Dijous vaig visitar l’exposició sobre Quim Monzó al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Sempre he envejat aquest home, i després de sortir del Centre, encara més. Ha fet sempre el que li ha donat la gana, incloses estances al Vietnam, Nova York o Romania, vivint moments històrics. Ha transitat amb naturalitat d’una moda a
El bloc Les aigües turbulentes compleix avui tres anys de vida. Tres anys d’opinions sobre el nostre país i els veïns de ponent. Tres anys a favor de la llibertat i contra els seus enemics. Tres anys de “batalles per la llengua”. Tres anys de cròniques de viatges. Tres anys de crítiques de cinema. Tres
Al cicle de conferències sobre pensadors catalans que es fa a CaixaFòrum de Tarragona, avui ha tocat parlar de la figura de Jaume Vicens i Vives, de qui commemorem els cent anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort. La xerrada ha anat a càrrec de Montserrat Duch, antiga companya d’estudis, coneguda historiadora i política
L’escena. Una pomera cobra vida i es dedica a oferir pomes a tot passavolant. El missatge. Les pomes Marlene, procedents de Tirol del Sud, són el súmmum de la qualitat i l’exquisidesa, si hem de fer cas a l’anunci. Per què em posa nerviós? Més que posar-me nerviós, m’indigna. A les terres de Lleida hi
Sempre m’ha interessat, val a dir com a molta gent, tot el que fa referència a l’antic Egipte. Un dels aspectes més fascinants d’aquell poble és la seva relació amb la mort i, especialment, la importància que donaven a les creences, tècniques i rituals conduents a la prolongació simbòlica de la vida quan moria una persona:
De jove era molt anti-nuclear i, al contrari d’altres causes diguem-ne “progres”, continuo essent-ho. Potser és l’enyorament d’epoques passades, quan aquest debat era molt més viu, tothom n’estava en contra i tothom lluïa el famós sol rient (parlo de finals dels 70), el cas és que continuo rebutjant l’aposta per l’energia nuclear. Dit d’una altra manera, continuo
L’escena. Un individu gros, mal afaitat i en samarreta imperi intenta cagar mentre sent les classes de piano de la veïna, que no suporta (les classes vull dir, i a la veïna potser tampoc). Per tal de fer-se passar el mal humor, es fabrica un tutú amb tires de paper de vàter i es posa
L’escena. Són dos, que jo recordi. En un, enviar un correu des d’un costat de l’arbre està bé, però rebre’l a l’altre costat del mateix arbre és massa (“total”). En l’altre, buscar informació sobre el Pacífic des de casa està bé, però fer-ho al mig de l’Atlàntic és massa (“total”). El missatge. Amb la connexió
S’ha iniciat a CaixaForum de Tarragona un cicle de conferències titulat “Biografies històriques: pensadors catalans”, coincidint amb els seus centenaris. La primera, avui, no parlava en puritat de cap pensador català sinó del lerrouxisme i de la Setmana Tràgica, que ha complert cent anys. N’ha estat conferenciant José Álvarez Junco i el presentador, Antoni Puigverd.
L’escena. L’amatent esposa li prepara un Frenadol al maridet, que pateix un fort constipat que l’obliga a quedar-se a casa. El fet de que en lloc de “la cangur dels nens” vingui la sogra a fer-li companyia el convenç de prendre’s el producte, recuperar-se i marxar de casa com més aviat millor. El missatge. Pren-te Frenadol i en
A vegades, no saps ben bé per què, se’t posa una cançó al cervell i no te la pots treure encara que vulguis. Doncs avui això m’ha passat amb “Dona estrangera”, dels Manel. Mentre treballava o caminava pel carrer, no paraven de venir-me al cap estrofes de la cançó, que repetia de forma obsessiva. Sí,
L’escena. La famoseta de torn, en aquest cas Susanna Griso, entrevista un senyor ja granadet que té dos costums: banyar-se cada dia de l’any a la platja de La Concha de Sant Sebastià, faci fred o calor, i prendre’s Actimel amb regularitat. El missatge. Si et prens el producte làctic en qüestió (que aporta unes inconcretes defenses a l’organisme)
La pel·lícula tracta de la biografia del poeta Jaime Gil de Biedma i la seva personalitat complexa: fill de casa bona (dels administradors de Tabacos de Filipinas) però també homosexual i company de viatge de la intel·lectualitat antifranquista, condicions que, és clar, li van portar més d’un problema. Protagonitzada per Jordi Mollà (molt bona la caracterització)
[reprenc, un any després, aquesta secció sobre anuncis; ja en tinc uns quants de seleccionats, però s’admeten suggeriments] Les escenes. Mestresses de casa preocupadíssimes per les taques a la roba preferida: gespa als pantalons (los tejanos de la niña), pintallavis a la brusa (mi blusa favorita)… La solució? Anoteu: Vanish Oxi Action, amb la fórmula Intelligence
Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, ha llançat formalment la proposta de convertir la ciutat en seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Superada la sorpresa inicial (d’Hivern?, el dos mil vint-i-quants?), he de dir que la idea no em desperta cap mena d’entusiasme. Quan un alcalde en hores baixes, amb la popularitat per terra (vegi’s