Segon i últim sant amb limitacions sanitàries. Amb seminormalitat, com ha repetit no sé quantes vegades la Raquel Sans (crec que era ella) al Telenotícies. A Tarragona els condicionants s’han limitat a un tancament de les coques de la Rambla amb aquelles cintes de plàstic que posa la policia quan hi ha un crim o
Informo al distingit públic d’aquest bloc que avui dimarts i 13, a les 11 del matí, he rebut la primera dosi de la vacuna contra la Covid. Era d’Astra-Zeneca. No s’han reportat incidències remarcables fins al moment. Com que no he pogut fer-ho a Tarragona, m’he hagut de desplaçar a Cambrils. No deixa de ser
Aquest matí m’he passejat per Salou, aprofitant que la població es troba dins de la meva comarca, el Tarragonès, i així no transgredeixo les cada vegada més incomprensibles normes sanitàries. Per ser un dia d’abril feia fred, però lluïa el sol i l’aire era net i lluminós. Salou és la capital turística de la Costa
Avui és un dia important per a mi. A dos quarts de tres de la tarda m’he convertit en un jubilat. Legalment encara no, però ja no tinc obligació de treballar. La jubilació és d’aquelles situacions, com altres a la vida, que sembla que no hagin d’arribar mai. Fins fa ben poc la veia com
Potser ningú hi ha reparat, però aquesta nit, només falten cinc hores i escaig, no només comença un any nou sinó també una dècada nova, la dels vint. És possible que tornin uns “feliços anys vint” no del segle XX sinó del XXI? Possible no ho sé, desitjable sí, perquè amb lo nefast que ha
L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que
Figura que avui és el meu aniversari. Mai no m’hagués pensat que ho hagués de celebrar com ho he fet. En realitat la paraula celebrar és francament sobrera. Comprar un pastís gelat en el supermercat, plantar-hi una espelma encesa, bufar-la mentre feia equilibris amb el mòbil per autogravar-me i enviar el vídeo als grups de WhatsApp. Aquest
És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un
Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics.
Que bé que va el confinament per fer determinades activitats a casa. L’altre dia vaig posar una mica d’ordre a les mils de postals que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Per caràcter i per formació acadèmica, sóc de guardar-ho tot (papers, retalls de premsa, publicacions, postals, records de viatge, propaganda electoral…)
Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana
He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar. Aquests dies,
He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals. Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva
Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven
Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció