La recta final de l’estiu ens ha portat una mala notícia. Ens ha deixat el Xavier Nogués, un amic a qui vaig conèixer quan tots dos col·laboràvem al programa de Punt 6 Ràdio “Atreveix-te a entendre”, de l’associació H2O. Implicat en la defensa de les persones amb minusvalies físiques, va continuar el seu activisme a
Encara que no m’ho havia proposat expressament, m’està quedant un agost molt britànic sense moure’m de casa. M’explico. A més de dedicar una estona cada dia a repassar les beceroles del meu anglès elemental (I’m Jordi, how are you?), la petita pantalla se m’ha omplert de referents d’aquelles illes. Per la plataforma he seguit les
El 9 de febrer de 2010 vaig prometre que parlaria en aquest bloc del meu pas per l’Institut Jaume Balmes de Barcelona. Encara que aquesta institució fou fundada el 1845, l’actual edifici on vaig cursar primer de batxillerat, situat a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent, és molt més recent. Concretament la
M’acostava aquest vespre al Parc Central de Tarragona i anava sentint una melodia que no m’era desconeguda. Sí, era la de la cançó que dona títol a aquest bloc, “Les aigües turbulentes”, interpretada amb notable professionalitat per una noia de pell fosca, d’abundós cabell arrissat i vestint una mena de senzilla bata. Equipada amb un
Doncs ja he rebut les dues dosis d’AstraZeneca! Se suposa que ja soc immune, o casi, al virus que fa any i mig ens ha alterat vides i existències. Si la primera “banderilla” la vaig rebre a Cambrils, per a la segona m’ha calgut desplaçar-me fins a Vilafranca del Penedès. Coses de Catsalut i la
Segon i últim sant amb limitacions sanitàries. Amb seminormalitat, com ha repetit no sé quantes vegades la Raquel Sans (crec que era ella) al Telenotícies. A Tarragona els condicionants s’han limitat a un tancament de les coques de la Rambla amb aquelles cintes de plàstic que posa la policia quan hi ha un crim o
Informo al distingit públic d’aquest bloc que avui dimarts i 13, a les 11 del matí, he rebut la primera dosi de la vacuna contra la Covid. Era d’Astra-Zeneca. No s’han reportat incidències remarcables fins al moment. Com que no he pogut fer-ho a Tarragona, m’he hagut de desplaçar a Cambrils. No deixa de ser
Aquest matí m’he passejat per Salou, aprofitant que la població es troba dins de la meva comarca, el Tarragonès, i així no transgredeixo les cada vegada més incomprensibles normes sanitàries. Per ser un dia d’abril feia fred, però lluïa el sol i l’aire era net i lluminós. Salou és la capital turística de la Costa
Avui és un dia important per a mi. A dos quarts de tres de la tarda m’he convertit en un jubilat. Legalment encara no, però ja no tinc obligació de treballar. La jubilació és d’aquelles situacions, com altres a la vida, que sembla que no hagin d’arribar mai. Fins fa ben poc la veia com
Potser ningú hi ha reparat, però aquesta nit, només falten cinc hores i escaig, no només comença un any nou sinó també una dècada nova, la dels vint. És possible que tornin uns “feliços anys vint” no del segle XX sinó del XXI? Possible no ho sé, desitjable sí, perquè amb lo nefast que ha
L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que
Figura que avui és el meu aniversari. Mai no m’hagués pensat que ho hagués de celebrar com ho he fet. En realitat la paraula celebrar és francament sobrera. Comprar un pastís gelat en el supermercat, plantar-hi una espelma encesa, bufar-la mentre feia equilibris amb el mòbil per autogravar-me i enviar el vídeo als grups de WhatsApp. Aquest
És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un
Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics.
Que bé que va el confinament per fer determinades activitats a casa. L’altre dia vaig posar una mica d’ordre a les mils de postals que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Per caràcter i per formació acadèmica, sóc de guardar-ho tot (papers, retalls de premsa, publicacions, postals, records de viatge, propaganda electoral…)