son-doong-15

Viêt Nam: Son Doong Cave – 2a part – la cova més gran del món

 

 

Ryan Deboodt és un fotògraf nordamericà que ha fet fotografíes increïbles de Son Doong i ha publicat aquest video que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. És d’una bellesa insultant, però real, és Son Doong.

En aquest Parc Pho Nha Ke Bang no només existeix Son Doong, hi ha infinitat de coves, rius subterranis, natura, jungla, poblets, gent, que es pot visitar més o menys amb comoditat. Sobre tot per els viatgers, no aventurers, arribar fins a Dong Hoi a la costa i seguidament anar a Son Trach. La visita de la Cova Paradise molt còmoda i ben senyalitzada és magnífica, extraordinària diria jo, i fer trekkings per la zona, veure un Viêt Nam diferent, una destinació nova i poc coneguda.

Només 500 persones poden entrar a Son Doong durant l’any i enguany les places ja estan reservades. I no és barat. El preu d’una visita de 6/7 díes és de 3.000 US$. El que s’ho pugui permetre, penso que és una possibilitat més de veure i viure una meravella més de la nostra Terra.

<p><a href=”https://vimeo.com/121736043″>Hang Son Doong</a> from <a href=”https://vimeo.com/ryandeboodt”>Ryan Deboodt</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

hang-son-doong-cave-vietnam0

Viêt Nam: Son Doong Cave – La cova més gran del món

 

 

Encara és molt desconeguda arreu del món. De fet va ser descoberta l’any 2009 i dos anys després es va publicitar en un documental del National Geographic. Quan vaig ser a Hà Nôi aquest hivern, el Govern del VIêt Nam van atorgar una medalla important a dues persones, Ho Khanh i Howard Limbert. Els vaig veure sovint a la televisió del país. La setmana passada la cadena ABC dels EE.UU.en el seu programa de gran audiència ”Good Morning America” va emetre un reportatge d’aquesta cova única al món i definitivament convertida en una meravella més d’aquest planeta Terra.

son-doong-15

 

Si entreu a la xarxa trobareu infinitat d’articles sobre Son Doong, científics, d’espeleologia, històrics, de natura. A mí m’agradaria escriure l’altra història, la més humana, la descoberta i el que ha passat fins avui, com s’hi pot arribar, qui organitza les visites, qui és la gent.

Ho Khanh, és conegut com ‘el rei de les coves’ per els seus conciutadans del petit poble de Son Trach. Té 48 anys. És prim, una mica més alt que la mitjana dels vietnamites i molt enèrgic. Viu a Son Trach, districte de Bo Trach dins la província de Quang Bing, al centre de Viêt Nam. La Ciutat més important a més de 70 kms és Dong Hoi, a la costa. Recordant quan va veure per primera vegada la cova, explica que l’any 1990 tothom s’endinsava a la jungla a la recerca de menjar, per sobreviure. Els anys i anys de guerra havien deixat un país empobrit i molta fam.

nhung-su-that-vo-cung-bat-ngo-ve-hang-son-doong

Aquell dia de l’any 1990, mentre era a la jungla, va veure uns núvols blancs, va sentir un fort vent i el soroll de l’aigua d’un riu que sortíen d’una cova. No va investigar més i va continuar la seva cerca de menjar.

Va continuar explorant la jungla en els següents anys fins que el Govern va establir un Parc Nacional a la zona, el Phong Nha – Ke Bang. Aleshores Ho Khanh es va convertir en granger i no va tornar a entrar a la jungla.

20150508165843-1

L’any 2008 va arribar un grup de científics i espeleòlegs, del Regne Unit. Howard Limbert entra en acció. Van arribar per explorar la jungla, i descobrir coves. Van preguntar a la gent i en Ho Khanh  els va explicar el que havia vist feia ja més de 15 anys, i el van encoratjar de tornar a la jungla i trobar la cova. Ho Khanh no recordava el lloc.  En veure el gran interès de Howard Limbert va començar a explorar novament la jungla. Ningú sabia donar-li cap resposta de la cova. Ningú en sabia res. Finalment la va trobar, i va quedar impresionat. L’any següent, 2009, Howard Limbert va tornar a Son Trach i va començar l’exploració i la descoberta. L’any 2011 van publicar-ho al National Geographic.

La cova no tenia nom. Els descobridors són els responsables de posar noms a les seves descobertes. Els exploradors britànics van suggerir el nom de Doong, el nom del poblet que és a pocs kilòmetres de la cova on hi viu una ètnia molt desconeguda aleshores, i en Ho Khanh va estar content de l’elecció i ell hi va afegir Son ….. Son Doong la muntanya darrera el poble. Des d’aleshores en Ho Khanh col.labora amb els exploradors britànics i han trobat més coves en tota aquesta zona. Els noms de les coves tenen a veure amb la família de Ho Khanh - Nghia Cave (la seva dona) – Thai Hoa (el seu fill) Hung Cave (el seu amic). La Cova del Paradís també la va descobrir ell, i és una de les atraccions de la zona, perque està oberta al públic en general i amb un accés fàcil. Ha descobert més de 30 coves al Parc Phong Nha-Ke Bang.

son-doong-1

L’any 2011, Son Doong es va obrir al públic, només per experts, encara que no cal que siguin espeleòlegs, però sí preparats a caminar més de 50 kms i viure sota terra a més de 500 metres de profonditat durant 3/4 díes.

Ho Khanh s’ha convertit en el guia preferit de les expedicions que demanen de visitar la cova. Howard Limbert li ha ensenyat tot el que cal saber en espeleologia i té tot el material necessari. L’any 2011 quan Son Doong Cave va ser oberta al públic en general, Ho Khanh es converteix en empleat de l’empresa Oxalis que és qui té la exclusiva i la responsabilitat d’organitzar les expedicions i visites a Son Doong. A casa seva hi ha muntat un petit cafè-restaurant, i també ofereix tres/quatre cases típiques de bambú de la zona com al.lotjament.

A0F

Oxalis organitza visites i expedicions, un màxim de 10 persones, al llarg de l’any, entre 6 i 7 díes, des del primer dia que arribes a Son Trach i el segon ja entres a Son Doong al campament base, a quasi 400 metres de profonditat, en mig del riu i la zona de platja.

Son Doong encara no ha estat del tot descoberta. És immensa i no només és un tresor per els espeleòlegs, també per descobrir infinitat de fòssils.

Ho Khanh té feina, molta feina i ja  està preparant les visites de viatgers de tot el món que ja han reservat per visitar Son Doong i juntament amb la gent de l’agència Oxalis ofereixen uns serveis molt professionals i únics en el món. Només es donen permís per a 500 persones any. I les reserves d’enguany ja s’han confirmat . La seva vida ha canviat com un mitjó des de que va veure la cova l’any 1990 i sense saber-ho, va ser el principi d’un futur amb una qualitat de vida mai somniada, per a ell  i la seva família.

 

 

 

 

estelada-balco-1

Estelades als balcons

 

 

 

La Junta Electoral no permet les estelades en espais públics i places, però no pot dir res si tots, tots, posem estelades als balcons de casa nostra, i convidem als veïns, familiars, coneguts a fer el mateix. Omplim d’estelades els balcons, i a veure si aconseguim que tot un edifici sencer llueixi la nostra bandera en tots els balcons. Feu-ne difusió els que esteu a twitter, a FB, enviant e-mails.

Aquesta acció també pot visualitzar la nostra resposta que continuem ferms davant els atacs ferotges que un dia sí i un altre també ens arriben en tots els àmbits, llengua, seguretat.

Unknown

@assembleasmxi

Cap fred.

Cor calent

Puny ferm

#esteladesalsbalcons

Hem perdut la por als règims feixistoides. Estem compromesos amb la #llibertat.

#24M2015

Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.

 

 

DSCN8009

Avui: Sis anys d’absència de Xesca Ensenyat

 

 

Sí, Xesca, ja han passat sis anys. Però hi ets, no t’oblidem, i per tant continúes amb naltros. Rellegir les teves novel.les, els teus apuntaments de l’extraordinari bloc que encara es manté a Vila Web, e-mails que ens varem escriure, fotografíes, una estada a casa teva inoblidable. Mai tornaré a veure Can Pica com ho vaig viure mentre un grupet de blocaires erem amb tú.

I jo insisteixo en que els que llegiu aquest modest bloc, nous i antics lectors, feu un senzill click per reviure unes Jornades a Son Bielí, Búger on na Xesca Ensenyat va ser la protagonista i li vam retre un merescudíssim homenatge. Unes Jornades que van ser importants, perque es va conversar, parlar, escoltar i aprendre molt de mots, llibres, novel.la, paisatge, cultura, llengua, catalanitat, Països Catalans.

Tinc alguna novel.la per tornar a llegir aquest estiu. Sempre faig una petita selecció i m’organitzo una petita biblioteca. La teva novel.la - Una altra vida – Ed. Lleonart -de les primeres.

Ai , Xesca com trobem a faltar els teus comentaris de la situació de país, de les injustícies, de la pobresa, dels arreplegats, dels fugitius intentant trobar una nova vida.

Avui fa un dia xafogós, lleig, espès, amb poquíssima visibilitat, i no sé si podré veure l’hidroavió volant prop del meu balconet, Segur que ho feràs, però per damunt dels núvols i no et podré veure. Ara fa només cinc minuts que m’he begut una copa de cava i he alçat la copa, i m’he menjat un troç d’ensaimada d’albercoc i he comprat unes flors, com a tú t’agraden. L’hora de l’Angelus el dia 14 de maig no es pot oblidar.

DSCN7903

 

smailes

Comença una campanya electoral : Un Video de la CUP

 

 

Fins el dia 23 de maig sentirem, veurem, escoltarem, conversarem, cantarem, parlarem, llegirem, aplaudirem, xiularem, no direm res, rumiarem, ens sorprendem, ens sentirem avergonyits, lluitarem, ens manifestarem o senzillament ignorarem tot el que passa al nostre voltant.

I el primer video vist a les xarxes, m’ha encantat. M’agrada i molt. Sí, capgirem el nostre futur. Hi estic d’acord. Ho hem de fer. Nois, noies de la CUP, bona feina. Molt bon video.

Sí, capgirarem la història, el futur,  el dia 24M15 i sobretot el 27S15, perque els resultats del 25M15 tinguin la continuïtat necessària per proclamar la nova República Catalana.

Video Capgirem la Hisòria: Text: Ovidi Montllor – Serà un dia que durarà anys. Música: Xcyril – The Kalligan Rupture. Locució: Elvira Prado.    Editor: CUP Comunicació.

 

 

 

DSC_0067

Hà Nôi : Badant pels carrers i mercats

 

 

He acabat d’editar un altre video de fotografies fetes durant la meva estada a Hà Nôi aquest hivern. He ajuntat diferents imatges de carrers, mercats, gent, moments. Sortia pel matí abans de les 09:00 hores i caminava ben bé de tres a quatre hores. El recorregut sempre improvisat i de vegades curtet, perque em quedava en una cantonada, un racó, darrera un arbre, esperant, mirant encuriosida el brogit i el moviment de la gent, motocicletes, bicicleters, cotxes. Hi han fotografíes on es veuen els carrers buits, solitaris, fins i tot l’estació de tren. Van ser els dies del Tê’t, any nou, i tot era tancat, res de comerciar, ni de vendre, ni treballar. Enguany ja podies trobar oberts un cafe, un bia hoi, un petit restaurant de carrer. Però són els mateixos treballadors que li diuen als propietaris que no comptin amb ells i elles durant una setmana.

DSC_0008

No t’avorreixes mai. Cada dia et trobes escenes, moments, gent diferent i vas aprenent.

Te n’adones com han canviat els carrers, el comerç, encara que Hà Nôi continúa essent una ciutat-poble, rural i cosmopolita també. no gaire, i ben diferent de Ho Chi MInh, l’antiga Saigon, o de qualsevol ciutat asiàtica. Als hanoians els hi agrada conservar els seus barris, els seus llocs, racons,la seva cultura i si vols trepitjar la ciutat cosmopolita has de sortir lluny del centre i sí, l’urbanisme canvia, i veus una nova Ciutat, i crec que bastant ben feta. Al darrera dels moderns edificis d’oficines és divertit passejar per carrerons i entrar a les casetes de tota la vida que encara hi són, amb els seus petits jardins.

Aquest video és una petita mostra dels moments viscuts mentre passejava per aquesta Ciutat.

<p><a href=”https://vimeo.com/126034132″>Hanoi: Streets, markets, people</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

DSC_0334

La denúncia: Dones assassinades

 

No he baixat la guàrdia, no oblido les meves denúncies. He estat fora del país durant una llarga temporada, he tornat, i constato que aquesta violència no té aturador, amb més o menys asiduïtat, però continúa i la meva denúncia no pot deixar de ser publicada.

Va passar a Níjar, Almeria: L’home va matar a trets la seva ex dona i també a la seva nova parella. Ha confessat el crim i ha estat detingut. Dues persones assassinades.

Va passar a Torrevella, Alacant: L’home mata a ganivetades el fill de 10 anys de la seva parella. Ha estat detingut. Aquest home havia estat ja denunciat diverses vegades per violent i maltractaments per altres dones amb qui havia conviscut. No ha estat una dona morta en mans de l’home, una cosa pitjor, el fill de la dona. Cruel, molt cruel.

No hi ha fí en aquesta violència injusta, sense sentit. El meu sincer condol i tristor, molta tristor.

Unes flors de color brillant, vives.

DSC_0222

 

 

vu_owge

40 anys – Final de la guerra a Viêt Nam

 

 

 

Avui fa 40 anys el tanc 390 va travessar la porta del palau presidencial de Saigon i la guerra amb els americans va arribar a la fí. A Ho Chi MInh City, l’antiga Saigon, han fet una desfilada molt gran i arreu del país s’ha celebrat la victòria. Demà celebren el dia del treball. Fa 40 anys que la gent viu en pau i hi tenen tot el dret de celebrar la victòria. No només va ser la guerra amb els EE.UU. Aquest poble ja va patir moltes guerres abans. Des del començament del secle passat quan van començar a revoltar-se envers l’esclavatge i la colonització de França. Més de 100 anys de guerres, guerrilles, revolucions, guerra civil, violència, horror, crueltats, dolor. Ara és l’hora de la pau.

Tres històries ben diferents, però que poden reflectir el que va ser la guerra i els seus efectes col.laterals.

Vu Dang Toan, Le Van Phuong, Ngo Sy Nguyen, Nguyen Van Tap. Són els quatre soldats vietnamites, que van entrar per la porta del palau presidencial. Viuen en l’anonimat, però ara menys, perque l’any 1995 la fotògraf de guerra francesa Françoise Demulder va tornar a Viêt Nam amb l’original de la seva fotografia feta en el moment precís, quan el tanc 390 va ser el primer en travessar la porta. Sempre s’havia confirmat que el primer tanc va ser soviètic, i així ho van proclamar la USSR per demostrar al món el seu poder millitar que va esclafar els americans.

xe

 

Tots quatre es van retirar de l’exèrcit allà pels anys 1982 – 1985 i viuen tranquil.lament a casa seva, amb una paga de no més de 260 US$ al mes. Els seus veïns es van sorprendre de saber que havíen estat ells qui van entrar els primers per la porta, complint les ordres d’arrestar el gabinet del govern de Duong Van MInh, el president de Vietnam del Sud. No hem volgut mai fer-nos els herois, i no vam dir res. Vam lluitar amb els nostres cors i ànima, per la gent del sud, per la reunificació del nostre país.

Tots quatre han estat presents a la desfilada d’avui a Saigon. Nguyen Van Tap, de 65 anys, el conductor del tanc 390, retirat de l’exèrcit un any després de la caiguda de Saigon, treballa com a pagès i fa de pintor en una petita empresa. Sóc feliç, i vaig tenir molta sort, si miro al meu voltant i veig a tots els meus companys que van morir durnt la guerra. No tenim cap rencor amb ningú. Hem passat pàgina. Tots som persones que van lluitar per els seus ideals.

Viet Than Nguyen. Professor Associat de la Universitat del Sud de California. El professor Viet Than Nguyen escriu ‘La nostra guerra del Vietnam no ha acabat mai’ :  

Pels americans és la guerra del Vietnam, pels vietnamites és la guerra dels americans. I de fet aquests dos noms no són correctes, perque hi va haver guerra a Laos i Cambodja, un fet que tant americans com viertnamites obvíen massa sovint. Però per nosaltres, els refugiats, els civils, és simplement ‘la guerra’, que ens va dur tanta violència, tristor, dolor, pobresa, fam,  i va canviar les nostres vifdes per sempre més. Els american tendeixen a parlar dels homes que van lluitar ”allà’, però mai han escoltat les històries dels milions de vietnamites que van fugir i molts, moltíssims, van arribar als EE.UU. com immigrants. Jo tenia 4 anys, i en arribar a California, els meus pares em van deixar amb una família d’acollida fins que ells poguéssin treballar. Recordo unes cases tristes, una gent amable però sense coneixement del què passava. Jo parlava en vietnamita, anava a una escola vietnamita, menjava vietnamita, escoltava històries tristes. Els pares i tota la gent que vaig conèixer van perdres cases, familiars, patíen enfermetats, van deixar el seu país, i van perdre la pau interior. Quan rebíem cartes i fotografíes enviades per correu postal, tot eren notícies doloroses, desesperació, gana. Germans, pares, mares que s’havien quedat al nord del país.

vietnam-war-1975

Els pares no van veure mai més als meus avis, ni als germans i com si estiguéssin assenyalats per la violència, van patir un atracament i van quedar ferits greus de bala. Tenia 10 anys, i no vaig plorar. No vaig tornar a Vietnam fins 27 anys després. No volia anar-hi, com la majoria de vietnamites. Ens veiem, parlàvem, però per a mí eren com estranys i íntims a la vegada. Vaig decidir arraconar una llengua, una cultura, un país i ser només ciutadà d’un sol país. Com sempre escoltava la llengua anglesa al meu voltant, vaig decidir-me per aquesta llengua i cultura. Vaig aprendre a entendre com els americans ens han vist als vietnamites, i no sempre ha estat agradable ni just. Aquest 40è aniversari reflecteix moltes històries de la nostra guerra. Alguns poden veure com els meus pares han prosperat com a refugiats, el meu germà és advocat, jo sóc professor i escriptor. Però la història de la meva família és una història de morts, de pèrdues, de dolor, i vivim als EE.UU perque aquest país va decidir fer la guerra al Viêt Nam on van morir més de tres milions de persones ( sense comptar els morts a Laos i Cambodja ). Podem discutir els motius, tots, del perquè d’aquesta guerra, però en definitiva la guerra va començar i es va acabar, amb el vist-i-plau de la indústria de la guerra i amb l’arriba de milers i milers de refugiats, afamats, amb la por al cos.  Explicar les històries, llegir i conversar és important, per no oblidar com la indústria de guerra prefereix enriquir-se que escoltar i llegir històries de milions de persones.

Huong Ly. Periodista de la BBC.  Quan tan sols tenia 16 mesos de vida, la seva mare Duong Thi Xuan Quy va marxar a la guerra. Va ser la primera periodista dona d’una guerra on van morir més de tres milions de persones. Ella no va tornar a casa. Va desapareixer en una emboscada dels soldats aliats de Corea del Sud un dia de primavera de l’any 1969. Un dels seus companys, fet presoner, va guardar el diari que va escriure la seva mare i li va donar a Huong Ly quan ja tenia més de vint anys. Va ser tota una revelació. La majoria dels escrits feien referència a ella. El seu pare soldat del Vietcong va poder tornar viu quan va acabar la guerra. Vivien a Hanoi. Van marxar al sud perque els van dir que podríen treballar i no passaríen tanta gana. Hi tenien família. Quan hi van arribar la gran majoria havia marxat als EE.UU. fugint, per por a represàlies i l’oncle i dos cosins van ser morts per els soldats del Vietcong.

_82596220_quy-with-camera-624

 

Huong Ly ha estat cercant les restes de la seva mare per Danang. Malgrat els ajuts d’associacions d’excombatents i del govern, les seves restes no s’han pogut trobar mai, com les de milers i milers de soldats, vietnamites i americans.

Va decidir seguir les passes de la seva mare i avui és periodista, corresponsal de guerra, de la BBC.

En el meu bloc he publicat diferents apuntaments de la guerra i els més colpidors són els que són dins la categoria Viet Nam – Agent Orange Dioxina. Avui encara hi ha naixements d’infants amb malformacions per culpa de les armes químiques que els americans van decidir llençar. Els més d’un milió d’afectats vietnamites encara esperen ser recompensats per els Tribunals per aquesta massacre.

He tornat de Viet Nam el propassat 5 de març després d’una estada de sis setmanes. Malgrat les mancances, una democràcia molt particular, un sistema de govern comunista ‘a la vietnamita’, una nova colonització comercial, més moderna, ells i elles, la majoria que no van viure la guerra, volen viure en pau i defensaran aquesta pau i el seu país fins on calgui. Se’n sortiran, estic segura.

Em ve de gust acabar aquest apuntament amb una fotografia feta en un poble al noroest de Hanoi, on la família d’en Binh em va convidar a la matança del porc per preparar les menges del Nou Any. I vam menjar plegats el primer àpat. Quatre generacions i una estrangera. El passat queda molt lluny, o no tant, només són 40 anys.

 

DSC_0762_2

 

ha-que-gent-no-Senegal_ARAIMA20150425_0127_61

Palau Sant Jordi – Tornem a les urnes, tornem als carrers

 

 

He tornat fa uns minuts del Palau Sant Jordi. Suposo que la gent llegirà als diaris, escoltarà per les radios i ho veurà per la tele, que no hi havia eufòria, que no va ser el mateix que el concert del Camp Nou, que no s’ha omplert l’anella olimpica, etc. etc. És curiós saber que en pensen els que escriuen i fan els relats de l’acte. Moltíssimes vegades res a veure amb el que han vist i han viscut els assistents. I quina mania de comparar, quan cada acte és diferent, i les circumstàncies res a veure. I no vull parlar dels tertulians de les televisions del reino de españa i les cròniques de certs diaris.

M’he trobat un acte alegre, festiu, socialment compromès, amb accions veritablement encertades. Dos grans presentadors (Quim Masferrer i Eloi Vila). Un començament important, fent referència als Països Catalans, i al País Valencià, Ovidi, la seva música, les seves reinvindicacions i esmentar que avui 25 d’abril és la seva festa nacional.

576_1429908911estelades2

 

Antonio Baños ha fet un excel.lent discurs, social, com català nascut prop de la Meridiana, fill i nét d’immigrants, i reinvindicant que a la Meridiana hi viuen molts catalans i catalanes, diferents, lluitadors, persistents i que sí, volen viure en una República Catalana.

A mí m’ha semblat un acte esplèndid, el Palau Sant Jordi ple, i la gent compromesa i convençuda que guanyarà el sobiranisme el 24M15 i el 27S15. Un acte organitzat per als alcaldes i alcaldesses que es presenten en aquestes eleccions, un suport de la gent, la gent que empeny i empeny, perque vol alcaldes sobiranistes i no vol ja que els politics s’adormin. La por és pels covards. I no ho som. Només volem que els politics no facin més el ridícul i es comportin com el que són, politics al servei de las Republica Catalana. No ens torneu a fallar.

higinia junqueras rull

I en aquests els nostres temps que sempre es busca la fotografia, doncs ahir nit ja la van trobar, i ben explícita: Rull, Junqueras i Fernández junts, els que han signat el full de ruta per la independència, obert a més gent, i al seu costat Muriel Casals, Carme Forcadell i VIla d’Abadal, i dins el Palau, la gent, el poble, que empeny i empeny i que vol votar en unes eleccions que el poble vol que siguin plebiscitàries, i el poble que vol que es proclami la República Catalana, perque guanyarem. Perque volem marxar del reino de españa, així de senzill.

Perque no hi ha cap més solució per poder viure en un país més lliure, més just socialment i on la gent se sentirà feliç, que proclamar la República Catalana el 28S15.

La Dharma va acabar d’arrodonir l’acte. Espectacular.

Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur. Broquil is OVER,

 

 

 

Pateres

Escriure es fa difícil

 

 

No tinc esma d’escriure res al meu bloc des de fa un temps. L’entorn, la violència, el que ens envolta, les morts injustes a la nostra Mediterrània. Avui set-cents desapareguts més. I els països mediterranis del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà (on tothom hi fica cullerada) continúen amb guerres, morts i la gent vol fugir, vol viure en pau, vol que els seus fills i néts puguin tenir una vida millor, i Europa tanca els ulls.

th-1

Tinc ja un passat on hi ha moltíssimes vivències i el futur ja és curt. Cal viure el dia a dia, però llegint, escoltant que centenars, milers de persones volen fugir de la violència i la mort i desitgen començar de nou en altres països de la Mediterrània, i moren, desapareixen, em fa mal. No hi veig cap solució i no estic tranquil.la.

El meu condol, la meva tristor per a tots aquests valents que arrisquen la seva vida per viure en pau, lluny de les injustícies, la violència, la brutícia, la maldat. I demanaria una utopia, és possible detenir a tota aquesta màfia infecta, bruta, que té uns guanys de diners fora de tota lògica a costa de la vida de tanta gent ?

No ho sé, estic ben trasbalsada ……