Les aigües turbulentes

Durant nou dies (onze, comptant desplaçaments d’anada i tornada) he viatjat pel Con Sud, per Argentina i Xile. Ha estat un desplaçament ben especial ja que, a part d’una raó estrictament personal que m’hi ha portat, hauran estat els territoris més allunyats de casa que hauré conegut a la meva vida, a més dels únics de l’altre hemisferi (i el segon transatlàntic). Aquesta és la crònica de tot allò que vull i puc explicar.

Després de més d’onze interminables hores encabit en classe turista, (mal) dormint a estones, l’avió em deixa a l’aeroport de Buenos Aires (a dalt), que du el nom de Ministro Pistarini, un polític que fou vicepresident argentí i promogué l’aeroport quan ocupà la cartera d’obres públiques durant el peronisme, ideologia que tornarà a sortir en aquestes cròniques personals. És curiós que es mantingui de manera oficial el nom del ministre, que no ocultà les seves simpaties pels nazis i que morí detingut i malalt un any després del cop d’estat que derrocà el peronisme, el 1956. Però tornem al meu viatge. A l’aeroport m’espera una llarga cua per cumplimentar els tràmits d’immigració. L’agent que, finalment m’atén, al llegir el meu nom al passaport no pot evitar posar-se ‘estupendo’ i fer la gracieta: ¡Jordi! podría tratarse de Jordi Alba, pero no; también podría ser Jordi, el N.P. Ja sabem quins Jordis són importants al món mundial, l’ex-jugador del Barça i l’actor conegut per les seves “habilitats” interpretatives.

El conductor del taxi que em trasllada de l’aeroport a l’hotel és perfecte per fer-me una introducció de la ciutat que em disposo a visitar i del país d’on és capital. Se’m presenta com un argentí “sospitós”, en paraules textuals: no li agrada el futbol i no beu alcohol. Em parla de gastronomia: és un país on tothom menja carn i pizzes, també plats de pasta, que consumeixen els pobres; lamentablement, diu, no és possible trobar bon peix. Em prevé de la caòtica circulació en ciutats i carreteres perquè tothom condueix (maneja) fatal, que vigili els cotxes perquè no respecten passos de vianants ni semàfors (els ciclistes, encara menys), però em consola dient que tot i això no hi ha mai accidents. Al comentar-li que soc net i besnet d’immigrants catalans i bascos, em fa saber que el notable volum de persones que es van establir a l’Argentina de la segona meitat del segle XIX va ser degut a tres presidents de l’època (Bartolomé Mitre -el de la ronda de Barcelona, a dalt– i dos més) que afavoriren l’arribada i instal·lació de gents d’arreu (particularment, d’Itàlia i de l’estat espanyol), que contribuirien al desenvolupament i al progrés econòmic de la llavors jove república sud-americana.

El meu hotel és molt cèntric i no té pèrdua, està situat just a meitat de camí entre els dos monuments més icònics de Buenos Aires: la Casa Rosada i l’obelisc. Per aquí començarem l’inevitable tour turístic més trivial.

[continuarà]

[Imatges: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!