Cada quatre anys els humans tenim un dia de propina, i avui és un d’aquests dies. Són coses de l’astronomia i de l’adaptació del calendari julià al gregorià. Què ens ha donat de si el dia 29 de febrer? Donem un cop d’ull al degà dels diaris nostrats: El Banco de Santander (9.060 milions €),
Primera fornada de paperassa electoral a la bústia de casa. Dos sobres. Un és d’un partit que ens diu que “l’optimista sempre té un projecte”. Doncs jo sóc optimista: el meu projecte es diu “Independència 2014” i està recollit en un llibre de recent publicació que casualment he començat a llegir. L’altre sobre és d’aquella
Raül Font, candidat de Convergència i Unió per Tarragona, ha declarat a un diari (per cert, de la Brunete mediàtica) que "CiU és capaç d’anar-se’n al llit amb qui sigui si això és bo pel conjunt de l’estat" i que "la relació entre Espanya i Catalunya és homèrica, incentuosa, com de germanastres". Al seu cap polític, Duran
A la campanya personal “Les Quatre Raons”, endegada el juny de l’any passat per demanar a totes les empreses que usin el català a la publicitat que ens llancen a les bústies, ja disposo d’una primera llista d’empreses “reincidents” que, tot i el correu enviat en el seu dia, han tornat a editar publicitat sense
Matí rúfol de diumenge. Em passejo pels carrers més cèntrics de Tarragona per fixar-me en els cartells electorals dels diferents partits. A veure què hi ha. El primer que se m’apareix és el vermellós del PSC, amb la foto en blanc i negre de la Carme Chacón. Alguna cosa no em quadra: si estem a
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix, conqueriré l’altura que el sol llaura. Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix, l’antiga terra encara trepitja el Minotaure. Si la font ni la flor no troben la paraula, la pedra la dirà com el meu front. En el desig del vent restà la vella faula.
Començo avui una sèrie de cròniques pseudo-periodístiques sobre la campanya electoral (com que níngú no en parla…). Esquerra fa el començament de campanya al "tinglado" del Port de Tarragona. M’hi presento amb una certa anticipació, però l’entrada de l’edifici ja és plena de gent conversant entre ells. Distingeixo el cap de llista, Lluís Aragonès. M’entretinc
“Jacobus (…) als amats e faels en Galceran de Lacera, en Jaume Girart, en Berenguer Durfort, en Arnau de Sanahuja, salut e gràcia. Volem e manam realment, que vosaltres tot aquest any present siau pahers de la ciutat e universitat de Barcelona, e que procureu tota utilitat a ella, e tots los negocis per Nos
El TGV uneix des d’avui, en 34 minuts, les dues ciutats més significatives de la meva vida, Barcelona i Tarragona. Bé, de fet no ben bé Tarragona sinó l’estació "Camp de Tarragona", situada a les quimbambes. Malgrat els problemes de rodalies, malgrat els retards en les obres, malgrat les controvèrsies polítiques i els entrebancs tècnics,
Fidel Castro, el dictador cubà, ha decidit finalment no continuar al poder. Semblava que no marxaria ni a fum de sabatots, però la seva salut ha pogut més. Celebro la notícia. Encara queda, però, un llarg camí perquè a Cuba hi hagi llibertat. No serà fàcil, però tot arribarà.
El 28 de gener passat publicava un post amb algunes expressions sentides a casa meva quan era petit, i comentava que fóra bo que no caiguessin en l’oblit. Doncs bé, una blocaire (la que em va preguntar el perquè de les “mans pecadores”) em contesta i, al seu torn, aporta algunes curioses expressions familiars, que
Vella Europa, fes justícia allibera les teves nacions, no permetis la tirania que imposen els estats opressors. Avui Kosovo aconsegueix la seva independència (no sé a quina hora exactament) i es converteix en l’estat 203è de la comunitat internacional. El reconeixeran 51 estats, entre ells tota l’Europa seriosa, Estats Units, Canadà, Japó i Austràlia. Endevina,
Al Centre de la Fundació La Caixa, a Tarragona, s’exposa l’obra de Cartier-Bresson. El fotògraf francès, cofundador de l’agència Magnum, va saber captar amb la seva càmera persones anònimes i escenes de la vida quotidiana (també retrats de gent com Camus o Capote) en els més variats escenaris físics i períodes històrics. Mirant l’exposició amb
El meu post d’ahir, en què em posicionava en contra de la vaga dels sindicats d’ensenyament, ha rebut fins a tres comentaris de persones que no estan d’acord amb mi, que agraeixo i que m’agradaria contestar. El primer, signat per Jordi, comença tirant amb bala (els oposats a la vaga fem servir arguments "de dretes")
No sé a hores d’ara quin ha estat l’abast real de la vaga de mestres convocada per avui, i possiblement no ho sabrem mai, atesa la tradicional "objectivitat" de les parts implicades en fenòmens d’aquest tipus. M’agradaria, però, que hagués tingut poca incidència, perquè no estic d’acord amb la seva convocatòria. Aquesta vaga ha estat un