Les aigües turbulentes

Arriba la darrera etapa del meu petit tour per l’Amèrica austral: la ciutat xilena d’Arica. Faig temps d’espera a l’aeroport de Santiago tot visitant detingudament una exposició que hi ha sobre el considerat pare de l’aviació xilena, Arturo Merino Benítez, que dona nom al camp d’aviació: fou el fundador de la Força Aèria Xilena i de la primera companyia de bandera del país, la LAN.

Arica és una població mitjana (200.000 habitants) situada al nord de Xile, llindant amb el Perú. De fet va pertànyer a aquest país fins el 1880, quan com a resultat de la batalla d’Arica i de la Guerra del Pacífic, Xile s’annexionà la part més meridional del Perú. Encara avui l’empremta d’aquest país és ben present a la ciutat, tant en els trets ètnics de la seva població com en la disposició urbanística del seu centre històric. Diversos carrers han esdevingut peatonals i són plens de parades ambulants oferint tota mena de mercaderia, artesania o serveis. Arribo a una plaça on s’alça el seu monument més destacat: una petita catedral que fou dissenyada per Gustave Eiffel, el de la torre. Ben a prop hi ha l’edifici de l’aduana, també de l’enginyer francès, i l’estació de tren, avui abandonada, de la línia que unia Arica amb La Paz (Bolívia). No és l’única estació a la ciutat, també hi ha la de la línia Arica-Tacna, que sí funciona ocasionalment. D’ambdós ferrocarrils en parlarem al bloc germà Via a via.

No soc a Arica perquè sí, sinó per una qüestió molt personal. Una vegada enllestida, dino amb els meus contactes xilens a un restaurant del club nàutic de la ciutat que es troba als peus del famós Morro de Arica, característic promontori de 130 metres (a dalt) que domina la població. La victòria de l’exèrcit xilè, durant la Guerra del Pacífic, s’aconseguí després d’una dura batalla al Morro que es saldà amb nombrosíssimes baixes. Avui és presidit per un immens màstil amb la bandera nacional i la inevitable imatge religiosa. L’agradable dinar, amb vistes a l’oceà Pacífic (que per primera i segurament darrera vegada de la meva vida contemplaré), transcorre plàcidament precedit per un pisco, una popular beguda alcohòlica d’allí que entra molt bé.

La tertúlia amb els ara ja amics deriva, indefectiblement, cap al terreny polític. No em puc estar de preguntar-los el seu parer sobre la dictadura pinochetista (la van arribar a patir, voregen la seixantena): m’expliquen que els primers anys una part de la població no s’hi oposà obertament, degut segurament a la forta censura exercida, que impedia que es coneguessin la repressió i les atrocitats del règim. Amb els anys, l’opinió pública evolucionà, de manera que quant el militar convocà un referèndum sobre la seva continuïtat, la victòria fou del “no”, però no tant degut a les restriccions a les llibertats o a la situació econòmica (que havia evolucionat positivament), sinó a la generalització de la corrupció i dels robatoris des d’altes instàncies, començant per la pròpia família de Pinochet. No hi havia ni un pam de net. També els interpel·lo sobre l’actual president, Gabriel Boric (d’ascendència catalana, per cert, a dalt). Em comenten que després de despertar moltes expectatives, aviat ha caigut en l’oblit. És cert, no se’n parla gaire tampoc a Catalunya. La primera cosa que va fer va ser delegar totes les qüestions econòmiques en un ministre, per dedicar-se a iniciatives més polítiques que, indefectiblement, són tombades al parlament perquè no disposa d’una majoria partidista que el sostingui. Encara té l’oportunitat de deixar petjada els dos anys i mig de mandat que li queden.

Marxo d’Arica. El taxista que em du a l’aeroport, volent-me donar conversa, només se li ocorre comentar-me que el don Francisco consiguió no sé quants millones de pesos. Però de què em parla? Resulta que el tal don Francisco és un popularíssim presentador xilè que cada any organitza una recaptació solidària televisada, similar a la Marató de TV3: el Teletón. Doncs ho trobo molt bé.

Arriba l’hora dels adeus. M’espera un llarg viatge de tornada, llarg de distància i de temps. Anar d’Arica a Las Palmas, amb enllaços a Santiago i Madrid em roba 24 hores i 15 minuts del meu preciós temps. Tot sigui com a preu a pagar per haver conegut unes ciutats i unes gents inoblidables. Hi tornaré? Qui sap.

[Imatges: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!