Cal que neixin flors a cada instant

El títol d’aquest apunt te una raó de ser. És el títol de l’últim apunt de la Reyes, fa dos o potser tres anys.  Avui ella hauria fet 56 anys. Va morir el mes de juliol d’enguany

El seu bloc, Psicoapunts, fou un dels emblemàtics de l’era daurada dels blocs – aquell període entre 5 i 10 anys enrere – quan sorgiren sòlids afectes entre blocaires, d’aquells que perduren i perduraran. Els blocs de Vilaweb han estat una escola de respecte i d’amistat, d’intercanvi, com no n’havia trobat enlloc des de que estudiava el batxillerat.

Ara que acabem aquest any, aquest bloc també s’acaba. Tot te un principi i un final, cal saber girar full i escriure altres pàgines, cal seguir caminant cap allà on el vent em porti, fins que arribi a l’últim alè d’aquesta vida. Cal reinterpretar els significats per que els referents, amb el temps i els esdeveniments perden sentit i arriba el dia en que t’adones que la significació ja no es la mateixa.

No se si hi ha una altra vida mes enllà d’aquesta que coneixem, una prolongació del jo sense el soport corporal, esperit pur. Quan una persona mort, viu només en el record dels vius o viu mes enllà una altra vida mentre els vius la portem al cor? Perviure és nomès un desitg vehement? Son preguntes que no tenen resposta.

Però tan se val les cabòries, si la fe és la certitud del qui no sap del cert, tinc per fe i donc per cert que la Reyes viurà dins de tots els que l’hem estimat i l’estimem fins que l’últim cor amant es pari.

Mes enllà, el silenci.

IMG_3608

Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.

D’intel·lectuals (publicat 9/6/2005)

Em sembla que vaig entenent que és ser avui un intel·lectual. De jove n’havia sigut aprenent i arreglava el mon en interminables tertúlies amb altres aprenents com jo, al desaparegut café El Cairo de la Gran Via barcelonina.

No vaig acabar la carrera ni em vaig doctorar en aquesta especialitat, la vaig abandonar definitivament quan em vaig posar a treballar pel meu compte, sense menjadora fixa i havent de donar menjar a altres.

Companys meus van seguir en la déria degut a que varen trobar un enllaç permanent (i vitalici) en ninxols de treball a prova de moviments sismics. Encara avui els sobraria temps per dedicar-se a aquestes veleitats d’aparador, però assenyadament hi han renunciat i es conformen a escalfar el lloc de treball fins que puguin escalfar tot l’any el sofà de dels jubilats .

Fan molt ben fet, molt mes que aquells que un dia algú va doctorar, i en comptes d’imposar-los el birret i investir-los honoris causa, els hi van atorgar en propietat una escarxofa o un teclat d’ordinador (la ploma ja no s’estila) per tal que, com a homos sàpiens diguin als homos a seques que hem de fer o de pensar.
Això doncs, no és cap critica a l’intel·lecte, sinó a l’exhibicionisme de gavardina que alguns practiquen amb l’intel·lecte.

Gent que no s’exhibeix sinó que treballa amb la meteria gris, han sigut tan bandejada com els no intel·lectuals declarats per part d’aquells que han fet de la seva “intel·lectualitat” una manera de viure amb l’esquena dreta i jugar al joc d’influènciesi  i menjadores ben retribuïdes

D’esquerra o de dreta, pijos o creguts -aquells a qui agrada que els digin a cada quatre paraules “professor” o “doctor”-, tots ells ens fan la vida una mica més avorrida amb tantes parides. Deixeu-me doncs que per un esperit igualitari també pugi expressar les meves.

L’ANC no ho sap/no contesta

Passa que l’ANC va escassa d’iniciatives, ho sabem prou, però tampoc es qüestió de prendre’n a cuita-corrents, empesos pel resultats del 27S i sense analitzar les conseqüències.

Passa que amb aquesta de la RUI, ara rebatejada RI -per allò de saltar-se una unilateralitat mai explicada-, que ens proposen votar aquesta setmana, és un pas arriscat i poc raonat que deixa massa incògnites enlaire, recolzades en aquell voluntarisme tarambana “jo crec que si que guanyarem” que obvia les dades analítiques, com si això fos una aposta. No ho és, és una decisió estratégica on no es pot fallar. Qui convoca un referendum sense totes les garanties de guanyar-lo és un estúpid irresponsable. En el Brexit, un exemple.

Ens demanen si estem d’acord en “exigir” (de quina manera?) a les Institucions Catalanes que ens convoquin a un referèndum d’independència.

Mireu, doncs sí i no, depèn. Com tot o quasi tot a la vida, les coses es poden fer be o malament i el pitjor i mes frustrant es fracassar per culpa d’una estratègia equivocada. El plantejament de l’ANC te un gran risc per culpa d’una mala planificació temporal i material, de manera que a la vista dels aclariments demanats i les objeccions que he plantejat, sense resposta o be amb una resposta ambigua el meu vot serà doble: Si i NO, per tant nul.

Les meves raons son aquestes:

A part de “l’exigència”, paraula buida i pretensiosa  si no va acompanyada de mesures anunciades, possibles i efectives, la pregunta capital és:

Sota quina legalitat es pensa fer el referèndum? Si és l’española, serà il·legal amb les normes internacionals i per tant no homologable.

Si és la catalana, prèviament caldrà aprovar, proclamar i fer exigibles les lleis de desconnexió, és a dir proclamar-se com a Estat Independent, fent la famosa DUI “de jure”, -“de facto” ja son figues d’un altre paner- I tenir els mitjans materials, organitzatius i coercitius per portar-lo a bon fi. Els tenim?

Amb legalitat espanyola, la Generalitat no te competències, no te el cens (i si el te no el pot utilitzar) no te potestat per obrir col·legis electorals, ni proveïr les taules, ni posar les urnes, ni…Igual que el 9N, però en aquest cas, donant tots els trumfos a l’Estat EspaÑol per enviar las forces coercitives i impedir-ho per la força policial i judicial. Ho faran? Sí.

Alguns diuen que si l’Estat fa això ja hem guanyat. S’equivoquen, la comunitat d’Estats internacional no mourà un dit per nosaltres, altra feina tenen amb el Brexit.

Amb legalitat catalana, tampoc passarà cap miracle, les dificultats seran les mateixes però serà un referèndum legal i homologable, en teoria El tempo per tant és crucial, i l’ordre dels factors alterarà totalment el producte.

L’ANC ha organitzat aquest dies dotzenes d’actes amb Liz Castro, Elisenda Paluzie i Jordi Sánchez per convèncer-nos d’aprovar la pregunta, i dona la casualitat que aquells que discrepem només hem tingut ocasió de fer una pregunta breu, no resposta o eludida, i no hi ha hagut espai ni cap exposició sobre les contres, en temps i forma, en oposició als  pros. On és doncs el debat dins l’ANC?.

A mes de les incògnites ja exposades, pregunto:

Tenim 2.000 Mossos i 100.000 catalans insubmisos, insubornables i irreductibles, obedients a la legalitat catalana, disposats a tot (i quan dic tot vull dir tot) per, de manera pacífica arribar a les últimes conseqüències?.

Si la resposta és indubitativament Sí, aleshores endavant. Sinó l’estratègia ha de ser una altra, perquè la desfeta no és assumible. No és pas que aquestes forces siguin suficients, però si que ho son per actuar de catalitzador d’una reacció químicament en procés de xup-xup.

Tant de bo les meves prevencions quedin en res i el temps no em doni la raó, però si els resultats que apunto destrueixen el procés els executors del fracàs anunciat, hauran de passar comptes. Les derrotes mai es perdonen. La prudència ens pot fer traïdors, però la irresponsabilitat segur que ens fa estúpids.

Ramat Europa

Jo tampoc creia que al final guanyés el Brexit, perquè la gent es poruga i ens ha tornat mesells estar fermats per tant de temps al fang. Els iaios escocesos van hipotecar amb mesquinesa el futur dels seus fills i nets -que no era seu- i varen votar No a la independència, inclinant la balança del referèndum.

A la Gran Bretanya però, el pes de la tradició ha estat suficient. Sembla que el jovent mes in, que ja viu a internet, volia quedar-se, però l’style of life, britànic ha estat mes fort i no s’ha deixat seduir per la pastanaga de l’economia ni sota tortura.

Els pastors d’Europa, la Comissió Europea i els seus mes de  700 gossos, d’atura de l’Europarlement ben pagats i peixats, còmodament instal·lats a Brussel·les, no han pogut controlar una bona part del ramat. Ja sabem que les ovelles son gregàries i estúpides, però també tossudes, i moltes, moltes més que els pastors i els cans, i si els donen l’oportunitat d’anar per on volen no hi ha qui les pari.

Me n’alegro del Brexit, i no pas per les mateixes raons que els partits xenòfobs, ni per les dels  brexitaires institucionals. Som europeus?. Com diu Ramón Cotarelo, Europa no es ni tan sols un continent, sinó una berruga d’Ásia, ser europeu doncs no es ni una reivindicació continental. I encara menys per la Gran Bretanya que és illenca. Què és Europa, on comença i acaba territorialment i sobretot sentimentalment?

En un cul de sac, mes concretament en el sac de les avantatges o desavantatges econòmiques i/o socials, sac foradat i mal lligat indigne del que hi ha ensacat se’n pugui dir blat.

Les ovelles, tots nosaltres, hem percebut això: l’estafa dels bancs, les polítiques d’austeritat que escanyen al ramat i la insolència dels polítics europeus han fet la resta. Si ara es convoquessin referèndums a Dinamarca, Holanda, França, Suècia, no quedaria ni l’apuntador per apagar el llum. Som ovelles però que no comptin amb la nostra proverbial estupidesa, si podem, fugim i anem per la nostra.

Aquesta Europa que avui s’acaba no la vull jo tampoc i em donen encara mes motius per no voler-la que la vulguin tota la colla de polítics que ens volen convèncer que els votem, tota la corrupció organitzada que malda per mantenir-se.

Avui és Sant Joan, foc nou.

Estem cremats, l’Espanya de sempre, mai més. L’Europa de la dictadura del mercats i de la City, mai més.

L’Europa de la autèntica solidaritat dels pobles que hi viuen esta per fer, el mes calent a l’aigüera