbita terrestre. I quina càrrega!  el Tesla Roadster, el cotxe particular d’Elon Musk, conduit per un maniquí al qual han anomenat Starman i vestit amb un tratge de pressió que es vol usar en futurs vols tripulats. A més a més, Starman viatja amb alguns suplements com ara la saga La Fundació d’Isaac Asimov, gravada en un Arch  “un dispositiu d’emmagatzematge òptic 5D” capaç de resistir durant milions d’anys les dures condicions de l’espai. l tot acompanyat per la música espacial de David Bowie, Life on Mars? i Starman.

El Tesla Roadster va ser l’única càrrega útil d’un coet que pot transportar fins a 64 tones, és a dir la massa de tres autobusos dels grans, o una massa superior a un avió Boing 737 carregat de passatgers, tripulants, equipatge i combustible. S’hagués pogut aprofitar l’avinentesa per pujar un gran satèl·lit però el risc real d’un fracàs en el primer test del Falcon Heavy va fer que l’equip només enviara el cotxe del cap de SpaceX.

I quina és la destinació d’aquest cotxe satèl·lit?  El Roadster, enganxat a la segona etapa, se situà primerament en una òrbita el·líptica de 180 x 6.951 quilòmetres respecte al centre de la Terra. Cinc hores i mitja després la segona etapa engegà els motors i s’injectà en una trajectòria d’escapament en direcció a Mart. Aquesta era, tanmateix la primera intenció. Ara sembla que s’arribarà més lluny. Starman arribarà a veure, amb sort, algun dels objectes del cinturó d’asteroides. Però això serà d’ací a uns mesos.

S’ha parlat molt de la grandària i potència del Falcon Heavy respecte al Saturn V. Realment el coet que portà els astronautes a la Lluna era molt més gran i amb més capacitat de càrrega. Aquesta nova carrera pels grans transportadors de càrrega a l’espai només ha començat. SpaceX projecta un coet encara més gran, el Big Falcon Rocket, aquest sí, molt més gran que el mític Saturn V.

I un fet interessant és que el coet Falcon Heavy només costa 90 milions de dòlars, un preu molt econòmic que el farà molt competitiu en el mercat dels llançadors comercials. Això ho ha aconseguit amb l’experiència adquirida en la reutilització dels coets auxiliars i principals. Una nova era de l’astronàutica comença.

Finalment destacar que el Tesla Roadster en el seu camí cap al cinturó d’asteroides ja ha estat captat per diversos astrònoms amb els seus telescopis. De fet es tracta del mateix sistema per captar asteroides pròxims a la Terra. Fa dos dies i des de  Puertollano, el Centro de Vigilancia Espacial de Elecnor Deimos ha obtingut imatges del cotxe, ara només un punt de llum al cel. La variabilitat del punt lluminós fa pensar que l’objecte està rotant. Potser encara el podrem seguir una setmana més fins que siga massa dèbil per detectar-lo.

Més informació:
El Falcon Heavy surca los cielos, Eureka, bloc de Daniel Marín.

Imatges: SpaceX

El cel de febrer de 2018

0

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

El cel de gener de 2018

3
Publicat el 1 de gener de 2018

Comença un any nou ple de bon desitjos que esperem que es complesquen.

El cel de l’hivern es deixa veure entre núvols passant i un estiuet fora de temporada. Un oratge que si bé és molt adequat per a l’observació del cel nocturn ens recorda que ja vivim el canvi climàtic.

El firmament d’aquest mes està presidit per la bella constel·lació d’Orió, emmarcada entre les constel·lacions amigues de Taure, Can Major i Menor i els Bessons. L’estel més brillant del cel, Sírius, ha presidit des del sud totes les festes del canvi d’any, la veurem baixa a l’horitzó però ben present.

Acabades les festes del cap d’any, les festes del cel, però, continuen. Avui mateix, dia 1 de gener, a les 22:54, la Lluna assolirà el punt de major aproximació a la Terra, l’apogeu, situant-se a només a 356565 km del centre del nostre planeta. I com que la Lluna farà el ple a les 3:24 h de la matinada del dia 2, només unes 4 hores i mitja després, aquesta mateixa nit tindrem la primera Superlluna de l’any. Sempre és bonic mirar la Lluna i més si la veiem una mica més gran.

A més a més al gener del 2018 tindrem dues llunes plenes. Això no té res d’extraordinari ja que, com que el mes lunar dura uns ~29.53 dies, si tenim una lluna plena el primer dia de mes, la segona lluna plena podrà caure als últims dies del mes, i més si és de 31 dies, com ho és gener.

Aquest mes encara no podrem gaudir de la presència dels planetes en la primera part de la nit. Cap planeta brillant serà visible en les primeres hores després de la posta del Sol. Per veure els planetes caldrà matinar ja que Júpiter, Mart, Saturn i Mercuri seran visibles mirant cap a l’est o sud-est, poques hores abans de l’eixida del Sol.

Les primeres hores del 7 de gener Júpiter i Mart es trobaran en conjunció, arribant en les següents hores, ja de dia,  a aproximar-se fins a 0,2° un de l’altre, una grandària aparent menor que la Lluna plena.

Uns dies més tard, el 13 de gener, seran els planetes Saturn i Mercuri els que es trobaran ben junts, ben prop de l’horitzó. Una Lluna ben prima es situarà una mica més amunt al mig d’un línia imaginaria que uneix aquesta parella amb els planetes Júpiter i Mart que podem trobar a la constel·lació de la Balança.

Durant els últims dies del mes l’alineació dels planetes Júpiter, Mart i Saturn seran l’espectacle de les matinades mentre l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, farà encara més bonica la geometria celeste.

I, per acabar una nova curiosa. Com cada principi de gener, el dia 3, la Terra es trobarà en el periheli, el punt de màxima aproximació al Sol. En aquest moment serem a només 147 492 000 km de la nostra estrella. És a dir, que en ple hivern ens trobem més prop del Sol que en estiu!. El que realment causa les estacions és la inclinació de la Terra, no la variació de la distància Terra-Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Gener 2 03 24
Quart minvant Gener 8 23 25
Lluna nova Gener 17 03 17
Quart creixent Gener 24 23 20
Lluna plena Gener 31 14 27

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La Terra i la Lluna es veu a través dels anells de Saturn el 12 d’abril de 2017. Abans que Cassini fos destruïda, va mirar entre els anells de Saturn i va trobar dos objectes familiars: la Terra i la seua lluna. NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute.

2-4. Captures de pantalla d’Stellarium.

Al Fòrum de Debat de Vic: de la Terra a Plutó i més enllà

0
Publicat el 10 de juny de 2016

P6030186-800x600Torne a Vic. Aquesta vegada no hi vaig per assistir a la sempre interessant Jornada d’Història de l’Astronomia i Meteorologia sinó que ara és el Fòrum de Debats de Vic qui ha tingut l’amabilitat de convidar-me.

I és que el passat divendres, 3 de juny, la meua xerrada: De la Terra a Plutó i més enllà, va cloure el cicle de debats oberts d’aquest curs, després d’una introducció ben amable de l’amic Josep Selva.

2016_06_03_Enric_Marco_De_la_Terra_a_PlutoEntre el públic atent, poc acostumat a escoltar xarrades de ciència, segons em van comentar, estaven alguns dels amics de +Vilaweb. A part de Josep Selva, que li va tocar presentar-me, la Belén de Madrid i la Roser Giner també van vindre per veure que contava. Espere que s’ho passaren bé.

Al llarg de la meua xarrada vaig fer un recorregut sobre alguns dels fets centrals de la revolució del coneixement dels darrers anys sobre el Sistema Solar. Els instruments com el Telescopi Espacial Hubble, els satèl·lits astronòmics o les sondes planetàries han redefinit la nostra manera de veure el nostre entorn més pròxim del Cosmos.

Forum_Debats01sVaig començar parlant sobre l’asteroide Ceres que amb les misterioses taques blanques i els probables criovolcans revelen segurament un mar interior. Vaig seguir amb el misteri del metà a Mart i la seua relació a una suposada vida bacteriana marciana (o no) per continuar amb l’exploració recent de Plutó i de les seues llunes. El recorregut pel sistema solar va fer parada al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko on arribà l’estiu del 2014 la sonda europea Rosetta. La descoberta de nombroses molècules orgàniques en aquest cos celeste suggereixen que el bombardeig cometari d’aquest material en la Terra primitiva segurament va enriquir la sopa primordial i afavorí l’origen de la vida terrestre.

Forum_Debats02sVaig cloure la xarrada amb una vista ràpida sobre un tema de màxima actualitat com és la detecció de les ones gravitatòries i el seu interés per conéixer objectes tan estranys com són els forats negres.

Forum_Debats03s2Tots aquests descobriments realitzat en els darrers dos anys ens han canviat la nostra percepció del Sistema Solar i també de l’Univers, després de dècades de planificació, viatges per l’espai i de la construcció de grans equipaments científics.

L’intens debat amb el públic es va centrar en les possibilitats de vida a altres planetes i a la manera de detectar planetes al voltant d’altres estels.

Forum_Debats04s2La meua intervenció al Fòrum de Debats acabà amb la construcció de diversos cometes ben reals fets amb aigua, terra i una mica de gel sec. Observar com el diòxid de carboni sublima en un vapor blanc que cau del got és sempre bonic de veure. Que  un cometa no siga més que una barreja heterogènia de diversos tipus de gels que emeten dolls de gas fa pensar en la simplicitat i la bellesa de la natura.

P6040378-800x600Espere que s’ho passaren bé. Vos deixe la galeria de les fotos que em feren en l’acte. M’han promés que la gravació de la xarrada es penjarà més endavant. Ja us l’enllaçaré per ací.

Fotogaleria del Fòrum de Debats: Enric Marco: De la Terra a Plutó i més enllà.

Resum i vídeo de la conferència i preguntes: Enric Marco: Vídeo. De la Terra a Plutó i més enllà.

1.- Presentació de l’acte de Josep Selva. Fòrum de Debats.
2.- Cartell de l’acte.
3.- Públic atent.
4.- Parlant de Ceres i els seus criovolcans.
5.- Jugant amb el gel sec.
6.- El cometa fabricat emet dolls de gas sota la font de calor.
7.- Amb la gent del Fòrum de Debats de Vic.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2016

0
Publicat el 1 de juny de 2016

hs-2016-15-a-full_tifComença el sisé mes de l’any i l’estiu truca a la porta. Cada vegada hi ha més hores diürnes i les observacions nocturnes han de començar ben tard. Les constel·lacions estiuenques com l’Escorpi, aquests dies escortat pels planetes Mart i Saturn, ja guaiten en el cel en fer-se fosc.

I és que els planetes són els protagonistes del cel de juny. Júpiter continua ben brillant en la constel·lació del Lleó mentre l’Escorpí allotja Mart i Saturn. Tots aquest planetes es poden veure fàcilment a partir de la posta de Sol com llumeneres brillants al cel.

I si Mart es va situar en oposició al Sol el mes passat i, per tant, es troba ara ben pròxim al punt de màxima aproximació a la Terra, el dia 3 de juny serà Saturn qui estarà alineat amb el Sol i la Terra. És per això que aquests dos planetes són tan visibles al cel aquests dies. Un telescopi mitjà descobrirà marques en la superfície marciana i seran visibles amb molt de detall els anells saturnians.20160614

El dia de l’espectacle celeste serà la nit del 14 de juny quan podrem veure a banda i banda de la Lluna creixent, Júpiter a la dreta i Mart i Saturn a l’esquerra. Bon moment per identificar-los. La nit del 18 al 19 de juny una Lluna ja més avançada se situarà al costat mateix de Saturn.

Però si ens aixequem ben d’hora podrem admirar l’esquiu Mercuri que aquest dies aconsegueix la seua màxima separació del Sol. La matinada del 5 de juny el  podreu veure separat del Sol uns 24º. Això si, només si mireu cap a l’est en un lloc ben lliure d’obstacles com ara la platja i una hora i mitja abans de l’eixida del Sol.

Recordeu que aquest mes és el darrer de la primavera.  I, és que finalment el solstici d’estiu arribarà puntualment el dia 21 de juny de 2016 a les 00:34.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 5 04 59
Quart creixent Juny 12 10 10
Lluna plena Juny 20 13 02
Quart minvant Juny 27 20 19

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juny de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart fotografiat pel telescopi espacial Hubble quan el planeta estava a 80 milions de quilòmetres el 12 de maig passat. NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), J. Bell (ASU), i M. Wolff (Space Science Institute).
2.- Els planetes el 14 de juny a l’Stellarium.

Europa es llança a l’exploració de Mart

0

ExoMars2016_Baikonur_20160229

Avui dilluns 14 de març la millor Europa, la científica i tecnològica, començarà a fer efectiu un gran repte.

Amb l’ambiciós programa ExoMars 2016-2018 es llançarà decidida a l’exploració del planeta Mart amb naus en òrbita, nau de descens, robots exploradors i amb la missió final de portar mostres del planeta a la Terra pels vols del 2020.

A les 10:31 h, des del Cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan es llançarà a l’espai la primera missió, l’ExoMars 2016, col·laboració entre l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos). La missió que arribarà a l’octubre a Mart, està formada per un orbitador,  el Trace Gas Orbiter (TGO) i un aterrador, Schiaparelli, que bàsicament és un dispositiu per provar nova tecnologia europea per a l’aterratge amb paracaigudes i desplegament d’uns instruments. Bàsicament els que els nord-americans de la NASA fan des de fa anys fent aterrar a Mart missions de diverses maneres (Viking, Mars Pathfinder, Oportunity i Curiosity) i que la tecnologia europea encara no s’havia atrevit a fer.

Però que s’hi busca en Mart? No hi ha massa naus en òrbita i robots en la superfície?

ExoMars2016_TGO_EDM_Separation_20160218_625

El programa Exomars tracta de resoldre una de les grans preguntes que ens fem sobre el planeta Mart. Donat que ja sabem que en els primers anys del planeta va gaudir d’unes condicions ben semblants a les de la Terra, amb una atmosfera més gruixuda i humida, amb rius i un gran oceà a l’hemisferi nord, ¿la vida va aparéixer a Mart tal com ho féu al nostre planeta? ¿Hi ha encara algun éssers vius o traces d’una vida passada?

La troballa recent de metà a l’atmosfera del planeta roig és, potser, una clau per contestar aquestes preguntes. El gas metà (CH4) és una molècula que a l’atmosfera terrestre prové en un 90% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts continues de gas metà ja fa anys que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.

ExoMars2016_DescentInfographic_20160223_625

A Mart s’han detectat concentracions de metà els anys 2003 i 2006 en tres zones: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, llocs on se sap que fa anys l’aigua líquida va fluir en  elles. El metà no pot haver estat milers d’anys ahí ja que la radiació solar l’hagués ja destruït. ¿Vol dir això que hi ha actualment algun tipus de vida amagada al subsol marcià? Això sembla fantàstic.

Abans de fer festa cal saber que hi ha una altra possibilitat per a la presència del gas a l’atmosfera molt més trivial. Diversos processos geològics poden produir metà com l’oxidació del ferro i que pot quedar enganxat en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. Pensem que a la Terra això donaria compte del 10% del metà atmosfèric terrestre.

El comunicat d’ESA abans del llançament d’ExoMars 2016 diu:

TGO farà un inventari detallat dels gasos de l’atmosfera de Mart, amb especial interès en gasos rars com el metà, que implica que hi ha una font activa, actual. TGO té com a objectiu mesurar la seua dependència geogràfica i estacional i ajudar a determinar si es deriva d’una font geològica o biològica. Mentrestant, Schiaparelli demostrarà una gamma de tecnologies que permeten un aterratge controlat en Mart en preparació per a futures missions. Després d’un viatge de set mesos, l’aterrador es separarà de la TGO el 16 d’octubre i aterrarà a Mart el 19 d’octubre, i tindrà diversos dies d’activitats. TGO entrarà llavors en òrbita al voltant del planeta vermell i tindrà per davant la seua excitant missió científica d’uns anys de durada. També servirà com una retransmissió de dades per a la segona missió ExoMars, que comprendrà un vehicle robòtic i una plataforma de ciència de superfícies, previst per al seu llançament en 2018. També proporcionarà retransmissió de dades per a vehicles d’exploració de la NASA … El llançament de ExoMars 2016 marcarà l’inici d’una nova era de l’exploració de Mart per a Europa.

La millor Europa, la científica i tecnològica, es llança a l’aventura d’explorar un planeta fascinant.

Imatge:
1.- Trace Gas Orbiter i Schiaparelli, Baikonur cosmodrome, Kazakhstan, 29 febrer 2016. ESA – S. Bayon
2.- Trace Gas Orbiter i separació del Schiaparelli, ESA/ATG medialab.
3.- Visió general de l’entrada, el descens i la seqüència d’aterratge a Mart Schiaparelli, amb el temps aproximat, l’altitud i la velocitat dels esdeveniments clau que s’indiquen. ESA/ATG medialab.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Quan Mart canvià de cara

6
Publicat el 5 de març de 2016

TharsisMontes_L

El planeta Mart es va inclinar entre 20 i 25 graus fa uns 3000 o 3500 milions d’anys. I la causa va ser la creació de la seua extensa estructura volcànica, la major del Sistema Solar. A causa de l’extraordinària massa, el dom volcànic de lava de Tharsis va produir la rotació de l’escorça i el mantell  respecte al nucli de Mart.

Fa uns 4000 milions d’anys Mart tenia una cara ben diferent de la que ara coneixem. L’hemisferi nord l’ocupava la gran plana nord mentre que l’hemisferi Sud estava ple d’altes muntanyes i cràters. Aquesta és la conseqüència de l’anomenada dicotomia marciana per la qual la part nord del planeta és més plana i profunda que la sud. De fet l’escorça del planeta és només de 32 km en les terres baixes del nord mentre que té 58 km en les terres altes del sud. Aquesta estructura va afavorir que en les primeres èpoques, quan Mart era humit, es formara el Gran Oceà Boreal, al nord, mentre que les muntanyes es trobaven al sud. Entremig, un poc al sud de l’equador, els rius que naixien al sud humit, feien un recorregut tortuós fins a desembocar en el mar del nord.

I és que l’atmosfera marciana d’aleshores no era tan minsa com l’actual que és només d’una centèsima de l’atmosfera terrestre. L’atmosfera era molt més densa i permetia núvols de pluja. Mart era un planeta ben apte per a la vida, encara que no se sap si va arribar a formar-se en les aigües septentrionals del planeta roig en la mateix època en que a la Terra es formaven els primers bacteris.

Mart-gira-cara

En la mateixa època començaren a elevar-se els enormes volcans de Mart per formar l’altiplà volcànic de Tharsis. Allí es formaren fa uns 3700 milions d’anys els volcans més grans del sistema solar, el major del quals és Olympus Mons, d’uns 22 km d’alçada. El creixement de l’enorme dom de lava de Tharsis durant el període Noèic (fa més de 3700 milions d’anys) va tindre conseqüències dramàtiques per al planeta. En aquella època l’activitat volcànica se localitzava a uns 20º de latitud nord. Aquesta fou de llarga durada ja que continuà durant uns 500 milions d’anys (entre 3700 i 3200 milions d’anys), en tot l’anomenat període Hespèric. I com a resultat d’aquesta activitat es formà l’altiplà que coneixem de més de 5000 km de diàmetre i d’uns 12 km de gruix. Es calcula que la massa d’aquesta enorme zona volcànica és igual a 1/70 vegades la massa de la Lluna i ocupa un 25% de la superfície marciana.

F1.largeAmb tanta massa desplaçada cap a un costat, lluny de l’equador, és normal que l’escorça i el mantell de Mart bascularen amb el resultat que l’eix de rotació es desplaçà uns 20 o 25 graus respecte a la seua posició original. El dom de Tharsis es situà d’aquesta manera en l’equador, assolint així una nova posició d’equilibri.

L’estudi Late Tharsis formation and implications for early Mars, de Sylvain Bouley i col·laboradors, publicat en Nature, modifica la visió del Mart primitiu. Segons aquest treball, el període d’estabilitat de l’aigua líquida que permet la formació de valls fluvials és contemporani i, molt probablement, una conseqüència de l’activitat volcànica del dom de Tharsis. La gran inclinació que Tharsis va provocar en el planeta va ocórrer després que l’activitat fluvial acabés (fa 3500 milions d’anys) i després va donar la cara de Mart que coneixem avui. A partir d’ara, quan estudiem els primers dies de Mart, hem d’aprendre a pensar amb aquesta nova geografia.

Imatges
1.- Altiplà de Tharsis amb Olympus Mons dalt a l’esquerra. Mars Global Surveyor. NASA.
2. Una nova cronologia per al Mart primitiu. Sylvain Bouley et al.
3.- Mapa geològic de Mart.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2016

0

5planetes201602

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

Orió a l'esquerra i Taure a la dreta.
Orió a l’esquerra amb les tres estrelles alineades i Taure a la dreta en forma de V.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

5planetes201606Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

wspace-201602-arrows

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 1 03 28
Lluna nova Febrer 8 14 39
Quart creixent Febrer 15 07 46
Lluna plena Febrer 22 18 20

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.