Les aigües turbulentes

La bonaerense Plaza de Mayo és el simbòlic quilòmetre zero de la ciutat, on conflueixen manifestacions de tot signe: no hi ha protesta política o sindical que no s’iniciï o acabi aquí, inclosa la molt meritòria marxa setmanal de les Madres de Mayo. Ho fan els dijous però no podré veure-les donar voltes amb els seus mocadors blancs de memòria i exigència d’esclariment dels familiars desapareguts. La raó que tothom s’esbravi aquí és senzilla: presideix la plaça la Casa Rosada, residència oficial del president de la República. No em va semblar de color rosa, sinó més aviat ataronjat, però no penso polemitzar sobre la qüestió. Davant de l’edifici s’alça un monument que, no sé si aquests dies o sempre, apareix ple de pedres amb inscripcions: especulo amb què pugui ser un recordatori de víctimes del covid, a la manera d’aquells memorials de finats per la sida, que van sovintejar fa anys. Al costat del monument, sorprén una acampada d’un col·lectiu en defensa dels drets dels pobles indígenes que fa ni més ni menys que dos anys sol·liciten una audiència al president Fernández per exposar-li les seves raons; lamentablement, l’esmentat polític és en funcions i demà diumenge deixarà el càrrec.

A la mateixa plaça hi ha un altre edifici d’interès, la catedral, que amb les seves escalinates i columnes sembla més un parlament o una audiència que no un temple. Una de les seves capelles acull la tomba del general San Martín, heroi de la independència argentina. Flanquegen l’entrada el que semblen dos maniquins o figures de cera abillats com soldats vuitcentistes; la meva sorpresa és total quan descobreixo que són dos homes de veritat que aguanten immòbils i impertèrrits el constant anar i venir dels molts turistes que desitgen fer-se una selfie amb la tomba al fons. Menys expectació té la petita tomba del soldat desconegut que hi ha al darrera, a qui ningú fa cas; potser per això precisament, perquè és desconegut…

Enfilo el carrer Florida, de vianants, farcida a banda i banda d’oferta comercial i turística, i després el carrer Corrientes, atrafegada i llarguíssima, una barreja de Via Laietana i Paral·lel, amb nombrosa oferta gastronòmica i teatral. Fins i tot a la vorera hi descobreixo diverses “estrelles de la fama” amb noms famosos de l’escena argentina, suposo. Passejant per Florida i Corrientes és habitual sentir veus dient “cambio, dólar“: es tracta de canvistes que es fan un sou (o sobreviuen, ves a saber) oferint la devaluada divisa argentina (el pes, a dalt) a canvi de cobdiciats dòlars. Com que l’activitat és com a mínim al·legal, a més de poc segura, ho fan com els camells oferint mandanga. El tema de les divises pot arribar a desconcertar: no saps quan ni com cal canviar moneda, als bancs surt més car, els canvistes et poden plomar (o estafar), no acabes d’assabentar-te de quin és el tipus oficial, et parlen de pesos reals i turístics, vaig arribar a conèixer fins a cinc tipus diferents de canvi. L’alternativa més còmoda i segura, pagar amb targeta, té els seus inconvenients: en molts llocs només s’accepten les de dèbit i en les de crèdit t’hi carreguen una considerable comissió, degut suposo a la galopant inflació que afligeix l’economia argentina. Dues curiositats: ben pocs artícles valen menys de 500 pesos i la moneda metàl·lica no existeix, ja que la fracció més petita són els bitllets de 10 pesos.

Arribo a la plaça de la Constitución (a dalt), presidida pel conegut Obelisco, construït per commemorar el quart centenari de la fundació de Buenos Aires, que té 67,5 metres d’altura. Malauradament no s’hi pot pujar perquè sinó tindríem una excel·lent vista de l’avinguda 9 de Julio, que s’extén a banda i banda del monument. Es tracta, diuen, de l’avinguda més ampla del món. Es va aconseguir aquesta proesa enderrocant una llarga filera d’illes (cuadras, en diuen). Per travessar-la de banda a banda fan falta quatre passos de vianants, amb uns semàfors no massa generosos amb el temps dels vianants. Pels quatre per on vaig travessar jo vaig comptar fins a 18 carrils de cotxes o autobusos. Just a mig camí es va posar a ploure, i jo sense paraigua.

[continuarà]

[Imatges: Viquipèdia, todocoleccion.net]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!