Les aigües turbulentes

Volen batejar l’estació de Sants de Barcelona amb el nom de la cantant d’òpera Montserrat Caballé. És una proposta del PP barceloní i la decisió, que ha de prendre l’autoritat competent, o sigui el govern central espanyol, s’inscriu en la política de petits gestos simbòlics i banals, de curta volada, amb els quals es pretén tenir contents els catalans. La moda fou iniciada amb una acció similar, la redenominació de l’aeroport com “El Prat-Josep Tarradellas”, que lògicament no ha comportat cap transcendència pràctica en el dia a dia dels viatgers o de la resta de ciutadania. Naturalment, tot ha estat fer públic que l’estació de tren es dedicarà a la difunta diva operística, de generosos volums corporals i contagioses rialles, perquè hagi esclatat la inevitable polèmica que s’ha centrat, bàsicament, en qüestionar-ho per dos motius: per la personalitat i trajectòria de Caballé i pel fet mateix de dedicar l’estació a una persona concreta.

M’afegeixo a totes dues esmenes a la totalitat: no em sembla bé que una gran infraestructura dugui el nom d’una persona que, recordem-ho, tingué un comportament ben poc exemplar envers les seves obligacions fiscals, que van enterbolir la imatge i el record de qui havia estat, sense disputa, un dels grans noms del bel canto. Caballé va contribuir també a fer conèixer el nom del nostre país en tant que “catalana universal”, aquella categoria que compartí amb noms com Miró, Tàpies, Subirachs, Joan Oró i altres i que molt em temo que no té equivalent cinquanta anys després. Justament aquesta atribució de “catalana universal” ha de ser també motiu de crítica perquè Caballé, amb els anys, va renegar a la pràctica de tota catalanitat desacomplexada. I mira que havia arribat a donar suport a Convergència…! Per cert, què tindrà a veure la cantant amb el món ferroviari? No, no es mereix que li dediquin ni una estació de tren, ni cap altra cosa.

De fet, ¿cal posar el nom d’algú, per molt prestigiós que hagi pogut ser en vida, a una infraestructura o a un equipament? És una plaga que s’ha estès amb els anys. Primer foren les escoles, després els hospitals, seguiren les universitats i s’ha acabat, de moment, amb els aeroports i les estacions de tren. Accions purament simbòliques que no comporten cap despesa excessiva però que semblen molt importants, com per fer l’efecte que els governs fan coses. I de pas, en la millor lògica de la tendència dels darrers anys, cal que aquest nom a honorar sigui preferiblement el d’un col·lectiu específic històricament discriminat, per mirar de compensar-ho. La cosa aniria per aquí en el cas de “Sants-Montserrat Caballé”, dedicar un edifici, si pot ser de mides faraòniques, a una persona del gènere femení en l’absurda suposició de que així minvaran com per art de màgia les xacres i desigualtats que pateixen les dones. I no.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!