EL BIC del Berguedà, treballa per la Independència de Catalunya i pel proper Estat Català. El nostre referent nacional és www.catalunyaaccio.org, però les opinions expressades en aquest blog són exclusives de Salvador Molins.
A la
vida tot te un començament i una fi, diuen es llei de vida, així és,
aquesta es la fi d’una etapa, curta potser, però intensa que vaig començar el
febrer de 2007 amb el Partit Republicà Català, RC.
Un
partit que donava sentit a una visió diferent de la política sempre centrada en
dretes i esquerres, aportava una visió transversal que prioritzava Catalunya
per damunt de tot.
Avui
aquest projecte es en vies d’extinció, hi ha un altre que es diu Reagrupament
que diu substituir el que teníem, que entra o vol entrar amb força, però que
porta els vicis ocults d’una altre formació política, per que son persones que
provenen d’aquella formació les que dirigeixen Reagrupament, i amb elles es teixeix
una falsa imatge de ser transversals.
El
nostra quasi difunt projecte era viu, per que fruïa com el vi novell, malgrat
que, els que el varen impulsar han estat els primers en enterrar-lo, s’ha venut
pel no rés, s’ha desmuntat amb preses, per que era feixuc viure en un
microcosmos quant avia a l’abast un suposat oceà.
Doncs
bé, jo no vull anar vers aquest immens oceà, prefereixo conservar en la memòria
l’ideal del què podia haver sigut i no ha estat possible.
Sempre
tindré al meu cor, els meus companys de somnis, esmicolats per la forta
tramuntana del Reagrupament, companys patriotes que sempre apreciaré malgrat no
compartir sempre les seves decisions.
Soc un
romàntic, no vull participar en curses al poder, ni fer caure a ningú, per
aconseguir objectius politics. Soc un Home lliure que escull sempre el seu
camí, per damunt de la llibertat no hi ha cap més camí, el meu partit
sempre serà el Partit Republicà Català, per que significava la llibertat, el
respecte, la diversitat d’opinió, encara que els estrategs diguin que soc dels
pocs que he cregut en el projecte, si hi he cregut, ha estat per que era un bon
projecte.
No
vull ser causa de discòrdia, ni cerco la gloria d’un instant en ser notícia per
la meva decisió, sols dic adéu siau.
Us
desitjo, hem desitjo, un poc de sort i que la vida ens doni un camí ben llarg.
Deixo la política, no vull que hem malbarati el somni ni un instant per
l’amargor de saber que la tramuntana no es el meu projecte.
Torno
als meus llibres, a cuidar del patrimoni, dels oficis, de l’arquitectura, us
dono gracies per la confiança que m’heu fet, sempre tindreu un recó al meu cor
i un amic.
I si
algun dia hem necessiteu, soc aquí tossudament alçat, fermament arrelat,
tornaré a lluitar per una Catalunya lliure, al costat dels qui volem un
projecte realment transversal, que no arrenqui amb submissions, que surti a
compartir no ha imposar, a seduir per unir voluntats, mentre tant........
“Si
l’atzar ens porta lluny. Que els déus ens guardin el camí, que ens acompanyin
els ocells, que ens acaronin els estels, i en un recó d’aquesta veu, mentre la
pugui fer sentir i aura amagat sempre el bon so del nom dels meus amics.” (adaptació
de Laura. Lluís Llach)
smolins9 |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 11:14h
"La mentalitat
“unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no
entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú,
ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el
rol del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió
saludable."
"Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors en composen la llum blanca fonamental” Goethe
Es
evident que per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats,
cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han
encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin
personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre
poble reclama.
Però,quins dels potencials implicats s’han
plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són
els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit?
Estem
immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’”unió”,
tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot
“unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest
emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i
psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on
s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les
individualitats, personals o col•lectives, en benefici d’un únic poder,
sovint imposat.
La història en va plena d’imperis que, en nom de “la
unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació
n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se
monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la
dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment
polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un
model més ampli.
En aquest context continua plenament vigent la
vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i
dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la
depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa.
La
por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació
física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera
primitiva i poc madura de concebre “la unió”.
La mentalitat
“unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no
entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú,
ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el
rol del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió
saludable.
I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els
vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una
actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El
possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més
gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial
que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en
diuen “unió”.
Aquest model ha dominat la història fins als
nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està
tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça
impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament
humiliat en el fang”.
Signes inequívocs provinents tant de la
nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la
mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un
nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements
diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el
conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda.
En
aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix
el valor de la individualitat humana i nacional com un factor
fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt.
La
lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha
comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú.
Es un
paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i
assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt.
Es
perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu,
posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint,
incrementades, en benefici propi.
Es el paradigma de l’organisme sa.
Aquesta
concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de
confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de
qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en
un context d’aquestes característiques.
Es a través d’aquesta unitat
integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva
nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i
sensitives, ara, encara embrionàries.
En el vell paradigma
històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de
les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i
destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és
sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la
interacció crea una nova realitat rica i dinàmica.
La
construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la
superació del concepte uniformitzador i assimilador tant estès encara
avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat
integradora.
Es cert que el poble català reclama i necessita la
unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la
independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure
en l’error de repetir anacronismes històrics.
Només la integració de
les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al
servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà,
farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre
poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis
espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora
i regeneradora, cap a un model post-històric.
Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana?
Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen?
Qui
quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança
s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar
al si d’aquest nostre poble.
La unió fecunda que portarà la
nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat
del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell
ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la
nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes
les fibres del seu ésser per fer-la possible.
El
promotor de la xiulada a Mestalla, Santiago Espot, afrima en la segona
part de l'entrevista amb e-notícies que "quan parlem de Catalunya
parlem de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" en al·lusió als
anomenats Països Catalans. "És molt senzill, diga-li Catalunya",
insisteix tot recordant un llibre del valencià Josep Guia "malgrat que
a la ciutat de València sigui una ciutat governada pel PP".
Espot,
president de Catalunya Acció, considera que "hi ha campanyes adreçades
a separar la nació: els catalans del principat dels valencians", però
que "la nació és molt clara". També assegura que "l'independentisme
cada vegada és més popular" i que, en el cas d'un referèndum, "la
victòria serà dels partidaris del sí". Pel que fa a Ciutadans, afirma
que "ja no és un partit, és una tanda de penals perquè queden quatre i
el cabo".
El
president de Catalunya Acció, Santiago Espot, que ha estat un dels
impulsors de la xiulada contra l'himne espanyola durant la Copa del
Rei, ha afirmat en la primera part d'una entrevista amb e-notícies
després dels esdeveniments que ell "no és el dolent de la pel·lícula,
sinó el bo". "El que pensin a Madrid no m'importa", ha afegit.
Espot
considera que la xiulada ha servit per a "infondre als catalans una
moral de victòria ampla i suficient com per a endegar un procés de
secessió". "El que va passar a Mestalla va ser un èxit del qual ens hem
de congratular tots els catalans", ha indicat.
En la seva
opinió, "l'Estat espanyol és una entitat política molt i molt feble"
malgrat els seus "cinc-cents anys d'història", com demostra que la
protesta hagi provocat "un terratrèmol polític". Santiago Espot
assegura, d'altra banda, que "els seus fonaments van fent figa", i
augura que, "amb un parell de xiulades més, l'Estat espanyol està
finiquitat".
El dirigent independentista també considera que el
Govern espanyol mai enviaria els tancs "al carrer" en cas
d'independència, perquè "és absolutament inviable". "L'Exèrcit que
tenen els espanyols està integrat bàsicament per gent de Sud-amèrica, i
aquesta gent tampoc estaria disposada a defensar la unitat de la
pàtria", insisteix.
Respecte a les reaccions a la resta de
l'Estat, afirma que "em preocupa poc", perquè "la imatge dels catalans
a Espanya tradicionalment sempre ha estat la imatge de gent garrepa, el
jueu de la península ibèrica, i que parla català per una mena de
malaltia mental".
"Castella, que és l'ànima d'Espanya, és una
mentalitat que no tolera la diferència", afegeix. Espot considera que
"la imatge d'una xiulada no canviarà la nostra imatge, ni la millorarà
ni la empitjorarà", acaba.
El
president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, s'ha negat a
contestar en castellà al periodista de Telecinco que ha assistit a la
roda de premsa sobre la valoració de la querella interposada per Denaes
a causa de la xiulada a l'himne espanyol durant la final de la Copa del
Rei. El periodista ha preguntat a Santiago Espot si podia contestar en
castellà i aquest ha replicat: "a Telecinco tenen servei de traducció,
no? Jo li respondré en català per la meva comoditat". Llavors, el
periodista ha hagut de formular la pregunta en català i Santiago Espot
ha contestat en català.
El president
executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha acusat la fundació
Denaes de "criminalitzar els drets i llibertats" dels catalans, ja que
compta amb "destacats enemics de Catalunya". La querella que ha
presentat Denaes contra Catalunya Acció per la xiulada a l'himne
espanyol durant la final de la Copa del Rei "és un clar exemple de com
es pretén vulnerar de forma flagrant els Drets Civils dels catalans,
criminalitzant drets i llibertats tan fonamentals en qualsevol
democràcia occidental com són el dret a la protesta i la llibertat
d'expressió", ha afegit.
En aquest sentit,
Catalunya Acció ha denunciat que "la Fundació Denaes compta entre els
membres del seu patronat d'honor destacats enemics de Catalunya, com el
franquista Sabino Fernández Campo (militar que va desfilar l'any 1939
amb l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona, va formar part del
Ministeri de l'Exèrcit de Franco durant 20 anys, exministre
d'Informació i Turisme l'any 1976, excap de la Casa del rei Juan Carlos
i que va cer indecentment guardonat l'any 1988 amb la Creu de Sant
Jordi per part de la Generalitat de Catalunya presidida per Jordi
Pujol), Alejo Vidal Quadras (dirigent del PP, vicepresident del
Parlament Europeu i declarat opositor al reconeixement del català a la
Unió Europea i dels Drets Nacionals de Catalunya); i Santiago Abasal
Conde (dirigent del PP al País Basc, fundador de Denaes, i promotor de
la querella contra Pepe Rubianes)"
Espot considera
que la denuncia "és una constatació que els drets civils dels catalans
no estan garantits a l'Estat espanyol, i que Catalunya ha passat
simplement de viure empresonada durant el franquisme a viure en
llibertat condicional vigilada durant la monarquia borbònica actual.
Només un estat català pot garantir els Drets civils i llibertats que
ens corresponen als catalans com a ciutadans i com a éssers humans".
El portaveu de Deumil.cat i exdirigent de CDC, Enric Canela, ha afirmat en una entrevista a El Punt
que "la independència és possible. Tot és qüestió de posar-se i de
prendre-ho seriosament". A criteri de l'exmembre del comitè excecutiu
nacional de CDC, "només cal que primer estiguem d'acord aquí dins i
després trobar les aliances internacionals necessàries".
Canela
admet que "no es pot fer un referèndum", però apunta que "hi ha dues
vies: podem fer una declaració unilateral i a partir d'aquí veure què
passa, o bé demanar mitjançant el Parlament el referèndum
d'autodeterminació".
D'altra banda lamenta que a Esquerra "no
actuen com un partit independentista. Han deixat de ser-ho". Sobre el
referèndum del 2014 de Carod-Rovira, opina que "és una broma, un
titular de diari. No s'ho creu ni ell. Això de voler convertir la gent
és un rotllo".
També ha negat haver estripat el carnet de CDC
després de 25 anys de militància. "No l'he estripat! El guardo. M'he
donat de baixa perquè no comparteixo l'acció política de CDC en aquest
moment". Canela es confessa "cansat" de "l'ambigüitat. Sobiranisme sí,
independentisme, no; catalanisme... Hi ha gent a CDC que no és
independentista i altres que sí, per això fan aquest discurs ambigu,
però ha arribat un punt que no es pot seguir així".
De la
mateixa manera, ha volgut desmentir que Unió sigui el fre sobiranista
de Convergència. "A UDC hi ha tants independentistes com a CDC. A
Sobiranisme i Justícia hi ha molts independentistes que són d'Unió. Pot
ser un fre Duran, que no és independentista".
Preguntat per si
un referèndum per la independència es guanyaria, l'exdirigent de CDC
contesta que "crec que sí, però no demà. Amb la situació econòmica i el
sentiment que hi ha és possible". Tampoc creu que Espanya enviés els
tancs, "però això s'ha de plantejar en un context internacional. Hem de
saber què en pensen els Estats Units i la resta d'Europa".
També
denuncia que "tenim un Parlament de fireta, que no pot prendre grans
decisions polítiques. Legislem a partir del que ens deixen unes lleis
estatals que cada cop ens donen menys espai de decisió. I a més ens
escanyen amb els diners i ens condicionen. Anem enrere".
CONFERÈNCIA DE PREMSA: VALORACIÓ DE LA QUERELLA DE LA FUNDACIÓ DENAES A CATALUNYA ACCIÓ
Convoca: Catalunya Acció
Día: Dilluns 29 de juny del 2009
Hora: 12h
Lloc: Centre Internacional de Premsa - Rbla. Catalunya, 10 1er - 08007 Barcelona
Amb motiu de la querella que la Funación DENAES (Fundación para la
Defensa de la Nación Española) ha presentat a l’Audiencia Nacional en
contra de Catalunya Acció i Esait per la protesta que es va produir a
la final de Copa que van disputar el F.C. Barcelona i l’Athletic Club
de Bilbao el passat dia 13 de maig a València, CATALUNYA ACCIÓ en farà
una valoració dels diferents aspectes i repercusions polítiques
nacionals i internacionals.
Intervindran:
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
Josep Castany, Director General de Catalunya Acció
Francesc Castany, Conseller de Catalunya Acció
Per a més informació:
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Tel 620 087 720
www.catalunyaaccio.org
No passarà d’una anècdota, però tindrà la seva gràcia. Com se sap, el
13 de maig es disputarà a València la final de la Copa del Rei entre el
FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Un esplèndid espectacle
futbolístic i, en paral·lel, un problema polític de difícil solució.
D’entrada, la Copa implica el rei a la llotja. El protocol determina
que, quan aparegui, haurà de sonar la Marxa reial. I aquí han començat
els nervis, perquè no és previsible que els aficionats catalans i
bascos, imbuïts de sobtat fervor monàrquic, es posin drets amb la mà al
cor. Tampoc no entra en els pronòstics de la Federació Espanyola de
Futbol que Mestalla sigui un mar de banderes espanyoles.
Així les coses, els rumors que publica la premsa madrilenya fan
referència a una megafonia especialment potent, que podria ofegar tota
mena de xiulets incòmodes. Pel que fa a les banderes, se’n podrien
instal·lar unes quantes, estratègicament, sobretot de cara a la
retransmissió televisiva. Tot perquè la realitat no espatlli el que ha
de ser un bonic acte patriòtic/esportiu presidit per la cordialitat
interregional.
_________________________
El que va ser:
No es podia amagar
EVIDENT · Majoritària i eixordadora xiulada de les aficions amb
l'entrada del rei i les notes de l'himne espanyol RECURS · Batuda la
megafonia, TVE renuncia a monarca i música i tira de connexió externa
P. Lloveras / J. Cortada
Ni tímida, ni minoritària, ni dissimulable ni molt menys amagable. Les
aficions del Barça i l'Athletic Club, i es pot considerar que els
presents ahir a Mestalla eren representatius dels dos col·lectius, van
protagonitzar una xiulada de proporcions històriques. La música de vent
va coincidir amb l'entrada del rei Joan Carles I a la llotja i es va
perllongar amb les primeres notes, i fins a les últimes, de l'himne
espanyol. Les interpretacions són lliures, però la mostra de rebuig
contra dos dels símbols que la llei consagra com a definitoris
d'Espanya va ser evident. A la grada hi havia majoria basca, en
proporció de 70 a 30 (que s'ho faci mirar la Federació, que la seva
zona estava plena de bascos), però la unanimitat xiuladora va ser
espectacular.
Molt superior a l'entrada dels mateixos rei i himne a l'Estadi Olímpic
de Montjuïc el dia de la inauguració -i el diluvi i les goteres-, el
setembre del 1989 amb motiu de la Copa del Món d'atletisme, i
comparable a la del 24 de juny del 1925 -anem enrere- a les Corts, en
l'homenatge a l'Orfeó Català que, en plena dictadura de Primo de
Rivera, va acabar amb clausura governativa del vell estadi blaugrana
per sis mesos, que van ser finalment tres.
Ahir els responsables de l'organització bé prou que sabien que això es
podia produir. Amb la supervisió de l'UCO (unitat central operativa) de
la Guàrdia Civil, Santa Monica Sports s'havia fet càrrec de la
situació. L'empresa que ostenta els drets de qualsevol acte de la
Federació Espanyola de Futbol era la responsable de la retransmissió,
però també -gentilesa del València CF- de la taula de control de la
megafonia de l'estadi. Com s'havia avisat també, l'exagerat volum en
sonar l'himne espanyol l'hauria fet eixordador en qualsevol altra
situació. No ahir, malgrat els esforços de les agències d'informació
espanyoles per dir el contrari.
"We are nations of Europe"
I potser la millor prova de la contundència de la situació va ser la
reacció dels màxims responsables de Televisió Espanyola. Ni dos segons
d'himne van aguantar en antena, per donar pas a una inèdita -perquè el
rei era dempeus i sonava l'himne- connexió exterior, en aquest cas amb
l'estadi bilbaí de San Mamés. Santa Monica Sports també va intentar
reaccionar, i va aconseguir enfocar un -un!- seguidor de l'Athletic que
es posava la mà al cor sentint -o intuint- la música.
Igualment, no va oferir cap pla de la gran pancarta desplegada en una
zona compartida per les dues aficions, basca i catalana, en què es
llegia: "We are nations of Europe. Good bye Spain [Som nacions
d'Europa. Adéu Espanya]".
I encara sort -per a ells- que se'ls en va escapar una altra de més
coneguda. Perquè l'esverament a les Espanyes hauria estat encara més
gros si arriben a retrobar-se amb la famosa "Catalonia is not Spain",
que si parlés podria explicar moltes coses i de molta gent. Militants
de la JNC, amb el seu líder, Gerard Figueres, al capdavant, la van dur
cap a València. Això sí, sense amagar-se'n. I a mitja tarda van ser
interceptats per agents de policia. De fet, detinguts -mitja dotzena-,
perquè d'entrada els joves van intentar evitar els policies, hi va
haver empentes i els agents els van acusar -formalment- de resistència
a l'autoritat; al cap de mitja hora, però, els van deixar anar cap al
camp. Sempre els quedarà el consol que en Gerard Piqué va saludar el
rei... estelada en mà.
-------------------------
El qui ho va conduir i canalitzar:
Article d'en Santiago Espot al diari Gara "Eskarrikasko ESAIT, Eskarrikasko Euskal Herria!
"podem afirmar que el passat dia 13 de maig les hordes mediàtiques i
polítiques hispàniques, captives i desarmades per les veus
independentistes basques i catalanes, van començar el seu replegament,
que acabarà amb la proclamació més d’hora que tard dels estats català i
basc."
Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i
sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament
massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades
més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món
“Good bye Spain”. Però, com va començar tot plegat?
Fa anys que conec el coordinador d’ESAIT, Martxel Toledo, amb qui he
col·laborat en diverses iniciatives amb l’objectiu comú de poder fer
realitat l’oficialitat de les seleccions esportives de les nostres
nacions respectives. Dimecres passat, naturalment, amb motiu del partit
entre el Barça i l’Athletic, es presentava una ocasió immillorable per
poder escenificar les ànsies de llibertat d’ Euskal Herria i Catalunya.
Ho teníem tot i calia aprofitar-ho: un clima independentista cada dia
més gran en ambdós països, unes afeccions entregades, tots els mitjans
de comunicació presents, i els màxims símbols de l’espanyolitat a les
grades de Mestalla. Amb aquest escenari els amics d’ESAIT sabien que hi
havia una gran oportunitat i el primer que van fer va ser allargar
fraternalment la mà a Catalunya. Volien compartir amb nosaltres la
possible victòria, i amb tota l’honestedat van proposar al seu homòleg
català (la Plataforma Pro-Seleccions Catalanes) el manifest “Una nació,
una selecció”, en el qual, a banda de reivindicar l’oficialitat de les
nostres seleccions, es proposava xiular i girar l’esquena als símbols
d’un dels estats que trepitja els drets dels nostres pobles.
Desgraciadament, la resposta de l’entitat catalana no va ser la que
hauria de correspondre a aquells que diuen que defensen una aspiració
legítima de Catalunya. Van mantenir l’ambigüitat fins el darrer moment
per acabar dient que no podien subscriure un redactat que “instava a
xiular al Rei i a l’himne espanyol”. Si consideren que no tenim dret ni
a xiular, com diantre tindrem dret a les nostres seleccions? Quina
credibilitat patriòtica pot tenir algú que no gosa protestar?
Desgraciadament, aquestes són les misèries que també hem de patir els
països sotmesos.
Sé perfectament que això va desanimar els amics d’ESAIT. Però en
comptes de deixar-nos de banda van continuar procurant que el possible
èxit de la iniciativa també repercutís en la nació catalana, i per això
en Martxel Toledo va contactar directament amb mi per fer una roda de
premsa conjuntament a Barcelona, on vam fer públic el manifest. A
partir de llavors tots coneixem la història. La iniciativa d’ESAIT i
Catalunya Acció va ser seguida de manera absoluta pels seguidors
catalans i bascs durant la final. Era antològic sentir les ràdios
espanyoles que, amb un fil de veu, assumien una derrota amb totes les
de la llei en veure del tot boicotejat i anul·lat tant el seu himne
nacional com el seu cap d’estat. Si el tirà d’en Franco proclamava
l’abril de 1939 “en el dia de hoy, el ejército rojo, cautivo y
desarmado,..”, nosaltres podem afirmar que el passat dia 13 de maig les
hordes mediàtiques i polítiques hispàniques, captives i desarmades per
les veus independentistes basques i catalanes, van començar el seu
replegament, que acabarà amb la proclamació més d’hora que tard dels
estats català i basc.
No puc negar que els aconteixements d’aquests dies han estat un gran
impuls per al nostre projecte polític. Tant nosaltres com els nostres
companys bascs hem sabut aprofitar l’ocasió a favor dels interessos
nacionals dels nostres països. Però gràcies a l’oferiment i la
col·laboració d’ESAIT el nom de Catalunya Acció, i el meu en concret,
han arribat més lluny del que havien arribat fins ara. Per tant, en nom
de la meva organització vull enviar un cordial i afectuós
“Eskarrikasko, ESAIT!”, i en nom de Catalunya un ben fort
“Eskarrikasko, Euskal Herria!”
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya
------------------------------
Benvinguda "Copa del Generalísimo" ... ai! vull dir del "Borbonísimo"
que ensenya el cul i l'esquerda d'un estat abusiu que ja s'acaba.
Espanya comença a tastar les urpes dels catalans i no li agrada! Molt
bé! Ara nosaltres ja ens preparem per a la següent urpada!»
"y además del GRAVÍSSIMO ULTRAJE A LA NACIÓN ESPAÑOLA,
estos separatistas catalanes aún sacan pecho ...!
Benvolguts catalans: (Per a la vostra informació)
Mireu com es queixen de l'urpada catalana:
· El dilluns 11 de maig a Barcelona fem una conferència de premsa entre
ESAIT (Plataforma Proseleccions Basques) i Catalunya Acció. Llegim un
manifest en què en un dels seus punts animem a les aficions del Barça i
del Bilbao a mostrar la seva protesta durant la interpretació de
l’himne d’Espanya per no poder tenir seleccions nacionals. Tota la
premsa espanyola se’n fa ressó i als més espanyolistes els puja la
mosca al nas. Vam enviar també una breu notícia a la premsa
internacional sobre la protesta.
· El dimecres 13 de maig, mentre sona l’himne espanyol abans del
partit, es produeix una xiulada i una protesta de dimensions colossals
que provoca una autèntic terrabastall polític a la premsa espanyola.
Tota la premsa espanyola està indignada i la més espanyolista està molt
emprenyada. Una quantitat important de mitjans internacionals
(esportius i no esportius) s’han fet ressó de la protesta.
· El dijous 14 de maig, enviem a la premsa un nou comunicat conjunt
entre ESAIT i Catalunya Acció on felicitem a les aficions del Barça i
del Bilbao per l’èxit de la protesta i pel seu exemplar comportament
dins i fora de l’estadi. Tota la premsa espanyola se’n fa ressó i
alguns com la COPE (http://www.cope.es/deportes/14-05-09--separatistas-felicitan-que-pitaron-himno-nacional-copa-rey-52142-1)
diuen “No sólo no rectifican, sino que sacan pecho.” Es veu que els
sorprèn que hi hagi catalans que no demanem perdó. L’afer de la xiulada
ja ha agafat dimensions polítiques i fins i tot alguns demanen que
Barça i Bilbao no puguin jugar la Copa.
· Com que els espanyols són espanyols i no poden fer-hi res, avui
divendres ha sortit la notícia de que la Fundación en Defensa de la
Nación Española es querellarà contra ESAIT i Catalunya Acció.
------------------------------------
i del "Com s’acabarà?" ... :
CONFERÈNCIA DE PREMSA: VALORACIÓ DE LA QUERELLA DE LA FUNDACIÓ DENAES A CATALUNYA ACCIÓ
Convoca: Catalunya Acció
Día: Dilluns 29 de juny del 2009
Hora: 12h
Lloc: Centre Internacional de Premsa - Rbla. Catalunya, 10 1er - 08007 Barcelona
Amb motiu de la querella que la Funación DENAES (Fundación para la
Defensa de la Nación Española) ha presentat a l’Audiencia Nacional en
contra de Catalunya Acció i Esait per la protesta que es va produir a
la final de Copa que van disputar el F.C. Barcelona i l’Athletic Club
de Bilbao el passat dia 13 de maig a València, CATALUNYA ACCIÓ en farà
una valoració dels diferents aspectes i repercusions polítiques
nacionals i internacionals.
Intervindran:
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
Josep Castany, Director General de Catalunya Acció
Francesc Castany, Conseller de Catalunya Acció
Per a més informació:
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Tel 620 087 720
www.catalunyaaccio.org
Tens bastanta raó: En López Tena molt equivocadament renuncia d'entrada a més de la meitat de Catalunya. Cert, molts han sofert fortíssimes repressions d'Espanya i dels col·laboracionistes amb Espanya. També
és cert, en aquest sentit i en molts altres sentits, que l'Oriol
Junqueras és un altre factor molt digne, i n'Uriel Bertran també, i a
més bastant interessants, perquè en la Gran Coalició per a la Independència Catalana també hi hauran de ser Esquerra i Convergència, regenerades ... está clar!
Ara és l'hora de determinar-se, tots plegats, a donar un decissiu pas endavant.
Atentament, Salvador Molins, President del BIC, Membre de Som 10 Milions-Mou-te per Catalunya i Conseller de Catalunya Acció.
(A la fotografia, Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció)
És l'hora de treure'ns el barret de palla reivindicatiu i preparar partits independentistes de veritat.
Catalans posem-nos mans a l'obra!
Sense partits independentistes absolutament fidels al Poble Lliure
Català i a la dignitat de Catalunya perderem una nova ocasió d'or.
-----------------------------------
De l'escrit "Siguem rigorosos" de Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció:
"Però el quid de la qüestió és que aquesta consciència per a exercir
una veritable acció regeneradora que amari tota la nació catalana, ha
d’estar encarnada per les classes dirigents de la nació.
I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes
dirigents no són portadores d’aquesta consciència, i accepten amb una
irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la
metròpolis. No qüestionen la nostra colonització, i manipulen en molts
casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte
d’independència per guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat
nacional.
I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de
la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble
no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.
Per més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al
món reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el
poder dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis
política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més,
tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer
constata que tots els seus esforços no canvien res.
Per això en aquests moments històrics que preludien la nostra
independència és de cabdal importància que tots els qui tenim un
compromís vital amb l’alliberament de la nostra nació, comencem a
desvetllar-nos, a veure les coses tal com són i a desfer-nos de tota
una sèrie de tòpics que s’han demostrat erronis.
a- En primer lloc cal pensar totes les accions que es portin a terme en el marc d’una estratègia encaminada a l’objectiu.
Cal preguntar-se sempre qui recollirà el fruit de les nostres accions i
què en farà. Pensem en totes les accions que es fan en nom de la
independència, i acaben beneficiant políticament als qui estan
treballant per mantenir-nos encaixats i, per tant, sotmesos a Espanya.
És imperatiu també trobar el to de dignitat que reclama l’afer històric
que tenim encomanat. No podem pidolar que se’ns reconegui el dret a
l’autodeterminació. L’hem d’exercir. Aquesta és la via que n’assegura
el reconeixement.
b- En segon lloc hem d’entendre que la dita tan comuna a casa nostra “
que entre tots ho farem tot” només es fa efectiva si hi ha un
lideratge, una punta de llança que assenya-li amb claredat, audàcia i
intel.ligència l’objectiu i el camí, i es comprometi a fer fructífer
l’esforç de tots.
c- I per últim cal treure’ns la bena dels ulls i deixar d’esperar i
creure que els polítics que han permès i han empès, amb les seves
accions i omissions, la nostra nació fins al caire de l’abisme on ara
es troba, poden liderar la independència i fer efectiva la nostra
regeneració nacional."
Cal preguntar-nos si plantar-se davant del Parlament de Catalunya compleix en aquest moment i d'aquesta manera les condicions a, b i c, d'aquest escrit ara mateix relacionat.
Si no les complissin caldria fer-ne un anàlisi per tal de millorar-ne les condicions.
Acte de Sobirania fa una crida a plantar-se davant el Parlament de Catalunya dissabte vinent
L'acte té l'objectiu de demanar responsabilitats als representants polítics per encarar el procés de construcció nacional
Acte de Sobirania, després d'omplir (vídeo) de gom a gom la plaça de
Sant Jaume de Barcelona, torna a cridar la ciutadania a la
mobilització. Dissabte a la tarda han convocat una marxa a Barcelona,
des d'Arc del Triomf fins al Parlament, per demanar els polítics que
assumeixin responsabilitats i facin un acte de sobirania per construir
el camí cap a la independència, segons que ha dit avui a VilaWeb Enric
Fontanals, portaveu de la plataforma.
L'acte començarà amb una concentració a l'Arc de Triomf a les cinc de
la tarda. Seguidament es farà una marxa cap el Parlament de Catalunya,
on es farà una 'plantada'. Des de l'organització es fa una crida perquè
tothom s'hi sumi, ja que 'la pressió popular és ben necessària.'
Enric Fontanals ha dit que l'objectiu d'aquesta convocatòria, talment
l'acte que es va fer a la plaça de Sant Jaume, és de 'denunciar la fi
de la via estatuària, demanar responsabilitats als representants
polítics i exigir-los que facin un acte de sobirania.'
Els organitzadors argüeixen que l'estatut 'es vergonyós': 'L'estatut és
un marc legal que no ens permetrà d'avançar cap a la construcció
nacional. Si l'acceptem no podrem caminar cap a la independència. És
per això que volem deixar enrere l'estatut'.
Des de l'organització es vol col·locar els representants en una
'disjuntiva', car consideren que 'ens trobem sense representació
independentista en el Parlament. Se'n parla, tot i que poc, però no
se'n fa', segons que ha dit Fontanals. Cal recordar, en aquest context,
que la setmana passada la mesa del parlament català no va admetre a
tràmit la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que Deumil.cat havia
presentat en favor d'una convocatòria de referèndum d'autodeterminació.
Accions per la independència
La de dissabte vinent és una més de les accions amb què la plataforma
Acte de Sobirania vol demanar la independència. Aquesta campanya va
començar al maig, quan es van enviar més d'un miler de cartes al
president Montilla en què s'explicitaven les conviccions de la
plataforma. Va continuar amb l'acte de l'11 de juny passat a la plaça
Sant Jaume i continuarà ara amb la 'plantada' de dissabte vinent. 'A
partir d'aquí continuarem desenvolupant accions fins l'objectiu final',
ha dit Fontanals.
Acte de Sobirania
Acte de Sobirania és integrat per un grup de persones vinculades al món
associatiu, impulsors d'entitats com la Plataforma pel dret de decidir,
Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia (vídeo), encapçalada pels
ex-consellers Agustí Bassols i Max Cahner, i la Comissió de la
Dignitat. Tots ells treballen sota el lema 'Només un poble que hi va,
hi arriba. Un país lliure, un país millor'.
Factor A: Carretero
Factor B: Canela
Factor C: Tena
Factor D: Renyer
Factor E: Fonollosa
Factor F: Espot
Factors guanyadors per a una Catalunya lliure i unida.
--------
Sense
partits independentistes absolutament fidels al Poble Lliure Català i a
la dignitat de Catalunya perdrem una nova ocasió d'or.
Alguna vegada ho havia sentit comentar a certs càrrecs municipals d'una
suposada filiació independentista, però mai ningú no posava fil a
l'agulla. Que si d'aquí un temps, que si ara no és moment, que si el
perdríem... El cert és que fer una consulta popular en un municipi
català sobre la independència del nostre país sempre trobava les
excuses pertinents per part d'aquells que podíen impulsar-la. Dic
"trobava" perquè fa uns dies el regidor d'Arenys de Munt Josep Manel
Ximenis ha aconseguit que el proper dia 13 de setembre aquesta vila
maresmenca sigui la primera on els veïns seran cridats a les urnes per
decidir si volen una Catalunya independent. Les meves més sinceres
felicitacions, patriotes arenyencs!
En
efecte, per primer cop en la història, uns milers de catalans podran
decidir democràticament allò que tants de nosaltres esperem poder fer
també en un futur no gaire llunyà. Que només té caràcter consultiu? Que no tindrà més trascendència? Que no guanyarà el SÍ? Ja ho veurem. De moment, em
consta que altres viles del Principat estan disposades a intentar-ho
també per fer d'aquell dia una mena de primàries sobre la voluntat
popular de crear un Estat independent. Si així s'esdevingués, no hi ha
dubte que significaria la visualització de la millor imatge
motivacional per assolir la nostra llibertat. Puc imaginar-me
els arenyencs dipositant a les urnes la seva papereta de forma natural
i civilitzada, després d'haver viscut quinze dies de campanya
electoral, tal com l'organització preveu realitzar. Els del front del
SÍ defensaran la independència amb la seva dialèctica i les seves
raons. On seran els del front del NO? Aniràn en Vidal-Quadras o en Joan
Ferran a Arenys de Munt a defensar la "unidad de la patria"? Doncs allà
us hi esperem, els demòcrates.
Imagino que, a mesura que es
vagi acostant el 13-S, les pressions s'aniran incrementant, i encara
més si d'altres viles o ciutats prenen la mateixa via. Voldran posar la
Constitució espanyola per damunt de tot i ens amenaçaran per... voler
votar! Amb tot, no només els de la "cruzada" (sigui socialista o del
PP) són enemics de l'expressió de la voluntat popular catalana, també els fariseus amb carnet convergent o republicà que tenim al Parlament de Catalunya segueixen les consignes de Madrid.
Així, només cal veure com han tirat escales avall la ILP per tal de
poder convocar un referendum per decidir si volem trencar amb Espanya.
No m'estranya que un dels seus principals promotors, Enric Canela, hagi
dit que la nostra cambra actua com a extensió del Tribunal
Constitucional i, amb un gest que l'honora, hagi estripat el carnet de
CDC.
Ara, doncs, la nostra resposta immediata, a part
d'articular una nova força electoral que porti la independència al
Parlament, ha de ser fer del 13-S un clam col·lectiu per la democràcia
i la llibertat de la nostra nació.
Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya
a l'adreça següent trobareu el missatge d'enguany que llegirem a totes
les comarques on nosaltres catalans del Nord portem directament
la Flama des del Castellet amb l'esperança que el llegireu també si en teniu l'oportunitat http://dignitat.catnord.cat/missatge-2009.cfm.
Daniela Grau, Membre de Catalunya Acció. Catalunya del Nord.
Missatge ANY 2009
Benvolguts compatriotes!
Des de la sagrada pica del Canigó us arriba infal·liblement
la Flama renovada per encendre els Focs de Sant Joan d’enguany.
Aquesta Flama nasqué a la Catalunya del Nord fa mig segle com
a prova de voluntat de resistència i d’afirmació nacional.
Malgrat l’intent continu de genocidi identitari des del 1659 a les
comarques annexades per França mitjançant el Tractat dels Pirineus,
uns patriotes rossellonesos volien promoure la consciència nacional
a tots els Països Catalans i lluitaren per tal que Catalunya fos reconeguda
en una futura Europa federal dels pobles i de les regions.
El 1966 portaren la Flama al Coll d’Ares per esborrar per primera
vegada la frontera estatal que ens separa i per agermanar de nou amb una
llum d’esperança la resta dels Països Catalans.
Al cap de mig segle les reivindicacions nacionals dels promotors nord-catalans
de la Flama del Canigó estan cada vegada més compartides. Cada
dia s’alcen veus de personalitats reconegudes per denunciar la subordinació del
nostre poble a França i a Espanya i palesar la necessitat d’independència.
Fa poc en Joan Solà, nou vicepresident de l’Institut d’Estudis
Catalans, la nostra Acadèmia nacional, remarcà en una entrevista
a l’Avui (8.06.2009) que no ens ha de manar ningú i
que no és acceptable que la nostra llengua sigui menys que l’altra
i que els altres tinguin més drets que nosaltres perquè, segons
ell, això és la mort.
La Flama del Canigó per contra és símbol de vida
des de fa 45 anys, de Salses a Guardamar, de Fraga i Andorra a Mao i l’Alguer. És
símbol d’unió dels Països Catalans, tal i com proclamà,
en rebre-la al juny de l’any passat al Parlament de Catalunya, el president,
molt honorable senyor Ernest Benach.
La Flama és la fe en si mateix d’un poble que ha d’aconseguir
l’estat propi per tenir les eines jurídiques, polítiques
i financeres que li permetin lliurement servar i compartir la seva llengua,
la seva cultura, els seus valors mil·lenaris de pau i solidaritat,
proclamats ja fa mil anys pel nostre abat Oliba. La Flama és el símbol
d’una nació que no vol morir.
Visca la Flama del Canigó! Visca la Festa Nacional dels Països Catalans! Visca Catalunya!
El nostre Nord és alliberar aquesta nostra pàtria del jou dels colonitzadors.
Treballem i lluitem dia a dia per passar del Foc d'Encenalls "Colomines" al Foc Sagrat de les Tombes Flamejants !!!
Que l'Univers lluminós de l'encesa Nit de Sant Joan, Festa Nacional de tots els Països Catalans ens empenyi a afrontar amb fermesa la batalla definitiva de la Independència de Catalunya.
Ara és l'hora de FORÇA CATALUNYA !!! Ara és l'hora de que partits autocentrats i lliures apostin decididament per PLANTAR CARA i TRENCAR POLÍTICAMENT amb els invasors.
A fer punyetes Espanya i França! A fer punyetes tot el que es relaciona amb els nostres enemics!
Poble aixeca't !!! Poble canta! l'himne de la teva llibertat:
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora, camini tota sola vers l'Ideal que enarbora bon punt vibri pels aires el crit de Via fora! i la bandera santa onegi a nostra vora.
Finí el seu esclavatge la terra catalana; avui tota es redreça sentint-se sobirana, al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria si cal als braços força per aixecar els fusells.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats. Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure. I si vivim veurem la Catalunya lliure formant en la sardana dels pobles alliberats.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència.
------------------------------------------
Lletra: Vicenç-Albert Ballester(creador el 1908 de la senyera estelada) Música: Del cantautor Josep Meseguer Veu: Núria Inglès Arranjaments musicals: Jordi Prades
A la fotografia Enric Canela encapçalant la manifestació de Brussel·les "Per un estat propi dels catalans" de la qual fou un dels principals organitzadors.
Segueixen uns paràgrafs que m'han semblat significatius de la seva Carta de Renuncia que reprodueixo íntegrament.
"Tinc perfectament clar
que el vot afirmatiu a la ILP no és un tema de caire estrictament
jurídic sinó polític i crec que amb la seva decisió la Mesa del
Parlament ha esdevingut una sucursal del Tribunal Constitucional tot
assumint una funció que en cap cas li correspon com és la de determinar
la constitucionalitat dels expedients que tramita.
...
Arribat a aquest punt,
la meva opció política és ajudar a què es basteixi una opció electoral,
quan més àmplia millor, que posi per davant i com a prioritat la
independència de Catalunya."
...
No puc romandre en
una formació política que no explícita i inclou en el seu programa que
vol que Catalunya sigui un Estat lliure. És la meva prioritat política
personal.
...
Espero que les nostres
coincidències i el futur desenvolupament històric facin que ens
retrobem en el moment en que Catalunya es deslliuri del jou o abans en
la lluita per aconseguir-ho si canvia la prioritat política de CDC."
Com sabeu, durant aquests mesos he
mantingut el desig i esperança: que arribéssim a tenir una coalició
nacional en defensa de la independència. M’hagués agradat que CiU i ERC
hi fossin i volia esperar fins al setembre per determinar que fer. Això
per a mi no és possible després del vot negatiu a la Iniciativa
Legislativa Parlamentaria per la que es convoca un referèndum
d’autodeterminació el 10 de setembre de 2010.
Vistes les coses he fet el que
creia més adequat i coherent amb la meva posició política, donar-me de
baixa com a militant de CDC. Ho he fet amb tristesa i neguit,
vint-i-cinc anys són vint-i-cinc anys i moltes hores de feina. Hem sap
greu però crec que si no hagués fet això no ho entendria ni jo mateix.
Aquestes són les meves ratlles de comiat:
Us faig avinent a
través d’aquesta carta oberta que a partir d’ara hem dono de baixa a
tots els efectes de militant de Convergència Democràtica de Catalunya.
Aquesta és una decisió
que he pres per coherència personal i en cap cas de forma precipitada.
Existeixen molt aspectes del comportament polític tant intern com
extern de CDC que m’han fet meditar durant ja massa temps la
conveniència d’abandonar la militància. Certament el moment ho ha
determinat el fet que CiU no votés dimarts a favor d’admetre a tràmit
la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), per la que es convoca un
referèndum el 10 de setembre de 2010. És evident que, com tots els
promotors, jo ja sabia que la ILP era antiestatutària i
anticonstitucional, però també sabíem que no hi ha cap mecanisme
estatutari i constitucional pel qual el nostre país pugui assolir la
plena sobirania i arribar a ser una estat dins la Unió Europea.
Tinc perfectament clar
que el vot afirmatiu a la ILP no és un tema de caire estrictament
jurídic sinó polític i crec que amb la seva decisió la Mesa del
Parlament ha esdevingut una sucursal del Tribunal Constitucional tot
assumint una funció que en cap cas li correspon com és la de determinar
la constitucionalitat dels expedients que tramita.
Potser equivocadament
em crec amb el dret d’exigir que els diputats als que he votat i que
pertanyen al mateix polític que jo donin el seu vot favorable a què la
discussió sobre la conveniència de convocar al poble per a què es
manifestés sobre la independència de Catalunya tingui lloc al si del
Parlament de Catalunya. Ho esperava d’un partit que s’autodefineix com
a nacionalista (definició DIEC: nacionalista: Que propugna o afavoreix
la unitat i la independència de la seva nació) i que té una gran part
de la seva militància favorable a la independència de Catalunya, tal
com es va posar de manifest en el darrer congrés de CDC., malgrat
alguns intents de diluir les tesis sobiranistes. Malauradament el
comportament de CDC només es correspon al d’un partit catalanista
(Catalanisme; definició DIEC: Moviment que defensa el reconeixement de
la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans) que
treballa per assolir el reconeixement nacional però no l’Estat propi.
Entenc que CDC empra
massa sovint un pragmatisme d’ideologia variable i anteposa aplicar
unes línies econòmiques i socials determinades a la lluita per la
independència. Coincideixo plenament amb la majoria de les aspiracions
en els àmbits econòmics i socials, però crec que cal anar més enllà en
la defensa dels valors nacionals. Ja sé que una explicitació clara
d’objectius nacionalistes més ambiciosos, que una gran part de la
militància vol, portaria a una pèrdua d’un cert suport electoral,
segurament recolliria suports d’altra gent, però ningú no sap si això
portaria a un saldo positiu.
L’ambigüitat ha estat
una constant en la política de CDC: L’objectiu recollir votants de
diferents sensibilitats. No m’he sentit massa còmode però alhora
pensava que CDC potser evolucionaria cap al sobiranisme ple. Esperava,
haig de reconèixer que amb poca esperança vistes algunes manifestacions
en la recent campanya electoral al Parlament Europeu, que impulsada per
temes com el del finançament o la previsible sentència del Tribunal
Constitucional espanyol faria que CDC es declarés públicament
partidària de la independència de Catalunya. Per tot això m’havia donat
un termini, finals de vacances per veure si CDC agafava el testimoni
del centre independentista. També confiava que dins l’ambigüitat
característica de CDC prevaldria el sentiment nacional i la coalició
seria favorable a l’admissió a tràmit de la ILP. No ha estat així,
raons tindrà la direcció de la Federació per haver acordat aquest vot
en contra, però no seran, en cap cas, suficients per fer-me variar
d’opinió sobre la línia política que en el futur haig de seguir.
Per a mi l’ambigüitat
s’ha trencat amb aquesta decisió de la forma que no desitjava i per tal
de no resultar jo també ambigu he decidit marxar ara. Crec que per
davant de tot ha d’haver una claredat política sobre quins són els
objectius nacionals i, lamentablement, no hi és. És el punt que ens
separa i que per a mi és prioritari, la lluita per la sobirania
nacional plena i no pel mer reconeixement nacional. No puc romandre en
una formació política que no explícita i inclou en el seu programa que
vol que Catalunya sigui un Estat lliure. És la meva prioritat política
personal.
El procés de degradació
nacional no s’aturarà si seguim dins de l’Estat. No ens podem enganyar,
l’esperit de la transició es va trencar amb la LOHPA i, malgrat anar
aconseguint competències, l’esperança de poder polític s’ha perdut.
Durant el mandat del president Pujol, la seva gran capacitat i
presència va impedir que això és manifestés amb la cruesa que ara
tothom veu. La Generalitat, un cop “constitucionalitzat” l’Estatut, un
Estatut rebaixat i mal escrit que vaig votar per disciplina de partit,
igual que vaig fer amb el simulacre de constitució europea (no fer-ho
sent militant de CDC m’hagués semblat immoral), quedarà convertida en
una diputació provincial, un òrgan de descentralització administrativa.
No crec que ens puguem recuperar dins l’Espanya regionalista i
homogeneïtzadora. Certament CDC lluita per una llengua vehicular i uns
símbols, però sense el poder de l’Estat, en un món globalitzat, no
existeix cap esperança de perdurabilitat. No us enganyeu ni deixeu que
ens enganyin. Això queda perfectament explicat per la teoria de les
catàstrofes del matemàtic francès René Thom. Estem a punt de
sobrepassar el punt de bifurcació, el punt de no retorn. Cal sortir
urgentment de l’Estat espanyol. O en sortim ja o perdrem la Nació.
Arribat a aquest punt,
la meva opció política és ajudar a què es basteixi una opció electoral,
quan més àmplia millor, que posi per davant i com a prioritat la
independència de Catalunya. Alguns poden argumentar que primer
l’economia, que cal redreçar el país. No hi estic d’acord, sense la
total capacitat de decidir mai no serem amos dels nostres recursos, mai
no podrem decidir realment que hem de fer i no fer amb les
infraestructures, mai no podrem apostar per la recerca i la innovació o
tenir una universitat realment integrada a Europa, mai no podrem
decidir sobre res que no autoritzi el govern espanyol i ens seguirem
degradant. És hora que el Parlament deixi de fer el ridícul i gastar
els diners dels contribuents discutint unes lleis de dependència com la
de Consultes. Estem immergits en una crisi econòmica que no seria ni de
ben lluny tan profunda si fa uns quants anys haguéssim estat senyors
del nostre destí. N’estic ben segur.
Marxo sense cap
rancúnia, sense animadversió i amb la sensació de deixar amics amb els
que tinc moltes coses en comú, però que no tenen col·lectivament la
mateixa prioritat que jo.
Espero que les nostres
coincidències i el futur desenvolupament històric facin que ens
retrobem en el moment en que Catalunya es deslliuri del jou o abans en
la lluita per aconseguir-ho si canvia la prioritat política de CDC.
Bona
nit Enric. Jo m’he donat de baixa d’ERC per les mateixes raons que tu
el mateix dia de la negativa a la ILP. Peró, la veritat és que no m’ha
vingut de gust explicar-los les raons, si no les saben encara és que ja
s’han allunyat tan de la realitat que no val la pena.
Ja que els partits tradicionals rebnuncien ho haurem de fer nosaltres.
Ni un pas enrere.
Pumo,
Per què sempre l’obsessió de tanta gent de voler col•locar sempre a les
persones? Jo no soc de Reagrupament. Si defenso una aliança
independentista en la que volia que hi fossin Rcat, ERC, CDC, UDC, FC i
tants d’altres.
Deixem que les coses madurin. Jo no sé a quin col•lectiu polític
pertanys, però si veig un anti- reagrupament, per què? Si defensa la
independència de Catalunya quan d’altres que s’omplen la boca
d’independentisme no ho fan?
Hola
Enric, soc l’Albert, coordinador de la ILP a l’Alt Camp i enhorabona
pel pas valent que has fet. Entenc molt be les teves raons,jo em vaig
donar de baixa dijous com a militant d’ERC amb una decisió tambe
madurada i que amb el no a la Mesa del Parlament, vaig confirmar,
curiosament vaig fer una carta interna per oficialitzar i comunicar la
baixa i molts dels punts que he llegit en el teu escrit hi figuren. Es
un sentiment comú. Ara com molt ben be diu hem de sumar, començant pel
dia 27 i intentant que en les properes eleccions hi hagi una opció
transversal amb l’objectiu de l’estat Propi com unica sortida per la
nació catalana. Estic molt desebut amb ERC, com tu amb CIU i si no
volen no hi podem fer res mes, hem de buscar noves vies i les trobarem.
Anims que junts ho aconseguirem.
Salutacions. Albert Cortés.
Enric,
penso que hauries d’escriure l’article més important de la teva vida
als principals diaris. És imprescindible que sigui en diferents diaris,
perquè cal que tingui la màxima repercussió. Has d’arrosegar a la gent.
Has de marcar el camí. Amb modestia però amb seguretat. La gent sempre
han necessitat que algú els marqui el camí. Com ja vaig dir, cal una
gran sacsejada: motivar als molts abstencionistes. Proposo una
candidatura unitària i transversal amb l’objectiu d’un Govern Unitari,
amb l’únic objectiu de proclamar unilateralment la independència. En
tenim tot el dret. Som la darrera colònia dels espanyols. Les altres
colònies que tenien fa anys que es van alliberar. Perquè no ens hem
alliberat encara? El dorado no estava a Sudamèrica sinó a Catalunya i
ens el segueixen robant.
O aprofitem el maltracte d’Espanya cap a Catalunya actual (Estatut,
finançament, etc) o haurem perdut una oportunitat històrica de tornar a
ser lliures. Potser per 300 anys més?
Em
pregunto si el sector crític de CiU que pregona la independència, està
sospesant abandonar la militància per adherir-se a una autèntica
aliança independentista. Tant de bo sumem entre tots. S’apropen grans
dificultats en el terreny econòmic i social. No podem continuar
eternament amb les ambigüitats de sempre. Els catalans sempre hem sigut
molt generosos, però em sembla que ja comença a ser hora de destinar
“la generositat” cap a nosaltres mateixos. Enhorabona al senyor Canela
i els que com ell decideixin emprendre el mateix camí.
Visca Catalunya lliure! Som catalans!
jordimarti |
dissabte, 20 de juny de 2009 | 20:43h
La
mort de Vicenç Ferrer, per esperada, no ha deixat de colpir-nos
profundament. La seva bondat, la magnitud de la seva obra i el
seu compromís amb els autèntics pàries de la terra, el situen en una
dimensió ètica difícilment assumible en els nostres temps. Uns temps
marcats per l'individualisme, l'egocentrisme, l'enveja, la
insolidaritat, la maximització del benefici ràpid i especulatiu, la
mentida i la frivolitat. Ahir, veient el reportatge especial que ens va
oferir TV3, vaig plorar, intentant contenir les emocions. Quina lliçó
d'humanitat i de sacrifici! No vaig poder evitar recordar els deu anys
que vaig viure a l'escola Sant Ignasi, dels Jesuïtes, quan a la
pregunta del per què va entrar a la Companyia de Jesús, va contestar
que els seus membres sempre serien perseguits allà on fóssin...
Vicenç
Ferrer, català universal, ha donat una lliçó al món sencer d'humanitat
i d'eficàcia organitzativa. Poca gent és capç d'orientar les seves
energies solidàries i la seva bondat cap als resultats. Uns resultats
espectaculars en l'ordre social i en el progrés de milers de persones
de les castes més repudiades de la India. Quan intentes analitzar la
seva obra i la magnitud del bé que ha estat capaç de generar, te
n'adones de les teves pròpies limitacions i de la distància a anys llum
a la que et trobes d'aquestes persones. Gràcies Vicenç Ferrer, moltes
gràcies. I ajudan's i guian's des d'on siguis.
"Així de convençuda es mostrava la seva dona, Anna Perry, en el missatge
d’agraïment que va deixar a la web de la fundació
(www.fundacionvicenteferrer.org). «Ha arribat el seu moment de
descansar en pau, i el nostre, de continuar amb la gran tasca que ell
va començar, així com també de difondre els seus ideals de compromís
amb els més desafavorits i l’acció per posar remei al patiment d’aquest
món.
De
totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més
abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà
i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I
l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull
per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre
l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb
l’arma més implacable que hi ha: la contundència.
Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.
Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.
Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol
que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat
l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.
Per una altra banda, al nord del país hi ha França,
un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de
l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la
diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència? Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?
Com encarar-se a l’odi?
L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura.
No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les
conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que
això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.
Ni
França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per
l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per
l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem
els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se
assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats
a vèncer el destí que la història els reclama.
Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor,
perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si
l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la
ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.
Que
ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds
polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta
anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.
En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.
Albert Ubach
Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.
El nostre Nord és alliberar aquesta nostra pàtria del jou dels colonitzadors.
Juny 20, 2009 
Enric Canela
Extret del Blog de Jordi Martí.
Tens bastanta raó ...