Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Publicat el 10 de maig de 2015

Posta de Sol blava a Mart

PIA19400_hires

Una posta de Sol blava?  No ens trobem a la Terra sinó a un món extraterrestre ben pròxim, concretament al planeta Mart. Allí l’atmosfera és ben diferent i, per tant, els fenòmens que s’hi produeixen ens semblen estranys, acostumats com estem a les belles postes de Sol rogenques del nostre planeta blau.

El color del cel dels planetes amb atmosfera ve determinat per la seua composició química i per la pressió, principalment. Un meteor ben normal al nostre planeta pot ser totalment diferent en un altre.

A l’atmosfera terrestre la llum blanca del Sol, amb tots els colors, es dispersa per la presència de les molècules com ara l’oxigen o el nitrogen i per les partícules en suspensió. Però no tots els colors es dispersen de la mateixa forma. Per la llei d’espargiment de Rayleig, la llum de longitud d’ona més curta, com és el cas del blau, es difon de manera més efectiva a l’atmosfera. Les molècules i partícules atmosfèriques són molt eficients en dispersar la llum quan són molt més menudes que la longitud d’ona de la llum. L’espargiment és 9 vegades més gran per al blau que per al roig per a la mateixa intensitat incident. Per això el cel de la Terra és blau.

raymiePerò a la Terra, al moment de la posta del Sol el cel es torna roig. Per què passa això? Com que la llum que prové del Sol ha de travessar una capa d’aire atmosfèric molt més gruixuda en vindre de manera tangencial en lloc de pràcticament vertical (1600 km front a uns 100 km a migdia), quan la llum arriba als nostres ulls, el color blau ja s’ha dispersat completament. Així que el cel ens apareix d’una tonalitat rogenca.

Però que passa quan l’atmosfera està plena de pols que prové d’un incendi, de l’erupció d’un volcà o d’una gran pol·lució atmosfèrica? Aquestes partícules tenen grandàries de l’orde de 0.5 a 1 micròmetres (1 micròmetre és igual a una mil·lèsima part d’un mil·límetre) i, per tant, són de l’ordre de la longitud d’ona de la llum del Sol. Aquesta atmosfera plena de pols no serà bona espargidora Rayleigh i, si les partícules són de grandària similar, el cel es tornarà vermellós

PIA19401_fig1_thumbAl planeta Mart la pols a l’atmosfera és una constant, una propietat intrínseca. Les tempestes de sorra, els tornados, etc. són usuals a la superfície i han estat observats repetidament tant des dels robots a terra com des de satèl·lits en òrbita marciana.

Fa unes setmanes el robot Curiosity utilitzà la seua càmera esquerra de la Mastcam per registrar la posta del Sol marciana en el capvespre del 15 d’abril de 2015. El color es va calibrar i es va fer un balanç de blancs. Les dues càmeres del Mastcam han estat dissenyades per a que mostren els colors d’una manera similar a com els ulls humans ho veurien si estigueren a Mart.

L’observació es va fer després d’una tempesta d’arena però encara quedava pols en suspensió en l’alta atmosfera.

Els colors que es veuen són conseqüència del fet que la pols molt fina és de la mida adequada perquè la llum blava penetre en l’atmosfera de manera més eficient” , va dir Mark Lemmon de Texas A & M University , College Station, el membre de l’equip científic de Curiositat que va planejar les observacions. “Quan la llum blava es dispersa per la pols, es queda molt més prop de la direcció del Sol que els altres colors. La resta del cel és així de color groc a taronja, ja que el groc i el vermell es dispersen per tot el cel” .

Curiosity arribà a Mart en agost del 2012. Des de llavors, movent-se a l’interior del cràter Gale, Curiosity ha estat estudiant els ambients humits antics i secs moderns del planeta roig.

Les observacions de les postes de Sol marcianes no tenen només un interés estètic sinó també permeten estudiar la distribució de pols a l’atmosfera.

Imatge 1: Curiosity va registrar la posta de Sol en el dia marcià 956 o Sol 956 el 15 d’abril de 2015 des del cràter Gale. NASA/JPL-Caltech/MSSS.

Imatge 2: Espargiment Rayleigh. De http://www.datuopinion.com/dispersion-de-rayleigh

Imatge 3: Animació de la posta de Sol marciana. Les quatre imatges de la seqüència va ser obtingudes en un interval de 6 minuts i 51 segons. NASA/JPL-Caltech/MSSS.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sistema solar | s'ha etiquetat en , per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent