L'any passat, la formació independentista ja va presentar una llei semblant i va organitzar actes de suport Foto: 0. DURAN / ARXIU.
"proposen als grups que han votat els últims anys a favor de l'autodeterminació, CiU, ERC i ICV, fer un front comú per articular l'anomenada llei de transició nacional a la independència."
Solidaritat està disposada a tornar a obrir el meló de la independència al Parlament aquest mateix mandat després que fracassés la tramitació d'una llei sobre la sobirania plena que van presentar la primavera de l'any passat. Els solidaris volen fer aquest pas sols o acompanyats. És per això que proposen als grups que han votat els últims anys a favor de l'autodeterminació, CiU, ERC i ICV, fer un front comú per articular l'anomenada llei de transició nacional a la independència. Si no hi ha consens, Solidaritat articularà en solitari la normativa per tal de tornar a encetar el “debat” sobre l'estat propi.
La iniciativa és el pal de paller de la ponència política que ha de regir l'estratègia de Solidaritat en el bienni 2012-2014 i a la qual ha tingut accés aquest diari. El document, que els simpatitzants poden esmenar, es preveu que s'aprovi a l'assemblea nacional de SI que se celebrarà el 19 de febrer. Els solidaris també desenvolupen els passos que hauria de seguir aquesta norma i que té com a eix principal la negociació del govern català amb la comunitat internacional perquè es reconegui la independència de Catalunya. Mentre durin aquestes converses, l'executiu crearà els ministeris d'Afers Estrangers, Seguretat, Energia, Hisenda i Seguretat Social per anar posant els ciments de l'estat català. La Generalitat també impulsarà una campanya per difondre els beneficis de la sobirania plena per tal que la societat s'hi involucri i es pugui guanyar un referèndum sobiranista, que seria el pas següent. Un cop el legislatiu declari la independència, caldria estendre el procés a la resta de Països Catalans amb una assemblea de representants de la nació catalana i de les majories democràtiques de les institucions de cada territori.
SI troba de vital importància que es pugui bastir aquest acord amb CiU, ERC i ICV, perquè vaticina que el pacte fiscal fracassarà i l'única sortida possible per a Catalunya serà la independència.
Consignes pròpies
La ponència marca el camí que ha de seguir el partit internament per reforçar-se i intentar tornar a tenir representació en les pròximes eleccions. Es determina que han de seguir amb la “coherència” de la seva política netament sobiranista i prioritzar la “unió” per la independència. També especifica que Solidaritat ha ser el grup més “combatiu” amb el PP i amb “l'espanyolisme que voldran imposar” a Catalunya.
Per afrontar la situació límit del país, SI proposa a CiU, ERC i ICV un acord per iniciar la transició a la independència.
El pacte fiscal està abocat al fracàs, a xocar contra el mateix mur polític espanyol. Tant el PSOE com el PP s'hi oposen.
La subordinació a Espanya ha conduït a una cruïlla: o assolim la independència o la nació catalana podria desaparèixer.
--------------
Emulant al Sr. Roca, pare de la Constitución invasora:
Els Independentistes no podem d'ací a 30 anys lamantar-nos de no haver trencat amb Espanya i França aquest 2014 ! (Salvador Molins, BIC-CA)
smolins9 |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 21:27h
Recorden la data del 21 de gener del 2006, és la data de la claudicació de CiU. El Sr. Artur Masva pactar amb el Sr. Zapatero una retallada de l’Estatut, del Parlament Català, especialment significativa en l’ àmbit del finançament , ja que l’ Estatut delParlament, contenia un pacte fiscal molt semblant al concert econòmic . Ara, CiU i elPresidentSr. Mas, tornen a reivindicar el que ells mateixos es van carregar. Pels motius esmentats, estic d’acord i trobo molt encertatel comunicat de la CUP on entre altres deia ...
J. Vilalta( BIC;BxI;CAT.ACCIÓ;ANC; i SCI. )
Berga 03-02-2012
La CUP crida a «no malbaratar esforços amb el pacte fiscal»
“... Així el comunicat remès aquesta tarda, considera que el pacte fiscal "marca una clara línia de continuïtat amb l'estratègia autonomista compartida per un cert catalanisme durant les darreres dècades". Una conclusió que la CUP considera "antagònica" amb la voluntat del dret a decidir expressada pel poble català els darrers anys i amb les mobilitzacions contra les retallades.
En aquest sentit, la CUP emplaça "partits, sindicats i moviments populars a rebutjar les crides al consens que pretenen malgastar esforços en reivindicar el pacte fiscal". "Aquestes crides considerem que són una cortina de fum per justificar polítiques que van clarament en contra del poble català", afegeix el comunicat. Tanmateix fa una "crida a dedicar aquests esforços a denunciar un marc constitucional espanyol que ens nega el dret a decidir, que nega la possibilitat de vertebració de la nostra nació i que impossibilita la nostra sobirania econòmica ...
Solidaritat combatrà l' "apartheid lingüístic" que va anunciar ahir el ministre Wert per a l’escola catalana
Demanen a Artur Mas que anunciï a Rajoy que Catalunya mantindrà la immersió lingüística a tota l’escola catalana.
Contundent reacció dels diputats de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al Parlament en relació a l’advertiment llançat ahir a Madrid pel ministre d’Educació i Esports José Ignacio Wert de considerar prioritari aquesta legislatura multiplicar els esforços perquè a Catalunya es pugui estudiar en llengua espanyola i ningú es vegi obligat a estudiar en català.
Solidaritat recorda que ja va denunciar el passat 23 de desembre de 2010 que les tres sentències dictades per la secció quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem que, emparant-se en la nova doctrina del Tribunal Constitucional sortint del recurs que va interposar el PP a l’Estatut de Catalunya, obliguen la Generalitat de Catalunya a fer servir l’espanyol com a llengua vehicular “de manera proporcional i equitativa al català en tots els cursos” a l’escola catalana. Segons el diputat Toni Strubell “es constata que Solidaritat va ser l’única força política que va alertar de la destrucció del model d’immersió lingüística per part d’Espanya i que el PP segueix amb el seu pla ordit per aconseguir, amb altres mètodes, el que el franquisme es va proposar: acabar amb la llengua catalana i el fet diferencial català”. Strubell censura que el PP s’aprofiti de les altes institucions de l’estat espanyol per posar en marxa un model escolar a Catalunya fonamentat en l’ “apartheid lingüístic” i el segregacionisme que “cap idioma europeu en les condicions de vulnerabilitat en la què es troba el català estaria en condicions de superar”.
Per la seva banda, el portaveu parlamentari de Solidaritat, Alfons López Tena ha reclamat al president Mas que estigui a l’alçada de les circumstàncies i “lideri una resposta enèrgica des de Catalunya per defensar l’escola en català” i el model d’èxit que suposa la immersió lingüística que passa al seu entendre per “no acatar ni les sentències espanyoles ni les instruccions que puguin venir donades pel PP des de Madrid, i, a més votar a favor de la Proposició de llei presentada per SI el passat mes de setembre per blindar el català com a “única” llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya.
López Tena també ha alertat que “és el moment que el poble de Catalunya surti en defensa de la seva llengua i cultura”. “Combatrem amb contundència l’ ‘apartheid’ que vol imposar Espanya a les escoles i també serem implacables amb les actituds meselles i col·laboracionistes que no plantin cara a Madrid” ha afirmat el diputat independentista, per finalment, animar a Artur Mas, que avui s’entrevista a La Moncloa amb el president espanyol Mariano Rajoy, a que li comuniqui que la Generalitat no s’arronsarà i Catalunya mantindrà la immersió lingüística a tota l’escola catalana.
Fotografia: Banner de Solidaritat Catalana per la Independència, primer actor del Braç Polític de la Independència.
Per quan la volen?
(El Punt Avui+ 31/01/12 02:00 - Josep Maria Uyà)
Fa mal veure tanta desídia. Perquè és desídia, pura deixadesa, el que està passant a Catalunya amb el tema nacional. Qualsevol català sap que la situació és ridícula, si no fos tràgica. Que ja fa anys que, vist el que passa, aquest país no necessita nacionalistes per poder fer independentistes, ja que la independència no cal, en absolut, que es vegi com un gest patriòtic o de provincianisme petit, sinó directament com una necessitat per aturar la befa contínua i l'empobriment continu d'un col·lectiu, el català que viu a Catalunya, que emmarcat en una realitat legal superior, l'Estat espanyol, es veu lligat de mans econòmicament, socialment i política. Ho veu tothom, fins i tot membres de l'anomenat PP català. La instrumentalització dels catalans a la resta de l'Estat espanyol per part d'extremenys, andalusos, valencians blaveros i castellans, i fins i tot cantàbrics o asturians, hauria de pagar drets d'autor, perquè ens posen a la seva boca amb una facilitat extraordinària, sempre per ser els dolents de la pel·lícula. Fins i tot un president extremeny ha gosat parlar en català i en basc perquè entenguéssim que ells no volen ser menys que nosaltres! “Perfecte! –caldria contestar-li–; li canviem l'N-II, de la Jonquera a Barcelona, per qualsevol de les seves autovies!”
Mirin, a mi m'importa molt poc tenir o no tenir fronteres, però m'importa molt saber amb qui m'estic jugant els diners, o sigui, la realitat immediata del meu treball i de la meva organització social i cultural. La comèdia bufa del conseller Mas-Colell pagant a terminis el funcionaris el mes de desembre, mentre a Madrid els sortints i entrants del govern miraven cap a Pernambuc, quan, a Andalusia, en el mateix moment es convocaven 3.000 places noves de professor, mentre els funcionaris catalans ja han vist dues retallades de sou, i ara ve la tercera amb l'IRPF, i tot això passa amb un govern que vota a Madrid el que calgui, perquè li donin el que ja és seu i no li han donat, i és menys del que ell ha donat abans –entre moltes altres befes i mofes contínues–, resulta un espectacle insuportable.
Potser el problema profund de Catalunya són els autoanomenats nacionalistes. Potser tota aquesta gent, mentre hi hagi reivindicació i pactisme, no faran res per la independència. És un negoci que els funciona admirablement, i que seria de bojos tocar-lo. El país, sembla, vol això. Però el trist és que els dits independentistes tampoc fan res. Res de res. Ni una denúncia pública del mercadeig en què s'ha tornat a ficar Convergència. Ni un projecte clar, ni un lideratge intel·lectualment intel·ligent. Res. Enganxats a la faldilla de Mas, per si cauen sobres. I la gent del PSC, un partit que hauria de tenir un projecte federal clar, valent, semblen una processó de fantasmes sota la lleu llum de l'aspirant a presidir Espanya, desesperats perquè el vot espanyolista se'ls en va al PP anomenat català, i amb tot el llegat del maragallisme llençat a les profunditats marines de la història, en minúscula, i en l'oblit més horrorós.
On som, doncs? En l'enèsim episodi de la capitulació. No ha calgut cap conde duque ni cap guerra successòria ni civil. N'hi ha hagut prou amb una crisi especulativa internacional. Tots cap a casa, i vés a saber fins quan. Alguns, com jo mateix, que vam confiar en l'Espanya democràtica, i que hem comprovat com el problema és d'un abast molt més profund, ja que ni la democràcia ni la tolerància ens posen en un real peu d'igualtat amb el poder de Madrid, i que hem entès que per ser una societat oberta, viva i lliure, caldrà, desgraciadament –i dic desgraciadament perquè és una feina molt perillosa i més valdria poder estalviar-se-la– cercar la independència, i que pensem que aquest ara és un sentiment realment real en una part important de la ciutadania, i que en qualsevol cas cal fer-ne un debat, sobretot amb els que no la volen, estem astorats davant del comportament de la classe política. Dic astorats per no dir coses més gruixudes. El virus de la crisi els paralitza el cervell? No es volen adonar que tot va lligat, i que qui sàpiga pensar i dir allò que realment passa amb frases curtes i clares i sense por dels vots, i sense la dolorosa retòrica nacionalista, avui exaltats, demà agenollats, etc., que qui faci això rebrà un allau de suports? Que tothom li atorgarà “autoritat”, i que és l'“autoritat” allò que cal, i la “voluntat”, l'autèntica “voluntat”, allò que et fa fer el que has de fer? Perquè no es tracta de voler la independència perquè la barretina i la botifarra siguin millor que res més. La independència, senyors polítics, és un dret de la llibertat, igual que el pacte. Però si el pacte és una burla, un ridícul espantós, llavors, què, eh? Llavors, només els covards continuen el joc, i la partida ja està perduda, i la dignitat, doncs també. I el preu és molt més car. Molt més car que donar la cara.
Josep Maria Uyà
El Punt Avui+ 31/01/12 02:00
Darrera actualització ( Dimarts, 31 de gener del 2012 02:00 )
De vegades és inevitable preguntar-se per què, malgrat la discriminació, la injustícia, l'espoliació i les humiliacions que patim els catalans, continuem dins un sistema polític, una comunitat autònoma espanyola, que només té el suport d'aproximadament una quarta part de la població. Una de les respostes possibles a aquest interrogant és que gran part de l'estament polític i de les elits, incloses aquelles que diuen adscriure's al catalanisme, han tret tacada del saqueig i de la misèria moral que ha propiciat l'autonomisme durant les darreres dècades.
Aquestes setmanes, malgrat l'encobriment de la majoria de mitjans de comunicació, ha esclatat a Reus un cas emblemàtic d'aquestes irregularitats que evidencien l'alt grau de putrefacció d'alguns sectors de les classes dirigents i que afecten amb caràcter transversal diverses formacions polítiques. Em refereixo a l'opaca gestió duta a terme per Josep Prat Domènech, fins fa pocs dies director general del conglomerat d'empreses públiques de Reus, Innova, el qual, a més d'exercir aquest càrrec, també era vicepresident del grup sanitari privat USP Hospitals i president de l'Institut Català de la Salut. Prat és un dels arquitectes de la reforma sanitària, una de les principals iniciatives polítiques impulsades pel govern d'Artur Mas.
El cas Prat, doncs, per bé que a primer cop d'ull sembla que només tingui una rellevància local, adquireix una innegable transcendència nacional perquè té relació amb el procés de desarticulació de la sanitat i perquè evidencia la implicació de diversos actors polítics més interessats a arrapar-se als privilegis del sistema que a plantejar un projecte transformador de servei a la ciutadania. En efecte, Prat havia actuat amb la cobertura política tant de CiU, durant la seva època de director general del Servei Català de la Salut (1998-2003) i en la seva participació actual en la reforma del sistema sanitari, com del PSC, ja que va ser col·locat al capdavant d'Innova en època de l'alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, i ha mantingut la seva posició només fins fa unes setmanes, amb l'alcalde convergent Carles Pellicer. Cal dir que les conseqüències de la gestió de Prat al capdavant d'Innova també són imputables a regidors de Reus d'altres partits que havien donat suport a les iniciatives escandalosament deficitàries d'aquest hòlding públic en l'anterior mandat, com va succeir amb els representants al consistori d'ICV i d'ERC, partit que va aconseguir col·locar personal de confiança en les empreses que integraven el conglomerat d'ens públics dependents de l'esmentat ajuntament.
Malgrat els indicis de malversació, d'incompatibilitats i d'abús de poder que envoltaven aquesta xarxa d'interessos creada a Reus (amb ramificacions territorials més àmplies en el sector de la sanitat), la capacitat del fenomen per esquitxar personal polític de totes les procedències va forjar un pacte de silenci mediàtic sobre la figura de Prat que, és de justícia dir-ho, només ha estat esquerdat pels articles d'Alfons Quintà al Diari de Girona i per l'aparició de nous actors polítics, com el regidor de la CUP a Reus, David Vidal, que va interposar la denúncia contra Prat davant la fiscalia de l'Audiencia Nacional. Que la presència de Prat al capdavant d'Innova estava tenyida d'ombres ja ho suggereix el fet que el gest de la CUP davant la justícia hagi motivat la dimissió del personatge de la direcció general del hòlding públic i de la vicepresidència del grup sanitari privat USP Hospitals (es manté, però, en la presidència de l'ICS). La denúncia també ha provocat la revelació del sou de Prat només com a factòtum d'Innova (un secret fins ara més ben protegit que la retribució del rei): 280.000 euros anuals, això sense comptar-hi d'altres conceptes que Prat s'embutxacava en les seves dubtosament compatibles activitats en el sector privat.
No deixa de consternar comparar els problemes de finançament que assetgen la sanitat púbica catalana mentre els tecnòcrates que han sabut moure's durant tants anys sota la protecció de la casta política han percebut aquestes retribucions esgarrifoses. Com és sabut, un cop va esclatar la notícia a través de la denúncia a la fiscalia, alguns mitjans més (com ara El Punt Avui) han seguit la qüestió, però la mordassa encara se cenyeix sobre d'altres tutelats pels poders fàctics que no tenen cap interès que s'alterin les estancades i fètides aigües de l'oasi català.
El cas Prat, tot esperant allò que pugui decidir la fiscalia, manté força analogies amb d'altres pràctiques tèrboles que han afectat bona part de l'espectre dels gestors de l'autonomisme. El patró és semblant: personatge intocable al qual retia vassallatge el personal polític fos del partit que fos, corrupteles en l'administració de béns públics, silenci mediàtic i després, quan algú destapa el forat negre, desesperació entre els còmplices de la malversació per frenar l'ona expansiva. Podem citar el cas Millet, però també ens podem referir al cas denunciat per Solidaritat Catalana (un altre nou actor en l'escenari català, per cert) de les retribucions de la Diputació de Barcelona a càrrecs cessats, les anomenades motxilles, una informació que l'actual president de la Diputació, Salvador Esteve, de CiU, continua qualificant de “secreta” i que demostra que el traspàs de poders d'una institució controlada abans pel tripartit i ara per CiU-PP no ha significat res pel que fa a la transparència.
Si alguna virtut té encetar un procés sobiranista és la d'esbandir tota aquesta brutícia que ha anat corcant la societat catalana sota el règim autonòmic. Un canvi que, probablement, només podrà ser activat per aquells que no han participat del vell ordre.
El camí vers la Independència avança i s'obre pas. El resum de tot el que s'ha dit i vist i escoltat al Casal d'Europa de Berga es pot resumir en la següent idea: Catalunya vol viure i estimar el món a la seva manera, qu és molt, amb tota la plenitud i tota la llibertat que li correspon com a Nació.
L'Assemblea Nacional Catalana serà un bon instrument d'unió i fermesa del nostre Poble de dones i homes lliures per la tasca d'alliberament nacional i a l'ensems la ràpida construcció i constitució del nou Estat Català.
Però caldrà ser forts, ferms, seriosos i exigents, molt exigents! amb els polítics catalans i les institucions que representen. No podem permetre que la inconsciència dels encaixistes ens aboqui a la ruïna material i espiritual a que ens estan abocant.
Ja hem arribat al punt de que si no treballes per la llibertat nacional i estatal de Catalunya estàs col·laborant amb la seva aniquilació per l'asfixia, la supeditació i la submissió vergonyant que ens imposa la nostra supeditació als interessos i males maneres de l'Estat espanyol.
Els encaixistes, els polítics i els partits, que no saben fer altra cosa, per por o per feblesa, incapacitat o interessos amagats que demanar a "la maltractadora" que no els maltracti tant fan un fals favor a Catalunya i la posen en perill de greu violència. Tothom sap com acaben els cassos de maltractaments quan no s'els paren els peus a temps!
Aviat vindrà el dia en que el President Català i el seu govern segueixen com fins ara, el Poble Català els haurà de foragitar de les seves traïdores poltrones!
No ens fa por Espanya ni els mesells polítics catalans que li fan joc!
Berga, Manresa i Vic presenten les seves organitzacions del MxI encarregades de preparar les seves respectives Assemblees territorials que a partir del març conformaran l'Assemblea Nacional de Catalunya.
Cal que ssistim a tots aquests actes per continuar avançant en la vertebració del braç del Poble per a la Independència.
---------------
El que segueix ho vaig escriure per preparar l'exposició anual d'idees força de Catalunya Acció de l'11 de setembre del 2011:
1 - La Independència de Catalunya cada dia és més aprop!
perquè cada dia més catalans de totes les classes i orígens obren els ulls i s’adonen de:
1 - De la necessària plenitud nacional, aspiració i dret legítim de tot Poble a auto governar-se de forma veritable i plenament.
2 - De la nula possibilitat d’una relació bilateral equitativa amb Espanya.
3 - De la conveniència d’aturar l’empobriment a que ens sotmet la dependència a l’estat espanyol que ens sotmet a una espoliació de 54 milions d’euros cada dia. Una pèrdua de recursos així destrueix qualsevol país.
4 - De la impossibilitat de compartir sobirania, de la impossibilitat de decidir cap dret seriós, de la impossibilitat de la independència fiscal, de la independència cultural, tot de subterfugis i falsos conceptes que només intenten amagar la única independència vàlida i possible ,la independència política que es concreta en l’assoliment d’un estat.
5 - De la urgència de separar-nos de l’estat espanyol. Mentres hi som estem en risc de desaparèixer: Lingüísticament, culturalment, econòmicament i nacionalment.
2 – El que ens acosta a la Independència de Catalunya
Per alliberar-nos i disposar-nos a emprendre la construcció del nou estat català:
1 – Coordinar les organitzacions independentistas en un sol projecte.
2 - Dissenyar, coordinar i seguir estratègies d’enfrontament, fermesa i unitat.
3 – Esdevenir puntes de llança d’aquests processos.
4 – Trencar mental i psicològicament amb Espanya i França.
5 - Sumar-nos en tot i per tot al moviment per la Independència.
6 – Destapar les mentides de tots els encaixistes, començant per les de Ciu.
7 – Votar partits i candidats que no facin autonomisme sinó sols Independència.
8 – Fer compendre que Espanya ens arrossegarà a l’empobriment i la miseria i que si no en marxem aviat hi quedarem enganxats i fins podem entrar en un cicle de violencia. Fins fa pocla llengua, la senyera i l’estelada eren motius de rebuig, ara ja ho és la bandera i els colors del Barça FC.
smolins9 |
divendres, 27 de gener de 2012 | 05:01h
Per què anar aquest dissabte al Casal d'Europa de Berga? Per què posar l'estelada al balcó?
Per continuar treballant amb èxit per la Independència ens cal anar units i coordinats.
Això és i significa la naixent nova Assemblea de Catalunya: L'Assemblea Nacional Catalana.
MANIFEST de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA
Per tal d’arribar a la independència de la nostra nació, sobretot, amb la implicació creixent dels ciutadans i ciutadanes. S’ha creat un moviment per la independència realment transversal i unitari amb el nom d’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El Moviment per la Independència (MxI) és format per les persones que, arreu dels països de nació catalana, coincideixen en la necessitat d’arribar a la majoria social necessària per a fer possible la independència política i que s’organitzen d’acord amb el que s’estableix en el Full de Ruta de L’Assemblea Nacional Catalana.
Veniu a la Presentació de l'ANC a Berga, al Casal d'Europa, dissabte dia 28 de gener del 2012, a les 8,30 hores del vespre. Duració aproximada de l'acte: una hora i escaig.
L'Assemblea Nacional de Catalunya és filla de l'Assemblea de Catalunya i de les Consultes per a la Independència.
Totes les berguedanes i berguedans que vàreu votar en aquella Consulta del dia 13 de desembre hauríeu de ser presents en aquest acte senzill però històric.
L'Assemblea Nacional de Catalunya "ANC" té la qualitat d'unir tots els catalans sigui quina sigui la seva ideologia. De nou caminem tots junts.
L'objectiu és assolir un país lliure que sigui amo de si mateix per fer les polítiques que li siguin justament favorables en tot ordre: Jurídic, econòmic, social, d'immigració, de promoció i relació exterior, de transports, laboral, ecològic ...
Fins ara, com tots sabeu, un poble aliè legisla per nosaltres i en contra nostra, això ho hem d'aturar, això s'ha d'acabar! Hem d'esdevenir capaços d'auto governar-nos, i ells, i nosaltres no fem el pas, no ens deixen i nosaltres ho consentim.
La Independència no és una cosa que es pugui donar o vendre, la independència és un estat de maduració personal i col·lectiva, tal com diu i ha escrit devades Mossèn Climent Forner "ja és hora que abandonem la perpètua adolescència en que ens trobem.
Berguedanes i berguedans, només de nosaltres depèn la maduració d'aquest Poble, nosaltres i totes les demés assembles locals que el proper març es coordinaran constituint la gran Assemblea Nacional de Catalunya "ANC".
Queda clara la nostra responsabilitat que no és pas la responsabilitat de l'actual President de la Generalitat de Catalunya, que no la vol ni té nassos per prendre-la! però sí que és la meva i la teva responsabilitat!
De veritat que assolirem la plenitud nacional i serà gràcies a la nostra ferma determinació.
Visqui Catalunya Lliure, visquin amb dignitat totes les catalanes i tots els catalans!
Salvador Molins Escudé, membre de Berguedans x la Independència.
Solidaritat està disposada a tornar a obrir el meló de la independència al Parlament aquest mateix mandat després que fracassés la tramitació d'una llei sobre la sobirania plena que van presentar la primavera de l'any passat. Els solidaris volen fer aquest pas sols o acompanyats. És per això que proposen als grups que han votat els últims anys a favor de l'autodeterminació, CiU, ERC i ICV, fer un front comú per articular l'anomenada llei de transició nacional a la independència. Si no hi ha consens, Solidaritat articularà en solitari la normativa per tal de tornar a encetar el “debat” sobre l'estat propi.
La iniciativa és el pal de paller de la ponència política que ha de regir l'estratègia de Solidaritat en el bienni 2012-2014 i a la qual ha tingut accés aquest diari. El document, que els simpatitzants poden esmenar, es preveu que s'aprovi a l'assemblea nacional de SI que se celebrarà el 19 de febrer. Els solidaris també desenvolupen els passos que hauria de seguir aquesta norma i que té com a eix principal la negociació del govern català amb la comunitat internacional perquè es reconegui la independència de Catalunya. Mentre durin aquestes converses, l'executiu crearà els ministeris d'Afers Estrangers, Seguretat, Energia, Hisenda i Seguretat Social per anar posant els ciments de l'estat català. La Generalitat també impulsarà una campanya per difondre els beneficis de la sobirania plena per tal que la societat s'hi involucri i es pugui guanyar un referèndum sobiranista, que seria el pas següent. Un cop el legislatiu declari la independència, caldria estendre el procés a la resta de Països Catalans amb una assemblea de representants de la nació catalana i de les majories democràtiques de les institucions de cada territori.
SI troba de vital importància que es pugui bastir aquest acord amb CiU, ERC i ICV, perquè vaticina que el pacte fiscal fracassarà i l'única sortida possible per a Catalunya serà la independència.
Consignes pròpies
La ponència marca el camí que ha de seguir el partit internament per reforçar-se i intentar tornar a tenir representació en les pròximes eleccions. Es determina que han de seguir amb la “coherència” de la seva política netament sobiranista i prioritzar la “unió” per la independència. També especifica que Solidaritat ha ser el grup més “combatiu” amb el PP i amb “l'espanyolisme que voldran imposar” a Catalunya.
Per afrontar la situació límit del país, SI proposa a CiU, ERC i ICV un acord per iniciar la transició a la independència
El pacte fiscal està abocat al fracàs, a xocar contra el mateix mur polític espanyol. Tant el PSOE com el PP s'hi oposen
La subordinació a Espanya ha conduït a una cruïlla: o assolim la independència o la nació catalana podria desaparèixer
Darrera actualització ( Dilluns, 23 de gener del 2012 02:00 )
Política - 8:51 dimecres, 18 gener, 2012 per Jordi Simon
La nova entitat berguedana de suport a l’Assemblea Nacional Catalana fa el seu primer acte a la Plaça de Sant Joan de Berga
Dissabte, dia 21 de gener, des de les deu del matí fins a les nou de la nit, l’entitat ‘Berga per la Independència’ organitza el seu primer acte al carrer. Es tracta d’una jornada «festiva i informativa amb diversos objectius. D’una banda, es vol donar a conèixer el propòsit de l’entitat que és, bàsicament, el de treballar per la independència i, en aquest sentit, sumar-se a la tasca desenvolupada a diversos municipis per l’Assemblea Nacional Catalana».
Alhora, es farà una xocolatada i es posaran a la venda banderes catalanes i estelades a preu popular per arrencar una de les campanyes que s’estan tirant endavant des de l’Assemblea i que «és l’intent d’omplir els Països Catalans del nostre símbol identitari. També hi haurà material a punt per tal que tothom que vulgui se sumi a la campanya ‘Dóna la cara per la independència’, que des de fa uns dies s’està fent per internet al web www.donalacara.com en la qual ja han donat la cara més de 6000 persones d’arreu del món. A més, es prendran imatges per realitzar el vídeo ‘En les mires del cel’ de ‘Berga per la Independència’».
El vídeo i l’entitat es presentaran, de forma oficial, el dia 28 de gener al Pavelló de Suècia de Berga. No obstant això, ‘Berga per la Independència’ es vol aproximar als ciutadans i ciutadanes de la capital berguedana i comarca «sense més distància que la del carrer una setmana abans i, en aquest sentit, llança aquest missatge als berguedans: “Necessitem que vinguis perquè la independència és cosa de tothom”».
El braç del Poble per a la Independència de Catalunya troba una potent eina d'unitat en la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) plenament determinada a empenyer Catalunya vers la plenitut nacional.
Ahir a Berga es va fer una diada prèvia a la Presentació pública que tindrà lloc dissabte vinent 28 de gener del 2012. Va ser una festa popular d'unitat i fermesa independentista, significada en la venda de banderes per penjar als balcons, banderes de tres tipus-senyera, estelada blava i estelada vermella- que signifiquen totes les sensibilitats d'aquesta nova unitat hereva de les recents Consultes per a la Independència de Catalunya.
Així, doncs, l'ANC és testimoni de la unitat de tots els catalans que ja es deleixen per esdevenir homes lliures d'una nova Catalunya Lliure.
Ja ho sabeu, en tota independència hi ha d'haver bàsicament dos braços, dues voluntats, la del Poble i la voluntat política dels capdavanters i de les institucions genuïnes d'aquest Poble -aquestes institucions, si no hi són s'han de crear, si no fan bé la feina s'han de recrear-. Els catalans no inventem res, ja n'hi han hagut moltes d'independències, és un procés natural de creixement i d'alliberament.
El braç polític també malda per avançar, reprodueixo altra vegada un escrit recent de Jaume Renyer, llegiu-lo i us adonareu de com és de convenient una taula rodona on s'asseguin sovint els caps dels partits polítics catalans per dissenyar la seva part de Full de Ruta.
Com més ben coordinats i acompassats es moguin els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics, més aviat assolirem el nostre legítim objectiu.
---------------------------------
(Com vertebrar el Pol polític independentista. El braç polític. El front polític de la Independència. S. Molins)
Aquest és el títol del document de debat sobre l'estratègia de Solidaritat Catalana per la independència que es començarà a debatre a partir de demà entre els nostres adherits.
Al consell nacional de dissabte passat es va donar el tret de sortida cap a l'assemblea nacional que s'ha de celebrar el 19 de febrer vinent. El text base ha estat redactat per Núria Cadenes, Albert Pereira, Hèctor López Bofill i jo mateix en tant que responsable d'estudis i programes de l'executiva nacional.
El propòsit del document no és altre que clarificar el rol de SCI dins el panorama polític del nostre país, situant-nos com l'eix vertebrador del pol independentista confrontat al bloc de gestors de la dependència (que conformen els diversos partits que restringeixen la seva activitat pràctica a la continuïtat de l'autonomisme minvant). La transició a la independència ha de començar aqueix 2012 i Solidaritat vol articular una estratègia unitària amb tothom qui prioritzi la resolució viable, i favorable als drets nacionals del poble català, del conflicte Catalunya-España, per davant de qualsevol altra consideració ideològica. Avantposar condicions sobre el model de societat futura a l'assoliment mateix de la independència és una actitud irresponsable que només afavoreix la perpetuació de l'ordre establert. La mateixa posada en pràctica dels plantejaments efectivament encaminats a la proclamació de l'Estat català anirà perfilant quins sectors socials vinculen els seus interessos a un futur nacional en llibertat i quin s'aferren a la dependència.
El procés contra el català com a llengua vehicular a l’escola no s’atura i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reactivat el procés judicial per acabar amb la immersió lingüística
La reactivació del cas significa que el Ple de la Sala Contenciós Administratiu del TSJC tornarà a obligar en breu la Generalitat a complir amb les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola com a vehicular de l’ensenyament.
Només aconseguirem blindar el nostre sistema d’immersió lingüística si aconseguim que el Parlament de Catalunya aprovi per Llei que el català és la única llengua vehicular de les nostres escoles. Llavors el Govern tindrà un instrument legal per no acatar les sentències que l’obliguen a introduir la llengua espanyola a l’ensenyament.
Ajudeu a recollir signatures per a fer la petició al Parlament que el català sigui blindat per Llei com a única llengua vehicular. Feu-vos voluntaris omplint el formulari del web www.escolaencatala.cat
Si ja t’has fet voluntari i vols col·laborar, i encara no ens hem posat en contacte amb tu, ens pots escriure a info@escolaencatala.cat.
"Implica't amb la nova Assemblea Nacional de Catalunya"
SALVADOR MOLINS
Per tal d’arribar a la independència de la nostra nació amb la implicació creixent de tothom comença a caminar un Moviment per la Independència transversal i unitari que s’està organitz)ant territorialment amb el nom d’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
Aquest Moviment per la Independència (MxI) està format per les persones que, arreu dels països de nació catalana, coincideixen en la necessitat d’arribar a la unitat, la coordinació i la majoria social necessàries per a fer possible la independència política i que s’organitzen i es disposen avançar d’acord amb el que s’estableix en el Full de Ruta del MxI
Per avançar amb èxit vers la Independència ens cal anar units i coordinats.
Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà un centre de decissió, una cara visible i un equip responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra. Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per, dir-ho més ben dit, fora del sistema de l’estat espanyol. L’independentisme ha de fer visible la legitimat, la conveniència i la possibilitat de recuperar el que és nostre i ha d’integrar adhesions per assolir la massa crítica necessària per a fer el pas decissiu.
Com que serà una cosa nostra com ho han estat les consultes la farem seguint el full de ruta consensuat per l’ANC però sense haver de demanar permís a ningú.
Estem davant d’una cosa nova i molt potent, hem de tenir present que 875.173 catalans ja han votat «Sí» a la nostra Independència només en les Consultes que ja s’han fet amb la col·laboració de 60.000 voluntaris.
Aquest és el títol del document de debat sobre l'estratègia de Solidaritat Catalana per la independència que es començarà a debatre a partir de demà entre els nostres adherits.
Al consell nacional de dissabte passat es va donar el tret de sortida cap a l'assemblea nacional que s'ha de celebrar el 19 de febrer vinent. El text base ha estat redactat per Núria Cadenes, Albert Pereira, Hèctor López Bofill i jo mateix en tant que responsable d'estudis i programes de l'executiva nacional.
El propòsit del document no és altre que clarificar el rol de SCI dins el panorama polític del nostre país, situant-nos com l'eix vertebrador del pol independentista confrontat al bloc de gestors de la dependència (que conformen els diversos partits que restringeixen la seva activitat pràctica a la continuïtat de l'autonomisme minvant). La transició a la independència ha de començar aqueix 2012 i Solidaritat vol articular una estratègia unitària amb tothom qui prioritzi la resolució viable, i favorable als drets nacionals del poble català, del conflicte Catalunya-España, per davant de qualsevol altra consideració ideològica. Avantposar condicions sobre el model de societat futura a l'assoliment mateix de la independència és una actitud irresponsable que només afavoreix la perpetuació de l'ordre establert. La mateixa posada en pràctica dels plantejaments efectivament encaminats a la proclamació de l'Estat català anirà perfilant quins sectors socials vinculen els seus interessos a un futur nacional en llibertat i quin s'aferren a la dependència.
Són "els millors" mals administradors perquè ignoren voluntàriament "el gran forat" el forat de tot el que ens roba Espanya, de tot el que es deixen robar per Espanya sense ni piular.
Tapen forats i obliden intencionadament l'esvoranc gegant de l'espoliació del 10% del PIB català -com a mitjana-. Portem amb 30 anys un dèficit que ratlla els 300.000 milions d'euros.
Catalunya és com un gran dipòsit d'aigua del que en tapessin els forats petits i ignoressin l'esvoranc gegant de fuita d'aigua.
Avui, en paraules assenyades de Muriel Casals, Presidenta de l'Òmnium Cultural, "ignorar sabent-ho i permetre aquesta espoliació és una autèntica irresponsabilitat que aboca Catalunya a la seva pròpia inviabilitat".
Els actuals governats de Catalunya, Ciu, han amagat l'espoliació i han callat per por del conflicte durant 30 anys, permetent la ruïna de Catalunya.
Ara és l'hora de la Independència. Cal trencar amb Espanya, cal aturar aquest lladronici. Els còmplices hauran de ser jutjats per lladres i genocides de la Nació Catalana.
Per tal d'assolir la Independència, com s'ha esdevingut arreu, necessitem dos braços actius i coordinats: El braç del Poble i el braç institucional i polític, i que ambdós es moguin en favor de la Independència immediata, o sigui, a curt termini.
L'Assemblea Nacional Catalana tot just naixent, ANC, té moltes possibilitats d'esdevenir un ens molt proper al que hauria de ser "el braç del poble".
Objectius tàctics a tenir en compte per part de l'ANC en aquest sentit:
1 - Acostar el poble menut català al procés d'independència, esdevenir el braç del Poble en aquest procés.
2 - Empènyer els catalans independentistes, lliures i no acomplexats, en la tasca d'alliberar Catalunya, tal com expressava el pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), quan deia: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
3 - Fer els passos necessaris (full de ruta) i reunir la gent mínimament necessària (el llevat o catalitzador) i els voluntaris i com més gent millor per tal de precipitar el procés de secessió i dotar-los de valors, objectius i raonaments per aquest fi.
-------------------
L'altre braç, el polític, l'han d'integrar les institucions catalanes i els partits polítics catalans, començant primer de tot pels diputats i partits independentistes i pels Ajuntaments que ja han començat a moure's en aquest sentit.
Els objectius tàctics d'aquests partits, organitzacions independentistes i ajuntaments han de complir els següents requisits:
1 - Disposar-se a la ruptura i practicar-la. Travessar la línia vermella sempre que es pugui, calgui o es cregui convenient.
2 - Disposar-se a la unió, a la coordinació, a la col·laboració i al contacte per la ruptura, i practicar-ho, practicar la coordinació, lla col·laboració i el contacte entre aquestes organitzacions primer i aquestes institucions de seguida que es pugui o ens hi veiem amb cor de fer-ho.
3 - Convèncer als independentistes catalans de la seva gran responsabilitat en votar els partits i candidats que de veritat i de forma contrastada es comprometin per tirar endavant i a curt termini el procés de secessió i la preparació del poble català a tots nivells, i que mereixin la confiança per fer-ho, confiança guanyada amb el seu exemple i veritable credibilitat. Dono voltes en aquest punt perquè és una qüestió fonamental i bàsica perquè Catalunya pugui tirar endavant la seva Independència.
4 - Anar a guanyar les eleccions catalanes del 2014.
L’altre dia, afirmava Oriol Pujol, dirigent de CiU, que res no li constava, a ell, de la famosa LOAPA financera.
No devia pas ser que el representant de la formació autonomista hagués estat fora del món els darrers temps, que no hagués sentit parlar de la barrabassada, que fins i tot la terminologia l’agafés de nou. No. Sembla que sabia de què parlava quan assegurava que no calia parar-hi especial atenció perquè, al capdavall (i cito textualment), “només ho hem llegit al Financial Times”.
I avall que fa baixada, no?
Negar la realitat no és la millor manera d’encarar-la. I la realitat, ai las, ens mostra que aquesta LOAPA pressupostària que prepara el PP no és tan sols una frase escrita en un diari (en fi, no res, total, una declaració d’intencions explicitada pel ministre espanyol d’Economia al Financial Times), sinó tot un programa de govern. Un pacte d’estat, fins i tot, en podríem dir: l’altre partit nacionalista espanyol, el PSOE, ja apuntava en idèntic sentit fa uns mesos. De fet, si els responsables de CiU repassen, jo què sé, el discurs d’investidura de Rajoy, hi trobaran la referència (va, per si de cas, aquí en tenen una pista: se’n sol dir “evitar solapamientos” o “estabilidad presupuestaria” o allò d’atendre “la premisa de ‘una administración, una competencia’”, tot sobre la base de la reforma constitucional que, recordem-ho, van pactar ben conscientment i ben recentment).
Aquest exercici de tornar a amagar el cap sota l’ala, o sota terra, com diuen que fa l’estruç, és del tot incomprensible, si és que pressuposem que el govern ha de vetllar pels interessos de la ciutadania. En comptes d’informar, en comptes de respondre adequadament i amb valentia a aquest descarat procés centralitzador que ha endegat el PP, en comptes de tancar caixa i plantar cara d’una vegada, es dediquen, sistemàticament, a dir que no n’hi ha per a tant, que no siguem catastrofistes, que ja ens hi acabarem entenent, que no pretenen pas eliminar la immersió lingüística, on s’és vist, que no han dit res d’intervenció pressupostària, que d’on ho heu tret, que pacte fiscal, que galindaines.
I, mentre de la banda d’Espanya resulta que tenen un pla, i l’apliquen (“sin prisa pero sin pausa, Falange avanza”, deien, no?), de la banda dels gestors de l’autonomia només miren de justificar les fotografies que es fan a Madrid mentre aquí proven de despistar i tot és recitar discursets sobre la boira i metàfores de vaixells: mariners, com que bufa el vent, cantem tots una cançoneta, mariners, com que bufa el vent, cantem tots un petit moment.
smolins9 |
divendres, 13 de gener de 2012 | 02:25h
Quan tornen els «tercios»
"Ara, però, amb Artur Mas i companyia l’únic que podem esperar és com aquesta caterva botiflera vincla l’esquena, una i altra vegada, al pas dels nous tercios redoblats del segle XXI: els inspectors fiscals d'Hisenda; en la seva tasca recaptatòria per convertir Catalunya en el solar d’Espanya."
---------------------
“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així traçava, a cop de micròfon radiofònic, les línies mestres de com havia de ser Espanya, un dels militars sublevats de l'exèrcit més destacats del cop d’estat de 1936 encapçalat per Franco: el general andalús Queipo de Llano. L’Espanya franquista continuaria la seva inquina anticatalana allà on ho va deixar Felip V el 1714 i s’alletaria de la primigènia maquinació de macabre imperialisme de Gaspar de Guzmán, el Conde Duque d’Olivares, que n’oferí els prolegòmens d’anorreament i submissió com a pauta a seguir per tot govern espanyol, en la Guerra dels Segadors de 1640-52.
Fixem-nos que els períodes històrics esmentats coincideixen amb contextos de fonda crisi político-econòmica com és l’actual moment; que paradoxalment són els contextos on medren la inflexió i el canvi de paradigma: apareix l’escletxa de l’oportunitat. Això és el preludi del reordenament de les coses; l’acceptació de quelcom nou en l’escenari que s’està gestant. Lògicament, això alerta els immobilistes del status quo i intenten posar pals a les rodes a la nova dinàmica que s’ha d’encarar, amb l’ànim de perpetuar marcs de situació, de totes totes, insostenibles.
Ara mateix, el govern espanyol dirigit per Mariano Rajoy està entomant la situació amb els mateixos paràmetres de follia imperial que el seu homòleg de 1640. Quan l'imperi s’ha de rescabalar, la mirada pirata sempre la fiten contra Catalunya i es promulguen els saquejos de les hisendes dels particulars catalans sense miraments; via apujada d’impostos i taxes directes i indirectes, per provocar l’ofegament de la hisenda catalana. Si el 1640 l’excusa era subsanar la fallida econòmica del regne provocada per la sagnia d’un exèrcit espanyol empantanegat en el seu Vietnam de l’època: Flandes; ara en ple 2012 l’excusa és subsanar la fallida econòmica del regne provocada per la sagnia que provoquen les comunitats autònomes; taifes jurídico-territorials creades per perllongar, en lo universal, la unidad de la quimèrica Espanya de matriu castellana. El boc expiatori de tot plegat sempre és el mateix: Catalunya. Catalunya com a gran mal espanyol, el problema catalán en diuen els més encabronats, i l’ànim d’imperial revenja ultima la proclama: “¡Cataluña pagará!”.
Així l’actual ministre econòmic espanyol, De Guindos, no té cap problema a reconèixer, en recent entrevista a l’influent rotatiu de la City de Londres, el Financial Times, que la situació de crisi serà aprofitada per fer un correctiu recentralitzador de l’Espanya autonòmica, alhora que inquisidorament culpa del gruix del problema del dèficit a les autonomies. Això, amanit amb les declaracions del gallec renegat que intenta actuar de president i que fa caldo gros amb la mentida que el 75% del dèficit espanyol correspon a les autonomies; quan la realitat és que el 75% del dèficit és del govern de l’estat, l’altre 20% pertany a les autonomies i el 5% restant als ens municipals. ¿A tota aquesta envestida, què fan les mediocres i covardes autoritats gestores de la ignomínia que ofega els catalans? Artur Mas, després de descartar la independència per davant i per darrere, ha agafat l’avió i ha aterrat a Londres per dir-li al viceprimer ministre britànic, Nick Clegg, que els catalans estem fent els deures de fa dies i el seu subaltern per a temes financers, en Mas-Colell, aixeca l’espantall del tipus marginal màxim a nivell fiscal d’Aruba i Suècia per endossar-hi Catalunya pel broc gros i fer populisme barat amb la ignorància econòmica de l’opinió pública. La pressió fiscal mitjana a Suècia és de quasi un 51%, mentre que a Catalunya i Espanya és del 37%. El greu problema que amaguen Mas i Mas-Colell no és altre que el del PIB per càpita que abans d’impostos està en quart lloc per darrere de Madrid, Navarra i País Basc; i després passa al tretzè lloc del rànquing autonòmic a resultes de l’espoliació fiscal perpetrada per Espanya. Això és un empobriment induït en tota regla de la renda disponible de cada un dels catalans amb domicili fiscal a Catalunya.
El 1640, els joves castellans que s’allistaven als terciosels interpel·laven allà per on passaven de les Castelles: “¿Dónde váis?” I ells, ufanosos, deien: “¡A saquear el tesoro de Barcelona!”. Ara, refinadament pel sedàs democràtic, fan el mateix. Però per aquella època, els catalans teníem un prohom com Pau Claris que plantava cara a l’enemic i s’hi batia si arribava el moment, aconseguint derrotar Castella a la batalla de Montjuïc de 1641. Ara, però, amb Artur Mas i companyia l’únic que podem esperar és com aquesta caterva botiflera vincla l’esquena, una i altra vegada, al pas dels nous tercios redoblats del segle XXI: els inspectors fiscals d'Hisenda; en la seva tasca recaptatòria per convertir Catalunya en el solar d’Espanya. Que els aires que bufen des de Glasgow ens acompanyin!
"Vivim uns moments crítics. I la dita popular, com sempre, l'encerta: “a grans mals, grans remeis”.
I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.
Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillossíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat cinc-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.
Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que la volem, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui estarà temptat d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història no para de demostrar-nos que el possibilisme emmascara massa sovint la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, com va passar allà per la manca de visió dels qui portaven el timó.
Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. La independència recobrarà el seu sentit més autèntic. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de les pedres."
